Els animals són part de la classe treballadora?

L'historiador Jason Hribal defensa a la seva obra (Veure llibre en PDF) la tesi  que els animals són part de la classe treballadora. Bàsicament, la teoria de Hribal és un intent de renovar la visió sobre els animals segons la perspectiva marxista perquè siguin considerats com a subjectes per a l'alliberament i no com a objectes per a la producció, que és el paper en què tradicionalment han estat catalogats. No obstant això, a parer meu, aquesta tesi de Hribal presenta diversos problemes importants que m'agradaria exposar concisament.

Primer de tot, per començar potser seria encertat assenyalar que el sol fet de rebutjar l'especisme no implica rebutjar l'explotació dels individus. Es pot ser partidari de l'explotació dels individus sense necessitat de discriminar-los per espècie. Així, doncs, el sol fet de rebutjar l'especisme no condueix a considerar que els animals mereixen ser alliberats de la nostra dominació. Per arribar a la conclusió que l'explotació animal és una injustícia cal una teoria que articuli conceptes que exigeixin un rebuig lògic a l'explotació dels subjectes, i aquesta teoria alguns animalistes consideren que hauria de ser el marxisme.

Ara bé, el problema comença quan la tesi que els animals “són part de la classe treballadora” depèn que assumim prèviament el marxisme com la nostra teoria de base. El plantejament de Jason Hribal es desenvolupa dins dels paràmetres de la tradició intel·lectual marxista, encara que no ho digui expressament. A parer meu, la seva tesi no pot ser una pretensió universalitzable, ja que depèn que estiguem d'acord amb acceptar el marxisme com a rector del nostre pensament. Sota aquesta perspectiva, potser el que hauríem de discutir en primer lloc és si hem d'acceptar el marxisme com a perspectiva filosòfica, i no simplement discutir sobre si els animals són part de la classe treballadora.

Per què no puc assumir el marxisme com la base del meu pensament? Hi ha diverses raons que ho impossibiliten a nivell moral. El marxisme és una teoria col·lectivista que no reconeix un valor inherent als individus que hagi de ser protegit per drets fonamentals davant d'ingerències de tercers. El subjecte ontològic en el marxisme és la societat i no pas l'individu —l'individu és una mera manifestació de la societat. Per això, fins i tot encara que estiguéssim en part d'acord amb la seva anàlisi sobre l'explotació, el marxisme és problemàtic a nivell moral i no sembla que sigui compatible amb un enfocament moral de drets; sobretot tenint en compte que el marxisme nega ni més ni menys que l'ètica tingui una existència autònoma i que hi hagi normes morals objectives.

A un altre nivell, segons el meu coneixement històric, quan es va intentar dur a la pràctica la solució que prescrivia Karl Marx el que va passar és que van canviar les condicions dels treballadors però no el seu estatus d'empleats ni la seva dependència d'una autoritat que els ordenava el què havien de fer. La diferència és que l'ordre marxista es substitueix al patró capitalista pel funcionariat de l'Estat, però no veig que els treballadors siguin alliberats de la dominació i l'explotació. L'Estat els garanteix l'ocupació i els proporciona universalment serveis públics —educació, sanitat, habitatge— però els treballadors no són amos de les seves vides ni lliures per triar, sinó que depenen de les decisions burocràtiques d'una jerarquia estatal. Per tant, em sembla que si apliquem la mateixa filosofia als animals llavors seguiran essent sotmesos a treballar per als humans, però millorant suposadament les seves condicions. De fet, Jason Hribal proposa que part dels guanys econòmics que s'obtenen d'explotar els animals en granges es destinin a finançar la seva jubilació en un santuari perquè no siguin enviats a l'escorxador o que els gossos emprats com a assistents tinguin drets laborals i vacances. Hribal defensa la reforma de l'esclavatge animal; no l'alliberament dels animals.

Penso que el marxisme pot ser una teoria útil per ajudar-nos a comprendre la dinàmica de l'explotació sobre els individus, però també sóc escèptic en el fet que ens pugui ajudar èticament a resoldre aquesta situació. Una anàlisi pot encertar, totalment o parcialment, en diagnosticar un problema, però això no comporta que l'encerti també en la prescripció o el remei.

A banda del què he esmentat, la filosofia marxista assumeix l'especisme a la seva base, tal com gairebé totes les altres teories filosòfiques i polítiques. Karl Marx aprova que els animals siguin tractats com a instruments per a satisfer les necessitats humanes. Aquesta contradicció no es resol senzillament declarant que els animals “són part de la classe treballadora”; perquè tapar el problema de la instrumentalització dels animals etiquetant-los com a "classe treballadora" a l'únic que pot conduir és a reformar les seves condicions de la seva explotació per així poder al·legar que ja hem eliminat els abusos sobre ells.

La doctrina marxista assumeix l'especisme per defecte i resulta més que evident que el fet d'assumir el marxisme no condueix a una posició animalista ni en deriva. Precisament d'aquí neix la pretensió d'Hribal de reconèixer els animals com a classe treballadora. Cal assenyalar que el mateix Karl Marx negava que els animals poguessin ser considerats treballadors. Marx argumenta que el concepte de treball s'ha de referir a la producció de valor material i no merament a la satisfacció de les necessitats vitals. Per això Marx considera que tan sols els humans poden ser treballadors, i aquesta suposada capacitat singular és allò que precisament Marx postula com la diferència qualitativa entre els humans i els altres animals.

No penso que el marxisme sigui necessàriament incompatible amb una perspectiva animalista. De fet, diversos autors, com Renzo Llorente i Bob Torres, no tenen especial dificultat a intentar compatibilitzar teòricament les dues posicions, encara que sí que es troben amb la dificultat que els marxistes en general acceptin aquesta convergència. Però per aconseguir aquesta compatibilitat d'una manera reeixida, al meu entendre em sembla que caldria una ampliació del marxisme molt més profunda del que aquests autors apunten. No té res de peculiar el fet que Marx fos especista, però a diferència del pensament d'altres autors, com el cas de Rousseau o de Bentham, crec que la teoria de Marx posa particularment difícil el fet de reconèixer els animals com a subjectes. Per descomptat, algú podria argumentar una crítica semblant sobre el pensament d'Immanuel Kant, però entenc que la diferència és que la teoria de Kant sí que ha estat revisada en profunditat per a adaptar-la a un enfocament animalista, com podem comprovar, per exemple, en el treball acadèmic de filòsofs com Christine Korsgaard i Tom Regan. Tanmateix, una convergència animalista de la doctrina marxista, malgrat les propostes d'aquests autors esmentats, encara resta pendent de desenvolupar.

De tota manera, fins i tot encara que fóssim marxistes i estiguéssim a favor de considerar els animals com a subjectes i rebutjar la seva cosificació, no estem lògicament obligats a acceptar la tesi de Hribal, que té problemes particulars fins i tot dins la pròpia perspectiva marxista; com intentaré explicar a continuació.

Per considerar legítimament que altres individus formen part de la classe treballadora ja partim del fet que ells són membres de la societat humana que consenten i accepten voluntàriament formar-ne part, i que actuen d'aquesta manera per satisfer els seus interessos en benefici propi, alhora que aporten un servei a la comunitat de la qual volen formar part conscientment. Per això, el treball infantil es considera un problema moral perquè els nens no poden donar consentiment ni treballen perquè els beneficiï. Els nens volen jugar i aprendre, i el seu benefici consisteix en créixer i desenvolupar-se com a éssers autònoms i capacitats. Així mateix, els animals no consenten ni tenen interès en treballar per a nosaltres, ni obtenen un benefici per a si mateixos del treball que fan per als humans —solament se'ls proporciona les condicions materials necessàries per a satisfer la funció instrumental que se'ls ha assignat. Els animals són forçats i coaccionats per treballar en benefici humà sent prèviament sotmesos com a propietats. No són doncs treballadors sinó esclaus.

En una entrevista a Jason Hribal se li presenten aquest tipus d'objeccions, però davant les respostes que al·lega em fa la impressió que Hribal ni tan sols comprèn bé l'objecció que se li fa. Hribal afirma que assenyalar que els animals són esclaus és sinònim d'estar a favor de tractar els animals com a esclaus!Em sembla que no podria estar més equivocat. Quan argumentem que és més encertat entendre que els animals són esclaus, i no són classe treballadora, el que s'està plantejant no és posicionar-nos a favor de considerar els altres animals com a esclaus sinó a favor d'entendre que el problema fonamental és que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat i que aquesta situació és la que genera la injustícia que resideix i es manifesta en la nostra relació amb ells. Insisteixo que Hribal o no comprèn o no sap respondre aquesta objecció. En general, el nivell d'argumentació de Hribal m'ha resultat una mica mediocre. Dedica gran part dels seus textos a descriure la manera com els animals han estat usats com a força de treball -la qual cosa no resulta sorprenent partint d'un historiador- però molt poc espai a intentar defensar amb raonaments per què pensa que els animals haurien de ser considerats com a part de la classe treballadora; una tesi ambiciosa que requereix una argumentació elaborada que la sostingui.

El discurs de Jason Hribal posa l'accent en la noció que els animals tenen agencialitat. Per suposat, hi ha diverses evidències que apunten que en efecte els animals són agents; en el sentit que són éssers intencionals; que tenen voluntat i prenen decisions. Però aquesta no és la qüestió que aquí es dirimeix. La qüestió és que els animals no tenen cap intenció de ser treballadors per als humans ni tenen voluntat de ser membres de la comunitat social humana.

Quan la gent declara que els treballadors humans explotats són "esclaus" assumeix una idea marxista, encara que potser no se n'adonen, perquè, des de la perspectiva marxista, la diferència entre l'esclau i el treballador assalariat seria més aviat de grau en la seva explotació i el marxisme defensa que aquesta explotació tan sols es pot resoldre quan els treballadors socialitzen tots els mitjans. Però aquest esquema no es pot aplicar als animals, com adverteix l'autor marxista Jon Hochschartner, ja que els animals no poden ser part de la classe treballadora –els animals no tenen capacitat de convertir-se en amos dels mitjans de producció. Si reconeixem, com argumenta Hochschartner, que la situació dels animals és anàloga a la dels esclaus humans, això vol dir que alliberar els animals de l'opressió comporta necessàriament alliberar-los de qualsevol relació lucrativa per als humans. Els animals no poden ser membres de la societat humana; socialment, solament poden ser esclaus o ser refugiats de l'esclavitud. Ells no poden triar ser treballadors ni cap altra categoria activa a la nostra societat. Així doncs, és comprensible que finalment Hribal es limiti a proposar reformes en les condicions d'explotació dels animals; que em sembla que és tot al contrari del que un marxisme no especista hauria d'aspirar.

Per tant, entenc que pretendre que els animals "són part de la classe treballadora" és acceptar l'actual situació d'esclavatge sobre els animals; que ells per descomptat no han triat. A la natura, en llibertat, els animals viuen a les seves pròpies societats; actuen per al seu propi benefici com a individus i el de les seves famílies i comunitats, que ells conformen lliurement. El fet que els animals estiguin introduïts a la societat humana és una situació forçada que es basa en la cosificació dels animals com a recursos dels humans.

Una crítica semblant podem trobar al text col·lectiu titulat 18 tesis sobre Marxisme i alliberament animal, en què s'explica taxativament que "els animals no produeixen plusvàlua i no formen part de la classe obrera". És la pròpia teoria de Marx la que explica que el sol fet que un individu sigui explotat no el converteix en part de la classe treballadora. Per això destaca el text que "mentre que la classe obrera pot ser subjecte del seu propi alliberament, els animals, en canvi, sols poden ser objecte d'alliberament."

En conclusió, no podem considerar que sigui correcte pretendre catalogar els animals dintre de la “classe treballadora” si reconeixem que ells ni han triat ni consentit formar-ne part; així com ni van triar ni van consentir formar part de la societat humana. Ells estan sota la dominació humana; forçats a servir com a mercaderies. Tots els animals considerats domèstics són descendents d'animals lliures que van ser segrestats dels seus hàbitats naturals pels humans per sotmetre'ls a l'esclavatge. La seva situació és actual és doncs anàloga a l'esclavatge humà, mentre estan sotmesos a l'estatus de propietat.

Acceptar considerar els animals com a part de la classe treballadora significaria avalar la posició que defensa millorar les seves condicions com a suposats treballadors en lloc d'alliberar-los de la seva submissió pels humans. Així doncs, la postura de Hribal sembla convergir amb la perspectiva benestarista, que es nega a reconèixer els animals com a subjectes de drets que no han de ser tractats com a recursos dels humans.

Finalment, comptem amb dades empíriques que contradiuen la tesi de Hribal. Hi ha animals que no treballen, menys encara si entenem la feina en el seu sentit marxista, atès que troben tot el que necessiten a la natura tal qual. Fins i tot si entenem treballar en el sentit més simple com l'acció de transformar el mitjà de forma instrumental per a satisfer les nostres necessitats, és evident que molts animals no treballen. Els depredadors no treballen; simplement cacen. Els orangutans no treballen; es dediquen bàsicament a menjar vegetació i fer una mica d'exercici. Els cavalls silvestres tampoc no treballen. El treball pròpiament dit solament seria característic en algunes espècies concretes; però ni tan sols és una cosa generalitzada en el món animal. Un altre argument més en contra de la idea que “els animals són part de la classe treballadora”. 

«Respecto el teu veganisme»

 

Fa temps que sentim a altres persones dir que "respecto el teu veganisme però tu has de respectar que jo vulgui menjar carn" i frases semblants. Per això es va haver de començar a explicar que el veganisme no tractava de respectar la nostra decisió personal de ser vegans sinó que tractava de respectar els animals —sobre l'obligació moral de no tractar-los com a mitjans per als nostres fins. El sentit del veganisme no tracta que algú respecti una decisió merament voluntària de no explotar els animals sinó que el veganisme postula que els animals no han de ser explotats per la humanitat. No es tracta d'una qüestió privada sinó d'un principi ètic.

Ara bé, el problema és en el fet que aquest aclariment ha degenerat amb el temps fins al punt que darrerament he vist diversos activistes vegans declarant a les xarxes socials que ells no pretenen que es respecti el veganisme ni tampoc volen que es respecti la seva decisió de ser vegans, sinó que tot tracta sobre respectar els animals, com si totes dues coses fossin excloents. Penso que aquesta declaració és un equívoc, per dues raons fonamentals.

    Primera raó; el veganisme és el rebuig moral a l'explotació dels animals. Veganisme vol dir que els humans no hem d'usar els animals. Per tant, respectar el veganisme implica respectar aquest principi ètic —de fet implica ser vegà. Si algú està a favor de l'explotació dels animals, llavors estrictament parlant, no respecta el veganisme; per molt que respecti la nostra decisió de ser vegans.

El problema de fons és que molta gent ha cregut, i segueix creient, que el veganisme fa referència a un tipus de «dieta» o un «estil de vida», i no en coneix la definició establerta. Malauradament, alguns vegans col·laboren en fomentar aquesta confusió quan identifiquen el veganisme amb un tipus de pràctica, una dieta o un estil de vida, en comptes d'identificar-lo com un principi ètic; que és com va ser definit originàriament.

    Segona raó; atès que encara és una minoria a la nostra societat la que dona suport al veganisme, també resulta important combatre la calúmnia i la demonització que es fa del veganisme. De vegades s'intenta distorsionar la percepció sobre el veganisme presentant-lo com una teoria fanàtica, violenta o perjudicial, l'aplicació de la qual té efectes nefastos; ja sigui per a la salut, per al medi ambient o fins i tot per a la continuïtat de la civilització en general.

Per tal d'aconseguir la massiva difusió del veganisme cal oposar-se a la desinformació sobre el veganisme i la seva aplicació a la vida pràctica. Així mateix, cal oposar-se als intents per impedir que els individus particulars decideixin assumir el veganisme i portar-lo a la pràctica. Per tant, també ha de ser respectada la nostra decisió de ser vegans en el context actual especista, perquè és una decisió raonable que no atenta contra la salut ni contra la societat en general; a banda del fet que el veganisme sigui una obligació ètica per a tots els que som agents morals.

Moltes persones que decideixen fer-se veganes són persones molt joves que de vegades es troben amb la incomprensió i l'hostilitat del seu propi entorn familiar. La seva decisió de ser veganes hauria de ser respectada. Per descomptat que això no ho aconseguim mitjançant l'enfrontament, sinó fomentant el diàleg i la informació correcta sobre el veganisme; tal com recomana el psicòleg Casey Taft. Proclamant que no s'ha de respectar la nostra decisió de ser vegans estem soscavant el suport que els cal a aquests joves i que ens cal a nosaltres per aconseguir la difusió del veganisme.

En conclusió, el que va començar essent un aclariment més o menys encertat sobre la naturalesa del veganisme sembla que degenera en un menyspreu vers el veganisme. Al·legar que no s'ha de respectar la nostra decisió de ser vegans és animar que se'ns obligui a participar en activitats d'explotació animal com quan s'obliga als estudiants a participar en pràctiques de vivisecció. És animar que se'ns impedeixi desenvolupar les opcions veganes que substitueixin els usos d'animals —com ha pretès recentment la indústria d'explotació animal. És en definitiva un entrebanc i obstacle per a la difusió del veganisme.

Si us plau, reflexionem detingudament sobre els nostres mots, sobre allò que nosaltres mateixos manifestem, i no solament sobre allò que els altres declaren.

 

André Comte-Sponville i la qüestió de l'especisme

  

El filòsof André Comte-Sponville en el seu Diccionari filosòfic reserva una entrada per al mot especisme. Cal tenir en compte que el llibre és més aviat una col·lecció de reflexions particulars de l'autor i no pas un diccionari en sentit rigorós.

Comte-Sponville defineix l'especisme així: «Seria l'equivalent del racisme però aplicat a les relacions entre espècies. Seria especista tota persona que considerés que els animals, homes inclosos, no són tots iguals en drets i dignitat.» No seria precisament la definició que considero més encertada, però les he vist de pitjors. Deixem-ho així de moment.

Comte-Sponville afirma que la noció d'especisme és perillosa perquè «esborra massa la diferència entre els éssers humans i els animals. Diferència de grau, al meu entendre, més que de naturalesa, però que justifica que se'ls tracti, en efecte, de manera diferent.» 

Però reflexionem un moment; que potser diríem que el racisme i el sexisme són nocions perilloses perquè esborren massa les diferències entre éssers humans? Jo no estic pas d'acord que prendre consciència d'aquests prejudicis suposi "esborrar diferències" sinó que ens fa veure que hi ha diferències que no són rellevants pel que fa a la consideració moral. Això vol dir que no és rellevant la pigmentació de la pell o el tipus de genitals per a poder reconèixer que tots els éssers humans són individus amb interessos iguals. Si podem comprendre que aquestes diferències no justifiquen racionalment una discriminació moral contra éssers humans, també podem entendre que les diferències morfològiques d'altres animals respecte dels humans tampoc no justifiquen excloure'ls de la nostra consideració.

D'altra banda, no conec ningú que defensi que humans i animals han de ser tractats de manera exactament igual en tots els aspectes; de la mateixa manera que ningú defensa que nens i adults siguin tractats exactament igual en tots els aspectes. El que sí que es defensa des d'una perspectiva animalista és que tots dos mereixen el mateix respecte bàsic. El que postula la filosofia dels Drets Animals és que tots els éssers conscients tenen un valor moral inherent que ens obliga a no tractar-los com a simples mitjans per assolir els nostres fins.

Penso que el punt potser més polèmic en l'opinió de Comte-Sponville ve just al final: «"Si no s'haguessin transportat animals en vagons per a animals —em va dir un col·lega—, Hitler no ho hauria fet amb els jueus." Però això no converteix el comerç carni en un equivalent del racisme, ni el nazisme en un comerç.»

Aquí sembla que el seu col·lega feia referència al fet que la cosificació sobre els éssers humans és anàloga i connectada a la cosificació sobre els animals, com ha explicat l'historiador Charles Patterson. L'esclavatge humà va ser una aplicació dels mètodes que prèviament ja s'havien aplicat sobre els animals per sotmetre'ls com a propietat dels éssers humans. Si bé menjar animals no equival categòricament al racisme, sí que podem argumentar que és moralment equivalent al canibalisme.

En una altra part del diccionari, quan escriu sobre el racisme ho defineix així: «tota doctrina que fa dependre el valor moral dels individus del grup biològic, o pretesament tal, al qual pertanyen». 

Com es podia esperar, Comte-Sponville condemna durament el racisme. En parlar sobre el sexisme assenyala que és equivalent al racisme però fonamentat en la diferència sexual. Si l'especisme és, en efecte, anàleg a aquests prejudicis, no mereixeria la mateixa condemna?

M'alegro que Comte-Sponville decidís incloure el mot especisme al seu diccionari, que a més és un llibre molt entretingut i interessant, i tot i que les observacions que exposa sobre l'especisme em semblen més mediocres del que hagués esperat, és convenient recordar que el primer pas per a comprendre un error és reconèixer que existeix.

La hipocresia de l'antiveganisme

Un article publicat a eldiario.es proclama que «el veganisme a la moda és hipocresia» referint-se a la nova tendència en algunes marques de roba d'eliminar productes d'origen animal. M'ha cridat l'atenció la quantitat de fal·làcies i falsedats que conté l'article per ser d'una extensió tan breu.

L'article ja comença fort:

"La moda vegana és una hipocresia, no me la crec", ha dit a Efe Alejandro Gómez Palomo, director creatiu de la firma Palomo Spain, que des dels inicis empra teixits d'origen animal perquè considera que són "més ecològics". Palomo Spain fa servir plomes, cuir o llana en la confecció de peces, "cosa que no vol dir que no estimi els animals ni que no sigui respectuós amb el medi ambient", afegeix Gómez Palomo, que considera que és molt més contaminant el pèl artificial o el polièster que sol acabar als oceans, un problema que centrarà aquest dissabte la celebració del Dia Mundial dels Oceans.»

El director de Palomo Spain afirma que es pot estimar els animals i alhora usar-los com a recursos, criar-los en granges i matar-los per arrencar-los la pell. És com a mínim una curiosa manera de veure l'amor. Serà per això que diuen que hi ha amors que maten?

M'agradaria aclarir que per a vestir de forma vegana no cal fer servir polièster ni pèl artificial. A banda d'això, és increïble que es pugui afirmar seriosament que els teixits d'origen animal són menys contaminants que dels origen vegetal; sobretot si tenim en compte que la indústria ramadera és la més contaminant del planeta. És precisament de la ramaderia d'on procedeixen els animals que s'usen per a servir de vestimenta. Segur que s'han molestat a informar-se sobre el què parlen? Permeteu-me que ho dubti.

Compte, resulta que el director de Palomo Spain no està sol a la seva diatriba sinó que l'acompanyen altres veus:

«El veganisme és un luxe de milionaris", explica la responsable de desenvolupament de materials de Fashion Bussiness School Universitat de Navarra (ISEM), Silvia Soler González, que assegura que vestir-se amb fibres naturals d'origen vegetal és "complicat i molt car".»

Mireu, m'acabo d'assabentar que sóc milionari. No tenia ni idea que ho fos. Pel que sembla, el meu compte corrent tampoc no ho sap. Ho comunicaré al banc perquè l'actualitzi. Si la responsable de la Fashion Business School diu que el veganisme és 'un luxe de milionaris' ha de ser cert, oi? Aleshores, els altres vegans que conec, i que jo estava convençut que han de treballar per viure, també són milionaris. I els altres milions de vegans al món? Tots milionaris. És clar que sí.

Confesso que em sona una mica estrany que el fet de vestir-se amb cotó, lli o teixits sintètics és “complicat i molt car”. Fixeu-vos que tampoc n'estava al corrent, d'això. Jo estava convençut que el veganisme no és car. He comprovat que quan compro roba a les botigues de saldo i als supermercats —i altres llocs selectes que freqüentem els milionaris vegans— els articles més barats solen compondre's de teixits vegetals. Però què sabré jo que solament sóc un elitista milionari i no formo part d'una Fashion Bussiness School que clarament està en contacte amb la realitat de la gent senzilla.

Atenció, perquè la responsable de la Fashion Business School no ha acabat d'il·luminar-nos amb les seves observacions agudes:

«Un vegà exclou del seu armari les peces de cuir, pell, llana d'ovella, caixmir, mohair, seda, plomes, perles o nacre: tot el que provingui dels animals. Però què passaria si a les ovelles no se les esquilés? "Seria un animal maltractat, la seva salut es deterioraria", diu la veterinària Rebeca Abascal Guzón, que recorda que l'ovella domèstica "no perd els pèls de manera natural". Si no se'ls esquila "pot patir infeccions, no tenir visió o tenir incapacitat per a moure's, atès el volum i el pes de la llana sobre el seu propi cos", explica la veterinària.»

Això em fa pensar: com se suposa que les ovelles s'ho feien abans de ser esclavitzades pels éssers humans? Potser a la natura morien totes envaïdes pels seus pèls? Les ovelles ja existien al món abans de ser sotmeses per l'home per a servir de recursos. Tots els altres animals mamífers perden els pèls de forma natural i els renoven periòdicament, per què les ovelles no? Sembla estrany. No serà potser que les ovelles han estat seleccionades deliberadament pels humans durant segles i segles per tal d'afavorir solament la reproducció de les que eren més peludes i així poder aprofitar-ne els pèls? Això té més sentit. Sabem que els humans practiquen la cria selectiva dels animals que exploten, per així potenciar-ne l'aprofitament econòmic.

Per tant, en el cas de les ovelles podem veure que pateixen un defecte d'excés de pèl que els humans que les exploten els han causat deliberadament, i ara els mateixos humans que defensen l'explotació animal usen aquest defecte com a excusa per a continuar explotant-les. No, senyors, no es facin els caritatius amb les pròpies víctimes. Haver manipulat altres animals no justifica que els continuem explotant. A les ovelles els cal ser esquilades a causa de l'excés de pèl que els humans els han causat durant generacions? Bé, però això no justifica que continuem tractant les ovelles com a recursos econòmics; ni qualsevol altre animal.

A continuació ve el punt potser més confús de les declaracions que ens regala aquest article:

«"Si agafes polls els deixes viure o els elimines? Si el teu animal de companyia té puces les mates o permets que siguin els seus millors amics?"... es pregunta Soler, que creu que és més perillós consumir recursos naturals, que són finits com els minerals, que animals que "es reprodueixen".»

Un sil·logisme impressionant. La senyora de la Fashion Bussiness School considera que com que els animals 'es reprodueixen' llavors no són finits. Tant se val que als animals els calgui nodrir-se de minerals per a viure i reproduir-se. Ara bé, penso jo, els humans són biològicament animals i es reprodueixen. De fet, els humans estan augmentant la seva població exponencialment al planeta. Seria correcte, doncs, emprar els humans per a servir-nos de recursos amb què elaborar vestimenta? Si algun argument justifica moralment el fer servir animals, llavors també serveix per a justificar l'ús d'humans en les mateixes condicions. La distinció d'espècie no és moralment més rellevant que la distinció de raça o sexe.

El que no acabo d'entendre és la situació de les qüestions que exposa al principi del paràgraf; semblen una mica desubicades de la qüestió. Plantegem la mateixa qüestió eliminant la distinció d'espècie: Si sorprenc un humà xuclant-me la sang, el deixo viure o l'elimino? Si un nen al meu càrrec té puces, les mato o permeto que siguin els seus millors amics? Són qüestions peculiars, però continuo sense veure clar la relació que tenen amb el tema del veganisme. El veganisme fa referència a la qüestió de l'ús d'animals. Així doncs, els conflictes que puguin sorgir amb els animals lliures no entren dintre d'aquesta categoria. És com si en el context d'una discussió sobre l'abolicionisme de l'esclavitud humana demanéssim: i què fem si un humà intenta robar-nos? I què passa si un humà intenta assassinar-nos?” No són qüestions que tinguin relació amb la moralitat de l'esclavatge.

Encara no s'han acabat les aportacions de Fashion Bussiness School, que ens ofereix també el costat més místic del seu pensament:

«El consum animal es troba dins del cercle de la vida, “i això és regenerar la nostra pròpia essència, ens manté en equilibri”, afegeix Soler, per a qui el no-consum d'animals condueix a un doble problema: la seva extinció i la superpoblació amb totes les conseqüències".»

El consum animal forma part del «cercle de la vida»? Crec que aquesta expressió resulta massa vaga per a voler dir res en concret però, en tot cas, jo diria més aviat que el consum d'animals sí que forma part d'un cercle comercial. La pràctica de consumir animals forma part dels costums socials i no és una cosa que es produeixi espontàniament. És per això que consumim pell de vaca com una cosa normal però rebutgem consumir pell de gos. És una qüestió cultural. A més, dins del «cercle de la vida» també trobem [1] canibalisme, [2] parasitisme, [3] violació, [4] infanticidi, i una altra sèrie de conductes que no considerem que siguin moralment acceptables. L'ús d'humans com a esclaus també es va intentar justificar, des d'Aristòtil, com a part del cercle de la vida.

D'altra banda, em demano com pot ser que el no consum d'animals condueixi alhora a l'extinció d'animals i a la superpoblació d'animals. No és això profundament contradictori? Per això esmento que aquesta part és la més mística de les declaracions publicades. A la mística suposadament les contradiccions desapareixen. Però al món real que coneixem no.

Espereu però encara, perquè la cosa no acaba aquí:

«Quan se sacrifica un animal per a menjar, la pell, les plomes o els pèls es poden emprar per a la fabricació de roba o altres objectes, "són materials residuals", diu Soler, que està a favor del consum responsable de carn i de peix, "no cal consumir proteïna cada dia".»

Crec que aquesta declaració passa per alt el fet que no ens cal consumir animals per a alimentar-nos. Tampoc ens cal emprar animals per a vestir-nos. La necessitat no és una excusa que pugui sostenir l'ús d'animals per a propòsits com ara la vestimenta o l'alimentació.

El despropòsit continua així:

«No hem de confondre el veganisme amb el respecte al medi ambient. "Que una marca sigui vegana no vol dir que sigui sostenible", puntualitza Soler.» Per exemple, la dissenyadora Stella McCartney va decidir no fer servir materials d'origen animal a les seves col·leccions, però en canvi empra fibres sintètiques que sovint no són bones amb el medi ambient, concretament per l'hàbitat dels animals. "És molt més ecològic un abric de guineu que un de pell sintètica: aquests pèls artificials són supercontaminants", afegeix Gómez Palomo. Avui dia el 60 per cent de les peces de roba que es consumeixen a nivell mundial es fan amb polièster, que triga una mitjana de 500 anys a degradar-se del tot. A més, durant el seu període de vida, als rentats, aquestes fibres desprenen micropartícules que acaben als rius i mars deteriorant la cadena alimentària. Tenim una moda impregnada per la (mala) cultura d'usar i llençar, que ara, des dels grans emporis, es pretén mitigar amb la filosofia vegana, en què es poden lluir peces de roba i no ser sostenible. "No hi ha empremta animal, però es contamina el planeta", diu Soler.»

En efecte, el veganisme és diferent de la consideració del medi ambient. Potser és l'única cosa assenyada que es pot llegir a l'article. El veganisme es defineix perquè s'oposa a l'ús d'animals. El medi ambient pertany a una altra categoria diferent. Això sí, no hi ha res al veganisme que digui que hom s'ha de preocupar solament de no usar els animals i pugui despreocupar-se de tota la resta. A l'assaig de resposta als atacs de Claudio Bertonatti sobre el veganisme ja vaig argumentar que el veganisme suposa rebutjar l'ús d'animals com una qüestió d'ètica bàsica. És una qüestió de principis. Un cop rebutgem l'ús d'animals, hem d'analitzar de quina manera podem satisfer les necessitats alhora que tenim en compte altres preocupacions morals, com ara la destrucció del medi ambient. Però l'ús d'animals no es pot contemplar moralment com una opció ètica; així com tampoc no contemplem l'ús d'éssers humans com a mers recursos, és a dir, com a esclaus. Encara que l'opció menys contaminant de totes les possibles fos criar i matar humans per a fer-los servir com a vestimenta, aquesta opció no seria moralment acceptable. Passa el mateix amb l'ús d'animals.

Si el polièster contamina, llavors la solució èticament acceptable no és usar animals; per la mateixa raó que la solució no pot ser emprar humans per a servir-nos de vestimenta. La solució és deixar d'explotar tant humans com animals i alhora intentar cercar materials que evitin danyar, o que danyin el mínim possible, el medi ambient. Sorprenentment, en un article sobre moda vegana s'han oblidat d'incloure veus de persones que es dediquen a la moda vegana, com és el cas de l'empresa Insecta, i que expliquen com també es preocupen per la conservació del medi ambient des d'una perspectiva vegana.

Com a conclusió, em sembla que l'acusació d'hipocresia sobre el veganisme és del tot desencertada. On és realment la hipocresia? Jo crec que la hipocresia rau en dir que ens preocupem pels interessos dels animals però alhora defensem que està bé explotar-los. És tan hipòcrita com dir que hom es preocupa pels interessos dels humans i alhora defensa que està bé esclavitzar-los. Hipocresia és que dir que estem en contra d'infligir mal als animals i alhora continuem fent-los servir com a articles de consum; causant-los un dany que no es pot justificar moralment ni es pot excusar apel·lant a l'existència real d'una necessitat.

L'explotació d'animals per a vestimenta és un exemple clar que l'ús d'animals no té res a veure amb la necessitat sinó solament amb el prejudici de veure els animals com a recursos per a benefici humà. La indústria d'explotació animal és, doncs, una conseqüència de la mentalitat especista que considera els animals com a éssers inferiors que existeixen per a satisfer les necessitats humanes.

Per cert, com ja he esmentat abans, que un article sobre moda vegana no inclogués cap veu a favor del veganisme va ser el que més em va cridar l'atenció. Hipocresia és també que un mitjà informatiu digui que es dedica a informar el públic però després publiqui un article que és pura propaganda a favor de l'explotació animal i que ni tan sols inclogui altres posicions sobre el tema que es tracta. Això també és hipocresia.

 

Prohibicionisme no és abolicionisme

 

«Crec que això ens hauria de fer reflexionar sobre si els esforços que fem estan ben encaminats, i si les polítiques que hem implementat es fonamenten en una correcta comprensió del fenomen que volem combatre. O si, al contrari, ens deixem portar per llocs comuns, opinions subjectives o, pitjor encara, fonamentalismes.» ~ Marta Iglesias

Què és l'abolicionisme?

Per abolicionisme entenem, en general, una postura i un moviment que pretén fer desaparèixer aquella pràctica general que és contrària als principis morals bàsics. L'exemple més representatiu és l'abolicionisme de l'esclavatge. L'esclavatge és una institució que implica una violació flagrant del respecte moral bàsic que tota persona mereix. És una pràctica que tracta subjectes com si fossin mers objectes al servei dels altres. L'esclavatge cosifica unes persones reduint-les a ser propietat d'altres.

L'abolicionisme pretén erradicar completament, des de l'arrel, allò que considera un error moral i no simplement prohibir determinades pràctiques dins aquest error. Així, una postura abolicionista pretén erradicar l'esclavatge i no solament una determinada forma d'esclavatge.

No obstant això, el terme abolicionista és usat incorrectament en l'àmbit animalista —pel moviment antitaurí en especial— per a fer referència a un enfocament determinat; el qual lluny de ser abolicionista resulta ser merament prohibicionista. No és abolicionisme allò que defensen sinó el prohibicionisme. No pretenen abolir la institució de l'esclavitud animal, sinó només prohibir una pràctica determinada dins del context de l'explotació dels animals.

Les mesures habitualment anomenades com abolicionistes no són tals en realitat, sinó que són merament prohibicionistes. Una mesura abolicionista per definició ha d'implicar el cessament absolut de la institució que empara determinades pràctiques. És a dir, l'abolició de l'esclavatge com a tal i no tan sols d'un tipus d'esclavatge concret. Si l'ús d'animals és moralment equivalent a l'esclavitud humana, aleshores l'abolicionisme en el context animalista solament pot ser reconegut com a tal quan es fonamenta en l'oposició a l'ús dels animals i no limitat a un ús determinat.

El prohibicionisme: una altra manera de reformar l'explotació animal

Un exemple molt clar on el prohibicionisme es confon amb l'abolicionisme el podem trobar en el cas de la suposada abolició de la tauromàquia de Catalunya. Una tauromàquia que no va ser abolida, ja que els correbous són tauromàquia i continuen existint a Catalunya. No sols existeixen sinó que a més han estat legalitzats, subvencionats i protegits. El que va passar a Catalunya va ser simplement una prohibició d'una forma de tauromàquia molt determinada però que alhora emparava una altra forma diferent de tauromàquia.

Prohibir les curses de bous a Catalunya ha comportat que els correbous siguin legalitzats, subvencionats i protegits com a patrimoni cultural. El nombre de correbous que se celebren, i les víctimes, han augmentat. En definitiva, s'ha substituït una forma d'explotació per una altra. Els correbous no eren regulats per llei abans de la prohibició de les curses. I per tant no podien ser subvencionats ni protegits. Ara sí que ho són. Els polítics, amb el vist-i-plau dels animalistes antitaurins, van votar a favor de prohibir les curses de braus excloent expressament els correbous d'aquesta prohibició per tal de legalitzar-los i promocionar-los per considerar-la una activitat pròpia de la cultura catalana.

L'abolició implica erradicar la institució de l'esclavatge. Per tant, en relació amb els no-humans, l'abolició consisteix en erradicar el seu estatus de propietat, és a dir, el fet que siguin considerats recursos per a satisfer els interessos humans. Prohibir una determinada forma concreta d'explotació animal no té res a veure amb l'abolició de la seva esclavitud, ja que no altera gens el fet que continuen essent considerats propietats d'humans. Prohibicionisme no és abolicionisme.

Els mitjans han de ser coherents amb els fins, ja que tots dos han d'ajustar-se per igual a un mateix criteri. I, per tant, resulta incoherent dir que donem suport a l'abolició de l'esclavitud dels no-humans mentre que alhora donem suport a una reforma legal que continua considerant-los com la nostra propietat.

A més, promoure o participar en campanyes prohibicionistes significa treure recursos [temps, energia, diners] que es podrien emprar en campanyes veganes/abolicionistes. D'aquesta manera simplement estem impedint o perjudicant la difusió del veganisme.

Les prohibicions protegeixen els animals no humans?

La prohibició de l'ús d'animals a circs és un exemple clar dels errors del prohibicionisme: [1] Aquestes prohibicions són, gairebé sempre, especistes, ja que en realitat no prohibeixen l'ús d'animals [les prohibicions sobre els circs prohibeixen l'ús d'animals considerats "salvatges" però permeten l'ús d'animals considerats "domèstics"]; [2] no impedeixen que els circs segueixin operant encara que sigui en altres ciutats o països; [3] malbaraten recursos que es podrien emprar en campanyes veganes; [4] discriminen a la gran majoria dels animals esclavitzats; [5] en la majoria dels casos, els animals als quals afecten aquestes mesures resulten abandonats, assassinats, o se'ls usa per a altres fins d'explotació.

Hi ha una quantitat ingent d'exemples publicats que demostren que les prohibicions no serveixen per a evitar la violència contra els animals. Les prohibicions no erradiquen l'estatus de propietat dels animals; no protegeixen els seus interessos bàsics; i ni tan sols ofereixen una protecció consistent en el temps. Si la mentalitat no canvia, les conseqüències que provoca aquesta mentalitat tampoc no deixaran de produir-se d'una manera o altra. L'única cosa que evitarà la violència serà un canvi cultural massiu, precedit necessàriament per nombrosos canvis individuals.

Les corporacions animalistes no solen explicar la veritat sobre els efectes que tenen les prohibicions que impulsen per a reformar l'explotació animal. Tan sols els interessa vendre "victòries!" i "èxits" per tal de fer-se publicitat, guanyar diners i aconseguir socis. Reformar l'explotació animal amb regulacions i prohibicions solament perpetua aquesta violència sobre els animals.

No és poc habitual que les prohibicions siguin derogades al cap d'un temps. És un fet que el prohibicionisme no serveix per protegir els no-humans i els seus interessos. Tan sols serveix per fer creure a la gent que el problema és la crueltat contra els altres animals i que amb aquestes mesures ja s'aconsegueix prohibir l'abús —i no l'ús. És exactament el mateix efecte autocomplaent que té com a objectiu el regulacionisme tradicional.

La creença que les prohibicions legals protegeixen els animals o que aquestes prohibicions són un pas cap a l'abolició de l'explotació animal és una creença que està a la mateixa categoria que la creença que la Terra és plana. Tenen la mateixa evidència a favor seu i la mateixa connexió amb la realitat. Mentre els no-humans siguin considerats propietat, els seus interessos estaran sempre supeditats i anul·lats davant dels interessos humans.

Quan els abolicionistes intentem explicar a la gent que no hi ha diferència moral entre el determinat ús d'animals que es pretén prohibir -per exemple, la tauromàquia- i la resta de formes d'explotació animal, les respostes que es donen són d'aquest tipus: "no és el mateix perquè allò es fa per diversió"; o "sí, però primer cal abolir els pitjors abusos i després ja ho veurem". Les campanyes prohibicionistes ajuden a marginar el veganisme entre la gent i a desviar l'atenció sobre la moralitat de l'ús d'animals cap a les condicions de l'ús.

Les prohibicions no condueixen a l'abolició

No hi ha evidència que demostri que prohibir una determinada pràctica concreta d'explotació animal condueixi necessàriament cap a l'abolició de la resta de l'explotació animal. A països com Gran Bretanya o l'Argentina, la tauromàquia es va prohibir al segle XIX. Fa gairebé 200 anys. Però des de llavors no hi ha hagut cap progrés significatiu. Els animals continuen essent considerats propietat i són explotats massivament en tot tipus d'àmbits provocant milers de milions de víctimes cada any.

L'estratègia d'atacar tota forma d'opressió especista d'una en una fins acabar amb totes s'ha demostrat que no funciona. Per cada granja o escorxador que s'aconsegueixi tancar, n'obriran de nous per satisfer la demanda. Per cada activitat prohibida, sorgeix una altra nova forma d'explotació animal [experimentació genètica, mascotes exòtiques...]. Per cada espècie animal que és protegida d'alguna forma específica d'explotació, una altra espècie diferent és posada al seu lloc —en comptes de menjar gossos ara menjaran pollastres; en comptes de menjar dofins es mengen tonyines; en comptes d'emprar animals 'salvatges' als circs ara es fan servir animals 'domèstics': cavalls... Així, el prohibicionisme encoratja un miratge de progrés que no afavoreix els interessos dels animals i entorpeix l'objectiu de l'abolicionisme.

L'opció veritablement abolicionista: el veganisme

Per això considero que l'enfocament prohibicionista no seria la manera correcta d'afrontar el problema que és l'explotació animal.

En conclusió, quina seria l'estratègia que una perspectiva abolicionista hauria de desenvolupar per tal d'afrontar adequadament el problema de l'especisme i de l'explotació animal? El primer i més fonamental hauria de ser conscienciar la gent. Mentre la gent no prengui consciència del problema, i mentre no rebutgi voluntàriament l'especisme i l'explotació animal, de manera progressiva però ferma, les mesures legislatives correctes i eficaces seran completament irrealitzables en un context especista que considera els animals com a objectes i recursos per satisfer els desitjos humans. Les mesures legislatives que es puguin dur a terme —com intentar prohibir la tauromàquia— seran directament inútils o contraproduents per als interessos dels animals.

L'arrel del problema consisteix en veure els altres animals com a éssers inferiors; com a objectes o recursos per al nostre benefici. Tots els mals que infligim als animals deriven d'aquí. Per tant, un activisme ètic i efectiu s'hauria d'enfocar a erradicar aquest prejudici a través de l'educació, informant i conscienciant la societat —cadascun dels seus membres— perquè comprengui la injustícia de l'especisme i canviï la mentalitat i l'actitud en el dia a dia.

La difusió del veganisme comportaria l'eliminació progressiva de qualsevol ús d'animals. La mateixa societat donaria suport a aquesta eliminació, també a nivell legal, com a conseqüència del canvi de mentalitat. Però pretendre la prohibició com a primer pas, sense que hi hagi hagut un canvi individual i social i cultural en favor de l'alliberament animal, és com començar a construir una casa per la teulada. Si estem en contra de tota explotació animal, perquè tota explotació sobre éssers sentents és injusta sense importar com es faci, aleshores hauríem de fer campanyes contra l'explotació animal en si mateixa i no contra un tipus específic d'explotació.

L'abolició de l'opressió que exercim sistemàticament contra els altres animals comença en el veganisme. Deixant de participar en qualsevol ús o consum que impliqui l'ús d'animals nohumans i triant opcions lliures d'esclavatge.

Així doncs, l'abolició comença en tots i cadascun de nosaltres, aplicant el principi abolicionista a la nostra pròpia vida, i erradicant el nostre suport a l'ús d'animals.

Quan siguem una majoria de persones la que rebutgem la discriminació especista i l'ús dels animals, aleshores, i solament aleshores, podrem aspirar realment que les lleis protegeixin els interessos dels individus no humans. Per això cal primer que el seu estatus de propietat sigui abolit.

Tots podem abolir l'explotació animal a les nostres vides triant el veganisme. És una cosa que tots podem fer ara mateix sense necessitat esperar futurs canvis socials ni mesures legals. L'únic requisit necessari és tenir consciència moral i prendre'ns seriosament la consideració dels animals com a individus que tenen interessos propis.

Una observació sobre la teoria de Christine Korsgaard

La filòsofa Christine Korsgaard és una de les principals pensadores actuals que s'ha dedicat a reivindicar el pensament d'Immanuel Kant. Kant és considerat una de les ments més brillants de la història de la filosofia, i una de les seves aportacions més celebrades és precisament la teoria sobre l'ètica. Korsgaard és especialista acadèmica en filosofia moral i una part del seu treball ha estat enfocat a analitzar el nostre tracte sobre els animals partint del pensament kantià.

El meu objectiu en aquest assaig no és exposar o resumir la proposta de Koorsgaard sobre la nostra relació moral amb els animals. Per això ja hi ha altres articles en espanyol [veure: 1, 2 i 3] que realitzen bé aquesta tasca. La meva intenció aquí és analitzar concisament el plantejament de Korsgaard des d'un enfocament vegà. Per això em basaré en un article divulgatiu titulat «Explotar els animals: una protesta filosòfica» que la mateixa Korsgaard publica com a síntesi de la seva posició sobre la qüestió animalista i del qual en citaré alguns paràgrafs a continuació.

Què és el que proposa Korsgaard en pocs mots? Seguint la teoria de Kant, el que hem de fer és deixar de veure els animals com a mitjans per als fins humans i passar a veure'ls com a fins en si mateixos. Dit d'una altra manera: proposa que deixem de considerar-los com a éssers que tan sols tenen un valor instrumental i passem a considerar-los com a éssers que tenen un valor inherent. No obstant això, a diferència de Kant, Korsgaard no està d'acord que sigui solament la racionalitat allò que permet l'existència aquest valor intrínsec o valor inherent, sinó que allò que genera aquest valor és també la sensibilitat o la consciència sensitiva:

«[...] els altres animals estan en la mateixa posició que nosaltres: són éssers animats, amb una preocupació urgent, donada per naturalesa, per cuidar els seus propis interessos i els interessos d'aquells amb qui estan aferrats. Aquesta preocupació natural és l'origen de tot valor: hi ha coses en aquest món que són bones i dolentes, precisament perquè hi ha criatures per a qui les coses poden ser bones o dolentes. Aquells que comparteixen la preocupació natural per ells mateixos i les seves famílies, comparteixen, conseqüentment, la característica de la nostra naturalesa per la qual nosaltres demanem respecte. Ells, com nosaltres, són éssers per a qui les coses poden ser bones o dolentes. Els altres animals, per tant, tenen una exigència tant a la nostra raó com als nostres sentiments de solidaritat. Per tant, hem de respectar-los com fins en si mateixos.» [Explotar els animals: una protesta filosòfica; Christine Korsgaard, 2009]

Korsgaard empra termes com ara 'naturalesa animal', 'preocupacions naturals' i 'afectes', però pel context deduïm clarament que es refereix a la sensibilitat o la sentença.

Fins aquí tot bé. De fet, res d'això no és realment nou. Ja trobem el mateix fonament filosòfic en altres autors com Tom Regan i Gary Francione; que a les respectives obres reconeixen la seva inspiració kantiana. Diguem que Korsgaard no exposa res que no s'hagi dit abans, encara que ho expressi amb els seus pròpis mots. Reconec que em va cridar molt l'atenció que en els seus textos no fes cap referència a aquests autors animalistes, ni gairebé a cap altre en general. Korsgaard es basa directament en Kant i sembla ignorar de manera deliberada qualsevol altra aportació teòrica o acadèmica sobre aquest tema.

L'ètica que proposa Kant —i segueix Korsgaard— no rebutja tal com l'ús d'altres individus com a mitjans per als nostres fins sinó que solament rebutja la seva instrumentalització forçada, és a dir, que els fem servir sense tenir en compte la seva voluntat i els seus interessos —que els tractem exclusivament com a mitjans per als nostres fins. Per això, un ús moralment acceptable d'altres individus requereix almenys el consentiment —un consentiment lliure, voluntari i informat— i que no es tracti d'un ús contrari als seus propis interessos i desitjos:

«D'acord amb Kant, la diferencia entre explotar algú com un simple mitjà i fer-lo servir com un mitjà d'una manera moralment permissible, és el fet de tenir el seu consentiment informat i sense coerció. Servim els interessos dels altres donant el nostre consentiment per motius com el guany, l'amor, l'amistat o un esperit general de cooperació. Però els altres animals no ens poden donar el seu consentiment informat i sense coerció.» [Explotar els animals: una protesta filosòfica; Christine Korsgaard, 2009]

Quin és el problema doncs amb la teoria de Korsgaard? El problema és que no és coherent en les seves conclusions respecte dels propis fonaments teòrics. Si els animals són fins en si mateixos, llavors no hem d'instrumentalitzar-los en cap manera per a satisfer els nostres desitjos i necessitats, perquè ells no poden consentir. Tot i això, Korsgaard afirma que és acceptable que usem els animals sota certes condicions:

«Si els proveïm de condicions confortables per a viure, en les quals ells siguin capaços de portar una cosa raonablement semblant al seu propi tipus de vida, el seu ús com a animals de companyia probablement pot ser justificat. És possible que també es pugui justificar l'ús com a auxiliars per als minusvàlids i la policia, com a treballadors en recerca i rescat, guardians, si aquestes tasques poden ser dutes a terme de manera compatible amb una vida confortable i natural. Sobre si poden consentir proveir-nos de llana, productes lactis o ous, dependrà de si hi ha mètodes per recol·lectar aquests productes que són genuïnament compatibles amb una forma de vida normal i feliç per als animals.» [Explotar els animals: una protesta filosòfica; Christine Korsgaard, 2009]

A parer meu, en aquest punt Korsgaard erra greument i contradiu el seu propi plantejament.

Proposar que és acceptable emprar els animals tot i que ells no poden consentir és equivalent a proposar que podem usar els humans encara que no donin el seu consentiment. Si un dels requisits bàsics que cal perquè la interacció instrumental amb altres individus sigui èticament acceptable és que ha de comptar amb el consentiment lliure, voluntari i informat dels individus implicats llavors és impossible que hi pugui haver un tracte instrumental dels animals que sigui èticament acceptable. Sabem que els animals tenen un interès a continuar existint, pretenen evitar el mal i la submissió, i volen gaudir d'un benestar; però ells no tenen cap interès a servir-nos de recursos als humans.

Al·legar que podem suplantar aquesta manca de consentiment dels animals amb la nostra pròpia voluntat no significa altra cosa que sotmetre els animals als nostres desitjos, és a dir, tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins. Això contradiu tota l'argumentació kantiana que Korsgaard ha exposat per a reconèixer els animals com a fins en si mateixos i no com a mitjans per als nostres fins. Això no és ètica; és antropocentrisme. Al·legar que això és el que suposadament nosaltres decidiríem al seu lloc és apel·lar a la imaginació especulativa i no al raonament moral. L'absència de consentiment no equival en cap cas a l'expressió de consentiment. Els animals són éssers dotats de sensació, però també estan dotats de voluntat i d'interessos propis. No sols són éssers sentents sinó també agents —éssers intencionals. No hi ha evidència que indiqui que els animals tenen algun interès a servir de recursos als humans, de la manera que sigui.

Al·legar que podem substituir aquesta manca de consentiment mitjançant la provisió d'unes condicions materials perquè els animals explotats es trobin suposadament 'confortables' no és ètica; és benestarisme. En quina part dels textos de Kant es diu que és acceptable usar un altre subjecte sense el seu consentiment sempre que l'usem en condicions 'confortables'? Això és defensar que continuem sotmetent els animals a l'estatus de propietat; que és equivalent a l'esclavatge. Quan ens apropiem de les vides d'altres humans ho anomenem esclavitud i no hi ha raó per anomenar-ho de diferent manera quan les nostres víctimes són individus no humans. La filosofia moral kantiana és radicalment incompatible amb qualsevol forma d'esclavatge o explotació sobre els subjectes morals. Si els animals són subjectes de consideració moral llavors no hem d'apoderar-nos de cap manera  de la seva vida ni tractar-los com a recursos o instruments per al nostre benefici.

Si reconeixem els animals com a fins en sí mateixos, és a dir, com a éssers que tenen un valor moral intrínsec, tan sols hi pot haver una conclusió lògica: hem de posar fi a tota forma de domesticació d'animals. L'ús d'animals tan sols es pot dur a terme instrumentalitzant-los forçadament i mai no pot comptar amb el seu consentiment. Com bé assenyala el professor Tom Regan; el nostre error fonamental en la relació amb els altres animals rau en el prejudici de considerar-los com a mitjans per a satisfer els fins humans. Esmenar aquest error requereix, per lògica, rebutjar qualsevol forma d'instrumentalització sobre els animals.

Encara més, no hi ha cap ús d'animals que no impliqui infligir coacció i dany als propis animals. Ja es tracti de fer-los servir de companyia o mascotes, o com si fossin màquines per produir llana. Tots els usos d'animals atempten contra els seus interessos bàsics: atempten contra la vida, la salut, la integritat física i la llibertat. La idea que hi pot haver una explotació animal 'humanitària' —que és el que està defensant Korsgaard quan parla proporcionar 'condicions confortables' als animals que emprem— ja s'ha demostrat que és una quimera. Les investigacions de James LaVeck i de Joanna Lucas, entre altres activistes, han denunciat l'engany que consisteix a creure que els animals poden ser tractats com a recursos i alhora gaudir d'una vida saludable i feliç d'acord amb els propis interessos.

La meva impressió és que Korsgaard mostra un desconeixement aclaparador sobre la realitat de l'explotació animal que pateixen les seves víctimes; així com sembla voler ignorar les dades i els arguments aportats per pensadors animalistes anteriors. Lamento especialment tots aquests defectes, ja que considero que el projecte intel·lectual de Korsgaard és ben interessant i el meu propi pensament moral és molt afí a la teoria kantiana. Estic d'acord amb el plantejament inicial que Korsgaard proposa però en notable desacord amb les seves conclusions.

En definitiva, he de jutjar la teoria de Korsgaard com un intent fallit d'adaptar la teoria de Kant a la nostra relació moral amb els animals. Penso que el seu article s'hauria d'haver titulat «Explotar els animals: una excusa filosòfica», perquè la seva autora sembla més aviat cercar excuses per a continuar justificant certa explotació dels animals i evitar les conclusions lògiques que comporta adaptar els postulats ètics kantians a la nostra relació moral amb els animals.

La indulgència animalista

He perdut el compte de les vegades que altres persones han al·legat "fer molt pels animals" per intentar excusar el suport que donen a l'explotació dels animals. Això que diuen fer es refereix principalment a donar diners; ja siguin diners donats a associacions animalistes o pagats per a productes d'origen animal que portin un segell de "benestar animal". Pel que sembla, així arriben a la conclusió que no hi ha cap problema en explotar animals perquè els exploten d'una manera que consideren "humanitària".

El sistema de les donacions funciona de la mateixa manera que les butlles i indulgències de l'església catòlica. La gent paga uns diners a una associació animalista per així alleujar la consciència respecte del mal que comet; d'aquesta manera poden continuar participant en l'explotació animal amb menys remordiments —es tracta d'un estratagema mental descrit pel psicòleg Albert Bandura.

A través dels diners, hom es convenç que "ajuda" els animals, i que ja no s'ha de responsabilitzar de les pròpies accions ni canviar d'idees i costums. Aquesta actitud està fomentada des del propi animalisme, tal com adverteix el professor Gary Francione quan assenyala que “tot el moviment de l'explotació feliç és sobre comprar indulgència per a la participació en un comportament moralment injustificable”. Les corporacions animalistes animen la gent a consumir productes de l'explotació animal avalats amb el seu propi segell de “benestar animal”.

Segons explica Francione, els grups corporatius animalistes es financen en gran part amb la venda d'indulgències; atorgant perdons a canvi de diners. Així se sosté el negoci de les etiquetes de productes animals obtinguts "sense crueltat". Així assumim la creença que no hem de corregir res en la nostra forma de vida; tan sols hem de fer donacions als grups animalistes, i comprar productes amb l'etiqueta de “benestar animal”, i màgicament es resol el problema moral en la nostra relació amb els altres animals; podem continuar explotant aquests animals perquè suposadament s'ha reduït la nostra crueltat i el patiment que els infligim:

«Desafortunadament, les organitzacions animalistes s'han convertit en modernes venedores d'indulgències, similars a l'Església Catòlica medieval. Algunes persones, potser la majoria de la gent, tenen un cert grau de preocupació per l'assumpte de l'explotació animal. Moltes tenen una culpa insistent sobre continuar consumint productes animals. Moltes adoren els seus companys no humans i els tracten com a membres de la seva família, però claven la forquilla en altres animals i, en algun nivell, reconeixen la incoherència moral. Però no cal preocupar-se. Feu una donació i aquests grups faran el millor que es pugui fer. Ells “minimitzaran” el patiment animal; ells “aboliran” els pitjors abusos.»

Jo em demano si la mateixa forma de pensament es pot aplicar als humans. Ens sembla correcte explotar altres humans si periòdicament donem diners a organitzacions humanitàries i comprem productes que portin un segell de «comerç just»? Aquesta conducta assumeix que és lícit explotar éssers humans si en paguem un preu monetari, que és exactament el que passa amb l'explotació dels animals avalada per segells de "benestar animal" i els grups animalistes que promouen l'explotació animal "feliç". Hi ha alguna quantitat monetària que pugui fer que conductes com l'esclavitud, el canibalisme o la violació siguin moralment acceptables? Si no és així, per què creiem que sí que n'hi hauria quan es tracta d'infligir el mateix mal en els animals?

Lluny de lliurar els animals de la violència, aquesta dinàmica de la indulgència té l'efecte de reforçar la creença que els animals són mitjans per a fins humans i que les vides dels animals solament tenen un valor instrumental en funció dels interessos humans. Aquí hi ha el centre de la qüestió: si creiem que els animals no tenen un valor moral inherent —i tan sols tenen un valor extrínsec o econòmic— llavors deduirem que no hi ha mal que imposem als animals que no pugui ser justificat segons el benefici que obtinguem d'això o segons el cost monetari que estiguem disposats a assumir.

És compatible la consideració moral dels éssers humans amb el fet d'usar-los com a menjar i mers recursos? Aleshores, com serà compatible la consideració moral dels animals amb el fet d'usar-los com a menjar i mers recursos? Si entenem l'ètica com la consideració dels interessos dels individus, aleshores menjar animals és una pràctica moralment equivalent al canibalisme, perquè tant humans com animals són individus que tenen un interès genuí a conservar la seva vida i evitar el mal.

La pràctica d'explotar animals no és simplement un error moral. Si cometem alguna cosa dolenta sabent que està malament, és a dir, cometem aquest mal deliberadament, no coincideix potser aquest comportament amb la definició de maldat? L'única opció moralment acceptable és deixar de cometre el mal. Tota la resta és ser indulgents amb la maldat; que és el que promouen les organitzacions benestaristes. En paraules del professor Francione:

«Entenc que, així com comprar una indulgència de l´Església no els mantindrà fora de l´infern en cas que l´infern existeixi, comprar unes quotes de compassió a una organització, representades en ous de gallines “lliures de gàbia», no mantindrà els animals fora de l'infern que certament existeix per a la majoria d'ells i on pateixen i moren cada dia. Ens cal canviar la manera com els humans pensem en els no-humans; ens cal canviar la manera com els humans pensem sobre la violència. Ja es tracti de violència per assolir la pau, o de sexisme per assolir la igualtat de gènere, o de tortures d'animals més “humanitàries” per assolir una major conscienciació sobre ells, ens cal desafiar la pròpia noció que la violència pot ser usada com un mitjà per a un fi lloable.»

Els grups benestaristes promouen la idea que no hem d'assumir el veganisme; solament hem de comprar productes amb un segell de "benestar animal" i donar diners a les organitzacions corporatives perquè elles "ajudin" els animals. Els benestaristes no demanaran que la gent deixi d'explotar animals perquè deixar d'explotar els animals significaria el final del seu negoci que consisteix a demanar diners contínuament amb l'excusa d'acabar amb les crueltats i els maltractaments que són intrínsecs al propi sistema d'explotació animal.

El propòsit del moviment benestarista no és altre que intentar sufocar el nostre sentit moral que ens alerta que està mal fet esclavitzar els animals, així com ens indica que està malament esclavitzar éssers humans. Regular l'explotació animal amb segells de “benestar animal” tan sols és una estratègia per a normalitzar i perpetuar la violència institucionalitzada que representa la indústria d'explotació animal. Si ens importen els altres animals, i no ens limitem a dir que ens importen, aleshores no hauríem de participar a la seva explotació.

La violència sobre els altres animals es manifesta en diverses formes i maneres, però totes tenen una mateixa causa: la creença que els animals són éssers inferiors que existeixen per a servir els desitjos humans. Aquesta creença és motivada pel prejudici de l'especisme. Però la diferència d'espècie no és moralment més rellevant que la diferència de raça o de sexe. Si els éssers conscients tenen un valor moral inherent llavors estem obligats a considerar-los com a fins en si mateixos i mai com a simples mitjans per a satisfer els nostres fins.