La metàfora de l'aixeta

Hi ha dues maneres d'afrontar un problema: intentar reprimir-ne les conseqüències o intentar eliminar la causa que el provoca. En aquest article s'intenta explicar, recorrent a l'ús d'una metàfora, per què els abolicionistes considerem que és prioritari centrar els nostres esforços a eradicar la causa de la violència contra els animals, cosa que n'eliminaria necessàriament les conseqüències.

Imaginem que el problema de l'explotació animal és com una aixeta que està oberta al màxim i l'aigua de la qual flueix a través d'un colador. L'aixeta oberta representa l'impuls d'explotar els animals i el corrent d'aigua representa la població humana que considera que l'explotació dels animals és acceptable i que són moralment inconscients sobre el dany injustificat que infligeixen als animals.

Ara, imaginem també que pretenem d'evitar aquest raig d'aigua intentant tapar cada forat d'aquest colador. Aquesta manera d'afrontar el problema és el que en l'àmbit de l'activisme anomenem la campanya monotemàtica. La campanya monotemàtica intenta eliminar una forma d'explotació animal determinada, ignorant sovint el 99% dels animals explotats que no entren dins d'aquesta determinada explotació particular.

Cada cop que donem suport a una campanya monotemàtica centrem els esforços en intentar tapar un forat d'aquest colador. Per exemple, la campanya X aconsegueix clausurar algun circ, al·legant que “maltracten” els animals, o aconsegueix que es prohibeixin les curses de braus o impulsa que a la Xina deixin de menjar gossos. Mentre intentem tapar un forat la resta romanen ignorats.

Ara, suposem que amb cada “victòria” un forat d'aquest colador es tanca. L'aigua continua fluint gairebé igual de forta, ja que la majoria dels humans encara pensen que l'explotació animal és acceptable, ja que les campanyes monotemàtiques no comporten el missatge que l'ús d'animals està moralment malament. D'aquesta manera, l'aigua acaba desbordant per noves vies de transcurs, és a dir, l'explotació animal continua intacta però en una direcció lleugerament diferent. El mateix passa quan s'obren nous forats -noves formes d'explotació animal- i a causa de la mateixa pressió altres ja existents s'engrandeixen.

Una manera diferent d'afrontar el problema és l'educació vegana. A diferència de l'activisme monotemàtic, allò que l'educació vegana pretén no és tapar els forats del colador sinó tancar l'aixeta. Pensem-hi. Si tenim la possibilitat de tancar l'aixeta mitjançant la difusió educativa del veganisme com l'única resposta moralment acceptable davant el problema de l'explotació animal, i aconseguim que la gent reconegui els animals com a membres de la comunitat moral, com a persones no humanes, llavors l'aclaparadora existència de molts forats al colador ja no seria rellevant. En tancar l'aixeta, l'aigua deixa de córrer i així totes i cadascuna de les milers d'explotacions particulars que cada campanya monotemàtica pretenia eliminar d'una en una han estat eradicades de forma global.

Per cada nou vegà, l'aixeta és tancada en una petita fracció. Ara podem, i hem, de triar. Els recursos són limitats: el temps, diners i energia que gastem en una campanya no podem emprar-los en una altra. Podem triar emprar els nostres esforços a educar la gent sobre per què necessitem ser vegans si volem respectar els animals i així treballar per tancar l'aixeta progressivament. O, per altra banda, podem intentar tapar infructuosament cada forat del colador mentre que la resta s'engrandeixen o s'obren altres de nous.

Jo trio intentar tancar l'aixeta.

 

I què passa amb els éssers humans?

 

Hi ha una sèrie d'objeccions clàssiques que se solen presentar sobre el veganisme. Ja n'he parlat d'algunes en aquest blog —com és el tema de la consideració de les plantes o la qüestió del medi ambient— però fins ara no havia parlat d'una objecció que consisteix en acusar els vegans de no preocupar-se pels éssers humans. Sobre aquest punt tinc alguns pensaments que m'agradaria exposar:

    Primer; crec que és prioritari aclarir que el veganisme es refereix a l'explotació animal, és a dir, a la submissió dels animals no humans com a mitjans per a les finalitats humans, des del punt de vista ideològic i pràctic. D'aquesta manera, el veganisme no té a veure amb l'explotació d'éssers humans; de la mateixa manera que el feminisme es refereix a la dominació masclista sobre les dones per part dels homes, i no a altres coses. El veganisme es refereix específicament als animals no humans perquè són ells les víctimes de l'antropocentrisme i l'opressió basada en aquest prejudici. Per aquesta raó és per la qual el veganisme solament es refereix als no-humans de la mateixa manera que el feminisme es refereix solament a les dones en tant que elles són les víctimes directes del masclisme, i no els homes. Per tant, no és que el veganisme decideixi "excloure" els humans; és que els humans no són les víctimes de la injustícia específica que pretén denunciar i resoldre el veganisme, i per a la qual cosa va sorgir com a moviment. El veganisme denuncia la creença que els humans tenen dret a dominar i explotar els altres animals. Aquesta creença —l'antropocentrisme— no victimitza els humans sinó solament els no-humans. Per aquesta raó, no tindria sentit que el veganisme inclogués els humans, ja que estaria desviant l'atenció d'aquesta injustícia específica que va fer néixer el veganisme i que es pretén visibilitzar i remeiar.

    Segon; el fet que algú sigui vegà no implica que la seva vida sigui necessàriament lliure d'explotació d'éssers humans. Ser vegà vol dir que hom rebutja l'explotació dels animals no humans; de la mateixa manera que ser feminista vol dir que hom rebutja l'opressió masclista sobre les dones. Ara bé, l'ètica no acaba ni es limita al veganisme —ni al feminisme. El veganisme és una part de l'ètica i no la seva totalitat. El veganisme es refereix a el problema concret de l'explotació animal i no a altres injustícies que, sens dubte, també són importants i mereixen atenció, però no més atenció que la injustícia que és l'opressió sobre els animals. Per tant, assenyalar que els humans són explotats no és una objecció vàlida contra el veganisme. Assenyalar que els homes són explotats no justifica explotar les dones, i viceversa. Reconèixer que l'explotació d'éssers humans existeix no valdria de cap manera per ignorar o excusar l'explotació sobre els altres animals.

    Tercer; l'experiència em diu que aquestes persones que comencen a parlar dels éssers humans quan apareix la qüestió del veganisme, en general, no eviten participar/consumir aquells productes que podrien comportar explotar éssers humans, ni tampoc aporten cap alternativa pràctica que serveixi per acabar amb aquesta explotació. En canvi, els vegans sí que apliquen mesures pràctiques i concretes per evitar donar suport a l'explotació dels animals i per acabar amb aquesta explotació. Podríem preguntar a aquestes persones què se suposa que fan elles per acabar amb l'explotació que han esmentat d'éssers humans i quines solucions viables plantegen perquè tots les posem en pràctica. La resposta en la majoria de casos sol ser: res, o cap. De debò, feu la prova. Gairebé sempre comprovo que és solament un intent de desviar la qüestió sobre els animals i no el reflex d'una preocupació sincera sobre les injustícies que pateixen els éssers humans.

    Quart; que hi hagi explotació sobre éssers humans no justifica que participem en l'explotació sobre els animals no humans. No hauríem de donar suport a cap explotació sobre éssers sentents en la mesura del possible. Els vegans, com a mínim, no participen directament en l'explotació dels animals. Els no-vegans acostumen a participar en aquesta mateixa explotació d'éssers humans que solen esmentar i, a més, també en l'explotació animal. En realitat, em sembla que la majoria de vegans se solen preocupar també d'evitar l'explotació d'éssers humans en la mesura del possible; però no ho fan perquè siguin vegans sinó perquè l'ètica en general englobaria la consideració per a tots els éssers conscients. Molt abans de fer-me vegà jo ja estava en contra de l'esclavitud i el canibalisme i qualsevol forma d'explotació sobre éssers humans. Fer-me vegà tan sols va significar estendre aquesta mateixa consideració moral als altres animals sentents i intentar portar-la a la pràctica. Entenc que aquest procés ha estat similar en molts altres vegans.

    Cinquè; jo considero el veganisme com una part essencial de la filosofia dels Drets Animals i aquesta filosofia ja engloba tots els animals sentents —incloent-hi els éssers humans— i és una filosofia ètica que pretén que tots els individus siguin tractats amb el degut respecte moral al seu valor inherent. Així que, essent vegans, no excloem els humans de la comunitat moral sinó que realment incloem els no-humans injustament discriminats. El veganisme és la base del moviment que pretén acabar amb la discriminació especista sobre els altres animals i reconèixer-los com a membres de la comunitat moral. Perquè això succeeixi cal que els altres animals deixin de ser considerats com a objectes i recursos per a benefici humà, és a dir, que se'ls reconegui un dret fonamental de no ser propietat; igual que ja reconeixem aquest dret bàsic entre humans. Per tant, com que el veganisme es fonamenta moralment en un principi de respecte moral a tots els éssers sentents, quan argumentem en favor del veganisme estem també fomentant, implícitament, el respecte a tots els éssers dotats de sensació —incloent-hi els humans.

Espero que aquestes reflexions puguin ajudar a comprendre per què no tindria sentit acusar el veganisme d'excloure els éssers humans.

 

"Els vaig matar perquè eren meus"

El passat mes d'agost es va difondre la notícia que uns porcs rescatats de morir en un incendi van acabar convertits en salsitxes en un sopar dels mateixos bombers que els havien rescatat. Curiosament, vaig veure molta gent en els fòrums mostrant-se estranyada i fins i tot escandalitzada. A mi no em va estranyar gens ni mica.

El que sí em va estranyar una mica, encara que potser no hauria, és que algú pugui creure que protegir circumstancialment els animals equival a tenir-los-hi consideració moral. No és així. Actuar per a protegir els animals pot tenir motivacions purament egoistes i gens altruistes. Aquí en veiem un exemple de tants. Si els porcs s'haguessin cremat a l'incendi llavors els humans no s’haurien pogut beneficiar d'usar-los per a menjar. Per això els van salvar.

Els porcs van ser rescatats de l'incendi igual que haguessin estat rescatats uns televisors o uns automòbils o qualsevol altra propietat considerada especialment valuosa. Totes les actuals iniciatives que afirmen "protegir" els animals –com és el cas de la posició del "Benestar Animal"– solament pretenen protegir la propietat animal en benefici dels seus propietaris: els humans. Qualsevol suposada protecció dels interessos dels animals en el context present és en realitat una protecció derivada de l'interès humà en el valor instrumental d'aquests animals. Atès que la nostra societat no reconeix que els animals tinguin un valor inherent, el tracte que els atorguem depèn sempre del valor econòmic o sentimental que ells tinguin per a nosaltres i no del valor intrínsec que tenen les seves pròpies vides per a ells.

Tal com explica en el seu treball el professor Gary Francione, el fet que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat significa que els seus interessos, fins i tot els seus interessos més fonamentals, estaran sempre supeditats al benefici que els humans puguin obtenir al vulnerar-los. El que els va passar a aquests porcs és conseqüència directa d'aquesta visió instrumentalista que regeix la nostra relació amb els animals. Milions d'animals són esclavitzats i massacrats cada dia per a servir d'aliment, de vestimenta, d'entreteniment, de transport, de subjectes forçats a experiments. Els hem cosificat com a productes per al nostre consum.

Aquest és el problema principal: els animals no humans són propietat dels éssers humans. Tots els animals són considerats d'alguna manera com a mitjans per a les finalitats humanes i així és com ens relacionem amb ells. El problema no és que existeixi en si mateixa la noció de propietat sinó que l'error moral resideix en el fet que sigui aplicada als animals. Aplicar el concepte de propietat sobre els éssers humans és una situació que anomenem com esclavitud. Si l'esclavitud és injusta sobre éssers humans per què no ho seria igualment sobre els altres animals? L'espècie no és un criteri moralment més rellevant del que seria la raça o el sexe.

Aquesta visió dels animals no humans com a esclaus dels humans és una herència cultural que hem rebut del passat remot i que ens inculquen des de la infància, generació rere generació. La pràctica d'usar els animals és un hàbit que assumim en la mesura que hem assimilat la idees i els costums propis de la societat en la que creixem. Per això, explotar els animals ens sembla tan "natural" com respirar. D'aquí que sovint ens resulti tan difícil reflexionar i avaluar aquesta situació amb un mínim d'imparcialitat. Ara bé, allò que ha estat adquirit a través de l'educació pot també ser modificat mitjançant la pròpia educació.

En aquesta línia d'anàlisi, m'agradaria recordar de nou unes aclaridores paraules de el filòsof Tom Regan sobre l'error central que hi ha en la nostra actual relació amb els altres animals:

«El que està malament -fonamentalment malament- en la forma en què es tracta els animals, no són els detalls que varien en un i altre cas: és tot el sistema. La desolació del vedell és patètica, punyent; el dolor palpitant del ximpanzé amb elèctrodes profundament plantats al cervell és repulsiu; la mort lenta, tortuosa, de l'ós rentador atrapat en el cep és angoixant. Però el que està malament no és el dolor, no és el patiment, no és la privació. Això es combina amb el que està malament. De vegades -sovint- fan que el mal sigui molt, molt pitjor. Però no són el mal fonamental.

El mal fonamental és el sistema que permet veure els animals com els nostres recursos, com per al nostre ús -per ser menjats, o manipulats quirúrgicament, o explotats esportiva o econòmicament. Un cop és acceptada aquesta manera de veure els animals -com els nostres recursos- la resta és tan predictible com lamentable. Per què preocupar-nos per la seva salut, el seu dolor, la seva mort? Des del moment en què els animals existeixen per a nosaltres, per a beneficiar-nos-en d'una manera o altra, el que a ells els faci mal no té veritable importància -o importa solament si comença a molestar-nos, com quan menjar-nos una escalopa de vedella ens fa sentir incòmodes, per exemple. Llavors sí: lliurem el vedell del seu confinament solitari, donem-li més espai, una mica de palla, alguns companys. Però continuem amb la nostra escalopa de vedella.»

La situació dels animals no canviarà significativament mentre continuem creient que són la nostra propietat. Per això, un moviment de Drets Animals que aspiri a un canvi significatiu en la nostra relació amb els altres animals s'hauria de centrar en reivindicar per a tots els animals el dret bàsic a no ser tractats com a propietat. I el reconeixement d'aquest dret comença necessàriament en el veganisme. No és possible que els animals deixin de ser tractats com a propietats si abans no deixem de tractar-los com a recursos, d'utilitzar-los i consumir-los en el nostre dia a dia.

Recordeu aquella coneguda expressió masclista "la vaig matar perquè era meva", que alguns assassins al·legaven com un intent de justificar el seu crim? Aquesta expressió reflecteix el mateix pensament esclavista que apliquem als animals. Considerem que ells són "nostres", que ens pertanyen, que són la nostra propietat, i per això els fem servir de menjar, de vestimenta, d'animals de companyia. D'aquella manera de pensar prové la violència que sistemàticament els infligim.

No obstant això, per a una gran part de la població humana podria resultar dificultós o gairebé impossible d'assimilar la idea que els animals tenen un dret fonamental de no ser propietat si abans no comprèn una sèrie d'idees bàsiques: [1] que els animals són éssers conscients, [2] que no està bé fer-los mal sense una raó que ho justifiqui, [3] que l'ús d'animals és intrínsecament perjudicial i [4] no ens cal emprar animals per a satisfer les nostres necessitats i tenir una bona qualitat de vida.

No n’hi ha prou solament amb oposar-se i denunciar l'explotació dels animals si alhora no centrem els nostres esforços en una tasca pedagògica que eradiqui aquesta mentalitat especista que ens ha estat inculcada i que determina les nostres creences i costums actuals.

 

La carn de laboratori a debat

Fa uns mesos, al bloc de filosofia Sapere Aude, em vaig trobar un article que elogiava la carn de laboratori o carn in vitro. Sobre aquest projecte ja vaig exposar una crítica en un assaig anterior d'aquest mateix bloc. Després d'un intercanvi de missatges, i per algun motiu que no em va voler comunicar, l'autor d'aquell bloc va decidir no publicar la meva darrera rèplica. Ara he decidit publicar-la aquí, encara que s'entén millor si es llegeix el debat complet:

**********

Els estudis que has llistat solament indiquen que l'ésser humà va consumir carn a la prehistòria. Res més. No demostren, ni tan sols ho pretenen, que el consum de carn influís de manera fonamental en l'evolució del cervell humà i la seva intel·ligència. Altres estudis sobre el desenvolupament evolutiu de la intel·ligència humana indiquen que va ser l'invent de cuinar allò que va influir en l'evolució humana; però també es van cuinar tota mena de vegetals, alguns dels quals no serien comestibles sense haver estat cuinats. Tenint en compte que no hi ha cap nutrient que els nostres avantpassats prehistòrics no poguessin obtenir dels vegetals, la hipòtesi que el consum de carn va influir en l'evolució de la intel·ligència humana no té consistència ni tan sols lògica.

Per no estendre'm més, enllaço a aquest article publicat recentment que explica que la hipòtesi que el consum de carn va influir en l'evolució de la intel·ligència humana no ha estat demostrada; que avui dia no sabem realment com ni per què la intel·ligència humana es va desenvolupar com ho va fer, i que altres hipòtesis diferents tenen força més sentit per explicar la intel·ligència humana.

La carn de laboratori sí que malmet els animals. Danya la seva vida, danya la seva salut, danya la seva llibertat, danya la seva integritat física. Els animals emprats en l'experimentació de carn de laboratori tenen la mateixa vida que els animals emprats per a obtenir carn tradicional. Estan sotmesos en granges i acaben assassinats als escorxadors. L'única diferència és que els extreuen biòpsies periòdicament. Per cert, són biòpsies, no solament mostres de sang, el que es fa servir.

En qualsevol cas, continues sense aportar cap raó que justifiqui el fer servir animals de menjar. No ens cal menjar-los per estar sans i ells no ho han consentit. Ells no tenen cap interès a ser sotmesos per servir-nos de recursos. Defensar l'ús d'animals és defensar la coacció i l'agressió contra ells per l'únic motiu de continuar l'hàbit i el caprici de menjar els seus cossos i les seves secrecions.

L'argument d'autoritat és una fal·làcia d'autoritat. A més, tenint en compte que Peter Singer defensa la vivisecció, la zoofília, i fer servir els animals de menjar, ell no és cap referent ètic pel que fa a la consideració dels animals. Al contrari, és més aviat un referent del que no hauríem de fer per considerar seriosament els animals i els seus interessos.

Per tant, la carn de laboratori no és ètica.

***********

A parer meu, l'autor d'aquest blog semblava solament entestat en defensar sense cap raó el consum d'animals i no tenia cap intenció de sospesar qualsevol argument raonat que indiqués la immoralitat i la nul·la necessitat de l'ús d'animals en general i de la carn de laboratori en particular.

Recordo que al bloc Pedazos de Carbono també vaig mantenir fa temps una conversa sobre aquest mateix tema, l'autor del qual no va manifestar la mateixa hostilitat al diàleg que em vaig trobar a la pàgina de Sapere Aude.

Cap raó no justifica moralment donar suport a la carn de laboratori o carn in vitro, perquè implica l'explotació d'animals. No tenim legitimitat per fer servir els animals i no tenim cap necessitat d'usar-los. No solament és un projecte immoral, sinó que a més és absurd. Tan absurd com tot allò que involucra l'explotació animal; una activitat que tan sols es manté per prejudici i per inèrcia heretada des de fa generacions.

Un dels arguments esgrimits més habitualment per defensar la carn de laboratori és que "la gent vol menjar carn i no deixarà de voler menjar-la", però, fins i tot acceptant aquest argument irracional, resulta que ja existeix la carn vegetal que és indistingible de la carn animal en aspecte, textura i sabor. L'única diferència significativa és que està feta de vegetals. Per què defensar la carn de laboratori —que comporta l'ús d'animals— quan ja tenim aquest tipus de carn vegetal? Per què se suposa que la gent sí que acceptaria menjar carn sintètica de laboratori però no aquesta carn vegetal?

El projecte de la carn de laboratori fomenta la creença errònia que als éssers humans ens cal menjar animals; a part de fomentar el prejudici que tenim dret a fer servir els altres animals. Tots els recursos que s'han emprat per finançar aquest projecte podrien haver-se dedicat a fomentar el veganisme i els productes vegans.

En resum, la carn de laborari no és una necessitat, és immoral i és contraproduent. És innecessària perquè no ens cal consumir animals per estar sans. És immoral perquè implica fer servir algú sense el seu consentiment —als animals. És contraproduent perquè desvia la preocupació moral i els recursos cap a la perpetuació de l'explotació animal en comptes del veganisme.

 

Sobre el Festival de la Carn de Gos de Yulin

 

Per si algú no el coneix encara, el Festival de la Carn de Gos de Yulin és una celebració, que es realitza anualment a la ciutat xinesa de Yulin, en què es maten milers de gossos per a ser consumits com a carn. Per si algú no ho sospitava, aclareixo que es tracta d'una celebració que ha provocat nombroses reaccions de rebuig; especialment en el món occidental, on menjar gossos es considera un tabú social. Tot i la massiva oposició social que ha provocat, el Festival s'ha tornat a realitzar aquest any. [N.T: i també el 2021, any que traduïm aquest article].

Aquesta situació em provoca al menys dues qüestions: [1] Per què es considera que està malament emprar gossos de menjar? i [2] El que fan a Yulin és diferent del que fa la resta del món cada dia?

Els defensors de festival de Yulin defensen la pràctica com una expressió cultural i argumenten que el consum de gossos no és diferent de menjar porcs, vaques o pollastres. He de reconèixer que els dos punts són empíricament correctes. Menjar animals en general, i menjar gossos en particular, és un costum cultural. Així com també menjar gossos no es diferencia en cap aspecte significatiu d'usar a qualsevol altre animal de menjar; a l'igual que no hi ha una diferència significativa entre menjar vaques marrons i menjar vaques negres. Una altra cosa diferent és que cap d'aquests dos fets justifiqui moralment fer servir els gossos de menjar en particular, o els animals de menjar en general.

Cultura és tota la informació transmesa per aprenentatge social, la qual cosa inclou idees i costums de tota mena. Ara bé, que alguna cosa formi part del patrimoni cultural d'una comunitat no vol dir que sigui moralment acceptable. Sabem de diverses pràctiques culturals, les víctimes de les quals són humanes, però que són àmpliament rebutjades en la nostra societat, com per exemple l'ablació del clítoris de les dones. El sol fet que una activitat formi part d'una cultura o es tracti d'una pràctica tradicional no pot servir com a justificació moral. Assenyalar que una cosa és cultura o és tradició és un enunciat merament descriptiu. Seria com dir que una cosa és rodona o vermella. No és ni tan sols un argument raonat. Si entenem que aquest tipus d'apel·lació no serveix per a justificar abusos contra éssers humans per què pensem que pot valer per a justificar abusos contra els altres animals?

Sovint es diu que "no podem comparar un animal amb un ésser humà", la qual cosa ja de per si no és un argument sinó una petició de principi que ha de ser justificada. Per què se suposa que no podem comparar-los? Entre humans i altres animals existeixen diferències evidents, és clar, però aquestes diferències justifiquen una diferència de tracte moral? Entre éssers humans també trobem notables diferències. Poden ser diferències físiques com l'aspecte, la forma o la mida; o diferències mentals com la intel·ligència o la capacitat de comunicació. Però, alguna d'aquestes diferències justifica una diferent consideració moral? Hi ha cap diferència física o mental que justifiqui que determinats individus humans puguin ser tractats com a objectes i recursos? Si no fos així, per quina raó aquesta diferència justificaria tractar els individus no humans com a objectes i recursos?

A un nivell bàsic de consideració moral, separar entre humans i altres animals és una discriminació arbitrària. Aquesta discriminació es pressuposa per tradició, perquè "sempre s'ha fet així", i perquè considerem que els humans són del nostre grup, i els altres animals, com que no són humans, no. Tradició i tribalisme, en definitiva. No obstant això, sabem que aquests criteris no se sostenen racionalment. Tribu i tradició són els mateixos criteris que s'han fet servir per intentar justificar tota classe d'opressions i crims. D'una banda, diem que ells "no són dels nostres", i així podem fer-los mal; de l'altra, diem que "sempre s'ha fet així" i per això està bé fer-los mal, solament només perquè fa molt de temps que els el fem.

Si l'espècie no és un criteri rellevant, quina característica rellevant ha de tenir un ésser per tal que reconeguem que mereix consideració moral? La resposta és simple: la capacitat de sentir. Diem “sentir” (o sentença) a la capacitat de tenir experiències subjectives; és a dir, sensacions, emocions, desitjos, sentiments. Aquesta capacitat comporta necessàriament l'existència d'un jo que percep de forma conscient aquestes experiències. A la sentença podem denominar-la també consciència sensorial o consciència sensitiva. Així, podem dir que tot ésser dotat de sensació posseeix subjectivitat i, alhora, que posseeix consciència de si mateix i de les seves pròpies experiències. Per això tot els éssers que senten són també éssers conscients.

Tots considerem que és moralment erroni infligir dany i sofriment als animals sense una raó que ho justifiqui. Per què? Perquè són éssers conscients. Ells tenen consciència del que els passa i el que els passa els importa. Els animals valoren la seva pròpia supervivència i benestar. Per això, ells posseeixen un valor inherent que és independent del valor instrumental que nosaltres els atorguem. Fer mal a una pedra o a una planta no pot ser moralment objectable en si mateix en tant que ni les pedres ni les plantes posseeixen consciència. Els éssers que no tenen un sistema nerviós no poden generar sensacions, així que fer-los mal no incorre en una infracció moral, llevat que afectés els interessos d'éssers que sí que poden sentir.

Si comprenem que la possessió de sentença o percepció conscient és l'únic criteri necessari i suficient per a ser inclòs en la comunitat moral llavors també podem comprendre que emprar la noció de l'espècie per atribuir una discriminació o una diferent consideració moral seria un procediment arbitrari com ho seria fer servir la noció de raça o la de sexe. En tots aquests casos hi ha un prejudici o actitud esbiaixada favorable als interessos dels membres d'un grup en detriment dels d'altres. Aquest procediment basat en el criteri de l'espècie és el que anomenem especisme. Així doncs, no importa si les nostres víctimes són gossos, vaques, porcs, gallines, peixos o abelles. Només importa que totes elles són éssers dotats de sensació.

Bé, si tot aquest raonament és correcte llavors resulta que no només és moralment erroni el consum de carn de gos, sinó també el consum de vaques, porcs, gallines, peixos i qualsevol altre animal que sent. Això vol dir també que la nostra societat es dedica a celebrar un constant Festival de Yulin. Usem i matem animals cada dia per convertir-los en menjar, tan sols per plaer i per tradició. No ens cal emprar els altres animals per a poder alimentar-nos, així com tampoc per a vestir-nos ni entretenir-nos. No es tracta, en primer terme, de si els causem més o menys patiment. Es tracta que qualsevol mínim dany o sofriment que els causéssim per aquest motiu no es pot excusar apel·lant a la necessitat i xoca amb la idea que no hem de fer mal als animals injustificadament.

El nostre sentit moral és una capacitat innata i es desenvolupa mitjançant l'experiència i l'educació. Aquest sentit moral ens permet reconèixer que altres éssers posseeixen consciència i tenen interessos. Que aquests éssers tinguin un aspecte, mida i forma diferent a la nostra no és el punt rellevant. Que aquests éssers no siguin humans no justifica tenir una nul·la o diferent consideració envers ells. Per això el veganisme és una qüestió d'ètica elemental. El veganisme és reconèixer que els altres animals són subjectes i no han de ser tractats com a objectes —ells mereixen consideració moral, és a dir, que la seva individualitat i els seus interessos bàsics no han de ser vulnerats ni sacrificats per motius utilitaris.

La nostra oposició al Festival de la Carn de Gos de Yulin, sempre que sigui raonada, ens condueix necessàriament al veganisme. La raó moral que justifica la condemna d'aquesta activitat comporta que hem de rebutjar tot ús d'animals. L'ús d'animals significa fer-los mal innecessari. L'ús d'animals implica tractar subjectes com si fossin objectes. L'ús d'animals viola el principi d'igualtat al supeditar la voluntat i els interessos dels altres animals al nostre profit. L’emprar animals per a propòsits humans no es pot ajustar a cap principi moral.

Així mateix, penso que aquest raonament s'hauria d'aplicar a l'activisme i hauria de fer-nos comprendre que la denúncia del Festival de la Carn de Gos de Yulin és una campanya injusta en tant que discrimina la resta d'animals que també són cosificats i explotats. No solament els gossos són usats de menjar. Qualsevol iniciativa que duem a terme per a ajudar els animals hauria de partir d'assumir el veganisme com a principi moral i incorporar aquesta base moral a les accions.

 

La dieta vegana: què és i què no és?

Què és una dieta vegana? Una dieta vegana és aquella forma d'alimentació que, com el seu nom ja ens indica, segueix el principi del veganisme, és a dir, el principi moral que no hem d'emprar els animals com a mitjans per als fins humans. Això és la dieta vegana i no és cap altra cosa més.

Pot passar que una persona adopti una dieta completament vegetal per motius de salut o de preferència personal, però això no equival que estigui duent a terme una dieta vegana. La dieta vegana és circumstancialment vegetal en el seu contingut, però aquest contingut no és el que la fa vegana.

La dieta vegana fa referència a l'alimentació que porten els vegans, és a dir, aquells individus que rebutgen moralment l'explotació dels animals. El que la fa vegana en realitat és el fet de seguir aquest principi moral i no el fet que sigui completament vegetal en el contingut. Si es donés el cas que poguéssim alimentar-nos d'alguna manera saludable excloent l'ús d'animals i alhora sense necessitat de consumir vegetals, aleshores estaríem seguint una dieta vegana.

Per tant, si mengem solament vegetals perquè ens oposem a l'ús d'animals com una qüestió de principi moral, aleshores tenim una dieta vegana. Però si mengem solament vegetals perquè creiem que és millor per a la nostra salut, o per una simple qüestió de preferència personal, aleshores no estem portant una dieta vegana.

Seguint el mateix criteri podem parlar de roba vegana, de cosmètica vegana o de filosofia vegana. El veganisme és un principi ètic que s'aplica a tots els àmbits de la vida. El veganisme s'oposa que els animals siguin tractats com a mitjans per a fins humans i promou que siguin alliberats de l'esclavitud a què tradicionalment els hem sotmès.

En conclusió, si algú adoptés una dieta completament vegetal això no equival que hagi adoptat el veganisme. El veganisme s'aplica a tots els àmbits de la vida, i no tan sols a l'alimentació, i el veganisme no significa una pràctica concreta —no consisteix a fer tal cosa— sinó que significa rebutjar la dominació dels humans sobre els altres animals; així com el feminisme significa rebutjar la dominació dels homes sobre les dones.

Així doncs, per portar una dieta vegana cal ser vegà, és a dir, considerar que el fet d'emprar els animals és una injustícia fonamental.

A més d'això, seguir una dieta vegana saludable és fàcil, però cal informar-se i planificar-la bé. Tenir una dieta vegana és una obligació moral –dins l'obligació moral de no explotar els animals– però també ho és que sigui saludable. Hem d'ajudar els animals a alliberar-se de la dominació humana però solament  ho podem fer si estem sans.

 

Les nostres excuses per a explotar animals

En un article de la revista Investigación y Ciencia titulat «La paradoxa de menjar carn» i escrit per la Marta Zaraska, s'exposa la paradoxa que la gran majoria de la gent està d'acord que no hem de fer mal als animals sense necessitat, o sense una raó suficient que ho justifiqui, però alhora aquesta mateixa gent participa en activitats que impliquen danyar intencionadament els animals i que no es poden excusar apel·lant a una necessitat ni es poden justificar des d'un criteri moral.

Per a intentar explicar aquesta paradoxa, Zaraska recorre a l'anàlisi psicològic, en concret assenyala el fenomen conegut com a dissonància cognitiva:

«Les persones que mengen animals però que també els estimen i no volen fer-los mal experimenten dissonància cognitiva, un estat de tensió que s'origina en mantenir o actuar d'acord amb creences mútuament incompatibles.

Tot i que la solució més fàcil per vèncer la dissonància cognitiva seria canviar de comportament, el vegetarianisme constitueix una opció minoritària. La majoria dels amants dels animals troben altres camins per a superar el dilema.

Estratègies psicològiques com l'evitació, la dissociació i el canvi de conducta percebut permeten que moltes persones deixin enrere l'angoixa i mengin carn.»

Un lector, anomenat Dough Griffith, ha escrit un comentari de resposta a la mateixa revista que diu així:

«La lectura de l'article «La paradoxa de menjar carn» [de Marta Zaraska, Mente y Cerebro nº 81, 2016] m'ha semblat força interessant, sobretot la informació relacionada amb les tècniques que fem servir els carnívors per a reduir el nostre dilema cognitiu respecte els animals que cuidem a casa. Crec, però, que l'autora ha omès una estratègia que jo faig servir. En concret, es tracta de plantejar-se que aquests animals no serien vius si no fos pels consumidors de productes carnis. La seva vida i la seva carn es perdrien si no ens els mengéssim. D'altra banda, és clar que la criança i la matança d'aquests animals han de ser estrictament regulades, no solament perquè la seva curta vida sigui més confortable, sinó també per a protegir la salut dels humans.»

M'ha semblat que podria ser aclaridor exposar algunes observacions referents a aquest comentari.

En primer lloc, Griffith diu que "aquests animals no serien vius si no fos pels consumidors de productes carnis. La seva vida i la seva carn es perdrien si no ens els mengéssim." Però això és exactament el mateix que argumentar que estaria bé criar éssers humans per a fer-los servir de menjar perquè si no els haguéssim criat per això llavors ells no haurien existit primerament. És aquest un argument raonable?

Si un determinat argument no pot justificar el canibalisme, aleshores tampoc no pot justificar el consum d'animals. La diferència d'espècie no estableix una diferència moralment més rellevant que la diferència de raça o de sexe. Dir que no aplicarem el mateix criteri moral a altres individus perquè no pertanyen a l'espècie humana és anàleg a dir que no aplicarem el mateix criteri moral a altres individus perquè no pertanyen a la raça blanca o perquè no pertanyen al sexe masculí.

Els altres animals són éssers conscients amb voluntat i interessos propis. Encara que no siguin humans, tenen el mateix interès bàsic que tenim nosaltres a continuar existint i evitar el mal. Per què la seva individualitat i els seus interessos haurien de ser discriminats pel simple fet de ser d'una altra espècie? No trobem cap argument raonable que pugui justificar una discriminació moral.

En segon lloc, Griffith afirma que "és clar que la criança i la matança d'aquests animals han de ser estrictament regulades, no solament perquè la seva curta vida sigui més confortable, sinó també per a protegir la salut dels humans." Però aquest argument ja parteix de suposar que l'ús d'animals és moralment acceptable en si mateix. Acceptaríem que algú proposés regular el canibalisme per a millorar les condicions en què són usats els humans destinats al consum alimentari? Ja hem assenyalat anteriorment que l'ús d'animals per a menjar no es pot intentar justificar sense fer alhora el mateix amb el canibalisme. Una suposada millora de les condicions en què fem alguna cosa dolenta no aconsegueix que aquest cosa es converteixi en bona.

Realment, no ens cal consumir animals per estar sans, així que la necessitat no pot servir d'excusa. No ens cal consumir substàncies procedents d'altres animals per a tenir bona salut i qualitat de vida. Això vol dir que qualsevol dany i patiment que els causem per aquest motiu resulta innecessari. Si estem en contra d'infligir danys innecessaris als animals aleshores, per coherència, hauríem de deixar de consumir-los.
 

El què passa sovint és que des de la infància ens inculquen la creença que els altres animals són “éssers inferiors” que existeixen per a servir-nos de recursos. Quan se'ns qüestiona aquesta creença aleshores cerquem excuses per intentar convèncer-nos que la nostra actitud especista és necessària i moralment acceptable, encara que sense importar-nos gaire si aquestes excuses s'ajusten a la lògica i els fets. Tots els arguments esgrimits fins ara per intentar justificar l'ús d'animals es basen en errors de lògica o dades errònies.

Com encertadament assenyala Zaraska al seu article, en comptes de raonar, la majoria de la gent prefereix racionalitzar quan es planteja la moralitat de l'ús d'animals.

Si defensem l'ús d'animals no ho fem perquè haguem arribat a aquesta conclusió racionalment, sinó que és perquè primer hem estat educats per a habituar-nos a cosificar i consumir els animals i aleshores, després, intentem justificar aquest hàbit adquirit quan algú el qüestiona.

 

Raons i beneficis

Encara que fos per una simple qüestió de claredat conceptual, considero que hauríem de diferenciar clarament entre raons i beneficis. No són el mateix. Una raó no és un benefici. Ni un benefici no és una raó. No són sinònims.

Un benefici seria qualsevol fet que augmenti o potenciï la salut o el benestar d'algú —és un fenomen pròpiament empíric. En canvi, una raó és un pensament que reflecteix l'adequació de les nostres idees i accions a la lògica.

Ara, dins de la raó podríem distingir alhora entre raó instrumental i raó moral. Una raó instrumental és un argument que explica l'adequació d'un mitjà respecte d'un objectiu concret. En canvi, una raó moral és un argument que explica l'adequació d'un fet a un principi imperatiu.

La raó instrumental és el raonament que ens assenyala, per exemple, que cal treballar si volem satisfer les nostres necessitats vitals. Estableix la relació lògica entre els fins que pretenem i els mitjans que es requereixen per assolir aquests fins. No té misteri.

D'altra banda, la raó moral és la que ens assenyala que estem obligats a complir una norma determinada de manera imperativa. Per exemple, la raó moral ens assenyala que allò correcte és reconèixer que A és A. No importa que a nosaltres ens beneficiés creure que A és B, o que per aconseguir algun objectiu ens calgui fer creure a altres que A és B. La raó moral ens obliga a reconèixer que A és A. Això és el correcte en si mateix. Com bé explicava el filòsof Franz Brentano: «La sanció ètica és un manament semblant a la regla lògica.» Així, la moral racional es fonamentaria al principi d'identitat. Per això no és correcte tractar les persones com si fossin coses, perquè els subjectes no són objectes. Tractar individus com si fossin objectes és el que anomenem cosificar. No és lògicament correcte tractar els subjectes com si fossin objectes.

Ara, si comprenem a un nivell bàsic la diferència entre benefici i raó, així com la diferència entre raó instrumental i raó moral, aleshores podem passar al següent punt que és el que pretenc tractar en aquesta nota.

Jo defenso que solament hi hauria una sola raó que pot justificar el veganisme: una raó moral. Si bé, podem dividir aquesta raó alhora en dos principis —igualtat i valor inherent. El veganisme és un imperatiu per dues raons morals:

    [1] Els éssers sentents posseeixen un valor inherent, que és intrínsec a la seva condició de subjectes, i que és independent del seu valor instrumental o valor extrínsec. Això vol dir que és incorrecte tractar-los com si ells solament tinguessin un valor extern o econòmic. Això vol dir que els hem de considerar com allò que són: com a subjectes i no com a objectes.

    [2] El principi d'igualtat ens exigeix ​​considerar com a iguals aquells elements moralment rellevants que siguin iguals. Per això no hem de discriminar ni supeditar els interessos d'altres animals als nostres, perquè són els mateixos interessos, des del punt de vista lògic, encara que siguin presents en diferents individus.

El veganisme solament se sustenta en aquestes raons morals. Ni la raó instrumental ni el benefici no poden justificar que rebutgem l'explotació animal com una qüestió de principi.

El benefici no és una justificació moral. El fet que alguna cosa ens beneficiï pot ser bo per a la nostra vida, per a la nostra salut o la nostra economia. Però això no pot justificar que sigui correcte en cap cas des del punt de vista moral. El benefici no pertany a l'àmbit de l'ètica.

Si els beneficis que obtenim de l'explotació animal no la justifiquen moralment, com els beneficis podrien justificar el veganisme? No poden. Parlar de beneficis tan sols vol dir que practicar el veganisme pot ser bo per a nosaltres i res més. No equival que estiguem èticament obligats a ser vegans. Així que el benefici no pot justificar el veganisme com a imperatiu moral.

A més, els beneficis que obtenim d'aplicar el veganisme els podem obtenir igualment sense haver d'aplicar el veganisme. Per exemple, en el cas de la dieta vegana, la nutricionista Ginny Messina assenyala:

«Podem —i hem de— dir a la gent que una dieta vegana és una bona elecció per a una alimentació saludable; però no els podem dir que és l'única opció. Una dieta basada en plantes que inclogui petites quantitats de productes animals pot ser igualment saludable.»

Els perjudicis que ens ocasiona indirectament l'explotació animal, ja fossin mediambientals o de salut, seria possible resoldre'ls sense necessitat d'abolir aquesta explotació. Per exemple, eliminant la ramaderia industrial i tornant a un model semblant al que es practicava al segle XIX, se solucionarien gairebé tots els problemes mediambientals i de salubritat que avui ocasiona l'explotació industrial d'animals. És això el que volem? Una esclavitud més ecològica i més sana per als que se'n beneficien? Podríem també parlar de noves tecnologies que milloren l'eficiència de l'explotació animal industrialitzada i que també ajuden a resoldre aquests efectes secundaris indesitjats.

Els problemes mediambientals també es podrien solucionar en gran part substituint els mamífers i les aus pels insectes per a l'ús d'aliment, ja que la despesa de manteniment i la producció de residus seria significativament menor. Però tenim evidència que els insectes són éssers sentents, igual que també ho són els mamífers, aus i peixos. Si entenem que l'especisme és una discriminació injusta, per què apliquem paràmetres que accepten una discriminació moral basada en l'espècie? A banda de la inconsistència empírica dels arguments que sostenen els enfocaments basats en la salut i el medi ambient, resulta que són enfocaments que discriminen injustament entre les víctimes d'una mateixa injustícia.

Tot això sense tenir en compte que moltes formes d'explotació animal són pràcticament immunes a les objeccions basades en la salut i el medi ambient. Per exemple, les baralles de galls perjudiquen la salut humana o el medi ambient? No. Així podríem llistar nombrosos usos d'animals que no comporten un efecte nociu a la salut humana i al medi ambient.

Els arguments basats en el benefici ens condueixen a favor de l'esclavatge. L'esclavitud humana ha existit –i continua existint– en gairebé totes les cultures i èpoques humanes precisament perquè és beneficiosa per als esclavistes i per als qui consumeixen aquesta esclavitud. Els qui s'hi oposaven i lluitaven perquè fos abolida han fonamentat la seva postura sempre en raons morals, i han aconseguit convèncer els altres apel·lant a la seva consciència moral.

L'esclavitud sempre ha proporcionat beneficis als qui se n'aprofitaven —propietaris i consumidors. L'única raó per la qual l'esclavitud humana va ser combatuda i finalment abolida va ser deguda a motius morals. I solament d'aquesta manera —mitjançant la conscienciació moral— es pot aconseguir l'abolició de l'esclavitud dels animals no humans, malgrat els beneficis que puguem obtenir dels humans d'aquesta esclavitud. Beneficis que, per altra banda, es podrien obtenir sense emprar els no-humans.

Sé que alguns al·legaran que tot s'hi val per tal de promoure el veganisme i aconseguir reduir l'explotació animal. Tanmateix, a banda que aquest criteri conseqüencialista resulta molt qüestionable des del punt de vista ètic, tampoc no hi ha evidència que aquesta perspectiva ens ajudi a assolir l'objectiu. Al contrari, les evidències recopilades fins ara —tal com el psicòleg Casey Taft ha explicat— ens indiquen que promoure el veganisme apel·lant a la consciència moral de la gent seria la forma més efectiva de motivar-la a prendre la decisió de fer-se vegans.

A nivell moral, un fi lloable no justifica un mitjà infame. Mitjans i fins s'han d'ajustar, per coherència, als mateixos principis ètics. A nivell pràctic, intentar promoure el veganisme apel·lant la salut i el medi ambient és inconsistent.

Promoure el veganisme pels beneficis per a l'espècie humana és difondre un missatge antropocèntric que assumeix que la vida i el benestar dels humans que exploten animals és més important que la de les víctimes. Promoure una mentalitat especista que ignori els interessos dels animals és justament allò oposat al que pretén el veganisme.

Ni la salut personal ni la qüestió mediambiental per si mateixes condueixen al veganisme ni justifiquen el veganisme. Ignorant l'enfocament ètic el que aconseguirem no és tant promoure el veganisme, sinó més aviat fomentar la renovació de l'explotació animal per fer-la més saludable per als humans i més ecològica.

Tan sols una ètica de respecte que veu tots els éssers sentents com a persones amb drets inherents pot justificar el veganisme com a principi i mantenir-nos-hi.

«La suposada veritat és més estranya que la ficció»

 

[N.d.T]: Explicació del codi dels ous. 1r dígit:  

        * 0 = Ous de gallines ecològiques

        * 1 = Ous de gallines camperoles

        * 2 = Ous de gallines criades en sòl

        * 3 = Ous de gallines criades en gàbia

Per a més informació cliqueu aquí o aquí. Quan en aquest article es diu ous "sense gàbia" normalment fa referència als codis 1 i 2. Sovint també trobem informació a la ouera, com ara "Ous de pagès" que ens pot induir confusió i fer pensar que es tracta d'ous de gallines "lliures", quan no necessàriament és així. També a les oueres es destaca la categoria dels ous. Per a més informació de les categories cliqueu aquí.

Acabem aquesta petita introducció informativa constatant la freqüent manca de rigor o mitges veritats o incoherències entre webs que trobem quan cerquem informació detallada sobre les característiques dels diferents tipus de criança de les gallines i categories dels ous. [Fi N.d.T.]

 

En aquest article de l'activista James LaVeck s'exposa com les organitzacions animalistes han esdevingut còmplices i aliats de la indústria d'explotació animal.

Aquesta afirmació no és una acusació ni una interpretació, sinó que és la referència a una evidència. Amb l'excusa de "reduir el patiment" els grups animalistes promouen el consum de productes d'origen animal etiquetats com a "humanitaris" o "compassius".

El que LaVeck exposava fa deu anys sobre aquest problema a l'àmbit anglosaxó s'estén ara a l'àmbit hispà i també a la resta del món occidental.

*****************

«La Veritat És Més Estranya Que La Ficció: El cost ocult de vendre ous de “gallines lliures”»

James LaVeck


Febrer 2007

"Veritat aparent: alguna cosa que és dita com si fos certa, que hom vol que els altres creguin que és veritat, que dita prou vegades amb prou veus orquestrades al darrere, pot fins i tot sonar com a cert, però no ho és." - Ken Dryden, parlamentari canadenc.

Molts líders de l'actual moviment animalista donen suport i fins i tot ajuden a desenvolupar segells i etiquetes de productes animals i estàndards de ramaderia “compassius amb els animals”. Alguns fins i tot promocionen productes animals com ara ous que porten l'etiqueta de "gallines camperoles". Aquesta tendència que s'accelera ràpidament està sent celebrada per alguns com "un nou nivell de compromís" amb la indústria, i criticada per altres com a ni més ni menys que l'apropiació a l'engròs de la causa dels animals per part de la indústria.

Els activistes implicats han descartat els suggeriments que tenen un conflicte d'interessos. "L'afirmació que estem al mateix llit amb la indústria", va dir un empleat superior d'una gran organització benestarista "ignora el fet que tots els grans grups de la indústria ens identifiquen com una gran amenaça."

Però hi ha res més en aquesta història?

Es va informar que aquest mateix empleat va participar en una reunió (el 28 d'abril de 2005) entre la seva organització i els productors d'ous industrialitzats "sense gàbia". Tal i com s'informa al blog de l'assessor de la indústria Joel Salatin, aquesta reunió "inaugural i històrica" ​​es va centrar en la "pluja d'idees" d'una campanya nacional contra els ous en bateria que promouria els ous "sense gàbies" com a alternativa. Salatin va observar com "l'entrar als Wal-Marts  del món va consumir el temps de discussió" i com "tots els productors salivaven per tenir més mercat: un va admetre que s'asseia sobre 700 caixes —això són 21.000 dotzenes— per setmana ara mateix per a les que no tenia mercat”. [N.d.T. Wal-Mart Stores, Inc és una corporació d'origen nord-americà, l'empresa minorista més gran del món, i per les seves vendes i pel nombre d'ocupats també és la major companyia del món. El seu concepte de negoci és la botiga d'autoservei de baix preu i alt volum] Salatin va afegir que el major productor de la trobada, a qui es va referir com el "cap", va assegurar als animalistes que tots els "jugadors" adequats de la indústria hi eren. La intenció del "cap", d'acord amb Salatin, era que la "campanya promocionaria solament aquells que eren asseguts a la taula. S'esperava un temps de bonança per al negoci".

 

 

Reforma o reforç?

El 2001, Bill Moyer, un activista amb 40 anys d'experiència en els moviments de drets civils, contra la guerra i antinuclear, va publicar «Doing Democracy». Aquest llibre històric mostra com els alts i baixos dels moviments socials generalment segueixen un patró predictible i proporciona als activistes un model per a augmentar dràsticament la seva eficàcia.

Moyer assenyala que els moviments reeixits requereixen activistes que compleixin quatre rols diferents. Un és el paper dels “reformadors”, individus i grans organitzacions enfocades a aconseguir que els objectius del moviment, els valors i les alternatives siguin adoptades en lleis, polítiques institucionals i pràctiques de la indústria. Es diu que els reformadors són especialment útils en les darreres etapes del procés del canvi social.

Però Moyer assenyala que hi pot haver un costat fosc de les organitzacions centrades en les reformes que es mostra, tràgicament, just quan un moviment n'augmenta l'impacte. L'oposició al moviment -en aquest cas, la indústria d'explotació animal- en percebre una simpatia pública més gran per la causa, intenta "dividir o soscavar el moviment oferint reformes menors" i "els reformadors ineficaçoss comencen a fer acords en el nom de 'polítiques realistes' generalment per sobre de les objeccions dels grups de base".

Per què? Moyer suggereix que col·laborar amb l'oposició pot oferir beneficis econòmics i de relacions públiques substancials als membres de les organitzacions, malgrat que el moviment com a totalitat pot patir danys greus.

Els integrants de les grans organitzacions de vegades poden oblidar el seu paper com a administradors del poder de base d'un moviment, assenyala Moyer, i en comptes de fomentar la democràcia a les seves organitzacions, i en el moviment en conjunt, comencen a actuar com a líders autodenominats. "Es comporten com si representessin el moviment, decidint sobre estratègies i programes per a tot el moviment i després enviant directives als nivells locals". Moyer deixa clar com aquest "comportament jeràrquic, opressiu, combinat amb polítiques conservadores" divideix el moviment, separant les grans organitzacions dels activistes de base. Aquest és un problema seriós, emfatitza, perquè "el poder dels moviments socials es basa en les arrels".

A l'escenari de Moyer en què els reformadors cometen aquest error, els professionals que dirigeixen les grans organitzacions poden fins i tot arribar a identificar-se més amb els seus homòlegs de l'oposició que amb la gent de base les donacions de la qual els paguen els sous, i que mitjançant el dur el treball fa que els seus programes cobrin vida. Com a resultat, un moviment pot perdre el rumb, "ja sigui a través de la connivència o el compromís dels activistes reformistes que soscaven la consecució dels objectius crítics del moviment."

Això ens torna a la proliferació dels sistemes d'etiquetatges de productes animals aprovats per activistes i el robatori resultant d'identitat que pateix el moviment vegà i pels drets animals. En un article recent del New York Times titulat "Meat Labels Hope to Lure the Sensitive Carnivore" ["Els Segells de la Carn Esperen Atreure els Carnívors Sensibles"], John Mackey, fundador i gerent de Whole Foods, un dels majors minoristes de carn més dels Estats Units, es descriu com "un vegà que és cada cop més eloqüent en qüestions de drets animals". Al mateix article, l'American Humane Association i la Humane Farm Animal Care, totes dues amb un clar interès en les reformes de confinament dels animals, i no en el boicot als productes animals ni en l'abolició de l'explotació animal, són considerades com a "organitzacions de drets animals".

Però quin és el mal, diuen els defensors, tan sols són paraules, oi? Com es diu al mateix article del New York Times, una cadena d'alimentació va augmentar el 25% les vendes de carn des que van afegir el logotip "Certified Humane" [Certificat Humanitari], fins i tot encara que aquests productes costen, de mitjana, entre un 30 i un 40% més.

Sembla que la indústria té més d'uns quants motius per a estar salivant amb la seva nova col·laboració amb el moviment de defensa dels animals.

 

Un moment de veritat aparent

Però, com podrien els líders activistes intel·ligents i experimentats caure en un parany de la indústria tan predictible? Potser no han entès que els valors que dirigeixen un moviment de justícia social són inherentment incompatibles amb els d'un negoci basat en explotar els mateixos éssers que el moviment s'ha compromès a protegir.

Quan el marc moral d'una causa de justícia social es barreja deliberadament amb la lògica utilitarista de maximitzar els beneficis d'una indústria explotadora, el que una vegada va ser una relació natural d'adversaris esdevé un matrimoni disfuncional de conveniència. Per a aconseguir que aquesta aliança antinatural funcioni, el pensament crític, el mateix catalitzador de la consciència, s'ha de neutralitzar a través de les manipulacions de les relacions públiques.

Animal Rights International, encapçalada per Peter Singer, va pagar perquè aquests anuncis es publiquessin als laterals dels autobusos de la ciutat de Nova York. L'enfocament utilitari de Peter Singer guia les polítiques de moltes de les organitzacions animals que actualment col·laboren amb les indústries d'explotació d'animals.

 
Com una estratègia per acabar amb l'ús de gàbies en bateria, per exemple, diverses organitzacions animalistes estan animant els seus membres i simpatitzants a persuadir individus i institucions per a canviar i consumir ous etiquetats com a "campestres o gallines criades en sòl". Un dels arquitectes d'aquesta campanya ha afirmat que aquests termes sinònims de "sense gàbia" no són pas enganyosos, atès que encara que les gallines estan confinades en entorns interiors artificials, tècnicament parlant, no es troben en gàbies reals.

Però ser objectiu tècnicament i dir la veritat no és necessàriament el mateix. Simplement cal demanar a membres de la societat en general que s'imaginin les vides de les gallines que produeixen ous "sense gàbia". La majoria probablement imaginaran una cosa semblant a la mítica cançó infantil "Old MacDonald had a farm", amb animals contents passejant lliurement per un corral bucòlic.

La realitat? Milions de joves gallines romanent espatlla amb espatlla en grans naus tancades, forçades a viure dia i nit sobre els seus propis excrements, respirant un aire tan fètid que els treballadors a vegades porten màscares de gas per a prevenir danys permanents als pulmons. Igual com les seves germanes de les gàbies de bateria, a les gallines "sense gàbies" els tallen brutalment el bec, els provoquen una muda forçada —sense menjar durant dies per a reiniciar el cicle de posta d'ous— i, per descomptat, són matades quan ja no serveixen. O, com va descobrir un investigador, si no es pot trobar cap comprador per als seus cossos destrossats, poden ser ficades en bidons d'acer i gasades, i les piles de les seves restes ja sense vida enviades a un abocador o emprades com a adob i compost. Per no parlar dels milions de pollets mascles que, incapaços de pondre ous, són ofegats sense cerimònia en bosses de plàstic o triturats vius per tal de fer adobs o pinso, les seves vides s'apaguen gairebé abans que arribin a començar.

Abús "nou i millorat"?

Si cerquem justícia tot col·laborant amb la indústria, ajudant a desenvolupar i promoure allò que ens diem que són formes d'explotació una mica menys horribles, no estem realment intentant reemplaçar una forma d'abús per una altra?

Mentre que és qüestionable si aquesta estratègia podria condir eventualment a la fi de l'explotació, una cosa és certa: quan els animalistes animen la societat a acceptar "noves i millorades" formes d'abús i maltractament, realment reforcen poderosament l'estatus dels animals no humans com a propietats —per ser adquirits, usats i disposats a voluntat. També reforcen significativament la credibilitat i la imatge pública positiva d'una indústria amb una llarga història de trair la confiança de la societat.

Encara és més preocupant que nosaltres, els defensors dels animals, no podem reeixir en seguir aquesta estratègia sense participar directament en l'engany i confondre la societat. Considereu, per exemple, allò que cal per vendre satisfactòriament la idea que comprar i consumir ous etiquetats com "de corral o de granja" és socialment responsable, i fins i tot compassiu. Si tota la realitat de la producció d'ous "sense gàbia" —o qualsevol altre sistema sistematitzat d'explotació d'animals— arriba a ser revelat, no seria [im]possible convèncer grans quantitats de gent perquè donessin suport?

Per tant, per a promoure els ous “sense gàbia”, hem de travessar la línia invisible, però crítica, que separa un activista d'un apologista.



 

De "Sense Gàbia" a "Lliure de Crueltat": Com la veritat aparent es converteix en ficció

Examinem algunes de les declaracions que han aparegut als mitjans locals on s'han fet campanyes d'ous "sense gàbia". Fixeu-vos com la pressió per a tancar la venda condueix a la inevitable confusió entre fet i ficció:

Un grup estudiantil de drets animals descriu la campanya d'ous "sense gàbia" com un intent per a aconseguir que el servei de menjars de la seva escola no compri més ous de "grans granges industrials amb condicions cruels". El líder del grup afirma que: "les granges industrials i les gallines engabiades són perjudicials per al medi ambient" i que "els ous 'sense gàbia' són bons per als animals i els ramaders locals".

En una altra universitat, els animalistes afirmen que si el menjador canviés a ous etiquetats "sense gàbia", "podríem estar orgullosos de nosaltres mateixos de saber que aquestes aus van tenir una vida digna" i que ja no donarien suport a "pràctiques mediambientalment insostenibles que exploten la terra, els treballadors i els animals".

La veritat és que la majoria d'ous “sense gàbies” són produïts en granges industrialitzades, i que hi ha poques evidències que suggereixin que les tècniques de producció “sense gàbia” siguin menys perjudicials per al medi ambient. Certament no són "bones per als animals".

Un estudiant de doctorat va dir: "si les nacions al llarg d'Europa poden prohibir les gàbies en bateria i tornar-se lliures de crueltat, llavors sóc optimista que la nostra universitat també podrà!"

Però, una indústria que mutila i mata els animals joves que explota pot ser realment anomenada "lliure de crueltat"?

En un altre centre, un estudiant promotor d'una reeixida campanya "sense gàbies" diu: "és bo que aquesta universitat pugui mostrar que som compassius amb els drets animals". Així que canviar a ous etiquetats com "sense gàbia" és ara una expressió de drets animals, una filosofia que rebutja tota l'explotació i boicota el consum de productes animals?

"Estem encantats de fer-ho" diu el gerent d'alimentació d'una empresa de la llista Fortune 500. "Crec que hi haurà un efecte dominó. Altres companyies també volen assegurar un tracte humanitari als animals".

Com va assenyalar un astut activista, els termes que poden ser emprats en un sentit relatiu quan hom es comunica amb activistes animalistes són ara aplicats en un sentit absolut a l'hora de vendre als consumidors aquests productes animals “nous i millorats”. Així que si bés es pot optar per argumentar que algunes formes d'explotació i matança són menys inhumanes o menys cruels que d'altres, un activista informat no pot definir honestament cap forma d'explotació i matança com a compassiva, humana o lliure de crueltat. Això és justament el que es fa creure al públic.

Imagineu-vos què vol dir fer tota la feina que cal per a abaixar el vel que cobreix l'horrible injustícia de la producció d'ous en bateria, i aleshores, fer mitja volta i metòdicament cobrir-lo de nou amb una façana nova i millorada: ous "sense gàbia", l'alternativa lliure de crueltat, socialment responsable i mediambientalment sostenible. Bo per als animals, bo per als ramaders, bo per als treballadors, bo per a tu.

Tot això passa en un moment en què més i més persones arreu del món són addictes a una dieta centrada en les proteïnes d'origen animal, la causa provada de la majoria de les malalties cròniques. En un moment en què ens enfrontem a una obesitat rècord, i la grip aviària es perfila com la propera pandèmia. Això, en un moment en què els investigadors de l'ONU han determinat que la ramaderia produeix més impacte d'escalfament global gran que tots els automòbils, camions, autobusos, avions, trens i vaixells del món plegats.



 

I no ho oblidem: també són més gustosos

Un tema que es repeteix en les notícies sobre les campanyes d'ous "sense gàbia", de fet molt comú a la majoria de la cobertura dels sistemes d'etiquetatge aprovats pels activistes, és com de deliciosos són aquests productes animals "nous i millorats".

Un servei de menjador d'un campus va realitzar una prova de gust i van ser incapaços de trobar ni un sol estudiant que no pensés que els ous “sense gàbia” tenien més bon gust. Un altre gerent de menjador va ser citat fent compliments per la seva frescor. Va parlar de com un dels seus xefs "va fer pa de plàtan amb els ous i va dir que fa que el pa sigui més lleuger i esponjós" i com "els estudiants semblaven interessats a tastar els ous", concloent que "la gent sembla estar menjant més ous per tal de tastar-los".

Hi ha cap dubte que la nostra causa sigui absorbida?

Però com pot culpar els activistes benintencionats de contribuir a la creixent abundància de desinformació i tergiversació? Al cap i a la fi, han estat convençuts per persones a qui admiren, de manera que si diuen la veritat, no reduiran tant el patiment com oferint aquestes falses garanties tranquil·litzadores de veritat aparent. Han estat convençuts que reemplaçar una forma d'abús per una altra és un camí viable per a acabar amb l'explotació.

A mesura que els valors i principis bàsics del moviment es posen perversament al servei de vendre els mateixos productes de patiment i explotació que es pretenien abolir, la gent íntegra i de bona voluntat es desorienta cada cop més. Perden la capacitat per a reconèixer que s'han vist abocats a un destructiu conflicte d'interessos, confonent-ho amb "pragmatisme" i "sentit comú".



 

Una mitja veritat és una completa mentida

És hora de mirar-se al mirall? Volem realment convèncer els nostres joves més idealistes que la manipulació hàbil és un camí segur cap a un món millor? Aquest gir de relacions públiques, i no pas l'educació, és la resposta? Volem perpetuar la fantasia destructiva que un moviment social de justícia es pot dirigir com una corporació multinacional?

La ignorància, la negació i la deshonestedat són a la pròpia arrel, no solament de l'explotació en si, sinó també de les forces socials i psicològiques que en permeten la tolerància. Quan estem disposats a sacrificar la veritat, a diluir-ne el poder per tal d'aconseguir guanys a curt termini, per nobles que puguin semblar, ens alliberem dels nostres amarraments ètics i comencem a desviar-nos del rumb, inevitablement enduts per la mateixa corrent que impulsa els que estan atrapats en l'explotació.

Al fons del nostre cor, sabem que hi ha un camí millor. Si prenem temps per a escoltar-nos, la nostra consciència ens mostrarà el camí.

Article original: Truthiness is Stranger than Fiction

 
******************

Per tal que el veganisme no tiri endavant com a moviment cal seguir l'estratègia que ja ha funcionat als països anglosaxons durant dos segles: que els animalistes s'aliïn amb els polítics i els explotadors institucionals per a aconseguir que l'esclavatge dels animals no humans es perpetuï adaptant-lo a l'evolució social mitjançant regulacions legals que facin pensar a la gent que tractem "humanitàriament" els animals i que el "maltractament" es castiga. D'aquesta manera, el missatge abolicionista es fa quedar com a "extremista" davant de la "moderació" dels benestaristes. Mentrestant, els animals continuen essent esclavitzats, danyats i matats per a benefici humà, i res no canvia realment per a ells.