«Benestar Animal vs. Alliberament Animal»

En aquesta ocasió m'agradaria compartir un article del biòleg i activista brasiler Sergio Greif sobre la diferència fonamental entre la posició del Benestar Animal i l'ideal de l'Alliberament Animal. És un escrit que em va ajudar a comprendre aquesta diferència, ja fa uns quants anys, i crec que avui en dia encara té el mateix valor didàctic. El text estava disponible a diverses pàgines, però resulta que aquestes han desaparegut o s'han renovat i han eliminat aquest text; per això he decidit recuperar-lo per al bloc amb el permís del seu autor.

 

****************

BENESTAR ANIMAL vs. ALLIBERAMENT ANIMAL

Sergio Greif

Benestar Animal i Alliberament Animal són termes que moltes vegades es confonen, especialment quan no s'està compenetrat al tema. No pas perquè la seva diferència sigui massa subtil, sinó perquè tots dos aparentment tendeixen a assolir un mateix ideal, encara que les concepcions, conceptes i arguments es distingeixen massa.

Per entendre tots dos termes primer hem de comprendre què són els drets dels animals. La Declaració Universal dels Drets dels Animals, proclamada en l'assemblea de la UNESCO el 27 de gener de 1978, a Bèlgica, diu al seu primer article "Tots els animals neixen iguals davant la vida i tenen el mateix dret a l'existència"; consideracions sobre la igualtat de drets es mantenen també a l'article segon: "Tot animal té el dret al respecte; l'home, com a espècie animal, no pot atribuir-se el dret d'exterminar els altres animals o explotar-los, violant aquest dret. Té el deure de col·locar la seva consciència al servei dels animals; Cada animal té el dret a la consideració, a la cura i a la protecció per l'home”.

Aquesta declaració es manté consistent des del primer al setè article. En aquests se sosté que: Cap animal ha de ser sotmès a actes cruels, i que aquests tenen dret a l'eutanàsia en cas de necessitat; que els animals salvatges tenen el dret de gaudir del seu ambient natural i que la captura d'aquests animals és antiètica, encara que sigui per a finalitats educatives; declara també els drets dels animals domèstics a no ser explotats, especialment per a fins mercantils; estableix que els animals han de morir de causes naturals, i que els animals domesticats mai no han de ser abandonats; i també que els animals que treballen tenen dret a l'alimentació i al repòs adequats.

Fins al setè article de la Declaració Universal dels Drets dels Animals, benestaristes d'animals i alliberadors d'animals tenen poca diferència, excepte potser que alguns dels benestaristes no tindrien cap problema per a empresonar animals silvestres, si hi hagués pel mig una proposta educativa; I que d'altra banda, alguns dels alliberadors temen els abusos que es puguin cometre a causa de l'establiment de l'eutanàsia com a mitjà per alleujar el patiment animal, ja que alguns propietaris d'animals podrien preferir recórrer a l'eutanàsia en comptes d'un tractament que sigui més costós que el preu de l'adquisició d'un nou animal.
 
La Declaració Universal dels Drets dels Animals conté també set articles més, alguns molt bons: El desè article, per exemple, l'entreteniment a expenses dels animals, els espectacles que usen animals i la seva exhibició, són condemnats; l'onzè article declara que matar un animal sense necessitat és un biocidi, és a dir, un delicte contra la vida; i el dotzè ve a complementar-los, ja que declara que matar molts animals silvestres o destruir el seu ambient és un genocidi. El tretzè i catorzè articles són també compatibles amb la idea fins ara exposada sobre els drets dels animals.

Tot i això, hi ha dos articles que són incompatibles amb tots els altres, i probablement van ser inserits perquè els legisladors eren benestaristes d'animals, i no pas alliberacionistes; i potser no van pensar més profundament sobre allò que escrivien, o no van voler crear polèmica o actuar contra els interessos d'una majoria, fins i tot els seus propis. Al vuitè article llegim "L'experimentació animal que impliqui un patiment físic, és incompatible amb els drets de l'animal, sigui aquesta una experimentació mèdica, científica, comercial o qualsevol altra; les tècniques substitutives han de ser emprades i desenvolupades" i al novè article llegim "En el cas de l'animal criat per servir com a alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i mort sense que per a ell resulti ansietat o dolor".

En aquests dos darrers articles resideix, al meu entendre, gairebé tota la discordança entre benestaristes i alliberacionistes. Analitzem, sense abandonar la Declaració, com són d'antagònics aquests dos articles en relació amb tots els altres: "Tots els animals neixen iguals davant la vida i tenen el mateix dret a l'existència" (Art.1), excepte llavors si són animals criats per a fins alimentaris, des que haurien de ser nodrits, allotjats, transportats i morts sense ansietat o dolor (Art. 9), un fet impossible atesa la naturalesa de la matança. No semblen merèixer el mateix "dret a l'existència". Diu la Declaració que es pot agafar un animal saludable, violar el seu cos amb intervencions i drogues, i en tot el procés no provocar patiment físic a l'animal –i de fet, no hi ha manera d'alleujar el patiment d'un altre sinó que és preguntant.

Pels partidaris del Benestar Animal, el dret a l'existència individual de cada animal no és rellevant, encara que declarin gairebé sempre que els animals han de ser tractats amb dignitat. Els alliberadors reconeixen aquest dret a la vida com a inalienable, intrínsec a l'animal, com ho és en l'home; Són fidels al segon article: "Tot animal té dret al respecte [i menjar-lo no seria una falta de respecte?]; l'home, com a espècie animal, no es pot atribuir el dret d'exterminar els altres animals o explotar-los, violant aquest dret —aquests drets han de ser inalienables, sense importar els nostres interessos particulars, els alliberadors són fidels al segon article, però els benestaristes no.

El corrent de pensament predominant actualment preconitza que matar un animal, si no interfereix amb el medi ambient o amb la conservació de l'espècie, no està malament. És un fet per a moltes espècies d'animals, però no per a totes. Generalment, les persones se sensibilitzen amb la mort individual d'un gos o un gat, o d'algun animal pel qual senten afinitat, però poc importen els centenars de caps de bestiar i milers de pollastres abatuts cada dia, solament només als escorxadors municipals de la nostra ciutat, des que les espècies Bos zebus i Gallus gallus no estan amenaçades d'extinció.

De qualsevol manera, la Declaració deixa clar que hi ha el biocidi i el genocidi, i que són tots dos èticament errats. Per què les persones es preocupen que no s'extingeixin les espècies, però es preocupen poc o gens pels animals a nivell individual? Probablement, el pensament ecològic que va florir a la dècada dels 60´ hi va contribuir molt, ja que va mostrar al poble el valor de la biodiversitat per a la conservació de l´equilibri, que, de fallir-se, tindria conseqüències nefastes fins i tot per a l´home, i no el valor intrínsec, de la vida individual. Tenim avui una concepció utilitarista de la vida.

Aquesta concepció és cruel, perquè pren l'home com a paràmetre per decidir qui ha de viure o morir. Allò simpàtic haurà de viure, allò indiferent podrà morir. Si penséssim així en termes humans, matar deu xinesos amb certa regularitat no comportaria un problema ètic, perquè són més mil milions de persones que garanteixen la supervivència de tot el poble. Però si descomptéssim el nostre raciocini egoista, veuríem cada xinès com un individu diferent de tots els altres, la vida individual dels quals mereix respecte. Per a cada xinès individual, no serà un consol saber que encara que a ell el matin la seva raça romandrà nombrosa, oferint més individus per ser matats amb regularitat.

No és per una qüestió de mal gust que comparem animals i humans: Pel que fa a l'interès per la seva pròpia vida, tots dos són idèntics. D'altra banda, no hi ha fonament consistent per defensar diferències que els tornin menys sensibles o que d'alguna manera els atribueixin un estatus inferior al dels altres, que no es pugui fer servir també per a justificar el racisme. Si deixem de banda l'antropocentrisme i les idees de supremacia humana que defensen les religions, què li quedarà a l'home per autoafirmar-se? Bé, les religions no poden ser considerades àmpliament en una argumentació, atès que tenim la llibertat per acceptar-les o no a la majoria de les parts del món. Molts diuen que la llei del més fort permet que sotmetem els animals, però això és una ximpleria si considerem errades les colonitzacions de nacions febles per les fortes, o que hi ha lleis que ens impedeixen atacar una persona més vulnerable. La llei del més fort no té base de defensa per a persones que viuen en civilitzacions on la vida és regulada per la consciència i no pas per l'instint.

Curiosament, consciència és un terme comunament emprat per a justificar l'explotació dels animals, ja que es diu que no tenen consciència que estan sent explotats. Aquesta mateixa afirmació ja es va fer servir per a justificar l'explotació sobre les dones i la gent de color: perquè les dones i els negres no tenien ànima podien ser explotats. Aquest argument és tan intel·ligent com la defensa cartesiana que els animals són màquines. Per què els humans no serien també màquines? Tan sols una persona que no hagi conviscut amb animals vius o que no hagi observat un animal, pot defensar que els animals no en tenen consciència. Però encara que no tinguessin consciència, això no seria una bona raó per explotar els animals, o també ho podríem fer amb febles mentals o nens petits. Qui pot dir que ells no tenen nivells de consciència gaire semblants?

Alguns diuen que perquè els animals no parlen els podem explotar, però els nadons humans, els muts i els sordmuts, no parlen i tampoc poden ser explotats. A més, els animals tenen les seves pròpies formes de comunicació. Els europeus van sotmetre molts pobles perquè tenien les seves pròpies formes de comunicació, però no parlaven “com la gent”. El fet que no comprenguem la comunicació dels animals no vol dir que no sigui una comunicació articulada. Ella serveix als propòsits dels animals com la nostra comunicació serveix als nostres.

Hi ha una antiga argumentació a favor de l'explotació animal, que ells no conceben una religió, no aprecien les arts o no fabriquen artefactes. Això seria llavors un bon motiu per provar-ne la inferioritat. Realment, molts humans no conceben cap sentit del diví, altres segueixen aquesta o aquella religió, però difícilment concorden quant a la naturalesa i personalitat de Déu. I què dir dels ateus, que encara concebent Déu no creuen en la seva existència? Posseirien els ateus i els adoradors de déus diferents dels nostres un estatus inferior al nostre? Per molts anys sí, això va ser un fet...

Solament a títol de curiositat, el naturalista Vitus B. Dröscher va verificar que alguns ximpanzés i dofins creuen en allò sobrenatural, encara que això no té cap rellevància per al seu major o menor estatus. Els ocells especialment tenen un bon sentit de l'estètica, verificat quan les femelles són atretes pel plomatge del mascle, o per la decoració que ell arregla al niu. I sobre els grans fets enginyosos de l'home? Bé, particularment sóc incapaç de muntar un rellotge partint de les peces; encara que faci servir l'ordinador no comprenc el seu funcionament; encara que sigui bon conductor, no entenc res del mecanisme de funcionament del cotxe, però això no em fa inferior a un rellotger, un professional d'informàtica o un mecànic. Moltes persones no aconsegueixen saber fer anar un ordinador o dirigir una interlocutòria, però no són inferiors a mi. La majoria de nosaltres no podem edificar una casa, però tots els forners (NdT: entenem forner rogenc, ocell) es poden edificar les seves. La majoria de les genialitats tan sols alguns de nosaltres les poden fer, però tota la humanitat ostenta aquests fets.

Al llarg de gran part de la història humana, els homes han explotat animals, però això no justifica la continuïtat del seu ús. Les societats del passat no han de servir mai de paràmetre per a regular la nostra ètica actual. Ètica significa la forma com ens hem de comportar i no la forma com ens comportem actualment, ni molt menys la forma com ens comportàvem en el passat. En el passat, els rebesavis de molts de nosaltres cometien estupre contra les nostres rebesàvies i potser per això som avui aquí; i encara que per aquest mitjà la humanitat sigui aquí no es pot considerar que l'estupre sigui vital per a la supervivència de la nostra espècie. Avui l'estupre és delicte a la major part del món, i no se'l pot justificar basant-nos en el nostre passat.

En el passat, l'esclavització era la base de l'economia, però la civilització humana hauria avançat el mateix sense que existís. Avui no podem justificar l'esclavització basant-nos en el passat. La Bíblia cita l'esclavatge sense qualificar-la com a inhumana; també cita la mort d'animals de la mateixa manera. Si volguéssim fer servir la Bíblia per a justificar la matança d'animals com una voluntat divina, també ho podríem fer en favor de l'esclavització, els crims de guerra, el casament consanguini, la massacre de poblacions civils senceres, l'abús infantil.

Si la proposta de la humanitat és avançar, evolucionar, no avancem gens quan acceptem que els drets inalienables poden ser transgredits a favor d'interessos particulars. El mateix podem dir sobre algú que rebutgi els inalienables drets infantils. Si algú fa servir un nen per a fins il·lícits, encara que aquest nen sigui orfe, ell estarà subjecte a les lleis que asseguren els drets dels nens. Encara que la persona asseguri que el nen no patirà un dolor excessiu, haurà procedit de forma antiètica si hi hagués un perjudici per a aquest. Un crim té agreujants i atenuants, però sempre és un crim. Exactament la mateixa justificació podria ser aplicada pel cas de qualsevol animal.

Aquí està llavors la diferència entre Benestar Animal i Alliberament Animal: les organitzacions de benestar animal pregonen que els animals poden ser explotats, poden ser sotmesos a experiments, poden ser abatuts per a extracció de la seva carn i pell o cuir, poden ser exhibits al públic, poden ser exterminats en massa per controlar les zoonosis, està bé que serveixin en qualsevol activitat a què els vulgui sotmetre l'home, sempre que ho faci "de forma humanitària" -però aquest mateix criteri d'actuació "humanitària" mai no podria ser aplicat a l'ésser humà.

Els activistes per l'Alliberament Animal defensen que l'home no posseeix el dret moral de sotmetre altres espècies animals, sigui per a carn, cuir, o per a experimentació. En tant que aquests éssers tenen la capacitat de sentir dolor i por, i tenen interès en preservar la seva integritat física, no tenim dret a causar dolor, por o dany. En aquest sentit, els animals tenen els mateixos drets bàsics que l'home, i aquests drets són inalienables.

**************

 

Un "vegà" a favor de l'explotació animal

 

Fa uns dies la publicació Vice Espanya va publicar una entrevista a Sergio García Torres, que es presenta com a "vegà i candidat animalista" a les eleccions en una formació política. La meva intenció és comentar de forma concisa algunes declaracions que realitza en aquesta entrevista. Passo de llarg tota la part estrictament política per anar directament al problema dels animals no humans.

En un moment donat, l'entrevistador li pregunta:

"Els qui es posen les mans al cap amb la caça o els toros haurien de deixar de menjar carn per a ser coherents?"

 

Davant una qüestió així entenc que la resposta d'un vegà hauria de ser que sí. Un vegà hauria d'explicar que, en efecte, no hi ha una diferència moral entre la caça, la tauromàquia i el consum de productes animals. Un vegà hauria d'explicar que tot ús d'animals és injust i que, a més, no tenim necessitat de menjar animals ni consumir-los en general. Ah, però García Torres diu que no! No diu que hàgim de ser vegans sinó que hem de ser antitaurins: 

 

«Crec que ser antitaurí és el primer pas cap a una consciència respectuosa envers els animals.»

 

En què es basa per realitzar aquesta afirmació? No veig que tingui fonament. En països com Estats Units, Gran Bretanya, Israel, Argentina, o Xile, no existeix la tauromàquia i tenen un significatiu i creixent percentatge de vegans. He conegut molts vegans que no van ser antitaurins —jo mateix inclòs. Conec vegans que han estat taurins per haver-se criat en aquest context familiar i després ho han rebutjat . El que diu García Torres no té sentit. No cal passar per l'antitaurinisme per arribar al veganisme de cap forma o manera. Sembla que ell directament extrapola la seva particular vivència personal a la resta de la gent sense parar-se a reflexionar en el que diu.

Just a continuació assenyala:

«La tauromàquia és matar animals per plaer i divertiment, sens dubte ha de ser la primera de les formes d'utilització dels animals en ser rebutjada socialment.»

 

Aquesta declaració em resulta tan inconsistent com l'anterior. El consum d'animals per a aliment també implica matar animals per plaer. I el mateix es pot dir del consum per a vestimenta. No hi ha, doncs, diferència amb la tauromàquia. Encara que molta gent cregui erròniament que ens cal menjar animals; als humans no ens cal menjar-ne. Així que solament ho fem perquè ens dóna plaer i per costum. Exactament el mateix que passa amb la tauromàquia.

Amb aquestes declaracions, García Torres no ajuda que la gent comprengui que ser afeccionat a menjar animals és moralment el mateix que ser afeccionat a la tauromàquia. El seu testimoni no ajuda gens que la gent deixi d'explotar animals. Més aviat al contrari, les seves declaracions perjudiquen la conscienciació en favor del veganisme. Ell difon la idea que no tenim l'obligació moral de ser vegans i que ens hem d'enfocar solament en determinats usos d'animals com la tauromàquia.

De fet, l'entrevistador, amb les seves preguntes, sembla apropar-se molt més al que seria el pensament d'un vegà que García Torres amb les seves terribles respostes, ja que fins i tot arriba a dir que ell és vegà "en el terreny personal", en el sentit que es tracta d'un assumpte privat. Dir que algú és vegà "en el terreny personal" —com si el veganisme pogués ser una simple qüestió privada que no ha de traslladar-se a l'àmbit cultural, social i polític— és com si algú digués que és vegà "quan dorm" però no la resta de la vida. Sembla un acudit. García Torres presenta així el veganisme com si fos un acudit.

No obstant això, estic d'acord quan diu García Torres que no hauríem de jutjar les persones, però que no haguem de jutjar les persones no vol dir que no puguem jutjar les idees i les accions de les persones. Per això podem jutjar que la tauromàquia està malament i que l'explotació animal està malament. Que hi hagi persones que necessitin un temps de transició per a comprendre i adoptar el veganisme no vol dir que no haguem d'assenyalar explícitament que emprar els animals és una injustícia i que el veganisme és una obligació ètica en tant que els altres animals posseeixen un valor moral inherent.

El psicòleg Casey Taft argumenta en el seu treball que afavorir un canvi de conducta solament pot produir-se quan expliquem a la gent de forma molt clara que el veganisme —i solament el veganisme— és l'única posició justa si volem respectar els altres animals i no tractar-los com a objectes. En cas contrari, la gent tendirà a continuar amb els hàbits adquirits i a modificar-los superficialment.

El veganisme no és un "assumpte personal"; és un imperatiu moral. El que García Torres diu és que explotar altres animals és un "assumpte personal". Aquest és precisament l'argument que defensen els taurins i els defensors de l'explotació animal per a intentar justificar la seva activitat. Diuen que la tauromàquia i el consum d'animals ha de ser considerat un assumpte privat. García Torres s'afegeix al corrent que pretén reduir el veganisme a ser una simple preferència personal i no un tema d'obligació moral que s'ha d'aplicar en tots els àmbits de la vida.

No obstant això, el paràgraf més terrorífic de tots encara havia d'arribar; quan li pregunten pel "sofriment als escorxadors", ell respon:

 

«Quant a animals de "consum", sens dubte la posició que podrem aportar a les directives europees seran al voltant del control d'escorxadors, augment de la qualitat de vida d'aquests animals, fomentar el consum responsable de productes d'origen animal, un reforma dels ajuts de la PAC afavorint la cria extensiva sobre la intensiva i la producció responsable i local.»

 

És a dir, que García Torres explícitament dóna suport a l'existència d'escorxadors controlats, dóna suport a les regulacions del «Benestar Animal», defensa que s'ha de fomentar el consum "responsable" d'animals i que aquests animals siguin preferentment esclavitzats mitjançant confinament extensiu en lloc d'intensiu. Les propostes de García Torres són indistingibles del discurs de qualsevol persona no-vegana en relació amb aquest tema.

Veganisme és sinònim d'abolicionisme de l'explotació animal. Ens semblaria correcte que un autodenominat abolicionista de l'esclavitud humana digués que el que hem de fer és fomentar l'esclavitud humana "responsable"? El veganisme és anàleg al feminisme. Ens semblaria correcte que una autodenominada feminista digués que el que hem de fer és fomentar el masclisme "responsable"?

Que Sergio García Torres s'autodenomini "vegà" és tan absurd com que algú que menja animals es consideri vegà. Sovint passa que hi ha persones que deixen de consumir productes de l'explotació animal perquè no estan d'acord amb les condicions en què es realitza aquesta explotació. Però si les condicions canvien, llavors la seva actitud pot canviar i tornar a participar en el consum d'animals. Això és al que anomenem benestarisme ideològic.

En Sergio García Torres no és vegà; la seva posició és del tot oposada al veganisme. És un actiu defensor de l'esclavitud dels animals i de la ideologia benestarista que pretén eliminar determinades activitats considerades especialment cruels —i que qualifiquen de "maltractament"— al mateix temps que s'encarrega de reformar l'explotació animal perquè puguem continuar explotant animals amb la consciència més tranquil·la perquè ens preocupem pel seu "benestar".

Desconec el que passa per la ment de García Torres; però el que sí dedueixo de les seves declaracions és que la seva idea de veganisme no té res a veure amb la meva ni amb la definició original del veganisme. El seu peculiar "veganisme" consisteix en reduir-lo a un assumpte personal i en ignorar quan es tracta de qüestions socials i polítiques. No hi ha diferència amb la persona que decideix deixar de consumir animals per simple gust i després a la resta de la seva vida actua seguint les mateixes pautes ja establertes. Això és tot el contrari del que el veganisme pretén aconseguir.

Si García Torres fos vegà hagués aprofitat l'entrevista per a promoure el veganisme però veiem que la seva retòrica no s'aparta del benestarisme més tradicional que preval des de fa segles i que en res ha servit per a ajudar que els animals deixin de ser agredits i esclavitzats. Si això és el que volem —si volem perpetuar l'opressió sobre els altres animals— llavors no dubtem en donar-li el nostre suport.

El cas de García Torres no és, desgraciadament, un cas aïllat ni excepcional: és un fet més o menys habitual. Sovint trobem gent que diu ser animalista, defensora dels animals, i fins i tot "vegana", que es posiciona a favor de la dominació sobre els altres animals, a favor de regular la nostra explotació sobre ells, i que no qüestionen ni rebutgen l'especisme ni l'estatus de propietat al qual estan sotmesos els no-humans. 

Per acabar, en el cas que a algú pensés que critico la posició de García Torres perquè vull donar suport al partit animalista, o a alguna altra formació política, li suggereixo que abans llegeixi aquest article sobre la meva postura respecte de l'àmbit polític.

 

El negoci animalista afavoreix la industria de l'ou

 

Igual que hi ha una indústria que explota els animals també hi ha una indústria que es dedica a explotar l'explotació animal. Vull dir que hi ha una sèrie de corporacions animalistes que tenen com a objectiu publicitar determinats aspectes d'aquesta explotació considerats especialment 'cruels' i demanar diners a la gent amb l'excusa que ells poden reformar-la per tal que sigui més 'humanitària' o menys 'cruel'. Aquí en veurem un exemple notable.

L'organització 'IgualdadAnimal' ha anunciat a la seva pàgina que:

«La indústria de l'ou dels EUA deixarà de triturar vius milions de pollets mascles.»

Amb això es vol referir al fet que l'organització nord-americana Humane League afirma haver convençut la indústria avícola perquè apliqui una tècnica que permet identificar i rebutjar els ous que continguin embrions masculins. El propòsit és incubar solament els que continguin embrions femenins perquè es desenvolupin com a gallines i poder treure'ls els ous que produeixin. Els pollets mascle no poden pondre ous així que són assassinats poc després de néixer.

'IgualdadAnimal' dona suport, difon i celebra aquesta mesura qualificant-la com un 'progrés', però, un progrés cap a on?

Els explotadors institucionals reconeixen que aquesta mesura és 'comercialment viable' segons declara la pròpia Humane League al diari Washington Post, és a dir, que això no suposa cap amenaça al seu benefici econòmic ni a la seva existència com a indústria. Per tant, això no és una cosa que ajudi a progressar cap a l'abolició de l'explotació animal.

A més, la reforma no s'implantarà fins d'aquí a quatre anys, i potser llavors ni tan sols s'adopti, atès que es tracta d'un mer compromís verbal. És probable que sigui una pura maniobra publicitària. Els grups animalistes corporatius necessiten anunciar periòdicament suposades 'victòries' per animar la gent a donar-los més diners. És un negoci. Aquests grups animalistes mostren escenes de 'crueltat' i demanen diners a la gent al·legant que ells ho solucionaran. Però en realitat no solucionen res. Les seves mesures no aturen la violència contra els animals.

Fins i tot encara que realment s'arribés a implementar aquesta mesura, no se salvaria ni un sol animal. L'únic que passaria és que, en lloc d'incubar mascles i femelles, s'incubarien solament femelles. I totes les gallines que neixin viuran sotmeses per a produir ous i després ser enviades a l'escorxador. Ni un sol animal se salvaria de l'explotació. Per tant, es tracta de publicitat enganyosa. Tal com informa La Vanguardia:

«El culling hauria de ser substituït per la ‘selecció in-ovo’, una tècnica que permet seleccionar els ous abans que es desenvolupi el pollet. D'aquesta manera, es deixarien desenvolupar tan sols les femelles, mentre que els ous que continguin mascles serien emprats per a altres fins, com la producció d'aliments per a animals i l'experimentació científica, cosa que també reduiria la pressió productiva cap a les gallines ponedores.»

Ara imaginem un grup de proxenetes que tingués dones segrestades per inseminar-les forçosament amb la intenció que tinguin nenes per a explotar-les sexualment, però que matés els nens homes perquè no els serveixen per al seu propòsit. Algú pensa que seria acceptable assessorar els proxenetes sobre una tècnica que els permetés avortar els embrions mascles i així poder aconseguir que tots els naixements siguin nenes? Això és obscè i repudiable. Tot i això, els grups animalistes adopten com a norma aquesta tasca de complicitat amb els explotadors.

La reforma benestarista tan sols serveix per a tranquil·litzar-nos la consciència; però no serveix per a evitar la injustícia que infligim als animals. De fet, tot el concepte de 'benestar animal' s'ha ideat per a reforçar i perpetuar l'explotació sobre els individus no humans millorant-ne el rendiment econòmic i ajudant a tranquil·litzar la consciència de la gent perquè no s'inquietin sobre la moralitat de l'ús d'animals.

Si realment no volguéssim causar un dany innecessari i injustificat als altres animals aleshores ens faríem vegans —i difondríem el veganisme com a imperatiu moral. Totes les altres no són més que mesures inútils, i èticament reprovables, que no afecten el problema de la nostra relació amb els animals ni la seva situació d'esclavatge.

Cap a l'única cosa que aconsegueixen progressar els grups benestaristes és cap a una reforma de l'esclavatge animal que permeti que la gent se senti més còmoda consumint productes de l'explotació animal i fomentar la creença que podem explotar-los de manera 'humanitària' i 'feliç'.

 

La dieta vegana en l'activisme

En aquest assaig s'exposaran algunes raons que justificarien la possibilitat que l'activisme vegà pari una especial atenció al tema de l'alimentació.

Hi ha quatre raons principals per assenyalar, una per una:

Empírica — Si tenim en compte tots els animals no humans explotats, sembla ser que, segons les estadístiques, al voltant del 99% d'aquests animals són emprats per a alimentació. A més, també prop del 99% de la gent menja animals i practica aquest hàbit gairebé cada dia —encara que potser aquest percentatge ja sigui menor en determinats països on el nombre de vegans ha crescut exponencialment aquests darrers anys. Si eliminem el 99% de l'explotació animal a la nostra vida, sembla raonable suposar que això ens aproxima en gran mesura a eliminar la totalitat d'aquesta explotació.

Psicològica — A qui aconsegueixi abandonar l'hàbit inculcat de menjar animals li resultarà molt més fàcil evitar la resta de l'explotació animal. Òbviament, l'hàbit de menjar és essencial per a la supervivència, i des de la infància estem acostumats a una forma i un contingut sobre el que mengem. Aquest hàbit cobra un arrelament especial en la nostra ment i es converteix en una poderosa inèrcia. Si hem aconseguit corregir aquesta inèrcia i reformar els nostres hàbits, indicaria que realment ens importa respectar els altres animals.

Moral — Considerar altres animals com si fossin menjar és una forma extrema de cosificació. Tots els seus interessos bàsics no compten davant dels nostres desitjos. No hi hauria cap moralitat en la nostra relació amb els altres animals en tant que els considerem com a objectes i recursos per a satisfer els nostres fins. L'ètica en la seva forma més elemental comença solament quan assumim que no està bé infligir mal a altres individus sense una raó que ho justifiqui moralment, és a dir, que no està bé infligir mal a altres per motius de plaer, comoditat o costum. Això és el que anomenem principi de tracte humanitari. Si hom no accepta ni tan sols aquest principi elemental, aleshores això vol dir que no assumeix cap mena de moralitat en la seva conducta respecte dels altres animals.

Pràctica — Pel que sembla, la majoria de la gent encara desconeix que els éssers humans podem viure saludablement sense menjar animals i tampoc no sap ben bé com adoptar una alimentació vegetal equilibrada i saborosa. És per això que ensenyar nutrició i cuina no és una cosa frívola sinó que forma part d'una necessitat: l'educació vegana de la societat. Des d'un punt de vista pràctic, no és menys important explicar raonadament per què alguna cosa està malament i hem d'evitar-la, que explicar com evitar materialment aquest mal i substituir-lo per un bé.

Per acabar, és important matisar aquesta reflexió amb dues observacions.

    Primera; la focalització en la dieta parteix d'una premissa hipotètica i no absoluta. És una cosa que podem fer però no que hàgim de fer. Aquestes raons apunten a la legitimitat moral i pràctica d'aquesta possibilitat, però no condueixen a suposar que hi hagi una obligació que l'activisme vegà se centri en la dieta. No estem obligats a focalitzar l'activisme en l'alimentació. Es pot optar per no aplicar aquesta prevalença. Ara bé, si haguéssim de prestar especial atenció sobre una sola qüestió llavors sí que estaríem obligats a focalitzar-nos en el tema d'alimentació i no en un altre assumpte diferent. Cap de les raons exposades no justificaria, per exemple, centrar-nos en la vestimenta, o en la tauromàquia, o en l'ús d'animals per a fins científics.

    Segona; si les raons exposades són correctes aleshores pot estar justificat que un activisme vegà pari atenció especial a l'alimentació però no es justifica tanmateix que l'activisme s'exclusivitzi o es limiti tan sols en l'alimentació. A més, els arguments que sostenen qualsevol iniciativa vegana han d'indicar de manera molt explícita i clara que el problema moral és l'explotació animal en si mateixa —que la injustícia és l'ús d'animals no humans per a propòsits humans, ja sigui per a alimentació o qualsevol altre propòsit— i no que el problema estigui en el sol fet de menjar altres animals. En cap cas no es justifica discriminar o ignorar les altres víctimes de l'especisme que són explotades per a altres fins que no són l'alimentació.

No és apropiat donar per fet que està bé centrar-se en l'alimentació com a forma d'activisme, sense haver-ho raonat prèviament. Encara que encara és molt pitjor que algú cregui erròniament que ser vegà és coherent amb dedicar el seu activisme a campanyes monotemàtiques. En tots dos casos ens decantem per formes d'activisme motivades per la inèrcia o el gust personal, i no pas per raons morals.

És un imperatiu racional reflexionar sobre tot i mai donar res per fet sobre el que pensem i fem. Si les nostres creences i els nostres costums fossin racionals s'haurien de poder justificar amb arguments raonats. Si no, hauríem de qüestionar-nos seriosament la seva validesa.

 

El dilema del tramvia

Hi ha un dilema imaginari molt popular en filosofia moral que es coneix com el dilema del tramvia o de la vagoneta. Hi ha diverses variants d'aquest dilema, però l'essencial de l'assumpte és que tenim la possibilitat de desviar la direcció del trajecte d'un vehicle que està a punt d'aixafar uns individus. Al meu altre bloc de filosofia general ja vaig exposar concisament una resposta a aquest dilema, així doncs no entraré ara aquí a analitzar-ho.

El que jo vull exposar en aquesta entrada és un breu vídeo publicat a Youtube en el que podem veure una nova versió d'aquest dilema amb la particularitat que està relacionat amb la qüestió del veganisme. La locució és en anglès però disposa de subtítols en espanyol:

El missatge del vídeo explica que davant de l'explotació animal tenim solament dues opcions: o hi continuem participant —i per tant som explotadors d'animals— o rebutgem formar part d'aquesta dinàmica opressora que infligeix ​​patiment i mort als animals per una ancestral inèrcia que no es pot justificar excepte pel costum i el plaer.

Sense que calgui recórrer a la filosofia dels Drets Animals, podem justificar el rebuig a l'ús d'animals apel·lant solament a la nostra intuïció moral bàsica que diu que no està bé causar danys i patiments a altres animals quan no hi ha una necessitat que ho justifiqui i podem evitar-ho. Ara, si ni tan sols estem d'acord en aquest bàsic principi humanitari llavors senzillament no tenim moral i creiem que està bé fer mal a altres per simple diversió o plaer.

Gairebé tots els usos que fem dels animals són ara mateix innecessaris, prescindibles i substituïbles: no ens cal emprar altres animals per a alimentar-nos, vestir-nos, entretenir-nos i satisfer les nostres necessitats vitals.

És cert que essent vegans no evitem tot el mal que causem als altres animals. L'agricultura i la contaminació que produïm també els perjudica. Però el que sí que és clar és que essent vegans ja evitem almenys un dany concret, que és l'explotació animal. Aquesta objecció que afirma que no té sentit ser vegans perquè tot i ser-ho continuem causant mal als animals la vaig rebatre extensament en aquesta rèplica a la crítica de Claudio Bertonatti.

El fet que en aquest moment no puguem evitar tot el mal que causem als altres animals justifica que continuem explotant-los? També causem danys als éssers humans mitjançant, per exemple, la contaminació que provoquem: potser el fet que no puguem evitar tot el mal que causem als altres humans justificaria que continuéssim practicant el canibalisme i l'esclavitud?

L'argument que afirma que no té sentit ser vegans perquè no podem evitar tot el mal que causem en viure es basa en la fal·làcia del nirvana: «No podem viure de manera èticament perfecta, així doncs, no val la pena evitar el mal que sí que podem evitar».

Sembla moralment absurd que decidim no eliminar un mal que cometem, que podem eliminar ara, al·legant per això que no hem evitat o no podem evitar altres mals que també cometem.

L'únic argument que sosté el nostre costum d'explotar altres animals és que ens diverteix, ens fa plaer, ens reporta un benefici. Per tant, no hi hauria diferència moral entre la nostra conducta i les persones que cometen aquests abusos contra els animals que ens resulten tan detestables. És a dir, no hi hauria diferència entre nosaltres i els que es diverteixen, per exemple, maltractant o cremant gats. Ells també abusen dels animals per plaer, per diversió, per benefici —igual que fem nosaltres si participem en l'explotació animal.

Podem evitar ara mateix l'explotació animal si rebutgem de consumir substàncies i productes d'origen animal, i de participar en activitats que comportin l'ús d'animals. L'explotació d'animals implica infligir-los un mal que no cal i que no podem justificar moralment. L'explotació animal és contrària a l'ètica en el sentit més elemental.

La qüestió que quedaria per aclarir ara és: què decidirem fer?

L'ètica no és una imposició

 

En aquest assaig pretenc defensar la idea que l'ètica no pot ser una "imposició" perquè això suposaria al·legar erròniament que se'ns «im-posa» alguna cosa que no és inherent a nosaltres, és a dir, que se'ns força a acatar una cosa que és aliena o contrària a nosaltres.

    En primer lloc, la capacitat moral és quelcom inherent a la nostra pròpia naturalesa. No és una cosa imposada o afegida des de fora. La moralitat és un fenomen biològic que no solament apareix en els éssers humans sinó que també s'ha comprovat en altres animals -concretament en altres mamífers.

Anomenem moralitat a la capacitat de tenir en consideració altres individus i els seus interessos, basada al seu torn en la capacitat d'empatia. La moralitat és el reconeixement que no som els únics éssers conscients en aquest món i que els interessos dels altres també han de ser considerats a l'hora de determinar la nostra conducta.

Per tant, la nostra capacitat d'actuar moralment no és una imposició sinó que és una capacitat intrínseca a la nostra personalitat.

    En segon lloc, l'ètica seria l'obligació inherent d'acatar els principis de la lògica que formen part de la nostra pròpia facultat de raonar. Per això no es pot imposar, per definició. Tan sols podríem dir que s’"imposa" —alguna cosa que s'introdueix interiorment des de fora— en el cas que es tractés d'alguna cosa externa al que se'ns vol forçar.

L'ètica seria una pura derivació de la lògica. Els principis fonamentals de la moral són el principi d'igualtat —o principi d'igual consideració— i el principi de valor inherent; els quals, al seu torn, deriven directament del principi d'identitat. Si això és així, llavors l'ètica no la podem imposar ni refutar; tan sols la podem reconèixer. No podem imposar ni refutar que A=A.

Així, els principis bàsics de l'ètica són purament lògics i estem obligats a ells per la nostra facultat de raonament. Estem intrínsecament obligats a reconèixer que A=A i, lògicament, a acatar aquest principi en la nostra conducta. Però no estem obligats en el sentit de forçats o coaccionats externament sinó obligats en el sentit de ser un imperatiu lògic, atès que és un requisit necessari per a l'existència i funcionament de la nostra racionalitat.

Per això, si la lògica no és una imposició i l'ètica és l'acatament a la lògica llavors l'ètica no pot ser conceptualment una imposició. En canvi, quan decidim ignorar o infringir aquests principis llavors som nosaltres els que estem imposant els nostres desitjos o intencions per sobre dels d'altres individus.

Si els altres individus són igualment subjectes com nosaltres i tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres llavors lògicament no hem de tractar-los com a objectes. Això és el que volem dir quan assenyalem que posseeixen un valor inherent. Tractar els subjectes com si fossin objectes és lògicament contradictori. Així mateix, hem de considerar els seus interessos al mateix nivell que els nostres ja que són els mateixos interessos [A=A] encara que es donin en individus diferents: a això és el que ens referim quan parlem de la igualtat en sentit moral.

Jo diria que tot això és l'oposat a la imposició d'uns sobre altres; això és la igualtat. Per descomptat que la igualtat no vol dir que els nostres interessos es sacrifiquin en favor dels interessos d'altres individus sinó que els interessos de tots han de ser considerats igualment, al mateix nivell.

No obstant això, és important assenyalar que no equiparo l'ètica a qualsevol doctrina o codi específic de conducta que es pretengui d'obligat compliment. Existeixen diverses teories morals que difereixen i fins i tot s'oposen entre si. Per tant, en virtut del principi de no-contradicció, resulta obvi que no poden ser totes correctes i que algunes han de ser necessàriament errònies. Jo considero que totes aquelles teories que incompleixen la lògica són teories equivocades. Totes aquelles que es basen en pressupòsits no-lògics [emocions, sentiments, gustos, tradicions...] no serien ni tan sols ètiques des del punt de vista racional. Un exemple d'això seria l'utilitarisme. Sens dubte hi ha doctrines que diuen ser ètiques però que contradiuen la definició d'ètica de la qual parteixo.

D'altra banda, podem crear normes que imposin una determinada conducta de forma impositiva, coactiva. Per exemple: les lleis jurídiques sempre són una imposició; són de caràcter externament coactiu. La legalitat és un àmbit categorialment diferent a la moralitat. La legalitat és de caràcter convencional.

Ara bé, si diem que hem de respectar els éssers sentents com a persones —no tractar-los com a coses— no estaríem imposant res. Perquè aquest mandat és una derivació necessària de la lògica. El que estem dient és que no hem d'imposar injustificadament els nostres desitjos a altres persones —no hem de tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins— perquè és la norma de conducta coherent amb la lògica, la qual és part inherent de la nostra pròpia racionalitat. Per tant, la moral no existeix fora de nosaltres —de forma heterònoma com és el cas de les lleis jurídiques— sinó que és dins nostre, en la nostra racionalitat, de forma autònoma.

Per acabar, m'agradaria aclarir que si bé argumento en contra de la idea que l'ètica és una imposició, no considero per això que la imposició sigui un fet intrínsecament dolent ni bo en si mateix. La imposició pot ser correcta o pot ser incorrecta. Això depèn de si està moralment justificada o no. La qual cosa ens retorna de nou als principis ètics que són el referent normatiu de la moralitat. I, segons he exposat, l'únic fonament objectiu que podria tenir una moral és la lògica.

En conclusió, l'ètica pot semblar una imposició solament per aquells que no han comprès la seva naturalesa; però no per als que l'hem interioritzat i reconeixem que és una extensió de la nostra pròpia racionalitat. Les normes ètiques es coneixen mitjançant la raó, que és inherent a nosaltres, no des de fora de nosaltres. Raonar no és una limitació sinó un desenvolupament de la nostra personalitat racional.

«Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg»

 

El professor Casey Taft analitza en aquest article quina podria ser la forma més efectiva de difondre el veganisme en la societat des d'un punt de vista psicològic, partint de la seva pròpia experiència com a terapeuta. Penso que les seves reflexions poden ser útils per a millorar el nostre activisme en favor del respecte als altres animals i mereixen que les tinguem en compte.

*********************************

    "Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg"

    Casey Taft, Ph.D.

He estat responsable d'una investigació clínica pionera en l'àmbit de la prevenció de la violència. He desenvolupat els únics programes que mostren com prevenir i acabar amb la violència domèstica per part de membres de l'exèrcit i aquests programes són ara aplicats en els hospitals de tot el país. He estat assessor de la Nacions Unides per a un projecte destinat a posar fi a la violència en països devastats per la guerra i he rebut premis internacionals per la meva feina. Actualment escric un llibre per a l'Associació Americana de Psicologia centrat en la prevenció del trauma i la violència.

Esmento aquestes credencials per suggerir que puc saber alguna cosa sobre com acabar amb la violència innecessària. De fet, hi ha un vast camp de coneixement sobre promoure el canvi en individus no motivats que ha estat llargament ignorat per molts activistes animalistes.

Ofereixo la meva perspectiva sobre promoure el canvi en una conducta violenta basant-me en la meva experiència amb la prevenció de violència i pel fet que hi ha una connexió amb els nostres esforços en promoure la no-violència cap als animals. Tinc certs coneixements sobre motivar el canvi de conducta entre grups considerats "resistents al canvi" perquè cada dia he observat canvis profunds durant la meva feina clínica, i vull exposar com es podria aplicar això en la nostra tasca de promoure el veganisme.

Les organitzacions animalistes fan un gran esforç per animar els no-vegans i ofereixen alternatives sense carn, promouen la campanya de dilluns Sense Carn i el "reducetarianisme"... però obliden el component més important de qualsevol estratègia per al canvi de conducta: un objectiu clarament definit. Resulta sorprenent que el veganisme tot just aparegui esmentat com a objectiu per part d'aquestes organitzacions. Com esperem aconseguir que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzar totes les formes de violència envers els animals si el veganisme no apareix com l'objectiu que cerca el canvi de conducta? Difícilment aconseguirem que la gent es faci vegana animant-los a reduir el consum de carn o oferint-los deliciós menjar vegà, perquè aquest és un mètode més aviat inefectiu per aconseguir un canvi real a llarg termini. Si volem que acabi la violència innecessària cap els animals i veiem això com una qüestió de justícia, llavors el veganisme ha de ser promogut sense excuses.

No hi ha cap mètode per al canvi de conducta -o moviment social de justícia per al cas- que pateixi d'una falta de claredat sobre un objectiu definit com aquest. Si jo pensés que suggerir als meus pacients que una simple reducció de la violència cap a les dones, o que confiessin en estratègies per cometre menys abusos, fos alguna cosa acceptable i recomanable com a objectiu final, estaria fent un flac servei a les víctimes i mereixeria perdre la feina. Quan treballo amb aquells que estan involucrats amb la violència i l'abús, deixo molt clar i explícit que l'objectiu del nostre programa és ser no-abusius en cap forma i ho exposo d'una manera que sigui acceptable per a les persones amb qui treballo. Insisteixo que si volem veure un canvi de conducta específic i finalment acabar amb la violència i ajudar els que són afectats, necessitem ser clars sobre què és aquesta conducta i per què necessitem un canvi.

Alguns activistes i organitzacions tenen por de promoure el veganisme com a objectiu final perquè senten que si són molt "agressius" perdran completament la gent. Això és probablement el principal motiu pel qual no hi ha hagut un major canvi cultural cap al veganisme. De fet, és possible establir l'objectiu clar d'acabar amb la violència cap als animals i treballar amb no-vegans d'una forma productiva i no-agressiva per a produir un canvi de conducta.

Jo comprenc per què alguns activistes estan preocupats pel fet de perdre els no-vegans quan realitzen activisme. En la major part de les meves primeres investigacions clíniques -així com en l'enfocament de la meva dissertació doctoral- vaig mostrar la importància de la relació terapèutica per a tractar els responsables de violència domèstica. Vaig mostrar que com més gran sigui el llaç que uneix el pacient amb el terapeuta, i com més gran sigui l'àmbit d'objectius i activitats que comparteixin en el tractament, menor seria la violència dels pacients després del tractament. Com més col·laborem i donem suport amb la nostra feina a aquells que desitgem que canviïn de conducta, més gran serà el canvi que veurem com a resultat. Encara que això no vol dir que, alhora, fallem a l'hora d'establir un objectiu per a aquest canvi. Fer-ho seria completament contraproduent per a la teràpia.

En qualsevol estratègia de canvi és important ser honest, sincer i directe sobre allò que cal canviar, sense jutjar ni posar els altres a la defensiva. Sí, això és possible i en realitat és molt simple i terapèutic. Podem mostrar comprensió i empatia respecte d'un problema de conducta i el que motiva aquest comportament, i alhora mantenir la postura que tota violència ha d'acabar. Tots dos punts no són mútuament excloents i calen perquè el canvi succeeixi.

He comprovat que els meus pacients aprecien la meva honestedat quan observo que determinades conductes són abusives i problemàtiques. També tracto de reforçar els estímuls positius en els pacients quan tracten de controlar l'ira i afrontar millor les situacions, encara que no ho facin de manera perfecta. Per descomptat, quan reforcem la  conducta positiva, això té un impacte més poderós que si solament penalitzem la conducta negativa. No obstant això, mai hem de donar suport o excusar la conducta abusiva de cap manera, i hem d'assenyalar l'abús quan succeeix.

De la mateixa manera, en el nostre activisme, hem de promoure el veganisme i reforçar els passos cap a aquest objectiu. Eliminar la carn, eliminar els lactis... són passos en la direcció correcta cap al veganisme, i si volem promoure un canvi real hem de donar tot el suport que puguem a aquests passos. Però això ha de ser vist com a passos cap al veganisme i no com a fins en si mateixos.

En resum, el que en trec de les meves experiències de tants anys acabant i prevenint la violència amb els meus pacients és que hi ha dues claus per aconseguir el canvi real: [1] Ens cal tenir un objectiu clar -Acabar amb la violència- que és definit i expressat de manera absoluta i rotunda, i [2] Hem de mantenir una postura no-agressiva a l'hora de promoure l'objectiu final -Acabar amb la violència- assumint que l'individu pot dubtar sobre canviar la seva conducta, i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Algú pot argüir que allò que és efectiu en prevenir i acabar amb la violència interpersonal en pacients o grups no és rellevant per promoure canvis a gran escala pel que fa a la violència contra els animals. No obstant això, el tipus de gent amb la qual faig feina posseeix moltes similituds amb els que són qüestionats pel seu consum d'animals. Encara que molts són coaccionats legalment per a sotmetre's a teràpia, sovint no reconeixen la seva conducta com un problema, tendeixen a reaccionar de forma defensiva i irascible quan se'ls qüestiona, i esgrimeixen justificacions irracionals sobre el seu comportament. Més encara: a l'igual que l'activisme, la teràpia és una forma de persuasió social, i el nostre missatge en cada context té més similituds que diferències. Tan sols hem d'imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogués un "dilluns sense abusos" o "un abús humanitari" per apreciar que determinats mètodes de persuasió emprats per l'activisme animalista no són lògics des del punt de vista de la justícia o de la psicologia.

El canvi de conducta segueix uns principis bàsics que s'apliquen en diversos problemes i grups. Ens cal un objectiu clar i una comunicació honesta i positiva. Tots dos punts poden i s'han d'acompanyar mútuament per a aconseguir una reducció a gran escala de la violència contra els animals. Amb l'auge social del veganisme i el suport ètic i científic que l'avala, ara més que mai tenim l'oportunitat d'aconseguir un gran canvi. Ens cal aprofitar aquesta oportunitat animant explícitament els altres que es facin vegans i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Article original en anglès: How Do We Best Promote Veganism?: A Psychologist's Perspective

******************************

Crec que l'enfocament del professor Casey Taft és molt encertat al posar l'èmfasi tan en l'ètica com en la psicologia. Al contrari del que sembla que pensen altres activistes, considero que és important que l'activisme s'ajusti als principis ètics, així com també hem de tenir en compte l'impacte psicològic que tenen les nostres accions en les persones. Hi ha estudis que apunten que apel·lar a valors morals ajuda a motivar una modificació en la conducta. Per això, la psicologia clínica pot servir-nos de gran ajuda per a millorar el nostre activisme, mentre que el nostre objectiu és generar la reflexió i el canvi en la gent.

 

«El mal ús del mot *efectivitat* en l'activisme animalista»

Tenerife vegà

En aquest nou article del psicòleg, terapeuta i professor Casey Taft, que he tingut l'oportunitat de llegir i traduir, s'analitza la propaganda benestarista sobre el tema de l'*efectivitat* des del punt de vista científic. Continua així amb el mateix tema desenvolupat en els seus anteriors assaigs, en què exposava amb perícia l'ús fraudulent per part dels grups benestaristes de conceptes científics per intentar presentar la seva forma de fer activisme com la més *eficaç* sense cap evidència objectiva i comprovable que demostri tal afirmació.

**************************

El mal ús del mot 'efectivitat' en l'activisme animalista

Casey Taft

Novembre de 2015

Des de fa un temps és habitual veure pronunciat el concepte 'efectivitat' als fòrums animalistes. Sobretot l'he vist en els discursos dels que afirmen que és més efectiu demanar a la gent que redueixi la seva participació en l'explotació animal en comptes d'eliminar-la. És a dir, el que realment afirmen és que no és efectiu demanar als altres que siguin vegans.

Com a exemple, aquest article de Tobias Leenaert que comença amb aquesta premissa:

«Assumim per un moment que demanar qualsevol altra cosa menys que veganisme és immoral —i que el veganisme és la base moral. Tot i això, suposarem alhora que demanar "una mica menys que veganisme" condueix a una major reducció de la mort i el patiment animal. En aquest cas, què hauríem de prioritzar: la moralitat del nostre activisme o el seu impacte? En altres paraules, hem —assumint que sabem que això és segur— d'usar un missatge menys efectiu perquè creiem que ha de ser un missatge moral?»

La resta de l'article continua amb aquesta premissa hipotètica que demanar als altres que redueixin el consum d'animals és més efectiu que demanar-los que es facin vegans. El problema és que no hi ha cap evidència científica publicada —ni tan sols alguna investigació no publicada que jo conegui— que indiqui que això és més efectiu, i es tracta d'una molt qüestionable especulació sobre el que seria més efectiu, que al meu parer contradiu el que els psicòlegs clínics coneixen des de fa temps sobre promoure un canvi de conducta.

Hi ha hagut una proliferació d'estudis esbiaixats sense publicació ni revisió per parells que he criticat recentment per ser pseudociència. El més preocupant sobre aquesta literatura és que la conclusió tendeix sempre a coincidir amb el mètode triat per les organitzacions animalistes, cosa que suggereix que hem de demanar als altres que simplement "redueixin" la seva explotació d'animals, encara que les dades no avalen aquesta conclusió. De fet, en un d'aquests estudis les dades indiquen justament el contrari: que promoure el veganisme condueix al canvi més gran a llarg termini.

També hi ha grups de Facebook que promouen l'activisme “eficaç”. En aquests fòrums, els qui promouen el veganisme com una qüestió de justícia són habitualment rebutjats i els que prefereixen tractar el veganisme com una dieta són els que dominen i solen estar d'acord que cal promoure el reducetarianisme. En qualsevol cas, no hi ha dades publicades i revisades que fonamentin les seves proclames sobre "l'eficàcia".

Altres grups com Animal Charity Evaluators suposadament ajuden els que volen donar diners a una organització animalista i els indiquen que organitzacions són més "efectives". Segons la declaració d'intencions:

«La missió d'ACE de trobar i promoure les oportunitats més efectives per a millorar les vides dels animals és allò que dirigeix ​​el nostre programa de recerca. Cerquem comprendre la diversitat de l'activisme animalista a un nivell bàsic per identificar aquelles àrees que són més prometedores. Procedim a dur a terme una investigació profunda sobre les accions i les organitzacions dins d'aquestes àrees, per així identificar quines tenen més evidència d'eficiència.»

Si bé és un objectiu lloable, el problema és que no hi ha cap evidència científica mesurable i revisable que indiqui que qualsevol organització és més efectiva que una altra. D'aquesta manera ens trobem amb un escenari de 'brossa entra, brossa surt' en què les conclusions exposades tenen una validesa qüestionable pel fet que les dades que s'han fet servir per establir l'efectivitat són inexistents o absents. I de nou, els grups que promouen el veganisme com un assumpte de justícia social no han estat inclosos a la llista d'avaluació.

El panorama que es descobreix a partir de tot això és que pel que sembla aquestes proclames d''eficàcia' realment intenten donar suport a la idea que hem d'evitar demanar als altres que es facin vegans. Hem de tenir claredat de ment davant de l'origen d'aquest tipus de  proclames. Si els grups d'activisme animalista poden afirmar que la seva promoció del reducetarianisme és 'efectiu', llavors poden actuar sense molestar els seus clients. En altres paraules, ells s'ho tallen i ells s'ho cusen. Poden persuadir tot l'àmbit animalista perquè cregui que el seu activisme és eficaç mentre que aconsegueixen més i més diners per part dels no-vegans agraïts que no els demanin que es facin vegans.

Jo no pretenc estar en possessió de cap coneixement profund sobre el veritable motiu pel qual es produeix aquest mal ús del terme 'efectivitat' en l'àmbit animalista, però sí que puc assegurar que això no ajuda els animals. Si volem parlar sobre l'efectivitat, cal dur a terme assajos clínics controlats i aleatoris per a determinar realment quins són els mètodes més efectius. Els recursos i els mètodes de recerca ja hi són. Tan sols ens cal que els grups activistes facin servir diners en comptes de mots si volen parlar sobre eficàcia. Hem de fer estudis honestos i rigorosos sobre l'activisme animalista o hem de deixar de parlar d'efectivitat.

També cal tenir en compte les limitacions dels mètodes d'estudi. Per exemple, seria possible demostrar que una forma d'activisme s'associa amb més reduccions a curt termini del consum de carn i lactis en determinats individus, però això no ens diu res que aquests individus es facin vegans a llarg termini. Possibilitar que hi hagi vegans de per vida ha de ser el nostre objectiu en tant que això és el que permet la minimització més gran del nostre dany cap als animals. Encara diria més, si continuem de promoure la noció que és acceptable explotar els animals moderadament, fallarem en el desafiament de les normes socials que permeten l'existència de l'explotació animal en les diverses formes, assegurant així que no acabi mai l'ús dels animals.

Text original en anglès: «Misuse of “Effectiveness” Language in Animal Advocacy»

********************

Amb l'ajut de l'anàlisi del professor Taft comprovem el què ha passat: els propis benestaristes creen organitzacions que diuen servir per a avaluar l'activisme però la veritable intenció que tenen és poder donar-se premis a si mateixos al·legant que ells són els activistes més eficaços però sense cap evidència real que ho provi. Ens trobem, doncs, davant d'un frau. Per desgràcia, mentir i enganyar és un comportament normal en persones que creuen que la finalitat justifica els mitjans.

 

Si això és un abús, nosaltres som els abusadors

Fa uns dies va aparèixer la notícia que uns joves havien matat diversos garrins saltant-hi a sobre per divertir-se. Aquest fet s'ha condemnat socialment per ser d'una «crueltat gratuïta» i també s'ha perseguit legalment ja que es tracta d'un cas de «maltractament».

Tots condemnem que hagin causat la mort i un patiment innecessari a uns porcs rebentant-los a cops. Però en aquest escrit sostinc que si consumim animals llavors fem exactament el mateix que el què van fer aquets individus: infligim mal als animals sense una necessitat que ho justifiqui.

Si no els haguessin mort a cops, aquests porcs haurien conegut una mort horrible en un escorxador. Però tot aquest mal i aquesta mort a l'escorxador serien també innecessaris perquè no ens cal menjar animals.

El problema de fons és que considerem que els altres animals són la nostra propietat, així que quan el seu patiment innecessari ens produeix un benefici llavors diem que això està bé. Ara bé, quan el seu patiment innecessari ja no ens beneficia a nosaltres, aleshores diem que no està bé.

Però en tots dos casos, el mal i el patiment que els causem és innecessari. No hi ha cap diferència moral. De la mateixa manera que no hi ha diferència entre matar un ésser humà rebentant-lo a cops per divertir-nos o matar-lo per obtenir plaer menjant el seu cadàver. Els animals no desitgen patir ni morir rebentats a cops ni tampoc apunyalats en un escorxador. En aquest desig d'evitar el mal no hi ha diferència entre humans i altres animals.

El que passa és que nosaltres establim una diferència arbitrària segons valorem instrumentalment si els animals s'han fet servir d'una manera productiva o no. El patiment innecessari que condemnem és solament el patiment que no considerem beneficiós per a nosaltres. Si haguessin estat rebentats a cops en un laboratori amb l'excusa que això podria beneficiar la salut humana llavors ens semblaria bé.

Sigui quina sigui la perspectiva des de la qual ho analitzem, la conclusió és que no podem justificar moralment la nostra explotació sobre els animals.

- Des d'un punt de vista humanitari, hi ha un principi moral que diu que no està bé fer mal als animals innecessàriament, però resulta que als humans no ens cal consumir animals de la mateixa manera que no ens cal rebentar animals per a divertir-nos. En tots dos casos provoquem patiment i mort a altres animals innecessàriament, per mer plaer. Consumir animals és una acció que contradiu el principi moral humanitari que estableix que no hem d'infligir patiment innecessari als animals.

- Des del punt de vista de les víctimes, els animals són éssers conscients que no desitgen que els causem mal ni tenen interès en patir i morir pel nostre benefici. Els altres animals tenen un interès intrínsec en conservar la pròpia vida i intenten evitar el mal i la mort; igual que nosaltres.

- Des del punt de vista empíric; tots els éssers sentents són individus amb voluntat pròpia i que tenen una sèrie d'interessos entre els quals hi ha el desig de supervivència i de benestar. Per tant, des del punt de vista ètic, tractar un ésser sentent com un simple recurs és una violació dels principis ètics més elementals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

L'únic punt de vista que pot trobar acceptable allò que fem als altres animals és el punt de vista de l'egoisme antropocèntric que considera que podem usar els altres animals simplement perquè ells no són humans i perquè en fer-ho n'obtenim un benefici. Aquest és el punt de vista de l'especisme.

Aquests joves van rebentar els animals perquè els divertia fer-ho. Nosaltres mengem animals perquè ens fa plaer fer-ho. Si ells són abusadors, nosaltres també ho som.

Si participem en l'explotació animal, som abusadors d'animals. Pot ser que actuem així perquè seguim una tradició que ens han inculcat des de la infància però això que fem segueix essent un abús contra els animals.