Llenguatge i especisme

 

L'especisme no solament ha corromput la nostra empatia i raonament moral sinó que, com ha succeït amb prejudicis com el racisme i sexisme, ens ha corromput el llenguatge.

El nostre llenguatge és ple d'especisme. Vivim en una cultura i una mentalitat especista que reflecteix aquest prejudici no solament en les actituds i comportaments sinó també en el llenguatge. Fem servir el llenguatge especista sovint sense ni tan sols ser-ne conscients. I a més de ser menyspreador per als animals no humans, recau en nombrosos errors i confusions objectives.

Vegem-ne alguns casos representatius.

El propi mot animal és el millor exemple de com l'especisme distorsiona la forma d'expressar-nos. Els humans som animals però anomenem animals tan sols els altres animals que no són humans. Potser ho fem com una manera de separar-nos-en, d'establir-nos com una categoria separada o superior. Per si fos poc, fem servir el terme també com a insult per menysprear un ésser humà volent dir que és beneit o maldestre.

Si els humans som en efecte animals, llavors per lògica és erroni dir "animals" per referir-nos específicament als que no són humans; encara que gairebé tothom s'expressi d'aquesta manera. El correcte seria emprar qualificatius com "animals no humans" o "els no-humans" si ens referim específicament a ells.

Dir "animals" en oposició a éssers humans seria tan erroni com dir "humans" per referir-nos solament als humans que són homes en oposició als humans que són dones. No té sentit lògic.

[He corregit la meva postura sobre aquesta qüestió. Vegeu l'article: «Nova Revisió sobre el Llenguatge»]

De fet, el mot home significa originàriament ésser humà encara que s'associï solament amb els humans homes. La causa d'aquesta manera de parlar té relació amb l'ancestral menyspreu i discriminació patriarcal cap a les dones. La cultura masclista ha considerat que l'ideal de ser humà és ser home.

De la mateixa manera, l'origen que diguem animals per a referir-nos solament als no-humans pot tenir la causa en l'antropocentrisme i la idea que els humans som éssers especials i a part de la resta d'animals, quan en realitat som animals amb característiques específiques, igual que els altres animals tenen les seves pròpies característiques. No hi ha cap qualitat que sigui exclusivament o intrínseca dels humans. Les diferències sempre són de grau; no de qualitat.

Hi ha un cas específic que crec que il·lustra bé la nostra mentalitat cosificadora sobre els altres animals.

Heu pensat per què a les extremitats inferiors del cos humà les anomenem cames mentre que les dels altres animals són anomenades potes tot i que les dues articulacions són totalment anàlogues i realitzen exactament la mateixa funció?

No hi ha cap diferència biològica rellevant entre les extremitats dels humans i les dels altres animals. Totes elles tenen essencialment la mateixa forma i la mateixa funció. No hi ha cap raó objectiva per a diferenciar-les.

No té cap sentit fer servir un terme per a designar l'ull dels humans i un altre de diferent per a designar el mateix òrgan en els no-humans. De la mateixa manera no té sentit fer servir un terme per a les cames dels humans i usar un altre de diferent per a les cames dels no-humans solament perquè ells no siguin humans.

No és casualitat que parlem de potes quan ens referim als suports d'objectes inanimats, com les taules o les cadires. Com que tractem els altres animals com si fossin objectes és raonable suposar que aquesta cosificació s'ha reflectit en el nostre llenguatge.

Aquesta discriminació no solament és injustificada, i atenta contra el principi de simplicitat, sinó que a més denota clarament una actitud cosificadora. Les extremitats dels objectes s'anomenen potes i segurament de manera inconscient aquesta mentalitat ha motivat el fet d'anomenar potes a les cames dels no-humans. És l'única hipòtesi que explica la diferència en l'ús lingüístic.

Un terme que solem emprar habitualment és el de carn per a referir-nos al cadàver d'un animal. No diem el mateix per parlar d'un cadàver humà perquè no mengem humans. Aquest terme és especista en el sentit que cosifica el resultat de la mort d'un individu i el converteix en una cosa acceptable com a aliment. Carn connota aliment i prescindeix de tot el rerefons d'explotació i sofriment que hi ha al darrere. Carn és un eufemisme per denominar el cadàver de les nostres víctimes.

Fixem-nos com el llenguatge especista sempre tracta de distorsionar la realitat canviant el sentit dels termes.

Per exemple, resulta que els animals emprats en experiments no se'ls reconeix com a víctimes ni com a esclaus sinó que se'ls qualifica d'"herois".

Tampoc es reconeix que els animals siguin esclavitzats ni forçats sinó que es diu que "col·laboren" per ser explotats. De la mateixa manera que es diu que els animals sotmesos a les granges són "feliços" i els podem explotar de manera "humanitària".

A les víctimes de l'explotació especista també se les anomena "màrtirs" en favor del progrés humà. Imaginem que els nazis haguessin anomenat a les seves víctimes "màrtirs en favor d'un món més ari". Sabem que això és un eufemisme. Un màrtir seria algú que s'immola voluntàriament en favor d'una causa. Però els animals no humans no es presenten voluntaris ni donen el seu consentiment per a ser usats, torturats i assassinats per a benefici de l'ésser humà.

Algunes determinades ideologies no empren el llenguatge per a descriure objectivament la realitat sinó per a adequar-la i forçar-la perquè coincideixi amb els seus prejudicis.

Pensem-hi un moment: per què fem servir el terme persona com a sinònim equivalent d'ésser humà? És que els altres animals no tenen personalitat? No tenen potser una ment pròpia i una experiència subjectiva de la vida?

No és correcte discriminar la resta d'animals pel que fa a la condició de personalitat. Ells també són persones en tant que són individus singulars amb capacitat de sentir i de raonar; conscients de si mateixos i amb interessos propis. És per això que considerem que els animals no humans també són persones.

Si considerem que els altres animals són persones, llavors hem de reflectir aquesta noció en la nostra conducta i en la nostra forma d'expressar-nos, oposant-nos a tota forma d'opressió sobre ells.

En tot cas, no es defensa aquí que fer servir termes diferents per a humans i no-humans sigui intrínsecament dolent. El que està malament és fer discriminacions sense una justificació raonable. I en aquests casos concrets que he assenyalat crec que no hi hauria aquesta justificació.

 

L'error moral i pràctic del regulacionisme

 

Molts defensors dels animals intenten actuar agosaradament en el sistema polític per a aconseguir solucions a la crueltat que s'aplica als animals no humans explotats per part de l'home.

Aquests activistes creuen que es pot regular aquesta explotació de manera que el patiment sigui minimitzat. No obstant això, les evidències mostren que aquestes regulacions són ineficaces per la pròpia naturalesa del sistema d'explotació, (en què els animals no humans són considerats recursos econòmics, simples "coses"), i l'ús de les quals s'aplica d'acord amb el valor econòmic que tenen.

Els interessos dels animals explotats no poden ésser tinguts en consideració; perquè si això pogués ser així, en primer lloc els animals no serien emprats com a recursos i no es donarien les situacions que els provoquen el patiment i la mort.

El problema tant moral com pràctic és intentar regular el crim en lloc d'abolir-lo.

Crims com la tortura, la violació i l'assassinat no han de ser regulats sinó prohibits i combatuts amb tots els mitjans educatius i legals al nostre abast. Tractar de regular-los no solament és immoral i ineficaç per combatre'ls sinó que degrada moralment el propi sistema legislatiu.

La matança de foques que es duu a terme aquests dies és un crim legal que no ha de ser regulat sinó prohibit. Però també és un crim legal el que passa cada dia dins de les granges, els escorxadors i els laboratoris d'experimentació. Un silenciat i incessant holocaust d'éssers innocents.

 

No desesperem (III)

 

El nostre compromís és acabar amb l'especisme que oprimeix els animals no humans. 

La nostra responsabilitat és lluitar contra això tot conscienciant i educant. 

Som culpables de no emprar les nostres energies, temps i recursos en ajudar els oprimits. 

Encara que no siguem responsables de la seva situació, ens solidaritzem activament i actuem en conseqüència. 

Molts dels responsables d'aquesta calamitat que és l'explotació animal ni tan sols són conscients del que fan, la seva manera de viure és producte de l'especisme en el qual hem estat educats tots. 

Hem de ser molt creatius i molt obstinats per a aconseguir resultats eficaços. 

Tant se val si la causa que defensem es complirà en el futur. Som responsables d'esforçar-nos-hi del tot. Aquesta responsabilitat recau per sempre sobre la nostra consciència.

 

La compassió

 

La compassió no és debilitat. És debilitat quan la compassió et disminueix l’energia i l’ànim. És força quan la compassió t’agermana amb els altres i et permet de veure que tots els animals sentim per igual, que no som sols en el món sinó que tots compartim plaer i dolor, alegria i patiment. Com-padir és co-sentir: sentir amb els altres. La com-passió ens fa co-apassionats i ens dóna encara més força per a continuar endavant en la defensa del respecte radical cap a la vida sentent.

Arguments vàlids

A l'hora de rebutjar l'ús d'animals en la ciència, molts activistes solen fer força èmfasi, com a argument per a rebutjar aquesta pràctica, en la inutilitat de molts experiments. Però aquest no pot ser un argument vàlid en defensa dels drets dels animals no humans.

En primer lloc; no és cert que aquesta experimentació no tingui utilitat. Sí que la té i ha servit per avançar el coneixement científic i les seves aplicacions pràctiques posteriors. De fet, si estigués permesa l'experimentació lliure amb humans, tindríem, molt probablement, millors coneixements i teràpies (una qüestió que es planteja a la pel·lícula En creuar el límit).

També és cert que alguns científics distorsionen o exageren els èxits que es poden aconseguir amb l'experimentació: promeses sobre una cura del càncer (o millor dit, els càncers), trobar teràpies per a moltes altres malalties incurables avui en dia sense cap prova que demostri una mínima probabilitat de trobar-les... La necessitat de l'ús d'animals no humans no és un fet demostrat. No és el mateix que alguna cosa sigui útil o beneficiosa al fet que sigui necessària.

Exposant la inutilitat de determinada experimentació científica podem fer veure la poca credibilitat de certs científics que procuren exagerar i encobrir els grans errors que també té l'activitat que exerceixen, la conseqüència de la qual és el sofriment i la mort per a milions d'animals innocents cada any. Però aquest no és un argument moral per a no forçar altres animals (ja sigui humans o no-humans).

L'argument moral per a rebutjar l'experimentació amb animals és que els animals tenen interès en viure i en no ser danyats, i aquest interès no pot ser destruït per altres encara que amb això en traguem algun benefici.

Per molt que ens beneficiï l'explotació d'altres animals no estem justificats a fer-ho si ens atenim al principi d'igual consideració: no fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, sense discriminació de raça, sexe, espècie o qualsevol altra característica irrellevant pel que fa a la capacitat de sentir i de voler viure.

La vida dels éssers sentents té un valor inherent per a ells mateixos. No hi ha cap justificació moral per a destruir una vida sentent per a beneficiar uns altres.

Els animals no humans no són culpables de les malalties que ens afecten als humans, per tant, no n’han de pagar el preu. Una altra cosa és que siguem capaços de fer-ho veure a la resta de la gent. Jo ja ho veig, i tu?

 

Els ‘invasors‘

«Som l'espècie més perillosa de la història»

 

 

Segons una notícia apareguda recentment en els mitjans informatius:

«En l'actualitat, un total de 11.000 espècies invasores de microorganismes, plantes i animals habiten Europa. En concret, l’Estat espanyol compta amb 1.400 d'aquestes espècies no autòctones. Aquestes són les dades revelades del primer registre d'espècies invasores d'Europa, elaborat per un equip internacional en què ha participat el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), en el projecte europeu DAISIE (Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe), la traducció del qual és Inventari europeu d'espècies exòtiques invasives en expansió. Més del 10% de les espècies invasores són nocives per als ecosistemes i/o l'economia europea.»

Tot i que la majoria de les espècies que apareixen en aquest estudi són vegetals, parlar de "espècies invasores" en el cas dels animals no humans és igual de discriminatori i xovinista que parlar de "races invasores" en el cas dels humans. Les dues actituds suposen que els considerats com a autòctons nadius tenen legitimitat per a exterminar els emigrants que arriben al seu territori.

Especisme i nacionalisme són dues mentalitats afins que provoquen xenofòbia i que promouen el rebuig al qui és diferent -igual que altres tipus de discriminació que no tenen en compte moralment l'individu real sinó que solament atenen les seves pròpies categories discriminatòries, cosificant així els altres individus.

Es parla de l'impacte nociu que aquestes espècies causen. No obstant això, el curiós és que objectivament l'espècie humana és, amb molta diferència, la més nociva d'aquest planeta: l'espècie que sistemàticament contamina, desforesta, desertitza i enverina terra, aire i aigua. El fet que comenta aquesta notícia és un altre exemple més de com la intervenció irresponsable de l'ésser humà altera els ecosistemes naturals amb conseqüències inesperades i catastròfiques.

El desastre mediambiental que ha causat la humanitat al planeta es pot relacionar clarament amb la industrialització, però no és una conducta que es pugui comprendre sense atendre la cultura i la mentalitat predominants, que es regeixen pel paradigma de l'antropocentrisme. La humanitat es considera propietària del planeta i de tots els seus habitants animals.

Hauríem de deixar de veure la realitat amb filtres discriminatoris com la raça, el sexe, la nació o l'espècie. Tots els animals som éssers sentents (amb capacitat per a sentir) -tots som individus que aspirem a la supervivència i el benestar. Tots mereixem el mateix respecte bàsic; fins i tot també aquells que alguns humans anomenen "invasors".

 

Manifest per a una nova ètica

Les vides de tots els animals tenen un valor inherent per a si mateixos i és per això que han de ser respectades.

Rebutgem rotundament la mentalitat antroponcentrista que prova de legitimar una jerarquia d'opressió sobre els altres animals.

Els animals no-humans són reduïts a recursos industrials en granges, escorxadors, laboratoris i altres centres d'esclavitud. Tots els productes d'origen animal: els lactis, la carn, els ous, la pell... són el fruit de la submissió, la tortura i l'assassinat d'éssers innocents.

Els animals no-humans que neixen i viuen en estat de naturalesa lliure i salvatge tenen dret a viure i ser respectats en el seu hàbitat natural sense interferències d'acció humana.

Els animals no són nostres per a ser dominats i emprats com a recursos. Rebutgem el seu ús perquè reconeixem la vida sentent (que té capacitat de sentir) com una fi en si mateixa.

Si volem una civilització que mereixi, de veritat, ser anomenada civilitzada, hem d'acabar amb l'esclavitud institucionalitzada: podem començar revisant la nostra pròpia vida quotidiana. El veganisme és l'essència d'un estil de vida veritablement empàtic i respectuós amb els altres animals.

Veganisme és abolicionisme

L'activista James Laveck parla sobre els diferents processos de resistència que van haver d'afrontar els abolicionistes de l'esclavitud humana i com aquesta informació ens pot ajudar a defensar l'abolició de l'explotació animal.

Tots els animals hem de tenir assegurat, com a mínim, un dret bàsic: el dret a no ser propietat. Aquest dret bàsic ens dóna la clau per a obrir-nos a la consolidació de tots els altres drets.

Com a éssers que sentim -la sentença és la capacitat d'experimentar sensacions- som individus amb certs interessos, com l'interès en continuar vius o l'interès en ser lliures per a disposar de la nostra vida. I nosaltres, com a agents morals, no hem de violar aquests interessos amb l'objecte de beneficiar-nos excepte en el cas que sigui absolutament necessari. Quan emprem altres animals com a aliment, vestimenta, experimentació o entreteniment, violem aquests interessos. No hi ha cap legitimitat moral en usar altres animals per a satisfer aquestes necessitats, ja que al fer-ho violem el principi ètic d'igualtat.

Per tant, la qüestió que es discuteix aquí no és la crueltat o el sofriment. Heus ací la diferència entre abolicionisme i benestarisme. No advoquem per a un "millor tracte" per als esclaus: n’exigim la llibertat i el reconeixement com a individus amb drets. Tractar d'evitar la crueltat o el causar patiment injustificat en la nostra relació amb els altres animals és també una exigència moral; però és prioritària, primer de tot, la qüestió de la llibertat.

A més, no podem pretendre minimitzar o reduir el sofriment que causem sense abans haver anul·lat la causa veritable de gairebé tot el patiment i la crueltat que els éssers humans infligim als altres animals: la seva condició actual de coses, de coses amb propietari, és a dir, d'esclaus -ser un esclau et deixa a mercè del caprici del teu amo. Els animals no humans són considerats legalment com a objectes, no com a persones, i els objectes no tenen interessos reconeguts ni poden tenir drets.

Veganisme significa l'abolició, en la vida personal i social, de l'esclavitud dels altres animals mitjançant el rebuig als productes que són fruit de la seva explotació, optant per alternatives lliures d’esclavisme. L'estil de vida vegà no té cap altre fonament real a part d’aquest. A nivell econòmic, repudiar qualsevol producte o activitat que impliqui explotació animal; a nivell social, demostrar públicament el rebuig a aquestes pràctiques; a nivell polític, postular l'abolició de l'estatus de propietat a què estan sotmesos els animals no humans.

On comença realment l'abolició de l'esclavitud dels altres animals és en cadascú de nosaltres. Veganisme és abolicionisme.

 

 

Definicions

VEGÀ: agent amb capacitat moral que considera els altres animals com a iguals mereixedors de respecte, sense discriminació per motius d'espècie, i que col·loca la sentença (capacitat de sentir) com a fonament del propi criteri moral, procurant dur una ètica de vida lliure de qualsevol tipus d'utilització d'altres animals com a recursos, de manera que prescindeix i boicota tots els productes [menjar, vestimenta...] que provinguin de la seva explotació, en aquesta actual societat assentada ancestralment en la submissió i esclavisme d'altres animals.

 

Holocaust sense fi

«Tots sabeu què és la mentida d'Auschwitz. És afirmar que els camps d'extermini mai no van existir. Però el que potser no sabeu és que els camps d'extermini continuen existint. Sense saber-ho, n’estem envoltats: camps d'extermini d'animals. Afirmar que els camps d'extermini es van tancar a la fi de la Segona Guerra Mundial és la segona mentida d'Auschwitz.» ~ Helmut Kaplan

"Primer vàrem convertir en esclaus altres animals i després vam fer el mateix amb altres éssers humans. Però no és més injust això últim que allò primer." D'aquesta manera es podria sintetitzar el missatge del llibre «Eterna Treblinka» [erròniament traduït al castellà com "Per què maltractem tant els animals?"] de Charles Patterson. Una lectura imprescindible per a conèixer les arrels culturals de l'especisme i l'explotació dels animals no humans.

El genocidi d'humans durant l'Holocaust nazi no va ser un esdeveniment excepcional, sinó la culminació d'una mentalitat que els humans hem recreat durant milers d'anys: la cultura de la dominació.

En aquest llibre s’explica que el supremacisme humà es va imposar com a ideologia dominant fa milers d'anys. Primer va començar amb la submissió d'animals d'altres espècies per acabar esclavitzant també altres humans. Es fa un breu però intens repàs sobre alguns moments decisius que han conformat la civilització humana al llarg dels darrers mil·lennis fins a arribar al que ara coneixem: la domesticació d'animals, el patriarcat i la violència institucionalitzada.

Segons explica Charles Patterson, l'Holocaust nazi va consistir essencialment en aplicar a altres humans els mètodes de matança industrial que s'empraven per assassinar massivament animals no humans. Tan sols una diferència d'espècie.

Les diverses formes ideològiques que han tractat de justificar l'especisme, ja siguin religioses, filosòfiques o culturals, passen sempre per la inculcació sistemàtica del menyspreu cap els animals d'altres espècies -fomentar l'odi i la por- tot cosificant els individus i potenciant l'hostilitat en contra seva.

Els altres animals són víctimes innocents del concepte que les vides d'uns individus són més valuoses que les d'altres, que els poderosos tenen el dret d'explotar els febles, i que els que són diferents a nosaltres poden ser sacrificats per al nostre benefici.

L'Holocaust no ha acabat.

 

Activisme a la vida quotidiana

 

«La societat ha d'aprendre a suportar cada cop més la veritat.»

~ Friedrich Nietzsche (Fragments Pòstums, 1880 1 [27]) ~

Des que ens llevem fins que anem a dormir podem dur a terme tot tipus d'activisme a la nostra vida quotidiana. Per exemple, parlar amb coneguts, amics, familiars, informar-los sobre els motius ètics que fonamenten el veganisme, explicar-los les dades nutricionals que asseguren la saludable viabilitat d'una dieta vegana, advertir-los dels grans danys mediambientals que la indústria d'explotació animal en el seu conjunt causa al nostre planeta... En definitiva, els podem conscienciar sobre la gran irresponsabilitat que suposa l'explotació animal i totes les nefastes conseqüències que té pels altres animals i per la vida del planeta.

Podem donar exemple davant els altres sobre com nosaltres mateixos procurem dur una vida lliure d'explotació animal sense renunciar al plaer de menjar, sense renunciar a satisfer les necessitats bàsiques i tenir una bona qualitat de vida. Cal fer veure als altres que el que ells consideren menjar, roba o articles de consum són el resultat del sofriment, esclavitud i mort d'éssers innocents que desitjaven viure lliures com nosaltres però que van ser tractats com a coses en contra dels seus desitjos. Tal i com haguéssim patit nosaltres si haguéssim estat tractats de la mateixa manera.

L'empatia cap als altres animals és latent en una gran majoria d'éssers humans amb els quals convivim però ha estat soterrada i corrompuda per l'educació especista que hem rebut des de nens. El nostre deure és despertar aquesta empatia per fer veure que pel que fa a la sentença (capacitat de sentir), tots els animals som iguals.

Qualsevol persona que tingui consciència sobre el respecte a la vida, el respecte als altres, el respecte al medi ambient, el respecte als animals... ha de saber que el veganisme és la base de qualsevol ètica que es prengui seriosament aquest respecte; i som nosaltres, els vegans, els que hem de fer-ho saber.

Animo a tots els vegans a informar-se, llegir i estudiar tant com sigui possible sobre els sòlids arguments lògics i evidències científiques que proven, cada dia amb més força, la perfecta viabilitat de portar el veganisme a la pràctica pel conjunt de la humanitat. Veganisme és reeducació constant.

És cert que hem de tractar de trobar aliats i amics de la nostra causa però també hem de saber que ens trobarem molta hostilitat i enemistat pel camí. Estem atacant l'escala antropocèntrica de valors que sustenta la base mateixa de la nostra societat especista: l'explotació dels animals no humans. Una indústria explotadora que és la font econòmica directa de centenars de milers d'humans arreu del món i que abasteix la demanda de milions i milions de consumidors.

L'activisme a la nostra vida quotidiana té un valor grandiós, és veganisme en acció, veganisme públic i manifest. Els vegans no ens amaguem i molt menys ens avergonyim de ser-ho. Els que consumeixen animals conviuen amb la vergonya i l'horror que causen mitjançant els seus actes, però molts s’esforçaran per no veure aquest error moral en el qual viuen solament per la inèrcia de continuar els hàbits en què han estat educats.

La societat encara ha d’aprendre molt. Dediquem els nostres esforços a educar-la cada dia de la nostra vida. No es pot fer res de millor.

 

Textos relacionats: (en castellà)

- Algunes reflexions sobre l'educació vegana

- Parlant amb no vegans sobre veganisme: cinc principis

- Educació vegana, creativa i no violenta - fàcil i efectiva

 

Drets Animals

 

Els Drets Animals no són drets específics per als animals no humans.

Els Drets Animals signifiquen l’extensió cap als altres animals dels drets fonamentals que avui legalment tenen reconeguts solament els éssers humans: el dret a la vida, el dret a la llibertat, el dret a la integritat física i mental. 

Els Drets Animals impliquen llençar per terra el criteri discriminatori que no permet als altres animals d’altres espècies una vertadera protecció legal de les seves vides i els propis interessos.  

Els Drets Animals suposen el reconeixement legal dels animals com a individus amb plena capacitat de sentir, i aquesta capacitat és la que fonamenta moralment el respecte que devem a les seves vides i, per extensió, també als territoris on viuen.

Els Drets Animals permeten que els animals no humans tinguin els mateixos drets bàsics reservats fins ara als humans: el dret a no ser propietat de cap humà, el dret a no ser segrestat, esclavitzat o torturat. El dret a la propietat legítima del fruit del propi cos i del propi treball (llet, mel).

Els Drets Animals expliciten que no podem explotar de cap manera a altres animals pel nostre propi benefici.

Drets Animals és veganisme.

 

Paraules sàvies

“Tan sols som una espècie més entre les milions que hi ha a la Terra. Totes les altres tenen exactament el mateix dret a viure, prosperar i gaudir que nosaltres. Desgraciadament, l’espècie humana ha ignorat aquest concepte moral tan bàsic i amb el seu arrogant egoisme ha procedit a destruir i envair els territoris de les altres espècies a la més mínima oportunitat. Hi ha alguns éssers meravellosos en aquest món, però l’espècie humana, en general, ha estat brutalment imperialista i s’ha comportat mil vegades pitjor que els nazis en el tracte que ha dispensat a les altres criatures.”

Ronnie Lee, a Liberación Animal: Más que palabras, (Pàg 111).

Ser vegà

Ser vegà no consisteix en no consumir productes d’origen animal, ja sigui en l’alimentació, vestimenta o qualsevol altre àmbit, i alimentar-se de vegetals, i no assistir a espectacles on s’emprin animals no humans, i rebutjar productes experimentats en animals.

Vull dir que ser vegà no consisteix solament en això. Ser vegà significa comprendre que els altres animals tenen el mateix dret a la vida i a la llibertat que nosaltres i que per aquesta raó mereixen el mateix respecte. Significa que els nostres interessos han de ser considerats d’igual manera sense discriminar per motiu d’espècie. Per això un vegà rebutja qualsevol tipus d’ús d’altres animals, en refusa l’esclavisme i la condició de propietat. Per aquest motiu s’oposa  a qualsevol producte o activitat que es lucra amb activitats que suposin fer servir animals.

Ser vegà és proposar un estil de vida lliure de qualsevol tipus d’explotació animal. És ser exemple davant d’un mateix i els altres que es pot dur aquest tipus de vida perfectament. El veganisme és una filosofia de vida que exigeix respecte a tots els animals sense discriminació d’espècie. Aquest respecte el portem a la nostra vida personal i social tant com podem, i tractem de difondre’l a la resta de la societat.

 
 

Ser suposadament vegà per motius de salut, mediambientals o religiosos no és ser vegà. Donald Watson exigia el mateix respecte per a tots els animals i per això refusava qualsevol producte fruit de l’explotació animal,i no solament la carn com feien i fan els anomenats vegetarians. El fonament del veganisme és ètic i està recolzat per evidències científiques i per arguments filosòfics racionals i lògics.
Entenc que veganisme implica abolicionisme i el rebuig a l’especisme. No puc concebre-ho d’altra manera. 

Entenc que el veganisme es fonamenta en la motivació que l’ésser humà respecti de veritat els animals d’altres espècies a part de la pròpia i coexisteixi amb ells en lloc de sotmetre’ls. Entenc que el veganisme exigeix rebutjar l’esclavisme en qualsevol de les seves formes. 

Em sembla adequat replantejar-se i reafirmar-se en les pròpies conviccions. També crec que ser vegà també implica saber per què s’és vegà. Com? Que potser no ho sap tothom? Doncs no sempre!

 

Especisme reconsiderat

Tots som especistes. Es tracta de lluitar contra aquest prejudici que portem a dintre. Per això som “antiespecistes” en comptes de “no especistes”. Essent humans, posseïm l’instint natural present en la majoria d'altres espècies animals d’associar-nos i conviure amb altres membres de la nostra pròpia espècie. Això, però, no és així sempre i de manera rigorosa, però és el més comú. Moralment parlant, això no seria ser especista. La natura, en sí mateixa, no és especista, ja que factualment no té moral. Al meu entendre, la moral té a veure amb el sentiment d’aprovació o disgust envers determinats fets.

Si reconeixem l’interès d’un altre individu en viure i no ser danyat hem d’atendre el principi de no ingerir en aquest interès, a no ser que estiguem imperiosament necessitats per les circumstàncies a fer-ho, sempre d’una manera proporcional, com és el cas de la defensa pròpia. No hem de diferenciar, en això, l’espècie a la qual pertany l’individu en qüestió. De la mateixa manera que no és rellevant una característica com el sexe o la raça.

L’especisme humà està tant consolidat que es podria qualificar de ser el prejudici més greu i arrelat de tots els que posseïm. Molt més que els prejudicis religiosos, racials o sexistes. El fet que el posem en qüestió i que tractem de desmuntar-lo ja és un gran avenç cap a la consideració moral dels individus no humans.

L’especisme com a  ideologia es fonamenta en la idea que l’ésser humà és una criatura amb la prerrogativa de no considerar moralment els individus d’altres espècies. Per tant, es legitima l’ús d’aquests individus com a recursos econòmics, com a esclaus. Crec que l’especisme no és la causa directa de l’explotació dels animals no humans. La causa material és l’interès econòmic, però és la mentalitat especista la que permet la manca de traves per a satisfer, immoralment, aquest interès. Com en altres èpoques va succeir el mateix (i succeeix) amb humans de mentalitat classista, racista o sexista.

Una qüestió de compromís

 

Estic fermament convençut que, en la nostra vida, hem de ser el màxim de rigorosos possibles amb la pràctica del veganisme, tot i que fa temps vaig donar suport a aquella idea que hem de centrar-nos, com una qüestió d'estratègia, en els productes i no en els subproductes. Ara he arribat a la conclusió que aquesta distinció entre productes i subproductes no és correcta ni moralment justificable. A més, considero que mantenir aquest enfocament pot servir per a tergiversar l’essència del missatge vegà i servir, al final, més com una excusa per a participar d’un veganisme lleuger i poc rigorós que com una forma de centrar les nostres energies en l’activisme abolicionista, que és del que es tracta. 

La distinció entre producte i subproducte no és una distinció moral

El veganisme és un principi moral de rebuig a l’explotació animal; no és una dieta o un estil de vida. És una realitat que, al viure en aquesta societat especista, no podem deslliurar-nos de tota la nostra participació en l’explotació dels altres animals, encara que sigui una participació indirecta. Però és clar que podem perfectament evitar fer servir sabates de pell.

M’he trobat en diverses ocasions amb el cas que certes persones feien servir calçat o vestits fets amb productes animals (comprats abans d’ésser vegans) i que s’excusaven amb l’argument conseqüencialista que ells ja no provocaven cap mal a l’usar aquest producte tot i que sí l’haguessin fet en el moment de donar diners a la indústria de l’explotació pelletera. Però crec que és un greu error fer servir aquestes sabates o objectes similars pel nostre benefici perquè al fer-ho estem acceptant el resultat d’un crim.

Si tenim una alternativa hem d’optar sempre per la vegana. Aquesta pell fou arrencada d’un animal després de ser assassinat o fins i tot essent encara conscient. Vols calçar-te o vestir-te amb el producte d’un crim com aquest? Jo m’estimo més calçar-me i vestir-me sense dur a sobre el resultat de la mort intencionada d’un ésser innocent.

Tan en el cas dels productes com dels subproductes, es tracta d'un producte que prové de l’explotació animal; amb els eu consum participes en una activitat que consisteix en explotar els altres animals. El consum és la darrera etapa de l’explotació, però n’és part com qualsevol altra. I, a més, és precisament aquest consum el que genera la demanda. És un cercle viciós.

A més, al fer-ho, també manifestes implícitament a la resta de gent que explotar els altres animals està bé. Fins i tot t'ho estàs dient a tu mateix.

Si un criminal hagués fet sabates amb pell humana, estaria bé fer-los servir?

Usar sabates de pell és explotar els animals, és consumir el producte de l'explotació animal. Això solament ho pot fer algú que continuï veient els animals com a objectes. Algú que consideri que els altres animals són persones no pot aprofitar-se del producte de la seva esclavitud i assassinat, sobretot quan pot evitar-ho.

No és una justificació al·legar que “el mal ja està fet”. Aquesta excusa valdria per a justificar qualsevol crim, ja que qualsevol mal es produeix en un moment determinat que llavors passa en el temps. D’aquesta manera podríem cometre tota classe de maldats i llavors dir “però ja està fet”. Em sembla increïblement absurd. El mal que “ja està fet” continua essent un mal. Unes sabates de pell són un mal: són part del cos d’algú que va ser esclavitzat i assassinat per a ser convertit en un producte de consum.

Fer allò més fàcil no equival a fer allò correcte

Sóc conscient que vivim en una societat basada en l’explotació dels altres animals. Viure un veganisme estricte a la pràctica pot ser difícil en certes ocasions i per això resulta més còmode -però no just ni correcte- deixar-se dur per la inèrcia del nostre voltant, però no hem de deixar que això passi. Ens resultarà menys difícil si estem convençuts del què fem i per què ho fem. Ja ho estàvem en el moment que vam decidir ser vegans i ens hi hem de continuar reafirmant cada dia de la nostra vida.

Sempre que hi hagi una alternativa hem d’escollir la vegana, la que no hagi estat producte de l’esclavitud i l’assassinat d’altres animals. No és una qüestió de “puresa” sinó de compromís i convenciment amb una causa: els animals no són objectes ni esclaus per al nostre benefici sinó que són persones a les que hem de respectar.

Si no som coherents aleshores traicionem els nostres principis. Si nosaltres mateixos no fem del respecte als altres animals el centre moral de la nostra vida, qui ho farà? Hem de donar un exemple el més íntegre possible. No és per nosaltres sinó per ells. 

No hi ha cap excusa per a rebutjar també els subproductes de l’explotació animal en tot el que sigui possible. Els casos excepcionals en que els subproductes són pràcticament inevitables, per exemple la pintura o grassa industrial, es refereixen a casos en què no podem trobar alternatives veganes.

No deixarem de pintar casa nostra ni de fer servir bicicletes per no poder trobar pintura vegana o grassa industrial vegana. Tan de bo que, en el futur -quan siguem molts més vegans- sí que es puguin trobar aquestes alternatives, però, per ara, la nostra presència i pressió en el mercat és limitada perquè som una minoria social. Això no obstant, en àmbits essencials com l’alimentació, el vestir o la higiene, no hi ha excuses vàlides basades en la necessitat. En aquests casos, tots els subproductes poden i han de ser rebutjats.

Veganisme simbòlic i veganisme pràctic? Veganisme, simplement.

Em sembla que no existeix realment aquesta diferència entre vegà simbòlic i vegà pràctic que esmentava Mat Ball en un article en què defensava que és coherent ésser vegà i consumir subproductes de l’explotació animal. No ho és. Vegà és simplement vegà i no hi ha jerarquies ni diferències teòriques o pràctiques. Consumir subproductes és donar suport, finançar i participar en l’explotació animal.

Que la civilització moderna en la qual participem causa un terrible perjudici als animals no humans és un fet innegable. No és possible aïllar la nostra conducta d’aquesta violència, fins i tot essent vegans. Però encara que anem a viure amb una tribu frugívora de la selva no arreglarem aquest problema perquè la resta de la humanitat no ens seguirà.

Ser un vegà pràctic és tractar de solucionar, des del cor mateix de la civilització moderna, el que aquesta ha provocat: el problema de la violència especista. Ser un vegà simbòlic és exemplificar com es pot viure perfectament sense explotar animals i com s’ha de mirar de viure amb uns valors de respecte i justícia tant per a humans com no humans.

No és una qüestió de triomfar o fracassar. És, en primer lloc, una qüestió de compromís moral.

 

L'home

  

“L’home és un animal imperfecte, un subanimal, un animal pervertit pel desenvolupament de la seva pròpia condició. És la incapacitat per a ser feliç el que el fa ser així?

L’home és un animal imperfecte per allò que li sobra, no pel què li manca. Li sobra aquesta creença que podria ser una altra cosa del que és. L’home és un animal excessiu. Per això és una mica injust el fet que, quan algú comet una barbaritat suprema, se li digui animal. S’hauria d’anomenar simplement home. Els animals mai cometen excessos. L’únic ésser que comet excessos és l’home, perquè no és un animal com els altres. A Hitler l’hauríem d’anomenar tros home i no pas tros d’animal.”

 

Fernando Sabater a «Cioran, el pessimista seductor» de Carlos Cañeque i Maite Grau.

No desesperem [II]

 

Què entenc teòricament per defensa dels animals? Defensar els interessos que tots els animals tenim en ser lliures, en no ser esclavitzats ni en ser propietats d'altres, en que es respecti la nostra vida sense discriminació d'espècie. Aquests interessos són defensats en els àmbits moral, ètic, polític i legal que conformen la nostra societat humana. La conscienciació ètica, els valors morals, les lluites polítiques i les reformes legals tenen cabuda en la civilització humana. No corresponen a l'àmbit de la natura. I això ens afecta exclusivament a nosaltres, els animals humans.

Encara que s'ha demostrat que els altres animals no humans tenen certa capacitat moral, solament els humans han conformat això que anomenem civilització i que suposa seguir una sèrie de regles de conducta per tal de viure en societat i col·laborar uns amb els altres per poder viure. Amb el desenvolupament tècnic s'ha hagut de desenvolupar encara més l'entramat ètic i legal que sosté les nostres relacions interpersonals. Ara bé, no només tenim responsabilitats respecte d'altres humans sinó respecte de tots els altres éssers sentents, la resta d'animals, que conviuen amb nosaltres al planeta. El mateix fonament que es troba a la base del principi ètic d’igual consideració, és a dir, el respecte dels interessos d'altres individus, val igualment per a humans i no humans. Exigir respecte pels altres animals, i no solament els animals humans, és una cosa perfectament raonable i lògica si ens atenim a criteris morals basats en el principi de convivència respectuosa.

Si l'ésser humà vol viure respectant altres animals (quan empro el terme respecte entenc per respectar un individu principalment el no usar-lo per als nostres fins) la forma de vida que ha de seguir en conseqüència és el veganisme. Ser vegà requereix un respecte integral i radical de tots els animals. Vol dir no tenir com a propietats a altres animals ni aprofitar-nos-en econòmicament. I procurar que el nostre estil de vida sigui el que menys perjudiqui els altres animals. Òbviament, qui hagi estudiat una mica d'història humana o que estigui al cas de la situació actual avui en dia veurà que el que passa és justament el contrari, especialment si atenem a la situació dels animals no humans, fets servir com a recursos per milers de milions a la indústria d'explotació.

No vivim en un món vegà, però ser vegà implica voler que el món sigui vegà. Per això calen canvis radicals en el funcionament del món i solament els aconseguirem si els vegans arribem a ser una massa social considerable, un grup molt nombrós i visible capaç de fer pressió sòlida sobre l'educació i la política a tots els nivells: local, nacional o mundial. Promocionar el veganisme, parlar sobre veganisme, reivindicar el veganisme, fonamentar el veganisme, construir una cultura vegana, una activitat econòmica vegana. Tot aquest, i molt més, és el camí que ens cal recórrer per arribar potser algun dia a aconseguir una societat en la que el respecte i la justícia siguin els valors predominants.

Però abans que res ja ens trobem amb problemes importants. No sols l’haver de lluitar contra uns prejudicis que discriminen els altres animals per no pertànyer a l'espècie humana i contra uns hàbits d'explotació animal profundament arrelats a la societat humana. Tenim el problema que no tots els humans entenen el mateix quan es tracta del concepte de defensar els animals (per a alguns seria vetllar pel benestar dels nostres esclaus no humans). A vegades, ni tan sols aquells defensors que en principi són vegans, abolicionistes i antiespecistes semblen haver comprès l'essència mateixa de la idea que nosaltres pretenem realitzar: l'abolició de qualsevol ús d'animals i la concepció d'un món vegà.

Si algú arribés a l'errònia i desgraciada conclusió que el veganisme no és una opció viable per al conjunt de la societat, no hi haurà arribat mitjançant una reflexió fonamentada sinó a causa d’un problema força més greu: desesperança, egoisme, manca de confiança en el futur, una actitud derrotista. No hi ha dubte que tots podem haver passat per moments així en la nostra vida com a vegans. Però igualment en tots aquests moments ens equivocàvem de pensament. El veganisme és un estil de vida assequible per a tots els humans d'aquest planeta, no suposa una menor qualitat de vida ni una destrucció de la civilització ni de la societat sinó just el contrari. El veganisme és un progrés moral i civilitzador. Una vida basada en profunds valors morals, en el respecte a la vida i en el tracte just per a tots els éssers sentents (que senten), per a tots els animals que poblem la mateixa terra.

El veganisme és i ha de ser la base de qualsevol moviment que cerqui com a objectius una societat no regida per criteris de discriminació injustos, que toleri pràctiques esclavistes o que empari qualsevol tipus de tortura o assassinat. Estar en contra de l'explotació o de la submissió d'altres individus exigeix veganisme. Excepte en el cas que un sigui especista profund i col·loqui fora del seu àmbit moral a qui no pertanyi a la seva espècie, en aquest cas, la humana.

Sent actualment la situació dels animals no humans la més desesperada pel fet que en conjunt s'aplica sobre ells els comportaments més criminals i horribles que hom pugui imaginar, que aquesta explotació cruel està institucionalitzada i emparada per lleis especistes i que els animals no humans no disposen de cap tipus de protecció legal com a individus que reconegui els seus interessos, el moviment de defensa dels animals s'ha de basar en el veganisme com a alternativa a la societat esclavista en la qual vivim. Un estil de vida vegà és un mitjà per aconseguir aquest objectiu abolicionista i alhora la situació que pretenem: una forma de vida lliure d'explotació.

Des que el 1944 Donal Watson va fundar la Vegan Society al Regne Unit, que promou un estil de vida veritablement respectuós amb els altres animals no humans, el moviment de defensa dels animals va tenir l'oportunitat de trobar una referència i una base comuna a través d'un canvi radical en la manera en què vivim (radical, sí, però també realista, pràctic, fàcil i assequible). Malauradament aquesta oportunitat va ser desaprofitada. Els canvis socials que es van dur a terme a finals dels 60 i principis dels 70 que, entre altres coses, van potenciar la creació d'associacions organitzades de defensa dels animals no humans, no es van prendre de debò la qüestió del veganisme com un estil de vida capaç d'aconseguir eradicar la perjudicial explotació que els humans exercíem sobre els no humans. Mentre que altres temes com el racisme o el sexisme van calar molt profund en el nostre propi cànon moral, l'especisme tot just es començava a qüestionar. Aquest error continua vigent fins els nostres dies.

Si fem una ullada a tots els teòrics que van tractar el tema dels no humans, des de Jeremy Bentham fins Peter Singer, tots s'adonen que no hi ha cap motiu ètic rellevant que justifiqui el discriminar moralment els altres animals solament per pertànyer a una altra espècie diferent de la nostra. Cap d'ells va portar aquest descobriment a la seva conclusió lògica: acabar amb l’especisme i promoure un tipus de vida que respecti tots els animals. Hem hagut d'esperar fins que Gary Francione publiqués els seus textos durant la dècada dels noranta de segle XX per trobar per fi una crítica severa i encertada de l'erroni camí que tot el moviment denominat animalista havia seguit fins al moment: centrar-se en promoure el benestar animal a través de les reformes en la manera en què s'exploten els animals.

El veganisme és l'única manera d'acabar amb l'explotació i l'esclavisme dels animals i per tant amb l’especisme. Que el moviment de defensa dels animals no humans no hagi tingut en compte això, que no sigui un moviment vegà ni en el seu conjunt ni majoritàriament, és sens dubte l'error més dramàtic de tots els que hagi pogut cometre. Milers de milions d'animals són les víctimes ara d'aquest error. Educar els altres en el veganisme és la principal tasca que els defensors dels drets animals tenim en el nostre haver. Sense vegans hi haurà més explotats i més morts. Amb vegans cada vegada hi haurà menys explotats i menys morts i quants més vegans més gran serà la possibilitat, algun dia, d'acabar amb el crim institucionalitzat que cada dia suporten les víctimes no humanes.

No desesperem mai quan continuem veient al nostre voltant una societat basada en explotar els altres animals des de fa milers d'anys, com els ha passat a altres suposats defensors dels animals. Som vegans i el fet de ser vegans ens demostra a nosaltres mateixos que es pot viure sense explotar animals. Cada vegà demostra que podem viure respectant les vides dels altres animals.

El problema no és la demostrada viabilitat del veganisme. El problema és una mentalitat que justifica per a altres allò mateix que sobre nosaltres consideraríem un crim, tan sols perquè aquests altres tenen un aspecte diferent del nostre i una forma diferent de relacionar-se amb el món que ens envolta. El problema és que no tinguem clara la nostra forma de lluitar per canviar aquesta mentalitat.

 

A la veritat li cal el poder

 

“Per sí mateixa, la veritat no és de cap manera un poder, diguin el que diguin els retòrics racionalistes. Al contrari: li cal que el poder es posi de la seva banda o posar-se, ella, de la banda del poder, ja que en cas contrari, s’esvairà sempre. Això ha esta demostrat sobradament.”

Friedrich Nietzche; Aurora, 535

Proposo una tercera via: que els que estem en la veritat ens fem poderosos. Això no se t’havia pas acudit, estimat Fritz!

 

La Inquisició encara perdura

 

La societat especista en la qual vivim suposa l’infern per a milers de milions d’animals no humans.

Molta gent creu que el valor de la vida dels humans està per sobre de les vides dels que no son humans. Molta gent va creure que el valor de les vides dels aris estava per sobre dels que no eren aris i això justificava cometre tot tipus de crims i experiments amb aquests individus considrats inferiors als aris. A la nostra societat especista, els considerats com a inferiors, són els animals no humans: ratolins, conills, simis... Cada any, milions d’animals són emprats i matats per a fer experiments científics.

En quan a la utilitat d’aquests experiments, no entraré en aquest tema perquè si fos la utilitat el criteri moral a seguir, això justificaria també qualsevol experiment que es fes amb humans, sempre que redundés en benefici d’altres humans. Aquest criteri és utilitarista, és immoral, perquè promou que els individus siguin fets servir com a simples mitjans per a satisfer els fins d’altres individus.

La qüestió fonamental no rau en si són útils aquests experiments; la qüestió és que els animals no humans posseeixen un sistema nerviós i per això poden sentir dolor igual que nosaltres, i és per aquesta raó que tenen interès en no patir cap mal i gaudir de la pròpia vida. Els animals no humans pateixen la tortura de l’experimentació com si ens la fessin a nosaltres perquè, tot i pertànyer a espècies diferents, igualment tots podem sentir.

Som especistes de la mateixa manera que altres són sexistes o racistes. Valorem com a inferiors o despreciables les vides d’aquells individus que no s’ajusten a un criteri injustament discriminatori. En aquest cas, l’espècie. El dolor no diferencia d’espècies. Però els especistes sí.

Gairebé tots els científics afirmen que no desitgen fer servir animals i que s’estimarien més no haver-los d’usar en experiments nocius. Davant d’aquestes declaracions plantejo dues qüestions:
    

[1]-Per què no enfoquen l’energia en trobar mètodes alternatius? Molts d’aquests ja existeixen i sols necessiten desenvolupar-se.
    

[2]-Per què no deixen d’usar animals per a servir de menjar o de vestimenta, atès que aquest ús és dolorós i del tot inútil?

No ens cal menjar animals ni usar-los per a poder vestir-nos o entretenir-nos; no obstant això, ho continuem fent socialment a gran escala i de manera legal, malgrat tot el sofriment que amb això causem als animals. I encara tenim la poca vergonya d’afirmar que estem en contra de causar-los-hi patiment innecessari; quan resulta que tota la nostra vida es basa en causar tota mena de mals als animals que fàcilment es podrien evitar.

Per tant, la resposta més raonable seria deduir que continuem usant els animals per inèrcia, per costum, per no haver investigat altres opcions, per prejudici, per pura conveniència; però no per una necessitat real. I això també es podria aplicar igualment a la ciència, tal i com s’aplica als altres àmbits de la vida.

I jo em qüestiono: tanmateix, no actuen de la mateixa manera els científics d’avui en dia que els inquisidors d’altres temps quan tracten de justificar les barrabassades que fan -des de la bomba atòmica fins a l’experimentació amb animals- amb l’argument que ho fan per a salvar les nostres vides, com els altres al·legaven salvar les nostres ànimes?

Per descomptat, els animals no humans, com tots sabem, no tenien ànima. I tampoc tenen l’”honor” de pertànyer a la nostra espècie.