Els 8 motius veritables per a rebutjar el veganisme

Aquest article és una versió adaptada d’un article original en anglès. He fusionat el punt 2 amb el 4 perquè ambdós es referien a la gestió de recursos naturals, i he aportat un nou argument en l’espai que quedava en aquest darrer punt.

 

 **********************

 

1-NO T’IMPORTA ABUSAR DELS ANIMALS

Si consideres que és acceptable pagar algú per a confinar un animal en una gàbia o per a clavar-li un ganivet a la gola, (encara que no et calgui fer-ho per a viure i que no hi hagi una raó que ho justifiqui), aleshores és comprensible que rebutgis el veganisme.

 

 
2-ODIES EL MEDI AMBIENT

 

Segons l’ONU, la cria i matança d’animals per a menjar és la causa número u d’emissions de gasos contaminants i és una de les causes que més contribueixen als problemes ambientals més greus a escala local i global. Així que, per a tots els que odien el medi ambient, l’opció més eficaç que poden dur a terme per a destruir-lo és consumir carn, productes làctis i ous.

Es gasten fins a 5 quilos de gra per a produir un quilo de carn. És a dir, imaginem que hi ha un nen mort de gana al teu cantó i tu sostens un recipient amb 5kg de fideus; aleshores et menges 1kg i llences els 4 restants a la paperera. Aquest és el repartiment de recursos que fa la ramaderia. Si penses que això és divertit i acceptable, llavors no has de fer-te vegà.

En realitat, tot això ens remet al punt 1 en tant que els animals, humans i no-humans, depenem directament del medi ambient (aire, aigua, terra) per a sobreviure i per a tenir una bona qualitat de vida. El menyspreu pel medi ambient indica un menyspreu per aquells que hi viuen.

 

 
3. ETS UN LLEÓ

Ets un lleó? Persegueixes la teva presa, la mates amb els ullals i llavors procedeixes a esquinçar-li el cos amb les dents per a menjar-ne la carn? Si és així, probablement ets incapaç de ser vegà.

 

 

4.TAN SOLS T’IMPORTA EL BENESTAR

Si consideres que als altres animals solament els importa evitar el sofriment i aconseguir plaer, aleshores és coherent que recolzis i participis en la seva explotació; sempre que aquesta explotació procuri reduir el sofriment i fomentar el benestar.

 

 
5.ETS PROPIETARI D’UN NEGOCI D’EXPLOTACIÓ ANIMAL

Siguem seriosos. Si ets el propietari d’una granja o d'un escorxador, aleshores tens un interès econòmic en què la gent consumeixi animals. Així doncs, et resultarà molt difícil acceptar que la manera de guanyar-te el sou ve d'uns fets que atempten contra els principis més bàsics de l'ètica.

 

6. CREUS QUE LA FORÇA FA EL DRET

Cada cert temps ens trobem amb individus que pensen que és moralment acceptable abusar d'altres simplement perquè poden fer-ho. Si és el teu cas, llavors el veganisme no és compatible amb la teva manera de pensar.

 

 
7. ETS UN ANIMAL MAMÍFER NADÓ

Les femelles dels mamífers solament produeixen llet després de l'embaràs. Per què? Per convertir ràpidament el fill petit en un adult. Així que, si el teu objectiu és, per exemple, convertir-te a la llarga en un boví adult de 600 quilos, no deixis de beure la llet de vaca.

 

 
8. T'AGRADA EL SADISME

Et causa plaer provocar deliberadament que altres persones (humanes o no humanes) pateixin? Estàs de sort! El consum de productes d'origen animal és una de les maneres més fàcils d'aconseguir aquest plaer i fer que els altres pateixin.

 

**********************

 
Sento que algunes persones poden considerar ofensiva aquesta exposició (és obvi que alguns dels motius tenen intenció satírica) però atès que no he trobat cap argument que refuti el veganisme, ni tampoc cap raó que justifiqui l'explotació animal, és evident que hi ha d'haver alguna causa que expliqui per què els humans discriminem i explotem els altres animals. Algunes de les hipòtesis esmentades poden ser perfectament verídiques, almenys en determinats casos.

 
Hi ha la possibilitat que hagi altres motius? Sí, és clar. Hi pot haver una explicació de tipus naturalista i una altra de tipus cultural. Però, independentment de quina sigui la tesi que expliqui aquest comportament, l'únic que és clar és que no hi ha cap justificació que legitimi la nostra dominació sobre els no-humans.

La insistent confusió sobre el concepte dels Drets Animals

 He trobat una notícia que diu així:

«Noruega crea una unitat de policia per a protegir els drets animals.»

Entenc que la notícia està mal redactada en l'ús dels termes.

    Primer; els animals no humans no tenen drets legals reconeguts. Ni a Noruega ni a cap altre país. Els animals no humans són sotmesos a la condició de propietat. I la propietat no pot tenir legalment drets. Tan sols els qui són considerats com a subjectes poden tenir-los; però la propietat és un tipus d'objecte, no de subjecte.

    Segon; segons la llei, els animals no humans són recursos econòmics. La legislació considera els animals no humans com a béns mobles que estan al servei dels humans. Per això existeixen els vivers, les granges d'animals, els escorxadors i altres centres d'explotació que comercien amb les vides dels animals per a benefici humà. Aquesta és la situació actual a tots els països del món.

La funció de la policia consisteix a protegir la propietat animal davant de possibles usos o ingerències que no estiguin reconegudes per llei. Per exemple, es considera que fer puntades de peu a un gos per pura diversió no és una finalitat acceptable i llavors es prohibeix. Però no perquè es reconegui que el gos té drets, sinó perquè la llei regula límits de l'ús de la propietat; de la mateixa manera que la llei prohibeix calar foc a casa nostra. És una simple regulació en l'ús de la propietat. Ni les cases ni els animals no humans tenen ni poden tenir drets legals reconeguts mentre estiguin sotmesos a l'estatus de propietat. Els qui tenen drets legals reconeguts són els propietaris: els humans.

És que potser prohibir que les cases siguin incendiades significa reconèixer que les cases tenen dret a la vida o dret a la integritat física? Per descomptat que no. De la mateixa manera és absurd parlar de "drets dels animals" quan la llei regula l'ús que fem dels no-humans com a propietat dels humans.

Curiosament la pròpia notícia aclareix que el motiu real que impulsa aquesta legislació és la intenció de protegir els humans:

«La iniciativa es va crear sota l'argument que qui fa mal a un animal és capaç de fer mal a un humà.»

No ens ha de sorprendre que l'objectiu de la llei sigui protegir de manera específica els éssers humans. Les lleis —en plena consonància amb la mentalitat especista predominant a la nostra societat— solament reconeixen els humans com a persones amb drets. Si la llei protegeix d'alguna manera altres animals és en realitat perquè això beneficia els humans.

És així com està estructurat el nostre sistema legal i no pot funcionar d'una altra manera en el context actual. Per tal que això canviés s'hauria d'abolir primer l'estatus de propietat sobre els no-humans i seguidament reconèixer-los com a persones jurídiques. Òbviament això és impossible a la pràctica a curt termini. Per arribar a aquest punt primer hi hauria d'haver una majoria social que rebutgés la utilització d'animals no humans com a recursos per als humans, a través del veganisme.

Per si no n'hi hagués prou, el contingut de la notícia no es limita solament a desinformar sinó que també delira fins al punt d'afirmar que Noruega ha entès que els animals tenen dret a la vida:

«Mentre ens anomenem humans, hem de respectar que els animals mereixen tant de respecte com nosaltres i que el seu dret a viure és igual que el nostre. Noruega ho entén a la perfecció i ha creat una unitat de policia encarregada de protegir els drets dels animals.»

Tota la notícia és un complet absurd tal i com està escrita.

Si fos cert que Noruega reconeix, per exemple, el dret a la vida d'altres animals, aleshores, per què maten animals per a servir de menjar? Per què és legal la caça, la pesca, els escorxadors i altres activitats que sistemàticament tenen com a finalitat destruir la vida dels animals no humans?

Si realment se'ls reconegués el dret a la vida llavors ja no se'ls podria matar per a aquests propòsits, igual que no es pot matar éssers humans per a servir de menjar o per a fer abrics. Com encertadament aclareix el professor Gary Francione sobre el concepte del que és un dret:

«Un dret és protecció no conseqüen-cialista per a un interès: això significa que protegim aquest interès encara que hi hagués conseqüències bones en un sentit general si no ho féssim.»

Però mentre els animals continuïn sotmesos a la condició de propietat, qualsevol iniciativa legal l'única cosa que podrà fer és regular l'ús que els humans fan dels no-humans. Exactament el mateix que passava al segle XIX, quan existia l'esclavitud humana que sotmetia milions d'éssers humans a ser propietat d'altres humans.

Per tant, la qüestió que ens hauríem de plantejar en primer lloc és: és just que considerem els altres animals com a propietat nostra?

Sabem que els altres animals no són objectes: posseeixen sensibilitat i interessos propis. En considerar-los com a propietat, els cosifiquem i vulnerem els seus interessos perquè nosaltres puguem obtenir un benefici mentre destruïm la seva llibertat i les seves vides. Els discriminem de la comunitat moral pel simple fet de no ser humans.

Si entenem que és injust discriminar moralment els individus per la raça o el sexe, no és igual d'injust discriminar per l'espècie? Aquest és el veritable centre de tota la qüestió que plantegem.

D'altra banda, aquesta confusió que denuncio està fomentada també per l'existència del terme «Dret Animal» que fa referència a un àmbit jurídic que tracta sobre l'estatus legal dels animals no humans.

Tot i això, el Dret Animal no equival que els animals tinguin drets. Això tan sols vol dir que hi ha una part de la llei que es dedica a postular les normatives legals que afecten específicament els animals no humans. En aquest àmbit, hi ha alguns juristes que proclamen a favor de dotar els animals no humans de l'estatus de persones jurídiques per treure'ls de la condició de propietat; perquè mentre els no-humans siguin propietat humana mai no podran tenir drets.

En definitiva, hem vist que com a conseqüència de la manca d'interès i de coneixement, la redacció de les notícies són enganyoses i desinformen sobre quina és la situació real dels animals a la nostra societat, i dificulten així que hi hagi un qüestionament seriós sobre el problema que suposa la relació moral que tenim amb ells.

Anomenar "drets" les regulacions sobre la manera com són explotats els animals no humans és un exemple notori del mal ús dels mots i dels conceptes, cosa habitual a l'hora d'informar sobre aquesta qüestió.

Per entendre millor el que significaria realment reconèixer que els altres animals tenen drets, recomano llegir l'article titulat: «Drets Animals, En Poques Paraules».

Una observació sobre el «carnisme»

En aquesta entrada voldria fer una anàlisi crítica al voltant del concepte de «carnisme» que exposa l'autora Melanie Joy a la seva obra. La intenció d'aquest assaig no és resumir ni ressenyar el llibre sinó analitzar determinats aspectes dels arguments que exposa.

En primer lloc, considero que el concepte de carnisme no aporta cap noció nova que no estigués ja inclosa a la crítica a l'especisme. L'únic que fa Joy és reduir aquesta crítica a l'explotació d'altres animals per a menjar; més concretament per a la carn —d'aquí ve òbviament el terme.

Em sembla que solament tindria sentit parlar de carnisme si partim d'una perspectiva vegetariana que considera que fer servir altres animals per a carn és una cosa que mereix una consideració especial o exclusiva davant d'altres pràctiques especistes. Però penso que això és un error. El vegetarianisme és un prejudici. No és menys injust emprar algú per a convertir-lo en carn que per a convertir-lo en un abric, o en una màquina de produir llet o ous, o en una mascota, és a dir, en un esclau per a companyia.

Com bé explica el professor Gary Francione, el que Joy anomena carnisme seria simplement una manifestació concreta de l'especisme, però no hi hauria tal cosa com un «sistema invisible de creences» que consideri altres animals com a carn. El que sí que existeix és una ideologia explícita i molt visible que tracta els animals com a recursos per a satisfer els desitjos humans.

Per això entenc que el carnisme és un invent innecessari que solapa el concepte de cosificació dels animals. La idea del carnisme prové de prendre el significat de la cosificació per solament limitar-lo injustificadament a la cosificació en carn. Però no hi ha cap raó que justifiqui aquest reduccionisme.

El que permet i retroalimenta la cosificació dels animals és el prejudici de l'especisme, que alhora afavoreix i perpetua la cosificació activa sobre els altres animals a través de la seva explotació.

És cert que la major part dels animals explotats són emprats per a aliment; però també hi ha molts animals que no usem per a servir de carn, ni per a ser menjar ni tan sols. Milers de milions es fan servir, per exemple, per a servir de vestimenta, de transport, de mer entreteniment o són forçats en experiments científics.

Hi ha un adoctrinament inserit en la nostra cultura destinat a veure els altres animals com a éssers inferiors que existeixen per a ser mitjans per als nostres fins. Però no és un adoctrinament «carnista». No ens adoctrinen a per veure els altres animals específicament com a carn —potser considerem els gossos com a carn?— sinó per a considerar-los com a éssers inferiors que existeixen al món per a servir-nos a nosaltres, els humans. Això és l'antropocentrisme moral.

Així doncs, darrere del que Joy ha anomenat «carnisme» es troba en realitat l'antropocentrisme. La seva pretesa originalitat no va més enllà d'haver-se inventat un nou mot innecessari que incorre en el típic prejudici vegetarià de creure que fer servir els animals per a obtenir carn és diferent o més important que qualsevol altre ús d'animals.

Des del punt de vista antropocentrista, els cavalls són vistos com a mitjans de transport. Seria convenient, per tant, inventar el concepte de «transportisme»? Sembla una mica absurd. Aquestes especificacions no ajuden gens a comprendre l'assumpte a què ens referim i solament estableixen discriminacions arbitràries; segmentant a trossos allò que forma part d'un únic problema. És una vulneració del principi de simplicitat.

Melanie Joy es refereix gairebé exclusivament al consum de carn tot i que menjar ous, consumir lactis i consumir mel també ho considero menjar animals. Ens mengem allò que produeixen els seus cossos i, per això, ens mengem la seva llibertat i les seves vides.

Així, el que ha fet Melanie Joy és centrar-se exclusivament en el consum de carn i intentar explicar-ne la causa psicològica i ideològica. Però l'anàlisi que exposa no es diferencia en allò essencial del que seria una explicació de l'especisme. Quan parla de carnisme del que parla en realitat és d'una part de l'especisme; en concret de la creença antropocèntrica que els humans estem legitimats a explotar els altres animals —a fer-los servir per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

El consum de carn no és l'única demanda d'explotació animal que hi ha al món. Hi ha altres formes d'explotació que no impliquen l'ús d'animals com a aliment i que causen milions de víctimes: animals usats per a servir de vestimenta, en experimentació, o com a entreteniment. No veig cap raó que justifiqui privilegiar o prioritzar el consum de carn sobre la resta d'usos d'animals.

A uns animals els fem servir de menjar i altres de vestimenta, o per a servir de companyia, o per ser el nostre entreteniment, o els emprem en experiments científics; però tots ells per igual han estat sotmesos a la condició de propietat. Per tant, no tindria sentit que parlem de carnisme tret que defensem l'error del vegetarianisme —i no hi ha una bona raó per a fer-ho. Sostinc que hauríem d'assumir com a base moral el veganisme i l'ètica dels Drets Animals, partint necessàriament de la crítica a l'especisme i la cosificació sobre els no humans.

A banda de tot això, crec que he trobat un altre problema greu en la teoria de Melanie Joy. No solament ens trobem amb el prejudici vegetarià, sinó que també trobem que la teoria de Joy inclou el prejudici benestarista; això és: la creença que als altres animals tan sols els importa evitar el patiment i obtenir plaer. La creença que està bé usar els animals sempre que ens preocupem pel seu benestar.

Al llibre de Joy s'al·lega que els animals pateixen en ser explotats, ja sigui d'una manera o altra, i que la manera més efectiva d'evitar causar aquest patiment és no participar en aquesta explotació. Molts benestaristes no consumeixen productes de l'explotació animal precisament per aquest motiu i no pas perquè estiguin en contra de l'esclavatge per principi moral.

No he vist enlloc del text que Melanie Joy s'oposi a la dominació de l'ésser humà sobre els altres animals. Ella afirma que s'oposa a la crueltat. Però no he vist una denúncia de l'esclavatge animal i l'explotació en general sobre els altres animals. De fet, al llibre promou organitzacions benestaristes com HSUS i HFA que advoquen a favor de reformar l'esclavitud amb mesures de benestar animal, que en realitat no afavoreixen el benestar dels animals sinó l'eficiència econòmica de la indústria d'explotació animal.

Passa sovint que hi ha persones que no volen rebutjar l'especisme però sí que s'oposen a un determinat ús industrial d'animals com a menjar i, per tant, els convé que l'oposició no es faci contra l'especisme —i contra l'opressió que exercim sobre altres animals— sinó contra el que anomenen carnisme. És per això que el carnisme més aviat podria ajudar a ignorar i perpetuar l'especisme en comptes de combatre'l; així com a perpetuar la idea benestarista que el problema no és que explotem els animals sinó que la qüestió es limita a la manera com els explotem. El problema no és l'emprar animals, diuen els benestaristes, sinó que solament ens hem de preocupar pel patiment i les condicions del tracte —allò que molts anomenen 'maltractament'— que els donem en fer-los servir pel nostre benefici.

No són aquests els únics errors que m'ha semblat veure a l'obra de Joy però la prioritat de la concisió m'obliga a assenyalar tan sols allò que em sembla més important.

En conclusió; diria que Melanie Joy ha seleccionat diverses idees que ja estaven en obres anteriors d'altres autors i simplement les ha repetit sota un nou mot que s'ha inventat i les ha restringit de manera injustificada a la qüestió del consum de carn.

Per descomptat que alguns aspectes de l'anàlisi que apareix al llibre són encertats en tant que denuncien la cosificació dels animals. És cert que l'obra de Joy ha ajudat a difondre la comprensió del factor psicològic en la nostra relació amb els animals. El que jo critico és la manera que té d'enfocar-ho, com és d'innecessari inventar mots nous que no aporten conceptes nous, i el fet que la seva teoria assumeixi el prejudici del benestarisme.

No dubto que aquest llibre pugui ajudar a prendre certa consciència sobre el greu problema en la nostra relació amb els altres animals, però també entenc que serà una consciència deformada i limitada per alguns dels mateixos errors que causa i fomenta la nostra violència sobre els animals.

És millor llegir aquest llibre que no llegir res, és clar. Però penso que també seria millor llegir-lo de manera crítica i tenint en compte aquestes consideracions que he exposat.

 

Una tria personal?

Com a resposta a l'argument que explotar animals és una tria personal, ja hi ha un article de l'activista Robert Grillo que considero que explica més o menys correctament la naturalesa moral d'aquesta objecció, però m'agradaria aportar-hi alguns aclariments específics que no estarien reflectits a l'article. En concret, tinc quatre punts per a assenyalar:

 

    Primer; crec que l'assumpte no està ben expressat. El que considerem personal pot ser tot allò referit a la persona. Dir «personal» no és un adjectiu gaire aclaridor. En canvi, seria més correcte dir privat. Això fa referència a aquell aspecte que concerneix exclusivament a l'àmbit íntim de la voluntat de l'individu i que no ha d'estar sotmès a criteris objectius o imparcials.

Per exemple, triar el color de les parets de casa meva és una elecció privada; perquè és una cosa que no ha de dependre de res més a part de la meva pròpia voluntat individual. Se m'acudeixen molts exemples, però l'important és tenir clar és que solament és privat l'àmbit que afecta exclusivament a un mateix.

 

    Segon; el costum de consumir animals, i d'explotar-los en general, no és un assumpte privat perquè no és fruit d'una decisió individual independent sinó que es tracta d'un hàbit heretat com a conseqüència d'haver viscut en una cultura determinada: una cultura antropocentrista que considera que els altres animals són éssers inferiors que existeixen per a satisfer les necessitats i els desitjos humans.

Així, l'hàbit de menjar animals no és una pràctica que haguem triat lliurement, sinó que ens l'han inculcat des de la infància. Encara que la nostra ment ho assumeix de forma inconscient com si nosaltres haguéssim triat voluntàriament aquesta conducta en algun moment de la nostra vida.

 

    Tercer; al·legar que no hem d'entrar en aquesta qüestió perquè és privada resulta ser una contradicció en els termes perquè els que consumeixen altres animals, quan decideixen usar-los, els envaeixen i destrueixen l'àmbit privat. Si explotem altres animals això implica sotmetre la llibertat i la vida per a satisfer els nostres desitjos.

Si nosaltres no volem que ningú envaeixi el nostre espai privat, el nostre cos i la nostra voluntat, sense el nostre consentiment exprés, aleshores, per lògica, no hauríem d'actuar sota aquest mateix criteri respecte els altres individus que tenen el mateixos interessos bàsics a ser respectats? I en referir-nos a altres individus això inclou necessàriament també als altres animals, que no són humans però que sí que són individus amb el seu propi cos i la seva pròpia voluntat.

 

    Quart; l'excusa que no hem de qüestionar la moralitat de l'explotació animal perquè és una activitat que correspon a l'àmbit privat, no solament la trobem aplicada a la qüestió de l'explotació animal. El mateix argument s'ha fet servir en el context humà per a intentar reprimir la crítica contra aquelles pràctiques que atemptaven contra els drets humans en situació vulnerable com és el cas de la violència masclista contra les dones, tal com expliquen Esperança Bosch Fiol i Victòria Ferrer Pérez:

«Quant a la violència domèstica, la seva consideració com a fenomen privat ha propiciat que durant segles es considerés, primer un dret del marit i una cosa normal, i, posteriorment una cosa que “desgraciadament” succeïa en algunes llars però que formava part de la vida privada de les parelles i en allò que per tant no calia intervenir.» Esperança Bosch Fiol i Victòria A. Ferrer Pérez; «La violència de gènere: De qüestió privada a problema social»

En el moment en què les nostres decisions afecten altres individus llavors ja no som en el terreny privat sinó en l'àmbit de la moral. Que prefereixi pintar les parets de color blau no atenta contra els interessos d'altres individus. Ara bé, si decideixo que vull decorar-les amb pells d'animals llavors estic atemptant contra els interessos dels animals que vull fer servir per al meu benefici.

Gairebé tots estem d'acord que les eleccions personals han d'ajustar-se a l'ètica bàsica; excepte quan es tracta d'altres animals. Això és una altra conseqüència més del prejudici que anomenem espesicisme.

 

 

Kafka, «La Metamorfosi» i la qüestió de l'especisme

 

«La Metamorfosi» [o «La Transformació»] és un dels relats de l'escriptor Franz Kafka més famosos i llegits a dia d'avui. En aquest assaig m'agradaria fer una anàlisi breu sobre el contingut de l'obra. Adverteixo per endavant que a continuació revelaré alguns detalls importants de la trama; per si algú volgués llegir o rellegir primer la història abans de llegir aquest comentari.

Des de la primera pàgina, assistim a un esdeveniment extraordinari que determinarà tota la història subsegüent: el protagonista, Gregor Samsa, ha patit una transformació física completa que li ha fet perdre l'aparença humana i adoptar la forma d'un altre animal, molt semblant a la d'un insecte.

Al relat mai no s'arriba a explicar, ni s'especula ni tan sols, per què i com passa això. Potser perquè l'autor no tenia interès en aquest punt i tan sols li importava centrar-se en les reaccions del protagonista i dels que l'envolten respecte a aquest esdeveniment. També és un tret peculiar de l'obra de Kafka no explicar la causa dels esdeveniments que succeeixen als protagonistes, com si fossin càstigs o malediccions. Això és una de les característiques del concepte d'allò kafkià.

La història narrada a La Metaformosi és la d'algú que va ser un ésser humà i que ara ha esdevingut un animal no humà. Kafka ens mostra amb cruesa el que comporta aquesta diferència a la nostra societat i la manera com ens relacionem amb altres animals.

Gregor Samsa ja no era humà, però encara que el seu aspecte havia canviat radicalment, continuava sentint de la mateixa manera. No havia canviat el fet que experimentava emocions i sentiments. No era humà però era un ésser sentent. Tot i que la seva família sap que Gregor és la mateixa persona; malgrat saber que és una persona; el gran canvi físic que ha experimentat provocarà al si familiar una crisi de conseqüències tràgiques.

És curiós que l'autor no va idear que el protagonista esdevingués un gos, un gat o un ocell, o altres animals pels quals —encara que també discriminats i oprimits per no ser de la nostra espècie— molts humans poden sentir certa simpatia. No. El va obligar a ser el tipus d'animal probablement més detestat pels humans: els insectes.

No coneixem quina era la intenció original de l'autor en escriure aquest text. Potser expressar els seus propis sentiments personals enmig d'un context social en què se sentia desgraciat i rebutjat. De totes maneres, si realment hagués volgut denunciar l'especisme, difícilment, al meu entendre, podria haver-ho fet d'una manera més expressiva.

Al meu parer, poques obres de la literatura han representat tan encertadament, de forma implícita, el que suposa el prejudici de l'especisme com ho ha aconseguit aquesta peça de Kafka. Certament encara hi ha molt poques obres literàries que tractin aquesta qüestió d'una manera o altra.

Podríem treure diverses conclusions a partir del text de Kafka, que, malgrat ser breu, és enorme en valor literari i filosòfic i és ple de possibles significats. De fet, se n'han publicat una considerable quantitat d'anàlisis. No obstant això, fins ara no n'he llegit cap —i n'he llegit força, tant en anglès com en espanyol— que el relacionés amb el prejudici de l'especisme.

Que pràcticament a ningú se li acudís fins ara de pensar que aquest relat evidenciés la discriminació cap als no-humans revela l'enorme manca de consciència sobre aquest problema a la nostra cultura. Per descomptat, quan jo vaig llegir per primera vegada aquesta història, ja fa força anys, tampoc se'm va acudir fer aquesta connexió. Com assenyala Noam Chomsky:

«En realitat, un altre problema que crec que hem d'enfrontar, és que en qualsevol punt particular de la història humana, la gent no ha entès què és l'opressió. És una cosa que aprens. Si tornem, posem per cas, cap als meus pares o la meva àvia, ella no pensava que estava essent oprimida per ser part d'una família superpatriarcal on el pare podia caminar pel carrer i no reconèixer la seva filla quan ella venia —no perquè ell no sabés qui fos, sinó perquè suposadament era mal vist. No se sentia com a opressió. Tan sols se sentia que així era la manera com funciona la vida… Però, com sap qualsevol que hagi estat involucrat en algun tipus d'activisme —per exemple el moviment feminista— una de les primeres tasques és fer que la gent comprengui que viu sota condicions d'opressió i de dominació. No és obvi, i qui sap quines formes d'opressió i dominació estem simplement acceptant, sense ni tan sols notar-les.» [Noam Chomsky, On Anarchism, 2005]

M'hauria agradat llegir alguna anàlisi que interpretés l'obra sota aquesta perspectiva però en no haver-ne trobat cap, he decidit compartir, a continuació, la meva reflexió particular sobre el relat en qüestió.

El problema en el què li havia passat a Gregor Samsa no raïa realment en la seva transformació: no era una cosa que li dificultés sentir o viure. Fins i tot continuava essent capaç de comunicar-se amb altres humans. El problema real era relacionat en la manera com els altres el jutjaven i, també, en la manera com ell mateix es jutjava. El problema no era tant físic, sinó que més aviat era a la ment de tots ells.

Així mateix, el problema en la nostra relació amb els altres animals no és que ells siguin diferents de nosaltres, ja sigui en el seu aspecte o en la seva forma d'experimentar el món. El problema és que nosaltres els jutgem inferiors simplement per no ésser humans. Tot i ser conscients que ells senten; continuem discriminant-los injustament per no ser de la mateixa espècie que nosaltres.

És possible que el nou físic de Gregor Samsa li impossibilités integrar-se a la societat humana com havia fet fins aleshores. Però igualment hi ha molts éssers humans que per alguna circumstància queden parcialment o totalment invàlids o discapacitats i perden la seva autonomia per a sobreviure a la societat. I no per això considerem que per aquest motiu estigui bé discriminar-los, agredir-los o tractar-los com si fossin mers objectes o mercaderies per a servir al nostre benefici.

Els altres animals són essencialment el mateix que nosaltres: individus amb sensacions, emocions i pensaments. Les acusacions d'antropomorfització són equivocades en aquest punt, ja que comptem amb evidències de pes sobre la consciència en altres animals. Aquestes acusacions el que evidencien realment és el prejudici arrelat de l'antropocentrisme que consisteix a creure que la sensibilitat és exclusiva en els humans, malgrat que tenim proves que demostren que no és així.

La diferència més important entre humans i no-humans rau en cert grau d'intel·ligència. Però és una diferència que és present també de forma notable entre els mateixos éssers humans. També hi ha òbvies i significatives diferències corporals. Però també hi ha enormes diferències físiques entre humans –per exemple: pensem en l'enorme diferència entre un nadó i un adult en plenes facultats.

Aquest relat de Kafka respon a una pregunta que gairebé ningú s'hauria fet fins ara: "I si un dia ens despertéssim sent un animal no-humà?" A la nostra societat, ser un individu no humà implica ser un esclau, és a dir, algú sotmès a la condició de propietat; ja sigui per a servir als humans de companyia, o de menjar o de vestimenta. Ara bé, com que els insectes en general —excepte alguns molt determinats com les abelles o les cotxinilles— no tenen una utilitat per a nosaltres, llavors directament els matem per la seva sola presència.

Encara que el cas pertanyi a la imaginació –per això és literatura– és una qüestió que tothom s'hauria de preguntar. Tothom s'hauria de posar al lloc dels altres animals i pensar si considera que és acceptable que el tractin com un recurs per als altres. La resposta seria invariablement negativa. Ningú no vol estar sotmès ni ser assassinat per a benefici dels altres.

Davant de qualsevol qüestió moral que ens sorgeixi sobre la nostra relació amb els altres animals ens hauríem de preguntar sempre si ens semblaria bé que aquest criteri s'apliqués sobre éssers humans i sobre nosaltres mateixos. Si la resposta és negativa, aleshores aquest criteri no respecta el principi d'igualtat.

Vull pensar que Kafka, que pel que sembla es va fer vegetarià, hauria simpatitzat amb aquesta interpretació de la seva història.

 

Una explicació naturalista de l'especisme

 

 

Un fonament biològic en l'existència dels prejudicis

La nostra relació actual amb els altres animals es basa en pautes i costums que hem heretat del Paleolític i que continuem per inèrcia social. Tot i que la cultura i el context han canviat profundament, la nostra actitud amb els altres animals amb prou feines ha evolucionat des de llavors.

Molta gent sembla convençuda que l'explotació animal és un fenomen natural que sorgeix espontàniament però la veritat és que des de la infància ens inculquen que els animals són “éssers inferiors” que existeixen com a mers recursos per al nostre benefici. Aquest adoctrinament ens modela la visió del món. Això no obstant, la idea que aquest prejudici especista que cosifica els animals solament té origen en la cultura i l'educació, i que té poc o res a veure amb la biologia, podria ser equivocada.

Podem reconèixer el paper decisiu que tenen l'educació i el context social a l'hora de perpetuar la mentalitat especista. Això no vol dir, però, que l'especisme sigui un prejudici d'origen purament cultural. Considero raonable suposar que hi ha una certa tendència natural o biològica darrere d'aquest comportament.

Penso que això mateix serviria per a explicar —però no per a justificar— el racisme i el sexisme. De fet, no crec que es pugui produir cap fenomen ideològic o cultural sense que existeixi alguna mena de base biològica d'origen; en tant que som essencialment éssers biològics. El contrari seria assumir irracionalment que les coses sorgeixen del no-res, però del no res no en pot sorgir res.

Les ideologies mai no sorgeixen del buit sinó que tenen sempre un fonament previ que no depèn del pensament.

Per descomptat que la nostra mentalitat es configura en gran mesura segons l'educació i l'ambient on creixem i vivim. Això no obstant, això solament explica com s'inculquen les idees però no explicaria com sorgeixen originàriament. Explicar això darrer és sobre el que tracta aquest assaig.

En comptes de dictaminar amb tosquedat i apel·lar a la maldat, l'estupidesa o la simple ignorància; comprendrem millor els problemes que succeeixen si els estudiem de manera imparcial i objectiva. I així podrem afrontar-los i solucionar-los de manera més efectiva.

Les evidències mostren que sembla que hi ha una certa tendència biològica a afavorir els que són més semblants que nosaltres, cosa que implica desfavorir els més diferents, i és un fet notori en el comportament instintiu de molts animals.

Aquest tret innat explicaria en part la facilitat amb què els prejudicis grupalistes han predominat al llarg de la història. La tendència bàsica de què parlem seria la mateixa en tots els casos, però es manifestaria en diverses formes i maneres.

Atès que l'especisme entre la humanitat sempre ha estat estès i arrelat, una explicació biològica ajudaria a comprendre la causa d'aquesta situació. L'explicació es basaria en el fet que tenim una preferència per aquells individus que s'assemblen genèticament més a nosaltres per l'avantatge evolutiu que això suposa.

Sota aquesta perspectiva, així com tendim a considerar un familiar abans que un desconegut, o un paisà abans que un estranger, igualment és comprensible que tinguem una disposició a considerar els humans abans que la resta d'animals per certa simpatia de semblança.

De fet, fins i tot entre animalistes —fins i tot entre vegans— semblen inevitablement sorgir aquestes tendències, ja que no és inusual que es considerin més els mamífers, i especialment els primats, que els peixos o els insectes. Per això comprovem que les campanyes animalistes sovint se centren en aquests animals.

Per tant, bé podem explicar l'origen de l'especisme apel·lant a una certa tendència biològica. Tot i que és important tenir en compte sempre que els individus no som clons ni productes de fàbrica i que cadascú és diferent i hi ha diversos graus en una tendència que és merament general.

Les tendències biològiques no són criteris morals

Abans que ens deixem portar per la temptació de caure a la fal·làcia naturalista, cal aclarir que, fins i tot suposant que l'especisme tingués una causa natural, això no implica que haguem de ser especistes o que està bé que siguem especistes. Així com aclareix Pere Estupinyà:

«Conèixer aquest innatisme no ens ha de servir per a justificar les nostres accions ni acceptar-nos tal com som, sinó per saber quines qualitats podem potenciar i quines oferiran resistència quan intentem corregir-les per aconseguir el benestar individual i comú.» [Pere Estupinyá, El lladre de cervells, 2010]

Ara bé, suposant que les explicacions biològiques de l'especisme siguin creïbles, què n'hem d'extreure sobre la possibilitat de superar l'especisme?

Si en efecte existeixen, sempre han existit, i potser sempre existiran, conflictes grupals entre humans motivats per instints discriminatoris —racisme, sexisme, nacionalisme— per què no es podria assenyalar el mateix, amb més raó, de la nostra desconsideració envers altres animals?

Si la nostra desconsideració moral envers els no-humans fos una cosa merament adquirida llavors la solució a aquest problema no dóna lloc a controvèrsia, ja que allò adquirit es pot eliminar de la mateixa manera. Ara bé, si l'especisme és un prejudici que té el seu fonament també en la nostra biologia, aleshores ho hem de tenir en compte i no veure'l solament com un constructe cultural, si en veritat desitgem evitar-ho.

Estic d'acord amb la tesi de Steven Pinker sobre que és errònia la creença que la naturalesa humana és una "taula rasa". No sorgim com fulles en blanc sinó que naixem amb una estructura natural inherent que inclou tant el nostre cos com la nostra ment. També estic d'acord que el paper que juga l'ambient i la cultura en el desenvolupament de la nostra personalitat són decisius. Tots aquests factors –naturalesa, ambient, cultura– intervenen igualment en la formació de la nostra mentalitat. Fins i tot aquests mateixos factors s'influeixen entre ells. És una via de dues direccions. Si bé la biologia influeix decididament en la cultura, aquesta alhora pot influir en la biologia.

L'ambient modela part de la nostra biologia, és cert; però, hem de comprendre que, com que no som una taula rasa, no som infinitament modelables. Hi ha certs límits que cal assumir.

Però en comptes de cometre l'error maniqueu de canviar el mite de la “taula rasa” pel mite de la “taula determinada”, hauríem de forjar una nova visió que equilibri de forma intel·ligent tots els elements implicats, que s'acosti més a la realitat i ens permeti afrontar el progrés moral reeixidament.

 

Encara que fos efectivament cert que hi ha una certa predisposició biològica a la discriminació especista això no vol dir que aquesta predisposició sigui una destinació. Una predisposició no és una determinació. L´ambient i l´educació que rebem enfoca la nostra base biològica.

Crec que el problema és com interpretem la presència d'aquesta tendència a l'afinitat amb els semblants. A parer meu, ens equivoquem si equiparem una tendència a una determinació. No són el mateix. Que hi pogués haver una tendència no vol dir que estiguem obligats que aquesta tendència determini la nostra manera de pensar i d'actuar.

Ens sentim més identificats amb els que ens són més propers genèticament? Potser sí, en certa manera, en certes ocasions, no sempre. Si això fos una tendència determinista entraria en contradicció amb el fet que podem comprovar que sorgeixen amors, amistats o consideració entre individus de diferent raça o espècie. Que potser no hi ha gaires humans que es preocupen altruistament per individus no-humans i hi dediquen la vida?

Tenim més preocupació personal pels nostres familiars: amics, familiars, companys. Els fets ho indiquen clarament. Però hi ha nivells de consideració. La moral igualitària no és incompatible amb l'existència d'un àmbit privat. Podem preocupar-nos de forma especial per la nostra família i alhora respectar els altres individus com a persones i no tractar-los com a objectes.

 

La nostra conducta no està determinada per la biologia

No veig per què l'especisme és diferent de la resta de prejudicis. Si podem superar el racisme, el sexisme, o l'homofòbia, per què no podrem superar l'especisme?

És clar que la biologia fonamenta i condiciona tot el nostre comportament, però això no equival que la biologia determini tot allò que fem. La nostra configuració biològica pot, per exemple, fer-nos tendir a la ira, però l'autocontrol après gràcies a l'educació que rebem aconsegueix que reconeguem aquesta ira i puguem controlar-la i atenuar-la i, finalment, anul·lar-la.

Una tendència no equival a una inevitabilitat. Hi ha una tendència inherent a afavorir els qui són més semblants a nosaltres? Potser sí. Aquesta tendència implica que hi estem determinats? Em sembla que no. D'acord amb allò que assenyala Stuart Sutherland en el seu destacat estudi sobre la irracionalitat:

«Possiblement el desgrat cap als exogrups sigui fins a cert punt innat i es remunti a la nostra història tribal. Però això ni ho justifica ni implica necessàriament que sigui impossible de controlar.» [Suart Sutherland, Irracionalitat, 1992]

A l'obra del professor Konrad Lorenz es postula que en els animals en general hi ha un instint d'agressió —una predisposició agressiva innata. Però encara que aquesta tendència és inherent no és unívoca. Es pot adreçar tant a la guerra -i altres formes de violència- com a activitats civilitzades i constructives com són l'art, l'esport i la cultura en general. Pensem en el heavy metal, les arts marcials i els jocs de consola.

Per tot això, no hauríem de caure en el pessimisme: el pessimisme de creure que no podem us deixar de ser especistes o que mai no podrem aconseguir que la societat deixi de ser especista.

No considero el pessimisme una postura raonable ja que no em sembla justificat. És a dir, si el que pretenem és que l'especisme desaparegui en el no-res absolut, això és impossible. Algú que pretengui això és conseqüent que s'aboqui al pessimisme. Però és una postura absurda. És com deprimir-se perquè mai no podrem ser immortals. El que sí que podem aconseguir és viure existències més llargues que les dels nostres avantpassats, més d'acord amb l'ètica, i raonablement feliços. La nostra actitud davant de les vicissituds de la vida depèn en gran mesura de la visió i l'objectiu que ens marquem prèviament.

Si en efecte el prejudici es tracta d'una tendència que apareix de forma inherent, aleshores no podem eradicar-lo fins a fer-la desaparèixer. Ara bé, això no vol dir que educant la gent no puguem evitar que hi hagi menys persones que assumeixin aquest prejudici com a part de la seva manera de pensar que les que hi hauria sense aquesta educació igualitària. La cultura serveix entre altres coses per controlar aquestes tendències innates. En paraules de Manuel Garrido Lora: «La biologia ens fa agressius, però és la cultura la que ens fa pacífics o violents.»

Vegem el cas del masclisme. La pràctica del masclisme pot aparèixer com:

[1] Un prejudici sistemàtic assentat en el corrent de la mentalitat predominant i en la pròpia estructura de la societat.

[2] Un cas marginal i excepcional; cosa que succeeix ocasionalment però que és rebutjat per la majoria de la societat.

Crec que podem comprovar que hi ha una abismal diferència entre les dues situacions. Segons ho veig jo, l'especisme pot ser afrontat de manera semblant.

Que l'especisme no és una tendència determinista és clar, ja que milions de persones veganes ho demostren cada dia mitjançant les seves idees i accions.

 

Una nova perspectiva sobre un problema antic

En conclusió, plantejar el problema de l'especisme des d'un punt de vista naturalista no serveix per justificar-lo ni per menysprear l'explicació cultural.

L´explicació naturalista serveix per a complementar l´explicació cultural. Serveix per a comprendre el perquè passa el que passa. I serveix perquè ens plantegem la possibilitat que amb el canvi de mentalitat —encara que calgui i sigui important— pot no haver-n'hi prou per fer-ho desaparèixer i que hem d'estar atents davant la possibilitat que aquesta tendència inherent es manifesti en qualsevol moment i forma.

Ser conscients que la llavor de l'especisme és dins nostre és un coneixement que ens ajudarà a evitar que sorgeixi i ens domini. Tan sols així el podrem entendre, controlar i podrem aconseguir que no regeixi la nostra vida, tal com passa actualment.

Crec que no és il·lusori pensar que podem superar l'especisme com la ideologia dominant a les nostres vides, igual que podem superar la resta de prejudicis. Citant el professor António Damasio:

«La naturalesa per ella mateixa no té valors morals. Tot i això, tenim la cultura, la possibilitat de reflexionar sobre les nostres vides i de canviar les coses. Li posaré un exemple relacionat amb l'esclavatge: des del punt de vista de qui se'n beneficiava, podia ser bona, però els éssers humans hem descobert que l'esclavatge no és bo i l'hem abolit. Això no sorgeix de l'evolució biològica. És una cosa cultural.» [Entrevista a António Damasio, El Periódico de Catalunya, 11 d'octubre del 2010]

Per tot això, si bé l'especisme —igual que el racisme o altres prejudicis— potser mai no podria ser completament eradicat del tot, atès que a l'origen hi hauria un factor biològic intrínsec, sí que pot ser bandejat en gran mesura i penso que és un imperatiu moral que ens esforcem per a aconseguir-ho.

 

El veganisme no és un sacrifici

En aquest assaig pretenc oferir una argumentació concisa en contra d'aquesta idea errònia que diu que el veganisme és un "sacrifici".

Hi ha persones que consideren que el veganisme és un exercici d'autonegació i d'autosacrifici, però comprovarem que la veritat és justament el contrari.

El diccionari defineix sacrificar com «Lliurar algú o alguna cosa a la mort, a la destrucció, a danys, etc., en profit d’un deure, de quelcom que hom considera més important» i també com «Sofrir voluntàriament la pèrdua de quelcom per tal d’obtenir un avantatge». Aquest concepte implica que allò estimat com a valuós que és lliurat pertany a la persona que realitza el sacrifici. Per tant, no pot ser un sacrifici legítim lliurar la possessió d'una altra persona, que no és nostra.

Considerar que el veganisme és un sacrifici és conseqüència de creure que tenim dret a sotmetre i usar altres animals per a satisfer les nostres necessitats i desitjos. Aquesta creença prové directament del prejudici que representa l'especisme. Discriminem i denigrem els altres animals per no estar classificats en la categoria dels humans.

Emprar altres animals i consumir productes d'origen animal és un acte injust que implica violència envers éssers innocents. Nosaltres forcem els altres animals perquè els seus interessos siguin supeditats i anul·lats en favor dels nostres. Si això es pot anomenar com un sacrifici, es tracta sens dubte d'un sacrifici forçat.

No obstant això, el veganisme no pot ser un sacrifici per a nosaltres perquè no es tracta de perdre alguna cosa que és nostra sinó que es tracta de respectar les vides i la llibertat dels altres animals. Quin argument tenim per a justificar la nostra dominació sobre els animals no humans? Cap que sigui raonable.

No podem justificar èticament l'explotació que exercim sobre altres animals. És així de simple. Ho fem solament perquè els podem sotmetre, ells no es poden defensar, i perquè n'obtenim un benefici. El mateix podríem dir de qualsevol abús o crim comès contra éssers humans.

Dit en poques paraules: no és un sacrifici deixar una cosa que mai no ha estat legítimament nostra en primera instància.

No és raonable la idea que obeir l'ètica és un sacrifici. Evitar l'esclavitud, la violació o l'assassinat mai no es considera un sacrifici. No tenim dret a esclavitzar, a violar o assassinar algú. Quan evitem fer malbé la vida o la llibertat d'un altre ésser sentent no és un sacrifici per part nostra. No lliurem ni perdem res que sigui legítimament nostre.

Hi ha altres raons per les quals el veganisme no es pot considerar un sacrifici.

Per exemple, algú pot creure que ser vegà és difícil, però tal com explica el professor Gary Francione, el veganisme no és un sacrifici perquè és fàcil portar-lo a la pràctica:

«Em vaig fer vegà fa 24 anys. No era particularment difícil en aquell temps però és absolutament absurd qualificar el veganisme com a difícil avui en dia. És fàcil ser vegà. Per descomptat que estàs més limitat a l'hora d'anar a restaurants, sobretot si no vius en una ciutat gran o a prop, però si aquest inconvenient és massa gros per a tu i t'evita el fet de ser vegà, probablement és a causa que no et prens seriosament la qüestió.»

La pràctica del veganisme és saludable, per la qual cosa no se sacrifica la salut de ningú. Per exemple, en l'alimentació, l'Acadèmia Americana de Nutrició i Dietètica avala la viabilitat d'una dieta sense substàncies d'origen animal:

«És la postura de l'Associació Americana de Dietètica que les dietes vegetarianes adequadament planificades, incloses les dietes totalment vegetarianes o veganes, són saludables, nutricionalment adequades i poden proporcionar beneficis per a la salut en la prevenció i en el tractament de certes malalties. Les dietes vegetarianes ben planificades són apropiades per a totes les etapes del cicle vital, incloent-hi l'embaràs, la lactància, la primera infància, la infància i l'adolescència, així com per a esportistes.» Position of the Academy of Nutrition and Dietetics: Vegetarian Diets

 

N.d.T: La Generalitat de Catalunya també ha avalat la viabilitat d'una dieta lliure de productes animals en qualsevol etapa de la vida.

Els vegans tampoc no sacrifiquen el plaer del paladar. Una dieta completament vegetal pot incloure tota mena de fruites, verdures, cereals i llegums d'arreu del món. Hi ha literalment milers de saboroses receptes veganes que podem descobrir. També hi ha productes com carns vegetals i formatges vegetals, gelats i tota mena de delícies culinàries. Cada vegada apareixen més i més productes aptes per a vegans a les botigues i mercats. Pot dur una mica de temps conèixer tots els productes disponibles però, com en qualsevol canvi de rutina, tan sols es requereix un breu temps d'ajustament.

És irrellevant el plaer que suposadament obtinguem del consum de productes d'origen animal. Imaginem que algú digués que res no pot substituir el plaer que sent en torturar gossos. Això és irrellevant, perquè el plaer no justifica infligir mal als animals de cap manera. Que potser ens semblaria correcte que algú es dediqués a torturar gossos si això li provoqués molt de plaer? A més, podem gaudir del menjar sense que calgui consumir substàncies d'origen animal, així que tenir una alimentació vegana no suposa cap sacrifici en aquest aspecte.

Els vegans no ens perdem res o gairebé res en qüestió de gaudi, salut i gastronomia, però el més important de tot és reconèixer que el veganisme no és un sacrifici perquè no és un sacrifici tornar allò que mai no ens va pertànyer.

El veganisme no ens limita el desenvolupament de la vida sinó que ens obre un nou camí per a viure amb respecte vers els animals.



 

Aquest text està directament inspirat en un article escrit per l'activista nord-americana Doris Lin, que em va suggerir personalment que escrivís el meu propi text basat en el seu lloc en comptes de fer-ne una simple traducció. Des d'aquí li agraeixo les seves paraules i la seva amabilitat.