Antropocentrisme o la llei del més fort

Se suposa que rebutgem la idea que el fort, pel sol fet de ser-ho, té dret a sotmetre o destruir el feble. Però resulta que tan sols la rebutgem quan es tracta d'éssers humans. Quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals, aleshores el que fem és precisament abraçar i intentar justificar aquesta idea —la creença que els poderosos tenen dret a oprimir els que són més febles i aprofitar-se'n per a obtenir-ne un benefici. D'aquesta manera creiem que nosaltres, els humans, som superiors, més intel·ligents i poderosos que els altres animals i que, per tant, tenim una suposada legitimitat per sotmetre'ls i explotar-los en benefici nostre. Es tracta de la creença en la superioritat humana.

No obstant això, sabem que els altres animals són éssers conscients —són éssers que tenen una ment amb sensacions, intencions i interessos propis— i no obstant això, tradicionalment els hem tractat com si fossin objectes i els fem servir com a mers recursos; ho fem perquè podem fer-ho i perquè ens beneficia. Però, en què es diferencia aquest comportament nostre del fet d'esclavitzar altres humans?

Si podem veure que el racisme i el sexisme a nivell ideològic postulen l'opressió d'un col·lectiu sobre un altre, al·legant una diferència de raça o de sexe, també podrem advertir que aquesta mateixa mentalitat o manera de pensar és la que presideix la nostra relació predominant amb els altres animals. Al·legant una diferència d'espècie ens considerem legitimats a discriminar i oprimir els altres animals. D'aquesta manera els convertim en les nostres propietats i els emprem de menjar, com a animals de companyia i altres fins. Ens aprofitem de la nostra intel·ligència i el nostre poder per a fer-los coses que mai no voldríem que algú ens fes a nosaltres, i pensem que està bé actuar així simplement perquè ells no són humans.

En aquest context, l'antropocentrisme consisteix a considerar els altres animals com a mitjans per a les finalitats humanes. Els animals són considerats menjar, vestimenta, entreteniment, transport… No són considerats com a individus que tenen interessos que hem de respectar sinó com a instruments per a satisfer els desitjos humans.

D'aquesta manera, la relació actual que tenim amb els altres animals es basa en la llei del més fort: apliquem el nostre poder sobre aquells que són més febles i indefensos que nosaltres per així obtenir-ne un benefici. Això és tot. Així basem la relació actual amb els altres animals: en el poder.

Tant li fa quina ideologia tingui cadascú individualment. Quan apareix la qüestió dels animals, gairebé tothom, de cop, assumeix postulats que semblen més propis del feixisme; això és, si tenim el poder de fer alguna cosa als altres per beneficiar-nos nosaltres, llavors estem legitimats a fer-ho sense importar el perjudici o dany que els infligim.

Sovint diem que els altres animals no tenen drets perquè suposadament no tenen capacitat de defensar-se i reivindicar-los, però això significa que, per exemple, els éssers humans que són explotats i assassinats i no tenen mitjans per a defensar-se tampoc no tenen dret a la vida i a la llibertat? Els nens que pateixen abusos no tenen drets atès que no tenen capacitat per defensar els seus interessos? D'aquesta manera al·leguem que solament perquè tenim el poder d'usar i matar algú aleshores aquest algú no té drets perquè no es pot defensar; tenim el poder d'imposar-li els nostres desitjos, forçant la seva voluntat i vulnerant els seus interessos.

La veritat és que, encara que podem explotar els animals, el que no podem justificar moralment és l'explotació animal. Cap argument basat en la raó no demostra que l'explotació dels animals es pugui ajustar als principis ètics bàsics. En realitat, el raonament ens mostra tot el contrari. Els principis fonamentals de l'ètica posen en evidència que l'explotació animal és contrària a les nocions més bàsiques de la moral, com denuncia el professor Gary Francione:

«Assenyalar que podem explotar els altres animals perquè som “superiors” no és res més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix el que és correcte. Així que per què, digueu-me, aquest principi és tan cegament acceptat quan es tracta de la nostra relació amb els animals.» [Gary Francione, La superioritat humana, 1996]

Al fer servir els altres animals els tractem com si ells solament tinguessin un valor extrínsec o instrumental, i ignorem que tenen un valor inherent —ells valoren la seva pròpia supervivència i benestar.

En usar els altres animals estem supeditant els seus interessos als nostres, si no directament ignorant-los del tot. Ambdós fets violen el principi de la mateixa consideració.

A l'emprar els altres animals ho fem sense tenir en compte el seu consentiment —com si ells no fossin individus que tinguessin voluntat pròpia sinó que fossin simples objectes— i de manera sistemàtica violem els seus interessos més bàsics: el desig de viure, el desig de no patir mal, el desig de gaudir de la vida i viure en llibertat sense estar sotmesos a la voluntat dels altres.

La nostra mentalitat especista permet que haguem cosificat éssers que senten fins al punt de veure'ls com a mitjans o eines que existeixen per satisfer els nostres fins. Els hem convertit en el nostre menjar, la nostra roba, el nostre entreteniment. Els considerem com la nostra propietat. De la mateixa manera que vam fer amb altres éssers humans quan els vam convertir en la nostra propietat: els nostres esclaus.

La supremacia d'uns éssers humans sobre altres basada en la raça s'intenta justificar de la mateixa manera al·legant la superioritat en intel·ligència. Passa el mateix quan s'intenta justificar la dominació de l'home sobre la dona. I exactament les mateixes excuses es repeteixen en intentar justificar l'explotació de l'ésser humà sobre els altres animals.

Si realment tenim un sentit de la justícia no podem continuar eludint ni excusant aquest greu problema. No hem de continuar ignorant el nostre especisme. Discriminem moralment entre individus segons l'espècie en què estiguin catalogats igual que ho vam fer segons la raça o el sexe.

Si som capaços de sentir empatia no podrem ignorar la injustícia i els patiments que infligim a milions d'animals innocents. El seu aspecte físic pot ser molt diferent del nostre, així com la seva manera d'expressar-se i relacionar-se amb el món. Però sabem que ells senten. Senten plaer i senten dolor. Senten alegria i senten tristesa. Els importa el que els passa. Desitgen la seva pròpia conservació i benestar. Els animals no són coses; són éssers conscients. El fet provat que els altres animals siguin subjectes, i no objectes, fonamenta el principi que els hem de considerar com a persones —persones no humanes.

Continuarem ignorant el que fem als animals que explotem rutinàriament als escorxadors i altres llocs d'explotació animal?

Continuarem reivindicant justícia per a nosaltres mentre fem servir altres individus de menjar —o ens vestim amb trossos dels seus cossos morts o ens entretenim a canvi de la seva llibertat— solament perquè no són humans?

La decisió que prenguem marcarà la diferència entre la vida i la mort, entre la llibertat i l'esclavitud, per a milions d'innocents. Tant de bo prenguem la decisió correcta.

Els crustacis són éssers sentents

 

«Experimentem conductes bàsiques com menjar, beure o emparellar-nos com a plaents perquè serveixen per sobreviure i reproduir-nos. I no solament els humans, sinó pràcticament tots els animals.» ~ Pablo Malo

 

Igor Sanz, en el seu article "Què en saps dels crustacis?", relata...

«Què es pot dir en quant a la seva capacitat de sentir? Senten dolor els crustacis? Doncs encara que pugui semblar una pregunta absurda, la veritat és que fa uns anys una part de la comunitat científica va començar a debatre sobre d'aquest tema. 

El cas va començar a Noruega, quan el govern va sol·licitar a l'Escola de Veterinària i Ciència d'Oslo que estudiés la capacitat de sentir dolor de les llagostes en resposta al desig d'aplicar noves lleis de protecció animal en dependència del grau de dolor. A la fi, aquesta escola, per boca del biòleg Wenche Farstad, va concloure que havien de "sentir alguna cosa, però no dolor", i que el que semblava dolor, "tan sols eren reflexos". Davant d'això, no solament va reaccionar el moviment pel drets dels animals no humans, sinó també alguns membres de la comunitat científica, que van dur a terme noves proves i van arribar a una resolució radicalment diferent.

Robert Elwood, expert en comportament animal de la Queen 's University de Belfast, per exemple, va concloure que les "reaccions" que feia esment Farstad eren "consistents amb la interpretació de l'experiència del dolor", mentre que el neurobiòleg Tom Abrams afirmava que les llagostes "posseeixen una extensa col·lecció de sentits" i que no tenia cap dubte que "poden sentir dolor". 

En el mateix sentit es van pronunciar Jelle Atema, biòloga marina de laboratori Biològic Marí de Woods Hole, a Massachusstes, o el Dr. Jaren G. Horsley, zoòleg expert en invertebrats i que ha estudiat als crustacis durant diversos anys, que va assegurar que "posseeixen un sofisticat sistema nerviós que, entre altres coses, els permet percebre i sentir accions que els facin mal". Horsley, de fet, opinava que els crustacis podien fins i tot arribar a un major grau de patiment que els humans al no comptar "amb un sistema nerviós autonòmic que entraria en estat de xoc", de manera que el dolor i el sofriment en aquest cas s’allarguen fins que "el sistema nerviós és destruït".»

Les evidències amb què comptem sobre la sentença en crustacis no són menors ni més febles que les evidències que tenim que els humans poden sentir. Atès que sentir és un fenomen purament subjectiu i només tenim experiència de la nostra sentença individual, l'única garantia objectiva per saber si altres animals -humans o no humans- senten, seria el disseny i funcionament de sistema nerviós, així com la conducta externa. 

En estudis recents com aquest publicat a la revista New Scientist, s'exposa:

«Tradicionalment, es creia que els crustacis no sentien dolor al cuinar-los, una creença que permetia tirar-los a la paella sense cap remordiment. No obstant això, un estudi recent ha afirmat que no és així, i que, contràriament al que es pensava, els crustacis sí que senten dolor. 

Aquesta suposició tradicional es veia afirmada per les conclusions extretes d'una sèrie d'investigacions noruegues que afirmaven que aquests animals no sentien dolor, ja que els seus sistemes nerviosos encara no estan prou desenvolupats com per a sentir-ne.

Però on quedava en la ment d'aquests científics el fet que el dolor és crucial per a l'evolució ja que permet que els animals evitin les experiències nocives que poden arribar a eliminar la seva espècie? Aparentment enlloc. 

Seguint aquesta premissa gairebé de sentit comú, Robert Elwood i el seu equip de científics de la Universitat de Belfast va experimentar amb les antenes de 144 gambes, tirant-los àcid acètic [àcid del vinagre], i comprovant que al fer-ho, les gambes començaven a fregar les antenes afectades i no les altres.

Aquest era un indicador que les gambes sentien dolor en aquestes antenes, ja que aquesta conducta és típica dels animals quan estan afectats. 

Segons Richard Chapman, científic de la Universitat de Utah, els animals tenen receptors que els permeten detectar substàncies irritants. Per tant, si tots els animals posseeixen la mateixa qualitat, per què no han de tenir-la els crustacis?"»

El professor Bob Elwood, de la Universitat Queens de Belfast, afirma:

«No sé el que passa per la ment d'un cranc, però puc afirmar que la forma en què reacciona va més enllà d'un reflex directe i s'ajusta a tots els criteris del dolor.»

Totes les investigacions conclouen en termes molt similars: 

«"Hi ha hagut un llarg debat respecte si els crustacis com els crancs, les llagostes o les gambes senten dolor. Aquesta investigació demostra que no es tracta d'un simple acte reflex, sinó que els crancs calibren la seva necessitat de trobar una closca de qualitat amb la necessitat d'evitar estímuls dolorosos."»

De totes maneres, m'agradaria assenyalar un punt important al respecte: la capacitat de sentir no es limita ni es redueix a la capacitat de sentir dolor. Sentir és ser conscient d'experiències subjectives. Tot i que el dolor és una sensació habitual inherent en els éssers amb sistema nerviós, es pot sentir sense haver de sentir necessàriament dolor -encara que els crustacis efectivament senten dolor. Per això parlem dels sentits: veure, sentir [=escoltar], olorar, assaborir, tocar... Les experiències subjectives abasten més sensacions que el dolor i el plaer.

Segons un article publicat a la revista Science...

«Els estomatòpodes o llagostes mantis són crustacis coneguts pels seus cridaners patrons corporals de color i fluorescència, per ser extremadament veloços i perquè tenen personalitats molt diferents. Alguns es comporten de forma extremadament agressiva mentre que altres són més curiosos i interactius. 

Els éssers humans tenen una visió basada en tres cons o cèl·lules sensibles als colors primaris: vermell, verd i blau [sistema RGB, per les sigles en anglès]. Per aquest motiu, el cervell determina els colors dels objectes comparant l'excitació relativa que rep d'aquestes tres entrades de color a l'ull. 

El que suggereix l'estudi és que aquests crustacis perden part de la seva habilitat per a discriminar entre colors -per exemple, podrien no ser capaços de diferenciar entre taronja clar i groc fosc- però reconeixen ràpidament els colors bàsics sense comparar longituds d'ona de l'espectre visible en el seu cervell.

La resta dels animals, incloses les aus, micos, granotes i peixos, també interpreten els colors del seu món d'aquesta manera.»

Sabem que els crustacis poden veure, sentir [=escoltar], olorar... Però resulta que encara existeix controvèrsia sobre si senten o no: sobre si són éssers conscients. Llavors es dóna l'absurd de suposar que poden veure però no són conscients que veuen; que senten però podria ser que no fossin conscients del so. Podem veure que tracten de sobreviure però neguem que tinguin un desig de continuar vivint... Això no té cap sentit.

Els altres animals posseeixen un sistema nerviós centralitzat i actuen clarament com si fossin conscients, però la comunitat científica encara no reconeix unànimement que tots siguin éssers conscients. Si bé, tota la investigació assenyala clarament que les espècies invertebrades poden experimentar un estat emocional complex similar al dels vertebrats.

Fins al moment solament s'accepta de manera consensuada que mamífers i aus són individus conscients [Declaració de Cambridge]. No obstant això, encara no hi ha un reconeixement unànime sobre la consciència en altres grups d'animals com són els rèptils i els peixos, tot i que les evidències són tan nombroses i consistents com en el cas d'aus i mamífers. La controvèrsia és més gran en el cas dels insectes, però de nou, tots els estudis indiquen amb més o menys claredat que ells també són éssers sentents.

El prejudici de l'antropocentrisme ens condueix a l'absurd de reconèixer que els altres animals poden sentir -senten [=escolten], veuen, pateixen, gaudeixen i en general actuen clarament com si fossin conscients- i alhora diem no tenir clar si realment senten o si són conscients, simplement perquè el seu cervell o el seu sistema nerviós és diferent del nostre humà.

Si els altres animals poden sentir, llavors han de tenir, almenys, una consciència bàsica que experimenta les percepcions processades. La sensació implica consciència: algú-sent-alguna cosa. Això és la subjectivitat -l’existència d'un «jo». I aquest fenomen és l'únic requisit necessari per a ser considerat persona.

El cas Marius

 

L'assassinat de la girafa Marius en un zoo de Copenhaguen ha provocat un gran enrenou internacional.

La qüestió és: en què es diferencia aquest crim del que passa diàriament als escorxadors i altres centres d'explotació animal?

El cas Màrius demostra que els animals no humans no poden tenir drets de cap mena mentre continuïn essent propietats dels éssers humans.

Abolir l'estatus de propietat animal és el primer pas i necessari abans que les lleis puguin protegir realment els interessos dels no-humans. I aquesta abolició comença necessàriament en el veganisme.

Si considerem que causar patiment innecessari està malament llavors l'única resposta coherent és deixar d'emprar els altres animals.

Tots els no-humans esclavitzats són Marius. Tots ells són diàriament tancats, agredits i assassinats per caprici nostre.

L'única resposta coherent i raonable davant d'aquesta injustícia és el veganisme.

 

 

Contradicció

"El que he de pensar en tot moment és si amb les meves accions no contribueixo al mal que condemno. I si són part d'aquest mal, què faré? Thoreau ens diu: trenca la inèrcia; fes que la teva vida ajudi a parar la màquina." ~ Vanina Escales

La nostra societat està immersa en una permanent i extrema contradicció.

D'una banda, considerem i tractem els altres animals com a objectes. Per altra banda, som conscients que en realitat ells no són pas, d'objectes. Els altres animals senten i tenen interessos. Després ens lamentem dels efectes terribles que comporta considerar els animals com a objectes, com a simples mitjans per a satisfer els nostres fins: alimentació, vestimenta, lleure...

Que potser no passa el mateix quan considerem els éssers humans coma  objectes? Si ignorem la individualitat i els interessos d'altres humans, llavors és inevitable que els causem dany, patiment i mort. Com no passarà el mateix quan es tracta d'altres animals? Ens sorprenem de quelcom que nosaltres provoquem en ignorar el fet que els altres animals senten, pateixen i volen viure i evitar el mal.

Sabem que els altres animals són éssers conscients —són individus amb voluntat pròpia i interessos— però els tractem com a objectes. No volem que els altres animals pateixin innecessàriament per culpa nostra però alhora els causem tota mena de perjudicis constantment i de forma innecessària.

Sembla que solament ens adonem de la immoralitat d'aquesta cosificació quan veiem algú practicant la violència directa contra altres animals —per exemple, a la caça o a la tauromàquia— però no ens parem a pensar que nosaltres fem el mateix quan quan consumim productes d'origen animal: carn, lactis, ous, mel, llana... Tots aquests productes impliquen privació de llibertat i agressió a la integritat física dels animals sotmesos a explotació.

Diem que està malament danyar o matar altres animals innecessàriament —per mer plaer o diversió— però sabem que no ens calen els altres animals per a menjar, vestimenta o entreteniment; i tanmateix els emprem.

 

El professor Gary Francione analitza aquesta confusió de la següent manera:

1. Gairebé tots nosaltres estem d'acord que està malament fer mal a altres animals innecessàriament, per simple diversió o plaer.

2. Però resulta que el 99% dels usos que fem d'altres animals són innecessaris, i tots impliquen danyar, fer patir i matar els altres animals.

3. Per tant, si de veritat estem en contra de matar o fer patir innecessàriament els altres animals, aleshores, per simple coherència, hauríem de deixar usar-los com a menjar, vestimenta o entreteniment. Tots aquests usos són innecessaris i causen dany, patiment i/o mort als altres animals.

 

 

 

A més, Francione també argumenta als seus escrits que és impossible protegir els interessos bàsics dels animals mentre continuem considerant-los com la nostra propietat, perquè la propietat no pot tenir drets i els interessos d'aquests animals sempre estaran supeditats als dels seus propietaris.

Sempre que això beneficiï els humans, els interessos dels animals no humans —l'interès per viure i l'interès per evitar el mal— seran vulnerats en benefici humà. Per això, no té sentit dir que volem respectar els animals alhora que els tractem com a objectes: com a recursos per al nostre benefici.

L'única manera de sortir d'aquesta contradicció absurda és ser coherents amb el fet que els altres animals no són objectes i, per tant, deixem de tractar-los com si ho fossin. En cas contrari incorrerem en l'hipocresia i convertirem en víctimes innocents altres animals per simple diversió o per inèrcia dels nostres hàbits.

La qüestió moral de l'assassinat no rau en primer lloc en com es duu a terme sinó en el fet mateix de cometre'l. Els altres animals volen viure i que no els facin mal. Per quina raó caldria respectar aquest interès tan sols en els humans però no també en els altres animals si és el mateix interès? Això s'aplica igualment a la resta d'interessos bàsics que compartim. No hi ha cap raó que justifiqui discriminar-los solament pel fet de no ser humans. Aquesta discriminació és arbitrària.

No ens cal emprar altres animals per a poder viure. Per exemple, els humans podem viure perfectament amb una dieta 100% vegetal. Així que no mengem animals per necessitat sinó pel plaer que obtenim en menjar els seus cadàvers o ingerir les secrecions dels seus cossos. Ho fem per seguir la inèrcia del que vam aprendre de nens. Heretem una tradició que se'ns ha inculcat i que repetim de forma inconscient. El mateix que passa amb els que practiquen la tauromàquia, la caça o qualsevol altra pràctica d'explotació sobre els animals no humans.

Tampoc no tenim necessitat d'usar altres animals per a vestimenta, entreteniment o qualsevol altra finalitat. Gairebé tots els usos d'animals són ja ara mateix perfectament prescindibles o intercanviables per opcions que no impliquen fer-los servir. No calen en cap sentit raonable del terme.

No hi ha res a la nostra naturalesa que ens obligui a explotar altres animals. Podem viure sense fer-los servir com a menjar o altres fins; a banda que la naturalesa no és cap criteri ni referent moral. A la natura hi ha agressions, hi ha canibalisme i hi ha molts altres comportaments que no és correcte que imitem. Assenyalar la natura no és fer cap raonament moral, sinó una simple descripció d'una cosa que succeeix.

Es pot viure sense explotar altres animals de la mateixa manera que podem viure sense explotar altres humans. No té res d'extraordinari ni de peculiar. Milions de persones a tot el món vivim sense usar els altres animals, és a dir, sense fer-los servir com menjar, vestimenta, entreteniment o qualsevol altre fi que implica privar-los de llibertat o matar-los. Això no és una mera idea o propòsit. És un fet.

En definitiva, resulta doncs, incoherent estar en contra de causar danys innecessaris o injustificats a altres animals si mentrestant participem en la seva explotació, ja sigui per menjar o qualsevol altre fi. Tota aquesta explotació és tan innecessària com injustificada. Per tant, si no canviem la nostra actitud estaríem caient en la contradicció —o directament en la hipocresia— de donar suport al mateix que denunciem i diem estar en contra.

El veganisme no suposa adoptar cap postura de "superioritat" moral sinó just al contrari. Els humans no estem moralment situats per sobre dels altres animals. Tots els éssers sentents som iguals en el fet de sentir, i aquesta característica és l'únic requisit necessari i suficient per ser considerat com a subjecte de consideració moral. No cal res més per a ser considerat com a membre de la comunitat moral.

No hem d'acceptar l'enfocament benestarista que es limita a postular que hem de "reduir el patiment" perquè, entre d'altres coses, això serveix per a justificar l'explotació amb l'excusa que s'intenta dur a terme amb el "menor patiment". En canvi, l'enfocament humanitari que exigeix no causar cap mal que no sigui estrictament necessari per a la supervivència ens porta ineludiblement al veganisme.

No ens cal emprar els altres animals en cap sentit raonable del concepte de caldre. No ens cal fer-los servir per a menjar ni per a vestimenta ni per a qualsevol altre fi que calgui per a viure i gaudir d'una bona qualitat de vida. Així que qualsevol mena de dany que els causem per aquest motiu no es pot excusar apel·lant a la necessitat i és moralment injustificat.

Resumint:

* Diem que ens prenem seriosament els interessos dels animals però després no dubtem a usar-los i matar-los per al nostre benefici. Els fem coses que no voldríem que ningú no ens fes a nosaltres mateixos. Solament perquè no són humans creiem que el seu desig de viure o d'evitar el mal té menys valor que el nostre desig de paladejar trossos o secrecions dels seus cossos.

* El fet d'explotar altres animals no es pot justificar moralment, de la mateixa manera que tampoc no es pot justificar en el cas d'éssers humans. Emprar altres individus contra la seva voluntat i els seus interessos és una violació flagrant del principi moral d'igualtat que forma part d'una ètica racional.

* Si de veritat ens importés evitar causar dany innecessari a altres animals, llavors l'única cosa coherent i efectiva seria deixar de fer-los servir. No tenim cap necessitat de menjar animals, o de vestir-nos amb trossos dels seus cossos, i ho fem simplement per costum, per inèrcia, o per mer plaer.

 

La cosificació

«Fins a temps molt recents s'ha entès que domar un animal consisteix a tòrcer-li la voluntat. Anul·lar el seu albir de tal manera que la bèstia es torni indiferent als seus propis interessos i apetències, que passen a ser els del seu amo.

Per aconseguir aquest objectiu no hi ha cap altre camí que fer servir la força bruta, en diverses modalitats. El càstig és la base, ja sigui mitjançant l'apallissament, la fam, la reclusió o la tortura. Però amb això no n'hi ha prou. També cal fer veure al sotmès que la seva llibertat no existeix; que és l’amo qui decideix el què ha de fer o no.

Per a això, és imprescindible anul·lar-li la iniciativa i la capacitat d'elecció fins a insensibilizar-lo respecte la carència. Tan sols així s'aconsegueix que, quan s'obre la gàbia o es desfermen els lligams, l'animal continui immòbil. Renúncia a ser lliure perquè la presó ja no és entre barrots o lligams sinó en la pròpia consciència. Ja és un esclau. En l'argot de la doma se li diu “bèstia trencada”.» - Eliseo García

D'acord amb la feina d'autores feministes com Martha Nussbaum i Carol Adams hi ha una sèrie de punts fonamentals que estarien entre els criteris que conformen el fet tractar una persona com un objecte, és a dir, la cosificació. N’enumero alguns, de forma molt concisa, que ja he exposat anteriorment en alguns assajos d'aquest bloc. Tots estan intrínsecament relacionats i expressen diferents aspectes d'un mateix fenomen:

INSTRUMENTALITZACIÓ: el tractament d'una persona com una simple eina per als fins d'una altra persona.

NEGACIÓ DE L'AUTONOMIA: el tractament d'una persona com si fos mancada d'autonomia i lliuredeterminació.

INÈRCIA: el tractament d'una persona com si fos mancada de voluntat i interessos.

FUNGIBILITAT: el tractament d'una persona com si fos intercanviable amb altres objectes, com una mercaderia.

VIOLABILITAT: el tractament d'una persona com si fos mancada d'integritat física.

PROPIETAT: el tractament d'una persona com una cosa que pertany a un altre: pot ser comprat o venut.

NEGACIÓ DE LA SUBJECTIVITAT: el tractament d'una persona com una cosa, les experiències i sentiments de la qual no s'han de tenir en compte.

REDUCCIÓ AL COS: el tractament d'una persona reduint-la al seu cos o a parts del cos.

REDUCCIÓ A L'APARENÇA: el tractament d'una persona principalment en termes de com la veiem, o com ens sembla segons els sentits.

SILENCIAMENT: el tractament d'una persona com si li manqués la capacitat d'expressar desitjos o emocions.

Quan associes la personalitat moral a l'espècie humana llavors al qüestionar o negar la humanitat d'un individu estàs qüestionant o negant el seu estatus de persona. Com que es considera que només els humans són persones, això comporta que no ser considerat humà automàticament et converteix en un ésser inferior o en un objecte que no mereix ni tan sols un respecte bàsic.

Així, la cosificació apareix quan considerem els altres animals com si fossin un simple mitjà per a satisfer els nostres fins i no com a individus que tenen dret que les seves necessitats i interessos siguin tinguts en consideració en igualtat de condicions, és a dir, que siguin considerats com fins en si mateixos i no com a mitjans per als fins d'altres.

En aquest punt, la cosificació coincideix amb la violència, ja que la violència consisteix essencialment en tractar les persones com si fossin objectes, tal com expressa el professor Gary Francione:

«La violència tracta els altres com a mitjans per a fins en comptes de tractar-los com a fins en si mateixos. Quan actuem violentament contra altres -siguin humans o no humans-, ignorem el seu valor inherent. Els tractem solament com a coses que no tenen cap valor, excepte el que nosaltres decidim donar-los. Això és el que duu a les persones a involucrar-se en crims de violència contra la gent de color, dones, gais i lesbianes. Això és el que ens porta a cosificar els no-humans i tractar-los com a recursos que existeixen solament per al nostre ús. Tot això és erroni i ha de ser rebutjat.»

La incapacitat per a percebre els altres animals com a persones és un símptoma de l'especisme: la inculcació del prejudici que diu que els altres animals mereixen ser tractats de forma moralment diferent només per no pertànyer a l'espècie humana.

Aquestes característiques que conformen la cosificació no s’evitaran gràcies a la prohibició d'una pràctica determinada ni seran resoltes mitjançant l'eliminació d'una forma concreta d'abús. Sembla obvi, al meu entendre, que la clau per acceptar el dret dels animals no humans a no ser tractats com un mitjà per assolir fins humans és, en primer lloc, en l'educació i no en la repressió.

No té sentit, doncs, intentar corregir, mitjançant regulacions legals, un sistema que funciona precisament sota el supòsit que els altres animals són mitjans per als nostres fins, si primer no es confronta i desafia aquesta creença. Qualsevol intent d'evitar la violència sense atendre les seves causes es converteix en un impossible i està inevitablement abocat al fracàs.

Els activistes enfocarem millor els nostres esforços si ens dediquem a participar i ajudar en aquesta tasca educativa, en lloc de tractar d'imposar una regulació legal que no aporta res en absolut per al projecte de canviar la nostra relació moral amb els no-humans. Un tipus de regulació que, en la seva idea i en la seva pràctica, accepta de base la violència contra els altres animals al no qüestionar el fet que els emprem com a mitjans per als nostres fins.

Eradicar el problema de la cosificació dels no humans és una tasca que tot just acaba de començar. Respectar i valorar els altres animals com a iguals és una habilitat adquirida, partint de la base del nostre sentit moral, i hauria de ser tasca dels activistes instruir els membres de la societat en la seva adquisició i pràctica.

Tot això ha de partir lògicament de la difusió d'un nou paradigma moral que desplaci la idea dels animals com a objectes/recursos/coses cap a la idea dels animals com a individus que posseeixen una ment, consciència de si mateixos, emocions i interessos propis.

Per aconseguir això no és suficient, encara que sí necessari, reconèixer que els altres animals són éssers sentents (que senten). També cal reconèixer la seva personalitat -la seva condició de persones.

Sense un qüestionament clar i directe de la cosificació mai no aconseguirem que els no-humans deixin de ser tractats com a objectes i comencin a ser respectats com a persones.

Bibliografia (en castellà):

- L’objetivació dels animals [2010] Félix Mariano Vallejos 

- La política sexual de la carn [2015] Carol Adams 

- Miztli y la cosificació dels animals [2018] Diana Buzo

- Els Drets dels Animals. De la Cosificació a la Zoopolítica [2018] Javier Alfredo Molina Roa

 

Alerta: periodisme escombraria

M'he trobat fa poc amb aquesta desgraciada notícia a La Vanguardia:

"Katharina Katit-Stäheli, la dona suïssa que va degollar el seu fill de deu mesos a l'Hospital de Torrevella, té 40 anys i és una apassionada dels animals, especialment dels cavalls, i una vegana convençuda. Precisament el seu ferri seguiment a aquesta dieta va ser el que li va fer perdre la custòdia del seu fill Dylan, ja que es va negar en rotund que el petit fos tractat de la hidrocefàlia que patia amb l'ajuda de la medicina tradicional."

A la desgràcia del succés s'hi afegeix el tractament de la notícia que fa aquest diari, esmentant que l'autora del crim era suposadament vegana, i que pel que sembla això té a veure amb el que ha passat. M'agradaria assenyalar una sèrie de punts sobre això.

    Primer; no és clar que l'aparent autora d'aquests fets sigui vegana. Que sigui "amant dels animals", o que portés una dieta completament vegetal, o que estigui en contra de la "vivisecció", res implica que sigui vegana. Al meu entendre, ésser vegà és estar a favor del reconeixement dels animals no humans com a persones. Això significa estar en contra de la seva esclavitud —del seu ús com a recursos i propietats dels humans. És una postura moral, que òbviament es porta a la pràctica, però no és una dieta ni és un estil de vida ni té a veure amb “l'amor als animals”. Veganisme és l'equivalent del feminisme, però aplicat al problema de l'opressió especista sobre els altres animals.

No és gens clar que aquesta persona sigui partidària del veganisme, segons ho defineixo aquí, sinó que la seva pràctica de no consumir productes animals, i el seu rebuig a la vivisecció, pot estar motivada per altres motius de tipus purament personal o emocional. Igual que hi ha persones que no practiquen cap religió però que no estan contra la religió ni tenen una postura a favor del laïcisme, sinó que simplement no volen participar en la religió perquè no els ve de gust o perquè no els agrada.

Hi haurà, per descomptat, persones que no estiguin d'acord amb aquesta definició, i n'hi haurà d'altres que sí. Però com que aquesta definició és l'única que aporta un caràcter singular al concepte de veganisme i no el confon amb altres nocions —i a més és una definició avalada per la història del moviment vegà des del principi— considero aleshores que seria la definició correcta i apropiada.

En qualsevol cas, fins i tot en el cas que l'autora d'aquest succés fos en efecte vegana no s'alteren ni s'invaliden els arguments que pretenc exposar aquí. A més, en altres mitjans informatius que he consultat, resulta que no s'esmenta ni tan sols el veganisme quan cobreixen la notícia.

    En segon lloc; hi ha persones que certament no són veganes i que han assassinat els seus fills petits. Si algú ho dubta que vagi a l'hemeroteca i de seguida veurà una llista de casos. Em pregunto si algú considera que no ser vegà té relació directa i causal amb aquests fets. Almenys haurien d'assenyalar-ho a la notícia: "pares especistes assassinen els seus propis fills", en cas que considerem que és lícit esmentar factors que no estan involucrats en el succés per donar a entendre com si fossin els causants. Òbviament el fet de ser especistes no va ser la causa de l'assassinat sinó que es va deure a altres motius. Però si cada vegada que algú suposadament vegà cometi alguna inconveniència o delicte, ressaltem que suposadament és vegà llavors hauríem de fer el mateix quan parlem dels milions d'éssers humans especistes que cometen crims, encara que l'especisme no tingui realment a veure, en aquests casos, amb el que fan.

    Tercer punt: el que ha fet aquesta persona no té cap relació amb el veganisme ni tampoc amb la filosofia dels Drets Animals. Ni el veganisme, ni els Drets Animals, promouen de cap manera agredir o matar ningú; sinó tot al contrari. El que promovem és precisament el respecte integral per a tots els animals –humans i no humans– com a persones. Aquesta noció moral és incompatible amb l'assassinat de qualsevol manera. El veganisme postula que no hem d'emprar els altres animals com a mitjans per als nostres fins. El veganisme és una extensió del principi de la noviolència cap als no-humans.

Tindria algun sentit esmentar-ho si el veganisme proposés algun tipus d'hostilitat contra algú —com sí que seria el cas de determinades ideologies polítiques o religioses. Però no essent el cas, l'al·lusió a què aquesta persona és suposadament vegana no té cap sentit. I si fos feminista també caldria assenyalar-ho? I si fos liberal o fos socialista? El que passa és que ser vegà és una condició que crida l'atenció dins d'una societat que considera normal i acceptable explotar els animals. I quan aquesta dada arriba al coneixement d'un periodista amb ànim sensacionalista llavors no dubta a esmentar-ho a primera plana per incitar a la polèmica.

    Quart; si algú es molestés a llegir les notícies sobre aquest succés, tot sembla indicar que la conducta d'aquesta mare és clarament producte d'una greu pertorbació mental. Es tracta d'un problema psicològic-emocional —que no té res a veure tampoc ni està causat per la pràctica del veganisme. Pretendre acusar o relacionar el veganisme amb aquest succés seria com intentar relacionar-ho amb l'hipotètic fet que aquesta persona fos partidària del feminisme o de l'ateisme o del republicanisme. Cap d'aquestes postures morals o ideològiques no promou o accepta l'assassinat, ni cap mena d'agressió contra ningú. El veganisme tampoc.

    Cinquè; la notícia diu que la mare, a causa del fet de ser suposadament vegana, rebutjava "la medicina tradicional" i que la seva negativa que el seu fill rebés obligadament tractament mèdic va ser el que va motivar l'assassinat. Aquest punt mereix un aclariment específic.

En primer lloc, el veganisme no té res en contra de la medicina ni de la “medicina tradicional”. Encara que no és gaire clar que vol dir això de "tradicional", perquè "tradicional" per a molts significa "remeis tradicionals" que provenen de la tradició popular o familiar des de fa segles. Però si ens referim a la medicina amb base científica, llavors el rebuig no té a veure amb el veganisme. El veganisme no s'oposa a la ciència.

El veganisme solament s'oposa a l'ús d'animals no humans. Si algú és vegà llavors no participarà en qualsevol activitat que impliqui com a tal emprar altres animals. Si ens referim a l'àmbit de la ciència, equival a oposar-se a: treballar en activitats que usin animals o consumir productes que estiguin fets amb substàncies obtingudes dels animals.

Però què passa si per a conservar la nostra salut ens cal de debò recórrer a un tractament o un medicament que hagués estat produït a partir d'animals? Bé, aquest és un tema delicat. Fins i tot en aquesta societat especista i dependent de l'explotació dels animals resulta que el 99.99% dels usos que fem del no-humans no calen per a viure i tenir una bona qualitat de vida, i hi ha opcions/alternatives que no impliquen l'ús dels no-humans. Tot i que sempre hi pot haver una excepció.

Ara bé, el fet de rebre determinat medicament/tractament que hagués estat experimentat amb no-humans no vol dir participar en l'ús d'animals. Una altra cosa seria que el producte en si estigués fet amb substàncies que han estat extretes a altres animals. No és el mateix. Els testeigs amb animals formen part del protocol obligat per a tot medicament o substància per a consum humà. Un cop ha estat provat, no hi ha res moral o pràctic que el nostre rebuig suposi per a aquest fet. De la mateixa manera que si els nazis haguessin trobat la cura del càncer experimentant amb jueus no solucionaríem res negant-nos a rebre aquesta cura, ni en fer-ho tampoc donaríem suport moralment a l'explotació de jueus o éssers humans en general.

Anem a allò concret: el tractament que li calia al fill de l'autora d'aquest crim implicava l'ús d'animals en la seva elaboració o producció? La resposta és no. El tractament és de tipus quirúrgic [drenatge] i no implica fer servir ni matar cap animal per a fer-lo. Per tant, d'on ha tret La Vanguardia que el fet de ser vegana té alguna cosa a veure amb el rebuig d'aquest tractament?

En definitiva, considero que aquesta notícia és un altre enèsim exemple de periodisme escombraria, al qual per desgràcia ja ens hem habituat. Aquest periodisme que solament cerca cridar l'atenció amb titulars sensacionalistes i distorsionats. Aquest jornalisme que, per exemple, cada cop que passa algun succés no dubta a assenyalar la raça, la nacionalitat o l'orientació sexual dels autors o involucrats, quan cap d'aquestes característiques té relació directa amb els fets i l'únic que aconsegueix és fomentar prejudicis.

És clar que el fet que hi hagi periodistes que distorsionen, que no contrasten les fonts de les seves informacions, o que directament menteixen, no implica que tots els periodistes facin el mateix, ni que el fet de ser jornalista impliqui mentir o faltar a la veritat. De la mateixa manera que el fet que alguns vegans es comportin de manera indeguda per qüestions personals o psicològiques no implica res per a la resta de vegans ni té relació amb el mateix veganisme.

No hi ha dubte que aquesta notícia es farà servir com a arma contra el veganisme, de la mateixa manera que s'ha emprat la notícia que uns pares suposadament vegans havien causat la mort al seu fill per desnutrició, per intentar argumentar així que la pràctica del veganisme no és saludable en general o específicament per a nens. Aquest tipus de notícies fraudulentes ja les vaig analitzar en una entrada anterior, en què vaig explicar que l'associació amb el veganisme era errònia i que havia estat un cas de simple negligència. Un tipus de negligència que alguns pares no vegans també ometen. Però a qui ja té un prejudici i una intenció d'hostilitat contra el veganisme no li importarà pas la veritat dels fets, sinó simplement atacar allò que no li agrada o que contradiu les seves idees preconcebudes.

A tall de conclusió voldria assenyalar que si realment ens importa que malmetin o matin altres individus que senten i desitgen viure, hauríem de reflexionar sobre el següent:

Si consumim productes d'origen animal [carn, lactis, ous, mel, cuir, llana...] llavors estem pagant perquè matin deliberadament altres animals. Això és un fet. Persones que no són veganes maten cada dia altres animals —a les granges, als escorxadors, als laboratoris— però com que vivim tots immersos en una societat especista, això passa inadvertit. No apareix a les notícies. Ignorem, o volem ignorar, que a pocs quilòmetres de casa nostra maten altres animals simplement perquè obtenim un plaer en menjar trossos i secrecions dels seus cossos. Això sí que succeeix per causa d'una manera de pensar —que anomenem especisme.

Des d'aquest bloc rebutjo i condemno aquest assassinat, igual que qualsevol assassinat contra qualsevol persona —humana o no humana— sense importar-ne la raça, el sexe, la mida, l'aspecte, l'orientació sexual, o qualsevol altra característica irrellevant. Tots els animals mereixen el mateix respecte mentre comparteixen l'única característica moralment rellevant: la capacitat de sentir.

 

Què significa ser persona?

 

Tradicionalment s'ha reservat la noció de persona solament per als éssers humans. No obstant això, a continuació pretenc mostrar que no hi hauria una raó objectiva que justifiqui discriminar els altres animals, solament per no ser humans, de la categoria de persones.

Etimològicament, el terme persona prové del grec antic, i s’usava per a referir-se al que en el context escènic avui entendríem com a personatge. Què és essencialment un personatge? És un individu amb una perspectiva pròpia, qualitats i interessos. És un punt de vista al món. És a dir, la persona seria sinònim de subjecte. Un subjecte és un ésser que posseeix subjectivitat, en altres paraules, un ésser que no simplement existeix sinó que genera una perspectiva singular sobre el món; que experimenta a través de sensacions, emocions, desitjos, sentiments i pensaments.

Persona, per definició essencial, seria qualsevol ésser que posseeix subjectivitat, això és, consciència de si mateix i de les seves experiències. Una persona és per tant un subjecte -un ésser que posseeix un jo.

Si ens atenim a l'element essencial del concepte, llavors hauríem de reconèixer com a persona a tot aquell ésser dotat amb la capacitat de sentir, ja que aquesta capacitat implica la consciència. Aquest és el requisit a nivell fisiològic per a ser inclòs en el concepte de persona, en oposició a la noció de cosa o d'objecte. Gràcies a la investigació científica, sabem que els animals no humans són éssers conscients.

L'aspecte moralment rellevant del concepte de persona rau en la consideració que implica. És a dir, una persona és un ésser que, a diferència de la resta d'éssers, posseeix un valor inherent. Així ho explica la professora Priscilla Cohn:

«A l'asseverar que els animals tenen un valor inherent, vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte de la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Per això, si un ésser té un valor inherent això vol dir que no se’l pot tractar justificadament com si solament tingués un valor instrumental; això seria explotació. És per aquesta raó que entenem que l'esclavitud és immoral. Un valor inherent és un valor absolut -no relatiu- i intrínsec al propi ésser. És un valor que no depèn del nostre gust o conveniència per a existir.

Els únics éssers que poden valorar són els éssers sentents (que senten). Solament ells poden generar valoracions -preferències, desitjos, interessos. A més, tots els éssers que senten es valoren a si mateixos -valoren la seva conservació, el benestar i la llibertat- encara que ningú més ho fes. Això és el que vol dir que posseeixen un valor inherent: un valor fix i intrínsec a si mateixos pel fet de ser sensibles.

Als éssers sentents també els podem anomenar individus. El fet d’ésser sentent implica que un s'identifica a si mateix [A=A] com a una unitat diferenciada, dividida, de la resta que l'envolta. Això és l'individu. I també és sinònim de subjecte, en oposició a objecte.

Així doncs, des del punt de vista empíric, el que defineix la condició de persona seria la sentença o consciència sensitiva. D'altra banda, des del punt de vista moral, el que defineix la condició de persona és el valor inherent o valor moral intrínsec. És a dir, la noció que l'ésser considerat com a persona mereix ser considerat i respectat per si mateix -com un fi en si mateix- i mai com un simple mitjà per aconseguir alguna finalitat. Com diria el senyor José Ortega y Gasset: Ens és donat a triar, davant un altre subjecte, entre tractar-lo com una cosa -usar-lo- o tractar-lo com un «Jo».

La noció moral de persona i el fet fisiològic de la sentença coincideixen lògicament a través del principi d'identitat. Ésser sentent --> Valor inherent --> Persona. Un ésser dotat de sensibilitat genera un valor inherent i aquest valor implica que no és un objecte que només té un valor instrumental que nosaltres li assignem.

La raó moral ens obliga a respectar els éssers que senten; en tant que són els únics éssers que posseeixen identitat. Més ben dit: són identitat. La identitat -la consciència de si mateix- és el que caracteritza essencialment a l'ésser que sent. I atès que un ésser que sent és un subjecte, i no un mer objecte, llavors, lògicament, no seria correcte considerar-lo ni tractar-lo com un objecte, com si fos una cosa que no té valor intrínsec i podem tractar instrumentalment.

Sentir no vol dir simplement obtenir informació sinó processar percepcions en forma de sensacions, és a dir, experiències subjectives. Això és la consciència: la consciència sensitiva. En això consisteix veure, sentir, olorar, assaborir, gaudir, patir... Això és sentir.

Les plantes no senten. Encara que puguin detectar la llum o sons, les plantes no tenen cap capacitat per processar aquesta informació en forma d'experiències subjectives, ja que no tenen cap òrgan o dispositiu que pugui exercir aquesta funció. Solament els animals dotats d'un sistema nerviós adquireixen la facultat de sentir, ja que sabem que precisament una de les funcions principals de sistema nerviós centralitzat consisteix en generar sensacions.

El dolor és una sensació. El plaer és una sensació. La imatge també ho és. A l'igual que els sons, les olors, les textures, els plaers, els dolors. Són fenòmens físics que s'originen en determinada forma de la matèria que és el sistema nerviós. Són producte de l'activitat química i elèctrica del sistema nerviós.

El problema per a determinar la consciència rau en el fet que es tracta d'una experiència privada que no es pot observar des de fora ni mesurar ni quantificar. Per això l'única evidència és la consciència personal que té cadascú de si mateix. Tota la resta són sempre deduccions; no evidències objectives. Però si les deduccions són lògicament consistents i es basen en evidències empíriques, llavors cal acceptar-les racionalment.

Sabem amb certesa que nosaltres podem sentir perquè tenim estructures neuronals especialitzades en el nostre sistema nerviós que generen les sensacions. I resulta que els altres animals posseeixen aquestes mateixes estructures de forma idèntica, anàloga o molt similar en el seu sistema nerviós. Per tant, l'única conclusió raonable seria deduir que senten. Si senten llavors són éssers conscients. Per tant mereixen ser considerats i respectats com a persones.

Podem qüestionar el fet que "veure una imatge" implica "ser conscient de la visió d'una imatge"? Fer-ho seria tan contradictori com suposar que és possible sentir dolor sense ser conscient que se sent dolor. Així, la sentença implica la consciència. Tot ésser que sent és per aquest motiu un ésser que posseeix una ment conscient.

Sempre que es produeix una sensació hi ha d'haver necessàriament consciència d'aquesta sensació. Per exemple, si hi ha dolor ha d'haver-hi, per força, algú que sent aquest dolor! No pot haver-hi dolor sense que hi hagi algú que li faci mal! El fenomen de la sensació requereix de la subjectivitat. És per això que entenem que qualsevol ésser que sent ha de disposar, com a mínim, d'una consciència bàsica de si mateix i del que li passa. Així, ser sentent és ser conscient, almenys en un grau elemental.

Si altres animals poden experimentar imatges, sons, olors, textures... llavors han de tenir al menys una consciència bàsica: un jo que experimenta les percepcions processades en sensacions. La sensació implica consciència: algú-sent-alguna cosa. Així és la naturalesa de la subjectivitat. Aquest fenomen estableix la diferència radical -tant a nivell lògic com biològic- entre un objecte i un subjecte: entre una cosa i una persona.

A part, és important aclarir que el sol fet de ser una persona no implica que aquesta persona tingui alguna mena d'obligació o responsabilitat. La condició de persona solament implica que els agents morals respectem el seu valor inherent, és a dir, que considerem un ésser que sent sempre com un fi en si mateix i mai com un simple mitjà per als nostres fins o els d'altres.

La responsabilitat i obligació solament competeixen als individus que tenen una consciència moral desenvolupada. Persona no equival a ser agent moral. Els animals no humans són persones però no són agents morals -ni tampoc ho són tots els humans- perquè no tenen consciència moral que els permeti comprendre normes ètiques i adaptar la seva conducta en funció d’aquestes, i és per això que no se'ls pot exigir obligacions ni responsabilitat moral, ni seria lògic pretendre que les tinguessin.

En definitiva, un ésser dotat de sensació posseeix, en efecte, consciència de si mateix com a individu, i valora la seva pròpia conservació, benestar i autonomia. Per tant, no hi ha raó per no considerar-lo una persona i respectar-ne els interessos.

En el context jurídic, el terme persona es refereix a l'individu que té l'aptitud per posseir drets. Els drets són proteccions d'interessos. Tots els éssers dotats de sensació posseeixen interessos bàsics, com l'interès en continuar vivint, així que no hi ha una raó bàsica que justifiqui discriminar els altres animals que senten de la personalitat jurídica. Si bé, aquí ens limitem a tractar la qüestió de la personalitat en sentit neurobiològic i en sentit moral.

També hi ha altres concepcions diferents del que suposadament hauríem d'entendre com a persona, la quals tenen com a requisit necessari: [A] la capacitat de raonar o intel·ligència, [B] la possessió d'ànima, o [C] la pertinença a l'espècie humana .

La meva resposta a aquestes concepcions és que són errònies:

[A] La intel·ligència, o la capacitat de raonar, no és una condició necessària per tenir consciència. La consciència sensitiva és la forma bàsica de consciència. És precisament la consciència el que distingeix el subjecte de l'objecte: a l'individu de la simple cosa. Tot ésser sentent té consciència pel mateix fet de sentir. Sentir implica necessàriament que algú sent alguna cosa -un subjecte experimenta una sensació. La sensació requereix del subjecte i l'aparició de la subjectivitat és el que permet la consciència. Per tant, no és la intel·ligència o raciocini el que genera la subjectivitat com a tal sinó que és la sentença (capacitat de sentir).

[B] L'existència de l'ànima és un postulat metafísic que no ha estat demostrat i que no compta ni amb una sola prova que n’avali l’existència. Per tant, queda racionalment descartada.

[C]Ni la capacitat de sentir ni la capacitat de pensar o raonar són exclusives de l'espècie humana. Està demostrat que altres animals posseeixen aquestes facultats. Ni tan sols són capacitats inherents a fet de ser humà, ja que hi ha éssers biològicament humans que no tenen sintiencia -embrions, cadàvers- o que no tenen raciocini -infants, senils, discapacitats. Per tant, associar la personalitat, la condició de persona, amb la pertinença a l'espècie humana incorre en un evident error.

En definitiva, considerar que els animals són persones és una posició basada tant en la ciència com en la filosofia. Considerem que els animals que senten són persones tant des d'una perspectiva empírica com des d'una perspectiva moral, i pensem també que haurien de ser reconeguts com a tals des d'una perspectiva jurídica.

Per a aquesta exposició m'he basat parcialment en la feina del professor James W. Walters, que defineix formalment la personalitat com la capacitat de ser conscient d'un mateix com a un individu singular enmig d'altres éssers. També m’he basat en la feina del professor Gary L. Francione, que considera que la noció de personalitat ha d'englobar tots els éssers que senten; noció que està necessàriament associada al rebuig de considerar-los com a objectes i propietats. Així com també en la feina de el filòsof Mark Rowlands que argumenta que la condició de persona seria equivalent a la condició de posseir autoconsciència, essent l'autoconsciència bàsica una característica inherent a la pròpia naturalesa de tot ésser conscient.