El concepte de persona s'aplica en diferents àmbits —legal, ètic, moral, científic— i en cada un d'ells té significats diferents, encara que relacionats, que convé no confondre per poder entendre de què parlem en cada cas.
És cert que a nivell legal els éssers humans són els únics animals considerats persones. Però aquesta exclusivitat és bàsicament un reflex de la mentalitat especista que predomina en la nostra societat, i no una cosa que es pugui justificar racionalment en termes morals. Tal com explica Diana Londoño Grisales:
«No hi ha cap impediment des de la teoria jurídica perquè els animals no humans sentents siguin reconeguts com a persones i se'ls concedeixi drets d'acord amb les seves necessitats.»
Si cerquem al diccionari el mot persona ens trobarem amb unes definicions que el converteixen en sinònim d'ésser humà. Però això no ens diu res sobre la validesa d'estendre el concepte a altres animals ja que l'únic que fa el diccionari és recollir l'ús acceptat i habitual d'una paraula, i és obvi que en el context d'una societat especista el que farà el diccionari serà recollir definicions esbiaixades pel prejudici de l'especisme. Passaria lògicament el mateix si visquéssim en una societat racista o sexista.
El diccionari no estableix les definicions; solament es limita a recollir els usos habituals de cada terme segons l'ús dels parlants. En la nostra societat tan sols es consideren persones els humans, a causa del prejudici especista, però no hi ha una raó objectiva que justifiqui discriminar els altres animals de la categoria de persona.
En altres èpoques no gaire llunyanes —fins i tot avui en dia en certs contextos— era una cosa normal el considerar que solament determinats humans fossin considerats persones, mentre que a la resta se'ls considerava inferiors i se'ls negava la condició de persones per a rebaixar-los a la categoria d'objectes i propietats —com succeïa en el cas de les dones. Aquesta discriminació injusta estava basada, segons fos el cas, en motius sexistes, racials, religiosos o de nacionalitat.
Però no solament alguns humans van ser exclosos de la categoria de persona, sinó també la resta d'animals que no eren humans. Malauradament, aquesta discriminació concreta basada en l'espècie no ha canviat pràcticament gens a nivell moral i legal en l'actualitat, mentre que, en el context humà, sí que s'han aconseguit avenços en l'eradicació de prejudicis com el racisme o el sexisme.
Afirmar, per exemple, que les dones o els negres no són persones seria cometre una falsedat ja que les lleis els reconeixen com a tals, però la qüestió més fonamental és que encara que la llei no els reconegués com a tals, a nivell neurobiològic sí que serien persones, sense importar el que digués al respecte la cultura o la legislació.
De la mateixa manera, podem donar per fet que els altres animals —els animals que no són humans— són persones. Així ho confirma la ciència actual a través de nombrosos i variats estudis en els que es demostra que els altres animals comparteixen totes les característiques bàsiques que són pròpies de la personalitat, i que cap d'aquestes és exclusiva dels éssers humans.
Una vegada que reconeixem que els altres animals, i no solament els humans, posseeixen personalitat, hem de tenir en compte aquest fet a l'hora de fonamentar la nostra ètica de manera racional.
La idea d'estendre el concepte de personalitat a altres animals a part dels humans no té res de nou i es va començar a discutir fa diverses dècades. El problema és que, tant la comunitat científica com l'acadèmica filosòfica associen habitualment aquest estatut de persona amb la capacitat d'intel·ligència. En canvi, la filosofia de Drets Animals el relaciona de manera directa i exclusiva amb la sentença —la capacitat de sentir.
Considero que la característica que atorga rellevància moral als animals és el fet que són éssers sentents, ja que és la sentença l'aspecte biològic moralment rellevant. I especifico això perquè cal tenir en compte que no tots els humans, ni tots els animals en general, són automàticament persones.
Per aclarir el punt anterior posaré exemples. El cas d'un embrió és força significatiu ja que es tracta òbviament d'un animal, però al no tenir la capacitat de sentir no se'l pot considerar èticament com una persona. Un cas similar seria el d'un animal que ha perdut la sentença a causa d'un dany greu en el seu sistema nerviós. Un cadàver és un animal, però no sent, per tant, no és una persona.
Si reconeixem que tots els animals que posseeixen capacitat de sentir són, cada un d'ells, éssers conscients que posseeixen interessos propis, llavors hauríem de considerar-los com a persones, és a dir, éssers amb valor inherent i drets inalienables, sense fer injustes discriminacions entre ells basades en característiques que en res afecten la capacitat de sentir, com són la raça, el sexe o l'espècie. Així ho assenyala el professor Gary Francione:
«Els grans simis no humans i tots aquests altres no humans són, de la mateixa manera que nosaltres, sentents. Són conscients; tenen consciència subjectiva, tenen interessos, tenen capacitat de sofrir. Cap altra característica, més enllà de la sentença, és exigida per a ser una persona.»
Els altres animals també són persones, però no perquè s'assemblin als humans, sinó perquè senten i són conscients de si mateixos.
Els humans som animals i som persones. Els altres animals no són humans però sí que són persones. Ells són individus conscients de si mateixos i del que els passa, i el que els passa els importa. Negar que els altres animals són persones no és més que una altra conseqüència del prejudici especista.
El prejudici de l'especisme permet i promou que a un individu d'una altra espècie, tan sols per ser d'una altra espècie, el considerem com si fos una cosa —una simple cosa, un mer recurs, un mitjà per als nostres fins. Això és l'origen de l'esclavitud.
L'esclavitud significa tenir com a propietat un individu, una persona. Per això no es poden esclavitzar ni les plantes ni els minerals perquè no són algú, no tenen consciència, mentre que els animals sí que ho som. L'única característica rellevant perquè un ésser sigui considerat com un subjecte és la sentença.
No hi hauria un terme mitjà entre cosa i persona. O ets una cosa o ets una persona. O se't considera d'una manera o d'una altra. De la mateixa manera que no hi ha termes mitjans entre ser viu o mort.
L'absolutisme conceptual no és intrínsecament erroni, encara que se sol emprar sovint com desqualificatiu, igual com passa amb altres termes com radicalisme —anar a l'arrel de l'assumpte— que en si no tenen res de dolent sinó més aviat al contrari. Ser absolutista respecte del rebuig de l'explotació animal, de l'assassinat, la tortura, la violació sexual, no solament em sembla raonable sinó l'única postura raonable.
En el món real en el qual vivim, o et consideren una persona, i et respecten com a tal, o et consideren una cosa —un mer recurs, un mitjà per aconseguir certs fins. Tenint en compte que no hi ha una categoria intermèdia entre els dos conceptes, qualsevol posició que tracti d'intervenir entre les dues s'haurà d'inclinar necessàriament per una d'elles. Un bon exemple d'això és la regulació de l'explotació animal impulsada pel pensament benestarista. Els animals són considerats com a coses tot i que se'ls reconeix que poden sentir i patir. No obstant això, aquest reconeixement no impedeix que se'ls tracti com objectes perquè els seus propietaris n'obtinguin un benefici.
Respectar els animals com a persones implica que no hem explotar-los, no hem de consumir res que impliqui la seva explotació: consumir els seus cadàvers o secrecions com a aliment o vestimenta o qualsevol altre ús. No solament perquè col·laboraríem econòmicament amb la seva explotació, sinó també perquè encara que no fos així, hauríem de viure una vida que no depengui, al menys en els seus aspectes essencials, de cosificar els altres animals com a recursos per als humans.
Resulta inevitable que si depenem per viure dels altres animals —del que puguem obtenir dels seus cossos o del seu esforç— tendirem a sotmetre'ls i cosificar-los per a aconseguir-ho. Per tant, si volem viure respectant-los és imperatiu que no depenguem d'ells, i construïm una societat basada exclusivament en recursos minerals, vegetals i sintètics. Podem construir una societat justa i respectuosa amb totes les persones: una societat vegana.
