En aquest article voldria exposar la meva postura sobre una qüestió que molts consideren important i que m'han preguntat diverses vegades: "Quant de vegà és ser vegà?" O dit d'una altra manera: Fins on hauríem d'aplicar el principi del veganisme a la nostra vida?
Aplicar el veganisme a la pràctica: una proposta raonable
Abans de res, m'agradaria aclarir que el veganisme no és una dieta o un “estil de vida”. El veganisme és un principi ètic que veu els altres animals com a persones i rebutja que siguin considerats com a objectes o mitjans per als nostres fins. El veganisme postula que hem de viure sense explotar animals. Ara bé, com apliquem aquest principi a la pràctica de la nostra vida quotidiana? Crec que aquesta qüestió no és massa evident i cal que sigui raonada.
Avui en dia l'explotació animal envolta les nostres vides. Per això algunes persones creuen que intentar practicar un veganisme coherent és impossible o que en si mateix no té sentit o que cadascú pot establir capritxosament com vol aplicar-lo. Però aquestes conclusions són conseqüència, segons el meu parer, d'un enfocament equivocat de la qüestió.
Els límits de l'aplicació del veganisme no considero que siguin una decisió "personal" perquè en aquest cas voldria dir que han de quedar sota l'arbitri privat. Penso que el criteri d'aplicació del veganisme ha de ser establert seguint un criteri de coherència mínima i de responsabilitat moral.
En el context actual, penso que aquest límit s'ha d'establir en el consum de vegetals —o en el no consum de substàncies d'origen animal— ja que que aquest consum no demanda l'ús d'animals. Quan dic "límit" no em refereixo que l'aplicació del veganisme s'acabi allà sinó, al contrari, que és almenys fins allà on cal aplicar el veganisme. A partir d'aquí es pot ampliar en allò que puguem, però no com a exigència imperativa. Quan dic “límit” em refereixo al mínim exigible de coherència; no al màxim.
Si creiem que l'explotació dels animals és moralment injustificada, aleshores no hauríem de consumir mai, portar o emprar qualsevol producte que impliqui fer servir els animals no humans. Això significa, per exemple, que hem de mirar les etiquetes dels productes —a causa de l'estesa presència de productes animals— i que si anem a un lloc de menjar no vegà hem de preguntar sobre els ingredients del menjar.
La pràctica del veganisme en el context actual seria coherent sempre que allò que nosaltres fem o consumim no impliqui usar altres animals. Per tant, això fa referència al que mengem, vestim i fem en cada àmbit de la nostra vida. Fas servir animals a la teva feina? Portes substàncies d'origen animal a la roba o vestimenta? Assisteixes a activitats de lleure que impliquen l'ús d'altres animals? Si la resposta és no, aleshores ets bàsicament coherent amb el veganisme.
Això és el mínim exigible de coherència pràctica amb el principi del veganisme. I si tots féssim això, encara que solament fos això, demà mateix l'explotació animal s'enfonsaria en la seva totalitat.
La impossibilitat d'una coherència absoluta no comporta que desaparegui l'exigència de coherència. Cal posar el límit en algun punt on l'ètica i la pràctica puguin ser compatibles, i jo crec que aquest punt és en la demanda, és a dir, en si allò que demanem implica l'ús d'animals; i això solament es pot aplicar a les substàncies d'origen animal. Per tant, penso que sols hauríem d'establir com a imperatiu no consumir substàncies d'origen animal. Tota la resta que es pugui evitar pot ser sens dubte recomanable o estimable, però no imperatiu o exigible. Això exclou la qüestió de les traces, ja que no són ingredients.
En aquesta publicació no tracto sobre allò que més podem fer per evitar participar en l'explotació animal sinó sobre el mínim que hem de fer per ser coherents amb el veganisme. D'això en tracta. Sens dubte, és bo i estimable evitar en tot el possible la nostra participació en l'explotació animal, encara que sigui indirecta, però aquest no és el punt que pretenc tractar aquí, sinó que intento aclarir quin és el mínim exigible per ser coherents amb el veganisme, és a dir, quin és el criteri raonable per assenyalar que aquest producte o activitat és apte o no apte per a vegans.
Si triem un criteri de màxims això implicaria que no podríem consumir gairebé res, perquè per a l'existència de tots els productes hi ha hagut algun procés d'explotació animal involucrat. En tots. Fins i tot en els productes totalment vegetals venuts per empreses veganes. Per exemple; les empreses veganes paguen impostos —que són parcialment emprats per a subvencionar l'explotació animal— i negocien amb professionals que no són vegans per poder elaborar i oferir els nous productes. Així que un criteri de màxims ens obligaria a ser ermitans al bosc salvatge i viure solament dels fruits que recollíssim. Encara que és possible que aquest bosc fos protegit o intervingut des de fora per persones que no són veganes, de manera que ja estaríem involucrats una altra vegada en l'explotació animal.
El veganisme postula clarament que els humans hem de viure sense explotar els animals, per la qual cosa excloure'ns de la societat humana contradiu el propi sentit del veganisme. Així que un criteri de màxims que ens obligui a rebutjar tot consum i ens condueix a sortir de la societat és oposat a allò que el veganisme pretén.
Si el producte no conté substàncies d'origen animal llavors és apte per a vegans. Aquest és l'únic criteri exigible per al nostre consum, és a dir, no demandar productes d'origen animal. Ara, si passa, per exemple, que alguns vegans no volen consumir un vi perquè ha estat clarificat amb substàncies d'origen animal, i volen promoure que les companyies no facin servir substàncies d'origen animal en elaborar begudes, això és estimable però no és imperatiu.
El que sí que seria imperatiu és promoure que la gent es faci vegana. Si la gent es fa vegana deixarà de fer servir substàncies d'origen animal, de la mateixa manera que els vegans que elaboren begudes no usen substàncies d'origen animal. Crec que s'està perdent la perspectiva del que és el veganisme si solament ens preocupem d'evitar en tant que sigui possible participar en l'explotació animal i no ens preocupem per fer activisme per difondre el veganisme i aconseguir que cada vegada hi hagi més vegans per aconseguir abolir la explotació animal.
El veganisme no és una qüestió personal sinó moral, per tant no consisteix tan sols en ser coherents amb el principi del veganisme a la nostra vida personal sinó també en educar els altres en el veganisme perquè l'assumeixin igualment com el seu paradigma moral, i de aquesta manera aconseguir progressivament una societat lliure d'explotació animal.
Abans de res, m'agradaria aclarir que el veganisme no és una dieta o un “estil de vida”. El veganisme és un principi ètic que veu els altres animals com a persones i rebutja que siguin considerats com a objectes o mitjans per als nostres fins. El veganisme postula que hem de viure sense explotar animals. Ara bé, com apliquem aquest principi a la pràctica de la nostra vida quotidiana? Crec que aquesta qüestió no és massa evident i cal que sigui raonada.
Avui en dia l'explotació animal envolta les nostres vides. Per això algunes persones creuen que intentar practicar un veganisme coherent és impossible o que en si mateix no té sentit o que cadascú pot establir capritxosament com vol aplicar-lo. Però aquestes conclusions són conseqüència, segons el meu parer, d'un enfocament equivocat de la qüestió.
Els límits de l'aplicació del veganisme no considero que siguin una decisió "personal" perquè en aquest cas voldria dir que han de quedar sota l'arbitri privat. Penso que el criteri d'aplicació del veganisme ha de ser establert seguint un criteri de coherència mínima i de responsabilitat moral.
En el context actual, penso que aquest límit s'ha d'establir en el consum de vegetals —o en el no consum de substàncies d'origen animal— ja que que aquest consum no demanda l'ús d'animals. Quan dic "límit" no em refereixo que l'aplicació del veganisme s'acabi allà sinó, al contrari, que és almenys fins allà on cal aplicar el veganisme. A partir d'aquí es pot ampliar en allò que puguem, però no com a exigència imperativa. Quan dic “límit” em refereixo al mínim exigible de coherència; no al màxim.
Si creiem que l'explotació dels animals és moralment injustificada, aleshores no hauríem de consumir mai, portar o emprar qualsevol producte que impliqui fer servir els animals no humans. Això significa, per exemple, que hem de mirar les etiquetes dels productes —a causa de l'estesa presència de productes animals— i que si anem a un lloc de menjar no vegà hem de preguntar sobre els ingredients del menjar.
La pràctica del veganisme en el context actual seria coherent sempre que allò que nosaltres fem o consumim no impliqui usar altres animals. Per tant, això fa referència al que mengem, vestim i fem en cada àmbit de la nostra vida. Fas servir animals a la teva feina? Portes substàncies d'origen animal a la roba o vestimenta? Assisteixes a activitats de lleure que impliquen l'ús d'altres animals? Si la resposta és no, aleshores ets bàsicament coherent amb el veganisme.
Això és el mínim exigible de coherència pràctica amb el principi del veganisme. I si tots féssim això, encara que solament fos això, demà mateix l'explotació animal s'enfonsaria en la seva totalitat.
La impossibilitat d'una coherència absoluta no comporta que desaparegui l'exigència de coherència. Cal posar el límit en algun punt on l'ètica i la pràctica puguin ser compatibles, i jo crec que aquest punt és en la demanda, és a dir, en si allò que demanem implica l'ús d'animals; i això solament es pot aplicar a les substàncies d'origen animal. Per tant, penso que sols hauríem d'establir com a imperatiu no consumir substàncies d'origen animal. Tota la resta que es pugui evitar pot ser sens dubte recomanable o estimable, però no imperatiu o exigible. Això exclou la qüestió de les traces, ja que no són ingredients.
En aquesta publicació no tracto sobre allò que més podem fer per evitar participar en l'explotació animal sinó sobre el mínim que hem de fer per ser coherents amb el veganisme. D'això en tracta. Sens dubte, és bo i estimable evitar en tot el possible la nostra participació en l'explotació animal, encara que sigui indirecta, però aquest no és el punt que pretenc tractar aquí, sinó que intento aclarir quin és el mínim exigible per ser coherents amb el veganisme, és a dir, quin és el criteri raonable per assenyalar que aquest producte o activitat és apte o no apte per a vegans.
Si triem un criteri de màxims això implicaria que no podríem consumir gairebé res, perquè per a l'existència de tots els productes hi ha hagut algun procés d'explotació animal involucrat. En tots. Fins i tot en els productes totalment vegetals venuts per empreses veganes. Per exemple; les empreses veganes paguen impostos —que són parcialment emprats per a subvencionar l'explotació animal— i negocien amb professionals que no són vegans per poder elaborar i oferir els nous productes. Així que un criteri de màxims ens obligaria a ser ermitans al bosc salvatge i viure solament dels fruits que recollíssim. Encara que és possible que aquest bosc fos protegit o intervingut des de fora per persones que no són veganes, de manera que ja estaríem involucrats una altra vegada en l'explotació animal.
El veganisme postula clarament que els humans hem de viure sense explotar els animals, per la qual cosa excloure'ns de la societat humana contradiu el propi sentit del veganisme. Així que un criteri de màxims que ens obligui a rebutjar tot consum i ens condueix a sortir de la societat és oposat a allò que el veganisme pretén.
Si el producte no conté substàncies d'origen animal llavors és apte per a vegans. Aquest és l'únic criteri exigible per al nostre consum, és a dir, no demandar productes d'origen animal. Ara, si passa, per exemple, que alguns vegans no volen consumir un vi perquè ha estat clarificat amb substàncies d'origen animal, i volen promoure que les companyies no facin servir substàncies d'origen animal en elaborar begudes, això és estimable però no és imperatiu.
El que sí que seria imperatiu és promoure que la gent es faci vegana. Si la gent es fa vegana deixarà de fer servir substàncies d'origen animal, de la mateixa manera que els vegans que elaboren begudes no usen substàncies d'origen animal. Crec que s'està perdent la perspectiva del que és el veganisme si solament ens preocupem d'evitar en tant que sigui possible participar en l'explotació animal i no ens preocupem per fer activisme per difondre el veganisme i aconseguir que cada vegada hi hagi més vegans per aconseguir abolir la explotació animal.
El veganisme no és una qüestió personal sinó moral, per tant no consisteix tan sols en ser coherents amb el principi del veganisme a la nostra vida personal sinó també en educar els altres en el veganisme perquè l'assumeixin igualment com el seu paradigma moral, i de aquesta manera aconseguir progressivament una societat lliure d'explotació animal.
Evitant la confusió: ni perfeccionisme ni benestarisme
D'altra banda, moltes persones al·leguen sovint que atès que és impossible viure sense provocar la mort d'alguns animals —per exemple, alguns moren a causa del cultiu de la terra— llavors no importa si intencionadament consumim animals, és a dir, si mengem, portem o usem productes no-vegans, per la qual cosa no és important ser un vegà conseqüent perquè no podem viure essent "perfectes". Aquest punt de vista incorre almenys en dos errors greus.
El primer error és creure que el veganisme significa "no matar animals" o "no danyar animals". Però no és així. El veganisme significa no explotar animals. El veganisme solament fa referència a l'ús d'animals. Hi ha altres problemes morals a més de l'explotació animal dels que ens hem de preocupar? Per descomptat, però el veganisme com a tal fa referència a un sol problema concret. El veganisme va sorgir per denunciar i eradicar l'explotació dels animals per part de l'home. Per tant, el veganisme es refereix tan sols a un dany concret i específic –l'explotació animal– encara que la nostra consideració moral ha d'incloure també l'evitació de causar altres classes de danys, encara que no comporti explotació.
El segon error consisteix en confondre el dany deliberat amb el dany accidental. Dir que no val la pena ser vegà perquè això no evita tot el mal que causem als animals és exactament el mateix que dir que si en construir una carretera som conscients que cert nombre de gent morirà fent servir aquesta carretera llavors està bé matar gent perquè tota l'activitat humana en general provoca indirectament la mort de cert nombre de persones. El dany no és intencionat, deliberat ni directe. Molts milers d'éssers humans moren cada any indirectament a causa de la contaminació que tots nosaltres provoquem. Però això no justifica que a més mengem éssers humans o els usem com a simples recursos, oi?
Dir que com que no evitem, o no podem evitar, qualsevol classe de dany o perjudici a altres animals —sense diferenciar ni tan sols si és intencional o directe— llavors no hi hauria obligació de ser vegans és exactament el mateix que dir que com no evitem, o no podem evitar, qualsevol mena de dany o perjudici a altres humans aleshores no hi ha problema moral a practicar el canibalisme o la violació sexual.
Aquest tipus de raonament és incorrecte en un context humà. Ningú amb capacitat de raonar no pot estar d'acord amb aquest raonament perquè és evidentment absurd. No hi ha cap intenció o propòsit per part nostra de causar la mort a altres humans. De la mateixa manera que no n'hi ha en consumir productes l'elaboració dels quals accidentalment causés la mort a altres animals. Per tant no incorrem en especisme i apliquem-ho igualment al context de la nostra relació amb els altres animals.
De la mateixa manera, encara que indirectament danyem altres animals, això no justifica que continuem causant patiment i mort, de manera directa i deliberada, quan podem perfectament evitar-ho. I tots els usos que fem d'altres animals són evitables.
A més, podem debatre, per exemple, sobre si calen o no els pesticides que maten animals a l'agricultura, però el que sabem segur que no cal en cap sentit és menjar animals, ni vestir-nos amb trossos dels seus cossos ni divertir-nos a canvi de causar-los patiment i mort.
No podem viure de manera moralment perfecta. Fins i tot si comprem en establiments de comerç just, consumim el mínim possible i separem residus per a reciclar. Qualsevol forma de vida sempre causarà mal indirectament a molts animals. Ara bé, el fet que no puguem viure de manera perfecta no implica que estiguem legitimats a causar un dany deliberat quan ho podem evitar. El fet que no puguem viure de manera perfecta —sense causar cap mena de dany— no justifica que infligim un dany que és èticament injustificable. El veganisme no és un perfeccionisme sinó una posició ètica bàsica de mínims. El veganisme solament pretén que el rebuig moral a accions que són immorals perquè impliquen l'explotació d'individus —com l'esclavitud i el canibalisme— s'estengui també a la nostra relació amb els animals.
Els benestaristes, en canvi, tenen una visió molt diferent sobre aquest assumpte, encara que ells diguin ser “vegans”. Els benestaristes es diuen "vegans" perquè suposadament no consumeixen productes d'origen animal, però no reconeixen el veganisme com a un principi ètic. Ells afirmen que el veganisme és tan sols una manera de "reduir el patiment" i que, per tant, no seria una cosa essencialment diferent d'escollir menjar ous de corral o pollastres de camp perquè això últim, segons ells, també suposa "reduir el patiment dels animals." Per als benestaristes tot se centra a reduir el patiment i diuen que mantenir el veganisme com a principi seria “fanàtic”. La perspectiva benestarista ho jutja tot d'acord amb el grau en què suposadament augmenta o redueix el patiment. Però, és aquesta una visió èticament correcta? A la meva manera de veure no ho seria.
Imaginem que algú digués:
En aquest cas, hauríem de felicitar-lo pel que fa i dir-li que realment està evitant el patiment de moltes dones?
D'altra banda, moltes persones al·leguen sovint que atès que és impossible viure sense provocar la mort d'alguns animals —per exemple, alguns moren a causa del cultiu de la terra— llavors no importa si intencionadament consumim animals, és a dir, si mengem, portem o usem productes no-vegans, per la qual cosa no és important ser un vegà conseqüent perquè no podem viure essent "perfectes". Aquest punt de vista incorre almenys en dos errors greus.
El primer error és creure que el veganisme significa "no matar animals" o "no danyar animals". Però no és així. El veganisme significa no explotar animals. El veganisme solament fa referència a l'ús d'animals. Hi ha altres problemes morals a més de l'explotació animal dels que ens hem de preocupar? Per descomptat, però el veganisme com a tal fa referència a un sol problema concret. El veganisme va sorgir per denunciar i eradicar l'explotació dels animals per part de l'home. Per tant, el veganisme es refereix tan sols a un dany concret i específic –l'explotació animal– encara que la nostra consideració moral ha d'incloure també l'evitació de causar altres classes de danys, encara que no comporti explotació.
El segon error consisteix en confondre el dany deliberat amb el dany accidental. Dir que no val la pena ser vegà perquè això no evita tot el mal que causem als animals és exactament el mateix que dir que si en construir una carretera som conscients que cert nombre de gent morirà fent servir aquesta carretera llavors està bé matar gent perquè tota l'activitat humana en general provoca indirectament la mort de cert nombre de persones. El dany no és intencionat, deliberat ni directe. Molts milers d'éssers humans moren cada any indirectament a causa de la contaminació que tots nosaltres provoquem. Però això no justifica que a més mengem éssers humans o els usem com a simples recursos, oi?
Dir que com que no evitem, o no podem evitar, qualsevol classe de dany o perjudici a altres animals —sense diferenciar ni tan sols si és intencional o directe— llavors no hi hauria obligació de ser vegans és exactament el mateix que dir que com no evitem, o no podem evitar, qualsevol mena de dany o perjudici a altres humans aleshores no hi ha problema moral a practicar el canibalisme o la violació sexual.
Aquest tipus de raonament és incorrecte en un context humà. Ningú amb capacitat de raonar no pot estar d'acord amb aquest raonament perquè és evidentment absurd. No hi ha cap intenció o propòsit per part nostra de causar la mort a altres humans. De la mateixa manera que no n'hi ha en consumir productes l'elaboració dels quals accidentalment causés la mort a altres animals. Per tant no incorrem en especisme i apliquem-ho igualment al context de la nostra relació amb els altres animals.
De la mateixa manera, encara que indirectament danyem altres animals, això no justifica que continuem causant patiment i mort, de manera directa i deliberada, quan podem perfectament evitar-ho. I tots els usos que fem d'altres animals són evitables.
A més, podem debatre, per exemple, sobre si calen o no els pesticides que maten animals a l'agricultura, però el que sabem segur que no cal en cap sentit és menjar animals, ni vestir-nos amb trossos dels seus cossos ni divertir-nos a canvi de causar-los patiment i mort.
No podem viure de manera moralment perfecta. Fins i tot si comprem en establiments de comerç just, consumim el mínim possible i separem residus per a reciclar. Qualsevol forma de vida sempre causarà mal indirectament a molts animals. Ara bé, el fet que no puguem viure de manera perfecta no implica que estiguem legitimats a causar un dany deliberat quan ho podem evitar. El fet que no puguem viure de manera perfecta —sense causar cap mena de dany— no justifica que infligim un dany que és èticament injustificable. El veganisme no és un perfeccionisme sinó una posició ètica bàsica de mínims. El veganisme solament pretén que el rebuig moral a accions que són immorals perquè impliquen l'explotació d'individus —com l'esclavitud i el canibalisme— s'estengui també a la nostra relació amb els animals.
Els benestaristes, en canvi, tenen una visió molt diferent sobre aquest assumpte, encara que ells diguin ser “vegans”. Els benestaristes es diuen "vegans" perquè suposadament no consumeixen productes d'origen animal, però no reconeixen el veganisme com a un principi ètic. Ells afirmen que el veganisme és tan sols una manera de "reduir el patiment" i que, per tant, no seria una cosa essencialment diferent d'escollir menjar ous de corral o pollastres de camp perquè això últim, segons ells, també suposa "reduir el patiment dels animals." Per als benestaristes tot se centra a reduir el patiment i diuen que mantenir el veganisme com a principi seria “fanàtic”. La perspectiva benestarista ho jutja tot d'acord amb el grau en què suposadament augmenta o redueix el patiment. Però, és aquesta una visió èticament correcta? A la meva manera de veure no ho seria.
Imaginem que algú digués:
«Jo sóc partidari dels drets de les dones el 95% del temps. Tan sols agredeixo i violo una dona al mes com a molt. Però no us fixeu en el que faig malament sinó en la part positiva del 95%»
En aquest cas, hauríem de felicitar-lo pel que fa i dir-li que realment està evitant el patiment de moltes dones?
El veganisme no és una qüestió de grau ni de percentatges
Ser vegà no és una qüestió de quantitat sinó de categoria. O ho ets o no ho ets. O estàs d'acord que els altres animals mereixen ser respectats com a persones o no hi estàs d'acord. Si algú viola alguna dona de tant en tant —una vegada al mes o una vegada a l'any— aleshores no respecta les dones i punt. No és “un feminista al 50%”. No hi ha percentatges ni termes mitjos quan es tracta de principis ètics.
Donar suport als qui volen fer-se vegans es pot fer de moltes maneres, però no hi ha necessitat de dir-los que no-ser-vegans és una cosa que està bé. Si el 95% del temps algú no explota els altres animals però sí que els explota l'altre 5% llavors continua cometent un mal. Està en camí, potser, però no ha arribat a la base mínima de respecte que es mereixen els animals no humans.
Per descomptat, és bo que algú estigui en el camí cap al veganisme; però tot i així no seria correcte dir que és vegà o que és “95% vegà”. No ho és. Però desitjo que ho sigui molt aviat i compta amb el meu suport, i el de molts altres vegans, per aconseguir-ho.
Ser vegà no és una qüestió de quantitat sinó de categoria. O ho ets o no ho ets. O estàs d'acord que els altres animals mereixen ser respectats com a persones o no hi estàs d'acord. Si algú viola alguna dona de tant en tant —una vegada al mes o una vegada a l'any— aleshores no respecta les dones i punt. No és “un feminista al 50%”. No hi ha percentatges ni termes mitjos quan es tracta de principis ètics.
Donar suport als qui volen fer-se vegans es pot fer de moltes maneres, però no hi ha necessitat de dir-los que no-ser-vegans és una cosa que està bé. Si el 95% del temps algú no explota els altres animals però sí que els explota l'altre 5% llavors continua cometent un mal. Està en camí, potser, però no ha arribat a la base mínima de respecte que es mereixen els animals no humans.
Per descomptat, és bo que algú estigui en el camí cap al veganisme; però tot i així no seria correcte dir que és vegà o que és “95% vegà”. No ho és. Però desitjo que ho sigui molt aviat i compta amb el meu suport, i el de molts altres vegans, per aconseguir-ho.
