L'altre cantó fosc de l'animalisme

«No podem resoldre un problema amb la mateixa manera de pensar que l'ha provocat» — Albert Einstein

 

Peter Singer i Paola Cavalieri són dos acadèmics especialistes en filosofia moral que han escrit diverses obres sobre la consideració moral dels animals. No fa gaire van publicar conjuntament un assaig titulat «L'altre costat fosc del COVID-19», en què proposen que es tanquin a nivell mundial els anomenats "mercats humits" [mercats on maten els animals per vendre'ls directament de menjar] perquè hi ha indicis clars que serveixen com a mitjà de transmissió de malalties d'animals cap als humans.

Aquest és un exemple, entre molts altres, en què podem veure animalistes aprofitant l'actual crisi del coronavirus per demanar que tanquin els mercats que maten animals perquè poden ser un focus d'infecció per als humans. Encara més, hi ha animalistes que demanen que deixem de criar i menjar animals per impedir radicalment que es produeixi la transmissió zoonòtica cap als humans.

Sigui quina sigui la mesura que es proposi, totes aquestes propostes tenen en comú que el subjecte de preocupació són els humans; no els animals. Tots els missatges en aquesta línia assumeixen la creença que els interessos humans són més importants que els interessos dels animals. Això és fomentar precisament allò que a l'article de Singer i Cavalieri es denuncia com «la presumpta superioritat de la nostra espècie». O dit altrament: directament reforcen l'antropocentrisme.

Quan proposem que els humans han de deixar d'infligir mal als animals perquè aquest mal pot perjudicar els humans el que fem solament és reforçar l'egocentrisme humà. Fins i tot encara que aquest dany sigui manifest, els humans no cercaran com deixar de danyar els animals sinó que cercaran una altra manera de continuar infligint aquest dany però sense un perjudici propi.

Hi ha animalistes que al·leguen que aconseguir tancar aquests mercats seria una acció positiva per als interessos dels animals. Em sembla que s'equivoquen. Tancar aquests mercats no evita que els animals continuïn essent explotats. Si aquests mercats es tanquen llavors el que faran serà obrir escorxadors amb controls sanitaris en comptes dels mercats. Això va ser el que va passar a Europa: van substituir els mercats públics d'animals per escorxadors controlats —van substituir una forma d'explotació animal per una altra. Així els humans eviten malalties mentre que els animals continuen essent massacrats. Els animals continuaran sent explotats i matats igualment. Els humans que exploten animals guanyen; els animals perden. Ni tan sols des d'un punt de vista purament pragmàtic es tracta d'una mesura que ajudi els animals.

Tendim a suposar que els animalistes pretenen defensar els interessos dels animals davant dels abusos dels humans. Tendim a suposar que els animalistes pretenen defensar que els animals siguin reconeguts com a membres de la comunitat moral, i que els humans deixem de discriminar i sacrificar els nostres interessos per motius instrumentals. Vist el que s'ha vist, aquesta suposició sembla arriscada de mantenir. El que realment veiem és que molts animalistes semblen més preocupats pels humans que exploten animals que no pas pels animals que són víctimes de l'explotació.

Proposar que deixem de practicar l'explotació animal perquè això beneficiaria els humans difon un missatge antropocèntric que assumeix que la vida i el benestar dels humans és més important que la de les nostres víctimes. Promoure una mentalitat especista —que ignora els interessos dels animals— és justament allò oposat al sentit que alguns considerem que hauria de tenir l'animalisme. Si l'animalisme no té com a objectiu defensar els interessos dels animals, aleshores l'animalisme és solament una altra versió de l'antropocentrisme.

Si el propi moviment animalista es dedica a reforçar encara més el nostre prejudici antropocèntric, ja de per si fortament arrelat, llavors ja no hi ha esperança que hi hagi justícia per als animals.

 

Sobre la crueltat

Ningú no nega que hi hagi crueltat cap als altres animals. N'hi ha. Ni que aquesta crueltat estigui malament. Està malament. Gairebé tothom hi estaria d'acord. La crueltat, però, no és l'error fonamental que resideix en la nostra relació actual amb els altres animals. Així ho advertia el professor Tom Regan:

«No desitjo negar la importància d'impedir la crueltat ni desaprovar la tasca de croada efectuada per aquestes organitzacions, però he de concloure que apostar tant en la prevenció de la crueltat enfosqueix les qüestions morals fonamentals i corre un risc seriós de ser contraproduent.» [Tom Regan, Drets animals, injustícies humanes, 1980]

Definim crueltat com l'actitud deliberada d'infligir patiment en un individu quan actuem sobre ell per aconseguir alguna finalitat. La crueltat és també la nostra indiferència davant el dany intencionat que provoquem en altres individus tot i tenir coneixement d'aquest dany.

Penso que no hauríem de confondre la crueltat amb el sadisme, que seria la conducta motivada pel plaer que ens provoca fer mal als altres deliberadament. Crec que el professor Regan no ha distingit correctament entre crueltat i sadisme en l'article citat anteriorment. La crueltat pretén causar dany i patiment però el seu objectiu no és causar-lo per si mateix sinó que l'usa com un mitjà per a aconseguir una altra finalitat. En canvi, el sadisme pretén aquest dany i patiment per ell mateix, sense cap altra finalitat, motivat pel sol plaer que li suposa causar-lo.

De vegades aquests dos mots s'usen com a sinònims, i es confonen entre ells, però independentment de l'ús dels mots, el que jo pretenc diferenciar són dos fenòmens diferents, a banda de l'etiqueta amb què els anomenem. En aquest assaig em referiré predominantment al primer fenomen, el qual he etiquetat com a crueltat.

El primer problema que ens trobem amb l'enfocament anticruelista, que el professor Regan ja explica al seu assaig, és que el concepte de crueltat fa referència a un estat psicològic i fins i tot neuronal. D'aquesta manera, la crueltat significaria tenir una actitud o disposició conscient de voler infligir dany o patiment als altres. Això vol dir que si algú fa servir un animal sense demostrar aquesta actitud psicològica llavors ja no s'estaria comportant de manera cruel; de manera que ja no podríem condemnar aquest ús apel·lant a la crueltat. Quan la gent consumeix productes d'origen animal o assisteix a activitats que empren animals, no té sovint ni tan sols el pensament d'estar infligint mal als animals. Els qui exploten els animals al·leguen contínuament que ells intenten evitar qualsevol patiment o dany innecessari als animals quan els exploten. Se'ls pot acusar llavors de ser cruels?

D'altra banda, si entenem la crueltat com el fet d'infligir dany als animals sense una raó que ho justifiqui, gratuïtament, aleshores la crueltat cap als animals no es produeix com un fenomen aïllat sinó que més aviat es tracta d'una conseqüència d'una manera de pensar: veiem els animals com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici. El problema de fons és no reconèixer els altres animals com a subjectes de consideració moral i respectar-los com a tal, sinó veure'ls com a mitjans per a satisfer els nostres fins. La crueltat i els abusos es deriven doncs d'aquesta visió cosificadora sobre els animals. La crueltat seria llavors més aviat un símptoma; no la causa de la violència.

La nostra societat sotmet els altres animals a la situació de mers recursos i mercaderies per a benefici humà. Això és equivalent a l'esclavatge. Els animals són doncs considerats com a propietats dels humans. L'esclavatge és moralment erroni pel fet mateix que tracta éssers conscients com si fossin objectes. Que aquesta esclavitud es dugui a terme de manera cruel seria una altra qüestió diferent.

A l'article esmentat al començament d'aquest assaig, el professor Regan esmentava que ser cruel significa que algú pretén gaudir amb el dolor i el patiment que causa deliberadament a altres. Com ja he apuntat abans, crec que això correspon més aviat amb el sadisme. Certament, el fet que explotem els animals no està motivat pel sadisme. Els explotem per prejudici, per costum, per benefici; però no per sadisme, és a dir, no perquè vulguem provocar-los patiment perquè gaudim en saber que pateixen sinó que els infligim mal per aconseguir alguna altra finalitat.

L'enfocament centrat en la crueltat està molt difós a causa, en part, al fet que pertany a la propaganda d'organitzacions benestaristes com, per exemple, PeTA i AnimaNaturalis. Aquests grups corporatius anomenen cruels aquelles pràctiques sobre els animals que consideren que provoquen patiment o molt de patiment. A l'enfocament benestarista tan sols li importa el patiment i no s'oposa a l'explotació dels animals excepte a la part que causa molt de patiment.

Si ens centrem en parlar de crueltat emetrem un missatge equivocat. Usar els animals és moralment erroni sense importar si actuem de forma cruel a l'usar-los. La crueltat pot ser un agreujant, però no és l'error fonamental. Qualsevol ús que fem d'altres animals és un abús, perquè és un ús no consentit i perjudicial contra els seus interessos. Per tant, per acabar amb tots els abusos, cal rebutjar i denunciar l'ús. Denunciar simplement la crueltat no suposa qüestionar l'existència de l'explotació animal: l'ús d'animals no humans per a fins humans.

Per tot això, l'enfocament centrat en la crueltat, lluny d'ajudar a comprendre l'assumpte, dificulta entendre i reconèixer la injustícia que hi ha en la nostra relació actual amb els animals. És important recordar l'observació de Hanna Arendt quan relatava que Eichmann va declarar que sempre havia procurat evitar la crueltat sobre les víctimes:

«Tal com Eichmann insistiria una vegada i una altra, les directrius deien: S'ha d'evitar la duresa innecessària. I quan, en el curs de l'interrogatori policial, se li va donar a entendre que aquests mots sonaven una mica irònics tractant-se de persones a qui estava enviant a una mort certa, ni tan sols va entendre de què li parlava l'oficial de policia que l'interrogava. La consciència d'Eichmann es rebel·lava davant de la idea de crueltat; no la d'assassinat.» [Hanna Arendt, Responsabilitat i judici, 2003]

L'enfocament sobre la crueltat tendeix a fixar-se exclusivament en el patiment, i ignora que tots els éssers dotats de sensació, sense importar-ne l'espècie, no solament volen evitar el patiment sinó també volen evitar la mort. Tots els éssers conscients volen continuar existint. Infligir-los dolor sense una raó que ho justifiqui no és més greu que infligir-los la mort sense una raó que ho justifiqui.

 

«De l’especisme a la igualtat»

 

L'autora Joan Dunayer exposa en el següent assaig, —titulat originalment "From Speciesism To Equality"— una anàlisi sobre el problema de l'especisme en els seus diferents aspectes —distingint entre l'especisme tradicional i el nou especisme— i planteja la seva proposta igualitària per a superar-lo. Aquest escrit es pot considerar complementari al seu altre article anterior titulat «Per la igualtat animal». En tots dos assajos Dunayer resumeix la seva visió filosòfica, i encara podríem afegir aquests altres dos textos titulats «Defensors dels drets animals" benestaristes": un oxímoron» i «Servint a l'abús: promocionant productes d'origen animal». Llegint aquests quatre assajos crec es pot tenir una idea general i força aproximada del pensament de Joan Dunayer.

**************

De l'especisme a la igualtat

Joan Dunayer

Estiu de 2005

És especista denegar la mateixa consideració i respecte a qualsevol individu no humà pel fet que no és humà o que no s'assembla als humans.

 Quan veieu un lloro en una gàbia, un peix en una peixera o un gos encadenat, veieu l’especisme. Si creieu que una tortuga o una vespa té menys dret a la vida i a la llibertat que una guineu o un humà, o si considereu que els humans són superiors als no-humans, llavors subscriviu l’especisme. Si visiteu aquapresons o zoos, vestiu amb pells de vaques o pèls d'ovelles, mengeu carn, ous o productes lactis, esteu practicant l’especisme.

Especisme Tradicional

Què és exactament l’especisme? El psicòleg Richard Ryder va encunyar la paraula especisme l’any 1970. Encara que mai va definir explícitament el terme, va indicar que l’especisme traça una forta distinció moral entre humans i altres animals [1]. De manera similar a Ryder, filòsofs com Peter Singer i Tom Regan defineixen l’especisme com un biaix contra els no-humans [2]. Aquesta definició és massa restrictiva. El racisme no està restringit a tots els no-blancs; es produeix també contra una sèrie concreta de races: per exemple contra tots els no-blancs excepte els asiàtics, només contra els negres i els nadius americans, o només contra els aborígens australians. Anàlogament, l’especisme no està limitat a tots els no-humans sinó que inclou biaixos contra determinat nombre d'espècies animals, com ara tots els animals que no siguin grans primats, tots els no mamífers, o tots els invertebrats.

El que Ryder, Singer i Regan denominen "especisme" es tracta en realitat d'un tipus d’especisme: el tipus més antic i sever que anomeno «especisme tradicional». Els especistes tradicionals no creuen que cap no-humà mereixi reconeixement moral com els humans i tingui drets legals bàsics, com el dret a la vida i a la llibertat. La majoria d'éssers humans són especistes tradicionals.

Nou Especisme

En contrast amb l'especisme tradicional, un creixent nombre de gent considera que els drets morals i legals s'han d'estendre més enllà de la nostra espècie. No obstant això, no defensen una posició igualitària sinó que apliquen un tipus d'especisme que anomeno «neoespecisme» [nou especisme]. Els neoespecistes advoquen drets solament per a determinats no-humans; aquells que s'assemblen més als humans. Al creure que els humans són superiors als no-humans, els neoespecistes veuen el regne animal com una jerarquia en la qual els humans se situen al cim. Habitualment consideren que els ximpanzés, dofins, i altres mamífers no humans són més importants que els altres no-humans. També jerarquitzen els mamífers per sobre les aus; les aus per sobre els rèptils, els amfibis i els peixos; i els vertebrats per sobre els invertebrats.

Peter Singer exemplifica el neoespecisme. En la seva opinió, els humans que posseeixin almenys una intel·ligència mitjana tenen més valor que els nohumans [3]. Més encara, advoca pel dret a la vida i a la llibertat solament per als humans, els altres grans primats, i possiblement altres mamífers que posseeixin una autoconsciència similar a la que té un ésser humà mitjà després de la infància [4]. Per què un ésser humà mitjà? Per què no un pop o un corb? El criteri de Singer és clarament antropocèntric i esbiaixat: especista. Singer considera que tots els no mamífers són "reemplaçables" —en les seves pròpies paraules [5]. Ell s'oposa categòricament a la vivisecció sobre els mamífers [6]. També considera que és moralment acceptable la cria i matança d'aus, peixos, i altres no mamífers, si les seves vides han estat plaents —cosa extremadament difícil— i si són matades ràpidament i sense dolor —cosa extremadament difícil també [7]. No és especista, afirma Singer, creure que la matança de milers d'éssers humans és més tràgica que la matança de milions de pollastres. [8] Per descomptat que és especista.

No Especisme

Al rebutjar la noció de la superioritat humana, el no-especisme advoca per drets bàsics per a tots els éssers sentents. Els no-especistes no desitgen que alguns no-humans siguin humans honoraris; el que volen és que la sentença reemplaci la humanitat com la base per a tenir drets.

La sentença ha de ser un motiu suficient per a obtenir drets legals bàsics perquè qualsevol que pugui experimentar subjectivament té un interès en continuar vivint i en trobar-se bé; i el sentit de les lleis és el de protegir interessos [9]. Segons prescriu la llei, els humans més mentalment incapacitats tenen interessos que requereixen protecció. És més encara, els seus interessos no compten menys que els d'aquells humans amb una capacitat intel·lectual mitjana o per sobre de la mitjana. Els humans que no tenen llenguatge o raonament abstracte continuen tenint drets. Així doncs, per què els individus no humans no haurien de tenir aquests mateixos drets? La consciència de qualsevol tipus i qualsevol grau ha de ser protegida. Qualsevol ésser que sent ho perd tot quan mor. Qualsevol ésser que sent pot patir. Estar lliure de privacions i dolors és tan rellevant per a les llagostes i les serps com per els goril·les i els humans.

La visió no-especista contempla tots els individus no humans com a persones legals en lloc de propietats humanes. La personalitat emanciparia als no-humans de la servitud humana, el que proscriuria que els no-humans fossin usats per a treballar, actuar, produir o proveir qualsevol servei. Mai més els cavalls tiraran de carruatges, ni els tigres saltaran per cèrcols, ni els elefants hauran de carregar amb éssers humans a l'esquena. La legislació prohibiria que els humans s'apropiessin dels no-humans. Els humans no podrien criar, comprar o vendre els no-humans per a cap propòsit, ja fos la vivisecció o la producció de menjar o la tinença de mascotes o la propagació d'espècies en perill.

Per arribar a l'emancipació, un gran percentatge de la gent hauria de donar suport a la igualtat animal i ser vegà, de manera que tan sols uns quants no-humans estiguessin sotmesos a captiveri. Fins l'emancipació, els gossos, gats i altres animals domesticats podrien viure tutelats per éssers humans responsables que tinguessin cura d'ells [10]. Alliberats de l'explotació i altres abusos, els altres animals domesticats —com ara gallines alliberades de la indústria de l'ou i rates alliberades de la vivisecció— rebrien cures veterinàries, o podrien ser eutanasiats si se'ls diagnostiqués una dolorosa malaltia incurable, i serien adoptats en refugis o domicilis particulars. Els no-humans sota tutela humana tindrien essencialment els mateixos drets legals que els nens humans.

La captivitat no humana seria eliminada. Fins on fos possible, els animals domesticats —incloent a gossos i gats— no serian exposats a situacions en les quals poguessin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització. [11] El nombre d'animals domesticats baixaria ràpidament.

Els captius no domesticats serien alliberats si, després de la necessària rehabilitació, poguessin mantenir-se sense l'assistència humana i hi hagués un hàbitat apropiat per a ells. En cas contrari, serien cuidats permanentment en santuaris. En tant fos possible, aquests santuaris haurien de proporcionar-los ambients el més propers al seu hàbitat natural. Tal i com succeeix amb els animals domesticats, caldria evitar que els no domèstics poguessin criar. Al final, tots els individus no humans seran els animals no domesticats que viuen lliures, sense interferència humana, en els seus hàbitats naturals.

El reconeixement de la seva personalitat atorgaria als no-humans tots els drets legals rellevants, com el dret a la vida. Així com tots els altres drets dels no-humans, un dret no-humà a la vida limitaria l'activitat humana, no la dels no-humans. Els humans no han d'interferir en la relació predador-presa entre no-humans lliures. A diferència dels humans, els depredadors necessiten matar per sobreviure. Sota una llei no especista seria il·legal que un humà matés a un no-humà excepte sota circumstàncies extraordinàries. Si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per a poder menjar. Si un lleó estigués a punt d'atacar-los, estarien legitimats a matar-lo en defensa pròpia. Podem matar paràsits que amenacen la vida d'un gos o eutanasiar un gat que pateixi un patiment incurable. En canvi, seria il·legal matar una rata per obtenir dades en experiments, una vaca per la seva carn, un peix per esport, un visó per la seva pell, una aranya per aversió, o qualsevol no-humà per raons injustificades.

La personalitat proporcionaria als no-humans el dret a la llibertat: llibertat física i integritat corporal. Amb la temporal excepció dels animals domesticats, i alguns animals no domesticats captius en el moment de l'emancipació, els no-humans viurien en completa llibertat. Els humans no podrien legalment mantenir captius, ja fos mitjançant cadenes, gàbies, tanques, confinats en un edifici o de qualsevol altra manera. Seria il·legal torturar o assaltar sexualment un no-humà, així com mutilar, colpejar o qualsevol altra forma d'agressió, excepte en el cas d'autodefensa directa.

Una legislació no especista recordaria que els no-humans tinguessin un dret de propietat. Ells serien propietaris dels productes del seu cos i el seu treball. Les ostres serien les propietàries de les perles que engendren, els pit-rojos serien propietaris dels ous que ponen i les colònies d'abelles serien propietàries de la mel que produeixen. Els no-humans serien propietaris dels seus nius, caus i ruscs. Així doncs, seria il·legal per als humans prendre, danyar o destruir intencionadament qualsevol cosa que els no-humans produeixin en els seus propis hàbitats. Tots els no-humans que visquin en una àrea particular de terra o aigua han de tenir un dret legal sobre el seu propi medi ambient, que seria de la seva propietat comunal. Les terres en què convisquin humans i no-humans poden romandre cohabitades, però els humans no haurien envair els territoris dels no-humans -per exemple, construint habitatges en zones habitades per no-humans. Seria il·legal destruir o alterar nocivament qualsevol hàbitat.

Per tal de ser equitativa, la llei ha de ser no especista. La gran majoria dels éssers sentents del món són no humans. L'especisme és la forma més profunda i nociva d'injustícia.

Ja sigui com a actitud o com a pràctica, l'especisme inclou qualsevol discriminació basada en l'espècie. És especista denegar a qualsevol no-humà una igual consideració i respecte tan sols perquè no és humà o perquè no s'assembla als humans. En termes de justícia, tots els éssers que senten són iguals. No solament tenen un dret moral a la vida i a estar lliures d'abusos; tenen un dret igual.

NOTES

1. Richard Ryder, "An Autobiography," Between the Species, Summer 1992, 168-73, 171.

2. Peter Singer, Animal Liberation, 2D ed. [New York: New York Review of Books, 1990], 6; Tom Regan, "The Casi for Animal Rights," in Carl Cohen and Tom Regan, The Animal Rights Debat [Lanham, Md .: Rowman & Littlefield, 2001], 125-222, 170.

3. Singer, Animal Liberation, 19-21.

4. Paola Cavalieri, Peter Singer, et al., "A Declaration on Great Apes," in The Great Ape Project: Equality beyond Humanity, ed. Paola Cavalieri and Peter Singer [New York: St. Martin 's, 1993], 4-7, at 4; Singer, Animal Liberation, 19-21, 228-29; Peter Singer, Practical Ethics, 2D ed. [Cambridge: Cambridge University Press, 1993], 90, 95, 101, 119-20, 131-32.

5. Singer, Practical Ethics, 131.

6. Joan Dunayer, Speciesism [DERWOOD, Md .: Ryce, 2004], 78-79.

7. Peter Singer, Animal Liberation, 229-30; Singer, Practical Ethics, 133.

8. Peter Singer, "Animal Equality: Language and Liberation by Joan Dunayer" [book review], Vegan Voice, Dec. 2001-febrer. 2002, 36.

9. Al no tenir consciència, els éssers no sentents com les plantes i les roques no tenen interessos. Quan protegim objectes naturals ho fem per a benefici dels éssers sensibles, humans o no humans.

10. El terme domesticat apareix entre cometes perquè eufemitza la captivitat indefinida i la manipulació genètica.

11. El mot esterilització comporta confusió. Eliminar els testicles o els ovaris i l'úter no significa eliminar el gènere de l'animal.

 

Text original en anglès: From Speciesism to Equality

**************

Crec que Joan Dunayer assenyala un punt molt important a l'exposar les diferents formes en què pot manifestar-se l'especisme. Increïblement, molts animalistes creuen que abandonar l’especisme es produeix automàticament en el moment en què pensem que la consideració moral no ha de limitar-se als humans, sense parar-se a pensar que aquesta extensió pot estar encara assentada sobre criteris especistes, com bé explica Dunayer.

Tot i que estic d'acord amb el plantejament bàsic de l'autora, hi ha alguns punts concrets amb els quals discrepo.

La meva primera objecció es refereix al paràgraf en què assenyala que els humans «si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per poder menjar.» No puc estar d'acord amb aquesta resolució, que em sembla inconsistent amb els postulats que defensa Dunayer. La necessitat no és un criteri moral. El fet que necessitem menjar no justifica que emprem els animals per a poder alimentar-nos. Els mateixos principis que expliquen la immoralitat de l'explotació animal s'apliquen en aquest cas: el principi de valor inherent i el principi d'igualtat. Els animals posseeixen un valor inherent que no ha de ser sacrificat pel valor instrumental que tinguin per a nosaltres. Els animals volen igualment continuar existint i evitar el mal. Els seus interessos són tan igualment importants com els nostres. Si els animals mereixen igual respecte -com sovint subratlla Dunayer- llavors no hem supeditar els seus interessos per a beneficiar els nostres. Els animals no tenen culpa que necessitem menjar per a viure, així que no són responsables de la nostra necessitat.

La meva segona objecció es refereix a la part en què esmenta que «els animals domesticats -incloent gossos i gats- no seran exposats a situacions en les quals puguin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització». En un altre assaig ja vaig exposar resumidament les meves objeccions contra l'esterilització d'animals. Si els animals tenen un interès en evitar el dany -la qual cosa inclou mantenir la seva integritat física- llavors manipular, alterar o destruir el seu cos per aconseguir alguna finalitat és una clara violació de dret bàsic a no ser tractats com a simples mitjans per als nostres fins. Oi que consideraríem que esterilitzar un humà sense el seu consentiment és una violació del seu dret a la integritat física? Dunayer habitualment exposa analogies amb situacions en què intercanvia animals per humans per denotar que l'única diferència és l'espècie de la víctima, però en aquest cas sembla no haver-ho advertit.

Finalment, hauria preferit que Dunayer exposés una argumentació una mica més elaborada. És cert que es tracta d'un assaig breu, però aquesta mateixa falta de desenvolupament argumentatiu es troba també, segons el meu punt de vista, en el seu llibre «Speciesism», del qual aquest assaig en seria una mena de resum molt sintetitzat, i en el qual de vegades es despatxen les qüestions importants i complexes amb excessiva simplicitat. Si hom escriu un llibre, entenc que és per exposar argumentacions molt elaborades que no caben en un assaig —una cosa així com la diferència entre conte i novel·la— i no per unificar un reguitzell d'assajos.

 

Ana Carrasco i el pitjor dels mals

Podem trobar una entrevista molt interessant a la filòsofa Ana Carrasco en què a cert lector li cridarien particularment l'atenció aquestes declaracions:

«És cert que tots els éssers humans som vulnerables. Ningú no negarà tal cosa. I tots experimentem i patim el mal. Tampoc ningú no ho negarà. Però la dona, i els col·lectius menys afavorits, experimenten aquest impacte de manera més exposada i, lamentablement, més inerme. Això no vol dir que el mal no sigui experimentat per tot ésser humà [solament cal pensar en les tortures militars a l'Irac, per posar un cas, en què algunes militars són les victimàries i són els homes les víctimes… i aquí també seria interessant analitzar el perquè d'aquest canvi de rols] sinó que les formes més demencials i cruels del mal, més perverses, amb més ultratges, amb més acarnissament, s'han exercit sobre la dona, i fins i tot s'han encarat amb més indiferència, s'ha minimitzat la seva importància i fins i tot se n'ha qüestionat la gravetat.» [Entrevista per a Filosofia&Co; 6 de març de 2019]

És important advertir que Carrasco quan parla de víctimes solament té en compte els humans. Si tenim en compte que els altres animals són éssers conscients, aleshores considerar-los com a objectes o éssers inferiors ha de ser una creença equivocada. Tot i això, les altres víctimes que no són humanes no apareixen esmentades a la reflexió de Carrasco. Els altres individus que no estan catalogats a l'espècie humana ni tan sols són considerats víctimes; és com si no existissin. Aquesta és una evident manifestació de l'especisme.

L'altre punt que podem destacar és que si en efecte tenim en compte els animals, llavors és discutible afirmar que les dones, o altres humans, hagin estat víctimes dels pitjors abusos. Qualsevol que s'hagi pres la molèstia d'investigar sobre l'explotació animal haurà comprovat les horribles i terribles formes de violència que els humans hem infligit sobre els altres animals al llarg de la història. I que seguim infligint.

Hi ha diferents perspectives sobre el problema de la violència masclista. Una planteja que podem analitzar el patriarcat no com un sistema organitzat dels homes contra les dones sinó com un sistema basat en els poderosos contra els febles. En un sistema patriarcal, no solament les dones són cosificades i violentades pel patriarcat sinó que en un altre sentit també ho són els homes, canviant la manera com són victimitzats. El masclisme no seria doncs un defecte intrínsec dels homes sinó d'un error de mentalitat que pot afectar igualment tothom. Moltes dones han donat un suport entusiasta al patriarcat.

Igual que en una societat patriarcal es cosifica les dones —i en certa manera també els homes—, en una societat basada en l'antropocentrisme, els animals són cosificats i violentats per a benefici dels humans. No és una dicotomia dels humans contra els animals sinó que ens trobem amb una doctrina basada en la primacia dels poderosos sobre els febles. Totes les opressions segueixen aquest mateix esquema.

De la mateixa manera que molts homes rebutgen el masclisme i el patriarcat, cada cop més humans rebutgen l'antropocentrisme i intenten soscavar-lo en favor d'una nova relació moral igualitària entre humans i animals que elimini la dominació humana. Així doncs, no és un problema intrínsec dels humans sinó que és un problema de mentalitat. Creixem i som educats en un ambient social que condiciona la nostra manera de pensar i d'actuar. Es tracta principalment d'una qüestió d'educació.

Alguns creuen que la humanitat no aprèn dels errors. Potser hi ha alguna cosa de veritat en aquesta creença. No sembla que hàgim après gaire de l'experiència del racisme o del sexisme. No hem comprès que fem als altres animals allò mateix que considerem un crim abjecte quan les víctimes són humanes, i que ho intentem justificar amb les mateixes fal·làcies que fem servir per a intentar justificar els abusos sobre éssers humans.

Quan Friedrich Nietzsche escrivia que «qui amb monstres lluita tingui cura de no convertir-se alhora en monstre» [Aforisme 146, Més enllà del bé i del mal, 1886] podem interpretar que aquells que combaten determinades idees o sistemes podrien acabar incorporant o imitant inconscientment allò mateix que diuen combatre. Les posicions que s'enfronten a una determinada injustícia concreta no estan exemptes del risc d'incórrer en el mateix error moral a què es pretenen oposar.

Aquella obsessió pel pitjor és potser el reflex de la nostra mentalitat que no es pot alliberar d'estar dominada pel concepte de jerarquia, ni tan sols quan denuncia opressions basades precisament en haver interioritzat l'existència d'una jerarquia moral, tal com denunciava el professor Bob Torres en assenyalar que moviments polítics que defensen la igualtat entre humans, assumeixen, alhora, la supremacia dels humans sobre els animals:

«A l'ampli espectre de l'esquerra semblen disposats a acceptar allò que ells consideren la jerarquia de les espècies, mentre que alhora treballen per la desaparició d'altres jerarquies —de classe, raça, gènere o fins i tot de nacionalitat». [Bob Torres, Per sobre el seu cadàver, 2007]

Tots els éssers dotats de consciència sensitiva valoren la seva pròpia supervivència, benestar i autonomia. Creure que uns som 'superiors' als altres pot ser una creença que ens serveixi per a obtenir un benefici a expenses de fer malbé intencionadament els altres, però no és una creença que reflecteixi una realitat empírica ni una estructura lògica. El problema afegit passa quan substituïm una jerarquia d'opressors per una jerarquia de víctimes, però ni tan sols qüestionem la mateixa noció de jerarquia. Per això potser seria més apropiat tenir en compte el suggeriment del professor Gary Francione quan declara:

«El problema és de jerarquia. No és encertat promoure una nova jerarquia -els humans i els grans simis sobre els altres animals- en comptes d'humans sobre els altres animals. Desfem-nos del tot de les jerarquies.» [Entrevista per a Vegan Voice, 2001]

Si una ètica racional s'ha de fonamentar necessàriament en el principi d'igualtat, en la consideració equitativa d'aquells elements moralment rellevants que de fet són iguals, segons argumenten diversos autors com James Rachels i Gary Francione, entre d'altres teòrics morals, aleshores el propi concepte de jerarquia no pot tenir cabuda a l'ètica.

Resulta força discutible pressupondre que hi ha una jerarquia de mals. No obstant això, seguint encara aquest criteri podríem dir que el pitjor dels mals és, potser, el que disfressem com un bé, perquè aleshores fem el mal convençuts de fer el bé, ja que estem convençuts que és impossible que nosaltres puguem cometre tal mal.

Carrasco, igual que la gran majoria de la gent, està convençuda de fer el bé quan discrimina entre víctimes humanes i quan ignora les víctimes que no són humanes. És difícil que això canviï mentre continuï creient que és impossible, ni tan sols impensable, que estigui cometent la mateixa classe de mal que denuncia, com ella mateixa reflexionava en una altra entrevista:

«Quan veiem un horror i pensem que aquesta persona és un monstre, un malalt, un animal o un egoista, acudim a conceptes per etiquetar una persona i, així, deixar de cercar raons perquè, per què ho farem si ja sabem el que és. Per això volia explicar el mal, perquè moltes vegades no ens agradarà la resposta, perquè en estudiar-lo podem reconèixer-nos com a perpetradors.» [Entrevista per a La Marea, 14 de desembre de 2021]

Animalisme i veganisme

Fa un temps, vaig llegir en un mitjà informatiu les declaracions d'un torero declarant-se animalista: «El torero, que es declara "animalista" perquè li "encanten els animals"». Recentment vaig trobar un altre reportatge en què un ramader també s'autoanomenava animalista al·legant que «Si va del benestar animal, llavors sóc animalista».

Coneixent l'àmbit animalista com el conec, aquestes declaracions no em sorprenen. No em sorprenen de la mateixa manera que no em sorprèn sentir algú que menja animals autodenominant-se animalista.

Si és legítim que persones que mengen animals per costum s'autodenominin animalistes llavors també seria legítim que qui mata animals per diversió s'autodenomini animalista.

La qüestió que pretenc explorar aquí se centra a esbrinar si és raonable acceptar que l'animalisme consideri legítima l'explotació dels animals —l'ús d'animals com a mitjans per a fins humans. A dia d'avui, l'animalisme no qüestiona que els animals siguin usats per a satisfer les finalitats humanes sinó que en tot cas solament qüestiona les formes en què els emprem. Ser animalista, segons es fa servir aquest terme actualment, significa estar a favor de l'explotació dels animals; encara que sigui una explotació regulada i limitada en certs aspectes.

Vivim en un context social on podem consumir productes d'origen animal amb un segell d'aprovació animalista que diu que avala el benestar dels animals explotats. Hi ha l'explotació animal animalista –explotació animal avalada per organitzacions animalistes. A la pràctica, el moviment animalista no solament no s'oposa al tracte instrumental dels animals sinó que li dóna suport activament.

És cert que el terme animalisme no té un significat concret i definit. És tan sols un mot que ha sorgit espontàniament per a anomenar la idea que hem de tenir algun tipus de consideració moral pels animals o que hem d'ampliar la nostra consideració moral cap als altres animals que no són humans. Ara bé, el concepte de consideració moral, o d'ètica, és lògicament compatible amb la cosificació i la instrumentalització dels individus pels quals diem tenir consideració?

Se suposa que algú que s'autodenomini humanista no pot acceptar que els humans siguin tractats com a recursos i mers fins per a satisfer els desitjos d'altres individus. Precisament l'humanisme defensa que l'ésser humà mereix un respecte bàsic que no pot ser vulnerat solament perquè altres n'obtinguin un benefici. La noció de comunitat moral es basa en un concepte fonamental sense el qual la mateixa noció de moralitat no té sentit lògic —que els seus membres tenen un valor inherent que sobrepassa el valor instrumental que puguin tenir per a altres. En cas contrari, no té sentit parlar de moralitat. Si actuéssim tenint en compte simplement els nostres beneficis, gustos, inclinacions o costums, llavors aquí la pròpia idea de moral no tindria cap sentit. Podríem prescindir-ne i res no canviaria.

Així doncs, si l'animalisme és una posició que pretén ampliar la consideració ètica vers els animals, i reconèixer-los com a membres de la comunitat moral, això tan sols pot tenir sentit si assumim que els animals no han de ser tractats com a éssers que solament tenen un valor instrumental. Si els animals tenen un valor moral inherent llavors manipular-los, agredir-los o destruir-los perquè n'obtenim un benefici seria l'oposat a l'ètica.

Crec que ningú no acceptaria que algú es considerés humanista si practica l'esclavitud i el canibalisme. Per la mateixa raó, no pot ser acceptable que algú es consideri animalista i es dediqui a infligir mal als animals injustificadament; que és el que fem quan participem en l'explotació animal mitjançant el consum dels seus productes. El més semblant a la moralitat que tenim a la nostra cultura respecte dels animals és el principi de tracte humanitari que exigeix que no hem d'infligir mal als animals sense una raó que ho justifiqui. Per desgràcia, aquest principi és interpretat sota la perspectiva instrumentalista dels animals, de manera que al final se sol aplicar com un mitjà per a reformar la manera com explotem els animals; proposant que els hem d'usar de forma compassiva, de manera que n'eliminem el maltractament.

Usar i matar animals perquè ens diverteix menjar els seus cossos significa infligir mal als animals per mer plaer. Això és tractar bé els animals? Seria acceptable tractar així els humans? Molta gent està convençuda que la consideració moral pels animals es refereix a no causar-los massa mal o massa patiment, però això és, com a màxim, mera compassió que no arriba a ser moralitat. Podríem matar algú solament perquè no ens agraden les seves idees i fer-ho compassivament, de forma indolora, però això no té res a veure amb la moralitat sinó que és la negació del criteri moral.

Explotar els animals compassivament no forma part de la consideració moral sinó que és una indulgència respecte la nostra pròpia immoralitat. Si esclavitzéssim humans compassivament no deixaria de ser esclavatge i no deixaria de ser una injustícia.

A parer meu, l'animalisme tan sols pot tenir sentit moral des d'una perspectiva vegana. El veganisme es defineix com a oposició al tracte instrumental dels animals. El veganisme advoca per deixar de considerar els animals no humans com a mitjans per als fins humans i emancipar-los del sotmetiment que exercim sobre ells. Per això, el veganisme hauria de ser la base moral del moviment animalista. Solament rebutjant la cosificació dels animals pot resultar raonable que comencem a parlar de consideració moral en la nostra relació amb ells.

Creure que hom no ha de ser vegà per a ser animalista em sembla semblant a dir que un no ha de rebutjar el canibalisme ni l'esclavatge per a ser humanista. No crec que això sigui congruent de cap manera. Si l'humanisme accepta el canibalisme i l'esclavatge, llavors l'humanisme no significa res. Passa el mateix amb l'animalisme. Per això un torero s'acaba autodenominant animalista; algú que es dedica a matar animals per diversió es declara 'animalista'. Al final, qualsevol pot ser animalista i ja no vol dir res, perquè pot significar qualsevol cosa.

Per això, si l'animalisme es defineix com una posició moral aleshores un animalisme no vegà seria un oxímoron; un concepte que es contradiu a si mateix. Les contradiccions no poden existir en la realitat sinó solament com a pensaments o construccions gramaticals. Si no m'equivoco, el moviment animalista majoritàriament no es basa en una posició moral sinó una posició fundada en sentiments personals o en interessos egoistes. Encara que estiguessin convençuts que estan actuant èticament no ho estan fent.

Qualsevol persona que intueixi que hi ha un error de moralitat en la nostra relació amb els animals hauria de, em sembla, reflexionar si aquest error no rau principalment en la creença que els animals no humans existeixen com a mitjans per a satisfer els desitjos humans. Almenys, penso jo, si de veritat ens importen els animals hauríem de reflexionar-hi seriosament.

 

Els animals són part de la classe treballadora?

L'historiador Jason Hribal defensa a la seva obra (Veure llibre en PDF) la tesi  que els animals són part de la classe treballadora. Bàsicament, la teoria de Hribal és un intent de renovar la visió sobre els animals segons la perspectiva marxista perquè siguin considerats com a subjectes per a l'alliberament i no com a objectes per a la producció, que és el paper en què tradicionalment han estat catalogats. No obstant això, a parer meu, aquesta tesi de Hribal presenta diversos problemes importants que m'agradaria exposar concisament.

Primer de tot, per començar potser seria encertat assenyalar que el sol fet de rebutjar l'especisme no implica rebutjar l'explotació dels individus. Es pot ser partidari de l'explotació dels individus sense necessitat de discriminar-los per espècie. Així, doncs, el sol fet de rebutjar l'especisme no condueix a considerar que els animals mereixen ser alliberats de la nostra dominació. Per arribar a la conclusió que l'explotació animal és una injustícia cal una teoria que articuli conceptes que exigeixin un rebuig lògic a l'explotació dels subjectes, i aquesta teoria alguns animalistes consideren que hauria de ser el marxisme.

Ara bé, el problema comença quan la tesi que els animals “són part de la classe treballadora” depèn que assumim prèviament el marxisme com la nostra teoria de base. El plantejament de Jason Hribal es desenvolupa dins dels paràmetres de la tradició intel·lectual marxista, encara que no ho digui expressament. A parer meu, la seva tesi no pot ser una pretensió universalitzable, ja que depèn que estiguem d'acord amb acceptar el marxisme com a rector del nostre pensament. Sota aquesta perspectiva, potser el que hauríem de discutir en primer lloc és si hem d'acceptar el marxisme com a perspectiva filosòfica, i no simplement discutir sobre si els animals són part de la classe treballadora.

Per què no puc assumir el marxisme com la base del meu pensament? Hi ha diverses raons que ho impossibiliten a nivell moral. El marxisme és una teoria col·lectivista que no reconeix un valor inherent als individus que hagi de ser protegit per drets fonamentals davant d'ingerències de tercers. El subjecte ontològic en el marxisme és la societat i no pas l'individu —l'individu és una mera manifestació de la societat. Per això, fins i tot encara que estiguéssim en part d'acord amb la seva anàlisi sobre l'explotació, el marxisme és problemàtic a nivell moral i no sembla que sigui compatible amb un enfocament moral de drets; sobretot tenint en compte que el marxisme nega ni més ni menys que l'ètica tingui una existència autònoma i que hi hagi normes morals objectives.

A un altre nivell, segons el meu coneixement històric, quan es va intentar dur a la pràctica la solució que prescrivia Karl Marx el que va passar és que van canviar les condicions dels treballadors però no el seu estatus d'empleats ni la seva dependència d'una autoritat que els ordenava el què havien de fer. La diferència és que l'ordre marxista es substitueix al patró capitalista pel funcionariat de l'Estat, però no veig que els treballadors siguin alliberats de la dominació i l'explotació. L'Estat els garanteix l'ocupació i els proporciona universalment serveis públics —educació, sanitat, habitatge— però els treballadors no són amos de les seves vides ni lliures per triar, sinó que depenen de les decisions burocràtiques d'una jerarquia estatal. Per tant, em sembla que si apliquem la mateixa filosofia als animals llavors seguiran essent sotmesos a treballar per als humans, però millorant suposadament les seves condicions. De fet, Jason Hribal proposa que part dels guanys econòmics que s'obtenen d'explotar els animals en granges es destinin a finançar la seva jubilació en un santuari perquè no siguin enviats a l'escorxador o que els gossos emprats com a assistents tinguin drets laborals i vacances. Hribal defensa la reforma de l'esclavatge animal; no l'alliberament dels animals.

Penso que el marxisme pot ser una teoria útil per ajudar-nos a comprendre la dinàmica de l'explotació sobre els individus, però també sóc escèptic en el fet que ens pugui ajudar èticament a resoldre aquesta situació. Una anàlisi pot encertar, totalment o parcialment, en diagnosticar un problema, però això no comporta que l'encerti també en la prescripció o el remei.

A banda del què he esmentat, la filosofia marxista assumeix l'especisme a la seva base, tal com gairebé totes les altres teories filosòfiques i polítiques. Karl Marx aprova que els animals siguin tractats com a instruments per a satisfer les necessitats humanes. Aquesta contradicció no es resol senzillament declarant que els animals “són part de la classe treballadora”; perquè tapar el problema de la instrumentalització dels animals etiquetant-los com a "classe treballadora" a l'únic que pot conduir és a reformar les seves condicions de la seva explotació per així poder al·legar que ja hem eliminat els abusos sobre ells.

La doctrina marxista assumeix l'especisme per defecte i resulta més que evident que el fet d'assumir el marxisme no condueix a una posició animalista ni en deriva. Precisament d'aquí neix la pretensió d'Hribal de reconèixer els animals com a classe treballadora. Cal assenyalar que el mateix Karl Marx negava que els animals poguessin ser considerats treballadors. Marx argumenta que el concepte de treball s'ha de referir a la producció de valor material i no merament a la satisfacció de les necessitats vitals. Per això Marx considera que tan sols els humans poden ser treballadors, i aquesta suposada capacitat singular és allò que precisament Marx postula com la diferència qualitativa entre els humans i els altres animals.

No penso que el marxisme sigui necessàriament incompatible amb una perspectiva animalista. De fet, diversos autors, com Renzo Llorente i Bob Torres, no tenen especial dificultat a intentar compatibilitzar teòricament les dues posicions, encara que sí que es troben amb la dificultat que els marxistes en general acceptin aquesta convergència. Però per aconseguir aquesta compatibilitat d'una manera reeixida, al meu entendre em sembla que caldria una ampliació del marxisme molt més profunda del que aquests autors apunten. No té res de peculiar el fet que Marx fos especista, però a diferència del pensament d'altres autors, com el cas de Rousseau o de Bentham, crec que la teoria de Marx posa particularment difícil el fet de reconèixer els animals com a subjectes. Per descomptat, algú podria argumentar una crítica semblant sobre el pensament d'Immanuel Kant, però entenc que la diferència és que la teoria de Kant sí que ha estat revisada en profunditat per a adaptar-la a un enfocament animalista, com podem comprovar, per exemple, en el treball acadèmic de filòsofs com Christine Korsgaard i Tom Regan. Tanmateix, una convergència animalista de la doctrina marxista, malgrat les propostes d'aquests autors esmentats, encara resta pendent de desenvolupar.

De tota manera, fins i tot encara que fóssim marxistes i estiguéssim a favor de considerar els animals com a subjectes i rebutjar la seva cosificació, no estem lògicament obligats a acceptar la tesi de Hribal, que té problemes particulars fins i tot dins la pròpia perspectiva marxista; com intentaré explicar a continuació.

Per considerar legítimament que altres individus formen part de la classe treballadora ja partim del fet que ells són membres de la societat humana que consenten i accepten voluntàriament formar-ne part, i que actuen d'aquesta manera per satisfer els seus interessos en benefici propi, alhora que aporten un servei a la comunitat de la qual volen formar part conscientment. Per això, el treball infantil es considera un problema moral perquè els nens no poden donar consentiment ni treballen perquè els beneficiï. Els nens volen jugar i aprendre, i el seu benefici consisteix en créixer i desenvolupar-se com a éssers autònoms i capacitats. Així mateix, els animals no consenten ni tenen interès en treballar per a nosaltres, ni obtenen un benefici per a si mateixos del treball que fan per als humans —solament se'ls proporciona les condicions materials necessàries per a satisfer la funció instrumental que se'ls ha assignat. Els animals són forçats i coaccionats per treballar en benefici humà sent prèviament sotmesos com a propietats. No són doncs treballadors sinó esclaus.

En una entrevista a Jason Hribal se li presenten aquest tipus d'objeccions, però davant les respostes que al·lega em fa la impressió que Hribal ni tan sols comprèn bé l'objecció que se li fa. Hribal afirma que assenyalar que els animals són esclaus és sinònim d'estar a favor de tractar els animals com a esclaus!Em sembla que no podria estar més equivocat. Quan argumentem que és més encertat entendre que els animals són esclaus, i no són classe treballadora, el que s'està plantejant no és posicionar-nos a favor de considerar els altres animals com a esclaus sinó a favor d'entendre que el problema fonamental és que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat i que aquesta situació és la que genera la injustícia que resideix i es manifesta en la nostra relació amb ells. Insisteixo que Hribal o no comprèn o no sap respondre aquesta objecció. En general, el nivell d'argumentació de Hribal m'ha resultat una mica mediocre. Dedica gran part dels seus textos a descriure la manera com els animals han estat usats com a força de treball -la qual cosa no resulta sorprenent partint d'un historiador- però molt poc espai a intentar defensar amb raonaments per què pensa que els animals haurien de ser considerats com a part de la classe treballadora; una tesi ambiciosa que requereix una argumentació elaborada que la sostingui.

El discurs de Jason Hribal posa l'accent en la noció que els animals tenen agencialitat. Per suposat, hi ha diverses evidències que apunten que en efecte els animals són agents; en el sentit que són éssers intencionals; que tenen voluntat i prenen decisions. Però aquesta no és la qüestió que aquí es dirimeix. La qüestió és que els animals no tenen cap intenció de ser treballadors per als humans ni tenen voluntat de ser membres de la comunitat social humana.

Quan la gent declara que els treballadors humans explotats són "esclaus" assumeix una idea marxista, encara que potser no se n'adonen, perquè, des de la perspectiva marxista, la diferència entre l'esclau i el treballador assalariat seria més aviat de grau en la seva explotació i el marxisme defensa que aquesta explotació tan sols es pot resoldre quan els treballadors socialitzen tots els mitjans. Però aquest esquema no es pot aplicar als animals, com adverteix l'autor marxista Jon Hochschartner, ja que els animals no poden ser part de la classe treballadora –els animals no tenen capacitat de convertir-se en amos dels mitjans de producció. Si reconeixem, com argumenta Hochschartner, que la situació dels animals és anàloga a la dels esclaus humans, això vol dir que alliberar els animals de l'opressió comporta necessàriament alliberar-los de qualsevol relació lucrativa per als humans. Els animals no poden ser membres de la societat humana; socialment, solament poden ser esclaus o ser refugiats de l'esclavitud. Ells no poden triar ser treballadors ni cap altra categoria activa a la nostra societat. Així doncs, és comprensible que finalment Hribal es limiti a proposar reformes en les condicions d'explotació dels animals; que em sembla que és tot al contrari del que un marxisme no especista hauria d'aspirar.

Per tant, entenc que pretendre que els animals "són part de la classe treballadora" és acceptar l'actual situació d'esclavatge sobre els animals; que ells per descomptat no han triat. A la natura, en llibertat, els animals viuen a les seves pròpies societats; actuen per al seu propi benefici com a individus i el de les seves famílies i comunitats, que ells conformen lliurement. El fet que els animals estiguin introduïts a la societat humana és una situació forçada que es basa en la cosificació dels animals com a recursos dels humans.

Una crítica semblant podem trobar al text col·lectiu titulat 18 tesis sobre Marxisme i alliberament animal, en què s'explica taxativament que "els animals no produeixen plusvàlua i no formen part de la classe obrera". És la pròpia teoria de Marx la que explica que el sol fet que un individu sigui explotat no el converteix en part de la classe treballadora. Per això destaca el text que "mentre que la classe obrera pot ser subjecte del seu propi alliberament, els animals, en canvi, sols poden ser objecte d'alliberament."

En conclusió, no podem considerar que sigui correcte pretendre catalogar els animals dintre de la “classe treballadora” si reconeixem que ells ni han triat ni consentit formar-ne part; així com ni van triar ni van consentir formar part de la societat humana. Ells estan sota la dominació humana; forçats a servir com a mercaderies. Tots els animals considerats domèstics són descendents d'animals lliures que van ser segrestats dels seus hàbitats naturals pels humans per sotmetre'ls a l'esclavatge. La seva situació és actual és doncs anàloga a l'esclavatge humà, mentre estan sotmesos a l'estatus de propietat.

Acceptar considerar els animals com a part de la classe treballadora significaria avalar la posició que defensa millorar les seves condicions com a suposats treballadors en lloc d'alliberar-los de la seva submissió pels humans. Així doncs, la postura de Hribal sembla convergir amb la perspectiva benestarista, que es nega a reconèixer els animals com a subjectes de drets que no han de ser tractats com a recursos dels humans.

Finalment, comptem amb dades empíriques que contradiuen la tesi de Hribal. Hi ha animals que no treballen, menys encara si entenem la feina en el seu sentit marxista, atès que troben tot el que necessiten a la natura tal qual. Fins i tot si entenem treballar en el sentit més simple com l'acció de transformar el mitjà de forma instrumental per a satisfer les nostres necessitats, és evident que molts animals no treballen. Els depredadors no treballen; simplement cacen. Els orangutans no treballen; es dediquen bàsicament a menjar vegetació i fer una mica d'exercici. Els cavalls silvestres tampoc no treballen. El treball pròpiament dit solament seria característic en algunes espècies concretes; però ni tan sols és una cosa generalitzada en el món animal. Un altre argument més en contra de la idea que “els animals són part de la classe treballadora”. 

«Respecto el teu veganisme»

 

Fa temps que sentim a altres persones dir que "respecto el teu veganisme però tu has de respectar que jo vulgui menjar carn" i frases semblants. Per això es va haver de començar a explicar que el veganisme no tractava de respectar la nostra decisió personal de ser vegans sinó que tractava de respectar els animals —sobre l'obligació moral de no tractar-los com a mitjans per als nostres fins. El sentit del veganisme no tracta que algú respecti una decisió merament voluntària de no explotar els animals sinó que el veganisme postula que els animals no han de ser explotats per la humanitat. No es tracta d'una qüestió privada sinó d'un principi ètic.

Ara bé, el problema és en el fet que aquest aclariment ha degenerat amb el temps fins al punt que darrerament he vist diversos activistes vegans declarant a les xarxes socials que ells no pretenen que es respecti el veganisme ni tampoc volen que es respecti la seva decisió de ser vegans, sinó que tot tracta sobre respectar els animals, com si totes dues coses fossin excloents. Penso que aquesta declaració és un equívoc, per dues raons fonamentals.

    Primera raó; el veganisme és el rebuig moral a l'explotació dels animals. Veganisme vol dir que els humans no hem d'usar els animals. Per tant, respectar el veganisme implica respectar aquest principi ètic —de fet implica ser vegà. Si algú està a favor de l'explotació dels animals, llavors estrictament parlant, no respecta el veganisme; per molt que respecti la nostra decisió de ser vegans.

El problema de fons és que molta gent ha cregut, i segueix creient, que el veganisme fa referència a un tipus de «dieta» o un «estil de vida», i no en coneix la definició establerta. Malauradament, alguns vegans col·laboren en fomentar aquesta confusió quan identifiquen el veganisme amb un tipus de pràctica, una dieta o un estil de vida, en comptes d'identificar-lo com un principi ètic; que és com va ser definit originàriament.

    Segona raó; atès que encara és una minoria a la nostra societat la que dona suport al veganisme, també resulta important combatre la calúmnia i la demonització que es fa del veganisme. De vegades s'intenta distorsionar la percepció sobre el veganisme presentant-lo com una teoria fanàtica, violenta o perjudicial, l'aplicació de la qual té efectes nefastos; ja sigui per a la salut, per al medi ambient o fins i tot per a la continuïtat de la civilització en general.

Per tal d'aconseguir la massiva difusió del veganisme cal oposar-se a la desinformació sobre el veganisme i la seva aplicació a la vida pràctica. Així mateix, cal oposar-se als intents per impedir que els individus particulars decideixin assumir el veganisme i portar-lo a la pràctica. Per tant, també ha de ser respectada la nostra decisió de ser vegans en el context actual especista, perquè és una decisió raonable que no atenta contra la salut ni contra la societat en general; a banda del fet que el veganisme sigui una obligació ètica per a tots els que som agents morals.

Moltes persones que decideixen fer-se veganes són persones molt joves que de vegades es troben amb la incomprensió i l'hostilitat del seu propi entorn familiar. La seva decisió de ser veganes hauria de ser respectada. Per descomptat que això no ho aconseguim mitjançant l'enfrontament, sinó fomentant el diàleg i la informació correcta sobre el veganisme; tal com recomana el psicòleg Casey Taft. Proclamant que no s'ha de respectar la nostra decisió de ser vegans estem soscavant el suport que els cal a aquests joves i que ens cal a nosaltres per aconseguir la difusió del veganisme.

En conclusió, el que va començar essent un aclariment més o menys encertat sobre la naturalesa del veganisme sembla que degenera en un menyspreu vers el veganisme. Al·legar que no s'ha de respectar la nostra decisió de ser vegans és animar que se'ns obligui a participar en activitats d'explotació animal com quan s'obliga als estudiants a participar en pràctiques de vivisecció. És animar que se'ns impedeixi desenvolupar les opcions veganes que substitueixin els usos d'animals —com ha pretès recentment la indústria d'explotació animal. És en definitiva un entrebanc i obstacle per a la difusió del veganisme.

Si us plau, reflexionem detingudament sobre els nostres mots, sobre allò que nosaltres mateixos manifestem, i no solament sobre allò que els altres declaren.