Els insctes són éssers sentents

«Estic disposat a donar al cervell diminut d'un insecte —sempre que tingui la possibilitat de representar els estats del seu cos— la possibilitat de tenir sentiments; de fet, em sorprendria moltíssim descobrir que no en tenen.» ~ Antonio Damasio

Hi ha proves objectives que els insectes poden sentir –és a dir, processen percepcions de forma subjectiva– i específicament poden experimentar sensacions, emocions i desitjos? Doncs pel que sembla sí que n'hi ha:

«Ralph Greenspan, de l'Institut de Neurociències de San Diego, va presentar el mes passat a Melbourne els resultats següents. Quan un objecte mòbil passa per davant d'una mosca, no solament s'activen les àrees cerebrals de l'insecte que processen la informació visual, sinó també d'altres situades al lòbul frontal —que en la mosca rep l'oprobiós nom de cos bolet, però que mostra notables semblances amb el lòbul frontal del nostre cervell, on resideixen les nostres altes funcions mentals.

Greenspan va fer després un experiment que podríem anomenar la mosca de Pavlov: cada vegada que l'objecte passa per davant de la mosca, Greenspan li infligeix ​​a la bestiola un desagradable xoc tèrmic. Després de repetir-ho unes quantes vegades a intervals regulars, les neurones del cos bolet aprenen a predir quan vindran mal dades: de fet, es disparen mig segon abans que passi l'objecte i el xoc tèrmic.

Greenspan ha pogut determinar que aquest efecte pavlovià requereix l'activació simultània i coherent dels cossos bolet i d'altres circuits distants que podríem anomenar emocionals, amb perdó: circuits relacionats amb l'atenció, amb la percepció del perill, amb el record d'altres experiències plaents o doloroses. Emocions, vaja.»

També el químic Joe Schwarcz relata el següent cas:

«Primer es va pensar de fer servir el periplanone-B per atraure les paneroles mascles a alguna trampa amb verí incorporat. Però va sorgir un problema: quan les paneroles van veure que els seus companys morien en provar l'esquer, van començar a associar-ho amb la mort, i aviat van començar a escapar corrent, il·leses.»

Pel que fa a les abelles en particular -un dels insectes més explotats per l'home- Joan Dunayer ens relata el següent:

«L'evidència és que elles pensen i senten. [...] Hi ha una important evidència electropsicològica de la consciència de les abelles. En un experiment, els investigadors van mostrar a les abelles una seqüència de llums que apareixien a intervals regulars. Quan una llum era omesa [no s'emetia en el moment esperat] els cervells de les abelles mostraven activitat elèctrica immediata després del moment en què la llum ordinàriament hauria d'aparèixer. En altres paraules, les abelles van reaccionar mentalment a l'absència del flaix esperat. Amb tests similars, els humans tenen reaccions idèntiques. Una activitat cerebral semblant ha estat considerada com un indicatiu del que els investigadors d'abelles anomenen “consciència més alta”. Els mateixos resultats han estat observats en crancs i formigues. Així, els qui no creuen en la consciència de les abelles ignoren la literatura científica o estan cegats pel seu especisme.»

Algú pot insistir que no tenim proves totalment clares i fermes que confirmin la sentença en els insectes, però llavors caldria afegir que tampoc les tindríem respecte dels humans.

Com sabem que els altres éssers humans són sentents? Tan sols podem tenir experiència directa de la nostra pròpia sentença individual i singular; tota la resta són deduccions que fem a partir d'indicis.

Encara que potser és un dubte legítim a plantejar, no seria un dubte gaire raonable ja que les evidències apunten clarament que els humans són éssers sentents. Pels mateixos motius, el més raonable és deduir que probablement els insectes siguin en efecte éssers conscients.

En el seu article "Consciousness in a Cockroach” ["La consciència en una panerola"] Douglas Fox relata el següent:

«Per a Nicholas Strausfeld, un petit cervell és una cosa preciosa. En la seva carrera de més de 35 anys, el neurobiòleg de la Universitat d'Arizona, campus Tucson, ha observat les petitíssimes estructures cerebrals de paneroles, insectes d'aigua, cucs vermells, algunes gambetes i dotzenes d'altres invertebrats. [...] Strausfeld conclou que els insectes posseeixen “els cervells més sofisticats sobre aquest planeta”.

Quan vostè considera que les neurones en si mateixes són sorprenentment similars en tot el regne animal, tot això comença a tenir sentit. “Hi ha els mateixos blocs de construcció bàsics en vertebrats i invertebrats”, diu Strausfeld, “i hi ha certes maneres en què vostè pot col·locar aquests blocs de construcció junts en els cervells”.

“Probablement allò que requereix la consciència”, diu Koch de Caltech, “és un sistema prou complicat amb una enorme retroalimentació. Els insectes tenen això.»

Aquest coneixement hauria de suposar un canvi en la nostra actitud moral respecte dels insectes, deixant de discriminar-los i menysprear-los simplement pel seu aspecte o la seva mida. Segons informa l'agència de notícies BBC Mundo:

«La panerola —tan odiada per molta gent —és un insecte més sofisticat i social del que pensem, segons revela un nou estudi.

S'amaguen lluny, a l'aguait, de manera invisible, en racons foscos i esquerdes. Quan emergeixen, s'escapoleixen sense rumb, sovint al voltant de les nostres cases, cuines i en hotels i restaurants bruts.

Acabem menyspreant-les pel seu comportament natural, veient-les com una plaga que cal evitar i fins i tot exterminar. No obstant això, les paneroles han estat tractades sovint de manera injusta. En descobrir els secrets d'aquests esgarrifosos insectes, els científics han vist que són molt més sofisticats del que pensàvem.

Després de conèixer la seva vida secreta s'han adonat que les paneroles són en realitat criatures molt socials, que reconeixen els membres de les seves pròpies famílies, amb diferents generacions d'una mateixa família vivint juntes. A les paneroles no els agrada que les deixin soles i pateixen problemes de salut quan ho estan.»

 

No hi ha cap raó per a pensar que la capacitat de sentir dels insectes —i invertebrats en general que tinguin un sistema nerviós centralitzat— és fonamentalment diferent de la dels vertebrats. Tal com explica Chris M. Sherwin:

«Com que els estats mentals són una experiència privada, no podem estar segurs de si els altres animals, ja siguin vertebrats o invertebrats, tenen les mateixes experiències subjectives que els humans. En el cas dels vertebrats, fem servir l'argument per analogia, i si un animal respon de manera similar als mateixos estímuls, acceptem que la seva experiència ha de ser presumiblement anàloga, gairebé sense dubtar-ho i amb prou feines sense evidències addicionals respecte a la seva consciència o alguna funció nerviosa similar. Però, amb escassa justificació, es fa servir un criteri diferent amb els invertebrats. Això ha conduït a la creença generalitzada que, mentre que els vertebrats són capaços d'experimentar dolor, angoixa i patiment, la majoria dels invertebrats no en són capaços. Tot i això, si s'aplica l'argument per analogia sobre les evidències aquí presentades, s'aprecia que els invertebrats sovint responen a estímuls potencialment dolorosos o desagradables d'una manera sorprenentment similar a com ho fan els vertebrats, cosa que seria indicativa que són capaços experiències anàlogues. Rebutjar això sense proves irrefutables és canviar les regles de l'argument per analogia arbitràriament.»

Així conclou Aurora Ferrer:

«¿Per quina raó pensem que els insectes no tenen emocions? És el que es pensava abans d'alguns mamífers i aus, una qüestió que la ciència ha aclarit amb múltiples experiments. La por, l'enveja i altres emocions no són exclusives de l'ésser humà i es poden observar en un gos, un gat, un mussol o una mosca.»


Encara que no puguem tenir una certesa absoluta sobre tot això, totes les evidències apunten amb claredat que els insectes són éssers conscients. Ells experimenten sensacions i tenen desitjos i intencions. Per tant, mereixerien la mateixa consideració moral bàsica que qualsevol altre ésser sentent. És per això que hauríem de respectar-los, començant per no participar en la seva explotació: mel, gelea reial, seda, àcid carmínic [e-120]...


Articles relacionats: (En espanyol)

- Són conscients els insectes?

- Els insectes podrien tenir consciència

- La consciència dels insectes

- Les emocions no es limiten als éssers humans i altres vertebrats

- Les mosques també s'espanten

- Els insectes també tenen sentiments

- Paneroles i consciència

 

- Referències acadèmiques: (En anglès)

- Can Invertebrates Suffer? Or, How Robust is Argument-by-Analogy?

- What insects can tell us about the origins of consciousness

- Agitated Honeybees Exhibit Pessimistic Cognitive Biases

- Pavlov's Cockroach: Classical Conditioning of Salivation in an Insect

- Reply to Adamo, Key et al., and Schilling and Cruse: Crawling around the hard problem of consciousness

- Insects feel chronic pain after injury

 

Radical

Aquí us deixo un nou article d'Igor Sanz que aclareix una qüestió conceptual d'especial importància, ja que no es tracta tan sols de termes i significats, sinó d'idees i comportaments. Espero que el text us resulti tan profitós com a mi.

*************

Un dels adjectius que més se sol aparellar amb el veganisme i els vegans és radical. L'ús d'aquest apel·latiu sol fer-se amb dos propòsits fonamentals: d'una banda, atacar el veganisme, i de l'altra, agafar-se a una excusa —una altra més— per a no adoptar-lo.

En qualsevol cas, l'ús de la paraula radical es fa amb clares connotacions negatives, cosa habitual fins i tot més enllà de l'àmbit del veganisme. D'aquesta manera, l'equació/estratègia és molt senzilla: ja que comunament es considera allò radical com una cosa dolenta, al dir que el veganisme és una cosa radical induïrem a creure que és una cosa igualment dolenta.

El que succeeix, però, és que aquesta concepció del radicalisme és completament errònia. La paraula radical deriva del llatí radix, que significa arrel. Allò radical, per tant, és allò que va a l'arrel d'alguna cosa, a la seva base, al seu fonament. Realment, amb això, no dic res de nou. Em limito a recórrer directament al diccionari, que té com a primera accepció —l'original— de radical «pertanyent o relatiu a l'arrel», essent els seus sinònims fonamental, substancial, essencial o bàsic, mentre que els seus antònims serien relatiu o secundari.

Insisteixo que aquest és el significat original. El diccionari conté moltes paraules —entre elles la que estic tractant— amb diversos i variats significats, però aquestes noves accepcions són recollides a mesura que s'accepten col·loquial i massivament, i apareixen en el diccionari ordenades numèricament tal i com han estat incorporades. En el cas de radical, a mesura que baixem per aquestes altres accepcions que han estat gradualment introduïdes, ens adonem de com s'ha degenerat el significat fins el que més comunament se li atribueix avui en dia.

Però, el mot radical denota intrínsecament alguna cosa negativa, al menys en aquestes altres definicions? Doncs tampoc. Perquè fins i tot acceptant allò radical com una cosa extremista o contundent, ho descriurem com una cosa que senzillament no accepta termes mitjans.

No resulta difícil suposar d'on prové la manipulació que s'ha fet del radicalisme. Són radicals tots aquells que han defensat reformes i canvis profunds i fonamentals en les lleis i la societat, un postura oposada i poc convenient per aquells que ostenten el poder i els interessa mantenir l'statu quo. Així, es demonitza allò radical en favor d'allò 'moderat'. La mateixa Societat Abolicionista Espanyola de mitjan segle XIX ja portava per lema: "Abolició radical i immediata de l'esclavitud", i els seus membres es veien per aquesta postura sotmesos a les mateixes crítiques a les que s'enfronta avui el veganisme. La tergiversació, per tant, ve de lluny.

És l'eterna fal·làcia del terme mig, tan altisonant com mancada de fonament. Per ventura es pot ser moderat en el respecte? Es pot ser èticament moderat? Poden acceptar-se termes mitjos en qüestions com l'assassinat, les violacions, l'esclavitud, els abusos o la veritat mateixa? És evident que no. La justícia a mitges no existeix. La justícia a mitges és injustícia.

Això no vol dir que allò moderat no sigui acceptable en cap aspecte de la vida, com tampoc que allò radical sigui sempre una cosa positiva. Ho és, però, pel que fa al respecte, i d'això tracta el veganisme. Un principi radical, sí, però radical en el respecte.

 

*************

En conclusió, com bé ha aclarit l'autor, un radical és algú que va a l'arrel de la qüestió. Radical és algú les arrels morals del qual, i els seus fonaments ètics, són ferms i forts. Radical és també algú que se centra en la causa i l'origen d'un problema, abans que en les conseqüències. El contrari de radical no és moderat sinó superficial.

A més, el rebuig al radicalisme incorre en una contradicció lògica, perquè aquest rebuig ja és una postura radical en si mateixa i, per tant, estaria assumint allò mateix que diu condemnar.

Seria legítim preguntar-se si és innocent l'ús erroni de termes com radical o extremista en sentit despectiu —per convertir-los en sinònims de violent o nociu— o és potser un intent deliberat de l'statu quo per tal de desacreditar qualsevol que no es limiti a intentar canvis superficials i cosmètics en la societat. Ni ser radical ni ser extremista és en absolut sinònim de ser irracional, violent, nociu o destructiu. El seu significat, com bé ha exposat Igor Sanz, és un altre molt diferent.

Els que no volen que determinats problemes i injustícies se solucionin, el que prefereixen és que no siguem radicals sinó que ens comportem superficialment, és a dir, sense efecte.

Per tant, hem de ser més radicals, i no pas menys, i ens cal que hi hagi més radicals com nosaltres si volem de veritat aconseguir un canvi real en la nostra relació moral amb els altres animals.

 

Adoctrinar en l'especisme

 

 

 

«Assenyalar que podem explotar perquè som “superiors” no és més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I, exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la idea que el poder estableix el que és correcte. Així doncs, que algú ens expliqui per què aquest principi s’accepta cegament quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals.» ~Gary Francione

 

 

 

 

Des que som nens ens inculquen -ja sigui de forma explícita o dissimulada- la idea que és “normal” que altres animals estiguin sota la dominació humana. Al nostre voltant convivim amb animals no humans usats per a servir de companyia als éssers humans [“mascotes”] i ens alimenten amb cadàvers i secrecions d’altres animals emprats per a aliments dels humans.

 

   

«El sentiment que els membres de la nostra espècie mereixen una consideració moral especial en comparació amb els membres d’altres espècies, és antic i es troba profundament arrelat. El fet de matar persones, excepte en temps de guerra, és el crim jutjat amb més severitat entre els comesos comunament. L’única cosa sotmesa a una prohibició major en la nostra cultura és el fet de menjar persones (humanes) -encara que ja siguin mortes. No obstant això, gaudim al menjar membres d’altres espècies.» ~Richard Dawkins

 

 

«Acostumem a creure que solament les persones “malaltes” o amb determinats trets de personalitat poden ser capaces d’exhibir aquest tipus de comportament; però moltes persones que podrien ser qualificades com a empàtiques també poden -en certs contextos- comportar-se d’aquesta manera.» ~Jennifer Delgado

 

 

«A molts de nosaltres ens horroritzen les execucions judicials, encara que es tracti dels més espantosos criminals de l’espècie humana i, alhora, aprovem alegrement que es matin a tirs, sense judici previ, animals considerats com a plagues i que són força mansos. Realment, exterminem membres d’altres espècies inofensives com un mitjà de recreació i entreteniment.» ~Richard Dawkinsc

 

 

 

Quan ens fem adults i algú ens exposa la idea que tot això està malament -que tot això és esclavitud- resulta per tant comprensible que ens costi entendre-ho o que reaccionem refusant de ple la crítica contra les nostres idees i costums assumides des de la infància.

 

 

 

«Les idees, un cop que s’instal·len en un cervell, són molt difícils d’eradicar. Les primeres que arriben decideixen les que poden venir després perquè defineixen el nostre univers mental, el que som capaços de veure i entendre i tot el que no hi encaixi, sol quedar fora. Les idees són com gàbies, ens delimiten el món, ens tanquen dins d’un territori mental del què no podem sortir.» ~Pablo Malo

 

 

 

Hem interioritzat des de nens una cultura antropocentrista que ens ensenya a veure els altres animals com a instruments per satisfer les necessitats i desitjos humans. Tota la violència que exercim contra els no-humans és conseqüència directa d’aquest prejudici. No hi ha altra manera de posar remei a aquesta violència que eradicant aquest prejudici de la nostra ment. 

 

 

«Aquest usos dels animals són tan institucionalitzats i tan normalitzats socialment que és difícil trobar la distància crítica que es necessita per veure com d’horrorosos són com a formes de submissió, de servitud, i -en cas del sacrifici dels animals per a consum humà i altres propòsits- de descarats assassinats. [...] Hem estat formats per una història del pensament en la qual tot just som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les pròpies necessitats i desitjos.» ~Gary Steiner

 

 

 

 

La inculcació d’aquestes idees és la causant de l’opressió sistemàtica que exercim sobre els altres animals. No es tracta de cap maldat intrínseca i inevitable de l’ésser humà. És un problema de mentalitat que es pot solucionar mitjançant la mateixa manera per la qual fou provocat: l’educació.

 

Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual

Fa uns dies va aparèixer la notícia que a França s'havia aprovat una modificació legislativa mitjançant la qual els animals catalogats en la categoria d'"animals de companyia" —principalment gossos i gats— se'ls reconeixia jurídicament com a "éssers sensibles", és a dir, éssers que senten.

La qüestió és: i què?

Això senzillament no canvia res en absolut. Els animals no humans continuaran essent propietat humana i els propietaris podran continuar explotant-los —emprar-los per als seus fins. On és la diferència? És un canvi irrellevant que aparenta ser "important" però que ho manté tot exactament igual com fins ara.

Les lleis de "benestar animal" ja reconeixen que alguns animals no-humans són sentents. Per això no tenim lleis de "benestar vegetal" ni de "benestar mineral".

Que hi hagi animalistes que considerin que aquesta notícia és un "avanç" solament mostra el greu i estès desconeixement que hi ha sobre el problema fonamental en la nostra relació moral amb els altres animals.

Amb aquesta reforma legal els altres animals no deixaran de ser vistos com a coses. Continuaran essent considerats i tractats com a coses que existeixen per a ser esclavitzades pels humans. No canviarà absolutament res, excepte un paràgraf d'un paper.

Però és que aquesta mesura no serveix en la pràctica per a res? Sí, serveix per a alguna cosa. Serveix per a obstaculitzar el progrés del veganisme i fer creure a la gent que la situació dels animals es pot canviar mitjançant simples reformes legals i sense necessitat d'abolir el seu estatus de propietat. Per això serveix. És propaganda.

Tot i que la legislació no consideri alguns animals com a simples objectes —en el sentit d'éssers inerts— no equival en cap cas a què aquests animals deixin de ser tractats com a recursos, mercaderies i propietats. Per tant, que l'ordenament jurídic reconegui que els animals són éssers sensibles no implica cap canvi real per a ells en la manera en què són considerats des del punt de vista legal.

Crec que aclarir això és molt important perquè molta gent s'enganya i creu que una modificació legislativa en aquest sentit suposa alguna mena de revolució jurídica en benefici dels animals, quan no ho és en cap cas. Els animals continuen totalment sotmesos al capritx humà, no tenen un valor moral intrínsec reconegut i tan sols se'ls reconeix un valor instrumental en funció dels interessos humans.

Així doncs és la meva obligació oposar-me a la creença que aquests canvis legislatius siguin alguna classe d'"avanç" o de "passos" en la direcció d'eliminar la cosificació i explotació dels animals, perquè aquesta creença no té veracitat. Algunes mesures legislatives similars ja van començar a ser aprovades fa dos segles en països anglosaxons i això no va provocar, de cap manera, un canvi significatiu en la situació dels animals. La reforma de l'estatus de propietat dels animals mitjançant regulacions o normatives de "benestar animal" no condueixen a l'abolició d'aquest estatus d'esclavitud al què són sotmesos sinó que solament serveix perquè la gent cregui que està bé esclavitzar els animals sempre que ens preocupem per intentar assegurar el seu "benestar"; essent aquest suposat benestar en realitat un criteri absolutament limitat i determinat en funció dels interessos humans, i no en els interessos dels animals.

És clar que des del punt de vista lògic resulta incorrecte tractar un subjecte com si fos un objecte —i així mateix seria incorrecte des d'una perspectiva ètica racional— però l'ordenament jurídic no es fonamenta en la lògica sinó en la voluntat dels legisladors. És un sistema convencional i arbitrari. La legislació solament reflecteix els interessos dels poderosos o, en el millor dels casos, la pressió social dels ciutadans. Per això penso que, si un vol de veritat canviar les coses, el que ha de fer per aconseguir un canvi real en la situació dels animals no és enfocar-se en la jurisdicció sinó en l'ètica i en la conscienciació moral de la societat a través de l'activisme, per així aconseguir un canvi en les creences i costums de la gent, que són la font originària que marca la nostra relació amb els altres animals.

Res no canviarà de manera substancial mentre continuem pensant que els animals no humans són éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los per als nostres propòsits, tant si es tracta de menjar, vestimenta o entreteniment. Sense un canvi de paradigma moral no importa que els reconeguem com éssers sensibles, de la mateixa manera que el racisme o el sexisme no nega la sentença en els humans injustament discriminats i oprimits, sinó que els considera inferiors.

El veritable canvi, el canvi real que podem aconseguir ara mateix en favor dels animals és el veganisme.

Si realment estem en contra de la violència envers els animals —si creiem que està malament fer-los mal solament per simple plaer, tradició o conveniència— i aquesta declaració no és mera retòrica, llavors hem de deixar d'usar-los com a menjar, vestimenta o qualsevol altre fi.

Solament d'aquesta manera haurem deixat de considerar-los com a objectes —com a recursos per al nostre benefici— i començarem a reconèixer-los com a persones no humanes.

Els altres animals mereixen que fem aquest canvi. I podem fer-ho ja —des aquest mateix moment— fent-nos vegans, sense haver d'esperar cap llei.

 

"Ens tracten com a animals"

Sovint se sol expressar com una queixa que "ens tracten com a animals" per voler dir que ens tracten com a escombraries, com a esclaus, com a éssers que no mereixen consideració moral. Perquè aquesta és exactament la manera en què nosaltres tractem els altres animals: els no humans. Tota una cultura especista reflectida en una simple frase.

 

La caça

Un programa de televisió denuncia l'intent per part d'associacions de caçadors d'adoctrinar els nens perquè vegin la caça com una cosa atractiva i necessària. Però potser no estem fent exactament el mateix quan els adoctrinem perquè creguin que és atractiu i necessari emprar altres animals per a menjar, vestir i per altres fins que impliquen esclavitzar-los i assassinar-los?

Considero que és absurd negar que activitats com la caça o la pesca constitueixen un tipus d'esport. Aquesta activitat entra dins la definició general acceptada d'esport. El mateix passa amb l'hípica. Una altra cosa és que el fet d'usar i matar animals per esport sigui immoral, que sigui injust i deliberadament nociu per als animals. Però entrar a qüestionar la seva condició d'esport és innecessàriament problemàtic i distreu l'atenció del veritable assumpte, que és l'ètica.

Ara bé, la caça no és un mer divertiment, una activitat pròpia de psicòpates o un simple negoci, com solen apuntar les anàlisis més superficials sobre aquest tema. La caça moderna és sobretot un ritual cultural de dominació, mitjançant el qual es practica i celebra l'opressió de l'ésser humà sobre altres animals. No es basa realment en la necessitat o el benefici, sinó en l'afirmació de la supremacia humana sobre les altres espècies que l'home considera de la seva propietat. La caça és doncs un símptoma: una altra conseqüència de l'especisme.

La causa originària d'aquesta violència és considerar els altres animals com a mers recursos per al nostre benefici, ja sigui per a caçar, menjar o vestir. En això, els caçadors no es diferencien de la resta de la gent que participa en l'explotació animal. L'únic motiu real que tenim per intentar justificar el fet d'emprar altres animals per a menjar —o vestir-nos amb trossos dels seus cossos— és la inèrcia del costum o el simple plaer que n'obtenim.

Rebutgem la caça perquè no hem estat educats per a veure la caça com una cosa normal. No rebutgem menjar animals perquè hem estat educats per a veure el consum d'animals com una cosa normal. Però la injustícia és exactament la mateixa.

No és coherent estar en contra de la violència o en contra de l'explotació d'individus [això vol dir: fer servir algú com un mer recurs, com un simple mitjà per aconseguir una fi] i alhora considerar que és moralment acceptable fer servir altres animals com a menjar. No podem justificar l'explotació animal més del que podríem justificar l'explotació humana.

La caça va deixar de ser una necessitat real a partir del Neolític. La seva pràctica continua, principalment i quasi exclusivament, per pura diversió. Com que els animals estan exclosos de la comunitat moral, i són considerats com a objectes i mers recursos, llavors la caça ha continuat fins als nostres dies tot i que no hi ha cap raó que justifiqui infligir aquest dany als animals. És una altra activitat que es manté per tradició, igual que moltes altres que impliquen violència sobre els animals. Passa el mateix també amb la pràctica de menjar animals, que es manté principalment motivada pel costum i el plaer, malgrat que no hi ha una necessitat que la pugui justificar.

Si tenim en compte que no tenim una necessitat nutricional de consumir animals llavors no hi ha excusa per a emprar altres animals com a menjar. Si ho fem no és per cap necessitat, sinó per continuar una tradició amb la que hem crescut; o per obtenir-ne un plaer; o per a creure que els altres animals no mereixen el mateix respecte que nosaltres pel simple fet de no ser humans.

Encara que haguéssim tingut una vida suposadament digna, no voldríem que ningú ens matés per a fer-nos servir de menjar. Els altres animals, igual que nosaltres, són éssers conscients que tenen un interès propi en viure, en continuar existint, a més a més del seu interès en evitar el patiment i gaudir d'un benestar. Aquests interessos són intrínsecs a la seva capacitat de sentir. (Veure: Sintiencia y personalidad).

El problema no és tan sols el consum de carn, sinó tot allò que procedeix d'altres animals: ous, lactis, mel, cuir, llana... No hi ha diferència. Tots procedeixen d'animals que han estat explotats i finalment destruïts. Tampoc no hi ha cap diferència en el fet que podem viure sense haver de recórrer a cap producte de l'explotació animal.

Qualsevol tipus d'explotació animal tracta els no-humans com a objectes per a la producció. Tan en una granja industrial com en una granja tradicional —o en un criador o en un vedat de caça— els animals no humans són allà perquè nosaltres n'obtinguem algun producte a costa de la seva vida i la seva llibertat. Tots ells són confinats en recintes i finalment se'ls pren la vida quan els seus propietaris ho decideixen. Això és esclavitud.

Els altres animals són considerats els nostres esclaus; i si l'esclavitud està malament quan es tracta d'éssers humans aleshores, en virtut del principi moral d'igualtat, també està malament quan es tracta d'éssers humans i altres animals.

Qualsevol argument que pretengui justificar la caça d'animals, si fos vàlid, serviria igualment per a justificar la caça d'éssers humans. I si caçar està moralment malament, aleshores, per la mateixa raó, també està malament consumir productes de l'explotació animal.

 

Menjar animals - menjar nens

Una notícia de la pàgina satírica El Mundo Today titulada: "McDonald's presenta una nova hamburguesa de carn de nen criat en llibertat" ens pot servir per a reflexionar sobre la moralitat de la nostra relació amb els altres animals.

Si fos correcte menjar altres animals perquè són menys intel·ligents o menys conscients que nosaltres, llavors per què no estaria bé menjar també nens que en efecte són menys intel·ligents o menys conscients que nosaltres els adults?

Quina raó ens impedeix èticament emprar éssers humans per a menjar i altres propòsits en què usem els altres animals com a simples mitjans per als nostres fins? Si hi ha alguna raó que justifiqui el respecte a éssers humans sense importar la seva intel·ligència, aleshores aquesta raó hauria de valer igualment per als altres animals.

D'altra banda, si fos cert que als animals no humans solament els importa el plaer i evitar el patiment —tal com defensa el benestarisme— aleshores per què no aplicar la mateixa perspectiva hedonista respecte dels nens, o dels humans en general? A simple vista, sembla que els nens, o fins i tot tots els humans en general, es limiten simplement a rebutjar allò desagradable i a cercar allò que consideren agradable.
 
Imaginem que algú es cregués la notícia i digués el següent:

«No entenc per què alguns critiquen això. Si els nens són feliços i els maten sense dolor, quin problema hi ha? Per què alguns s'hi oposen? Quina ximpleria és aquesta que “no està bé menjar nens”? No cal ser radicals. Als nens solament els importa gaudir i no patir. Estan ben cuidats. I a més, la seva carn és molt bona. Que potser pretenen els extremistes que mengem pedres? Les plantes també tenen sentiments i bé que se les mengen aquests hipòcrites amants dels nens.»

Els porcs tenen un desenvolupament mental equivalent a un nen humà de tres anys. L'única diferència és el cos, i l'espècie en què estan catalogats, però en la capacitat sensitiva i intel·lectiva són iguals als nens humans que ronden els tres anys.

Si els altres animals són éssers conscients que tenen voluntat i interessos propis referits a la seva supervivència i benestar, per què no els respectem de la mateixa manera que respectem els éssers humans? L'única diferència és l'espècie. Aquesta discriminació injustificada basada en l'espècie és el que anomenem especisme.

Aquest article òbviament no pretén fomentar l'ús de nens per a menjar ni el canibalisme. Tan sols és un exercici de pensament paradoxal, que consisteix a deduir una conclusió coherent a partir d'una creença que es considera veritable que condueix a la paradoxa d'haver d'assumir que aquesta creença atenta directament contra les altres creences que també s'han assumit com a veritables.

És a dir, si algú creu que està bé menjar animals, i explotar-los en general, perquè són "menys intel·ligents" que els humans, això condueix lògicament a acceptar que els humans "menys intel·ligents" puguin ser emprats com a menjar per part dels humans més intel·ligents, la qual cosa contradiu la noció moral que els éssers humans no han de ser usats com a aliment. Si l'argument de la intel·ligència no és vàlid per als humans aleshores per lògica tampoc no pot ser-ho per als no-humans.

Aquest és un exercici mental molt usat per activistes vegans per a evidenciar que acceptar els arguments que es fan servir per intentar justificar l'especisme condueixen necessàriament, per lògica, a acceptar el mateix tracte envers els humans. De fet, aquests mateixos arguments van ser emprats per a intentar justificar l'esclavatge sobre éssers humans. Així, es pretén que la gent reflexioni que aquests mateixos arguments erronis són els que pretenen justificar l'especisme.

 

Especisme de les conseqüències

La fal·làcia ad consequientam [dirigida a les conseqüències] consisteix bàsicament a intentar demostrar o refutar un argument apel·lant a les seves suposades conseqüències, en comptes de rebatre la validesa de l'argument en si mateix. En aquesta mateixa fal·làcia és en la que es basa la ideologia del conseqüencialisme: la idea que el bé i el mal es determinen per les conseqüències dels nostres actes.

Exposaré tres exemples molt habituals que se solen al·legar per intentar refutar la validesa del veganisme apel·lant a la fal·làcia conseqüencialista:

 

1. Està bé menjar animals perquè en cas contrari moriríem.

Davant d'aquest argument hi ha dues respostes. Una enfocada en la validesa empírica i una altra en la seva validesa formal.

En allò empíric: és un fet que els humans no tenim cap necessitat nutricional d'emprar altres animals per a alimentar-nos. Una alimentació vegana [el contingut de la qual és 100% vegetal], que estigui ben planificada, ens aporta tots els nutrients que requereix el nostre organisme. Per tant, les circumstàncies no ens aboquen a la necessitat de fer servir altres animals. El cultiu agrícola ens subministra tots els aliments que ens calen per a viure sans. Sí, també la vitamina B12.

En allò moral: la necessitat no és una justificació ètica.

El fet que tinguem necessitats alimentàries no ens legitima a fer servir altres animals –o altres humans– per tal de satisfer-les, de la mateixa manera que el fet de tenir necessitats sexuals no justifica usar altres humans –o altres animals– per a satisfer-les sense el seu consentiment o a expenses de vulnerar la seva vida o la seva llibertat.

Una justificació moral és un raonament que es dedueix a partir d'aplicar els principis ètics bàsics. Aquests principis són la igualtat –el principi de la mateixa o igual consideració– i el valor intrínsec.

El fet d'usar algú per al nostre benefici sense el seu consentiment o vulnerant els seus interessos bàsics no s'ajusta a aquests principis sinó que, al contrari, els viola de manera flagrant.

Per tant, si l'única manera d'evitar la mort fos emprar altres animals com a menjar, continuaria estant igual de malament el fer-ho, de la mateixa manera que si l'única manera de tenir relacions sexuals fos violar algú continuaria estant igual de malament. La necessitat mai no justifica èticament cap acció.

Hi ha un altre argument que diu així:

 

2. Si ens fem vegans llavors la civilització humana es col·lapsarà i desapareixerà.

No hi ha cap prova que el veganisme suposi una amenaça per a la civilització humana. Ningú no ha demostrat aquesta afirmació. Aquest argument també es va fer servir en el passat per intentar atacar l'emancipació dels esclaus humans o el reconeixement d'igualtat de drets a la dona. Tant els esclavistes com els partidaris del partriarcalisme afirmaven que abolir l'esclavitud i el sotmetiment sobre les dones suposaria, com a conseqüència, el caos i la desaparició de la societat civilitzada.

En relació a aquest argument se solen al·legar sovint tota mena de disbarats, com el de, per exemple, dir que si deixem de menjar altres animals llavors “la seva sobrepoblació envairia el planeta” i no ens deixaria espai a nosaltres. La sorprenent estultícia d'aquest raonament s'evidencia simplement en adonar-nos que la gran majoria d'animals que fem servir per a menjar són portats al món pels mateixos humans. L'ús d'animals per a aliment –o per a vestimenta– es produeix mitjançant un sistema de cria que de forma sistemàtica embarassa forçosament les femelles perquè neixin més animals per tal d'esclavitzar-los i consumir-los. Nosaltres els criem per després menjar-nos-els.

Hi ha un altre argument que afirma que si deixem de fer servir animals no-humans –i tots mengem solament vegetals– llavors no hi haurà prou terreny cultivable per a alimentar tota la població. No obstant això, els càlculs evidencien justament el contrari. Si apliquem el principi del veganisme a l'àmbit de l'alimentació, resulta que ens caldria menys terreny de cultiu per alimentar la humanitat. Entre altres coses, per la senzilla raó que en un món vegà ja no hi hauria milers de milions de no-humans esclavitzats que hem d'alimentar.

Hi ha un tercer argument molt recurrent que s'expressa així:

 

3. Està bé que fem servir els animals per fer experiments amb ells perquè això ens beneficia als humans.

Com ja hem vist al primer exemple, resulta que els beneficis no poden justificar moralment una acció. A més, si el benefici fos un argument moral llavors qualsevol cosa que ens beneficiés seria èticament correcta. Però això és l'egoisme; no l'ètica. L'ètica no té a veure amb el benefici, ni amb el plaer o la felicitat, sinó amb el deure de fer allò que és objectivament correcte. O com diria Kant: «La moral és en si una pràctica en sentit objectiu —és la totalitat de les lleis obligatòries sense condició segons les quals hem d'actuar».

Si actuem d'acord simplement al que ens resulta profitós llavors no té sentit que parlem de moral com si fos un àmbit singular. Hi ha moltes coses que sabem que ens beneficien i alhora sabem que no seria correcte fer-les. No són correctes perquè fer-les suposa danyar altres individus, ignorar els seus interessos o tractar-los com a objectes.

 

Finalment, abans d'acabar voldria assenyalar tres punts importants sobre aquesta fal·làcia:

    Primer; encara que els arguments centrats en les conseqüències fossin empíricament certs, no invalidarien el veganisme. Si els arguments ètics que fonamenten intrínsecament el veganisme són correctes llavors no és moralment rellevant quines suposades conseqüències comporti adoptar-los a la pràctica. El contrari seria incórrer en una fal·làcia lògica. De tota manera, les objeccions contra el veganisme basades en les suposades conseqüències negatives són empíricament falses.

 

    Segon; és important no confondre les conseqüències amb les implicacions. Per exemple, assassinar algú no està malament perquè tingui com a conseqüència posterior la mort sinó perquè implica la intenció de destruir la vida d'algú per al nostre benefici o objectiu. Aquesta intenció destructiva no és una conseqüència derivada, sinó un fet implícit al mateix acte d'assassinar. De vegades es produeix una certa confusió entre les implicacions i les conseqüències.

 

    Tercer; de ben segur que més d'un en llegir aquest text pensarà: "Ah, aleshores cal fer les coses sense tenir en compte les conseqüències". Però aquest pensament és erroni ja que no és pas gens inapropiat el preocupar-se de les conseqüències.

Per exemple, si entenem que el veganisme és el correcte, aleshores l'hem de dur a terme perquè és un imperatiu moral. Les conseqüències que pogués portar no són rellevants per a determinar la nostra obligació i obligació moral. Això no obstant, és perfectament legítim que ens informem adequadament de com aplicar el veganisme de manera que no ens comporti innecessàries conseqüències negatives.

Si el veganisme és correcte aleshores necessàriament l'explotació dels animals és un error moral i ha de deixar d'existir, més enllà de les conseqüències que pogués comportar-ne la desaparició.

Ni les veritats de fet –veritats empíriques– ni les veritats de raó –veritats lògiques– depenen de les conseqüències que tinguin per a nosaltres reconèixer-les en la seva veracitat.

És una veritat de fet que tots som mortals, independentment de les conseqüències negatives que això impliqui. Això és una veritat empírica.

De la mateixa manera, és una veritat moral que no hem de tractar els subjectes com si fossin objectes. Aquesta és una veritat ètica, ja que l'ètica racional es fonamenta en la lògica.

La correcció ètica funciona independentment que les seves conseqüències ens agradin, ens beneficiïn o ens perjudiquin. Tot i que això no implica, com ja he assenyalat anteriorment, que no puguem o no ens haguem de preocupar per evitar conseqüències perjudicials innecessàries, dins dels límits de l'ètica.

Per tant, no suggereixo que les conseqüències no s'hagin de tenir en compte. No obstant això, mai no poden ser avaluades al mateix nivell que les intencions o les implicacions dels actes. No són a la mateixa categoria.

Les conseqüències d'una acció no poden servir per a jutjar-la. Un acte pot tenir innombrables conseqüències diferents, moltes involuntàries.

No podem controlar les conseqüències d'un acte; però sí que podem controlar el que fem i les intencions amb què actuem. Allò que determina la moralitat d'un acte és allò que implica l'acte en si mateix i la intenció amb què es duu a terme. Perquè això és el que pertany al nostre àmbit de decisió; no les conseqüències.

 

Benestarisme i benestar animal: alguns aclariments

Penso que és important aclarir una distinció rellevant: la postura del Benestar Animal és diferent de la doctrina ideològica del benestarisme. Són dues postures per context molt relacionades i solen ser confoses com si es tractés del mateix. No obstant això, en aquest assaig pretenc explicar per què entenc que no són el mateix.

Anomeno benestarisme —o benestarisme animal— a una branca o extensió o derivació de la doctrina filosòfica de l'utilitarisme que s'aplica específicament a la nostra relació amb els animals. 

El benestarisme és una doctrina que reconeix que els altres animals tenen un interès genuí en evitar el sofriment i que aquest interès ha de ser considerat a un nivell similar que l'interès en no sofrir dels humans. El benestarisme seria una adaptació de l'utilitarisme. Tots dos neixen del pensament de Jeremy Bentham, en la segona meitat de segle XVIII, que fou el primer pensador que va defensar l'existència d'un valor moral en els interessos dels altres animals que no depenia de la seva relació amb els interessos humans. 

D'altra banda, el concepte que anomenem «Benestar Animal» existia des de molt abans que aparegués el benestarisme entès com a doctrina moral. Trobem lleis registrades ja al segle segle XVII que prohibien el "tracte cruel" als esclaus no humans. 

Així doncs, el Benestar Animal consisteix en una postura concreta en favor de regular l'ús d'animals per a benefici dels humans i que deriva directament de l'antropocentrisme. El Benestar Animal es preocupa sobre la crueltat o el patiment excessiu que infligim als altres animals. Però aquesta preocupació no es fonamenta en la consideració dels interessos d'aquests animals sinó en la preocupació que aquest tracte sobre els animals afecti negativament els humans. 

Podem comprovar que, sense importar el nom que els atribuïm al final, ens trobem amb dues posicions teòriques diferents. A més, el benestarisme és de naturalesa pròpiament moral mentre que el Benestar Animal és de naturalesa política. És per això que el professor Gary Francione ha denominat a el Benestar Animal com «benestarisme legal», perquè és una posició legalista. Així en el context legal podem parlar de normes benestaristes. En canvi, el benestarisme ideològic o filosòfic és una posició moral. Quan parli de benestarisme m'estaré referint, per defecte, al benestarisme moral. 

És habitual que sovint hi hagi confusió o equiparació entre les dues postures, a causa de l'evident semblança dels termes i al fet que el benestarisme moral ha estat, i continua essent, un dels principals impulsors de la política del Benestar Animal des de principis de segle XIX. Tanmateix, és possible ser partidari del Benestar Animal sense haver de compartir la línia ideològica del benestarisme. I, també, un benestarista no ha de donar suport obligadament al Benestar Animal. Insistiré sempre que es tracta de dues categories diferents. 

En realitat, el Benestar Animal pertanyeria a un moviment ampli dins de l'àmbit animalista que anomeno proteccionisme. El proteccionisme és una postura ideològica antropocentrista que considera que hem de protegir els animals —acceptant per descomptat el seu estatus com a propietat humana— en tant que aquesta protecció tingui com a motivació i objectiu afavorir els interessos dels humans. 

Tant el benestarisme com el Benestar Animal tenen en comú l'ésser postures conseqüencialistes. Això vol dir essencialment que el seu criteri no es basa en principis sinó en aconseguir objectius. 

El consecuencialismo és la postura ideològica que es resumeix en el lema: "la fi justifica els mitjans". És a dir, al conseqüencialista solament li importa aconseguir un determinat objectiu sense limitar-se per cap altre condicionament. Dins d'aquesta tendència estaria tant el benestarisme com el proteccionisme que sosté el Benestar Animal. En canvi, la postura ètica deontològica considera que hi ha principis bàsics que no hem de vulnerar a l'hora d'aconseguir un fi determinat, per molt lloable que sigui aquest fi. En aquesta categoria, s'inclourien el veganisme i la filosofia moral dels Drets Animals. 

Els partidaris del benestarisme poden donar suport literalment a qualsevol cosa que ells creguin que ajudaria a "reduir el patiment" o a "augmentar la felicitat" dels no-humans. Entre aquestes coses, hi hauria les lleis que promou el Benestar Animal.

Aquestes paraules de l'activista Ingrid Newkirk resumeixen el punt central de la filosofia benestarista:  

«Si solament pogués tenir una cosa, seria acabar amb el patiment». [...] «Si pogués prendre coses dels animals i matar-los tot el dia sense causar-los patiment, llavors les prendria... Tothom hauria d'estar d'acord en què els animals no haurien de patir al robar-los o matar-los, prenent la pell de l'esquena o prenent els seus ous, o el que sigui. Però tu no els hauries d'obligar a passar per una tortura per a fer això.» 

Un benestarista no reconeix que els éssers que senten posseeixin un interès genuí en viure, un interès en continuar existint a banda de l'interès en gaudir d'un benestar, ni que tinguin un interès en ser lliures i mantenir una autonomia personal. No reconeixen cap altre interès inherent que no sigui el d'aconseguir plaer i evitar el dolor. D'aquesta manera, els bienestaristes no tenen inconvenient en donar suport a l'assassinat —com és el conegut cas de l'organització PeTA— ni en promoure l'esclavitud animal; sempre en tant que ells creguin que això serveix per a "eliminar el sofriment" o "augmentar la felicitat". 

D'altra banda, els partidaris del Benestar Animal, des de la postura proteccionista, estarien a favor de qualsevol mesura que serveixi per a garantir que no es provoqui un "patiment excessiu" pel que fa a l'ús d'animals. Per exemple, en les regulacions de Benestar Animal s'inclouen mesures sobre la manera en què els animals són conduïts a l'escorxador per ser degollats i escorxats. 

No obstant això, la preocupació fonamental del Benestar Animal no és el benestar dels animals no humans sinó que és primerament el benestar dels humans, com així s'especifica molt clarament en les normatives de Benestar Animal: 

«La protecció dels animals en el moment del sacrifici o la matança específicament, és una qüestió d'interès públic que influeix en l'actitud dels consumidors enfront dels productes agrícoles. D'altra banda, la millora de la protecció dels animals en el moment del sacrifici contribueix a millorar la qualitat de la carn i té un efecte positiu indirecte en la seguretat laboral en els escorxadors.» 

Posicions com la del Benestar Animal aparentment semblen preocupar-se pels interessos dels animals, però en realitat solament es preocupen d'afavorir els interessos dels seus explotadors. 

Els partidaris del Benestar Animal serien conseqüencialistes solament respecte dels no-humans, mentre que als humans sí que els reconeixen un valor intrínsec que els impedeix tractar-los com si fossin mers recursos. Aquesta discriminació basada en l'espècie és el que assenyalem com a especisme.

D'aquesta manera, mentre que el benestarisme sí donaria un valor intrínsec al sofriment d'altres animals, el Benestar Animal tan sols té en compte el sofriment en relació amb els interessos humans. El Benestar Animal és una postura derivada de l'antropocentrisme mentre que el benestarisme és una derivació de l'utilitarisme entès sota la perspectiva del filòsof Peter Singer. 

Em temo que la confusió terminològica entre benestarisme i Benestar Animal continuarà, igual que altres confusions, però espero que aquesta breu nota potser serveixi per ajudar almenys a aclarir que hi ha dos conceptes diferents darrere d'aquests termes.

Després de l'especisme, el pitjor prejudici al qual ens enfrontem és la creença que als animals solament els importa "patir i gaudir". Aquesta noció —que tant benestarisme com Benestar Animal comparteixen— no respecta els altres animals com a persones, no reconeix que els individus tinguin drets morals, i els considera simples recipients de dolor i plaer, i com a instruments per a fomentar el benestar general o per a reduir el sofriment. Aquesta manera de pensar perpetua la nostra opressió sobre els altres animals.

 

Antropocentrisme o la llei del més fort

Se suposa que rebutgem la idea que el fort, pel sol fet de ser-ho, té dret a sotmetre o destruir el feble. Però resulta que tan sols la rebutgem quan es tracta d'éssers humans. Quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals, aleshores el que fem és precisament abraçar i intentar justificar aquesta idea —la creença que els poderosos tenen dret a oprimir els que són més febles i aprofitar-se'n per a obtenir-ne un benefici. D'aquesta manera creiem que nosaltres, els humans, som superiors, més intel·ligents i poderosos que els altres animals i que, per tant, tenim una suposada legitimitat per sotmetre'ls i explotar-los en benefici nostre. Es tracta de la creença en la superioritat humana.

No obstant això, sabem que els altres animals són éssers conscients —són éssers que tenen una ment amb sensacions, intencions i interessos propis— i no obstant això, tradicionalment els hem tractat com si fossin objectes i els fem servir com a mers recursos; ho fem perquè podem fer-ho i perquè ens beneficia. Però, en què es diferencia aquest comportament nostre del fet d'esclavitzar altres humans?

Si podem veure que el racisme i el sexisme a nivell ideològic postulen l'opressió d'un col·lectiu sobre un altre, al·legant una diferència de raça o de sexe, també podrem advertir que aquesta mateixa mentalitat o manera de pensar és la que presideix la nostra relació predominant amb els altres animals. Al·legant una diferència d'espècie ens considerem legitimats a discriminar i oprimir els altres animals. D'aquesta manera els convertim en les nostres propietats i els emprem de menjar, com a animals de companyia i altres fins. Ens aprofitem de la nostra intel·ligència i el nostre poder per a fer-los coses que mai no voldríem que algú ens fes a nosaltres, i pensem que està bé actuar així simplement perquè ells no són humans.

En aquest context, l'antropocentrisme consisteix a considerar els altres animals com a mitjans per a les finalitats humanes. Els animals són considerats menjar, vestimenta, entreteniment, transport… No són considerats com a individus que tenen interessos que hem de respectar sinó com a instruments per a satisfer els desitjos humans.

D'aquesta manera, la relació actual que tenim amb els altres animals es basa en la llei del més fort: apliquem el nostre poder sobre aquells que són més febles i indefensos que nosaltres per així obtenir-ne un benefici. Això és tot. Així basem la relació actual amb els altres animals: en el poder.

Tant li fa quina ideologia tingui cadascú individualment. Quan apareix la qüestió dels animals, gairebé tothom, de cop, assumeix postulats que semblen més propis del feixisme; això és, si tenim el poder de fer alguna cosa als altres per beneficiar-nos nosaltres, llavors estem legitimats a fer-ho sense importar el perjudici o dany que els infligim.

Sovint diem que els altres animals no tenen drets perquè suposadament no tenen capacitat de defensar-se i reivindicar-los, però això significa que, per exemple, els éssers humans que són explotats i assassinats i no tenen mitjans per a defensar-se tampoc no tenen dret a la vida i a la llibertat? Els nens que pateixen abusos no tenen drets atès que no tenen capacitat per defensar els seus interessos? D'aquesta manera al·leguem que solament perquè tenim el poder d'usar i matar algú aleshores aquest algú no té drets perquè no es pot defensar; tenim el poder d'imposar-li els nostres desitjos, forçant la seva voluntat i vulnerant els seus interessos.

La veritat és que, encara que podem explotar els animals, el que no podem justificar moralment és l'explotació animal. Cap argument basat en la raó no demostra que l'explotació dels animals es pugui ajustar als principis ètics bàsics. En realitat, el raonament ens mostra tot el contrari. Els principis fonamentals de l'ètica posen en evidència que l'explotació animal és contrària a les nocions més bàsiques de la moral, com denuncia el professor Gary Francione:

«Assenyalar que podem explotar els altres animals perquè som “superiors” no és res més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix el que és correcte. Així que per què, digueu-me, aquest principi és tan cegament acceptat quan es tracta de la nostra relació amb els animals.» [Gary Francione, La superioritat humana, 1996]

Al fer servir els altres animals els tractem com si ells solament tinguessin un valor extrínsec o instrumental, i ignorem que tenen un valor inherent —ells valoren la seva pròpia supervivència i benestar.

En usar els altres animals estem supeditant els seus interessos als nostres, si no directament ignorant-los del tot. Ambdós fets violen el principi de la mateixa consideració.

A l'emprar els altres animals ho fem sense tenir en compte el seu consentiment —com si ells no fossin individus que tinguessin voluntat pròpia sinó que fossin simples objectes— i de manera sistemàtica violem els seus interessos més bàsics: el desig de viure, el desig de no patir mal, el desig de gaudir de la vida i viure en llibertat sense estar sotmesos a la voluntat dels altres.

La nostra mentalitat especista permet que haguem cosificat éssers que senten fins al punt de veure'ls com a mitjans o eines que existeixen per satisfer els nostres fins. Els hem convertit en el nostre menjar, la nostra roba, el nostre entreteniment. Els considerem com la nostra propietat. De la mateixa manera que vam fer amb altres éssers humans quan els vam convertir en la nostra propietat: els nostres esclaus.

La supremacia d'uns éssers humans sobre altres basada en la raça s'intenta justificar de la mateixa manera al·legant la superioritat en intel·ligència. Passa el mateix quan s'intenta justificar la dominació de l'home sobre la dona. I exactament les mateixes excuses es repeteixen en intentar justificar l'explotació de l'ésser humà sobre els altres animals.

Si realment tenim un sentit de la justícia no podem continuar eludint ni excusant aquest greu problema. No hem de continuar ignorant el nostre especisme. Discriminem moralment entre individus segons l'espècie en què estiguin catalogats igual que ho vam fer segons la raça o el sexe.

Si som capaços de sentir empatia no podrem ignorar la injustícia i els patiments que infligim a milions d'animals innocents. El seu aspecte físic pot ser molt diferent del nostre, així com la seva manera d'expressar-se i relacionar-se amb el món. Però sabem que ells senten. Senten plaer i senten dolor. Senten alegria i senten tristesa. Els importa el que els passa. Desitgen la seva pròpia conservació i benestar. Els animals no són coses; són éssers conscients. El fet provat que els altres animals siguin subjectes, i no objectes, fonamenta el principi que els hem de considerar com a persones —persones no humanes.

Continuarem ignorant el que fem als animals que explotem rutinàriament als escorxadors i altres llocs d'explotació animal?

Continuarem reivindicant justícia per a nosaltres mentre fem servir altres individus de menjar —o ens vestim amb trossos dels seus cossos morts o ens entretenim a canvi de la seva llibertat— solament perquè no són humans?

La decisió que prenguem marcarà la diferència entre la vida i la mort, entre la llibertat i l'esclavitud, per a milions d'innocents. Tant de bo prenguem la decisió correcta.