Empatia animal

 

 

«Després d'omplir pàgines senceres, prestatgeries amb els llibres confeccionats amb elles, biblioteques farcides d'aquests llibres per demostrar les coses fonamentals que ens diferenciaven de la resta dels animals, hem hagut de renunciar una a una a gairebé totes les suposadament inamovibles veritats. » ~ Eduard Punset

És un fet comprovat que els altres animals no solament són capaços de sentir, igual que nosaltres, sinó que també són capaços d'empatitzar, és a dir, de posar-se imaginadament al lloc d'altres individus que senten i pateixen.

El primatòleg Frans de Waal ha parlat força sobre aquest tema a partir de la seva experiència professional. També podeu trobar notícies que tracten sobre l'origen biològic de l'empatia i l'altruisme.

Tot i les evidències amb què comptem també ens podem trobar amb els qui fan una defensa especista de l'altruisme com a qualitat singular de l'ésser humà, afirmant que l'altruisme és un tret únic de l'espècie humana.

Però com passa amb totes aquelles postures que tracten de trobar alguna diferència radical entre els humans i la resta d'animals, aquest argument incorre en dos errors fonamentals.

     Primer, aquesta capacitat no correspon a tots els éssers humans. Podem comprovar fàcilment que hi ha molts éssers humans que per algun motiu no senten cap desig d'ajudar un desconegut, o ni tan sols d'ajudar ningú. Hi ha éssers humans que no tenen aquesta capacitat a causa d'una manca de desenvolupament [per exemple, els nadons humans] o alguna deficiència [com passa amb persones que pateixen algun trastorn cerebral] com pot ser la psicopatia.

     Segon, hi ha evidències que demostren que els animals no humans senten empatia i es preocupen per altres animals encara que els siguin completament desconeguts. Al bloc «Som Primates» (NdT: blog desaparegut, però podeu llegir aquesta notícia actual) es parla sobre la tendència a ajudar altres individus [altruisme], incloent-hi també individus d'altres espècies, com seria el famós cas de les balenes geperudes que salven a foques dels atacs d'orques.

No hi ha cap característica que sigui pròpia i solament humana. Les nostres diferències amb altres animals són, en tot cas, de grau, no de qualitat. Per exemple, al vídeo que apareix més amunt, Frans de Waal diu que el llenguatge és una característica única de l'ésser humà. Però després ha de reconèixer que el llenguatge —el llenguatge simbòlic en realitat— no és res més que una forma concreta de comunicació, i la comunicació és una capacitat que compartim igualment amb la resta d'animals.

L'empatia no és doncs una característica específicament humana, sinó animal.

Els humans ens vanagloriem de ser els únics animals que tenen capacitat moral, la qual cosa és pot matisar, però després ens comportem en la nostra relació amb altres animals de forma totalment immoral, violant principis ètics bàsics com la igualtat, i els tractem de la mateixa manera que tractàvem altres humans considerats esclaus, és a dir, els considerem com a mers objectes o recursos que existeixen per ser utilitzats en el nostre benefici.

Per acabar, m'agradaria aclarir que sovint s'al·lega que els vegans pretenen desafiar alguna mena de “cicle natural” en proposar que tots els éssers sentents mereixen el mateix respecte bàsic; però aquesta acusació és molt desenfocada.

Quan postulem el veganisme com a imperatiu moral no és a conseqüència de “rebutjar la naturalesa” o de “creure'ns especials” sinó d'aplicar precisament aquesta empatia que forma part de la nostra naturalesa i que ens permet tenir consideració moral pels altres individus.

El veganisme no és "contra natura" —si és que aquesta expressió té algun sentit— sinó que és l'extensió i el desenvolupament coherent d'una cosa tan natural com l'empatia.

 

Sobre el llibre «Menjar animals» de Jonathan Safran Foer

Recentment s'ha publicat en espanyol la traducció del llibre Eating Animals de Jonathan Safran Foer. Molts animalistes n'elogien el contingut i en difonen la lectura. Jo dissenteixo de la seva postura i no em sembla una bona notícia respecte de la qüestió moral dels animals. En aquesta entrada pretenc exposar les  raons per les quals considero que no és un text que respecti els animals.

En primer lloc; em sembla una mala notícia tenint en compte que, fins ara, encara no hi ha res publicat oficialment d'autors que sí que defensen els drets dels animals com són Gary Francione i Joan Dunayer. Jonathan Safran Foer no defensa els drets dels animals.

Ens trobem amb un llibre que defensa que emprar altres animals per a menjar no té res de moralment objectable i que el problema tan sols rau en la manera com es faci. Aquesta idea no solament reflecteix un prejudici especista, si per especisme entenem una discriminació basada en l'espècie, sinó que a més es defensa la ideologia del benestarisme –una ideologia que diu que sols importa “patir i gaudir” i que està bé que fem servir els animals si ens preocupem pel seu benestar.

D'altra banda, resulta estrany que una organització com Anima Naturalis, que diu defensar els drets de tots els animals, es dediqui a promocionar llibres que en defensen l'explotació i l'esclavitud, com és el cas de «Liberación Animal», de Peter Singer, o aquest «Comer animales», de Jonathan Safran Foer.

Tot i que ja no resulta tan estrany veient el seu activisme i la seva germandat amb PeTA, de la qual diu literalment Foer que comparteix els mateixos valors que els explotadors d'animals tradicionals preocupats pel “benestar animal”, tal com es pot veure en aquesta entrevista:

                             
Alguns activistes pensen que és bo que hi hagi aquest tipus de material —tot i que promociona descaradament l'ús d'animals— perquè, segons diuen, ajuda la gent a prendre consciència del problema de l'explotació animal.

Aquest raonament em sembla anàleg a dir que està bé que hi hagi escorxadors ja que s'ha comprovat que molta gent que ha vist el que hi passa a dins ha decidit no tornar a menjar animals —o certs animals— o fins i tot l'ha motivat a adoptar el veganisme.

A parer meu, aquest llibre aconseguirà que molta més gent continuï creient la mentida de l'explotació "humanitària" i opti per continuar menjant animals que suposadament han estat ben tractats.

Potser algú celebra que es publiquin i promocionin llibres que defensen l'esclavitud dels animals. Però jo no comparteixo aquesta postura perquè estic en contra de l'explotació animal i de qualsevol iniciativa que la promocioni.

M'omple de sorpresa veure que algú se sorprengui o qüestioni que aquest llibre promociona de manera explícita l'explotació animal. Això vol dir que no el deu haver llegit atentament. Per exemple, escriu l'autor, a les darreres pàgines:

«He apostat per una dieta vegetariana i respecto prou persones com Frank, que han apostat per una ramaderia més humanitària, per a donar suport a la seva manera de fer les coses. En resum, la meva no és una posició complicada. Ni és un argument velat en defensa del vegetarianisme. És un argument en pro del vegetarianisme, però també en pro d'un altre tipus de ramaderia més sensata i en pro d'uns omnívors més honorables.»

Un llibre pot inculcar prejudicis o provocar que els prejudicis dels altres es reforcin, de manera que qui escrigui aquest llibre és en part responsable de les víctimes que aquests prejudicis causin.

El llibre de "Comer Animales" no és que solament es basi en idees especistes, sinó que promociona l'especisme i l'explotació animal de manera clara i explícita. Això, òbviament, no pot ser acceptable, com tampoc no ho pot ser promocionar el racisme o el sexisme.

És clar que despertar l'empatia del públic és molt important per aconseguir que s'assimili un missatge ètic de respecte, però no n'hi ha prou amb això ni justifica qualsevol cosa per aconseguir-ho, per descomptat. Quan no es fa de manera mínimament adequada i d'acord amb un missatge de Drets Animals, el resultat que se n'obté sol ser, sovint, el contrari del que es pretén. Com a exemple, un lector del llibre ens ofereix la conclusió que ha tret de la lectura:

«En contra del que es pugui creure (del que jo creia) al principi, Safran Foer no diu que no cal menjar carn, sinó que cal fer-ho (qui vulgui) de manera responsable. Si volem viure de forma sostenible (encara que solament sigui per un motiu purament egoista, perquè els nostres néts tinguin un món més o menys decent on habitar), hem de començar amb allò que ens posem a la boca. I, sincerament, després de llegir aquest llibre i del que arran d'aquesta lectura he investigat, us asseguro que al meu plat no hi tornarà a haver un tros de carn que no hagi sortit d'una granja ecològica.»

Menjar animals, és a dir, usar altres animals per a menjar, és una forma de violència perquè implica agredir-los deliberadament, i és una violació del dret a la integritat física. No tenim cap justificació moral per a fer-ho. Tampoc no ens cal menjar animals per alimentar-nos i gaudir de bona salut.

L'única elecció justa que podem triar i promoure és no explotar animals —no emprar-los merament com a mitjans per als nostres fins. L'única opció moral correcta és el veganisme.

 

La misèria de l'utilitarisme

 

En aquesta ocasió m'agradaria tractar sobre una teoria anomenada utilitarisme. Aquesta teoria ha tingut una presència determinant en l'anomenat moviment animalista, que és aquell que cerca el reconeixement dels interessos dels animals no humans i el seu reconeixement com a subjectes dins de la comunitat moral i legal.

Penso que l'utilitarisme mereix tanta atenció com la qüestió de l'especisme ja que la manera de pensar utilitarista va en contra de les nocions morals bàsiques de la racionalitat. En aquest assaig espero poder mostrar i fer apreciar com aquesta teoria és un frau a nivell teòric i pràctic.

El primer pensador contemporani que va incloure els animals dins l'àmbit de consideració moral va ser Jeremy Bentham, el pare filosòfic de l'utilitarisme. Aquest fet va marcar decisivament el pes de la teoria utilitarista en la qüestió moral dels animals. I no és casualitat que un pensador utilitarista seguidor de Bentham, Peter Singer, hagi estat el més influent en aquesta qüestió durant els darrers quaranta anys, des que va publicar, el 1975, el llibre "Liberación Animal".

Vegem què diuen de l'utilitarisme alguns experts:

      - Gary Francione a "Introducció als Drets Animals" diu que l'utilitarisme és una teoria "que sosté que allò que està moralment bé o malament en una situació particular ho determinen les conseqüències de les accions i que cal triar l'acció que aconsegueixi els millors resultats per al nombre més gran d'aquells que afecti."

    - Nigel Warburton a "Filosofia Bàsica" diu que l'utilitarisme és una teoria ètica que parteix del supòsit que el fi últim de tota activitat humana és, en un sentit o altre, la felicitat, doctrina que es coneix amb nom d'hedonisme.

És a dir, el partidari de l'utilitarisme considera que està bé tot allò que fomenta la felicitat per al nombre més gran de persones. Això s'ha anomenat Principi de Felicitat Màxima o Principi d'Utilitat. Per a l'utilitarista, la bondat d'un acte en una determinada circumstància es pot calibrar examinant les conseqüències més probables dels possibles desenvolupaments. Allò que sigui més capaç d'aportar la felicitat màxima (o en el seu defecte, compensar el dolor amb el plaer) serà un acte correcte en aquestes circumstàncies.

- A la seva obra "Introducció als Principis de Moral i Legislació" (1789) Bentham va escriure la famosa frase: "La pregunta no és... Poden raonar? Ni poden parlar? Sinó, poden patir?" referint-se als animals no humans. Ve a dir que l'única cosa que importa és el patiment. No la capacitat de sentir ni els interessos dels animals. Bentham pretén legitimar que els éssers humans esclavitzin els nohumans sempre que es tingui en compte que hem d'evitar o reduir el patiment que se'ls pugui causar. Encara que en molts casos ni tan sols objecta el patiment en si, sinó tan sols la tortura i per això afirma que: “Ha d'estar permès matar els animals però no turmentar-los”.

No és difícil d'entendre per què l'utilitarisme ha sigut tant reeixit, ja que és un sistema relativament fàcil d'aplicar i que no requereix criteris rigorosos.

Per exemple, per a determinar si una acció és moral hom ha de calcular simplement les conseqüències bones i dolentes que en resultaran. Si aparentment el que és bo supera el que és dolent, llavors l'acció és correcta.

No cal apel·lar a regles morals objectives. Aquesta teoria es basa simplement a emprar un càlcul subjectiu en vista de l'obtenció de més plaer o de reduir el patiment.

La majoria de nosaltres fem servir una certa forma d'utilitarisme a les nostres decisions quotidianes. Prenem moltes decisions no morals cada dia basades en les conseqüències. Per exemple, quan anem al supermercat, a l'hora de pagar cerquem la cua més curta per a poder sortir més ràpidament. Prenem la majoria de les decisions financeres segons un càlcul utilitari de costos i beneficis. Per això, prendre decisions morals usant l'utilitarisme resulta una extensió natural d'alguns dels nostres procediments de presa de decisions diaris.

Per tant, podria dir en certa manera que tots som utilitaristes tenint en compte que de vegades fem “càlculs” —en sentit figurat— per poder triar entre diferents opcions. Però l'error moral passa quan creiem que aquesta manera de pensar és la que ha d'establir allò que està bé o allò que està malament.

Tots som en cert sentit utilitaristes igual que, per desgràcia, som en algun grau violents o egocèntrics. És un defecte censurable i evitable, però en cap cas una virtut.

La veritat és que l'utilitarisme presenta molts i greus problemes. N'exposaré breument alguns:

    Primer; l'utilitarisme justifica una manera de pensar conseqüencialista que defensa que la finalitat justifica els mitjans. Qualsevol fi que es consideri vàlid pot justificar els mitjans per aconseguir-lo. D'aquesta manera podríem justificar la purificació de l'espècie humana a través de l'eugenèsia forçada. També podríem justificar la matança de milions de persones per tal d'aconseguir alguna utopia. Així ho declara específicament John Stuart Mill —l'altre pare de l'utilitarisme juntament amb Bentham— a la seva obra clàssica "L'utilitarisme":

«La doctrina utilitària afirma que la felicitat és desitjable i l'única cosa desitjable com a fi en si, essent tota la resta únicament desitjable com a mitjà per a aquest fi.»

    Segon; l'utilitarisme no pot, ni vol, protegir els drets de les persones, ja que la seva meta és aconseguir el millor bé per al nombre més gran d'individus. Amb aquesta lògica podríem justificar l'esclavitud amb l'argument que resulta ser una bona cosa per als que se'n beneficien. Si la majoria es beneficia de la mà d'obra esclava llavors no importa que la minoria esclavitzada pateixi les conseqüències negatives. Si solament es té en compte moralment el plaer i el dolor llavors fer servir altres individus com a mitjans per als nostres fins pot estar justificat, sempre que no es causés massa patiment a aquests individus, i sempre que l'equilibri entre plaer i patiment estigués suposadament compensat.

    Tercer; un problema greu que pateix l'utilitarisme és la predicció de les conseqüències. Si la nostra moral es basa en els resultats, aleshores ens cal ser omniscients per a poder predir de manera precisa les conseqüències de qualsevol de les nostres accions. Però, en el millor dels casos, solament podem especular sobre el que passarà en el futur, i sovint aquestes estimacions solen ser errònies.

Com puc saber les conseqüències futures dels meus actes? Puc suposar-les o preveure-les, però sempre de manera molt limitada. Va ser bo o dolent que Juli Cèsar travessés el riu Rubicó? És impossible, fins i tot transcorreguts més de dos mil anys, de saber-ho. És impracticable l'ètica de Mill: no podem actuar sobre la base de les conseqüències per la senzilla raó que no podem conèixer aquestes conseqüències abans "i ni tan sols després" de fer l'acte. Aquest acte ha de tenir un valor en ell mateix, una referència objectiva pròpia. No es tracta d'oblidar i no tenir en compte les eventuals conseqüències de les accions que hom faci, però és clar que no és possible fundar el nostre comportament únicament a partir d'aquest tipus de consideracions.

    Quart; un altre problema important relacionat amb l'utilitarisme és que les conseqüències han de ser valorades de manera subjectiva. Quan apareixen els resultats dels nostres actes hem de jutjar si són bons o dolents. Però l'utilitarisme no aporta cap criteri objectiu i consistent per a jutjar aquests resultats, perquè els resultats són el mecanisme emprat per a jutjar l'acció mateixa. Així ens trobem atrapats en un cercle viciós que es justifica a si mateix constantment amb l'excusa de cercar els millors resultats possibles.

    Cinquè; establir com a fonament moral la capacitat de patir i gaudir és un error, perquè patir i gaudir es deriven de la capacitat de sentir. Però la capacitat de sentir és molt més que patir i gaudir. Entenc que la capacitat de sentir significa principalment dues coses:          

    [1] la capacitat d'experimentar percepcions subjectives, i...

     [2] posseir una sèrie d'interessos fonamentals, com l'interès en viure, l'interès en ser lliure [en no ser usat per altres contra la nostra voluntat] i l'interès en evitar el dolor injustificat. 

 

Considero que la característica moralment rellevant és la capacitat de sentir. Això vol dir que considerar moralment un ésser sentent significa, almenys, respectar-ne els interessos fonamentals i, per tant, no transgredir-los llevat que hi hagués un motiu justificat.

Per tot això, tenint en compte que l'utiltarisme no pot demostrar racionalment els ideals que defensa, no el considero una ètica sinó més aviat un pensament de tipus dogmàtic és a dir, un sistema de creences indemostrables a què se'ls atorga un estatus superior a la realitat i que serveixen com a forma de vida.

L'utilitarisme és una teoria dogmàtica. Parteix de dogmes; no de raons o principis lògics. I a més és una postura reaccionària. És la conseqüència de fusionar l'hedonisme amb el maquiavel·lisme —“el fi justifica els mitjans”.

La tradició moral il·lustrada s'insereix en el racionalisme i la defensa dels drets individuals que culmina en la filosofia moral de Kant. Però la teoria utilitarista començada per Bentham és simplement una reformulació moderna de l'arcaica idea col·lectivista que els individus solament valen en tant que són útils per aconseguir un objectiu o fomentar el benestar general. Això no és Il·lustració, sinó un pensament reaccionari.

A part de ser irracional, l'utilitarisme és terriblement perillós i a la pràctica resulta ser una ideologia totalitària que es dedica a sacrificar les vides dels uns per a beneficiar les dels altres passant per sobre del respecte bàsic que tots els individus mereixen per si mateixos.

Per a l'utilitarisme, els éssers sentents no són individus amb un valor intrínsec sinó que són simples receptacles de plaer i dolor. L'utilitarisme no reconeix els individus com a persones sinó com a simples recursos per a ser emprats amb l'objectiu de maximitzar la felicitat i reduir el patiment.

Per tant, és l'utilitarisme —i no el capitalisme— el millor exemple de com la moral es converteix en un mer càlcul econòmic en què els individus són tractats com a nombres i quantitats en comptes d'esser considerats com a persones.

El fi no justifica els mitjans. Tant el fi com els mitjans han d'estar justificats per un mateix criteri que estableixi si són correctes o no en si mateixos. Una acció concreta no pot ser jutjada com a bona simplement perquè pot conduir a una bona conseqüència. Els mitjans han de ser jutjats per la mateixa norma objectiva i consistent que els fins.

M'agradaria citar també Tom Regan, que parla de l'utilitarisme com un dels enemics de l'ètica dels Drets Animals:

«L'última objecció es basa que ningú té realment drets, ja sigui humà o un altre animal, sinó que les coses bones i dolentes són qüestions que es jutgen a partir del que produeixi les millors conseqüències, tenint en compte els interessos de cada implicat i considerant de manera igual interessos iguals. Aquesta filosofia moral -l'utilitarisme-, que compta amb una llarga i venerable història i a molts homes i dones influents entre els seus adeptes, és un frau moral i ja no és una postura sostenible, si és que alguna vegada ho va ser.

És veritablement seriós tenir en consideració l'interès d'un violador en violar la seva víctima abans de declarar la violació com a immoral? Hem de tenir en compte el que suposa per a un pederasta frustrar les seves intencions abans de condemnar moralment els seus actes? Sorprenentment, un utilitarisme coherent exigeix ​​que sí que els tinguem en compte, i d'aquesta manera és rebutjat per la nostra exigència de racionalitat.»

D'altra banda, algú pot al·legar que no és incompatible ser utilitarista amb el fet de voler que hi hagi drets reconeguts per als animals. Però això és absurd ja que la pròpia noció de dret va contra l'utilitarisme.

No és possible ser utilitarista i alhora considerar que l'existència de drets reconeguts té conseqüències positives d'acord al criteri d'utilitat, perquè els drets no s'estableixen per complir el principi d'utilitat sinó per respecte al valor inherent de cada individu singular davant dels beneficis que pogués tenir, per al benestar general, el fet d'utilitzar o destruir determinats individus.

No és gens difícil trobar una situació en què instrumentalitzar individus repercutís en grans beneficis per a la resta de la societat, així que és impossible que cap utilitarista defensi la noció de drets sense refutar alhora la seva pròpia ideologia.

Un utilitarista a favor dels drets està refutant, a la pràctica, la seva pròpia ideologia en posar de manifest que és inútil i inefectiva per a protegir els individus.

Un utilitarista és, bàsicament, algú que pretén justificar qualsevol cosa –literalment qualsevol cosa– amb l'excusa que això serveix per a “reduir el patiment” o per a “augmentar la felicitat”. L'utilitarisme ho permet. No solament considera que la finalitat justifica els mitjans sinó que a més pot ajornar indefinidament les conseqüències a un futur hipotètic.

L'utilitarista diu: “Jo faig això perquè considero que reduirà el patiment o augmentarà la felicitat”. El simple fet que ell ho cregui així, independentment que sigui cert o no, li serveix com a excusa per a intentar justificar qualsevol cosa que faci.

Si això es considera "ètica" llavors el concepte d'ètica ni tan sols tindria sentit, ja que en el fons es redueix a fer allò que ens ve de gust o ens agrada segons les nostres preferències personals. Això és ètica? No es diferencia gens del fet que cadascú actuï segons li vingui de gust sense atendre cap criteri objectiu i racional.

 

En resum:

* Les bases de les quals parteix l'utilitarisme —hedonisme i conseqüencialisme— són intrínsecament dogmàtiques, arbitràries i no es poden justificar d'acord amb la lògica

* L'utilitarisme no respecta els principis ètics més bàsics: la igualtat i el valor intrínsec. Tampoc reconeix el concepte de drets morals

* Aplicar l'utilitarisme comporta diverses violacions sobre els drets de les persones

 

Per tot això podem concloure que l'utilitarisme no és un plantejament raonable respecte dels problemes morals. Més aviat al contrari: planteja i provoca molts altres problemes afegits.

 

L'antropocentrisme o com els prejudicis amaguen la raó

Al bloc de divulgació científica Digitácora vaig trobar una entrada sobre un vídeo del programa Redes para la Ciencia en el que es tractava sobre la suposada singularitat de l'ésser humà com a espècie. Aquí podem contemplar un bon exemple, segons el meu parer, de com els prejudicis antropocentristes han dominat la nostra cultura.

He de reconèixer que alguns dels arguments que es fan servir per a intentar justificar l'"excepcionalitat humana" són francament xocants. Per exemple, igual que els ximpanzés, jo tampoc mai podré pilotar un avió ni gaudir d'un partit de beisbol. Però se suposa que això és un argument seriós per a establir alguna diferència radical entre l'ésser humà i els altres animals? Aleshores hi deu haver una diferència radical entre jo mateix i altres humans: si és així, dec ser especial i únic.

Entre individus humans som molt diferents. Es podria dir que cadascú de nosaltres és un individu únic i singular. Però, encara que fóssim únics i diferents dels altres, això no implica que uns estiguin justificats a explotar els altres —a tractar-los com a objectes i simples recursos. Aleshores, per què el suposat fet que els humans fossin únics i excepcionals justificaria que explotessin altres animals? No ho justifica.

El senyor Gazzaniga, —defensor de l'excepcionalitat humana— afirma que l'ésser humà és l'únic animal que té la capacitat de descobrir l'estat d'ànim d'altres individus. Però tot seguit diu que alguns ximpanzés poden fer alguna cosa semblant però a "molt baix nivell". És a dir, que tenen la mateixa capacitat però de manera més bàsica. Es contradiu a si mateix. Sembla que s'oblida que hi ha un percentatge d'éssers humans que no tenen empatia pels altres: els psicòpates (NdT: Els psicòpates representen l'1% de la població mundial). A més, hi ha evidències d'empatia en altres animals. També a Redes van dedicar un programa concret a aquest tema.

D'altra banda, l'argument de l'art també és força inconsistent. L'art es pot reduir al seu fonament bàsic que no és res més que el joc. Si per art entenem la representació d'una ficció, aleshores estem parlant del joc. I s'ha demostrat que els altres animals també juguen. I juguen precisament pel mateix motiu que Gazzaniga afirma que nosaltres fem art, és a dir, per millorar la nostra manera d'enfrontar-nos al món. I si per art entenem també el gaudi dels sentits per la bellesa també s'ha demostrat que altres animals sentents gaudeixen en veure determinades formes i colors.

Fins ara veiem que ha resultat francament difícil, per no dir impossible, trobar alguna característica única a l'ésser humà; una cosa que depengui de la qualitat, no de la quantitat, que el diferenciï de la resta d'animals. Ara bé, sí que podem, en canvi, trobar característiques que altres animals tenen de manera única i que no es troben en l'ésser humà. Per exemple, els ratpenats tenen la capacitat d'orientar-se per mitjà d'ultrasons. Nosaltres no tenim pas aquesta capacitat natural.

   

Altres animals també es lamenten davant de la pèrdua dels seus éssers estimats. Tampoc no és una característica exclusiva dels éssers humans.

Un altre exemple: si els éssers humans construeixen objectes és perquè tenen la intenció conscient d'aconseguir una finalitat. Però si altres animals realitzen construccions llavors es diu que és solament “per instint”. És clar. I si valorem aquests fets de forma radicalment diferent és perquè assumim un prejudici especista que diu que cal discriminar entre humans i altres animals malgrat que no podem distingir els fets per una altra cosa que no sigui l'espècie.

Així doncs, resulta que l'ésser humà no és especial. I si fos suposadament únic no ho seria menys que altres animals que també tenen capacitats singulars, que nosaltres no tenim. En tot cas, són els individus els que existeixen com a ens reals, i els que serien únics. L'espècie com a tal no deixa de ser un concepte taxonòmic inventat per nosaltres.

En els altres animals trobem cultura, trobem llenguatge, trobem que usen eines, fins i tot trobem també que alguns tenen un cert sentit moral. Probablement el que sembla ser únic a l'ésser humà és la seva pretensió de diferenciar-se de la resta d'animals.

Els defensors de l'excepcionalitat humana, com el senyor Gaganizza, volen creure que l'ésser humà és únic i "especial", i no importa saber si això és realment cert, ja que aquesta creença resulta gratificant i satisfactòria per si mateixa independentment de la seva veracitat. I, a més, aquest tipus de pensament és el que fonamenta també el prejudici moral de la superioritat humana.

Tanmateix, el suposat fet que els humans fóssim éssers excepcionals no justificaria que discriminem i explotem altres animals. L'única característica moralment rellevant és la sentença.

Si un ésser està dotat de sensació, llavors és un individu conscient, és un subjecte, que té valor moral intrínsec i, per tant, mereix ser inclòs a la comunitat moral com a persona, sense importar cap altra característica.

Per cert, al mateix programa de Redes ja s'havia ofert un episodi anterior en què es rebatia precisament la pretensió de l'excepcionalisme humà.

La ciència mostra que les acusacions d'“antropomorfització” eren equivocades. El veritable error era l'antropocentrisme. Els humans ens creiem especials però no ho som. Els altres animals també senten, pateixen, pensen, desitgen... Tenen una vida subjectiva que els importa tant com a nosaltres ens importa la nostra.

 

La veritat i l'objectivitat de les normes morals

 

Hi ha la creença estesa que la moral és real —per exemple, que certs valors morals són veritables— solament partint de l'existència d'un déu. Estic sorprès que realment algú pugui creure això. Per això considero que he d'exposar certs arguments, que són en realitat força antics ja, sobre aquest assumpte transcendental. No m'atribueixo cap dels arguments que presentaré. En particular, em baso principalment en les meves lectures de l'obra de pensadors que es van plantejar aquesta qüestió, entre ells, Plató, Guillem d'Ockham, Jean Meslier i Bernard Williams.

Es diu que els requeriments morals, expressats en la forma d'"estàs obligat a X" o "la moral exigeix ​​que X" solament serien veritables si hi ha un déu que fonamentés aquestes obligacions morals. Tal com Plató va exposar en el seu diàleg Eutifrón, sembla molt dubtós que un déu pogués tenir aquesta funció.

Suposem que un déu ens manés X —per exemple: no matar. Nosaltres podríem preguntar per què el déu ens mana X, i quina funció compleix el mandat diví respecte de la nostra obligació d'X.

Se'ns presenten dues opcions com a respostes. O el déu ens ha ordenat X perquè seguir X és obligatori segons fonaments objectius, o seguir X és obligatori perquè el déu ens ha ordenat X.

La primera opció fa el déu superflu. Si la nostra obligació cap a X està basada en fonaments objectius, aleshores el déu no juga cap paper respecte de la nostra obligació i de la veritat/objectivitat de l'obligació moral en qüestió.

La segona opció converteix el fonament de la moral en una cosa arbitrària. Si estem obligats a X simplement perquè el déu ho ordena, i no hi ha una explicació independent de per què hem de fer X, aleshores la moral perd tota la seva força. Com pot ser que estiguem obligats a fer alguna cosa simplement perquè un ésser ens ho ha dit sense cap raó? Recordem: si ens ha ordenat X per una raó, per exemple, que X és objectivament correcte i és el que ha de ser, aleshores el déu resulta superflu.

La majoria de la gent que vol creure que un déu fonamenta els valors morals comprèn que la primera opció soscava immediatament la seva posició. Per tant, quan es presenta aquest problema intenten al·legar la segona opció, argumentant el perquè si déu exigeix ​​X això ens obliga a X, malgrat el fet que la seva demanda és arbitrària.

Per exemple, ells diuen que tenim un incentiu per complir X, perquè si no ho fem —si desobeïm les seves ordres— llavors serem castigats pel déu. Però aquesta és una idea completament absurda. Si la raó última de la meva obligació respecte de X —per exemple, la meva obligació de no torturar o la meva obligació de no segrestar, i d'altres— és que si incompleixo X això implica que seré castigat, aleshores no estem parlant d'una obligació moral.

Això ens deixa sense cap explicació de per què estaria malament desobeir les obligacions morals; d'aquesta manera, actuar immoralment és simplement imprudent des d'una perspectiva purament egoista. I explicar això amb l'argument del càstig diví és arbitrari, perquè el seu mandat ja era arbitrari en primer lloc. Aquest déu és un abusador que ens castiga sense cap raó, literalment.

En un intent de resoldre aquest problema, alguns addueixen que és cert que l'exigència del déu és el que ens obliga a X, però diuen que el déu és un ésser bondadós que ens imposa mandats perquè ens estima. Però això, per si mateix, tampoc no ens explica res. Perquè si això vol dir que el déu en qüestió ens ordena X perquè fer X és bo per a nosaltres, pel bé de la humanitat, o de qui sigui, aleshores això resulta una versió modificada de la primera opció. I recordem que la primera opció presenta el déu com a superflu. Si fer X és una cosa que jo he de fer independentment del mandat del déu, aleshores el déu no compleix cap funció respecte de l'obligació moral.

D'altra banda, si no hi ha cap sentit en què jo hagi de fer X independentment del mandat del bondadós déu, aleshores no és clar per què manar-me X té alguna cosa a veure amb el seu amor per mi. En altres paraules: si no hi ha cap raó objectiva per a mi de fer X, aleshores per què algú que m'estima m'exigeix ​​X?

Aquesta conclusió ens retrotrau al primer punt plantejat. El resultat és que no hi ha cap paper que un déu pogués complir respecte de les obligacions morals, i del fonament de la veritat i l'objectivitat dels valors morals. Si un déu ens ordenés actuar segons una regla que nosaltres mateixos podríem comprendre de manera autònoma aleshores la seva presència és supèrflua. I si un déu ens ordenés actuar segons unes regles que no tinguessin sentit lògic llavors aquestes regles serien totalment arbitràries.

No solament no cal un déu per fonamentar la moral sinó que no hi ha ni tan sols cap possibilitat lògica que un déu pogués fonamentar la moral.

Així mateix, rebutjar la noció de divinitat no implica refutar la objectivitat. Les matemàtiques i la lògica demostren que existeixen àmbits de coneixement objectiu. I és precisament en la lògica –base necessària de la realitat i de tot coneixement– d'on obtenim el fonament objectiu de la moral.

 

Especismes

Depenent de la zona cultural, les espècies d'animals d'aquesta il·lustració podrien canviar.

 

Considero que l'especisme és, en un sentit bàsic, el prejudici que consisteix a discriminar moralment uns animals davant d'altres per l'espècie a què pertanyin. La forma més habitual d'especisme és aquella que assenyala que tan sols els humans mereixen consideració moral, mentre que exclou tots els altres animals de la comunitat moral. Aquesta classe particular d'especisme —que és sens dubte la més present i estesa a la nostra cultura— l'anomenem antropocentrisme.

No obstant això, no necessàriament l'especisme discrimina sempre tots els altres animals davant dels humans. És a dir, no sempre ens trobem amb un antropocentrisme intransigent o absolutista. De vegades passa que es decideix que alguns animals no humans mereixerien ser inclosos a la comunitat moral; ja sigui perquè s'assemblen molt als humans —com passa amb els primats no humans— o perquè tenen una intel·ligència destacada —com passa amb els elefants o els dofins— o perquè se sent un fort afecte o inclinació sentimental cap a ells —com pot passar amb gossos i gats.

Encara que hem cosificat els altres animals, és possible sentir afecte per un animal no humà igual que podem sentir afecte per la nostra casa que ens aixopluga o pel nostre cotxe que ens serveix per traslladar-nos. Sentir afecte per un individu concret no té res a veure amb l'ètica. L'afecte és una elecció personal. En canvi, l'ètica té a veure amb les nostres obligacions morals envers els altres, i envers nosaltres mateixos, i està fonamentada en l'empatia i el respecte, no pas en l'afecte ni en cap sentiment en general.

Hi ha qui considera, sota un criteri especista, que caldria reconèixer moralment els drets de gossos i gats, o els drets dels simis. Per exemple, el Projecte Gran Simi defensa l'extensió —més enllà dels humans— de certs drets bàsics per a certs animals: alguns primats no-humans. Aquesta iniciativa és especista perquè discrimina arbitràriament la resta d'animals i també perquè estableix un criteri especista per a l'assignació de drets: la semblança genètica amb l'espècie humana i la semblança de capacitats cognitives amb els humans. A això ho podem anomenar antropocentrisme inclusiu. Aquesta forma d'antropocentrisme accepta que altres animals puguin ser inclosos a la comunitat moral si comparteixen algunes característiques rellevants que es consideraven pròpies o exclusives dels humans.

D'altra banda, dins de l'especisme també existeix una extensió anomenada especisme de preferència que seria aquella forma peculiar d'especisme que, en l'àmbit de discriminació especista, crea classes o nivells separats per a classificar i jerarquitzar els individus segons la seva espècie. Per exemple, l'especisme de preferència considera correcte que els gossos puguin ser explotats per a servir de companyia però no considera acceptable que puguin ser usats per a servir de menjar.

A l'especisme de preferència, a uns animals se'ls cataloga a la classe de menjar i a d'altres se'ls classifica com a companyia. No obstant això, tots ells són igualment explotats. Se'ls valora exclusivament per la utilitat i el benefici que ens aporten als humans, però no se'ls respecta com a individus. Si se'ls respectés llavors no serien considerats com a mers recursos per al nostre ús i gaudi, sinó que se'ls consideraria com a individus que mereixen consideració moral. Això és el que significa el respecte en sentit moral.

Teòricament, l'especisme no ha de ser necessàriament antropocèntric, però a la pràctica qualsevol tipus d'especisme resulta ser alguna forma específica d'antropocentrisme. Fins i tot la misantropia continua col·locant l'espècie humana en una posició especial.

 

El món podria ser vegà en set anys

Sabíeu que s'estima que la població humana MUNDIAL la formen més de 6000 milions d'individus? 

Això és molta gent! 

Si solament l'1% d'aquesta població fos vegà, llavors hi hauria almenys 60 milions de vegans a la Terra.

Això és molta gent també! 

Bé, doncs aquest és el pla: cada vegà té tot un any per endavant per fer que una altra persona també es faci vegana. Tan sols una persona, en un any. Oblida el convèncer les masses, oblida de participar en un moviment, oblida-ho tot... Simplement dedica aquest any a persuadir una altra persona d'adoptar el veganisme, és a dir, de no participar en cap activitat ni consum que impliqui emprar animals no humans. 

Si cada vegà fes simplement això, d'aquí a 365 dies hi hauria 120 milions de vegans. Així sí que avançaríem. I l'any següent, 240 milions de vegans.

L'any següent hi hauria 480 milions de vegans. Si continuem en l'afany, any rere any, arribaríem a ser 1000 milions, i després 2000, i després 4000, i llavors en tan sols 7 anys, hauríem aconseguit un món vegà.

Un vegà, cada vegà, ajudant una altra persona a fer-se vegana cada any durant els propers 8 anys. 

El món és vegà, si tu ho vols. No és un simple eslògan, és un pla. 

I si encara no ho ets: Fes-te vegà.

 

NOTA:

Algunes persones m'han preguntat si he tingut en compte l'augment de la població mundial. He fet una ullada a les previsions de l'ONU que apareixen a la Viquipèdia que prediuen que hi haurà més de 9000 milions d'éssers humans l'any 2050.

També s'ha qüestionat el percentatge de l'1% de vegans. Vaig prendre aquesta dada d'una enquesta Gallup realitzada als Estats Units durant l'any 2007, però no sé fins a quin punt aquesta estimació és exacta. Però suposem que la proporció actual de vegans fos tan sols del 0,01%. Suposem que en lloc de 60 milions de vegans al món actualment fossin només 600.000.

Què passaria amb el pla aleshores?

Bé, si cada vegà actual pot persuadir cada any una altra persona per fer-se vegana i cadascun d'aquests vegans fes el mateix, llavors en 14 anys hi hauria prop de 10.000 milions de vegans, un nombre superior al de l'actual població humana.

Defensar una causa és una cosa que pot ser duta a terme per un petit grup d'activistes decidits que tractin que els altres canviïn la seva percepció de les coses. No ens calen grans sumes de diners, ni grans campanyes, ni el suport de famosos. Si el nostre missatge és bo de veritat, si la nostra estratègia és sensata, i si les nostres tàctiques són efectives, aleshores el món no ens podrà ignorar.

Fes un vegà, canvia el món. 

 

El vegetarianisme és un error

En aquesta nota m'agradaria aclarir alguns punts que considero d'especial rellevància sobre la diferència entre vegetarianisme i veganisme. 

 

Malgrat el que algunes persones creuen, i insisteixen en difondre, una dieta vegetariana no és una dieta que exclogui tota mena d'aliments procedents d'animals. Perquè una dieta vegetariana accepta expressament el consum de productes d'origen animal com els lactis, els ous i la mel. 

 

Així es defineix a la pròpia pàgina de la Unió Vegetariana Internacional: 

 

«La definició original de vegetarià era 'amb o sense productes lactis o ous' i aquesta és la definició que empra avui en dia la Societat Vegetariana.»

 

El terme vegetarià, correctament aplicat, es refereix exclusivament a aquell ésser humà que exclou de la seva dieta el consum de cadàvers d'animals, però que accepta el consum de secrecions: ous, lactis o mel. 

 

Aquesta és la definició que es va establir l'any 1847, quan es va inventar el terme i es va fundar la Vegetarian Society, i aquesta és la definició que actualment continua vigent. 

 

A més, qualsevol que tingui una mica d'experiència en aquest tema sabrà que majoritàriament els vegetarians consumeixen lactis i/o ous. Això de la mel es dóna per descomptat. 

 

Arreu del món, a totes les webs, organitzacions, revistes i altres que siguin vegetarianes es podrà comprovar que inclouen lactis, ous, mel i altres derivats d'animals. Es poden trobar fàcilment desenes, per no dir centenars, d'enllaços a pàgines vegetarianes amb productes animals. Això sí, serà difícil trobar-ne una que no els inclogui. 

 

Sense anar més lluny, la mateixa Unió Vegetariana Internacional promou el consum d'animals: 

 

«Són bones fonts de proteïna -pels vegetarians- la fruita seca i les llavors, els productes de soja (tofu, llet de soja, i la Proteïna Vegetal texturitzada [TVP]), els cereals (blat, civada, i arròs), ous de gallines de corral i alguns productes lactis (llet, formatge i iogurt).» 

 

En realitat, no hi ha cap vegetarià que no consumeixi productes d'origen animal en la seva alimentació. El que sí que hi ha són, per exemple, vegans que diuen que la seva dieta és vegetariana per desconeixement dels fets, i perquè desitgen que el vegetarianisme s’alliberi de productes animals. Però això no és així. I els desitjos no poden suplantar la realitat. 

 

Aquesta incoherència essencial del vegetarianisme, el no donar la mateixa importància a la carn que als altres productes animals, va ser el motiu que va forçar la fundació del veganisme. Així ens ho relata Donald Watson en el primer butlletí de la Vegan Society: 

 

«Els recents articles i cartes a "The Vegetarian Messenger" sobre la qüestió del consum de productes lactis han posat de manifest la innegable evidència que la producció d'aquests aliments implica crueltat i explotació de la vida sentent desenvolupada. 

 

L'excusa que no cal matar per obtenir productes lactis ja no és sostenible per a tots aquells que coneixen els mètodes emprats en les granges i la dura competència que fins i tot els grangers més humanitaris han d'afrontar si volen romandre actius en el negoci.» 

 

També considero molt important assenyalar que el veganisme no és una dieta ni tampoc un estil de vida, com de vegades se suposa de manera equivocada. El veganisme és un principi moral que s'aplica en tots els àmbits de la vida. Així va ser la definició original, exposada per Leslie Cross, i considero que és la que hauria de mantenir-se. 

 

És habitual que el vegetarianisme s’enfoqui en el tema de la salut, i en relació amb això, m'agradaria assenyalar que si promovem un tipus d'alimentació pels beneficis que tindria per a la salut humana, el que faríem seria reforçar la mentalitat especista que considera que la vida i la salut dels éssers humans que usen altres animals és més important que la dels animals que exploten. Això promou una mentalitat egoista que ignora els interessos dels altres animals, i entenc que això és precisament el contrari del que hauríem de fer, si el que pretenem és ampliar l'àmbit de consideració moral a tots els animals sense distinció d'espècie. 

 

És cert que el vegetarianisme no obliga necessàriament a incloure sempre lactis, ous i mel. No obstant això, el vegetarianisme accepta explícitament el consum de productes d'origen animal com lactis, ous i mel, etc ... Per tant, és equivocat creure que el vegetarianisme és una dieta que exclou els productes d'origen animal. 

 

En efecte, la definició ho diu clarament: "pot incloure lactis, ous". Però no només lactis, ous i mel, sinó qualsevol producte que provingui dels animals mentre no hi hagi pel mig els seus cadàvers. Com assenyalava Eva Batt el 1964... 

 

«Al contrari que els vegans, una gran part dels vegetarians es preocupen principalment per la seva salut, i no veuen res dolent en matar animals per produir cuir, formatge, mantega, etc., sempre que no n’hagin de menjar els cadàvers.» 

 

D'altra banda, el veganisme no és un tipus de vegetarianisme, ni pot ser-ho. 

 

El vegetarianisme és un tipus d'alimentació que solament exclou de manera obligatòria la carn, els cadàvers d'animals. El veganisme no és una dieta, per tant no es pot incloure dins el vegetarianisme. A més, sent el vegetarianisme una dieta que accepta expressament el consum de certs productes animals, no pot ser en cap cas compatible amb el veganisme. 

 

Un vegà no pot dur a terme una dieta vegetariana, ja que una dieta vegetariana pot expressament incloure productes que el veganisme rebutja radicalment. 

 

Tenint en compte que el vegetarianisme accepta l'explotació dels animals, i també en la pràctica el vegetarianisme sovint inclou productes d'origen animal, resulta que el vegetarianisme és sinònim d'explotació animal, llavors al promocionar el vegetarianisme s'està promocionant l'explotació dels animals. 

 

A més, al contrari del que se sol creure, el vegetarianisme no és cap pas necessari per arribar al veganisme. Es tracta d'un altre tòpic fals. El fet que molts vegans ho hagin fet així no vol dir absolutament res. La majoria precisament van adoptar el vegetarianisme per manca d'informació i per desconeixement del veganisme. 

 

El veganisme es pot adoptar de manera progressiva, però per això no cal ni és correcte assenyalar la carn com si fos una cosa diferent, o pitjor, que altres productes d'origen animal. Ni tampoc cal passar prèviament pel vegetarianisme. Però el que sí que cal és entendre que tots els animals mereixem el mateix respecte ja que tenim la capacitat de sentir. Una idea que hauria d'estar reflectida en qualsevol iniciativa de difusió del veganisme. 

 

El vegetarianisme és una dieta que exclou els cadàvers d'animals. I res més. En canvi, el veganisme és un principi moral que rebutja fer servir els animals com a mitjans per els nostres fins. Aplicar aquest principi a la nostra vida implica rebutjar el consum de qualsevol producte d'origen animal. Si apliquem aquest principi a la nostra dieta, aquesta es basarà exclusivament en aliments d'origen vegetal. 

 

L'única cosa que el veganisme té en comú amb el vegetarianisme és una dieta sense cadàvers. Res més. Com ja he dit, el vegetarianisme explícitament accepta i promou el consum de lactis, ous i altres productes d'origen animal. 

 

Que els vegans ens autoanomenem d'alguna manera vegetarians és inadequat de totes totes. Seria igual d'incorrecte que anomenar-nos jainistes pel fet que la religió jainista prescriu una dieta sense cadàvers d'animals. Però els vegans no ens considerem jainistes solament per tenir aquest punt en comú amb ells. De fet, el veganisme no té res a veure amb cap religió. El veganisme és un principi moral fonamentat en els fets i en la lògica. 

 

Hem de canviar les idees errònies, especialment quan a causa d'aquestes idees es fa mal a altres individus. Una d'aquestes idees errònies és creure que la carn (cadàver) és moralment diferent d'altres productes que provenen de l'esclavitud i assassinat dels animals. Aquesta idea errònia és promoguda activament pel vegetarianisme. Tal com explica el professor Gary Francione: 

 

«No hi ha una distinció coherent entre la carn i altres productes animals. Tots són el mateix i no podem justificar el consum d’una cosa ni de l’altra. 

 

Dir que vostès no mengen carn però mengen lactis o ous o el que sigui, o que vostès no fan servir pells però utilitzen cuir o llana, és com dir que mengen carn de vaques tacades però no de vaques marrons; no té cap sentit en absolut. La suposada "línia" entre la carn i qualsevol altra cosa és només una fantasia -una distinció arbitrària feta per permetre que certa explotació sigui segmentada i considerada com a "millor" o com a moralment acceptable. 

 

No és una condemna als vegetarians que no són vegans; és, però, un crit perquè ells reconeguin que les seves accions no s'ajusten al principi moral que afirmen acceptar, i que tots els productes animals són el resultat d'imposar sofriment i mort a éssers que senten. No és una qüestió de jutjar els individus; és, però, una qüestió de jutjar les pràctiques i les institucions. I això és un component necessari de la vida ètica.» 

 

Tots els productes d'origen animal, ja siguin carn, lactis, ous, llana, pell, o qualsevol altre; i totes les activitats que impliquin usar animals no humans com els circs, zoos, experiments... impliquen també que els interessos dels animals no humans siguin frustrats i supeditats, injustament, als interessos humans. 

 

Tots aquests productes i totes aquestes activitats impliquen imposar explotació, sofriment i mort sobre els animals sense altre motiu que la tradició i el plaer. Ho hem de rebutjar tot per igual i no fer distincions incoherents com, per exemple, la de creure i promoure que la carn és pitjor que els lactis, o que la matança de foques al Canadà és pitjor que el que passa als escorxadors a pocs quilòmetres de casa. 

 

M'agradaria finalitzar amb aquestes paraules de l'activista Bob Torres: 

 

«És hora d'abandonar aquesta arcaica relíquia que és el vegetarianisme i fer el primer i més essencial pas per a combatre el sistema que tracta els animals no com criatures que poden sentir, estimar i pensar sinó com a màquines de producció de les quals obtenir benefici. Ha arribat l'hora de fer aquest pas i fer-se vegà.»