La fal·làcia de la imposició

Qui imposa a qui?

Una de les objeccions contra el veganisme que més s'expressa habitualment és la que diu que «no tenim dret a imposar les nostres creences o idees als altres» i s'acusa els vegans de voler imposar el veganisme als altres. En aquest assaig intentaré aclarir si aquest argument té alguna legitimitat racional.

En primer lloc, resulta més o menys evident comprovar que els que al·leguen una objecció semblant estarien de fet incomplint el seu propi criteri, ja que ells imposen les seves idees antropocentristes sobre els altres animals, és a dir, sotmeten milions d'animals a ser emprats per a servir-los de menjar, vestimenta, transport o entreteniment, entre d'altres fins. Però els animals no han donat el seu consentiment per a ser instrumentalitzats en el nostre benefici, és a dir, per a ser explotats, i a més aquesta explotació implica una violació inherent dels seus interessos més bàsics –el desig de viure, el desig d'evitar el mal i el patiment— que tots els éssers conscients compartim.

Aquesta contradicció passa perquè la majoria de la gent assumeix de partida com a vàlid el prejudici especista que discrimina els altres animals de la comunitat moral pel simple fet de no ser humans, malgrat que la diferència d'espècie no suposa una diferència en els interessos bàsics. Afirmar que és correcte que els altres animals estiguin exclosos de la categoria de subjectes de consideració moral perquè no són humans vol dir tractar de justificar l'especisme amb un argument especista. Això és una petició de principi (argumentació circular) —una fal·làcia que consisteix a fer servir com a argument la mateixa tesi que s'ha de demostrar.

La veritat és que no obliguem ningú a ser vegà contra la seva voluntat. En canvi, els qui participen en l'explotació animal obliguen els animals a ser sotmesos a l'esclavitud, i són així víctimes d'un abús contra la llibertat, la vida i la integritat física. Si algú considera que és vàlid el principi que no hem d'imposar els nostres desitjos i necessitats a altres individus, aleshores hauria de deixar de fer servir els altres animals per coherència. Així, doncs, l'objecció que «no hem d'imposar les nostres idees als altres» condueix necessàriament al veganisme.

La moralitat de la imposició

Si els qui al·leguen aquesta objecció pretenen implícitament manifestar que no existiria una moralitat objectiva, un codi de conducta universal que hàgim d'acatar, aleshores he d'aclarir que incorrerien en una contradicció que és inherent a qualsevol postura relativista. És a dir, si hom pretén afirmar que no hi ha veritats o principis objectius universals, aleshores estaria pretenent afirmar un principi universal i objectiu: estaria dient que hi ha una veritat universal que diu que no hem d'imposar res als altres. Vet aquí la inconsistència intrínseca al relativisme que el refuta com un absurd lògic.

Hi ha una altra raó, a més, que explica perquè criticar una postura ètica al·legant simplement que els qui la proposen cerquen imposar el seu punt de vista als altres no pot ser una crítica vàlida ni raonable.

Demanem-nos el següent: què significa estar en contra del racisme si no és, almenys en part, pretendre que deixem de discriminar altres individus per la seva raça o amonestar en la seva conducta aquelles persones que ho fan? No és això, potser, una imposició en contra de la conducta racista? Òbviament ho és. No coartem, així, les llibertats dels racistes i som intolerants amb les seves idees i accions? És clar que sí. Ara bé, aquesta imposició és èticament justificable? Aquesta seria la qüestió encertada.

Per la mateixa raó, no és una crítica honesta ni vàlida jutjar que una ètica de respecte a tots els animals cerca restringir les accions dels altres mitjançant la imposició, ja que l'aplicació de tota postura ètica inclou una imposició i una restricció a la nostra conducta.

No hi ha postura moral, política o legal que d'alguna manera no pretengui imposar les seves idees als altres. La imposició no és una característica que distingeixi unes doctrines de les altres, sinó que és inherent a totes. El que és raonable, per tant, és demanar-se dos punts elementals: [1] quin tipus d'imposició prescriu, i [2] quina suposada raó justificaria aquesta imposició.

Posem un altre exemple d'imposició que se sol al·legar contra el veganisme: el fet que els vegans alimenten els seus fills de manera vegana. Per fills entenem aquí els fills naturals o els que han estat adoptats —ja siguin humans o no humans. Hi ha imposició? Bé, si realment n'hi ha no seria essencialment diferent de la imposició que tots els pares practiquen respecte dels seus fills.

Tots els pares dicten als seus fills una sèrie de pautes de comportament, sobretot i especialment quan no es poden valdre per si mateixos com a éssers responsables de la seva conducta. Aquestes normes existeixen per a beneficiar els fills, per assegurar la seva vida i el seu benestar. Novament comprovem que parlar merament d'«imposició» no ens aclareix gens ni mica sobre la legitimitat de la imposició.

El veganisme no es fonamenta en la imposició

Ara bé, si per imposició volem referir-nos correctament a forçar altres sense el seu consentiment, o contra la seva voluntat, per satisfer els nostres desitjos, en aquest cas crec que cal assenyalar que la dinàmica del veganisme com a moviment social no es pot basar en la imposició sinó en la conscienciació educativa.

Quan duem a terme activisme educatiu —i crec que sortosament cada cop més vegans s'inclinen per aquest tipus d'activisme— no imposem; simplement informem, dialoguem i conscienciem la gent Difonem informació que apel·la a la raó i la consciència moral de les persones.

Això no obstant, si educar sobre veganisme fos algun tipus d'imposició, aleshores no ho seria menys la pràctica d'adoctrinar els nens en prejudicis especistes a través de l'educació que rebem des de la infància. Així doncs resultaria que tots practicaríem la imposició, i així tornaríem de nou al punt assenyalat anteriorment: es justifica moralment la imposició que pretenem o que practiquem?

No conec cap argument que justifiqui racionalment l'explotació que exercim sobre els animals. En canvi, sí que hi ha raons que expliquen per què el veganisme és una obligació moral; començant per una cosa tan elemental com el principi d'igualtat.

Si els animals són individus que tenen voluntat i interessos propis llavors no es pot justificar moralment que els imposem la nostra voluntat i els nostres interessos solament perquè n'obtinguem un benefici. Per què hem de respectar la individualitat, la voluntat i els interessos humans, però no hem de respectar igualment la individualitat, la voluntat i els interessos dels animals? Es tracta bàsicament de la mateixa individualitat, voluntat i interessos. La diferència d'espècie no pot justificar una discriminació en la consideració moral així com tampoc no pot justificar-ho la diferència de raça o de sexe.

Des d'un punt de vista racional, no pot ser ètic que imposem els nostres desitjos i necessitats sobre altres animals que tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres. I és inexcusable que ho continuem fent quan és un fet demostrat que podem viure saludablement sense usar els animals.

Com a activista, no és la meva intenció inicial imposar res a ningú, sinó tot al contrari: que ningú que sigui responsable dels seus actes imposi els seus desitjos personals als altres; és a dir, que tots els agents morals actuem de manera ètica. L´ètica no és una imposició; no és una cosa externa que plana sobre nosaltres, sinó que és el fruit de la nostra pròpia raó moral.

 

 

"Mireu, algú fa el mateix que fem nosaltres. No és odiós?"

Tal i com va passar temps enrere amb personatges públics com Melissa Bachmann i Joan Carles de Borbó, entre d'altres, recentment s'ha tornat a obrir la polèmica per la difusió d'unes fotos en què algú posa jactanciosament amb animals assassinats durant un safari de caça. En aquesta ocasió, la protagonista resulta ser una caçadora anomenada Kendall Jones.

A mi no em sorprèn que els qui han estat educats en l'especisme es comportin així amb altres animals. La qual cosa ens engloba gairebé tots nosaltres. Aquest comportament és conseqüent amb la idea que els altres animals existeixen per ser usats en benefici nostre.

El que sí que resulta xocant és que milions de persones a tot el món reaccionin condemnant aquests actes de violència alhora que participen en l'explotació d'animals a la seva vida diària. Això tan sols es pot explicar suposant que aquestes persones no han pensat la connexió entre allò que fan diàriament als altres animals i les seves intuïcions morals bàsiques.

També s'esdevé una polèmica molt semblant quan es difonen imatges de l'assassinat de dofins al Japó o de la tauromàquia a Espanya. La gent reacciona davant d'això com si els escorxadors no existissin. Reaccionen com si ells mateixos no donessin diners cada dia perquè altres esclavitzin i matin animals innocents, per després menjar-se els seus cossos i secrecions, i vestir-se amb trossos arrencats dels seus cossos mutilats.

Tal com explicava el professor Gary Francione als seus assajos sobre Michael Vick: no hi ha cap diferència moral entre usar i abusar dels animals. Tot ús d'altres animals és un abús, ja que es realitza sempre sense el seu consentiment o contra la seva voluntat. Usar els animals és abusar-ne, perquè en fer-ho vulnerem els seus interessos per poder obtenir un benefici.

Aquesta conducta sobre éssers humans es considera un crim, una injustícia, però no es considera de la mateixa manera quan les víctimes són altres animals. L'únic motiu real que s'al·lega per intentar justificar aquesta diferència de consideració és: «Nosaltres som humans i ells no». Això és el mateix que dir: «Nosaltres som blancs i ells no». O dir: «Nosaltres som homes i elles no».

No hi ha diferència moral entre consumir animals i sortir a caçar-los per divertir-se. No hi ha diferència entre gaudir assistint a baralles de gossos i gaudir menjant animals. No hi ha diferència entre obtenir plaer torturant gats i obtenir plaer per portar una bossa de pell o una jaqueta de cuir.

No hi ha diferència perquè en tots aquests casos estaríem causant dany, patiment i mort a altres animals per mer plaer. Tenim la mateixa necessitat de torturar gossos per poder viure que la de menjar vaques. És a dir, cap.

Participem a l'explotació animal perquè ens limitem a repetir un hàbit que se'ns ha inculcat i que reforcem gràcies al plaer que ens causa; sense parar-nos a pensar en tot el que això implica als animals que són fets servir pel nostre benefici. Igual que tampoc no ho pensen els que es diverteixen caçant animals per diversió.

Per què aquest tipus d'escenes provoquen tant d'odi en els qui fan el mateix? Odien altres per fer el mateix que ells fan a altres animals cada dia. Com s'explica això?

Això pot passar perquè no a tots ens han educat sobre les mateixes formes d'explotació animal.

Tot i que gairebé tots accepten la idea que alguns animals estan per a servir-nos d'aliment, no s'accepta igualment la idea que estigui bé emprar animals solament per a servir-nos d'entreteniment. Quan veiem pràctiques d'explotació especista que no pertanyen al nostre context habitual és quan s'activa el nostre sentit moral que ens indica que allò està malament. Per això reaccionem així.

No és un succés aïllat. Cada activitat d'explotació animal simbolitza l'opressió que els humans exercim sistemàticament sobre els altres animals. La nostra cultura antropocèntrica permet i fomenta aquesta pràctica opressiva. La diferència tan sols és el criteri i el grau de crueltat que cadascú considera acceptable a l'hora d'exercir l'explotació sobre els animals. Però gairebé ningú no qüestiona aquesta dominació especista. Gairebé ningú excepte en els que van fundar el veganisme.

Si de veritat creguéssim que els altres animals són mers objectes no reaccionaríem de manera diferent a quan veiem com algú destrueix un gerro o un automòbil. Tot i així, sabem que hi ha una diferència qualitativa entre un objecte [un mineral o un vegetal] i un subjecte, és a dir, un animal sentent. Per això no reaccionem de la mateixa manera.

En veure aquestes imatges és quan ens n'adonem —quan veiem des de fora altres persones fer el mateix que nosaltres— i això ens provoca una indignació moral. Veiem algú, de forma deliberada i conscient, provocar patiment i mort a individus innocents per mera diversió. De vegades solament ens adonem del mal que fem quan el veiem en altres persones fora del nostre context habitual.

Però aquesta és exactament la manera com nosaltres actuem quan consumim animals; quan els mengem i ens vestim amb trossos dels seus cossos.

Ens trobem de cara amb un mirall on ens reflectim veient el que fem als altres animals: destruïm la seva llibertat i les seves vides per pur plaer. I això es contradiu amb les nostres intuïcions morals més bàsiques que ens diuen que està malament causar mal o patiment a altres animals sense necessitat.

Aquesta reacció demostra que no som psicòpates. Malgrat tota la violència sistemàtica que exercim sobre els altres animals, i malgrat el nostre prejudici especista contra ells, som conscients que està malament fer-los mal innecessàriament sense una raó que ho justifiqui.

El fet que formem part activa de l'explotació animal no és una decisió que hàgim pres nosaltres sinó que és conseqüència d'una herència cultural que ens han llegat els nostres avantpassats –igual que ens ha arribat el racisme, el sexisme i l'homofòbia i les seves estructures d'opressió respectives— i que s'ha perpetuat mitjançant l'educació i els hàbits socials.

Si jutgéssim la nostra participació a l'explotació animal amb el mateix criteri que jutgem la violència contra els animals en què no participem llavors l'única conclusió a què podríem arribar és que hem de deixar de consumir qualsevol producte o activitat que impliqui l'ús d'altres animals, doncs tot això significa infligir-los mal innecessàriament i solament per costum o per mer plaer.

Tothom es demana:

Com és possible que hi hagi gent que cometi aquests abusos contra els animals?

Qualsevol pot trobar la resposta per si mateix reformulant la qüestió així:

Per què no sóc vegà?

La resposta en tots dos casos és exactament la mateixa.

 

La intel·ligència i la seva relació amb el valor moral

 

Suposem que una espècie superior en intel·ligència i nivell tecnològic a la nostra envaís la Terra, ens sotmetés, i ens usés com a aliment, o com a recursos per dur a terme experiments científics sense el nostre consentiment, extirpant-nos òrgans i inoculant-nos substàncies tòxiques per tal de veure la nostra reacció. És a dir, una cosa molt similar al que van fer els científics nazis als camps de concentració amb els jueus.

Resulta que això és exactament el que fem al nostre planeta amb els gossos, ratolins, conills, mosques, primats i altres animals no humans, sotmesos a la nostra dominació. Per això el famós astrofísic Stephen Hawking adverteix en contra dels intents per contactar amb intel·ligències extraterrestres. Amb les seves pròpies paraules:

«En comptes de tractar de comunicar-se activament amb éssers alienígenes, els humans haurien de fer tot el possible per evitar el contacte. [..] Les persones tan sols s'han d'observar a si mateixes per adonar-se de com un organisme intel·ligent es pot tornar en una cosa que no voldríem conèixer.»

Sembla que Hawking és conscient que els humans ens hem comportat violentament amb els altres animals. Per això és raonable suposar que altres espècies més intel·ligents s'aprofitarien de nosaltres, com hem fet els humans amb els altres animals. Què diríem en aquesta situació? Afirmaríem que els visitants extraterrestres tenen dret a actuar així perquè nosaltres no pertanyem a la seva espècie? Estaríem d'acord que la seva manera de procedir és justa atès que ells són més intel·ligents que nosaltres?

Els defensors de la teoria de l'especisme qualificat argumenten que els humans són en una categoria especial i superior a la resta d'animals perquè tenen una sèrie de característiques particulars, com ara una intel·ligència molt desenvolupada, una capacitat de crear tecnologia molt sofisticada, un nivell cultural molt complex... La qüestió és, què passaria si apareix una espècie que sobrepassa els humans en totes aquestes característiques i amb la intenció d'esclavitzar-nos? Serien coherents amb les seves idees i es posarien de banda dels invasors com a col·laboracionistes?

En la mesura que afirmem que la intel·ligència semblant a la humana és moralment rellevant, aleshores necessàriament hauríem d'acceptar la idea que altres éssers amb més intel·ligència serien moralment més valuosos que els humans amb menys intel·ligència. Així ho planteja el professor Tom Regan:

«Si el fet que ells [els animals no humans] pertanyin a una altra espècie fa que sigui correcte que els matem o els infligim mal, el fet que nosaltres pertanyem a una espècie diferent de la seva faria que deixés d'estar malament que ells ens matessin o ens danyessin. "Ho sento amic -dirien els compatriotes d'ET- però és que no pertanys a l'espècie correcta." Pel que fa a nosaltres, no ens podem queixar ni posar cap objecció moral si la pertinença a l'espècie, a més de ser una diferència biològica, té una decisiva importància moral.»

Milions d'animals són diàriament esclavitzats en centres d'explotació animal de tot el món. Milions d'individus no humans de diverses espècies són criats, confinats, castrats, enverinats, infectats amb malalties, sotmesos a cirurgia experimental, degollats o electrocutats.

Si comprenem que les diferències d'intel·ligència no són rellevants entre els éssers humans, també hauríem de poder comprendre que aquestes diferències són igualment irrellevants quan es tracta d'altres animals sentents.

Pel que fa a la inclusió a la comunitat moral, l'única característica rellevant és la sentença. Per què? Perquè solament els éssers sentents tenen identitat. Tan sols els éssers dotats de sensació tenen consciència —consciència de si mateixos i del que els passa. Per tant, tenen un valor intrínsec que no depèn del valor instrumental que puguin tenir per als altres. Si el raonament es basa en la lògica, i la lògica es fonamenta en el principi d'identitat, respectar el principi d'identitat ens obliga a respectar els éssers que tenen identitat. Una moral racional significa actuar de manera coherent amb la lògica. Si un ésser és sentent llavors és un subjecte. Si és un subjecte llavors no l'hauríem de tractar com si fos un objecte. Per tant, hauria de ser considerat una persona.

D'altra banda, a banda de la qüestió pròpiament ètica, la discussió sobre si calen aquestes pràctiques des del punt de vista pràctic condueix inevitablement a concloure que no. No ens cal fer servir altres animals per a menjar, vestir-nos, entretenir-nos, transportar-nos o altres propòsits. Els fem servir per plaer, diversió, costum o mera conveniència. Cap d'aquestes excuses no pot justificar moralment el fet que usem altres animals. En usar-los no solament vulnerem el seu valor intrínsec, en atribuir-los exclusivament un valor instrumental en benefici dels nostres interessos, sinó que també violem el principi ètic d'igualtat.

El principi d'igualtat, o principi de la mateixa consideració, és un criteri lògic que tota teoria moral ha d'incorporar per a ser considerada racional. Aquest principi ens obliga a tractar de manera igual tots aquells elements moralment rellevants que siguin iguals —o molt similars. Per tant, quan diem que tots tots els éssers amb valor moral han de ser considerats de manera igual, ens referim que la seva individualitat i els seus interessos bàsics —aquells que són intrínsecs al fet de sentir— han de ser considerats al mateix nivell ja que són els mateixos interessos. És a dir, no es justifica supeditar ni sacrificar forçosament l'interès d'un per a satisfer el d'un altre.

Quan condemnem l'explotació d'éssers sentents, ho fem en virtut dels dos principis bàsics sobre els quals se sosté l'ètica: el valor intrínsec i la igualtat.

És pertinent aclarir que la igualtat moral no significa igualitarisme. Per exemple, no hem de tractar tots els humans exactament de la mateixa manera en tots els aspectes de la vida. Quan es tracta de qüestions econòmiques, considerem que és més valuós econòmicament el treball d'un cirurgià que el d'un escombriaire, perquè considerem que el primer té més valor d'utilitat que el segon en un sentit professional.

Ara bé, fins i tot assumint que aquesta diferent assignació de recursos és legítima, podríem dir que un escombriaire té menor valor moral com a individu que un cirurgià pel que fa a qüestions com decidir si és èticament legítim usar-lo com a donant forçat d'òrgans o com a participant no voluntari a un experiment o com a menjar per a altres? Per descomptat que no. Pel que fa al fet de ser usat exclusivament com un recurs per a altres, tots dos són iguals perquè tots dos són sentents. Independentment del seu nivell d'intel·ligència, tots dos valoren la seva pròpia vida i tenen un interès per a conservar-la i protegir-la del mal. El valor moral es refereix exclusivament a la sentença en si mateixa, i cap altra característica, ja que és la consciència sensitiva la que genera el valor inherent.

D'una banda, entenem que els éssers humans que tenen un menor nivell d'intel·ligència que nosaltres [bebès, nens, incapacitats, senils] no mereixen menys consideració sinó que, en tot cas, en mereixerien més per part nostra a causa de la seva situació peculiar. D'altra banda, resulta que després argumentem a favor de l'opressió sobre els animals apel·lant que ells són menys intel·ligents o que ells no es poden defensar de nosaltres, o que no tenen capacitat de reivindicar els seus drets, i per tant els humans ens considerem superiors amb dret a explotar-los. Solament els partidaris del feixisme accepten aquest criteri en el context humà, però quan es tracta d'altres animals sembla que aquest criteri s'assumeix com a normal, tal i com denunciava Gary Francione:

«Assenyalar que podem explotar els altres animals perquè som “superiors” no és res més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix allò que és correcte. Així que per què, digueu-me, és aquest principi tan cegament acceptat quan es tracta de la nostra relació amb els altres animals?»

Aquí es produeix una contradicció entre allò que pensem, allò que diem i allò que fem. Això passa perquè discriminem arbitràriament entre els individus que som humans i els que no ho són. Aquesta és la base del prejudici que anomenem especisme.

En definitiva, quin paper se suposa que tindria la intel·ligència pel que fa a l'ètica? La intel·ligència solament pot ser una característica rellevant pel que fa a l'agència moral, és a dir, la capacitat de comprendre i aplicar regles morals. Per això és requisit obligat tenir un determinat nivell o grau d'intel·ligència. Òbviament no se li pot exigir a ningú que compleixi amb determinades normes de conducta si ni tan sols pot comprendre-les i interioritzar-les. Tot i que el sentit moral s'ha detectat en altres animals, l'agència moral tan sols sembla desenvolupar-se, en general, en els humans.

Encara es continuarà dient que la diferència d'intel·ligència justifica explotar els altres animals que no són humans; però la veritat és justament el contrari: precisament perquè som intel·ligents, nosaltres tenim l'obligació moral de respectar els altres animals. És a dir, tractar-los com a persones, i no pas com a recursos.

 

Els insctes són éssers sentents

«Estic disposat a donar al cervell diminut d'un insecte —sempre que tingui la possibilitat de representar els estats del seu cos— la possibilitat de tenir sentiments; de fet, em sorprendria moltíssim descobrir que no en tenen.» ~ Antonio Damasio

Hi ha proves objectives que els insectes poden sentir –és a dir, processen percepcions de forma subjectiva– i específicament poden experimentar sensacions, emocions i desitjos? Doncs pel que sembla sí que n'hi ha:

«Ralph Greenspan, de l'Institut de Neurociències de San Diego, va presentar el mes passat a Melbourne els resultats següents. Quan un objecte mòbil passa per davant d'una mosca, no solament s'activen les àrees cerebrals de l'insecte que processen la informació visual, sinó també d'altres situades al lòbul frontal —que en la mosca rep l'oprobiós nom de cos bolet, però que mostra notables semblances amb el lòbul frontal del nostre cervell, on resideixen les nostres altes funcions mentals.

Greenspan va fer després un experiment que podríem anomenar la mosca de Pavlov: cada vegada que l'objecte passa per davant de la mosca, Greenspan li infligeix ​​a la bestiola un desagradable xoc tèrmic. Després de repetir-ho unes quantes vegades a intervals regulars, les neurones del cos bolet aprenen a predir quan vindran mal dades: de fet, es disparen mig segon abans que passi l'objecte i el xoc tèrmic.

Greenspan ha pogut determinar que aquest efecte pavlovià requereix l'activació simultània i coherent dels cossos bolet i d'altres circuits distants que podríem anomenar emocionals, amb perdó: circuits relacionats amb l'atenció, amb la percepció del perill, amb el record d'altres experiències plaents o doloroses. Emocions, vaja.»

També el químic Joe Schwarcz relata el següent cas:

«Primer es va pensar de fer servir el periplanone-B per atraure les paneroles mascles a alguna trampa amb verí incorporat. Però va sorgir un problema: quan les paneroles van veure que els seus companys morien en provar l'esquer, van començar a associar-ho amb la mort, i aviat van començar a escapar corrent, il·leses.»

Pel que fa a les abelles en particular -un dels insectes més explotats per l'home- Joan Dunayer ens relata el següent:

«L'evidència és que elles pensen i senten. [...] Hi ha una important evidència electropsicològica de la consciència de les abelles. En un experiment, els investigadors van mostrar a les abelles una seqüència de llums que apareixien a intervals regulars. Quan una llum era omesa [no s'emetia en el moment esperat] els cervells de les abelles mostraven activitat elèctrica immediata després del moment en què la llum ordinàriament hauria d'aparèixer. En altres paraules, les abelles van reaccionar mentalment a l'absència del flaix esperat. Amb tests similars, els humans tenen reaccions idèntiques. Una activitat cerebral semblant ha estat considerada com un indicatiu del que els investigadors d'abelles anomenen “consciència més alta”. Els mateixos resultats han estat observats en crancs i formigues. Així, els qui no creuen en la consciència de les abelles ignoren la literatura científica o estan cegats pel seu especisme.»

Algú pot insistir que no tenim proves totalment clares i fermes que confirmin la sentença en els insectes, però llavors caldria afegir que tampoc les tindríem respecte dels humans.

Com sabem que els altres éssers humans són sentents? Tan sols podem tenir experiència directa de la nostra pròpia sentença individual i singular; tota la resta són deduccions que fem a partir d'indicis.

Encara que potser és un dubte legítim a plantejar, no seria un dubte gaire raonable ja que les evidències apunten clarament que els humans són éssers sentents. Pels mateixos motius, el més raonable és deduir que probablement els insectes siguin en efecte éssers conscients.

En el seu article "Consciousness in a Cockroach” ["La consciència en una panerola"] Douglas Fox relata el següent:

«Per a Nicholas Strausfeld, un petit cervell és una cosa preciosa. En la seva carrera de més de 35 anys, el neurobiòleg de la Universitat d'Arizona, campus Tucson, ha observat les petitíssimes estructures cerebrals de paneroles, insectes d'aigua, cucs vermells, algunes gambetes i dotzenes d'altres invertebrats. [...] Strausfeld conclou que els insectes posseeixen “els cervells més sofisticats sobre aquest planeta”.

Quan vostè considera que les neurones en si mateixes són sorprenentment similars en tot el regne animal, tot això comença a tenir sentit. “Hi ha els mateixos blocs de construcció bàsics en vertebrats i invertebrats”, diu Strausfeld, “i hi ha certes maneres en què vostè pot col·locar aquests blocs de construcció junts en els cervells”.

“Probablement allò que requereix la consciència”, diu Koch de Caltech, “és un sistema prou complicat amb una enorme retroalimentació. Els insectes tenen això.»

Aquest coneixement hauria de suposar un canvi en la nostra actitud moral respecte dels insectes, deixant de discriminar-los i menysprear-los simplement pel seu aspecte o la seva mida. Segons informa l'agència de notícies BBC Mundo:

«La panerola —tan odiada per molta gent —és un insecte més sofisticat i social del que pensem, segons revela un nou estudi.

S'amaguen lluny, a l'aguait, de manera invisible, en racons foscos i esquerdes. Quan emergeixen, s'escapoleixen sense rumb, sovint al voltant de les nostres cases, cuines i en hotels i restaurants bruts.

Acabem menyspreant-les pel seu comportament natural, veient-les com una plaga que cal evitar i fins i tot exterminar. No obstant això, les paneroles han estat tractades sovint de manera injusta. En descobrir els secrets d'aquests esgarrifosos insectes, els científics han vist que són molt més sofisticats del que pensàvem.

Després de conèixer la seva vida secreta s'han adonat que les paneroles són en realitat criatures molt socials, que reconeixen els membres de les seves pròpies famílies, amb diferents generacions d'una mateixa família vivint juntes. A les paneroles no els agrada que les deixin soles i pateixen problemes de salut quan ho estan.»

 

No hi ha cap raó per a pensar que la capacitat de sentir dels insectes —i invertebrats en general que tinguin un sistema nerviós centralitzat— és fonamentalment diferent de la dels vertebrats. Tal com explica Chris M. Sherwin:

«Com que els estats mentals són una experiència privada, no podem estar segurs de si els altres animals, ja siguin vertebrats o invertebrats, tenen les mateixes experiències subjectives que els humans. En el cas dels vertebrats, fem servir l'argument per analogia, i si un animal respon de manera similar als mateixos estímuls, acceptem que la seva experiència ha de ser presumiblement anàloga, gairebé sense dubtar-ho i amb prou feines sense evidències addicionals respecte a la seva consciència o alguna funció nerviosa similar. Però, amb escassa justificació, es fa servir un criteri diferent amb els invertebrats. Això ha conduït a la creença generalitzada que, mentre que els vertebrats són capaços d'experimentar dolor, angoixa i patiment, la majoria dels invertebrats no en són capaços. Tot i això, si s'aplica l'argument per analogia sobre les evidències aquí presentades, s'aprecia que els invertebrats sovint responen a estímuls potencialment dolorosos o desagradables d'una manera sorprenentment similar a com ho fan els vertebrats, cosa que seria indicativa que són capaços experiències anàlogues. Rebutjar això sense proves irrefutables és canviar les regles de l'argument per analogia arbitràriament.»

Així conclou Aurora Ferrer:

«¿Per quina raó pensem que els insectes no tenen emocions? És el que es pensava abans d'alguns mamífers i aus, una qüestió que la ciència ha aclarit amb múltiples experiments. La por, l'enveja i altres emocions no són exclusives de l'ésser humà i es poden observar en un gos, un gat, un mussol o una mosca.»


Encara que no puguem tenir una certesa absoluta sobre tot això, totes les evidències apunten amb claredat que els insectes són éssers conscients. Ells experimenten sensacions i tenen desitjos i intencions. Per tant, mereixerien la mateixa consideració moral bàsica que qualsevol altre ésser sentent. És per això que hauríem de respectar-los, començant per no participar en la seva explotació: mel, gelea reial, seda, àcid carmínic [e-120]...


Articles relacionats: (En espanyol)

- Són conscients els insectes?

- Els insectes podrien tenir consciència

- La consciència dels insectes

- Les emocions no es limiten als éssers humans i altres vertebrats

- Les mosques també s'espanten

- Els insectes també tenen sentiments

- Paneroles i consciència

 

- Referències acadèmiques: (En anglès)

- Can Invertebrates Suffer? Or, How Robust is Argument-by-Analogy?

- What insects can tell us about the origins of consciousness

- Agitated Honeybees Exhibit Pessimistic Cognitive Biases

- Pavlov's Cockroach: Classical Conditioning of Salivation in an Insect

- Reply to Adamo, Key et al., and Schilling and Cruse: Crawling around the hard problem of consciousness

- Insects feel chronic pain after injury

 

Radical

Aquí us deixo un nou article d'Igor Sanz que aclareix una qüestió conceptual d'especial importància, ja que no es tracta tan sols de termes i significats, sinó d'idees i comportaments. Espero que el text us resulti tan profitós com a mi.

*************

Un dels adjectius que més se sol aparellar amb el veganisme i els vegans és radical. L'ús d'aquest apel·latiu sol fer-se amb dos propòsits fonamentals: d'una banda, atacar el veganisme, i de l'altra, agafar-se a una excusa —una altra més— per a no adoptar-lo.

En qualsevol cas, l'ús de la paraula radical es fa amb clares connotacions negatives, cosa habitual fins i tot més enllà de l'àmbit del veganisme. D'aquesta manera, l'equació/estratègia és molt senzilla: ja que comunament es considera allò radical com una cosa dolenta, al dir que el veganisme és una cosa radical induïrem a creure que és una cosa igualment dolenta.

El que succeeix, però, és que aquesta concepció del radicalisme és completament errònia. La paraula radical deriva del llatí radix, que significa arrel. Allò radical, per tant, és allò que va a l'arrel d'alguna cosa, a la seva base, al seu fonament. Realment, amb això, no dic res de nou. Em limito a recórrer directament al diccionari, que té com a primera accepció —l'original— de radical «pertanyent o relatiu a l'arrel», essent els seus sinònims fonamental, substancial, essencial o bàsic, mentre que els seus antònims serien relatiu o secundari.

Insisteixo que aquest és el significat original. El diccionari conté moltes paraules —entre elles la que estic tractant— amb diversos i variats significats, però aquestes noves accepcions són recollides a mesura que s'accepten col·loquial i massivament, i apareixen en el diccionari ordenades numèricament tal i com han estat incorporades. En el cas de radical, a mesura que baixem per aquestes altres accepcions que han estat gradualment introduïdes, ens adonem de com s'ha degenerat el significat fins el que més comunament se li atribueix avui en dia.

Però, el mot radical denota intrínsecament alguna cosa negativa, al menys en aquestes altres definicions? Doncs tampoc. Perquè fins i tot acceptant allò radical com una cosa extremista o contundent, ho descriurem com una cosa que senzillament no accepta termes mitjans.

No resulta difícil suposar d'on prové la manipulació que s'ha fet del radicalisme. Són radicals tots aquells que han defensat reformes i canvis profunds i fonamentals en les lleis i la societat, un postura oposada i poc convenient per aquells que ostenten el poder i els interessa mantenir l'statu quo. Així, es demonitza allò radical en favor d'allò 'moderat'. La mateixa Societat Abolicionista Espanyola de mitjan segle XIX ja portava per lema: "Abolició radical i immediata de l'esclavitud", i els seus membres es veien per aquesta postura sotmesos a les mateixes crítiques a les que s'enfronta avui el veganisme. La tergiversació, per tant, ve de lluny.

És l'eterna fal·làcia del terme mig, tan altisonant com mancada de fonament. Per ventura es pot ser moderat en el respecte? Es pot ser èticament moderat? Poden acceptar-se termes mitjos en qüestions com l'assassinat, les violacions, l'esclavitud, els abusos o la veritat mateixa? És evident que no. La justícia a mitges no existeix. La justícia a mitges és injustícia.

Això no vol dir que allò moderat no sigui acceptable en cap aspecte de la vida, com tampoc que allò radical sigui sempre una cosa positiva. Ho és, però, pel que fa al respecte, i d'això tracta el veganisme. Un principi radical, sí, però radical en el respecte.

 

*************

En conclusió, com bé ha aclarit l'autor, un radical és algú que va a l'arrel de la qüestió. Radical és algú les arrels morals del qual, i els seus fonaments ètics, són ferms i forts. Radical és també algú que se centra en la causa i l'origen d'un problema, abans que en les conseqüències. El contrari de radical no és moderat sinó superficial.

A més, el rebuig al radicalisme incorre en una contradicció lògica, perquè aquest rebuig ja és una postura radical en si mateixa i, per tant, estaria assumint allò mateix que diu condemnar.

Seria legítim preguntar-se si és innocent l'ús erroni de termes com radical o extremista en sentit despectiu —per convertir-los en sinònims de violent o nociu— o és potser un intent deliberat de l'statu quo per tal de desacreditar qualsevol que no es limiti a intentar canvis superficials i cosmètics en la societat. Ni ser radical ni ser extremista és en absolut sinònim de ser irracional, violent, nociu o destructiu. El seu significat, com bé ha exposat Igor Sanz, és un altre molt diferent.

Els que no volen que determinats problemes i injustícies se solucionin, el que prefereixen és que no siguem radicals sinó que ens comportem superficialment, és a dir, sense efecte.

Per tant, hem de ser més radicals, i no pas menys, i ens cal que hi hagi més radicals com nosaltres si volem de veritat aconseguir un canvi real en la nostra relació moral amb els altres animals.

 

Adoctrinar en l'especisme

 

 

 

«Assenyalar que podem explotar perquè som “superiors” no és més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I, exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la idea que el poder estableix el que és correcte. Així doncs, que algú ens expliqui per què aquest principi s’accepta cegament quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals.» ~Gary Francione

 

 

 

 

Des que som nens ens inculquen -ja sigui de forma explícita o dissimulada- la idea que és “normal” que altres animals estiguin sota la dominació humana. Al nostre voltant convivim amb animals no humans usats per a servir de companyia als éssers humans [“mascotes”] i ens alimenten amb cadàvers i secrecions d’altres animals emprats per a aliments dels humans.

 

   

«El sentiment que els membres de la nostra espècie mereixen una consideració moral especial en comparació amb els membres d’altres espècies, és antic i es troba profundament arrelat. El fet de matar persones, excepte en temps de guerra, és el crim jutjat amb més severitat entre els comesos comunament. L’única cosa sotmesa a una prohibició major en la nostra cultura és el fet de menjar persones (humanes) -encara que ja siguin mortes. No obstant això, gaudim al menjar membres d’altres espècies.» ~Richard Dawkins

 

 

«Acostumem a creure que solament les persones “malaltes” o amb determinats trets de personalitat poden ser capaces d’exhibir aquest tipus de comportament; però moltes persones que podrien ser qualificades com a empàtiques també poden -en certs contextos- comportar-se d’aquesta manera.» ~Jennifer Delgado

 

 

«A molts de nosaltres ens horroritzen les execucions judicials, encara que es tracti dels més espantosos criminals de l’espècie humana i, alhora, aprovem alegrement que es matin a tirs, sense judici previ, animals considerats com a plagues i que són força mansos. Realment, exterminem membres d’altres espècies inofensives com un mitjà de recreació i entreteniment.» ~Richard Dawkinsc

 

 

 

Quan ens fem adults i algú ens exposa la idea que tot això està malament -que tot això és esclavitud- resulta per tant comprensible que ens costi entendre-ho o que reaccionem refusant de ple la crítica contra les nostres idees i costums assumides des de la infància.

 

 

 

«Les idees, un cop que s’instal·len en un cervell, són molt difícils d’eradicar. Les primeres que arriben decideixen les que poden venir després perquè defineixen el nostre univers mental, el que som capaços de veure i entendre i tot el que no hi encaixi, sol quedar fora. Les idees són com gàbies, ens delimiten el món, ens tanquen dins d’un territori mental del què no podem sortir.» ~Pablo Malo

 

 

 

Hem interioritzat des de nens una cultura antropocentrista que ens ensenya a veure els altres animals com a instruments per satisfer les necessitats i desitjos humans. Tota la violència que exercim contra els no-humans és conseqüència directa d’aquest prejudici. No hi ha altra manera de posar remei a aquesta violència que eradicant aquest prejudici de la nostra ment. 

 

 

«Aquest usos dels animals són tan institucionalitzats i tan normalitzats socialment que és difícil trobar la distància crítica que es necessita per veure com d’horrorosos són com a formes de submissió, de servitud, i -en cas del sacrifici dels animals per a consum humà i altres propòsits- de descarats assassinats. [...] Hem estat formats per una història del pensament en la qual tot just som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les pròpies necessitats i desitjos.» ~Gary Steiner

 

 

 

 

La inculcació d’aquestes idees és la causant de l’opressió sistemàtica que exercim sobre els altres animals. No es tracta de cap maldat intrínseca i inevitable de l’ésser humà. És un problema de mentalitat que es pot solucionar mitjançant la mateixa manera per la qual fou provocat: l’educació.

 

Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual

Fa uns dies va aparèixer la notícia que a França s'havia aprovat una modificació legislativa mitjançant la qual els animals catalogats en la categoria d'"animals de companyia" —principalment gossos i gats— se'ls reconeixia jurídicament com a "éssers sensibles", és a dir, éssers que senten.

La qüestió és: i què?

Això senzillament no canvia res en absolut. Els animals no humans continuaran essent propietat humana i els propietaris podran continuar explotant-los —emprar-los per als seus fins. On és la diferència? És un canvi irrellevant que aparenta ser "important" però que ho manté tot exactament igual com fins ara.

Les lleis de "benestar animal" ja reconeixen que alguns animals no-humans són sentents. Per això no tenim lleis de "benestar vegetal" ni de "benestar mineral".

Que hi hagi animalistes que considerin que aquesta notícia és un "avanç" solament mostra el greu i estès desconeixement que hi ha sobre el problema fonamental en la nostra relació moral amb els altres animals.

Amb aquesta reforma legal els altres animals no deixaran de ser vistos com a coses. Continuaran essent considerats i tractats com a coses que existeixen per a ser esclavitzades pels humans. No canviarà absolutament res, excepte un paràgraf d'un paper.

Però és que aquesta mesura no serveix en la pràctica per a res? Sí, serveix per a alguna cosa. Serveix per a obstaculitzar el progrés del veganisme i fer creure a la gent que la situació dels animals es pot canviar mitjançant simples reformes legals i sense necessitat d'abolir el seu estatus de propietat. Per això serveix. És propaganda.

Tot i que la legislació no consideri alguns animals com a simples objectes —en el sentit d'éssers inerts— no equival en cap cas a què aquests animals deixin de ser tractats com a recursos, mercaderies i propietats. Per tant, que l'ordenament jurídic reconegui que els animals són éssers sensibles no implica cap canvi real per a ells en la manera en què són considerats des del punt de vista legal.

Crec que aclarir això és molt important perquè molta gent s'enganya i creu que una modificació legislativa en aquest sentit suposa alguna mena de revolució jurídica en benefici dels animals, quan no ho és en cap cas. Els animals continuen totalment sotmesos al capritx humà, no tenen un valor moral intrínsec reconegut i tan sols se'ls reconeix un valor instrumental en funció dels interessos humans.

Així doncs és la meva obligació oposar-me a la creença que aquests canvis legislatius siguin alguna classe d'"avanç" o de "passos" en la direcció d'eliminar la cosificació i explotació dels animals, perquè aquesta creença no té veracitat. Algunes mesures legislatives similars ja van començar a ser aprovades fa dos segles en països anglosaxons i això no va provocar, de cap manera, un canvi significatiu en la situació dels animals. La reforma de l'estatus de propietat dels animals mitjançant regulacions o normatives de "benestar animal" no condueixen a l'abolició d'aquest estatus d'esclavitud al què són sotmesos sinó que solament serveix perquè la gent cregui que està bé esclavitzar els animals sempre que ens preocupem per intentar assegurar el seu "benestar"; essent aquest suposat benestar en realitat un criteri absolutament limitat i determinat en funció dels interessos humans, i no en els interessos dels animals.

És clar que des del punt de vista lògic resulta incorrecte tractar un subjecte com si fos un objecte —i així mateix seria incorrecte des d'una perspectiva ètica racional— però l'ordenament jurídic no es fonamenta en la lògica sinó en la voluntat dels legisladors. És un sistema convencional i arbitrari. La legislació solament reflecteix els interessos dels poderosos o, en el millor dels casos, la pressió social dels ciutadans. Per això penso que, si un vol de veritat canviar les coses, el que ha de fer per aconseguir un canvi real en la situació dels animals no és enfocar-se en la jurisdicció sinó en l'ètica i en la conscienciació moral de la societat a través de l'activisme, per així aconseguir un canvi en les creences i costums de la gent, que són la font originària que marca la nostra relació amb els altres animals.

Res no canviarà de manera substancial mentre continuem pensant que els animals no humans són éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los per als nostres propòsits, tant si es tracta de menjar, vestimenta o entreteniment. Sense un canvi de paradigma moral no importa que els reconeguem com éssers sensibles, de la mateixa manera que el racisme o el sexisme no nega la sentença en els humans injustament discriminats i oprimits, sinó que els considera inferiors.

El veritable canvi, el canvi real que podem aconseguir ara mateix en favor dels animals és el veganisme.

Si realment estem en contra de la violència envers els animals —si creiem que està malament fer-los mal solament per simple plaer, tradició o conveniència— i aquesta declaració no és mera retòrica, llavors hem de deixar d'usar-los com a menjar, vestimenta o qualsevol altre fi.

Solament d'aquesta manera haurem deixat de considerar-los com a objectes —com a recursos per al nostre benefici— i començarem a reconèixer-los com a persones no humanes.

Els altres animals mereixen que fem aquest canvi. I podem fer-ho ja —des aquest mateix moment— fent-nos vegans, sense haver d'esperar cap llei.

 

"Ens tracten com a animals"

Sovint se sol expressar com una queixa que "ens tracten com a animals" per voler dir que ens tracten com a escombraries, com a esclaus, com a éssers que no mereixen consideració moral. Perquè aquesta és exactament la manera en què nosaltres tractem els altres animals: els no humans. Tota una cultura especista reflectida en una simple frase.

 

La caça

Un programa de televisió denuncia l'intent per part d'associacions de caçadors d'adoctrinar els nens perquè vegin la caça com una cosa atractiva i necessària. Però potser no estem fent exactament el mateix quan els adoctrinem perquè creguin que és atractiu i necessari emprar altres animals per a menjar, vestir i per altres fins que impliquen esclavitzar-los i assassinar-los?

Considero que és absurd negar que activitats com la caça o la pesca constitueixen un tipus d'esport. Aquesta activitat entra dins la definició general acceptada d'esport. El mateix passa amb l'hípica. Una altra cosa és que el fet d'usar i matar animals per esport sigui immoral, que sigui injust i deliberadament nociu per als animals. Però entrar a qüestionar la seva condició d'esport és innecessàriament problemàtic i distreu l'atenció del veritable assumpte, que és l'ètica.

Ara bé, la caça no és un mer divertiment, una activitat pròpia de psicòpates o un simple negoci, com solen apuntar les anàlisis més superficials sobre aquest tema. La caça moderna és sobretot un ritual cultural de dominació, mitjançant el qual es practica i celebra l'opressió de l'ésser humà sobre altres animals. No es basa realment en la necessitat o el benefici, sinó en l'afirmació de la supremacia humana sobre les altres espècies que l'home considera de la seva propietat. La caça és doncs un símptoma: una altra conseqüència de l'especisme.

La causa originària d'aquesta violència és considerar els altres animals com a mers recursos per al nostre benefici, ja sigui per a caçar, menjar o vestir. En això, els caçadors no es diferencien de la resta de la gent que participa en l'explotació animal. L'únic motiu real que tenim per intentar justificar el fet d'emprar altres animals per a menjar —o vestir-nos amb trossos dels seus cossos— és la inèrcia del costum o el simple plaer que n'obtenim.

Rebutgem la caça perquè no hem estat educats per a veure la caça com una cosa normal. No rebutgem menjar animals perquè hem estat educats per a veure el consum d'animals com una cosa normal. Però la injustícia és exactament la mateixa.

No és coherent estar en contra de la violència o en contra de l'explotació d'individus [això vol dir: fer servir algú com un mer recurs, com un simple mitjà per aconseguir una fi] i alhora considerar que és moralment acceptable fer servir altres animals com a menjar. No podem justificar l'explotació animal més del que podríem justificar l'explotació humana.

La caça va deixar de ser una necessitat real a partir del Neolític. La seva pràctica continua, principalment i quasi exclusivament, per pura diversió. Com que els animals estan exclosos de la comunitat moral, i són considerats com a objectes i mers recursos, llavors la caça ha continuat fins als nostres dies tot i que no hi ha cap raó que justifiqui infligir aquest dany als animals. És una altra activitat que es manté per tradició, igual que moltes altres que impliquen violència sobre els animals. Passa el mateix també amb la pràctica de menjar animals, que es manté principalment motivada pel costum i el plaer, malgrat que no hi ha una necessitat que la pugui justificar.

Si tenim en compte que no tenim una necessitat nutricional de consumir animals llavors no hi ha excusa per a emprar altres animals com a menjar. Si ho fem no és per cap necessitat, sinó per continuar una tradició amb la que hem crescut; o per obtenir-ne un plaer; o per a creure que els altres animals no mereixen el mateix respecte que nosaltres pel simple fet de no ser humans.

Encara que haguéssim tingut una vida suposadament digna, no voldríem que ningú ens matés per a fer-nos servir de menjar. Els altres animals, igual que nosaltres, són éssers conscients que tenen un interès propi en viure, en continuar existint, a més a més del seu interès en evitar el patiment i gaudir d'un benestar. Aquests interessos són intrínsecs a la seva capacitat de sentir. (Veure: Sintiencia y personalidad).

El problema no és tan sols el consum de carn, sinó tot allò que procedeix d'altres animals: ous, lactis, mel, cuir, llana... No hi ha diferència. Tots procedeixen d'animals que han estat explotats i finalment destruïts. Tampoc no hi ha cap diferència en el fet que podem viure sense haver de recórrer a cap producte de l'explotació animal.

Qualsevol tipus d'explotació animal tracta els no-humans com a objectes per a la producció. Tan en una granja industrial com en una granja tradicional —o en un criador o en un vedat de caça— els animals no humans són allà perquè nosaltres n'obtinguem algun producte a costa de la seva vida i la seva llibertat. Tots ells són confinats en recintes i finalment se'ls pren la vida quan els seus propietaris ho decideixen. Això és esclavitud.

Els altres animals són considerats els nostres esclaus; i si l'esclavitud està malament quan es tracta d'éssers humans aleshores, en virtut del principi moral d'igualtat, també està malament quan es tracta d'éssers humans i altres animals.

Qualsevol argument que pretengui justificar la caça d'animals, si fos vàlid, serviria igualment per a justificar la caça d'éssers humans. I si caçar està moralment malament, aleshores, per la mateixa raó, també està malament consumir productes de l'explotació animal.