Bibliografia bàsica

 

Al llarg dels anys, m'han demanat en nombroses ocasions una llista d'articles i llibres sobre filosofia moral i ètica animalista, així que he pensat que seria d'interès general publicar una concisa bibliografia al bloc. He ordenat la llista de manera cronològica perquè el pensament filosòfic es desenvolupa de forma seqüencial. Però, abans de procedir, he d'aclarir alguns punts sobre aquesta llista:

Primer; aquesta bibliografia no pretén ser exhaustiva sinó que es limita als textos que, segons la meva perspectiva, considero més importants i necessaris, i no inclou pas tots els que existeixen.  

Segon; es restringeix a textos escrits o traduïts al castellà, ja que em dirigeixo principalment a persones que no poden o no volen gestionar documentació en altres idiomes. [N dels T: no coneixem, encara, bibliografia en català]  

Tercer; no incloc textos publicats en aquest blog sinó solament textos allotjats en pàgines externes.

Per a complementar aquesta bibliografia suggereixo consultar aquesta entrada sobre l'especisme, que inclou una selecció de textos específics sobre l'especisme, així com la recopilació de documents sobre la història del veganisme i també les traduccions d'autors que he publicat al bloc, com les de Tom Regan. També recomano consultar la llista bibliogràfica elaborada per Igor Sanz en el seu propi bloc.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA SOBRE FILOSOFIA MORAL

Fonamentació de la metafísica dels costums - Immanuel Kant [1785]

Aquesta obra canònica de la filosofia moral és la que comença el racionalisme moral contemporani. Tot i haver estat escrita fa diversos segles, es pot continuar llegint sense massa dificultat. A més, s'han publicat diversos estudis introductoris que ajuden a entendre'n millor el context. La idea que l'ètica solament pot i ha de fonamentar-se en la raó es remunta almenys a Sòcrates però és en Kant quan aconsegueix l'adultesa intel·lectual.

Enllaços en català: Secció primera del llibre.

El origen del conocimiento moral - Franz Brentano [1889]

Aquest brevíssim assaig aporta algunes nocions importants per a comprendre la connexió essencial entre racionalitat i moralitat. Brentano explica que el suport dels conceptes morals és de naturalesa lògica. L'actual lògica deòntica troba aquí la seva arrel filosòfica.

Principia Ethica - G.E. Moore; [1903]

Crec que no és fàcil trobar una obra escrita en el mateix segle que tingui tanta rellevància com la de Moore. Penso que no és possible comprendre bé de què tracta filosòficament l'ètica sense conèixer aquesta obra. Conceptes tan importants com són el bé, el valor intrínsec o la fal·làcia naturalista, són exposats per Moore amb un brillantor particular. La idea que les categories morals tenen una realitat autònoma, i la que el fi no justifica els mitjans, li deuen molt a la feina de Moore.

Enllaç a l'article del llibre a la Viquipèdia.
 

Lo correcto y lo bueno - W.D. Ross [1930]

Ross és deixeble de Moore i continua la seva feina analitzant la definició dels conceptes emprats en la filosofia moral; en el que es coneix com a tradició analítica. Com a punt peculiar, cal ressenyar que Ross reflexiona en alguns apartats sobre la moralitat del nostre tracte sobre els animals. Un tema ignorat per la gran majoria de moralistes anteriors, amb l'excepció de Leonard Nelson, que també subscriu el racionalisme moral i dedica part de la seva obra a argumentar que els animals han de ser subjectes de consideració moral i no simplement objectes de compassió.

La posibilidad del altruismo - Thomas Nagel [1970]

El moviment racionalista va estar diverses dècades letàrgic potser, en part, a causa d'esdeveniments tràgics com l'auge del feixisme, la guerra mundial o la preeminència d'altres corrents com el marxisme, el positivisme o l'existencialisme, que són molt poc amigues del racionalisme moral. Tot i això, en l'últim terç de segle comença de nou a rebrotar de la mà d'autors com Thomas Nagel, que tracta d'aportar nous arguments per a explicar com és possible fonamentar la moralitat exclusivament des de la raó sense haver de dependre dels sentiments o d'entitats externes com la religió, la tradició o els costums socials.

Compendio de ética - Diversos autors [1995]

Es tracta d'una enciclopèdia de termes morals. És adequada per a poder formar-se una idea senzilla de les nocions i doctrines que pertanyen a l'univers teòric de l'ètica, encara que òbviament insuficient per a poder entendre bé de què tracta cada categoria. Ens pot servir com un esbós o esquema per a començar a estudiar la filosofia moral però no per a gaire més.
 

Ética - Adela Cortina i Emilio Martínez [1996]

Potser és la millor obra escrita en castellà d'introducció a la filosofia moral. Adopta una perspectiva d'exposició enfocada en els conceptes més que en els pensadors concrets o els corrents de pensament. Els autors són dos professionals de l'ensenyament i això es nota molt en el seu to didàctic. Està dirigida a estudiants universitaris però pot resultar accessible a qualsevol persona interessada que tingui estudis bàsics. Em sembla una lectura imprescindible.

Las fuentes de la normatividad - Christine Korsgaard [1996]

Per si de cas algú creia que el pensament de Kant formava part d'un passat oblidat, la professora Christine Korsgaard ens ve a recordar que el llegat kantià és més viu que mai i que solament el racionalisme pot aspirar a construir una ètica universal sostinguda per raons objectives que són comprensibles i assumibles per qualsevol agent racional. Korsgaard ha dedicat la seva carrera intel·lectual a revisar i actualitzar la doctrina ètica de Kant a l'època moderna; incloent-hi la proposta que la comunitat moral ha d'incloure els animals com a subjectes.

Introducción a la filosofía moral - James Rachels [2003]

El filòsof James Rachels ens ofereix un repàs molt concentrat sobre les diverses escoles filosòfiques contemporànies que han defensat una teoria moral particular. El seu punt fort és incloure el tema de la nostra relació moral amb els animals i la seva excepcional claredat explicativa. Aquesta fou la seva darrera obra publicada i és el colofó ​​d'una vida dedicada a l'ensenyament. És un text que tots els estudiosos de la filosofia apreciaran molt. El punt negatiu rau en la inclinació definitiva per la doctrina utilitarista. No podia ser tot bo.

Igualdad y discurso moral - Marcelo Alegre [2005]

El principi d'igualtat és la pedra de toc de l'ètica. Tan sols el concepte de valor inherent té una rellevància similar. Sense conèixer ben bé de què parlem quan parlem d'igualtat en el context moral és impossible no caure en la confusió permanent. Gairebé no té sentit reflexionar o discutir sobre la moralitat si no tenim mitjanament clar què és el principi d'igualtat i la seva importància fonamental.

Justícia ¿Hacemos lo que debemos? - Michael Sandel [2009]

Michael Sandel reprèn en la seva obra la idea que les diferents doctrines polítiques tenen una base moral sense la qual no poden ser compreses ni explicades. A l'igual que Ronald Dworkin explicava que no podem comprendre totalment la jurídica [també coneguda com el Dret] sense conèixer la seva arrel moral, el professor Sandel argumenta que darrere de tota política hi ha una concepció moral del món i que de fet, sovint, les decisions polítiques són una versió estesa dels judicis morals. Es tracta d'una altra obra que selecciono pel seu deliberat propòsit didàctic, cosa que la fa accessible al públic culte en general interessat per aquestes qüestions.

La dignidad, entre el escepticismo y el entusiasmo - Gustavo Ortiz Millán [2014]

El concepte de dignitat s'ha emprat abundantment en el context moral, però hi ha molta controvèrsia i confusió al respecte. S'ha acusat aquest concepte de ser vacu, imprecís i metafísic en sentit despectiu. S'ha acusat que s'apel·la a la dignitat per a evitar justificar determinats posicionaments morals. Potser hi hagi alguna cosa de veritat en això, i en ocasions podem comprovar que per justificar la discriminació especista s'apel·la que els humans posseeixen dignitat però els animals no. Malgrat tot, no és cert que el concepte de dignitat no pugui tenir una definició precisa i racionalment verificable ni que hagi de excloure els animals, tal com el professor Gustavo Ortiz Milllán argumenta en aquest assaig.

 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA SOBRE FILOSOFIA ANIMALISTA

Derechos animales, injusticias humanas - Tom Regan [1980]

Tom Regan va ser el filòsof animalista més destacat del segle XX, amb l'excepció de l'utilitarista Peter Singer, i és la referència intel·lectual pels que defensem una ètica de drets. El pensament de Regan és clau per a poder comprendre al que ens referim quan parlem de reconèixer que els animals posseeixen drets morals. La seva obra no sorgeix del no-res sinó que forma part de la tradició racionalista que ja hem assenyalat en autors anteriors com Immanuel Kant i G.E. Moore.

En defensa de los derechos animales - Tom Regan [1983]

El text canònic de Regan; el més extens, sofisticat, revisat i ampliat de tota la seva trajectòria. La resta de les seves publicacions es poden veure com a extensions d'aquest llibre. Cal dir que solament sota la perspectiva de Regan es pot parlar correctament de drets dels animals. La resta de posicions teòriques no defensen que els animals tinguin drets. No solament des d'una perspectiva moral sinó fins i tot legal o jurídica. Una cosa és que hi hagi teories que en efecte defensin estendre la consideració moral per a incloure els animals, però una altra cosa molt diferent és reconèixer drets als animals. Regan incorpora el concepte de dret desenvolupat per Ronald Dworkin per explicar el que particularitza a una ètica de drets enfront de la resta de teories.

Comunidad moral i derechos de los animales - Steven Sapontzis [1985]

Sapontzis explica en aquest assaig que els diversos requisits bàsics que s'al·leguen com a arguments per a justificar la consideració moral pels éssers humans, o són racionalment invàlids o necessàriament han de servir per incloure altres animals. Dit d'una altra manera, si algú al·lega que respectar els humans, i tenir en compte els seus interessos, es justifica sobre la base que són éssers racionals, aquest requisit no pot valer per a tots els humans, ja que hi ha humans que no tenen racionalitat. D'altra banda, hi ha animals que posseeixen una certa racionalitat. A més, si tenim consideració per a humans no és solament per la seva racionalitat sinó perquè poden sentir, patir i tenir desitjos; unes capacitats que també disposen altres animals. Aquestes greus deficiències de la posició antropocèntrica ha estat evidenciada en nombrosos assajos.

Animals, propietat i benestarisme legal - Gary Francione [1994]

No serà cap sorpresa per al lector habitual d'aquest bloc trobar-se amb el professor Gary Francione. La rellevància dels primers treballs filosòfics de Francione parteix de la seva condició professional de jurista. Francione s'adona que la submissió dels animals com a propietats dels humans ha pervertit radicalment la nostra visió sobre ells. D'aquesta manera, per a poder entendre i resoldre la violència que infligim als animals hem d'analitzar la forma en què la cosificació i instrumentalització dels animals ha penetrat en tots els àmbits humans i en particularment en l'àmbit jurídic, que és un reflex de les creences i costums socialment assumits.

Lluvia sin truenos - Gary Francione [1996]

Ens trobem amb una obra notablement polèmica i molt difosa entre activistes animalistes, en gran part pel fet que tracta sobre el propi activisme animalista. L'autor denuncia que el moviment animalista ha rebutjat la teoria dels drets -tot i que en els seus discursos parli retòricament de "drets dels animals"- per inclinar-se per la teoria benestarista de Peter Singer. Així mateix, el moviment animalista s'ha corporativizat de manera que està dirigit per organitzacions empresarials que promouen reformes menors de l'explotació animal en lloc de defensar l'abolició d'aquesta explotació.

El error de Bentham (y de Singer) - Gary Francione [1999]

Aquest assaig pretén refutar la concepció benestarista que els animals no tenen un interès genuí en continuar vivint. El benestarisme sosté que als animals solament els importa gaudir d'un cert benestar però que no els importa si els usem o els matem. Gary Francione, en oposició a Bentham i a Singer, argumenta que tots els éssers dotats de sensibilitat posseeixen un desig intrínsec d'evitar la mort i protegir la seva pròpia supervivència, a part del seu interès en gaudir d'un benestar.

Una concepción inherentista de los animales - Priscilla Cohn [1999]

Juntament amb el principi d'igualtat, la noció de valor inherent articula la visió moral del món. Totes les filosofies morals, per molt distants que siguin entre si, incorporen aquesta noció. La filòsofa Priscilla Cohn explica en aquest article que hem de reconèixer un valor inherent als animals i que només d'aquesta manera podem pretendre superar la violència que exercim sobre ells sistemàticament; derivada del fet d'haver considerat els animals en funció del valor instrumental que tenen per als nostres propòsits.

Las mujeres y los animales - Anna Charlton [1999]

Crec que no cal una anàlisi molt profunda per a percebre que l'opressió sobre els animals posseeix algunes característiques molt similars a l'opressió sobre les dones. La professora Anna Charlton argumenta que la subordinació de les dones als homes ha estat justificada sota idees molt semblants a les que s'esgrimeixen per intentar justificar la nostra dominació sobre els animals. A més, argumenta que solament la teoria de drets pot dotar-nos d'un cos teòric que aconsegueixi emancipar els animals i protegir els seus interessos.

Introducción a los Derechos Animales - Gary Francione [2000]

Aquest llibre té un valor especial per a mi. Va ser una lectura que em va causar una impressió molt profunda des de la primera vegada que el vaig llegir. És d'aquells llibres que et provoca un canvi de mentalitat. Es podria dir que és la meva referència per valorar la resta de manuscrits. No és un text perfecte però la seva gran qualitat intel·lectual li atorga un lloc privilegiat en la bibliografia animalista. Es tracta probablement del llibre més indicat per a persones que ja tenen coneixements bàsics sobre aquesta qüestió. Si estigués obligat a triar un llibre sobre ètica animalista, i solament un llibre, escolliria sens dubte aquesta obra.

Eterna Treblinka - Charles Patterson [2002]

L'historiador Charles Patterson exposa les terribles analogies entre l'opressió sobre els animals i l'opressió sobre éssers humans. La domesticació d'animals va ser un mètode de submissió que va servir de model per a l'esclavitud d'éssers humans i el patriarcat. Així també, l'especisme va servir de precedent per al masclisme i el racisme. Entre d'altres exemples, Patterson esmenta que a Mesopotàmia es van començar a fer servir els mateixos mots per a designar els esclaus i els animals domesticats, perquè tan uns com altres se'ls tractava de la mateixa manera.

Nosotros, los animales - Marc Bekoff [2003]

Marc Bekoff és un biòleg especialitzat en etologia que ha publicat abundant literatura acadèmica sobre la conducta dels animals. En la seva obra, Bekoff conjuga la ciència amb l'ètica; la investigació naturalista amb la defensa dels animals. El propòsit de Bekoff és que coneguem millor els animals i aprenguem a veure'ls com a individus que tenen una vida subjectiva i no com a simples exemplars d'una espècie o com a part d'un ecosistema. Malauradament, molt pocs dels seus treballs han estat traduïts al castellà. Penso que els lectors que cerquin una perspectiva científica de l'animalisme gaudiran molt llegint Bekoff.

Derechos animales y ética medioambiental - Tom Regan [2004]

Hi ha la creença que la posició animalista en general, i la teoria dels drets animals en particular, no pot oferir un plantejament que ens permeti analitzar els problemes mediambientals i les nostres relacions amb els ecosistemes per trobar solucions a la crisi ecològica que afrontem. En contra d'aquesta creença, el professor Tom Regan argumenta en aquest assaig que la filosofia dels drets animals no és aliena a la qüestió mediambiental i que, de fet, pot ajudar-nos a veure els errors que cometem i que altres posicions ni tan sols han advertit.

Jaulas vacías - Tom Regan [2004]

El mateix Tom Regan considerava que la seva obra canònica, que ja he ressenyat més amunt, podia ser massa densa per al públic normal, així que va decidir escriure un text que fos accessible per a lectors no iniciats en filosofia. Pot servir com una introducció més amena al pensament de Regan. El llibre inclou una gran part dedicada a l'activisme, pel que sembla específicament dirigit als animalistes i no tant a la gent en general.

Un derecho para todos - Gary Francione [2005]

Tots estem en contra de l'esclavitud... excepte quan es tracta dels animals. D'acord amb el missatge de la seva trajectòria anterior, el professor Francione ens ofereix aquest breu article divulgatiu publicat en mitjans generalistes per a fer-nos reflexionar sobre la situació d'esclavitud a la qual hem sotmès els animals. Francione defensa que hem de reconèixer com a mínim un dret fonamental a tots els éssers sentents: el dret a no ser propietat dels humans.

La extensión de la comunidad moral en Schopenhauer - Encarnación Ruiz [2007]

Arthur Schopenhauer és el filòsof de la compassió i en la seva obra poden trobar reflexions puntuals dedicades al patiment dels animals. Així, l'assaig d'Encarnación Ruiz explica que és perfectament possible construir un pensament animalista a partir de la filosofia schopenhaueriana. No obstant això, no trobarem ací un seguidisme apologètic del pensador alemany sinó una sèrie d'observacions crítiques que pretenen mostrar tant les seves virtuts com defectes a hora de reflexionar moralment sobre els animals i la nostra relació amb ells.

Por encima de su cadáver - Bob Torres [2007]

Ja vaig dedicar al blog una ressenya crítica sobre aquest llibre, que podeu llegir aquí, així que no diré gaire res més al respecte. Tan sols aviso que si ets marxista, anarquista d'esquerres o ecosocialista, aquest llibre et parlarà en un llenguatge que trobaràs molt familiar. Si tens un pensament de dretes, aquest llibre t'espantarà com l'all als vampirs.

Utilitarismo y bienestarismo - Ana María Aboglio [2007]

Ana María Aboglio és una de les primeres pensadores en castellà sobre la qüestió animalista. En els seus textos trobarem una perspectiva que s'allunya del corrent dominant en altres autors animalistes, que se centren en les condicions en què explotem els animals. Aboglio analitza els defectes que té la concepció benestarista respecte dels animals, que s'origina en la doctrina de l'utilitarisme, i la seva incapacitat per a reconèixer els animals com a subjectes de drets.

Animales: ¿propiedad o personas? - Gary Francione [2009]

Molts autors opinen que és possible incloure de manera justa els animals a la comunitat moral sense haver d'identificar-los com a persones. Molts consideren que el concepte de persona ha de ser reservat per als humans o si de cas també per a animals que tinguin característiques cognitives molt properes a la mitjana de l'adult humà en plenes facultats. Gary Francione no està d'acord amb aquest postulat. La seva teoria defensa que tots els éssers dotats de sensació han de ser reconeguts com a persones.

El marxisme i la qüestió de l'espècie - Renzo Llorente [2013]

El marxisme és una teoria molt singular però no ha estat diferent a altres filosofies en el fet d'haver ignorat i exclòs els animals. El marxisme és tan antropocèntric com les posicions que té més oposades i diferents. No obstant això, Renzo Llorente argumenta que les categories teòriques del marxisme permeten fàcilment identificar la situació dels animals com una injustícia i que en veritat no hi ha cap obstacle insalvable per a desenvolupar un marxisme animalista.

Come con consciencia - Anna Charlton i Gary Francione [2014]

Aquest llibret respon de forma ordenada i didàctica a totes les principals qüestions plantejades sobre el que suposa rebutjar l'ús d'animals per a aliment; abastant diferents punts de vista: ètic, nutricional, mediambiental. Per això es tracta potser el text més complet en la seva perspectiva que puguem trobar sobre aquest tema específic. L'objectiu d'el llibre és demostrar argumentativament que el rebuig a la utilització d'animals és l'única conclusió racional a la qual podem arribar si acceptem que els altres animals no són coses i posseeixen un valor moral, i que a més aquest rebuig no comporta perjudicar la nostra salut i qualitat de vida sinó que fins i tot pot millorar-la.

En defensa de los animales - Matthieu Ricard [2014]

Si algú em preguntés quin obra recomanaria per a algú que gairebé no sap res sobre animalisme, crec que li indicaria aquest llibre. El text de Ricard evidència que el seu autor s'ha documentat en profunditat i ha aconseguit construir un manual bàsic que aporta un panorama a nivell general sobre el problema moral en la nostra relació amb els altres animals. És ideal com a introducció per a qualsevol persona sense tenir coneixements previs sobre filosofia o qualsevol altra disciplina. He de reconèixer que em va sorprendre gratament la seva lectura, perquè m'imaginava una cosa molt diferent al que em vaig trobar.

Veganismo. Práctica de justicia e igualdad - Ana María Aboglio [2016]

Potser és el millor llibre escrit en castellà sobre veganisme perquè, entre altres punts forts, explica que el veganisme és un pensament ètic i no una dieta ni un estil de vida. He d'aclarir, però, que jo solament he llegit la primera edició. He posat la data de la tercera, i fins ara última edició, per ser la més actualitzada, però no estic al cas encara dels canvis que pogués incloure aquesta darrera. Respecte de la primera, hi ha alguns defectes com, per exemple, el d'incloure opinions de l'autora sobre remeis mèdics que no tenen relació amb el veganisme. Un llibre sobre veganisme no és el lloc per a explicar si tal planta és bona per al reuma, ni menys encara per parlar sobre perjudicis infundats de les radiacions de microones sobre la salut. Incloure opinions particulars sobre temes aliens al veganisme és tergiversar el sentit del veganisme. Si dic que, malgrat tot, aquest seria el millor llibre en castellà sobre veganisme, imaginin el que penso dels altres, que aprofiten l'etiqueta de veganisme per a publicacions sobre receptes de cuina o sabotatges anarquistes.

Contractualismo i derechos animales - Mario Orozco i Rebeca Solano [2017]

El bloc Difusión Vegana és agermanat amb aquest bloc i la seva parella d'autors han publicat una sèrie d'assajos de molt alta qualitat intel·lectual. He triat aquesta entrada per ser potser la més purament filosòfica, encara que podria haver inclòs qualsevol altra. Orozco i Solano expliquen concisament per què la posició moral contractualista és convergent amb la posició animalista, en contra de la idea que el contractualisme exclou automàticament els animals perquè ells no poden efectuar pactes o contractes amb nosaltres.

Tienen derechos los animales? - Gustavo Ortiz Millán [2017]

El professor Ortiz explica que els mateixos arguments filosòfics que sostenen la idea que els humans tenen drets obligarien lògicament a estendre aquests mateixos drets a altres animals. La sola diferència d'espècie no sosté una discriminació en aquest aspecte. El fet de reconèixer-drets a altres animals afegeix una dimensió ètica que va més enllà de simple fet de reconèixer-valor moral. Els drets són un element de protecció reforçada que impliquen que aquells béns o interessos protegits per aquests drets no poden ser vulnerats ni destruïts per raons instrumentals.

 

El dia de la bèstia

 

D'aquí uns dies, a la celebració coneguda com a 'Rapa das Bestas' ["El rapat de les bèsties"], ens trobarem de nou amb un altre esdeveniment que consisteix en una escenificació festiva de la dominació de l'home sobre els altres animals.

L'acte de dominació és real i ritual alhora. Es representa com els humans sotmeten mitjançant la força uns animals lliures per cosificar-los com a instruments al servei dels humans; per esclavitzar-los. Al mateix sotmetiment exercit contra éssers humans que anomenem esclavitud, quan es tracta d'altres animals l'anomenem tradicionalment «domesticació».

La base de la nostra cultura s'assenta sobre aquest principi de dominació antropocèntrica, que considera els altres animals com a objectes, recursos i propietats dels éssers humans. A la nostra societat, als animals tan sols se'ls reconeix un valor instrumental: són mitjans per a fins humans. No se'ls reconeix un valor inherent que impediria que sacrifiquéssim la seva individualitat i els seus interessos per a benefici dels humans.

Aquest festival pertany a la mateixa categoria que altres escenificacions de dominació similars, com ara la tauromàquia. Tot i el seu caràcter festiu, no es tracta de simple entreteniment o diversió. El principal propòsit i sentit d'aquest tipus d'esdeveniments és exalçar la dominació humana sobre els altres animals i inculcar-nos la idea que els humans som superiors als altres animals i tenim legitimitat per esclavitzar-los per al nostre benefici.

Molts animalistes critiquen l'acte perquè els sembla una cosa 'cruel' però no qüestionen la creença que el fonamenta: la idea que els humans tenen dret a sotmetre els altres animals com a mitjans per a fins humans. Per exemple, al bloc El cavall de Nietzsche es denuncia exclusivament la 'brutalitat' en la manera com els cavalls són tractats. Així mateix, un reportatge del diari The New York Times sobre aquesta celebració recull l'opinió de Laura Duarte, una militant i candidata del partit animalista PACMA:

«No critiquem el que fan sinó com ho fan, perquè causa un terrible estrès als animals que viuen a la natura i no estan acostumats al contacte humà».

Més clar que l'aigua. És un altre exemple que mostra que els benestaristes no qüestionen la dominació humana sobre els altres animals. Ells no s'oposen a l'esclavatge animal. Només els preocupa les condicions en què es realitza aquesta esclavitud, en tant que comporti, al seu parer, un patiment excessiu als animals. Tota la resta els resulta secundari o fins i tot indiferent. A la mateixa línia se situen les organitzacions Libera! i la Fundació Franz Weber que recentment han proposat regular aquesta violència infligida sobre els animals.

En oposició a tot això, la perspectiva vegana, en el context de la filosofia dels Drets Animals, considera que el problema central d'aquestes accions no rau en la forma concreta com es duen a terme, ni tampoc en el patiment que causen, sinó que jutja que el fet mateix de coaccionar altres animals per al nostre benefici, i considerar-los com a mitjans per als nostres fins, ja és un error moral fonamental, independentment de les condicions particulars en què s'exerceixi.

Si estem d'acord que els animals tenen un valor moral inherent, doncs, l'única resposta coherent que hem d'oferir davant la injustícia que representa la dominació humana sobre els altres animals és exigir l'abolició, i no la regulació, d'aquesta esclavitud. Per descomptat que aquesta exigència no té òbviament força material si no té el suport de la societat, i és per això que la nostra energia s'hauria de centrar en l'educació vegana i l'activisme social per aconseguir així que l'opinió pública comprengui el greu error moral que és la nostra explotació sobre els animals.

 

 

La nostra responsabilitat respecte els animals

 

Tenim alguna responsabilitat respecte els animals? Per què hauríem de tenir-la? En cas de ser així, quin tipus de responsabilitat seria? El meu propòsit en aquest assaig és respondre aquestes qüestions de manera raonada i concisa.

Un concepte central de l'ètica és el de la responsabilitat moral. Aquest concepte significa que hi ha individus que són moralment responsables dels seus actes: aquests individus els anomenarem agents morals. Hi ha altres individus que no ho són, per manca de capacitat per raonar moralment, de comprendre les normes ètiques i dur-les a terme.

La responsabilitat moral dels nostres actes es defineix essencialment pel fet que tenim una consciència intel·lectiva desenvolupada que ens permet ser conscients del que impliquen els nostres actes i ser capaços d'adequar la nostra conducta a una sèrie de normes raonades que prèviament hem comprès i assumit. També es fonamenta en el fet que som agents lliures, és a dir, tenim control voluntari dels nostres propis actes i no estem determinats per factors externs.

Per tant, del que som responsables és dels nostres actes, perquè la consecució dels nostres actes està mediada per la nostra consciència moral, que ens permet diferenciar entre allò que està bé i allò que està malament, entre allò que és correcte i és incorrecte, i controlar el nostre comportament.

La responsabilitat solament es pot referir a allò que raonablement podem controlar mitjançant la voluntat, és a dir, al nostre comportament positiu: allò que fem amb els nostres actes. Per definició, hom tan sols pot ser responsable d'aquells actes que causa directament. La noció de responsabilitat està fonamentada en el principi de causalitat. La causalitat és un procés format per fets relacionats successivament entre si. No podem ser responsables d'actes que no tenen relació causal amb una cosa que nosaltres hàgim fet deliberadament.

No som responsables de successos que ocorren sense que nosaltres hi haguem tingut intervenció. Certament hi ha actes, com ajudar els altres quan calgui, que podem fer motivats per l'empatia i que poden ser moralment bons, però no hi estem obligats per una raó moral —no són moralment obligats. No totes les accions que entren dins de l'esfera moral es refereixen exclusivament a deures o obligacions.

Òbviament la responsabilitat moral implica que hi ha algunes coses que sí que hem de fer i d'altres que no hem de fer, i és per aquesta raó que algunes persones poden considerar això com una cosa que ens limita a l'hora d'actuar. Certament és així, però no es tracta d'una cosa que ens perjudiqui o vagi en contra de la nostra personalitat.

L'ètica no és una limitació en l'aspecte pejoratiu del terme. Dir que l'ètica és una “limitació” és el mateix que dir que les matemàtiques són una “limitació” perquè estem obligats a ajustar-nos a les regles per a poder operar numèricament. De la mateixa manera, ens hem d'ajustar a les normes morals per a poder actuar èticament. Parlar de “limitació” no explica res sobre la veracitat o la correcció d'ambdues disciplines. L'ètica sembla sols una limitació per a aquells que no l'han compresa. Pels qui l'han interioritzat és una extensió de la nostra pròpia racionalitat. Les normes ètiques provenen de la nostra raó; no de fora de nosaltres. Sota aquesta perspectiva, adequar la nostra conducta a la racionalitat moral no seria una limitació sinó un desenvolupament de la personalitat racional.

Cal tenir en compte que molts éssers humans no són agents morals [per exemple: nadons, discapacitats mentals, ancians senils] i no obstant això mereixen ser reconeguts com a membres de la comunitat moral. No perquè siguin humans, cosa que és irrellevant, sinó perquè són individus que senten, pateixen i tenen interessos. Aquesta característica —la sentença o consciència sensitiva— seria comuna a tots els animals que tenen un sistema nerviós centralitzat, i és l'únic requisit que cal per a ser reconegut com a subjectes de consideració moral. Que altres animals no siguin agents morals no té rellevància pel que fa a la seva consideració moral; tan sols ho té pel que fa a la seva responsabilitat moral. Són categories diferents. Per ser considerat un subjecte de consideració moral tan sols cal posseir subjectivitat, és a dir, ser un subjecte o, dit d'una altra manera, tenir un «jo».

Els animals no humans han de ser subjectes de consideració moral perquè són subjectes. I també han de ser reconeguts com a subjectes de drets perquè tenen interessos. Els drets protegeixen interessos i hi ha drets fonamentals que protegeixen interessos que els animals també tenen, sense importar que no siguin humans. Molts éssers humans no tenen la capacitat de respectar o comprendre els drets dels altres, com així passa en el cas de nadons, nens petits, discapacitats mentals, ancians senils, però tots ells tenen drets reconeguts. El reconeixement de drets fonamentals a altres individus no té a veure amb la capacitat de respectar o entendre el concepte dels drets sinó que solament té a veure amb el fet de posseir els interessos que protegeixen aquests drets.

El filòsof Mark Rowlands proposa la categoria de subjecte moral per a referir-se a aquells animals capaços de tenir un comportament moral bàsic en el sentit que són capaços de sentir empatia o ser altruistes. És raonable deduir que alguns animals poden ser subjectes morals —igual que ho poden ser els nens petits— però aquests animals que arriben a ser subjectes morals manquen estan desproveïts no obstant de responsabilitat moral, per la qual cosa aquesta categoria no té especial rellevància respecte de la qüestió de la responsabilitat que aquí tractem.

Així doncs, ens hauríem de preocupar pel dany que causem als animals. És la nostra responsabilitat com a agents morals. Infligim violència i perjudicis sistemàtics sobre els animals, tant de manera directa i deliberada —com succeeix en el cas de l'explotació animal— com de forma indirecta i accidental —com passa, per exemple, en el cas del sistema elèctric. Aquest dany indirecte, del qual en som responsables, també és imperatiu que l'evitem, i hi hem d'aplicar sobretot mesures de prevenció. El dany directe que infligim en el cas concret de l'explotació animal l'hem d'aturar en primer lloc deixant de participar-hi —fent-nos vegans.

Tots som responsables de l'existència de l'explotació animal institucionalitzada, ja que es tracta d'una activitat social i nosaltres formem part activa d'aquesta societat. La diferència tan sols és de grau. Els vegans són els que tindrien la responsabilitat menor en haver deixat de demandar i donar suport a aquesta explotació. Els responsables més grans són els consumidors i demandants de productes i activitats que impliquen l'ús d'animals. Però tots som responsables perquè formem part d'aquesta societat basada en l'explotació animal. Ara bé, molta gent hi participa sense tenir gaire consciència d'estar fent cap cosa dolenta —simplement continuen la inèrcia dels costums i els hàbits que els van inculcar des de la infància. No obstant això, si prenem consciència que hi ha alguna cosa dolenta en això, que aquesta activitat és moralment injusta i materialment innecessària, aleshores ja no solament en som responsables sinó que passem a ser també culpables d'infligir mal als animals deliberadament sense una raó que ho justifiqui.

D'altra banda, no hi ha l'obligació de preocupar-nos pel dany que pogués patir un ésser conscient del qual no en som responsables, mentre no el causem nosaltres ni tinguem alguna relació de responsabilitat contreta. Que hi hagi animals que pateixin alguna mena de perjudici del qual nosaltres no siguem els autors no és de la nostra responsabilitat moral, i fins i tot seria una ingerència indeguda intervenir en aquestes situacions si comportés causar alguna mena de dany als altres o lesionar l'autonomia d'aquests animals.

Els animals silvestres tenen dret a existir lliures als seus propis hàbitats i comunitats —en els seus propis termes— sense el control i la dominació dels humans.

Així, hem arribat finalment a les conclusions que [1] tenim una responsabilitat moral respecte els animals —en tant que nosaltres els humans siguem agents morals i en tant que els animals són pacients morals— i que [2] aquesta responsabilitat comporta que no hem de tractar-los com si solament tinguessin valor instrumental, com a mers recursos, objectes o propietats, i que així mateix [3] tenim una obligació de cuidar els animals que existeixen o són danyats per la nostra causa, així com [4] la de respectar l'autonomia i independència dels animals lliures silvestres, deixant d'envair els seus hàbitats i d'interferir a les seves vides.

Tot això seria una exposició molt elemental d'un nivell molt bàsic de l'ètica i que forma part del fonament de la filosofia dels Drets Animals. Si bé, al meu entendre, el sol fet d'arribar fins aquí representaria un progrés avançat en la moralitat; el qual, pel que fa específicament als animals no humans encara no l'hem aconseguit com a societat.

 

 

«Per la igualtat animal» Joan Dunayer

Aquest text és una conferència llegida per Joan Dunayer durant una convenció animalista celebrada a Àustria. L'autora argumenta amb gran agudesa en favor de la igual consideració de tots els éssers sentents —el que denomina com a igualtat animal— i explica per què no és racionalment defensable la idea que uns animals tenen més valor moral que altres, incloent-hi els humans.

**********

Per la igualtat animal

Joan Dunayer

Setembre 2002

Quan estava escrivint Animal Equality, un amic em va preguntar sobre el títol del llibre. Realment volia dir que tots els animals són iguals? Sí, això volia dir. Així com la igualtat humana, la igualtat animal no vol dir iguals capacitats. Significa que tots els animals tenen un dret igual a la consideració moral i a la protecció legal. I amb “tots els animals” vull dir tots els éssers sentents, cada criatura que pugui sentir. És raonable i correcte tractar qualsevol criatura amb sistema nerviós com a capaç de sentir. És raonable pels avantpassats comuns i les similituds fisiològiques de tots els sistemes nerviosos. És raonable perquè les criatures amb un sistema nerviós actuen com si sentissin. És correcte perquè hauríem de donar el benefici del dubte quan es tracta de consideració moral. Com que tots els éssers que poden sentir necessiten protecció, tots els éssers que poden sentir compleixen els requisits per a tenir drets. L'únic criteri per tenir drets hauria de ser el de la sentença.

Alguns teòrics dels drets animals estan en desacord amb aquesta idea. Al seu nou llibre Drawing the Line: Science and the Case for Animal Rights, l'advocat Steven Wise afirma que els animals que "més mereixen" drets legals tenen "certes capacitats mentals avançades". Segons Wise, un animal mereix drets bàsics si pot desitjar, actuar per tal d'aconseguir allò que desitja, i té algun sentit de si mateix, encara que sigui poc clar. Al meu entendre, tots els éssers sentents probablement satisfan aquests criteris. Ingereixen menjar i fan altres coses, com ara amagar-se o fugir, cosa que indica un cert sentit de si mateixos, algun sentit que són ells els qui necessiten menjar, que són ells els que estan en perill. Però Wise realment té un criteri més estricte: exigeix ​​que els animals demostrin capacitats mentals similars a les humanes en situacions planejades, o almenys observades, per investigadors professionals, com ara experimentadors de laboratori.

Per exemple, Wise considera les proves del mirall d'autoreconeixement com a indicadors de si un animal és autoconscient o no. A la prova estàndard de reconeixement davant del mirall, un investigador posa una marca vermella sobre el front d'un animal anestesiat. Si, quan l'animal es desperti i miri el mirall, es toca la marca, s'assumeix que té autoreconeixement perquè ha identificat la imatge al mirall com la seva. Wise admet que alguns animals han fallat les proves del mirall d'autoreconei-xement, aparentment, per dificultats visuals en comptes de cognitives, com ara que el mirall sigui massa petit per a la seva mida corporal. Quan s'ha modificat el test, altres membres de la seva espècie l'han superat. La prova d'autoreconeixement davant del mirall requereix que els animals no humans es reconeguin a si mateixos emprant maneres de reconèixer individus principalment humanes: la vista en comptes de, per exemple, l'olor o el tacte.

L'enfocament de Wise és ple de problemes pràctics i ideològics. En primer lloc, el plantejament fa que sigui impossible per a la majoria d'animals aconseguir drets legals alguna vegada. Ell requereix que el sentit de si mateix sigui provat —segons les seves paraules. Donat que hi ha milions d'espècies d'animals, requeriria investigacions interminables. De fet, al seu llibre Wise sol·licita repetidament més investigació. Cita extensament experimentació amb animals mantinguts captius a laboratoris. Basant-se en aquestes investigacions, puntua els animals en base al suposat grau d'autonomia. Reservat per als humans, una puntuació d'1 representa el nivell més alt d'autonomia. Per merèixer drets legals bàsics, un animal ha de rebre una puntuació d'autonomia de 0,7 o més. Com determina Wise, fins ara només sis espècies estan clarament qualificades per a tenir drets: els humans, els ximpanzés, els bonobos, els goril·les, els orangutans i els dofins de nas d'ampolla. Amb menys seguretat, Wise també promou els drets per als lloros grisos africans i, provisionalment, per als elefants africans. Però adverteix: si una prova d'autoreconeixement davant del mirall es facilita a alguns elefants africans i no la superen, baixarà la seva puntuació d'autonomia de l'espècie a 0,68 o menys, fent fora els elefants africans de la categoria d'aquells que mereixen drets. "No en sabem prou" sobre "la majoria d'espècies" per a determinar si tenen prou autonomia per a tenir drets bàsics, diu Wise. Aparentment, "la majoria d'espècies" seran desafortunades fins que "nosaltres", ell en realitat, en sàpiga prou.

Al seu primer llibre, Rattling the Cage, Wise descarta totalment la idea que els insectes puguin raonar. Li vaig dir que jo coneixia moltes evidències que les abelles i altres insectes raonen. Va sol·licitar referències. L'evidència que li vaig proporcionar incloïa el següent: Quan una colònia d'abelles necessita un lloc nou per al rusc, les abelles exploradores cerquen una cavitat amb una localització, sequedat i mida apropiades. Cada exploradora avalua els llocs potencials i quan tornen informen ballant sobre l'indret que els sembla més recomanable. Una abella exploradora pot anunciar un lloc durant un període de dies, però revisa repetidament la seva elecció. També examina els llocs proposats per altres. Si la troballa d'una germana demostra ser més desitjable que la seva pròpia, l'abella deixa de promoure'n l'elecció original i comença a ballar a favor del lloc superior. En altres paraules, ella és capaç de canviar de parer i de "vot". Generalment els membres de la colònia arriben a un consens.

Una altra evidència: Investigadors de la Universitat de Princeton han mostrat a algunes abelles mel·líferes captives aliments col·locats en un pot enmig d'un llac. Quan les abelles van ser alliberades per a retornar a la seva colònia propera, van informar de la localització del menjar a les seves germanes. Cap abella va sortir a cercar el menjar. Aleshores els investigadors van moure el menjar a l'altra riba del llac. Van tornar a mostrar-ne la localització a les abelles captives. De nou les abelles van volar de tornada als ruscs i li van dir a les seves germanes on trobar el menjar. Endevinen què va passar? Aquesta vegada moltes altres abelles van sortir ràpidament, volant sobre el llac fins al menjar. Les abelles tenen un mapa mental del seu entorn. Una localització d'aigua, al bell mig del llac, no tenia sentit. Però la nova localització —sobre terra— era plausible. Les abelles processen la informació que reben i jutgen depenent de la plausibilitat. Per a la seva "meravella i horror", Wise va trobar aquesta evidència persuasiva. Ell ara concedeix a les abelles la capacitat de raonar.

Bé: no hauria d'haver-se sorprès tant. La capacitat de raonar té un valor de supervivència per als insectes, així com ho té per als humans. Tot i això, encara que les abelles aparentment formen opinions i canvien de postura, comprenen conceptes com "igual" o "diferent", comuniquen informació tal com la direcció o la distància fins a la font d'aliment emprant un sistema abstracte de símbols, i mostren altres evidències de capacitat de raciocini... no estan qualificades per a tenir drets, segons Wise. Per què no? Perquè, segons diu, són invertebrades. Si elles fossin vertebrades —com nosaltres— llavors els donaria un 0,75 o un 0,8 i mereixerien drets. Mala sort, abelles.

De manera semblant, encara que el lloro gris africà Alex "ha demostrat capacitats mentals extraordinàries per ser un animal amb el cervell d'una nou", Wise no classifica els lloros grisos africans entre els animals que incontestablement mereixen drets: segons ell, són massa distants dels humans evolutivament. Les seves capacitats cognitives es poden haver desenvolupat independentment de les nostres, al llarg d'una línia ancestral diferent. Tot i així, encara que els lloros grisos africans tinguin les capacitats que es requereixen, no haurien de rebre total consideració si l'origen d'aquestes habilitats difereix de l'origen de les nostres habilitats. Això és com dir que el meu cotxe Honda Civic del 1998 és millor que el teu perquè el teu ve d'un proveïdor diferent. Menys propers als humans no significa menys intel·ligents, fins i tot si definim intel·ligència com a intel·ligència de tipus humà. Els pops aparentment tenen més intel·ligència de tipus humà que les granotes, però estem relacionats de manera molt més propera a les granotes.

Quan Wise, condescendentment, es refereix al cervell de mida d'una nou d'un lloro, és ell qui està demostrant una ment petita. Els humans s'enorgulleixen de posseir un cervell gros, però els elefants i molts cetacis tenen cervells més grossos, més pesats que els nostres i amb més cèl·lules nervioses. Per al seu pes corporal, moltes aus petites i mamífers tenen cervells més pesats que el nostre. Els cervells de molts petits vertebrats mostren una major densitat neuronal i interconnexió. Cervells més grossos no són necessàriament més eficients ni poderosos que els cervells més petits.

Wise proposa calcular la intel·ligència dels animals no humans donant-los proves dissenyades per a nens humans, encara que, segons admet ell mateix, les proves dissenyades per a nens poden no ser vàlides per a no-humans. Comparar els no-humans amb nens humans insulta els no-humans. Algunes aus, com els trencanous americans, poden recordar milers de localitzacions a la terra on van enterrar llavors. Quina prova dissenyada per a nens, o fins i tot humans adults, podria revelar això? Si els goril·les adults i els dofins de nas d'ampolla captius poden assemblar-se a nens humans, és perquè certs humans trien veure'ls així i perquè estan situats en entorns empobridors que permeten una escassa expressió de les seves capacitats naturals d'adults.

Segons Wise, com més sembli una ment no humana ser "tan simple" com la d'un nen -o "tan sols diferent"- més feble serà reclamar els seus drets. Igualar "diferent dels humans" amb "menys" és l'essència de l'especisme. Biològicament, els homes difereixen de les dones i cada individu humà difereix dels altres, però les diferències no són moralment rellevants perquè tots els humans, essent capaços de sentir, necessiten i mereixen igualment consideració moral. El mateix passa amb els humans i no-humans. Les diferències no són moralment rellevants per a la qüestió de drets bàsics.

Els arguments de Wise estan plens de contradiccions. Emprant un home amb un coeficient d'intel·ligència de 10 com a exemple, Wise reconeix que alguns humans tenen "poca" autonomia. Mentre que Wise reconeix un ampli rang d'autonomia humana, tracta l'autonomia dels no-humans com a bàsicament constant al llarg d'una espècie particular. A l'esquema de Wise, si Alex el lloro gris africà mostra prou intel·ligència de tipus humà per merèixer drets, tots els lloros grisos africans els mereixen. Si mitja dotzena d'elefants africans no passen les proves d'autoreconeixement, cap elefant africà no estarà qualificat per a tenir drets. En realitat, les capacitats mentals i altres trets varien àmpliament dins de les espècies de no-humans, així com passa entre els humans.

Wise defensa el seu èmfasi a l'autonomia al·legant que així és com els jutges pensen sobre l'autonomia. No, no és així com ho fan, tret que en un cas particular sorgeixi la qüestió de l'autonomia. I fins i tot aleshores, els jutges no tracten els humans capaços de sentir que aparentment tenen menys autonomia com a coses sense drets. Com assenyala Wise mateix, els tribunals consideren que els humans amb un coeficient d'intel·ligència de 10 tenen drets. Els jutges tenen en consideració el benestar dels nens petits i altres humans que no tenen prou autonomia per a prendre decisions importants respecte al seu propi benestar. En aquests casos, el tribunal o un tutor pren la decisió tenint en compte el millor per als interessos de l'individu. Siguin autònoms o no els dofins de nas d'ampolla, quan els dofins adquireixin drets, els humans hauran d'actuar com a tutors legals. Un dofí no pot sol·licitar a un tribunal que l'alliberin d'una presó aquàtica o d'un laboratori. Els humans ho han de fer. Atès que els animals no humans no poden al·legar res a favor seu o exposar quin destí prefereixen davant d'un tribunal, quin sentit, moral o legal, té provar d'estimar el seu grau d'autonomia?

Wise diu que estima l'autonomia dels no-humans en termes d'intel·ligència humana perquè “la llei mesura els animals no humans amb una vara de mesurar humana”. La llei no mesura les capacitats dels no-humans. Mesura el valor econòmic dels no-humans i, en molt menor grau, el valor emocional per als humans. Considera els no-humans com a propietats. No era l'objectiu canviar la manera com la llei veu els animals no humans?

Wise fracassa a proporcionar alguna raó lògicament consistent per al criteri d'autonomia severament restrictiu. Tampoc no proporciona cap evidència que el tipus de canvi radical necessari per a emancipar els no-humans pugui provenir de l'opinió judicial en comptes de la legislació. Wise compara repetidament l'esclavitud dels no-humans amb l'esclavitud dels negres a Amèrica. Bé, l'opinió judicial no va alliberar els negres. Les opinions judicials van reforçar repetidament l'estatus de propietat dels negres com a esclaus. La legislació va alliberar els negres. I els va alliberar a tots, no solament a aquells amb la pell més clara, ni solament als que haurien obtingut una puntuació de 0.7 o més en la blancor.

Ens cal crear el mateix tipus d'indignació moral que els abolicionistes americans van crear sobre l'esclavatge negre, fins que la força de l'opinió pública faci que la legislació reconegui la sentença com la base per als drets. Si algun individu jutja que un ximpanzé és un subjecte de drets perquè el ximpanzé mostra intel·ligència semblant a la dels humans en comptes de perquè el ximpanzé sigui capaç de sentir, haurem establert el tipus de precedent equivocat. No volem que uns quants animals no humans siguin considerats com a humans honorífics. Volem acabar amb la humanitat com la base dels drets.

El filòsof Peter Singer ha elogiat Wise per respondre suposadament a la pregunta "On hauríem de traçar la línia?" respecte a quins éssers haurien de rebre consideració moral per a tenir drets legals. La resposta sempre ha estat molt més simple del que Singer o Wise ens farien creure. La línia hauria de ser traçada entre tots els éssers sentents i tots els éssers no sentents. Si una criatura té un sistema nerviós, és raonable assumir que pot sentir. Si pot sentir, necessita protecció —és a dir, drets legals. Fi de la història.

De fet, Singer no creu que cap animal, incloent-hi els humans, hauria de tenir drets inviolables. Ell creu que el benestar de l'individu o la seva vida pot ser sacrificat per al “bé general”. En altres paraules, em pots esclavitzar a mi, o a una vaca, si aquesta esclavitud millorés substancialment o perllongués la vida dels altres. Pots sotmetre'm a vivisecció, o a un ratolí, si —has d'ampliar la teva imaginació per això— sotmetre'm a vivisecció a mi o al ratolí salvés nombroses vides. Encara que Singer ha promogut la consideració moral de tots els éssers sentents, no considera que tots els animals tinguin dret a la vida. De fet, ell es refereix a alguns animals, com ara els peixos, com a "reemplaçables". Els explotadors d'animals fan el mateix: parlen de "vedelles de reemplaçament", "truges de reemplaçament"... Segons la visió de Singer, atès que la majoria d'humans tenen llaços socials, un "major grau d'autoconsciència" i un "sentit vívid de la seva pròpia existència en el temps", la majoria d'humans tenen vides més riques i valuoses que les dels peixos, pollastres, i la majoria d'altres no-humans, i estan, per tant, més legitimats a viure.

Com els arguments de Wise, els de Singer són confusos. Se sap que: primer, els pollastres i peixos estableixen relacions profundes i duradores quan se'ls permet fer-ho. Segon, els trets que Singer cita que incrementen la qualitat d'una vida també poden disminuir-la: els llaços socials causen tant pena com plaer, els pensaments sobre el passat i el futur causen remordiment i por així com satisfacció. Tercer, no podem saber el grau d'autoconsciència d'un no humà o calcular com experimenta intensament la vida. És el plaer que sent un gos corrent a través d'un prat, o el d'un llangardaix al sol, o el que sent un còndor planejant des de grans altures, més gros o més petit que el plaer que un músic sent escoltant un concert de Mozart? Ningú no ho pot dir. De fet, fins a cert punt, depèn del gos, llangardaix, còndor i músic concret. Quart, la manca de respecte de Singer envers els pollastres, peixos i molts altres animals no humans, és inconsistent amb el que exposa a la seva pròpia filosofia, que valora els individus benignes més que aquells que, en general, causen mal. Sota aquest criteri, els pollastres i peixos són més valuosos que la majoria dels humans, que innecessàriament causen gran patiment i mort —per exemple, menjant o portant productes derivats d'animals. Cinquè, és simplement injust desmerèixer individus –humans o no humans– perquè no estiguin enamorats o sigui menys “autoconscients” que altres. Les lleis igualitàries no donen menor consideració i protecció als humans que no tenen llaços socials o que sembla que no reflexionen sobre el seu passat i futur. Els no-humans mereixen la mateixa justícia.

El fet és que Singer veu solament alguns animals com a individus —aquells que s'assemblin ostensiblement a ell mateix. No veure individus diferents d'un mateix com a individus és l'essència de tots els prejudicis. Així com els racistes veuen els individus humans com a exemplars d'una raça particular, els especistes veuen els individus no humans com a mers representants d'una espècie. El tret clau de l'especisme és negar la individualitat dels no humans. En realitat, cap animal no és reemplaçable. Tant físicament com mentalment, cada ésser sentent és únic. Cada cranc, cada corb, cada mosca és un individu que té una experiència vital única i que mai no existirà de nou. Però així no és com els explotadors ho veuen: per exemple, la indústria de la carn. Segons la visió de la indústria de la carn –i de la dels menjadors de carn–, els pollastres, peixos i altres no-humans poden ser matats per milers de milions cada any sempre que altres de les seves espècies romanguin disponibles per a futures matances. En essència, Singer té el mateix punt de vista.

En requerir que els no-humans demostrin trets com els dels humans, i en establir un rang dels no-humans d'acord amb això, Wise i Singer perpetuen la noció de la supremacia humana. Aquesta noció danya els humans així com danya els no-humans. Durant segles, els blancs han identificat figurativament els negres amb animals no humans, suposadament inferiors, anomenant-los "negres" i "bèsties". Els nazis anomenaven els jueus "animals" i "plaga". La creença en una jerarquia d'éssers superiors i inferiors està darrere de totes les nocions d'inferioritat humana: la suposada inferioritat de negres, jueus, dones, estrangers... Si no hi ha jerarquia d'individus llavors a ningú no poden denegar els mateixos drets i protecció sobre la base que són menys humans o subhumans.

Fins i tot si tots els no-humans no tinguessin una capacitat de raciocini similar a la dels humans, els no-humans no serien inferiors. Per què equiparar característiques humanes amb superioritat? Per què nosaltres les posseïm? En el mateix sentit envanidor i arbitrari, un excel·lent cantant podria dir: "Jo puc recordar melodies complexes i cantar-les amb bellesa. La capacitat per fer això implica superioritat." Aleshores els humans vocalment agraciats, moltes aus cantores, i potser alguns altres no-humans com les balenes geperudes, estarien al cim de la jerarquia. Al nivell inferior de la jerarquia estarien aquelles criatures que no tenen absolutament cap capacitat de cant, com Britney Spears. Com que la cultura humana es basa en la comunicació verbal i la tecnologia, els especistes tendeixen a estimar la intel·ligència en termes d'aquestes capacitats. Tot i això, si definim la intel·ligència d'acord amb una percepció basada en l'evidència, no distorsionada pel prejudici i el mite, els humans queden desafavorits en la comparació amb altres animals. Mentre que considerem els no-humans com a éssers sense ment, els membres de "l'espècie racional" barallen pels resultats dels partits de futbol; fumen, menjar i beuen fins a la mort; enverinen l'aire, l'aigua i la terra de què depenen; creuen que altres religions són falses però que la seva és la veritable, i paguen per veure pel·lícules protagonitzades per Arnold Schwarzenegger.

Fins i tot d'acord amb els estàndards humans convencionals, una truita de riu adulta és en molts sentits més conscient que un humà nounat o senil, i un colom o una rata tenen més capacitat d'aprenentatge i raonament que molts humans amb discapacitats mentals. Si cap animal no humà pot resoldre equacions complexes o escriure tractats filosòfics, tampoc no poden la majoria d'humans. Alguns humans no poden ni tan sols utilitzar els números ni les paraules.

Pel que fa als drets bàsics, el grau individual d'intel·ligència és moralment irrellevant. El grau d'intel·ligència és simplement una excusa per privar els no-humans de la seva llibertat, benestar i vida. L'excusa és inconsistent. Encara que la persecució dels humans en base a la raça, el sexe, o alguna altra característica biològica que comporta un gran debat sobre la inferioritat i superioritat, poca gent donaria la benvinguda a lleis que protegeixin els humans en proporció a les seves capacitats. En una democràcia, la llei protegeix tots els animals humans, sigui quin sigui el seu grau d'intel·ligència.

Una societat democràtica priva de llibertat els humans només si creuen que han perjudicat premeditadament els altres. La majoria de no-humans no fereixen seriosament ni maten excepte per una necessitat immediata i directa de supervivència, com quan un lleó mata la presa. Ells són innocents de causar danys seriosos premeditadament. Atès que els no-humans que causen danys innecessaris poden no tenir un sentit d'estar actuant incorrectament, ells també haurien de ser considerats com a innocents —així com els humans que no poden distingir entre allò correcte i incorrecte no són considerats responsables de danyar o matar a altres humans. Per contra, la majoria dels humans són culpables. Així on els depredadors maten per sobreviure, els caçadors esportius i pescadors fereixen i maten per entreteniment. Allà on els no humans rarament prologuen l'acte de matar, els toreros, vivisectors i altres humans torturen rutinàriament fins a la mort. Cada dia, els proveïdors de carn maten milions d'aus, mamífers i peixos pel benefici econòmic. Per simple conveniència i sabor, els consumidors consumeixen els seus cossos i secrecions. Directament o indirectament, la majoria d'humans participen de forma rutinària i sabent la imposició innecessària de patiment i mort. Mentre que es presumeix de la "compassió humana", la nostra espècie tracta els no-humans —i sovint els humans— amb extrema injustícia i crueltat.

Entre els humans, la justícia està basada en la innocència i la culpabilitat, i es presumeix que una persona és innocent tret que hi hagi evidències convincents que indiquin el contrari. Per què no s'aplica el mateix principi entre les espècies? Per què els animals no humans –que són innocents– no gaudeixen d'un dret legal a la llibertat i la vida? L'especisme descansa sobre un doble raser. Hem de denunciar contínuament aquest doble raser.

Hem de posar fi a l'estatus de propietat dels animals no humans. Actualment, la majoria de les anomenades lleis "de protecció animal" legitimen l'explotació: simplement estableixen estàndards per al confinament, l'esclavització, la provocació de ferides i la matança d'animals no humans. Com les lleis que establien normes per a l'esclavitud negra a Amèrica, aquestes lleis de “protecció animal” haurien de ser abolides. En canvi, ens calen lleis que prohibeixin als humans violar els drets dels no-humans. En principi, les mateixes lleis que protegeixen els humans protegirien els no-humans, estenent a tots ells els drets aplicables actualment reservats per als humans.

Com podem persuadir els legisladors d'aprovar les lleis que cerquem? Persuadint la societat. Ens cal convèncer la societat que la vivisecció, l'esclavatge de la indústria alimentària i les matances, i altres formes d'abús especista, estan moralment malament —són atrocitats, de fet. Per aconseguir això, necessitem exposar contínuament el patiment i la mort que aquestes pràctiques infligeixen, així com el prejudici i la il·lògica injustícia que nega els seus drets als no-humans.

Qüestiona els qui accepten i participen en l'abús especista: "Si no tenim dret moral a ferir i matar altres humans excepte sota circumstàncies extraordinàries com la defensa pròpia, què ens dóna dret a ferir i matar rutinàriament els no-humans? Si creus que està malament sotmetre a vivisecció un humà, sigui quina sigui la seva capacitat mental, per què no creus també que està mal viviseccionar una rata? Si no mataries un humà i menjaries les seves restes tret que estiguessis morint-te de gana —i potser ni tan sols així— per què menjaries les restes d'un porc assassinat?" Si una persona respon "Simplement m'importen més els humans, i no hi veig res malament", continua: "A no ser que siguis injust, no promouries que els membres de la teva família, gènere o raça tinguessin més drets que altres humans. Aleshores, per què creus que és acceptable per als membres de la teva espècie que tinguin més dret que altres animals?, voldries que els teus drets depenguessin de si pertanys al grup favorit? Si o valores la vida d'una rato o un porc, la rata o el porc sí que ho fan."

Quan argumentem a favor dels drets dels animals, argumentem contra totes les formes d'abús especista. Si en canvi argumentem sobre la base de, per exemple, els beneficis per a la salut del veganisme o la invalidesa científica de la vivisecció, hem d'argumentar cas a cas, fins i tot aliment a aliment o experiment a experiment. A més, aquests arguments són nocius mentre suggereixen que és moralment acceptable danyar els animals no humans si danyar-los ens beneficia. L'argument de la salut suggereix que estaria bé menjar carn si la carn fos saludable. L'argument científic suggereix que estaria bé viviseccionar si la vivisecció fos de gran valor científic. Així que si empres arguments de salut, científics, o altres no relacionats amb els drets animals, si us plau, assegura't que també emfatitzes que les pràctiques a què t'oposes estan moralment malament.

Gràcies per treballar per a la igualtat animal.


Text original en anglès: Animal Equality by Joan Dunayer

**********

Per cert, ningú no hauria de creure que la corporació autodenominada "Igualtat Animal" té cap relació positiva amb la filosofia de Dunayer més enllà de la coincidència nominal. Recomano consultar 1, 2 i 3 per si algú ho arribés a suposar.

Una observació sobre l’oli de palma

Algunes persones jutgen que l'oli de palma no és ètic en tant que la seva producció comporta fer mal als orangutans. Ara bé, penso que hauríem de preguntar-nos en què es diferencia aquest cultiu de la resta de cultius? La veritat és que el cultiu d'oli de palma no solament fa mal als orangutans sinó segurament també a altres animals sentents que habiten a la natura però als quals no se'ls fa prou atenció pel simple fet que no són primats.

Crec que el cultiu de palma no és essencialment diferent de qualsevol altre cultiu. Tot cultiu agrícola a gran escala perjudica els animals lliures que habiten a la natura. Així que el perjudici que comporta la producció de l'oli de palma no es diferencia gaire del de la resta de vegetals que es produeixen. Per exemple, el cultiu de cacau arrasa els boscos, però aquest cultiu no afecta directament els primats, encara que sí a molts altres animals que no són primats.

Per tant, si l'oli de palma ha rebut tanta atenció és a causa que durant la seva producció es maten primats no humans -en concret oraguntans- i hi ha una major preocupació per aquells animals que s'assemblen més als humans. Però cap producció agrícola està exempta de danyar els animals de diverses maneres, ja sigui de manera deliberada o accidental. La majoria d'aquests animals solen ser insectes, rosegadors i aus.

L'agricultura com a activitat no implica emprar animals i, atès que necessitem consumir vegetals per a poder viure, podem justificar moralment l'existència de l'agricultura al·legant que el dany que comporta l'agricultura estaria legitimat perquè es tracta d'una activitat motivada per la supervivència i no per motius frívols com la diversió, el plaer o la simple tradició. A més, aquest dany també es pot justificar apel·lant a l'autodefensa: intentem evitar que altres animals mengin aquells cultius que necessitem per subsistir.

D'altra banda, el fet que morin animals a causa dels processos agrícoles no justifica usar de menjar els animals així com tampoc justificaria el canibalisme. Entenc que aquests animals moren de forma indirecta durant la collita i la recol·lecció; o de forma directa a causa de l'anomenat control de plagues. Si moren de forma indirecta llavors no és diferent del fet que milers d'humans morin indirectament a causa de la contaminació o a l'existència del trànsit de vehicles o a una altra sèrie d'activitats que no tenen intenció de fer mal a ningú. Si moren de forma directa llavors no és diferent del fet que protegim el nostre hort de l'atac d'intrusos humans. En conclusió, el fet que morin animals a causa de l'agricultura, al que ens obliga és a intentar evitar o reduir aquest mal que els causem, ja sigui directament o indirectament, però es tracta d'un dany justificat per a la supervivència i l'autodefensa legítima, però que en cap cas justifica que continuem fent servir de menjar els animals en tant que es tracta d'un mal innecessari i evitable. No ens cal emprar els animals de menjar per a alimentar-nos. I a més, menjar animals, i explotar-los en general, és una pràctica que atempta contra els principis ètics més elementals.

A part d'això, la controvèrsia sobre l'oli de palma ens adverteix d’una gran confusió respecte del significat del veganisme quan se sent dir que el consum d'oli de palma no és coherent amb el veganisme. Aquesta afirmació no és correcta perquè el veganisme es refereix específicament a l'ús d'animals i no a qualsevol forma de dany sobre ells. Si no hi ha ús d'animals llavors no contradiu el veganisme. Per descomptat que l'ètica no s'acaba ni es limita al veganisme, però l'activitat de produir o de consumir oli de palma no seria contrària en si mateixa amb el veganisme. Així ho explica l'activista Ben Frost:

«Podem, i hem d’esforçar-nos a minimitzar el nostre impacte en el planeta, però la presència de dany no intencional no té res a veure amb el propòsit del veganisme. El veganisme es tracta de reconèixer el valor moral dels animals i la nostra posterior obligació de no tractar-los exclusivament com a recursos o propietats, perquè el fer això és una negació directa i una violació d'aquest valor moral. El veganisme es tracta de reconèixer que no tenim cap dret a continuar usant animals com a coses per als nostres propòsits innecessaris. Es tracta de reconèixer que hem de tractar interessos similars de manera similar, i atorgar als no-humans el dret a no ser tractats com a propietat, tal com ho fem amb els humans. Tots ells tenen els mateixos interessos en no patir i en continuar vivint, i tot i així neguem l'existència i el valor d'aquests interessos quan es tracta dels animals a causa d’un prejudici d'espècie. En altres paraules, el veganisme és el que li devem als animals en reconeixement del seu valor moral. Com Gary Francione declara, aplica el principi d’abolició a la vida de l'individu.»

He d'assenyalar que l'aplicació del veganisme no solament evitaria totes les víctimes de l'explotació animal institucionalitzada sinó que a més reduiria de forma molt considerable el nombre de víctimes que provoca indirectament l'agricultura. Una preocupació sincera pels animals hauria de començar per assumir el veganisme com la seva base moral. Així mateix, l'agricultura es pot practicar de forma vegana.

La qüestió potser més difícil seria determinar realment quins vegetals i en quina quantitat els necessitem per a viure, perquè l'argument de la necessitat fora vàlid en la seva aplicació. Ens cal l'oli de palma? Si no és així hi ha cap altre vegetal que pugui substituir-lo i que comporti un menor perjudici per als animals salvatges? Són preguntes pertinents. Però la qüestió ètica hauria d'abastar tota l'agricultura i no solament aquella que perjudiqui els primats.

Recopilant, els dos errors principals que observo en la denúncia habitual contra l'oli de palma són:

[1] Dir que "el consum d'oli de palma no és vegà". L'oli de palma no prové de l'ús d'animals, així que no incompleix el principi del veganisme.

[2] Que solament es presti atenció als cultius que danyen als primats i s'ignori el dany cap als altres animals. L'agricultura és una activitat moralment legítima però la seva existència causa un perjudici indirecte a altres animals i hauríem d'intentar eliminar o reduir aquest perjudici, sense importar l'espècie d'aquests animals.

Per tant, no critico la denúncia sobre el cultiu d'oli de palma sinó més aviat la manera en què aquesta denúncia ha estat motivada i expressada.

 

L'activisme i el consum de mel

 

Si fem un cop d’ull a les pàgines informatives animalistes veurem que sovint parlen sobre la carn i les pells, ocasionalment sobre la llet i els ous, i puntualment sobre la llana, els circs, els zoos i altres centres d'explotació animal per a entreteniment. No obstant això, és molt estrany trobar algun apartat en el qual es parli sobre la mel. En general, l'explotació sobre els insectes sembla ser ignorada de manera generalitzada. De fet, en diversos debats m'he trobat que molts activistes defensen que deliberadament hauríem de no parlar sobre el consum de mel, encara que aquest consum es basa en l'explotació d'animals, tal i com el consum de carn, lactis, ous, pells, llana i altres productes d'origen animal.

La posició que defensa acceptar el consum de mel es fonamenta habitualment en tres punts: [1] que la gent ens prendrà per "bojos" si parlem a favor de les abelles, ja que són insectes i la gent menysprea totalment als insectes; [2] que l'activitat de l'agricultura ja mata igualment molts insectes; i [3] que el rebuig a la mel està motivat per un desig de ser "puristes" amb les nostres conviccions en lloc d'estar més preocupats per a ajudar a aturar l'abús contra els animals, perquè al parlar de la mel suposadament "allunyem" la gent del veganisme. Diuen que si a la gent ja li costa empatitzar amb vaques i gallines, intentar que empatitzin amb les abelles, o els insectes en general, provoca l'efecte contrari al desitjat.

En realitat, aquest tercer punt es deriva directament del primer, així que potser serien dos els arguments exposats. En qualsevol cas, considero que tots aquests arguments són inconsistents.

En primer lloc; el que passa és que molta gent creu que és una "bogeria" empatitzar amb vaques o gallines i, encara més, pensar que mereixen el mateix respecte bàsic que els humans. Per tant, és el mateix cas que el dels insectes. A més, si un pot empatitzar amb vaques i gallines, també podrà empatitzar amb els insectes. És que potser la nostra empatia cap a altres humans depèn de la mida o l’aspecte que tenen? De totes maneres, la consideració moral no depèn de l'empatia sinó de comprendre que els altres animals són individus amb interessos que tenen un valor inherent que hem de respectar. Aquesta comprensió no depèn de la mida o de l'aspecte de l'animal en qüestió. Comptem amb evidències que avalen la tesi que els insectes són éssers conscients; particularment posseïm proves consistents que indiquen que les abelles experimenten emocions i tenen intencions. Si algú creu que no podem empatitzar amb els insectes, o que els insectes no mereixen ser reconeguts com a membres de la comunitat moral, penso que es troba en un error.

En segon lloc; al·legar que molts insectes moren per l'agricultura no justifica ignorar el fet que els insectes són víctimes de l'explotació animal. Aquest argument és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació de vaques i gallines al·legant que mamífers i aus són atropellats diàriament o exterminats per l'augment exponencial de la població humana. És tan absurd com pretendre que ignorem que milers de ratolins són usats i matats en experiments al·legant que també moren a milers a causa de l'agricultura. Encara diria més, és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació d'éssers humans al·legant que molts moren diàriament com a conseqüència de la contaminació que generem o a causa d'accidents. Aquest argument en concret ja el vaig analitzar a l’assaig de resposta a Claudio Bertonatti.

Finalment, el rebuig a la mel no està motivat per un desig de ser "purista" sinó per no voler participar en l'explotació de les abelles. Acusar que un és "purista" per rebutjar la mel no és menys inadequat que dir que un rebutja el consum de carn per ser "purista". El mateix val quan es tracta de l'activisme. Al meu entendre, l'activisme no hauria d'excloure cap animal per la seva espècie -la qual cosa seria incórrer en l'arbitrarietat de l’especisme- ni tampoc hauria d'excloure cap forma d'explotació animal. Tots els éssers sentents (que senten) mereixen el mateix respecte bàsic, i totes les formes d'explotació animal els cosifiquen com a recursos, motiu pel qual són igualment injustes.

Parlar sobre els insectes "allunya" la gent? Jo no comprovo que parlar sobre la mel i les abelles, o els insectes en general, sigui una causa que allunyi la gent del veganisme. És clar que un es pot inventar tota mena d'excuses per intentar justificar el seu rebuig al veganisme, però això en cap cas està provocat perquè els activistes parlin sobre l'explotació de les abelles o sobre els insectes en general. Pot ser que algunes persones sentin un rebuig inicial en tant que no estan acostumades ni tan sols a pensar que els insectes mereixen consideració moral, però aquesta reacció solament és la lògica conseqüència d'un prejudici i, a més, no és una actitud inamovible. Això és una cosa que es pot modificar mitjançant l'educació.

Segons el meu punt de vista, el sentit d'un moviment activista és canviar les creences, actituds i comportaments de la gent que no s'ajusten a l'ètica. Per tant, el fet que molta gent, en general, no tingui consideració moral pels insectes no és una raó per a acceptar-ho sinó precisament un motiu per a canviar-ho.

He d'afegir que hi ha un argument addicional que alguns al·leguen a favor d'ignorar el consum de mel que assenyala que les abelles, i els insectes en general, són "inferiors" a altres animals, com serien els mamífers i les aus, perquè el seu desenvolupament sensitiu suposadament és menys complex que el d'aquells altres animals considerats "superiors", i, per tant, mereixen una menor consideració. Aquesta presumpció no té fonament. En primer lloc, no hi ha evidència que demostri que les abelles són inferiors a altres animals en el seu desenvolupament sensitiu sinó que, al contrari, la investigació científica mostra que les abelles són éssers mentalment complexos que experimenten una diversitat d'emocions i sentiments. En segon lloc, una diferent complexitat sensitiva o cognitiva no equival a una diferència d'estatus moral. Tots els éssers dotats de sensació són igualment subjectes i, tots ells, posseeixen igualment un mateix valor inherent i tenen interessos bàsics referits a la seva pròpia conservació, autonomia i benestar.

Per tot això, penso que els arguments esgrimits en contra de parlar sobre la mel no se sostenen pas més que els arguments usats per intentar justificar que ignorem l'explotació de mamífers, aus i altres animals, a part dels insectes. És el mateix criteri emprat per intentar justificar el vegetarianisme, al·legant que parlar sobre llet i ous "allunya" la gent. Així, la meva conclusió és que la decisió de rebutjar parlar sobre l'explotació de les abelles -i dels insectes en general- estaria condicionada o influenciada per prejudicis especistes i no pas per criteris racionals.

Crec que el mateix es pot aplicar a l'explotació dels cucs per a la seda, de les cotxinilles per a l'àcid carmínic [E120] o qualsevol altra forma d'explotació sobre insectes. I el que he argumentat sobre els insectes també es pot aplicar sobre altres grups d'animals sentents també totalment menyspreats com són els mol·luscs o els crustacis.

Al meu entendre, totes les víctimes de l'explotació animal mereixen la mateixa atenció i totes les formes d'explotació animal són igualment rebutjables. Això és el veganisme. Per desgràcia, en l'actualitat, l'activisme animalista, majoritàriament, no assumeix el veganisme com a base moral i no està exempt dels mateixos defectes que pretén denunciar a la societat.

 

«La nova constitució»

Aquest text forma part dels escrits publicats per Leslie Cross durant la seva etapa de vicepresident de l'Associació Vegana [The Vegan Society] al Regne Unit. Fins on jo sé, va ser Cross el primer que va postular la idea que més tard es coneixeria com a alliberament animal, és a dir, la idea que els animals han de ser alliberats de la dominació humana. Encara que un germen d'aquesta idea ja fou assenyalat al primer butlletí de la Vegan Society, escrit per Donald Watson —i també es pot trobar als escrits d'autors anteriors com Henry Salt i Leonard Nelson— va ser Cross el primer a exposar-la de manera clara i directa, molt abans que se'n comencés a parlar en l'àmbit animalista durant la dècada dels 70 del segle XX. Sabem que el moviment que ell va intentar iniciar no va quallar, com era el seu propòsit, i això nosaltres no ho podem arreglar, però el que sí que podem fer és mantenir i continuar amb el seu esperit d'alliberament.

 

******************

La Nova Constitució

Leslie Cross

Primavera de 1951

Juntament amb cada còpia d'aquest número de The Vegan enviada als membres, es troba una còpia de les noves normes, amb un formulari per a ser emplenat i enviat a la nova secretària, la senyora Hilda Honeysett al 38 de Stane Wey, Ewell, Surrey.

Aquest text pretén ser una explicació dels punts més importants sobre les noves normes que l'Associació Vegana ha adoptat en la seva Reunió General Especial a Londres l'11 de novembre de 1950. Hem de recordar que quan la societat va ser fundada el 1944, no hi havia normes, i que aquesta situació es va mantenir fins al març de 1947, quan es van adoptar unes normes que van servir fins ara. Des de fa temps, però, s'ha fet evident que amb el desenvolupament del veganisme, el primer conjunt de normes ja no era capaç de proveir l'Associació d'una constitució lògica i sàvia. La gran diferència entre les antigues i les noves normes és que aquesta incapacitat s'ha transformat en virtut.

Les nostres normes no són meres regulacions, ni són simplement un esbós dels nostres plans de treball. Per descomptat que són regulacions i descriuen el tipus de funcionament que hem acordat, però fan alguna cosa més que això —il·luminen i protegeixen els nostres ideals. Elles estableixen de forma precisa, i sota l'autoritat corporativa de l'Associació, la finalitat última a què aspirem. L'absència d'aquest tipus d'orientació va ser la deficiència més gran de les antigues regles; si bé cal recordar que quan van ser adoptades, l'Associació no havia evolucionat fins al grau en què poguéssim acordar el nostre propòsit final.

Havent establert el nostre objectiu acordat, i definit oficialment la paraula «veganisme», hem trobat el nostre denominador comú, i hem portat a la seva fi la perillosa i sempre present possibilitat de desintegració.

L'objectiu del Moviment Vegà ["acabar amb l'explotació dels animals per la humanitat"] és aclarit en el significat d'explotació per la norma 4(a), la qual compromet a l'Associació a "cercar la fi de l'ús d'animals per part de la humanitat per a alimentació, productes, treball, caça, vivisecció, i tots els usos que impliquen explotació de la vida animal per la humanitat”. Havent adoptat aquesta norma, l'Associació s'ha posicionat clarament del costat dels llibertadors; així doncs, no és el benestar el que cerquem, sinó la llibertat. El nostre propòsit no és fer més tolerable aquesta relació entre la humanitat i els animals —la qual si és vista honestament es tracta d'una relació entre amo i esclau— sinó abolir aquesta relació i reemplaçar-la per una cosa més adequada a una humanitat civilitzada. En resum, el nostre propòsit és aconseguir l'alliberament dels animals —per tornar-los a l'equilibri i la salut de la natura, que és on és el seu lloc, i així acabar amb l'error històric perpetrat quan el primer home va decidir que tenia el dret a explotar i esclavitzar els animals.

El segon aspecte general del propòsit vegà es troba en els efectes sobre l'evolució humana. A banda de l'abolició d'una enorme càrrega de crueltat que està constantment vinculada a retornar sobre la pròpia humanitat com un bumerang, cal recordar que en qualsevol relació d'amo i esclau, el dany més gran i més profund és patit no per l'esclau sinó per l'amo. Fins que aquesta relació entre la humanitat i els seus semblants sigui reemplaçada per una coexistència en un relatiu pla d'igualtat, la recerca de la felicitat per part de la humanitat està condemnada a una frustració dolorosa i tràgica.

Aquests són els efectes generals de la nova constitució, però hi ha altres aspectes que cal esmentar. Ara és possible unir-se a l'Associació tant com a membre de ple dret o com a afiliat, i el comitè preguntarà a cada membre sobre en quina categoria vol participar. Això resultarà d'ajuda per a fer notar que les noves normes defineixen el membre com aquell individu que assumeix els principis vegans com a forma de vida fins on sigui possible segons les circumstàncies. En altres paraules, cal ser honest amb un mateix i honest en aquest context significa també raonable. Ningú no s'hauria de negar a si mateix els beneficis d'una plena afiliació tan sols perquè les circumstàncies impedeixin assolir un major grau de coherència de la que seria desitjable. El més important és ser vegà en esperit i llavors fer el que millor sigui hom capaç de fer. Un afiliat és qui està d'acord amb nosaltres com a principi però que no està disposat a portar-ho a la pràctica. La línia de demarcació és, doncs, no la rígida coherència sinó l'esforç.

La subscripció anual s'ha elevat i l'afiliació vitalícia costa 7 guinees. El Comitè ha decidit que la subscripció anual cobrirà des de l'1 de gener fins al 31 de desembre i serà cobrada l'1 de gener de cada any.

Una altra funció important creada per les noves normes és incrementar la unitat del moviment fent possible que el Grup Vegà de Londres deixi de ser un grup separat i s'integri com una branca de l'Associació Vegana. Constitucionalment, el Grup Vegà de Londres és més antic que l'Associació Vegana i és una organització per dret propi. En haver permès integrar-se com una branca de l'Associació, les noves normes obren el camí perquè el Grup Vegà de Londres s'integri a si mateix en un moviment unit.

Potser no cal assenyalar que la nova constitució marca un nou naixement per a l'Associació Vegana. Això ha de ser llegit i comprès per tots els qui tinguin intenció d'afegir-se a nosaltres. Recollit i integrat en paraules que són necessàriament formals, hi ha tot allò que defensem i esperem, en un gloriós dia, aconseguir.

 

Text original: The New Constitution

 

***************

 

Llista amb altres textos de Leslie Cross traduïts al català o castellà:

    - A la recerca del veganisme [1]
    - A la recerca del veganisme [2]
    - Veganisme definit
    - L'onada de llibertat
    - La història vegana

 

La metàfora de l'aixeta

Hi ha dues maneres d'afrontar un problema: intentar reprimir-ne les conseqüències o intentar eliminar la causa que el provoca. En aquest article s'intenta explicar, recorrent a l'ús d'una metàfora, per què els abolicionistes considerem que és prioritari centrar els nostres esforços a eradicar la causa de la violència contra els animals, cosa que n'eliminaria necessàriament les conseqüències.

Imaginem que el problema de l'explotació animal és com una aixeta que està oberta al màxim i l'aigua de la qual flueix a través d'un colador. L'aixeta oberta representa l'impuls d'explotar els animals i el corrent d'aigua representa la població humana que considera que l'explotació dels animals és acceptable i que són moralment inconscients sobre el dany injustificat que infligeixen als animals.

Ara, imaginem també que pretenem d'evitar aquest raig d'aigua intentant tapar cada forat d'aquest colador. Aquesta manera d'afrontar el problema és el que en l'àmbit de l'activisme anomenem la campanya monotemàtica. La campanya monotemàtica intenta eliminar una forma d'explotació animal determinada, ignorant sovint el 99% dels animals explotats que no entren dins d'aquesta determinada explotació particular.

Cada cop que donem suport a una campanya monotemàtica centrem els esforços en intentar tapar un forat d'aquest colador. Per exemple, la campanya X aconsegueix clausurar algun circ, al·legant que “maltracten” els animals, o aconsegueix que es prohibeixin les curses de braus o impulsa que a la Xina deixin de menjar gossos. Mentre intentem tapar un forat la resta romanen ignorats.

Ara, suposem que amb cada “victòria” un forat d'aquest colador es tanca. L'aigua continua fluint gairebé igual de forta, ja que la majoria dels humans encara pensen que l'explotació animal és acceptable, ja que les campanyes monotemàtiques no comporten el missatge que l'ús d'animals està moralment malament. D'aquesta manera, l'aigua acaba desbordant per noves vies de transcurs, és a dir, l'explotació animal continua intacta però en una direcció lleugerament diferent. El mateix passa quan s'obren nous forats -noves formes d'explotació animal- i a causa de la mateixa pressió altres ja existents s'engrandeixen.

Una manera diferent d'afrontar el problema és l'educació vegana. A diferència de l'activisme monotemàtic, allò que l'educació vegana pretén no és tapar els forats del colador sinó tancar l'aixeta. Pensem-hi. Si tenim la possibilitat de tancar l'aixeta mitjançant la difusió educativa del veganisme com l'única resposta moralment acceptable davant el problema de l'explotació animal, i aconseguim que la gent reconegui els animals com a membres de la comunitat moral, com a persones no humanes, llavors l'aclaparadora existència de molts forats al colador ja no seria rellevant. En tancar l'aixeta, l'aigua deixa de córrer i així totes i cadascuna de les milers d'explotacions particulars que cada campanya monotemàtica pretenia eliminar d'una en una han estat eradicades de forma global.

Per cada nou vegà, l'aixeta és tancada en una petita fracció. Ara podem, i hem, de triar. Els recursos són limitats: el temps, diners i energia que gastem en una campanya no podem emprar-los en una altra. Podem triar emprar els nostres esforços a educar la gent sobre per què necessitem ser vegans si volem respectar els animals i així treballar per tancar l'aixeta progressivament. O, per altra banda, podem intentar tapar infructuosament cada forat del colador mentre que la resta s'engrandeixen o s'obren altres de nous.

Jo trio intentar tancar l'aixeta.