Especismes

Depenent de la zona cultural, les espècies d'animals d'aquesta il·lustració podrien canviar.

 

Considero que l'especisme és, en un sentit bàsic, el prejudici que consisteix a discriminar moralment uns animals davant d'altres per l'espècie a què pertanyin. La forma més habitual d'especisme és aquella que assenyala que tan sols els humans mereixen consideració moral, mentre que exclou tots els altres animals de la comunitat moral. Aquesta classe particular d'especisme —que és sens dubte la més present i estesa a la nostra cultura— l'anomenem antropocentrisme.

No obstant això, no necessàriament l'especisme discrimina sempre tots els altres animals davant dels humans. És a dir, no sempre ens trobem amb un antropocentrisme intransigent o absolutista. De vegades passa que es decideix que alguns animals no humans mereixerien ser inclosos a la comunitat moral; ja sigui perquè s'assemblen molt als humans —com passa amb els primats no humans— o perquè tenen una intel·ligència destacada —com passa amb els elefants o els dofins— o perquè se sent un fort afecte o inclinació sentimental cap a ells —com pot passar amb gossos i gats.

Encara que hem cosificat els altres animals, és possible sentir afecte per un animal no humà igual que podem sentir afecte per la nostra casa que ens aixopluga o pel nostre cotxe que ens serveix per traslladar-nos. Sentir afecte per un individu concret no té res a veure amb l'ètica. L'afecte és una elecció personal. En canvi, l'ètica té a veure amb les nostres obligacions morals envers els altres, i envers nosaltres mateixos, i està fonamentada en l'empatia i el respecte, no pas en l'afecte ni en cap sentiment en general.

Hi ha qui considera, sota un criteri especista, que caldria reconèixer moralment els drets de gossos i gats, o els drets dels simis. Per exemple, el Projecte Gran Simi defensa l'extensió —més enllà dels humans— de certs drets bàsics per a certs animals: alguns primats no-humans. Aquesta iniciativa és especista perquè discrimina arbitràriament la resta d'animals i també perquè estableix un criteri especista per a l'assignació de drets: la semblança genètica amb l'espècie humana i la semblança de capacitats cognitives amb els humans. A això ho podem anomenar antropocentrisme inclusiu. Aquesta forma d'antropocentrisme accepta que altres animals puguin ser inclosos a la comunitat moral si comparteixen algunes característiques rellevants que es consideraven pròpies o exclusives dels humans.

D'altra banda, dins de l'especisme també existeix una extensió anomenada especisme de preferència que seria aquella forma peculiar d'especisme que, en l'àmbit de discriminació especista, crea classes o nivells separats per a classificar i jerarquitzar els individus segons la seva espècie. Per exemple, l'especisme de preferència considera correcte que els gossos puguin ser explotats per a servir de companyia però no considera acceptable que puguin ser usats per a servir de menjar.

A l'especisme de preferència, a uns animals se'ls cataloga a la classe de menjar i a d'altres se'ls classifica com a companyia. No obstant això, tots ells són igualment explotats. Se'ls valora exclusivament per la utilitat i el benefici que ens aporten als humans, però no se'ls respecta com a individus. Si se'ls respectés llavors no serien considerats com a mers recursos per al nostre ús i gaudi, sinó que se'ls consideraria com a individus que mereixen consideració moral. Això és el que significa el respecte en sentit moral.

Teòricament, l'especisme no ha de ser necessàriament antropocèntric, però a la pràctica qualsevol tipus d'especisme resulta ser alguna forma específica d'antropocentrisme. Fins i tot la misantropia continua col·locant l'espècie humana en una posició especial.

 

El món podria ser vegà en set anys

Sabíeu que s'estima que la població humana MUNDIAL la formen més de 6000 milions d'individus? 

Això és molta gent! 

Si solament l'1% d'aquesta població fos vegà, llavors hi hauria almenys 60 milions de vegans a la Terra.

Això és molta gent també! 

Bé, doncs aquest és el pla: cada vegà té tot un any per endavant per fer que una altra persona també es faci vegana. Tan sols una persona, en un any. Oblida el convèncer les masses, oblida de participar en un moviment, oblida-ho tot... Simplement dedica aquest any a persuadir una altra persona d'adoptar el veganisme, és a dir, de no participar en cap activitat ni consum que impliqui emprar animals no humans. 

Si cada vegà fes simplement això, d'aquí a 365 dies hi hauria 120 milions de vegans. Així sí que avançaríem. I l'any següent, 240 milions de vegans.

L'any següent hi hauria 480 milions de vegans. Si continuem en l'afany, any rere any, arribaríem a ser 1000 milions, i després 2000, i després 4000, i llavors en tan sols 7 anys, hauríem aconseguit un món vegà.

Un vegà, cada vegà, ajudant una altra persona a fer-se vegana cada any durant els propers 8 anys. 

El món és vegà, si tu ho vols. No és un simple eslògan, és un pla. 

I si encara no ho ets: Fes-te vegà.

 

NOTA:

Algunes persones m'han preguntat si he tingut en compte l'augment de la població mundial. He fet una ullada a les previsions de l'ONU que apareixen a la Viquipèdia que prediuen que hi haurà més de 9000 milions d'éssers humans l'any 2050.

També s'ha qüestionat el percentatge de l'1% de vegans. Vaig prendre aquesta dada d'una enquesta Gallup realitzada als Estats Units durant l'any 2007, però no sé fins a quin punt aquesta estimació és exacta. Però suposem que la proporció actual de vegans fos tan sols del 0,01%. Suposem que en lloc de 60 milions de vegans al món actualment fossin només 600.000.

Què passaria amb el pla aleshores?

Bé, si cada vegà actual pot persuadir cada any una altra persona per fer-se vegana i cadascun d'aquests vegans fes el mateix, llavors en 14 anys hi hauria prop de 10.000 milions de vegans, un nombre superior al de l'actual població humana.

Defensar una causa és una cosa que pot ser duta a terme per un petit grup d'activistes decidits que tractin que els altres canviïn la seva percepció de les coses. No ens calen grans sumes de diners, ni grans campanyes, ni el suport de famosos. Si el nostre missatge és bo de veritat, si la nostra estratègia és sensata, i si les nostres tàctiques són efectives, aleshores el món no ens podrà ignorar.

Fes un vegà, canvia el món. 

 

El vegetarianisme és un error

En aquesta nota m'agradaria aclarir alguns punts que considero d'especial rellevància sobre la diferència entre vegetarianisme i veganisme. 

 

Malgrat el que algunes persones creuen, i insisteixen en difondre, una dieta vegetariana no és una dieta que exclogui tota mena d'aliments procedents d'animals. Perquè una dieta vegetariana accepta expressament el consum de productes d'origen animal com els lactis, els ous i la mel. 

 

Així es defineix a la pròpia pàgina de la Unió Vegetariana Internacional: 

 

«La definició original de vegetarià era 'amb o sense productes lactis o ous' i aquesta és la definició que empra avui en dia la Societat Vegetariana.»

 

El terme vegetarià, correctament aplicat, es refereix exclusivament a aquell ésser humà que exclou de la seva dieta el consum de cadàvers d'animals, però que accepta el consum de secrecions: ous, lactis o mel. 

 

Aquesta és la definició que es va establir l'any 1847, quan es va inventar el terme i es va fundar la Vegetarian Society, i aquesta és la definició que actualment continua vigent. 

 

A més, qualsevol que tingui una mica d'experiència en aquest tema sabrà que majoritàriament els vegetarians consumeixen lactis i/o ous. Això de la mel es dóna per descomptat. 

 

Arreu del món, a totes les webs, organitzacions, revistes i altres que siguin vegetarianes es podrà comprovar que inclouen lactis, ous, mel i altres derivats d'animals. Es poden trobar fàcilment desenes, per no dir centenars, d'enllaços a pàgines vegetarianes amb productes animals. Això sí, serà difícil trobar-ne una que no els inclogui. 

 

Sense anar més lluny, la mateixa Unió Vegetariana Internacional promou el consum d'animals: 

 

«Són bones fonts de proteïna -pels vegetarians- la fruita seca i les llavors, els productes de soja (tofu, llet de soja, i la Proteïna Vegetal texturitzada [TVP]), els cereals (blat, civada, i arròs), ous de gallines de corral i alguns productes lactis (llet, formatge i iogurt).» 

 

En realitat, no hi ha cap vegetarià que no consumeixi productes d'origen animal en la seva alimentació. El que sí que hi ha són, per exemple, vegans que diuen que la seva dieta és vegetariana per desconeixement dels fets, i perquè desitgen que el vegetarianisme s’alliberi de productes animals. Però això no és així. I els desitjos no poden suplantar la realitat. 

 

Aquesta incoherència essencial del vegetarianisme, el no donar la mateixa importància a la carn que als altres productes animals, va ser el motiu que va forçar la fundació del veganisme. Així ens ho relata Donald Watson en el primer butlletí de la Vegan Society: 

 

«Els recents articles i cartes a "The Vegetarian Messenger" sobre la qüestió del consum de productes lactis han posat de manifest la innegable evidència que la producció d'aquests aliments implica crueltat i explotació de la vida sentent desenvolupada. 

 

L'excusa que no cal matar per obtenir productes lactis ja no és sostenible per a tots aquells que coneixen els mètodes emprats en les granges i la dura competència que fins i tot els grangers més humanitaris han d'afrontar si volen romandre actius en el negoci.» 

 

També considero molt important assenyalar que el veganisme no és una dieta ni tampoc un estil de vida, com de vegades se suposa de manera equivocada. El veganisme és un principi moral que s'aplica en tots els àmbits de la vida. Així va ser la definició original, exposada per Leslie Cross, i considero que és la que hauria de mantenir-se. 

 

És habitual que el vegetarianisme s’enfoqui en el tema de la salut, i en relació amb això, m'agradaria assenyalar que si promovem un tipus d'alimentació pels beneficis que tindria per a la salut humana, el que faríem seria reforçar la mentalitat especista que considera que la vida i la salut dels éssers humans que usen altres animals és més important que la dels animals que exploten. Això promou una mentalitat egoista que ignora els interessos dels altres animals, i entenc que això és precisament el contrari del que hauríem de fer, si el que pretenem és ampliar l'àmbit de consideració moral a tots els animals sense distinció d'espècie. 

 

És cert que el vegetarianisme no obliga necessàriament a incloure sempre lactis, ous i mel. No obstant això, el vegetarianisme accepta explícitament el consum de productes d'origen animal com lactis, ous i mel, etc ... Per tant, és equivocat creure que el vegetarianisme és una dieta que exclou els productes d'origen animal. 

 

En efecte, la definició ho diu clarament: "pot incloure lactis, ous". Però no només lactis, ous i mel, sinó qualsevol producte que provingui dels animals mentre no hi hagi pel mig els seus cadàvers. Com assenyalava Eva Batt el 1964... 

 

«Al contrari que els vegans, una gran part dels vegetarians es preocupen principalment per la seva salut, i no veuen res dolent en matar animals per produir cuir, formatge, mantega, etc., sempre que no n’hagin de menjar els cadàvers.» 

 

D'altra banda, el veganisme no és un tipus de vegetarianisme, ni pot ser-ho. 

 

El vegetarianisme és un tipus d'alimentació que solament exclou de manera obligatòria la carn, els cadàvers d'animals. El veganisme no és una dieta, per tant no es pot incloure dins el vegetarianisme. A més, sent el vegetarianisme una dieta que accepta expressament el consum de certs productes animals, no pot ser en cap cas compatible amb el veganisme. 

 

Un vegà no pot dur a terme una dieta vegetariana, ja que una dieta vegetariana pot expressament incloure productes que el veganisme rebutja radicalment. 

 

Tenint en compte que el vegetarianisme accepta l'explotació dels animals, i també en la pràctica el vegetarianisme sovint inclou productes d'origen animal, resulta que el vegetarianisme és sinònim d'explotació animal, llavors al promocionar el vegetarianisme s'està promocionant l'explotació dels animals. 

 

A més, al contrari del que se sol creure, el vegetarianisme no és cap pas necessari per arribar al veganisme. Es tracta d'un altre tòpic fals. El fet que molts vegans ho hagin fet així no vol dir absolutament res. La majoria precisament van adoptar el vegetarianisme per manca d'informació i per desconeixement del veganisme. 

 

El veganisme es pot adoptar de manera progressiva, però per això no cal ni és correcte assenyalar la carn com si fos una cosa diferent, o pitjor, que altres productes d'origen animal. Ni tampoc cal passar prèviament pel vegetarianisme. Però el que sí que cal és entendre que tots els animals mereixem el mateix respecte ja que tenim la capacitat de sentir. Una idea que hauria d'estar reflectida en qualsevol iniciativa de difusió del veganisme. 

 

El vegetarianisme és una dieta que exclou els cadàvers d'animals. I res més. En canvi, el veganisme és un principi moral que rebutja fer servir els animals com a mitjans per els nostres fins. Aplicar aquest principi a la nostra vida implica rebutjar el consum de qualsevol producte d'origen animal. Si apliquem aquest principi a la nostra dieta, aquesta es basarà exclusivament en aliments d'origen vegetal. 

 

L'única cosa que el veganisme té en comú amb el vegetarianisme és una dieta sense cadàvers. Res més. Com ja he dit, el vegetarianisme explícitament accepta i promou el consum de lactis, ous i altres productes d'origen animal. 

 

Que els vegans ens autoanomenem d'alguna manera vegetarians és inadequat de totes totes. Seria igual d'incorrecte que anomenar-nos jainistes pel fet que la religió jainista prescriu una dieta sense cadàvers d'animals. Però els vegans no ens considerem jainistes solament per tenir aquest punt en comú amb ells. De fet, el veganisme no té res a veure amb cap religió. El veganisme és un principi moral fonamentat en els fets i en la lògica. 

 

Hem de canviar les idees errònies, especialment quan a causa d'aquestes idees es fa mal a altres individus. Una d'aquestes idees errònies és creure que la carn (cadàver) és moralment diferent d'altres productes que provenen de l'esclavitud i assassinat dels animals. Aquesta idea errònia és promoguda activament pel vegetarianisme. Tal com explica el professor Gary Francione: 

 

«No hi ha una distinció coherent entre la carn i altres productes animals. Tots són el mateix i no podem justificar el consum d’una cosa ni de l’altra. 

 

Dir que vostès no mengen carn però mengen lactis o ous o el que sigui, o que vostès no fan servir pells però utilitzen cuir o llana, és com dir que mengen carn de vaques tacades però no de vaques marrons; no té cap sentit en absolut. La suposada "línia" entre la carn i qualsevol altra cosa és només una fantasia -una distinció arbitrària feta per permetre que certa explotació sigui segmentada i considerada com a "millor" o com a moralment acceptable. 

 

No és una condemna als vegetarians que no són vegans; és, però, un crit perquè ells reconeguin que les seves accions no s'ajusten al principi moral que afirmen acceptar, i que tots els productes animals són el resultat d'imposar sofriment i mort a éssers que senten. No és una qüestió de jutjar els individus; és, però, una qüestió de jutjar les pràctiques i les institucions. I això és un component necessari de la vida ètica.» 

 

Tots els productes d'origen animal, ja siguin carn, lactis, ous, llana, pell, o qualsevol altre; i totes les activitats que impliquin usar animals no humans com els circs, zoos, experiments... impliquen també que els interessos dels animals no humans siguin frustrats i supeditats, injustament, als interessos humans. 

 

Tots aquests productes i totes aquestes activitats impliquen imposar explotació, sofriment i mort sobre els animals sense altre motiu que la tradició i el plaer. Ho hem de rebutjar tot per igual i no fer distincions incoherents com, per exemple, la de creure i promoure que la carn és pitjor que els lactis, o que la matança de foques al Canadà és pitjor que el que passa als escorxadors a pocs quilòmetres de casa. 

 

M'agradaria finalitzar amb aquestes paraules de l'activista Bob Torres: 

 

«És hora d'abandonar aquesta arcaica relíquia que és el vegetarianisme i fer el primer i més essencial pas per a combatre el sistema que tracta els animals no com criatures que poden sentir, estimar i pensar sinó com a màquines de producció de les quals obtenir benefici. Ha arribat l'hora de fer aquest pas i fer-se vegà.»

 

Veganisme i ateisme des de la perspectiva moral dels Drets Animals

«Cal assentar la vida en allò més segur, en allò més demostrable; no, com fins ara, en allò més llunyà, en allò més indeterminable, en allò més nebulós de l'horitzó.» ~ Friedrich Nietzsche

Considero que hi ha una idea en què estem d'acord tots els escèptics i racionalistes, és la següent: hem de rebutjar totes aquelles creences que no es fonamenten en les evidències i la lògica. Especialment aquelles que es pot demostrar que són falses o necessàriament impossibles. Aquestes creences estan promogudes per la superstició. Són nocives per a la nostra racionalitat, per a la nostra convivència i el respecte pels individus. I està demostrat que promouen actituds fanàtiques i violentes que causen innombrables víctimes arreu del món.

La creença que existeix un poderós ésser superior a tots nosaltres és una de les característiques de la religió i és una creença sense fonament en les evidències ni en la lògica. Però de la mateixa manera és igual de falsa i irracional la creença semblant que l'ésser humà és un ésser superior als altres animals: la pretesa superioritat humana.

Acceptar com a veritables creences que són falses mai no ens fa ser millors persones. Ser crèduls o irracionals no ens fa ser millors. El pensament racional ens mostra que la religió no es basa en cap evidència; solament en la imaginació humana. La religió no té cap evidència a favor seu i sembla estar motivada simplement per la ignorància, el prejudici, o algun trastorn psicològic –com podria ser una por obsessiva a la mort.

Hi ha un conflicte inevitable entre ètica i religió. L'ètica ens diu com hem de viure moralment. La religió també intenta donar-nos unes pautes de conducta a què suposadament estem obligats.

Podem arribar a pensar que no té importància que algú tingui creences religioses mentre no perjudiqui ningú. Però la realitat no sol ser així. També podríem dir que no importa que algú cregui que els blancs són superiors als negres, o que els homes són superiors a les dones, o que els humans són superiors a la resta d'animals, mentre que no faci mal a ningú. Però aquestes idees provoquen necessàriament conductes perjudicials. Passa el mateix amb la religió. Passa el mateix amb l'especisme.

Que la religió ens perverteix la racionalitat es pot veure en aquest cas exposat pel professor Gary Francione:

«Moltes persones pensen que quan un animal escapa de la mort així, es tracta d'alguna mena de senyal divina. Aquests tipus d'esdeveniments, irònicament, reforcen la idea que, pel fet que no hi ha cap intervenció divina per a tots els altres animals que són assassinats als refugis o als escorxadors, aleshores aquesta és la manera com les coses han de ser per a aquells altres animals. Són assassinats com a part de l'ordre natural.»

Aquesta és una prova més de la irracionalitat del pensament religiós: treure conclusions imaginant entitats que no es poden demostrar de cap manera, per justificar algun tipus de fet o de conducta. En aquest cas, la religió serveix per a justificar l'explotació animal.

No obstant això, en lloc d'assenyalar aquest gran error, que ens erosiona la racionalitat i la capacitat moral, el professor Francione prefereix opinar sobre el que suposadament Déu pensaria, si existís, respecte d'aquest fet. És a dir, contesta una fantasia amb una altra fantasia, quan allò apropiat seria reivindicar el paper central de la raó a la nostra vida, la qual exclou necessàriament la religió.

Quina és la diferència essencial entre creure en Déu, el Pare Noël o els Reis de l'Orient, i creure que els humans som éssers radicalment diferents i superiors a la resta d'animals i que estem legitimats a explotar-los? Cap. Totes són creences fabricades simplement per a fer-nos sentir millor –com estupefaents– i que no tenen cap connexió amb la realitat.

Aquesta creença –l'antropocentrisme moral– és nociva per a la nostra racionalitat, i especialment per a la nostra convivència amb altres animals i el respecte que els devem. I està demostrat que promou actituds fanàtiques i violentes que causen innombrables víctimes innocents a tot el món.

La qüestió dels Drets Animals

Aquest discurs va ser pronunciat pel filòsof Tom Regan al Royal Institute de Gran Bretanya, l'any 1989, com a part d'un debat sobre la qüestió: "Els cal als animals una declaració de drets?"

 

LA FILOSOFIA DELS DRETS ANIMALS

-TOM REGAN-

 

“Els altres animals que els éssers humans mengem, emprem en ciència, cacem, atrapem i explotem de maneres tan variades tenen una vida pròpia que és important per a ells, més enllà de la utilitat que puguin tenir per a nosaltres. Ells no només són simplement al món, sinó que a més són conscients de ser-hi i també del què els passa. I el que els passa té importància per a ells.

Cadascun d’ells té una vida, que experimenta amb millors o pitjors experiències. Tal i com passa amb nosaltres, cada animal és una presència psicològica única al món. Com nosaltres, ells són algú, no alguna cosa. Des d’aquest punt de vista, els animals no humans reclosos en laboratoris i granges, per exemple, són iguals que els éssers humans. I és per això que l'ètica sobre la nostra relació amb tots i cadascun d’ells ha de recolzar-se en alguns dels mateixos principis morals fonamentals.

A un nivell profund, una ètica humana progressista es basa en el valor independent de l’individu. Tractar els éssers humans de maneres que no respectin el seu valor inherent és reduir-los a l’estatus d’instruments, coses o mercaderies, és violar el més bàsic dels drets humans: el dret a ser tractat amb respecte.

La filosofia dels Drets Animals tan sols exigeix que la lògica es respecti en cada argument, que el fet d’explicar de manera raonada el valor inherent dels éssers humans impliqui també que altres animals tenen el mateix i igual valor. Que qualsevol argument que expliqui de manera plausible el dret dels éssers humans a ser tractats amb respecte també impliqui que altres animals tenen igualment els mateixos drets i el mateix i igual valor.

Com a resultat d’una difusió informativa parcial en el passat -el debat d'aquesta nit és una notable i lloable excepció-, el públic en general ha tendit a considerar els defensors dels Drets Animals en termes exclusivament negatius: som antiintel·lectuals, anticiència, antiacionals, antihumans, estem en contra de la justícia i a favor de la violència. Però la veritat, com sol passar, és just el contrari. La filosofia dels Drets Animals és al cantó de la raó perquè no és racional discriminar arbitràriament;  i la discriminació contra els animals no humans és demostrablement arbitrària.

És incorrecte tractar els éssers humans més febles, especialment aquells que no tenen una intel·ligència humana normal, com si fossin instruments o recursos. Per tant, no pot ser racional tractar els altres animals com si fossin instruments o recursos si la seva intel·ligència és igual o similar a la d’aquests éssers humans més febles.

La filosofia dels Drets Animals està a favor, i no pas en contra, de la ciència. Aquesta filosofia és respectuosa amb el millor de la ciència en general i amb la biologia evolutiva en particular. Els darrers avenços ens mostren que, en paraules de Darwin, els humans difereixen de molts altres animals en grau i no en qualitats. Una qüestió a part d’on traçar la línia, és obvi que els animals que es fan servir als laboratoris, que són criats com a aliment, o caçats o atrapats per plaer i per a obtindre’n benefici, són els nostres parents psicològics (senten d’una manera molt similar a la nostra). Això no és una fantasia sinó un fet demostrat científicament.

La filosofia dels Drets Animals està a favor, i no pas en contra, de la justícia. No estem legitimats a violar els drets d’uns perquè molts altres se’n puguin beneficiar. L’esclavitud ho permet, el treball infantil ho permet, totes les institucions socials injustes ho permeten, però no la filosofia dels Drets Animals, el principi més elevat del qual és la justícia.

La filosofia dels Drets Animals està a favor de la pau i en contra de la violència. La demanda fonamental d'aquesta filosofia és tractar els éssers humans i els altres animals amb respecte. Aquesta filosofia, per tant, és una filosofia de pau. Però és una filosofia que exigeix ​​l’extensió d'aquesta pau més enllà dels límits de la nostra espècie, la qual manté una guerra no declarada i diària contra incomptables milions d'animals no humans.

Per estar veritablement a favor de la pau cal estar fermament en contra de la despietada explotació.

I respecte del que se sol sentir, distorsionat pels mitjans de comunicació, sobre el que al·leguen els oponents dels Drets Animals, se'ns posa com a objecció que igualem animals i humans, quan humans i animals difereixen en gran mesura, però és evident que nosaltres no diem que humans i altres animals siguin el mateix en tots els sentits; que gats i gossos puguin realitzar càlculs matemàtics, o que porcs i vaques puguin gaudir de la poesia. El que diem és que, igual que els humans, molts altres animals tenen vivències del seu propi benestar. En aquest sentit, tan nosaltres com ells som el mateix. En aquest sentit, per tant, malgrat les nostres diferències, nosaltres i ells som iguals.

Potser se'ns podria objectar que nosaltres defensem que cada humà i cada animal tinguin els mateixos drets, que els pollastres tinguin dret a vot i que els porcs tinguin dret a rebre classes de ballet, però òbviament nosaltres no diem això. Tot el que diem és que aquests animals i els éssers humans comparteixen un mateix dret moral bàsic: el dret de ser tractat amb respecte.

Se'ns podria objectar que com que els altres animals no respecten els nostres drets, llavors nosaltres no tenim l’obligació de respectar els seus. Però hi ha molts éssers humans que tenen drets i que són incapaços de respectar els drets dels altres. Els nens petits, els trastornats o incapacitats mentals de totes les edats; en aquests casos no al·leguem que estigui bé el tractar-los com a eines o recursos perquè ells no tenen en compte els nostres drets. Al contrari, reconeixem que tenim el deure de tractar-los amb respecte.

El que és veritat en aquests casos que concerneixen a éssers humans no ho és menys en els casos que concerneixen altres animals.

Hi ha l’objecció que encara que els altres animals tinguessin drets morals, hi ha coses més importants que mereixen la nostra atenció: la fam al món i els abusos a nens, per exemple. Racisme, drogues, la violència contra les dones, la situació dels sense sostre. Solament després que haguem solucionat aquests problemes podrem ocupar-nos de la qüestió dels Drets Animals.

Aquesta objecció passa per alt el fet que el moviment pels Drets Animals està compost en gran mesura per gent que dedica la seva vida a atendre els éssers humans: metges, infermers i altres professionals de la salut, gent involucrada en un ampli ventall de serveis socials, des d’assessors sobre violacions a ajuda a víctimes d'abús infantil o fam o discriminació, professors de tots els nivells d'educació, ministres, capellans, rabins.

I les vides de totes aquestes persones demostren que l'elecció que la gent ha de fer no rau entre ajudar els humans o ajudar altres animals. Cadascun de nosaltres pot ajudar-los a tots dos alhora. Els hem d’ajudar per igual.

La darrera objecció es basa en el fet que ningú té realment drets, ja sigui humà o un altre animal, sinó que allò bo i allò dolent són qüestions que es jutgen a partir del que produeixi les millors conseqüències, tenint en compte els interessos de cada implicat i considerant de manera igual interessos iguals. Aquesta filosofia moral -l’utilitarisme- que compta amb una llarga i venerable història, i molts homes i dones influents, passats i presents, entre els seus adeptes, és un frau moral i ja no és una postura sostenible, si és que alguna vegada ho ha estat.

És veritablement seriós tenir en consideració l'interès d'un violador en violar la seva víctima abans de declarar la violació com immoral? Hauríem de tenir en compte el que suposa per a un pederasta el frustrar les seves intencions abans de condemnar moralment els seus actes? Sorprenentment, un utilitarisme coherent exigeix ​​que sí els tinguem en compte, i d'aquesta manera és rebutjat per la nostra exigència de racionalitat. Pel que fa a la filosofia dels Drets Animals: seria racional, imparcial, basada en la ciència, a favor de la pau, i en contra de la injustícia? Per a totes aquestes qüestions la resposta seria incondicionalment afirmativa.

Pel que fa a les objeccions que s'esgrimeixen en contra d'aquesta filosofia, sobre si aquells que la defensen són capaços d'oferir respostes racionals i ben informades, una altra vegada la resposta és sí. En una batalla d'idees, la filosofia dels Drets Animals venç i els seus crítics perden. Tan sols resta veure quin costat emergeix com el guanyador en la contínua batalla política entre el que és just i el que no ho és. Gràcies. 

 

Text original en anglès: "The Philosophy of Animal Rights"

 

"Reduir el patiment"

Quan ens expressem tenim dues opcions:

[1] Que les paraules que emprem tinguin una definició objectiva i delimitada.

[2] Que les paraules signifiquin el que ens doni la gana a cada moment arbitràriament segons ens convingui.

Si triem la primera opció llavors l'ús d'animals mai no pot ser qualificat com a "humanitari".

El concepte de ser humanitari és radicalment incompatible amb l'explotació dels animals perquè una activitat humanitària per definició es fa exclusivament per a benefici de la persona que la rep, però l'explotació animal no està motivada per a beneficiar els animals en cap sentit sinó per a danyar-los en benefici dels humans. Parlar d'“esclavitud humanitària” és un oxímoron.

A més, fins i tot aquelles mesures qualificades com a humanitàries —com és el cas de l'"atordiment previ" als escorxadors— estan en realitat motivades per a beneficiar l'eficiència econòmica de l'explotació: per a evitar danys innecessaris a la carn o per prevenir accidents laborals. Aquestes mesures "humanitàries" sorgeixen per a beneficiar l'explotació com a activitat econòmica.

Humanitari és tot allò que fem pel bé dels altres. L'explotació animal mai no pot ser qualificada així perquè és una activitat que existeix per a beneficiar solament els explotadors, i no els explotats. Mai no és humanitària per a les seves víctimes. L'única opció realment humanitària consisteix a no explotar ningú.

El santuari Peaceful Prairie és un refugi vegà d'animals víctimes de l'explotació que també fa activisme educatiu. Una de les principals comeses és denunciar la mentida de l'explotació animal "humanitària".

En un text titulat «Ramaderia 'humanitària': Un oxímoron» s'explica la incongruència que l'explotació animal pugui rebre aquests qualificatiu quan implica esclavitud i assassinat, així com tota mena de violència en general contra els animals.

Ara bé, encara que en principi estic d'acord amb la major part del que s'exposa en aquest text, a la seva conclusió final parla sobre "reduir la major quantitat de patiment al món" com un imperatiu moral. No puc estar d'acord amb això.

Si "reduir el patiment al món" fos un objectiu moral vàlid aleshores seria correcte, per exemple, provocar l'extinció deliberada de tots els animals, de tots els éssers que tenen capacitat de sentir. El patiment és una condició inherent al fet de poder sentir i l'única manera efectiva de reduir-lo seria reduint el nombre d'éssers que poden sentir.

Això no obstant, provocar deliberadament l'extinció d'un individu, d'un cert grup, o de tots els animals en general va en contra de l'interès fonamental dels animals a perpetuar la seva vida i no s'ajusta a cap norma ètica racional que jo conegui.

A més, si "reduir el patiment" en si mateix fos una intenció moralment vàlida llavors seria legítim promoure qualsevol tipus de mesura que tingués aquesta intenció. Per exemple: regulacions de l'esclavitud animal per intentar fer-la suposadament “humanitària”. Aquesta és precisament la incongruència que pretén denunciar el text.

Així podem veure que sota la premissa de “reduir el patiment” el filòsof benestarista Peter Singer proposa el següent:

«Ens cal aprendre a capturar i matar els peixos de mar obert d'una manera humanitària o, si això no és possible, trobar alternatives menys cruels i més sostenibles que els reemplacin a la nostra dieta.»

El que Peter Singer diu és que no hi ha problema en emprar i matar altres animals sempre que intentem fer-ho amb el menor patiment possible. Però això no té res a veure amb una veritable actitud humanitària, ja que una conducta humanitària significa actuar pel bé dels altres. És absurd creure que cerquem el bé dels altres si acceptem i en promovem l'explotació i l'assassinat.

Ni el dolor ni el patiment no són fenòmens intrínsecament dolents ni immorals en si mateixos. Són fenòmens fisiològics que tenen una funció instrumental per a la conservació de la vida sentent. Si bé això no vol dir que estiguem legitimats a causar-los directament sense el consentiment explícit i informat de l'altra persona.

El patiment és part de la vida sentent i no hi ha raó que justifiqui jutjar-ho com una cosa dolenta. El patiment té una funció biològica instrumental. El patiment ens ajuda decisivament a allunyar-nos del mal. El patiment ens ajuda també a comprendre allò que està malament: gràcies al fet que patim en veure aquestes imatges podem comprendre millor per què està malament. El patiment ens serveix per a viure i millorar.

El patiment no és un fenomen intrínsecament dolent. El que està malament és infligir patiment a altres individus solament per a beneficiar-nos-en. Els éssers sentents no volem patir innecessàriament o que ens ho imposi contra la nostra voluntat. Que algú ens forci a patir pel seu propi benefici és una violació dels nostres drets. Aquesta imposició injusta és el que està malament; no el patiment en si mateix.

"Reduir el patiment" no és un principi ètic. Aquesta intenció pot ser un desig que molts tinguin per empatia o per compassió; però no és un principi moral. Si aquest lema fos un principi ètic llavors estaria justificat aniquilar tota la vida sentent del planeta; ja que és la manera més efectiva de “reduir el patiment”. Si "reduir el patiment" fos una norma moral llavors estaria justificat, per exemple, que algú t'assassinés a tu per així eliminar part de l'inevitable patiment que la teva vida sentent comporta. La idea de "reduir el patiment" no solament no és un principi moral sinó que a més acceptar-la condueix a acceptar qualsevol crim que suposadament serveixi per a "reduir el patiment".

És raonable suposar que no podem aconseguir que tothom es faci vegà a curt termini de la mateixa manera que no podem aconseguir a curt termini que tots els homes respectin les dones com a persones, però aquest defecte no serveix com a excusa per a promoure “una millora" en la manera com alguns homes violen i abusen de les dones. Sabem per desgràcia que no tots els homes respectaran les dones; però aquest fet no justifica que els assessorem o ajudem a perpetrar els seus crims amb l'excusa de "millorar les condicions" en què abusen de les víctimes. L'única opció és rebutjar, condemnar i prevenir la violència contra les dones; no ajudar els agressors a cometre les seves agressions en "millor condicions". El mateix val per a la violència contra els altres animals.

Per descomptat que la intenció d'alleujar el patiment en altres persones no és un desig immoral en ell mateix; però sí que s'ha d'atenir als principis ètics d'igualtat i respecte al valor intrínsec de la persona —igual que qualsevol altre desig que tinguem— i no al contrari. És a dir, el desig d'alleujar el patiment tan sols és acceptable si respectem l'ètica. Però un desig mai no pot ser una norma moral. La moral es basa en la raó; i no en desitjos personals.

Encara que suposadament hi hagués una forma d'esclavitud que provoqués menys patiment que d'altres, això no justifica que l'aprovem o la recolzem en detriment de les altres. Donar suport a l'esclavitud sempre és immoral i atenta contra els drets de les víctimes. Tota forma d'explotació animal comporta cosificació i vulneració dels interessos dels explotats per a benefici dels explotadors. Aquesta és la qüestió moral, i no pas el grau de patiment. Deixant de banda el fet que el patiment no es pot mesurar objectivament i la seva valoració sempre depèn d'una estimació subjectiva.

El benestarisme ha predominat durant segles en la nostra relació amb els altres animals i no ha conduït a una situació de “menys patiment”. Tot al contrari. Sota l'auspici del benestarisme van aparèixer les granges industrials i la multitud de formes noves d'explotació animal. El benestarisme és un complet fracàs per a beneficiar els animals fins i tot sota el seu propi criteri. El benestarisme no ha servit a la pràctica per alleujar ni evitar cap patiment dels animals.

Per tant, el patiment que hem de reduir de manera moralment legítima ha de ser el patiment que nosaltres causem intencionadament als animals. Els altres animals no tenen cap interès a patir pel nostre benefici ni ens han donat el seu consentiment perquè els usem. En efecte, els animals volen evitar el patiment innecessari i nosaltres no podem justificar moralment infligir-los cap classe ni grau de patiment pel fet d'usar-los.

L'explotació animal és injusta en si mateixa, per tant tot el patiment que en provingui —sense importar si és molt o poc— serà sempre immoral i hem de deixar de participar-hi.

Aquesta abolició del patiment moralment injustificat l'aconseguirem eliminant-ne la causa: l'especisme —la creença que els altres animals són éssers inferiors que existeixen per estar al nostre servei com a recursos.

Aquesta abolició ha de començar inevitablement en cadascun de nosaltres ara, i passa per adoptar i difondre el veganisme. 

ALLIBERA ELS TEUS ESCLAUS: FES-TE VEGÀ

Canibalisme

«La pràctica diària d'alimentació càrnia representa un exocanibalisme alimentari —repudiat psicològicament pels vegetarians— en què milions d'animals són sacrificats per a la nostra alimentació. El fet que ens hàgim acostumat a aquesta matança diària d'animals no li treu gens ni mica el rerefons de canibalisme alimentari.» ~ Àngel Aguirre

 

Comptem amb diverses proves i evidències que demostren que el canibalisme, en el context humà, ha existit en diverses èpoques històriques i en diferents indrets. De fet, encara continua existint de manera socialment acceptada encara en algunes tribus. El canibalisme també ha estat continuat fins als nostres dies, d'una manera més o menys secreta, en societats humanes on està legalment sancionat.

La qüestió que voldria plantejar aquí és: si rebutgem moralment l'ús d'éssers humans per a menjar, per què no rebutgem l'ús d'altres animals com a menjar?

De fet, hi ha alguns animals que ja considerem que no s'han de tractar com a menjar, com és el cas de gossos i gats. Per què no considerar així els altres?

Determinats arguments que tracten de justificar l'ús d'alguns animals per a menjar semblen raonables en aparença, mentre que altres són bastant pintorescos, per no dir una altra cosa.

Per exemple, s'al·lega sovint que "ens cal menjar animals" per a poder viure. No obstant això, aquesta afirmació no és correcta. Els organismes públics de salut i les associacions professionals de nutricionistes assenyalen que als éssers humans no ens cal consumir animals per a estar sans, encara que sembla que aquesta informació és encara desconeguda pel gran públic. No ens cal menjar animals per a tenir una bona salut a l'igual que tampoc ens cal menjar éssers humans.

Sovint es planteja la següent situació: "I si fóssim en un illa deserta"? O dit d'una altra manera: què passaria si ens trobéssim en un context determinat en què no hi hagués cap altra opció que menjar animals per a sobreviure? Bé, no estem en aquesta situació però, independentment de la decisió que prenguéssim, aquesta possibilitat no afecta la nostra situació actual. No solament podria succeir que acabéssim en un context en què el menjar humans fos l'única forma de supervivència, sinó que aquesta situació ja ha succeït en el passat. A part de la manera concreta en què es produís aquest canibalisme, i del judici moral amb que ho valorem... considerem raonable pensar que aquest possible context justificaria fer servir els humans de menjar en el nostre context actual? I si no és així, per què pensem que això justificaria que usem els animals com a menjar quan en el context actual la necessitat no pot excusar-ho de cap manera?

En altres ocasions s'al·lega que "sempre hem menjat animals". Encara que fos cert que hem fet servir altres animals de menjar des de fa molt de temps, aquesta dada no justifica que continuem fent-ho. També hem discriminat la dona des de fa molt de temps, però això no vol dir que estigui bé continuar fent-ho ara. El sol fet que un determinat costum s'hagi practicat des de fa molt de temps no justifica per si mateix que s'hagi de continuar fent. El canibalisme és un d'aquests costums tan antics, però no considerem que la seva antiguitat justifiqui continuar-lo.

També es diu que "menjar animals és beneficiós perquè ens aporta nutrients i energia". És clar, però menjar éssers humans també podria donar el mateix resultat, i no considerem per això que menjar humans sigui èticament correcte. Ja he assenyalat anteriorment que una alimentació exclusivament vegetal és saludable. A més, si el simple benefici justifiqués una acció llavors tota classe de crims serien moralment justificats en tant que algú se'n beneficiés. El benefici no és pròpiament un criteri moral sinó que, en canvi, el benefici s'ha d'ajustar a la moralitat.

No és menys habitual que algú proclami que "els animals són menys intel·ligents que nosaltres"; que les seves ments estan menys desenvolupades o capacitades que les nostres. És curiós que aquest argument no ens sembli permissible per menjar gossos o gats. De la mateixa manera, també podríem assenyalar que altres humans posseeixen desenvolupaments intel · lectius molt inferiors al nostre: nens, discapacitats mentals, senils. Però, el simple fet que un humà sigui menys intel·ligent que nosaltres justifica usar-lo de menjar? Això no tindria cap sentit. Llavors, per què ens sembla que un argument semblant justifiqui emprar els animals de menjar?

Per suposat, mai falta qui diu que "menjar animals és natural". Què vol dir això? Això pot significar diverses coses: que mengem animals perquè estem dissenyats per a fer-ho així -perquè som omnívors- o perquè hi ha alguna classe de dinàmica biològica en la qual estem immersos que ens condiciona o obliga a menjar animals. Bé... en realitat res d'això és cert. Sí que és cert que els humans som omnívors, és a dir, que podem digerir animals, però això no vol dir que ens calgui fer-ho o que haguem de fer-ho. El fet de ser omnívors no justifica que fem servir de menjar a éssers humans -que també estan fets de carn i les femelles dels quals produeixen llet- així que tampoc pot justificar que mengem altres animals. Així mateix, no existeix res semblant a una mena de "cadena alimentària" que d'alguna manera ens obligui a menjar animals. Mengem animals per un costum social; no per una necessitat biològica. El canibalisme també és una pràctica que forma part de la "cadena alimentària" en la naturalesa, però hem decidit rebutjar-lo. Per la mateixa raó també podem rebutjar el consum d'animals.

Quina classe d'al·legat és a dir que "menjar animals és agradable". Això ni tan sols és un argument. El simple plaer justifica fer mal als altres? Està bé fer mal a un altre ésser humà solament perquè n'obtinguem un plaer? Està bé fer mal a gossos o gats tan sols perquè això ens proporcioni plaer? Fins i tot els que al·leguen aquest argument estan d'acord que el plaer no justifica infligir dany als animals. Llavors el plaer és tan sols una excusa que pot potser explicar per què mengem animals, però que no justifica moralment que ho fem.

Es fa difícil determinar si no és més immoral dir que mengem animals simplement perquè "podem fer-ho", és a dir, perquè som més poderosos que ells. De fet, també tenim la capacitat d'abusar de nens, maltractar ancians, violar dones, torturar gossos, i d'infligir tota classe de violències, si volguéssim fer-ho. Que puguem realitzar determinada acció no equival al fet que ho haguem de fer o al fet que sigui acceptable actuar de tal manera. Si això és tot el que hem d’al·legar és que en realitat estem confessant que al menjar animals estem cometent un abús de poder.

El desig de protegir la nostra vida és un interès fonamental que tots els animals sentents posseïm en comú. És un interès que tota moral racional hauria de tenir en compte. Si això és així, resultaria incoherent no respectar per la nostra part aquest mateix desig que també tenen altres individus encara que no siguin de la nostra mateixa espècie. Cap de nosaltres volem que ens facin mal ni ens assassinin. Els altres animals tampoc. A més, podem viure saludablement sense menjar altres animals. Així doncs, no hi ha cap motiu basat en alguna suposada necessitat que justifiqui que ho fem.

Si efectivament hi ha alguna raó moral per rebutjar el canibalisme amb els éssers humans llavors hauria de valer igualment per la qüestió d'usar altres animals de menjar.

Els arguments que es fan servir per justificar l'ús d'altres animals com a menjar valdrien igualment per a l'ús d'humans com a menjar, com ja es va adonar Élisée Reclus:

«Els motius pels quals els antropòfags advocarien pel consum de carn humana estan tan ben fundats com els que donen els que mengen carn avui.»

 

Aquests arguments, com ja hem vist, serien els següents:

* Necessitat: Ens cal menjar animals

* Tradició: Es fa des de sempre.

* Benefici: És nutritiu.

* Intel·lecte: Som més intel·ligents que ells.

* Naturalesa: És natural fer-ho.

* Plaer: Ens proporciona un gust agradable.

* Feixisme: Tenim més força i poder que ells.

Quan apareixen notícies sobre canibalisme no es veu ningú intentant justificar aquests actes al·legant que els humans "tenim ullals" o que "som omnívors". Tan sols es veuen expressions emotives de desgrat i condemnes morals.

Per què no rebutgem de la mateixa manera la pràctica de menjar animals? Per especisme —Considerem que els animals no formen part de l'àmbit de consideració moral i que són mitjans per a satisfer els nostres fins.

Si entenem que és moralment injust que practiquem el canibalisme —és rebutjable perquè suposa destruir la vida d'altres éssers humans que volen viure igual que nosaltres— llavors hauríem de poder assumir que fer-li això mateix a altres individus, encara que no siguin de la mateixa espècie que la nostra, està igualment malament, per la mateixa raó.

Menjar animals es pot qualificar moralment de canibalisme perquè aquest concepte no es limitaria solament al context biològic per als individus de la mateixa espècie sinó que es pot aplicar també en el context moral als individus que pertanyin a un mateix grup. Tots els animals sentents pertanyem a un mateix grup d'individus: al grup d'éssers conscients, és a dir, éssers que podem sentir i que tenim interessos bàsics, com el desig de continuar vivint i d'evitar el dany.

Per tant, limitar el rebuig moral al consum d'individus tan sols dins de la mateixa espècie és un criteri injustificat. En el context de la biologia, el canibalisme és menjar-se els individus de la mateixa espècie; però en el context de l'ètica, canibalisme seria fer servir de menjar altres éssers sentents.

Fins i tot es pot parlar del concepte de canibalisme d'una manera més global entès com la manera de viure que consisteix en viure a costa de consumir literalment les vides d'altres individus. És a dir, canibalizar-los. Per això crec que es pot dir, sense por d'exagerar, que la nostra actual relació amb els altres animals que no són humans podria ser categoritzada com canibalisme: literalment consumim les seves vides per al nostre benefici.

Aquest comportament està permès i motivat, al seu torn, per la ideologia de l'antropocentrisme que es basa en la idea que solament compten moralment els éssers humans i que discrimina els altres animals de la consideració moral.

Per tot això, considero que el moralment correcte seria rebutjar tot canibalisme i triar el veganisme.

La tortura de l'explotació animal

Granges d'esclaus

Avui m'agradaria comentar l'ús imprecís i generalitzat que es fa de la paraula tortura en el context referit a l'explotació animal.

Tortura vol dir infligir un patiment amb l'objectiu deliberat de causar-lo. Però aquest no és el cas general de l'explotació animal. No es fa patir els animals perquè es pretén deliberadament fer-los patir. Aquest no és l'objectiu, sinó una conseqüència de la seva explotació.

La gran majoria dels animals esclavitzats i agredits pateixen la seva explotació com si fos una tortura (patiment intens i permanent). Però això no deixa de ser una manera metafòrica de parlar.

Si emprem amb aquest sentit la paraula "tortura", els partidaris de l'explotació animal poden defensar-se perfectament dient que ells no tenen la intenció de torturar els animals, i  d'aquesta manera qüestionar el missatge que tractem de donar.

Perquè la qüestió no és que els animals pateixin una tortura. La qüestió essencial és que se'ls faci servir i se'ls agredeixi. Ningú no pot negar seriosament que s'estan usant els animals, que se'ls està explotant. Ningú no pot negar objectivament aquests fets. I això és el que hem de denunciar i sobre allò que hem de conscienciar.

Tot el sofriment que pateixen els animals per causa de la seva utilització és igualment immoral en si, sense importar-ne el grau. És clar que és molt pitjor com més es pateixi. En general, tots volem patir el mínim possible, especialment en situacions que no ens beneficiïn. Però qualsevol patiment per petit o gran que sigui sempre és igualment immoral si prové d'un acte immoral.

 

La capacitat de sentir: alguns aclariments

 

 

«Els animals són vivents sensitius. No solament tenen vida, sinó que la senten en alguna mesura.» ~ Juan José Sanguineti

 

La capacitat de sentir és l'única característica que ha de tenir un altre individu per a ésser mereixedor de consideració moral.

Tot i això, la capacitat de sentir no és equivalent a "la capacitat de patir i gaudir". Aquesta seria una definició reduccionista i errònia, difosa pels benestaristes —a qui solament els importa el plaer i el dolor. El patiment i la felicitat tan sols són algunes de les sensacions que experimenta un ésser sentent, entre moltes altres.

En l'àmbit animalista, la definició de la capacitat de sentir s'ha vist profundament influenciada per l'utilitarisme de Jeremy Bentham, que va ser també el primer pensador modern que va incloure en la consideració moral els animals no humans. Bentham pensava que als altres animals solament els importava evitar el patiment —i gaudir del plaer. Per això va dir: «La pregunta no és, poden raonar? Ni, poden parlar? Sinó, poden patir?»

Aquesta caracterització errònia sobre la capacitat de sentir dels animals, que posa un èmfasi reduccionista en el patiment, és un llast que encara continuem suportant en el moviment per la consideració moral dels animals. La capacitat de sentir no es redueix ni equival a “la capacitat de patir i gaudir” —com solen assenyalar els autors benestaristes. Una altra cosa és que als benestaristes solament els importi el dolor i el plaer i transfereixin aquesta obsessió sobre els altres animals, malgrat que la ciència ens explica que la sentença engloba tota mena de sensacions, emocions i desitjos, més enllà del simple plaer i dolor.

Una definició apropiada de sentença —la capacitat de sentir— podria ser la següent:

La capacitat de sentir és la capacitat de tenir experiències subjectives [sensacions, emocions, desitjos, sentiments] i de tenir interessos —com l'interès fonamental a continuar existint i evitar el dany.

La pròpia activitat del nostre sistema nerviós central és el fonament fisiològic de la sentença. D'aquesta activitat ens prové la capacitat d'experimentar sensacions i tenir interessos.

Mentre el sistema nerviós no estigui greument danyat, l'activitat mai s'atura, per tant la nostra capacitat de sentir i el que se'n deriva [sensacions i interessos] continua intacta encara que estiguem adormits o inconscients.

Referent a la certesa sobre la capacitat de sentir dels altres animals podem trobar molts estudis científics avalats per nombroses proves i evidències.

La qüestió no és si els animals poden parlar, raonar o patir. La qüestió és si els animals poden sentir.