Kafka, «La Metamorfosi» i la qüestió de l'especisme

 

«La Metamorfosi» [o «La Transformació»] és un dels relats de l'escriptor Franz Kafka més famosos i llegits a dia d'avui. En aquest assaig m'agradaria fer una anàlisi breu sobre el contingut de l'obra. Adverteixo per endavant que a continuació revelaré alguns detalls importants de la trama; per si algú volgués llegir o rellegir primer la història abans de llegir aquest comentari.

Des de la primera pàgina, assistim a un esdeveniment extraordinari que determinarà tota la història subsegüent: el protagonista, Gregor Samsa, ha patit una transformació física completa que li ha fet perdre l'aparença humana i adoptar la forma d'un altre animal, molt semblant a la d'un insecte.

Al relat mai no s'arriba a explicar, ni s'especula ni tan sols, per què i com passa això. Potser perquè l'autor no tenia interès en aquest punt i tan sols li importava centrar-se en les reaccions del protagonista i dels que l'envolten respecte a aquest esdeveniment. També és un tret peculiar de l'obra de Kafka no explicar la causa dels esdeveniments que succeeixen als protagonistes, com si fossin càstigs o malediccions. Això és una de les característiques del concepte d'allò kafkià.

La història narrada a La Metaformosi és la d'algú que va ser un ésser humà i que ara ha esdevingut un animal no humà. Kafka ens mostra amb cruesa el que comporta aquesta diferència a la nostra societat i la manera com ens relacionem amb altres animals.

Gregor Samsa ja no era humà, però encara que el seu aspecte havia canviat radicalment, continuava sentint de la mateixa manera. No havia canviat el fet que experimentava emocions i sentiments. No era humà però era un ésser sentent. Tot i que la seva família sap que Gregor és la mateixa persona; malgrat saber que és una persona; el gran canvi físic que ha experimentat provocarà al si familiar una crisi de conseqüències tràgiques.

És curiós que l'autor no va idear que el protagonista esdevingués un gos, un gat o un ocell, o altres animals pels quals —encara que també discriminats i oprimits per no ser de la nostra espècie— molts humans poden sentir certa simpatia. No. El va obligar a ser el tipus d'animal probablement més detestat pels humans: els insectes.

No coneixem quina era la intenció original de l'autor en escriure aquest text. Potser expressar els seus propis sentiments personals enmig d'un context social en què se sentia desgraciat i rebutjat. De totes maneres, si realment hagués volgut denunciar l'especisme, difícilment, al meu entendre, podria haver-ho fet d'una manera més expressiva.

Al meu parer, poques obres de la literatura han representat tan encertadament, de forma implícita, el que suposa el prejudici de l'especisme com ho ha aconseguit aquesta peça de Kafka. Certament encara hi ha molt poques obres literàries que tractin aquesta qüestió d'una manera o altra.

Podríem treure diverses conclusions a partir del text de Kafka, que, malgrat ser breu, és enorme en valor literari i filosòfic i és ple de possibles significats. De fet, se n'han publicat una considerable quantitat d'anàlisis. No obstant això, fins ara no n'he llegit cap —i n'he llegit força, tant en anglès com en espanyol— que el relacionés amb el prejudici de l'especisme.

Que pràcticament a ningú se li acudís fins ara de pensar que aquest relat evidenciés la discriminació cap als no-humans revela l'enorme manca de consciència sobre aquest problema a la nostra cultura. Per descomptat, quan jo vaig llegir per primera vegada aquesta història, ja fa força anys, tampoc se'm va acudir fer aquesta connexió. Com assenyala Noam Chomsky:

«En realitat, un altre problema que crec que hem d'enfrontar, és que en qualsevol punt particular de la història humana, la gent no ha entès què és l'opressió. És una cosa que aprens. Si tornem, posem per cas, cap als meus pares o la meva àvia, ella no pensava que estava essent oprimida per ser part d'una família superpatriarcal on el pare podia caminar pel carrer i no reconèixer la seva filla quan ella venia —no perquè ell no sabés qui fos, sinó perquè suposadament era mal vist. No se sentia com a opressió. Tan sols se sentia que així era la manera com funciona la vida… Però, com sap qualsevol que hagi estat involucrat en algun tipus d'activisme —per exemple el moviment feminista— una de les primeres tasques és fer que la gent comprengui que viu sota condicions d'opressió i de dominació. No és obvi, i qui sap quines formes d'opressió i dominació estem simplement acceptant, sense ni tan sols notar-les.» [Noam Chomsky, On Anarchism, 2005]

M'hauria agradat llegir alguna anàlisi que interpretés l'obra sota aquesta perspectiva però en no haver-ne trobat cap, he decidit compartir, a continuació, la meva reflexió particular sobre el relat en qüestió.

El problema en el què li havia passat a Gregor Samsa no raïa realment en la seva transformació: no era una cosa que li dificultés sentir o viure. Fins i tot continuava essent capaç de comunicar-se amb altres humans. El problema real era relacionat en la manera com els altres el jutjaven i, també, en la manera com ell mateix es jutjava. El problema no era tant físic, sinó que més aviat era a la ment de tots ells.

Així mateix, el problema en la nostra relació amb els altres animals no és que ells siguin diferents de nosaltres, ja sigui en el seu aspecte o en la seva forma d'experimentar el món. El problema és que nosaltres els jutgem inferiors simplement per no ésser humans. Tot i ser conscients que ells senten; continuem discriminant-los injustament per no ser de la mateixa espècie que nosaltres.

És possible que el nou físic de Gregor Samsa li impossibilités integrar-se a la societat humana com havia fet fins aleshores. Però igualment hi ha molts éssers humans que per alguna circumstància queden parcialment o totalment invàlids o discapacitats i perden la seva autonomia per a sobreviure a la societat. I no per això considerem que per aquest motiu estigui bé discriminar-los, agredir-los o tractar-los com si fossin mers objectes o mercaderies per a servir al nostre benefici.

Els altres animals són essencialment el mateix que nosaltres: individus amb sensacions, emocions i pensaments. Les acusacions d'antropomorfització són equivocades en aquest punt, ja que comptem amb evidències de pes sobre la consciència en altres animals. Aquestes acusacions el que evidencien realment és el prejudici arrelat de l'antropocentrisme que consisteix a creure que la sensibilitat és exclusiva en els humans, malgrat que tenim proves que demostren que no és així.

La diferència més important entre humans i no-humans rau en cert grau d'intel·ligència. Però és una diferència que és present també de forma notable entre els mateixos éssers humans. També hi ha òbvies i significatives diferències corporals. Però també hi ha enormes diferències físiques entre humans –per exemple: pensem en l'enorme diferència entre un nadó i un adult en plenes facultats.

Aquest relat de Kafka respon a una pregunta que gairebé ningú s'hauria fet fins ara: "I si un dia ens despertéssim sent un animal no-humà?" A la nostra societat, ser un individu no humà implica ser un esclau, és a dir, algú sotmès a la condició de propietat; ja sigui per a servir als humans de companyia, o de menjar o de vestimenta. Ara bé, com que els insectes en general —excepte alguns molt determinats com les abelles o les cotxinilles— no tenen una utilitat per a nosaltres, llavors directament els matem per la seva sola presència.

Encara que el cas pertanyi a la imaginació –per això és literatura– és una qüestió que tothom s'hauria de preguntar. Tothom s'hauria de posar al lloc dels altres animals i pensar si considera que és acceptable que el tractin com un recurs per als altres. La resposta seria invariablement negativa. Ningú no vol estar sotmès ni ser assassinat per a benefici dels altres.

Davant de qualsevol qüestió moral que ens sorgeixi sobre la nostra relació amb els altres animals ens hauríem de preguntar sempre si ens semblaria bé que aquest criteri s'apliqués sobre éssers humans i sobre nosaltres mateixos. Si la resposta és negativa, aleshores aquest criteri no respecta el principi d'igualtat.

Vull pensar que Kafka, que pel que sembla es va fer vegetarià, hauria simpatitzat amb aquesta interpretació de la seva història.

 

Una explicació naturalista de l'especisme

 

 

Un fonament biològic en l'existència dels prejudicis

La nostra relació actual amb els altres animals es basa en pautes i costums que hem heretat del Paleolític i que continuem per inèrcia social. Tot i que la cultura i el context han canviat profundament, la nostra actitud amb els altres animals amb prou feines ha evolucionat des de llavors.

Molta gent sembla convençuda que l'explotació animal és un fenomen natural que sorgeix espontàniament però la veritat és que des de la infància ens inculquen que els animals són “éssers inferiors” que existeixen com a mers recursos per al nostre benefici. Aquest adoctrinament ens modela la visió del món. Això no obstant, la idea que aquest prejudici especista que cosifica els animals solament té origen en la cultura i l'educació, i que té poc o res a veure amb la biologia, podria ser equivocada.

Podem reconèixer el paper decisiu que tenen l'educació i el context social a l'hora de perpetuar la mentalitat especista. Això no vol dir, però, que l'especisme sigui un prejudici d'origen purament cultural. Considero raonable suposar que hi ha una certa tendència natural o biològica darrere d'aquest comportament.

Penso que això mateix serviria per a explicar —però no per a justificar— el racisme i el sexisme. De fet, no crec que es pugui produir cap fenomen ideològic o cultural sense que existeixi alguna mena de base biològica d'origen; en tant que som essencialment éssers biològics. El contrari seria assumir irracionalment que les coses sorgeixen del no-res, però del no res no en pot sorgir res.

Les ideologies mai no sorgeixen del buit sinó que tenen sempre un fonament previ que no depèn del pensament.

Per descomptat que la nostra mentalitat es configura en gran mesura segons l'educació i l'ambient on creixem i vivim. Això no obstant, això solament explica com s'inculquen les idees però no explicaria com sorgeixen originàriament. Explicar això darrer és sobre el que tracta aquest assaig.

En comptes de dictaminar amb tosquedat i apel·lar a la maldat, l'estupidesa o la simple ignorància; comprendrem millor els problemes que succeeixen si els estudiem de manera imparcial i objectiva. I així podrem afrontar-los i solucionar-los de manera més efectiva.

Les evidències mostren que sembla que hi ha una certa tendència biològica a afavorir els que són més semblants que nosaltres, cosa que implica desfavorir els més diferents, i és un fet notori en el comportament instintiu de molts animals.

Aquest tret innat explicaria en part la facilitat amb què els prejudicis grupalistes han predominat al llarg de la història. La tendència bàsica de què parlem seria la mateixa en tots els casos, però es manifestaria en diverses formes i maneres.

Atès que l'especisme entre la humanitat sempre ha estat estès i arrelat, una explicació biològica ajudaria a comprendre la causa d'aquesta situació. L'explicació es basaria en el fet que tenim una preferència per aquells individus que s'assemblen genèticament més a nosaltres per l'avantatge evolutiu que això suposa.

Sota aquesta perspectiva, així com tendim a considerar un familiar abans que un desconegut, o un paisà abans que un estranger, igualment és comprensible que tinguem una disposició a considerar els humans abans que la resta d'animals per certa simpatia de semblança.

De fet, fins i tot entre animalistes —fins i tot entre vegans— semblen inevitablement sorgir aquestes tendències, ja que no és inusual que es considerin més els mamífers, i especialment els primats, que els peixos o els insectes. Per això comprovem que les campanyes animalistes sovint se centren en aquests animals.

Per tant, bé podem explicar l'origen de l'especisme apel·lant a una certa tendència biològica. Tot i que és important tenir en compte sempre que els individus no som clons ni productes de fàbrica i que cadascú és diferent i hi ha diversos graus en una tendència que és merament general.

Les tendències biològiques no són criteris morals

Abans que ens deixem portar per la temptació de caure a la fal·làcia naturalista, cal aclarir que, fins i tot suposant que l'especisme tingués una causa natural, això no implica que haguem de ser especistes o que està bé que siguem especistes. Així com aclareix Pere Estupinyà:

«Conèixer aquest innatisme no ens ha de servir per a justificar les nostres accions ni acceptar-nos tal com som, sinó per saber quines qualitats podem potenciar i quines oferiran resistència quan intentem corregir-les per aconseguir el benestar individual i comú.» [Pere Estupinyá, El lladre de cervells, 2010]

Ara bé, suposant que les explicacions biològiques de l'especisme siguin creïbles, què n'hem d'extreure sobre la possibilitat de superar l'especisme?

Si en efecte existeixen, sempre han existit, i potser sempre existiran, conflictes grupals entre humans motivats per instints discriminatoris —racisme, sexisme, nacionalisme— per què no es podria assenyalar el mateix, amb més raó, de la nostra desconsideració envers altres animals?

Si la nostra desconsideració moral envers els no-humans fos una cosa merament adquirida llavors la solució a aquest problema no dóna lloc a controvèrsia, ja que allò adquirit es pot eliminar de la mateixa manera. Ara bé, si l'especisme és un prejudici que té el seu fonament també en la nostra biologia, aleshores ho hem de tenir en compte i no veure'l solament com un constructe cultural, si en veritat desitgem evitar-ho.

Estic d'acord amb la tesi de Steven Pinker sobre que és errònia la creença que la naturalesa humana és una "taula rasa". No sorgim com fulles en blanc sinó que naixem amb una estructura natural inherent que inclou tant el nostre cos com la nostra ment. També estic d'acord que el paper que juga l'ambient i la cultura en el desenvolupament de la nostra personalitat són decisius. Tots aquests factors –naturalesa, ambient, cultura– intervenen igualment en la formació de la nostra mentalitat. Fins i tot aquests mateixos factors s'influeixen entre ells. És una via de dues direccions. Si bé la biologia influeix decididament en la cultura, aquesta alhora pot influir en la biologia.

L'ambient modela part de la nostra biologia, és cert; però, hem de comprendre que, com que no som una taula rasa, no som infinitament modelables. Hi ha certs límits que cal assumir.

Però en comptes de cometre l'error maniqueu de canviar el mite de la “taula rasa” pel mite de la “taula determinada”, hauríem de forjar una nova visió que equilibri de forma intel·ligent tots els elements implicats, que s'acosti més a la realitat i ens permeti afrontar el progrés moral reeixidament.

 

Encara que fos efectivament cert que hi ha una certa predisposició biològica a la discriminació especista això no vol dir que aquesta predisposició sigui una destinació. Una predisposició no és una determinació. L´ambient i l´educació que rebem enfoca la nostra base biològica.

Crec que el problema és com interpretem la presència d'aquesta tendència a l'afinitat amb els semblants. A parer meu, ens equivoquem si equiparem una tendència a una determinació. No són el mateix. Que hi pogués haver una tendència no vol dir que estiguem obligats que aquesta tendència determini la nostra manera de pensar i d'actuar.

Ens sentim més identificats amb els que ens són més propers genèticament? Potser sí, en certa manera, en certes ocasions, no sempre. Si això fos una tendència determinista entraria en contradicció amb el fet que podem comprovar que sorgeixen amors, amistats o consideració entre individus de diferent raça o espècie. Que potser no hi ha gaires humans que es preocupen altruistament per individus no-humans i hi dediquen la vida?

Tenim més preocupació personal pels nostres familiars: amics, familiars, companys. Els fets ho indiquen clarament. Però hi ha nivells de consideració. La moral igualitària no és incompatible amb l'existència d'un àmbit privat. Podem preocupar-nos de forma especial per la nostra família i alhora respectar els altres individus com a persones i no tractar-los com a objectes.

 

La nostra conducta no està determinada per la biologia

No veig per què l'especisme és diferent de la resta de prejudicis. Si podem superar el racisme, el sexisme, o l'homofòbia, per què no podrem superar l'especisme?

És clar que la biologia fonamenta i condiciona tot el nostre comportament, però això no equival que la biologia determini tot allò que fem. La nostra configuració biològica pot, per exemple, fer-nos tendir a la ira, però l'autocontrol après gràcies a l'educació que rebem aconsegueix que reconeguem aquesta ira i puguem controlar-la i atenuar-la i, finalment, anul·lar-la.

Una tendència no equival a una inevitabilitat. Hi ha una tendència inherent a afavorir els qui són més semblants a nosaltres? Potser sí. Aquesta tendència implica que hi estem determinats? Em sembla que no. D'acord amb allò que assenyala Stuart Sutherland en el seu destacat estudi sobre la irracionalitat:

«Possiblement el desgrat cap als exogrups sigui fins a cert punt innat i es remunti a la nostra història tribal. Però això ni ho justifica ni implica necessàriament que sigui impossible de controlar.» [Suart Sutherland, Irracionalitat, 1992]

A l'obra del professor Konrad Lorenz es postula que en els animals en general hi ha un instint d'agressió —una predisposició agressiva innata. Però encara que aquesta tendència és inherent no és unívoca. Es pot adreçar tant a la guerra -i altres formes de violència- com a activitats civilitzades i constructives com són l'art, l'esport i la cultura en general. Pensem en el heavy metal, les arts marcials i els jocs de consola.

Per tot això, no hauríem de caure en el pessimisme: el pessimisme de creure que no podem us deixar de ser especistes o que mai no podrem aconseguir que la societat deixi de ser especista.

No considero el pessimisme una postura raonable ja que no em sembla justificat. És a dir, si el que pretenem és que l'especisme desaparegui en el no-res absolut, això és impossible. Algú que pretengui això és conseqüent que s'aboqui al pessimisme. Però és una postura absurda. És com deprimir-se perquè mai no podrem ser immortals. El que sí que podem aconseguir és viure existències més llargues que les dels nostres avantpassats, més d'acord amb l'ètica, i raonablement feliços. La nostra actitud davant de les vicissituds de la vida depèn en gran mesura de la visió i l'objectiu que ens marquem prèviament.

Si en efecte el prejudici es tracta d'una tendència que apareix de forma inherent, aleshores no podem eradicar-lo fins a fer-la desaparèixer. Ara bé, això no vol dir que educant la gent no puguem evitar que hi hagi menys persones que assumeixin aquest prejudici com a part de la seva manera de pensar que les que hi hauria sense aquesta educació igualitària. La cultura serveix entre altres coses per controlar aquestes tendències innates. En paraules de Manuel Garrido Lora: «La biologia ens fa agressius, però és la cultura la que ens fa pacífics o violents.»

Vegem el cas del masclisme. La pràctica del masclisme pot aparèixer com:

[1] Un prejudici sistemàtic assentat en el corrent de la mentalitat predominant i en la pròpia estructura de la societat.

[2] Un cas marginal i excepcional; cosa que succeeix ocasionalment però que és rebutjat per la majoria de la societat.

Crec que podem comprovar que hi ha una abismal diferència entre les dues situacions. Segons ho veig jo, l'especisme pot ser afrontat de manera semblant.

Que l'especisme no és una tendència determinista és clar, ja que milions de persones veganes ho demostren cada dia mitjançant les seves idees i accions.

 

Una nova perspectiva sobre un problema antic

En conclusió, plantejar el problema de l'especisme des d'un punt de vista naturalista no serveix per justificar-lo ni per menysprear l'explicació cultural.

L´explicació naturalista serveix per a complementar l´explicació cultural. Serveix per a comprendre el perquè passa el que passa. I serveix perquè ens plantegem la possibilitat que amb el canvi de mentalitat —encara que calgui i sigui important— pot no haver-n'hi prou per fer-ho desaparèixer i que hem d'estar atents davant la possibilitat que aquesta tendència inherent es manifesti en qualsevol moment i forma.

Ser conscients que la llavor de l'especisme és dins nostre és un coneixement que ens ajudarà a evitar que sorgeixi i ens domini. Tan sols així el podrem entendre, controlar i podrem aconseguir que no regeixi la nostra vida, tal com passa actualment.

Crec que no és il·lusori pensar que podem superar l'especisme com la ideologia dominant a les nostres vides, igual que podem superar la resta de prejudicis. Citant el professor António Damasio:

«La naturalesa per ella mateixa no té valors morals. Tot i això, tenim la cultura, la possibilitat de reflexionar sobre les nostres vides i de canviar les coses. Li posaré un exemple relacionat amb l'esclavatge: des del punt de vista de qui se'n beneficiava, podia ser bona, però els éssers humans hem descobert que l'esclavatge no és bo i l'hem abolit. Això no sorgeix de l'evolució biològica. És una cosa cultural.» [Entrevista a António Damasio, El Periódico de Catalunya, 11 d'octubre del 2010]

Per tot això, si bé l'especisme —igual que el racisme o altres prejudicis— potser mai no podria ser completament eradicat del tot, atès que a l'origen hi hauria un factor biològic intrínsec, sí que pot ser bandejat en gran mesura i penso que és un imperatiu moral que ens esforcem per a aconseguir-ho.

 

El veganisme no és un sacrifici

En aquest assaig pretenc oferir una argumentació concisa en contra d'aquesta idea errònia que diu que el veganisme és un "sacrifici".

Hi ha persones que consideren que el veganisme és un exercici d'autonegació i d'autosacrifici, però comprovarem que la veritat és justament el contrari.

El diccionari defineix sacrificar com «Lliurar algú o alguna cosa a la mort, a la destrucció, a danys, etc., en profit d’un deure, de quelcom que hom considera més important» i també com «Sofrir voluntàriament la pèrdua de quelcom per tal d’obtenir un avantatge». Aquest concepte implica que allò estimat com a valuós que és lliurat pertany a la persona que realitza el sacrifici. Per tant, no pot ser un sacrifici legítim lliurar la possessió d'una altra persona, que no és nostra.

Considerar que el veganisme és un sacrifici és conseqüència de creure que tenim dret a sotmetre i usar altres animals per a satisfer les nostres necessitats i desitjos. Aquesta creença prové directament del prejudici que representa l'especisme. Discriminem i denigrem els altres animals per no estar classificats en la categoria dels humans.

Emprar altres animals i consumir productes d'origen animal és un acte injust que implica violència envers éssers innocents. Nosaltres forcem els altres animals perquè els seus interessos siguin supeditats i anul·lats en favor dels nostres. Si això es pot anomenar com un sacrifici, es tracta sens dubte d'un sacrifici forçat.

No obstant això, el veganisme no pot ser un sacrifici per a nosaltres perquè no es tracta de perdre alguna cosa que és nostra sinó que es tracta de respectar les vides i la llibertat dels altres animals. Quin argument tenim per a justificar la nostra dominació sobre els animals no humans? Cap que sigui raonable.

No podem justificar èticament l'explotació que exercim sobre altres animals. És així de simple. Ho fem solament perquè els podem sotmetre, ells no es poden defensar, i perquè n'obtenim un benefici. El mateix podríem dir de qualsevol abús o crim comès contra éssers humans.

Dit en poques paraules: no és un sacrifici deixar una cosa que mai no ha estat legítimament nostra en primera instància.

No és raonable la idea que obeir l'ètica és un sacrifici. Evitar l'esclavitud, la violació o l'assassinat mai no es considera un sacrifici. No tenim dret a esclavitzar, a violar o assassinar algú. Quan evitem fer malbé la vida o la llibertat d'un altre ésser sentent no és un sacrifici per part nostra. No lliurem ni perdem res que sigui legítimament nostre.

Hi ha altres raons per les quals el veganisme no es pot considerar un sacrifici.

Per exemple, algú pot creure que ser vegà és difícil, però tal com explica el professor Gary Francione, el veganisme no és un sacrifici perquè és fàcil portar-lo a la pràctica:

«Em vaig fer vegà fa 24 anys. No era particularment difícil en aquell temps però és absolutament absurd qualificar el veganisme com a difícil avui en dia. És fàcil ser vegà. Per descomptat que estàs més limitat a l'hora d'anar a restaurants, sobretot si no vius en una ciutat gran o a prop, però si aquest inconvenient és massa gros per a tu i t'evita el fet de ser vegà, probablement és a causa que no et prens seriosament la qüestió.»

La pràctica del veganisme és saludable, per la qual cosa no se sacrifica la salut de ningú. Per exemple, en l'alimentació, l'Acadèmia Americana de Nutrició i Dietètica avala la viabilitat d'una dieta sense substàncies d'origen animal:

«És la postura de l'Associació Americana de Dietètica que les dietes vegetarianes adequadament planificades, incloses les dietes totalment vegetarianes o veganes, són saludables, nutricionalment adequades i poden proporcionar beneficis per a la salut en la prevenció i en el tractament de certes malalties. Les dietes vegetarianes ben planificades són apropiades per a totes les etapes del cicle vital, incloent-hi l'embaràs, la lactància, la primera infància, la infància i l'adolescència, així com per a esportistes.» Position of the Academy of Nutrition and Dietetics: Vegetarian Diets

 

N.d.T: La Generalitat de Catalunya també ha avalat la viabilitat d'una dieta lliure de productes animals en qualsevol etapa de la vida.

Els vegans tampoc no sacrifiquen el plaer del paladar. Una dieta completament vegetal pot incloure tota mena de fruites, verdures, cereals i llegums d'arreu del món. Hi ha literalment milers de saboroses receptes veganes que podem descobrir. També hi ha productes com carns vegetals i formatges vegetals, gelats i tota mena de delícies culinàries. Cada vegada apareixen més i més productes aptes per a vegans a les botigues i mercats. Pot dur una mica de temps conèixer tots els productes disponibles però, com en qualsevol canvi de rutina, tan sols es requereix un breu temps d'ajustament.

És irrellevant el plaer que suposadament obtinguem del consum de productes d'origen animal. Imaginem que algú digués que res no pot substituir el plaer que sent en torturar gossos. Això és irrellevant, perquè el plaer no justifica infligir mal als animals de cap manera. Que potser ens semblaria correcte que algú es dediqués a torturar gossos si això li provoqués molt de plaer? A més, podem gaudir del menjar sense que calgui consumir substàncies d'origen animal, així que tenir una alimentació vegana no suposa cap sacrifici en aquest aspecte.

Els vegans no ens perdem res o gairebé res en qüestió de gaudi, salut i gastronomia, però el més important de tot és reconèixer que el veganisme no és un sacrifici perquè no és un sacrifici tornar allò que mai no ens va pertànyer.

El veganisme no ens limita el desenvolupament de la vida sinó que ens obre un nou camí per a viure amb respecte vers els animals.



 

Aquest text està directament inspirat en un article escrit per l'activista nord-americana Doris Lin, que em va suggerir personalment que escrivís el meu propi text basat en el seu lloc en comptes de fer-ne una simple traducció. Des d'aquí li agraeixo les seves paraules i la seva amabilitat.

 

Una reflexió vegana sobre l'abandonament d'animals no humans

«Davant de situacions poc clares, experimentem l'impuls de fer alguna cosa, qualsevol cosa, bé ajudi o no. Després ens sentim millor, encara que la situació no hagi millorat.» ~ Rolf Dobelli

En aquesta entrada voldria exposar una breu anàlisi sobre el problema dels abandonaments des de la perspectiva vegana. Igual que passa respecte de moltes altres formes de violència contra els altres animals, les suposades solucions que de forma generalitzada es difonen per abordar aquest problema considero que incorren en diversos errors habituals que pretenc assenyalar aquí.

Corre una esgarrifosa carta (N. del T.: L'enllaç de la pàgina original no funciona), periòdicament difosa per les xarxes socials, escrita per un voluntari anònim que treballa en una gossera i en la qual es descriuen els horrors que pateixen els gossos abandonats. El missatge que es llança en aquest document és bàsicament que el problema és que els abandonaments provoquen molt de sofriment als animals que els pateixen i com a resposta es proposen remeis com: "no criïs o compris mentre hi hagi gossos morint a les gosseres". És a dir, l'autor pensa que si no hi hagués abandonaments llavors no hi hauria cap problema en què seguíssim comerciant amb les vides d'altres animals. L'autor es posiciona a favor que explotem els animals nohumans, encara que sens dubte li preocupa el patiment excessiu que els causem.

Aquesta carta és un exemple de l'enfocament predominant que normalment trobem en la denúncia sobre la qüestió dels abandonaments. No s'hi diu res en contra del fet que portem al món altres animals per fer-los servir en el nostre benefici; no es diu res sobre el fet que comerciem amb les seves vides i els emprem com a simples mitjans per als nostres fins. I no es diu res sobre això perquè el seu enfocament és un mer reflex de la mentalitat especista que predomina a la nostra societat i que veu els altres animals com a recursos per a benefici humà.

És a conseqüència directa d'aquesta mentalitat que a la nostra societat la compravenda d'esclaus animals continua existint i és legal. L'esclavitud solament es va abolir legalment en el passat per als éssers humans. Els altres animals estan sotmesos a la condició de propietat. Ells no tenen drets jurídicament reconeguts, se'ls considera béns mobles, mercaderies, i les seves vides tan sols tenen un valor extrínsec i econòmic que els seus propietaris humans decideixen donar-los.



Per què es produeixen els abandonaments? Per la mateixa causa que es produeix la cria i la compravenda d'animals no humans: ens creiem amb dret a fer servir els altres animals com a objectes per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Qualsevol interès que els animals no humans tinguin serà sempre supeditat als interessos humans. Quan volem guanyar diners llavors els criem i els venem; quan ens ve de gust tenir companyia llavors els comprem; i quan ja ens en cansem, simplement els abandonem o els matem.

Pel mateix motiu és que fem servir altres animals per a menjar, o per ser vestimenta o entreteniment. No és perquè ho necessitem sinó perquè discriminem els no-humans simplement per això: per no ser humans. Això és l'especisme.

L'error en tot aquest assumpte no es limita al fet que els animals no humans siguin esclavitzats i després abandonats pels seus propietaris sinó que també inclou la manera habitual que tenim d'enfocar el problema: ignorem la injustícia que és el fet mateix que emprem altres animals per als nostres fins i solament ens preocupem si els nostres esclaus pateixen molt com a conseqüència de l'explotació que exercim sobre ells.

Aquesta perspectiva que se centra de manera exclusiva en el tema del patiment és allò que es coneix com a benestarisme: és pensar que l'únic element rellevant a nivell moral és el benestar —en el sentit de plaer i dolor— i que als altres animals solament els importa evitar el patiment. Sota aquesta perspectiva són ignorats els altres interessos bàsics inherents a tot ésser sentent, com l'interès a continuar existint. El benestarisme també ignora que els altres animals són subjectes, són éssers conscients, i per tant, no és correcte tractar-los com si fossin objectes. Això és al que ens referim quan diem que els altres animals han de ser considerats com a persones.

D'altra banda, no oblidem destacar que aquestes campanyes parlen exclusivament de gossos i/o gats, que, encara que són els animals més abandonats —perquè són els més emprats per a servir de companyia— no són els únics. També són víctimes d'aquestes pràctiques els porcs, les fures, així com rèptils i aus. Encara que aquestes campanyes parlin d'“animals” ja sabem que no es refereixen als animals humans i també comprovem que en realitat parlen exclusivament de gossos i/o gats.

A més d'aquestes campanyes específiques contra els abandonaments, també es difonen d'altres mesures que podem considerar equivocades com són, per exemple, l'esterilització forçosa o proposar lleis de "benestar animal" que reformin la compravenda d'animals esclavitzats per a companyia. Des del punt de vista pràctic, cap d'aquestes mesures comporta cap millora de la situació que suposadament intenten remeiar. Des del punt de vista ètic, a més, es tracta d'accions que atempten contra els drets dels animals i la seva consideració com a persones.

Aquestes suposades solucions no són tals sinó que són empitjoraments de la situació. A més de ser violacions dels drets morals que tenen els animals —el seu dret a la integritat física i el seu dret a no ser propietat— no ajuden a la pràctica a remeiar el problema. Ambdues iniciatives solament aconsegueixen reforçar la idea que els altres animals són recursos per al nostre benefici i afavoreixen que se'n mantingui l'explotació. El "Benestar Animal" ajuda a millorar l'eficiència de l'explotació animal i a alleujar la consciència dels seus consumidors.

D'altra banda, ens trobem amb la proposta de fomentar les adopcions en lloc de la compra. Això, malgrat que seria una acció que no té res d'intrínsecament rebutjable per ella mateixa, resulta que tampoc no pot posar fi, de cap manera, al problema. La gent, majoritàriament, no tria, ni triarà, l'adopció en lloc de la compra perquè la seva motivació no és ajudar els altres animals sinó que és trobar un esclau que li serveixi de companyia i entreteniment. Amb aquesta finalitat necessita un "model" d'animal adaptat als seus gustos personals. Això és una cosa que l'adopció simplement no pot satisfer i tampoc no hauria, ja que l'adopció s'ha de fer per altruisme i no per egoisme. Les campanyes en favor de l'adopció encara que són bones en la seva intenció tampoc no incideixen en els factors que provoquen l'abandonament, sinó que els ignoren del tot.

Tota la violència que cometem contra els altres animals és motivada i permesa pel prejudici de l'especisme. Per tant, si ignorem la causa del problema mai no solucionarem les seves conseqüències directes. L'abandonament d'animals no-humans n'és un altre exemple.

Diferents animals, diverses formes d'explotació. El mateix especisme.

 

El fracàs de l'enfocament benestarista no és solament de tipus moral sinó també empíric. Les campanyes contra l'abandó no tenen cap impacte significatiu en aquest problema.

Tot i que ja duem molts anys de campanyes —per exemple: a l'Estat espanyol es fan anuncis des de fa 20 anys— resulta que aquests abandonaments no solament no es redueixen sinó que en realitat augmenten cada any.

Evolució del nombre de gossos abandonats (1998-2007)

 

Les campanyes contra els abandonaments tan sols pretenen actuar sobre els símptomes, però no incideixen gens ni mica sobre l'arrel del problema ni respecte a altres causes adjacents com és la producció [cria] d'animals.

Aquest és en essència el veritable problema al qual ens enfrontem: comerciem amb les vides d'altres animals tal i com en passat comerciàvem amb les vides d'altres humans. Considerem que ells són la nostra propietat i que existeixen per a satisfer els nostres desitjos i necessitats. Això és l'esclavatge. Tant se val l'espècie de la víctima.

Tanmateix, igual que entenem que no és just que es comerciï amb éssers humans, hauríem de poder comprendre que comerciar amb els altres animals és igualment injust, per les mateixes raons. Els animals no humans tenen el mateix dret que nosaltres a no ser tractats com la nostra propietat.

Com en el cas d'éssers humans, la solució no pot ser regular aquesta injustícia. L'única solució justa és abolir l'estatus de propietat a què estan sotmesos els altres animals, tal com es va abolir l'esclavitud humana.

En definitiva, el problema no es podrà remeiar mentre continuem considerant els altres animals com a recursos; com a éssers inferiors que existeixen per a estar sotmesos a la nostra voluntat.

Res canviarà en tant que continuem veient els no-humans com a instruments per als nostres fins. L'única manera efectiva de sortir d'aquesta situació és el veganisme. Qualsevol altra postura diferent simplement romandrà immersa en la mateixa inèrcia especista en què ens trobem i no evitarà la injustícia ni les seves conseqüències directes.

El veganisme es refereix als animals no humans

El veganisme es refereix als animals no humans

Veganisme significa, des del punt de vista ètic, el rebuig moral a l'explotació dels animals no humans. Els fundadors del moviment, originalment, van definir veganisme com “la doctrina que fa referència que l’home ha de viure sense explotar els animals”, tal i com ho podeu veure a l’assaig Veganisme definit, i és la definició que li proporciona el seu caràcter singular. Òbviament, els fundadors del veganisme diuen animals per a referir-se específicament als animals no humans, tal i com fa el 99% de la població. Encara que no sigui estrictament correcte des d'un punt de vista científic, podem acceptar aquest ús en sentit col·loquial.

Qui accepti aquest principi, és vegà. Òbviament, assumir aquest principi requereix dur-lo a la pràctica. I aquesta és la raó per la qual els vegans, entre altres coses, no consumim productes que provinguin de l'ús d'animals no humans.

Per tant, al veganisme com a tal no li concerneixen els problemes que afecten als éssers humans. El veganisme és un concepte específic que es refereix a la nostra relació moral amb els animals no humans. Tota persona que respecti aquest principi és vegana, sense importar quina sigui la seva actitud o mentalitat respecte a altres qüestions. Qualsevol altra qüestió moral forma part d'altres categories.

El veganisme significa rebutjar l'explotació dels animals no humans. Per això,qualsevol persona que rebutgi com a principi aquesta explotació és vegana, sense importar la relació que tingui amb els humans.

Pot passar que algú sigui vegà i no respecti els éssers humans. En aquest cas, aquest seria un problema de coherència amb els principis ètics bàsics i no és un problema que pertanyi al veganisme com a tal, sinó a la coherència ètica de la persona en qüestió.

Potser resulti estrany que algú vegà pugui ser racista, sexista o homòfob, atès que el veganisme es fonamenta en el principi d'igualtat, però en teoria és perfectament possible i en la pràctica he conegut alguns vegans amb aquests prejudicis. Els vegans poden tenir prejudicis i defectes com la resta de la gent.

Insisteixo: el fet de ser racista -o sexista- és una incoherència respecte dels principis ètics bàsics, no respecte del veganisme com a tal.

Per exemple: el feixisme i el veganisme són incompatibles èticament en tant que parteixen de fonaments radicalment diferents; però un individu singular podria assumir les dues teories alhora. No és estrany que la gent concebi, mentalment, idees i creences contradictòries. Això ens passa gairebé cada dia. Per tant, un vegà no seria incoherent amb el veganisme a l'adoptar el feixisme, sinó que seria incoherent respecte dels principis ètics bàsics que fonamenten el veganisme com a posició específica.

El veganisme forma part de l'ètica -n’és una part més- però no equival ni abasta tota l'ètica. El sol fet que una acció o un producte sigui coherent amb el veganisme no equival necessàriament que sigui correcte d'acord a l'ètica, ja que l'àmbit de l'ètica no es limita a l'explotació animal.

Que quedi clar que els vegans, en general, no excloem els éssers humans de la nostra consideració moral; ni molt menys. Però no concretament pel fet de ser vegans sinó en tant que partim dels principis ètics universals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

Aquestes incoherències morals segurament no ocorrerien -o serien menys comuns- si abans del veganisme i de qualsevol altra qüestió específica tinguéssim clars els principis ètics bàsics que fonamenten la moral. Potser hauríem de començar per això abans de discutir sobre veganisme.

No hi ha un nom particular per a aquesta posició de principis ètics que he assenyalat perquè no és una doctrina inventada sinó que seria l'única ètica objectiva que existeix deduïda de la lògica. El veganisme seria una doctrina directament derivada d'aquests principis.

Ara bé, no confonguem el veganisme amb el simple fet de no menjar animals o de no participar en el seu consum: hi ha gent que no és vegana però que no menja animals, o no consumeix productes de la seva explotació, perquè està "en contra del patiment" però no perquè estigui en contra de la nostra dominació sobre els altres animals. Això no seria veganisme sinó benestarisme. El benestarisme no es fonamenta en el respecte a la persona i els seus drets sinó en la filosofia de l'utilitarisme, que es relaciona amb una teoria moral ben diferent.

 

El veganisme no discrimina moralment

Aclarim també que el veganisme no discrimina entre individus sinó que se centra en una discriminació específica: l'especisme -la cosificació sobre els animals que no són humans.

Tot i que el veganisme pot estar fonamentat sobre la igualtat moral de tots els éssers que senten, el veganisme s’enfoca, específicament, en una violació concreta d'aquest principi: l'opressió especista dels éssers humans sobre els altres animals basada en la creença que els animals no humans són objectes/recursos/mitjans per als fins humans. El veganisme és l'oposició a aquesta idea.

Per tant, és l’especisme el que discrimina injustament entre éssers sensibles i és el veganisme qui posa remei a aquest error.

Interpretar erròniament el veganisme com un fenomen discriminatori pot portar a la pretensió de pretendre que el veganisme hagi de referir-se a totes les persones -humanes i no humanes. Això suposa distorsionar el seu significat original i ignorar la necessitat de plantejaments concrets com a resposta sobre problemes que són concrets. Sense aquests plantejaments específics el que passa al final és que aquests problemes s'ignoren i passen inadvertits.

Aquest raonament erroni que diu que el veganisme discrimina entre éssers sensibles incorre, al meu parer, en una fal·làcia unidimensional, és a dir, no distingir entre nivells. Això és com no distingir entre arrels, tronc i branques. No es distingeix entre ètica bàsica [principis morals bàsics], ètica concreta [principis morals específics] i ètica global [drets individuals].

L'ètica, com a entitat global, seria metafòricament com un arbre. No es pot dir que un arbre és un arbre i prou, i que no accepta distincions o nivells. De la mateixa manera, no és correcte dir que l'ètica es limita a una causa i prou, ignorant la complexitat del context en què hi ha l'ètica.

Nosaltres partim de la base que hi ha uns principis ètics universals: això és l'ètica bàsica. Però veiem que aquests principis no s'apliquen socialment als individus no humans [ètica concreta] i aquests són discriminats injustament, i per això tractem d'acabar amb aquesta discriminació que està motivada per un prejudici concret: l'especisme. El nostre objectiu és que aquesta discriminació acabi perquè finalment tots els éssers que senten tinguin drets reconeguts: això seria finalment l'ètica global.

El veganisme assenyala que hi ha un problema concret: l'especisme. Hi ha un prejudici específic que diu que els altres animals són "éssers inferiors" i que existeixen com a mitjans per a les finalitats humanes. A això ho anomenem antropocentrisme moral. Davant d’aquest problema de la dominació humana sobre els altres animals va sorgir com aresposta el veganisme.

Veganisme és l'oposició a aquesta injustícia concreta. Una oposició fonamentada en els principis ètics universals que s'apliquen per igual a tots els éssers que senten, sí, però enfocada en el prejudici i l'opressió especista sobre els altres animals.

 

El veganisme pretén estendre l'àmbit de consideració moral

Com veiem, el veganisme no existeix en un buit moral sinó que forma part d'una ètica bàsica fonamentada en la igualtat i el respecte per la persona.

El sorgiment del veganisme ja partia de la base prèvia de reconèixer que els éssers humans són persones amb drets, i es pretenia precisament ampliar aquesta consideració moral als altres animals que senten. Tal com expressava l’any 1951 Leslie Cross a l’hora d’establir la definició de veganisme:

 

«El veganisme és en realitat l'afirmació que on hi hagi amor, l'explotació ha de desaparèixer. Aquest pensament té una continuïtat històrica amb el moviment que buscava alliberar els esclaus humans. Al posar en pràctica el veganisme, qualsevol error fonamental comès per l'home contra els animals ha de desaparèixer immediatament.»

Es podria dir que allò que el veganisme defensa respecte dels animals no humans seria formalment equivalent al que el feminisme defensa respecte les dones.

Tots dos moviments no discriminen moralment entre individus sinó que lluiten contra una discriminació específica que atempta contra la igualtat per a tots els individus.

El feminisme s'enfoca sobre el patriarcat -sobre el masclisme- i el veganisme s'enfoca sobre la cosificació i opressió envers els animals no humans per part de l'especisme antropocèntric. Aquests prejudicis [masclisme, especisme] sí que discriminen injustament entre individus. El feminisme i el veganisme cerquen, precisament, acabar amb aquestes discriminacions injustes.

La diferència entre l'ètica i el veganisme no és pròpiament una divisió -ja que formen part de la mateixa entitat- sinó una distinció. És una distinció lògica entre categories objectives. Són categorialment diferents.

Pretendre que "tot ha de ser el mateix" és pretendre anar contra la lògica i és tan absurd com dir que no hem de tenir drets concretats -dret a la vida, dret a la integritat física, dret a no ser propietat- sinó que tots hem de tenir exclusivament un únic dret. Els éssers que senten tenim diversos interessos diferents i per tant cada un ha de ser protegit per un dret específic.

De la mateixa manera que la ciència engloba en general tot el coneixement sobre la natura; l'ètica engloba tot el coneixement sobre la moral. Però és legítim enfocar-nos en una àrea específica; sempre que ho fem respectant els fonaments bàsics i la resta d'àrees igualment legítimes.

Ser químic és centrar-se específicament en la química. El que mai estaria bé és confondre el significat general de la ciència amb el significat específic de la química. De la mateixa manera que no està bé tergiversar el significat del veganisme per equiparar-lo a l'ètica bàsica o a l'ètica general.

Ser vegà és oposar-se específicament al problema de l'opressió especista. I això està bé, sempre que no serveixi per a ignorar el respecte pels humans en la nostra vida diària: ja que totes dues qüestions són perfectament compatibles.

Per tant, l'errònia idea que el veganisme hauria de referir-se a tots els éssers que senten -i a tota forma d'opressió contra ells- no seria una redefinició o renovació sinó una destrucció del veganisme com a principi específic. Aquesta idea resideix en un error de base que no distingeix entre nivells lògics o que no entén la raó per la qual hi ha el veganisme.

 

L'activisme vegà es refereix a l'explotació animal

Reprenent la metàfora de l'arbre exposada anteriorment, podem veure que no es pot passar de l'arrel directament a les branques per a tenir un arbre. Cal incloure el tronc. És a dir, perquè l'ètica bàsica s'apliqui a tots els éssers que senten, primer cal conscienciar sobre els prejudicis específics que atempten contra la igualtat moral a la base.

Per això, el veganisme -igual que el feminisme, o el laïcisme, o l'ecologisme- és un moviment legítim i necessari; és el rebuig explícit a l'opressió especista, a l'explotació dels animals no humans per part dels éssers humans. És el desafiament a la idea que els no-humans són mers recursos per a benefici dels humans. Això és el veganisme.

Sovint aquesta declaració es malinterpreta com si diguéssim que no cal ni és important preocupar-nos pel medi ambient, per la salut o per altres problemes morals. Però no diem això. El que diem és que el veganisme es refereix exclusivament al problema de la dominació humana sobre els altres animals. Es tracta d'un problema concret que requereix una atenció específica. Una persona responsable hauria de tenir consciència i preocupació per tots els problemes que hi ha al món, però un d'aquests problemes és precisament l'explotació animal i la raó de ser del veganisme és informar, denunciar i conscienciar sobre aquest problema per tal d'eradicar-lo.

Si estem d'acord que el veganisme es refereix als animals no humans llavors, per coherència, l'educació vegana s’hauria d'enfocar en els no-humans: en la nostra relació moral amb els altres animals. No s’hauria d'enfocar cap a totes les persones: humanes i no-humanes. Això seria transcendir del veganisme per anar a la filosofia de Drets Animals, o potser a una altra postura diferent.

No obstant això, si algú vol ignorar aquests principis particulars -veganisme, feminisme- i anar directament solament a fomentar el respecte per la igualtat moral de totes les persones, no tinc cap objecció moral per al·legar, però com a activista em sembla un incorrecte plantejament estratègic, per raons psicològiques i pedagògiques.

A diferència de les campanyes especistes i de les campanyes monotemàtiques, les quals sí discriminen entre individus, el veganisme no discrimina moralment entre individus ni és fruit de cap capritx personal, sinó que respon a un prejudici concret que ha de ser enfrontat de forma específica per evitar que la nostra ment ho assumeixi com una cosa "natural" o "inevitable".

En medicina, un remei per a diferents malalties pot basar-se en el mateix principi [per exemple: la penicil·lina] però després calen afegits específics -estreptomicina, eritromicina- per tractar problemes específics que d'altra manera no es podrien curar. Amb l'ètica i el veganisme succeeix una situació anàloga.

Educar en el veganisme significa educar la gent en el respecte cap als animals no-humans; en el respecte cap al seu valor intrínsec. Però si el que pretenem és educar en el respecte a tot ésser que sent, a tota persona, llavors no parlem de veganisme sinó de Drets Animals o de l'ètica en general.

No obstant això, tenint en compte que els arguments que sostenen el veganisme són vàlids per a tots els éssers que senten, l'educació vegana influeix directament en una consciència global de respecte envers tots els animals sense importar la seva espècie.

Alguns activistes volen anar més enllà del veganisme per difondre els Drets Animals. No tinc cap objecció moral al respecte, però això no és el mateix que promoure específicament el veganisme. De la mateixa manera que difondre els Drets Humans no és el mateix que involucrar-se en el feminisme. Anar ja directament als Drets Animals no em sembla l'enfocament correcte en el context actual com a forma d'activisme. Però, en qualsevol cas, el que no hauríem de fer és tergiversar els conceptes i els significats de les paraules per adaptar-los al nostre caprici o conveniència.

Si algú vol enfocar el seu activisme en favor de tots els drets de tots els éssers que senten, pot legítimament fer-ho, però que no digui, si us plau, que això és veganisme. No. Això és l'ètica de Drets Animals. O potser no representa els Drets Animals i és una altra doctrina moral diferent. Però no seria veganisme; perquè el veganisme es refereix específicament als no-humans i al prejudici que afirma que són éssers inferiors que existeixen per a benefici humà.

Per acabar, voldria aclarir que no totes les persones que s'autoanomenen veganes comparteixen aquesta filosofia. Alguns no assumeixen una ètica de drets morals, i opten per posicionaments propers a l'utilitarisme o alguna altra ideologia conseqüencialista similar. Jo no considero el veganisme com una entitat aïllada sinó com a part d'una concepció moral universal. Així, el veganisme com a entitat pròpia només tindria sentit dins d'un context d'una ètica de drets -equivalent al dret dels animals a no ser tractats com a recursos per part dels humans- o en cas contrari, el terme veganisme perd la seva idiosincràsia, ja que en cap altre sistema d'idees es pot rebutjar l'explotació d'éssers que senten com una qüestió de principi.