Se suposa que rebutgem la idea que el fort, pel sol fet de ser-ho, té dret a sotmetre o destruir el feble. Però resulta que tan sols la rebutgem quan es tracta d'éssers humans. Quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals, aleshores el que fem és precisament abraçar i intentar justificar aquesta idea —la creença que els poderosos tenen dret a oprimir els que són més febles i aprofitar-se'n per a obtenir-ne un benefici. D'aquesta manera creiem que nosaltres, els humans, som superiors, més intel·ligents i poderosos que els altres animals i que, per tant, tenim una suposada legitimitat per sotmetre'ls i explotar-los en benefici nostre. Es tracta de la creença en la superioritat humana.
No obstant això, sabem que els altres animals són éssers conscients —són éssers que tenen una ment amb sensacions, intencions i interessos propis— i no obstant això, tradicionalment els hem tractat com si fossin objectes i els fem servir com a mers recursos; ho fem perquè podem fer-ho i perquè ens beneficia. Però, en què es diferencia aquest comportament nostre del fet d'esclavitzar altres humans?
Si podem veure que el racisme i el sexisme a nivell ideològic postulen l'opressió d'un col·lectiu sobre un altre, al·legant una diferència de raça o de sexe, també podrem advertir que aquesta mateixa mentalitat o manera de pensar és la que presideix la nostra relació predominant amb els altres animals. Al·legant una diferència d'espècie ens considerem legitimats a discriminar i oprimir els altres animals. D'aquesta manera els convertim en les nostres propietats i els emprem de menjar, com a animals de companyia i altres fins. Ens aprofitem de la nostra intel·ligència i el nostre poder per a fer-los coses que mai no voldríem que algú ens fes a nosaltres, i pensem que està bé actuar així simplement perquè ells no són humans.
En aquest context, l'antropocentrisme consisteix a considerar els altres animals com a mitjans per a les finalitats humanes. Els animals són considerats menjar, vestimenta, entreteniment, transport… No són considerats com a individus que tenen interessos que hem de respectar sinó com a instruments per a satisfer els desitjos humans.
D'aquesta manera, la relació actual que tenim amb els altres animals es basa en la llei del més fort: apliquem el nostre poder sobre aquells que són més febles i indefensos que nosaltres per així obtenir-ne un benefici. Això és tot. Així basem la relació actual amb els altres animals: en el poder.
Tant li fa quina ideologia tingui cadascú individualment. Quan apareix la qüestió dels animals, gairebé tothom, de cop, assumeix postulats que semblen més propis del feixisme; això és, si tenim el poder de fer alguna cosa als altres per beneficiar-nos nosaltres, llavors estem legitimats a fer-ho sense importar el perjudici o dany que els infligim.
Sovint diem que els altres animals no tenen drets perquè suposadament no tenen capacitat de defensar-se i reivindicar-los, però això significa que, per exemple, els éssers humans que són explotats i assassinats i no tenen mitjans per a defensar-se tampoc no tenen dret a la vida i a la llibertat? Els nens que pateixen abusos no tenen drets atès que no tenen capacitat per defensar els seus interessos? D'aquesta manera al·leguem que solament perquè tenim el poder d'usar i matar algú aleshores aquest algú no té drets perquè no es pot defensar; tenim el poder d'imposar-li els nostres desitjos, forçant la seva voluntat i vulnerant els seus interessos.
La veritat és que, encara que podem explotar els animals, el que no podem justificar moralment és l'explotació animal. Cap argument basat en la raó no demostra que l'explotació dels animals es pugui ajustar als principis ètics bàsics. En realitat, el raonament ens mostra tot el contrari. Els principis fonamentals de l'ètica posen en evidència que l'explotació animal és contrària a les nocions més bàsiques de la moral, com denuncia el professor Gary Francione:
«Assenyalar que podem explotar els altres animals perquè som “superiors” no és res més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix el que és correcte. Així que per què, digueu-me, aquest principi és tan cegament acceptat quan es tracta de la nostra relació amb els animals.» [Gary Francione, La superioritat humana, 1996]
En usar els altres animals estem supeditant els seus interessos als nostres, si no directament ignorant-los del tot. Ambdós fets violen el principi de la mateixa consideració.
A l'emprar els altres animals ho fem sense tenir en compte el seu consentiment —com si ells no fossin individus que tinguessin voluntat pròpia sinó que fossin simples objectes— i de manera sistemàtica violem els seus interessos més bàsics: el desig de viure, el desig de no patir mal, el desig de gaudir de la vida i viure en llibertat sense estar sotmesos a la voluntat dels altres.
La nostra mentalitat especista permet que haguem cosificat éssers que senten fins al punt de veure'ls com a mitjans o eines que existeixen per satisfer els nostres fins. Els hem convertit en el nostre menjar, la nostra roba, el nostre entreteniment. Els considerem com la nostra propietat. De la mateixa manera que vam fer amb altres éssers humans quan els vam convertir en la nostra propietat: els nostres esclaus.
La supremacia d'uns éssers humans sobre altres basada en la raça s'intenta justificar de la mateixa manera al·legant la superioritat en intel·ligència. Passa el mateix quan s'intenta justificar la dominació de l'home sobre la dona. I exactament les mateixes excuses es repeteixen en intentar justificar l'explotació de l'ésser humà sobre els altres animals.
Si realment tenim un sentit de la justícia no podem continuar eludint ni excusant aquest greu problema. No hem de continuar ignorant el nostre especisme. Discriminem moralment entre individus segons l'espècie en què estiguin catalogats igual que ho vam fer segons la raça o el sexe.
Si som capaços de sentir empatia no podrem ignorar la injustícia i els patiments que infligim a milions d'animals innocents. El seu aspecte físic pot ser molt diferent del nostre, així com la seva manera d'expressar-se i relacionar-se amb el món. Però sabem que ells senten. Senten plaer i senten dolor. Senten alegria i senten tristesa. Els importa el que els passa. Desitgen la seva pròpia conservació i benestar. Els animals no són coses; són éssers conscients. El fet provat que els altres animals siguin subjectes, i no objectes, fonamenta el principi que els hem de considerar com a persones —persones no humanes.
Continuarem ignorant el que fem als animals que explotem rutinàriament als escorxadors i altres llocs d'explotació animal?
Continuarem reivindicant justícia per a nosaltres mentre fem servir altres individus de menjar —o ens vestim amb trossos dels seus cossos morts o ens entretenim a canvi de la seva llibertat— solament perquè no són humans?
La decisió que prenguem marcarà la diferència entre la vida i la mort, entre la llibertat i l'esclavitud, per a milions d'innocents. Tant de bo prenguem la decisió correcta.
