Raons morals per a tenir una vida saludable

Hom pot mirar de conservar o millorar la pròpia salut per un simple desig egoista de beneficiar-se a si mateix. Això, en principi, no és pas gens reprovable però no és un argument o criteri moral per si mateix. De tota manera, és possible trobar raons que ens impel·leixen moralment a mantenir i afavorir la nostra pròpia salut. Aquí en veurem tres que se sintetitzen així:

1. Per respecte a la pròpia dignitat.

2. Per consideració als animals i al moviment vegà.

3. Per responsabilitat social.

1. Estar sà per respecte a la pròpia dignitat

Cada ésser conscient té un valor inherent. Aquest valor inherent implica que tots els agents morals s'han de comportar de manera que respectin aquest valor que cada individu té en si mateix. L'existència d'aquest valor intrínsec l'anomenem dignitat. Això vol dir que no hem de danyar injustificadament els éssers que tenen dignitat; els que també anomenem com a persones. A més, fins i tot si una determinada conducta que no implica infligir un dany deliberat causés danys accidentals o col·laterals, també hauríem d'intentar, com a mínim, evitar-los; en la mesura que tot ésser conscient té un interès fonamental en evitar ser danyat.

Ara bé, cadascú de nosaltres, en tant que agent moral, té l'obligació de respectar aquest valor intrínsec no solament en els altres individus sinó també en un mateix. Aquest deure de no infligir un dany intencionat, i intentar evitar els danys accidentals, no es limita tan sols a la nostra conducta sobre els altres éssers conscients sinó que ens inclou, lògicament, a nosaltres mateixos. Per tant, contraiem una obligació moral de dur a terme una dieta saludable, fer exercici i procurar actuar en tot el que sigui possible per evitar lesions o malalties.

2. Estar sà per consideració als animals i al veganisme

Els animals són discriminats per no ser humans i molts són explotats per servir de recursos a la humanitat. Els cal la nostra ajuda per alliberar-se d'aquesta opressió que els hem creat. Difícilment els podrem ajudar si degradem la nostra salut personal amb un comportament irresponsable, mitjançant una dieta insalubre i una manca d'activitat física i altres activitats iniqües. En un altre assaig vaig argumentar que tenim l'obligació de fer activisme per alliberar els animals. No podrem dur a terme aquest activisme si emmalaltim, o si més no quedarem seriosament limitats per a fer qualsevol activitat. A més, la gent es fixarà en la nostra salut per jutjar si una vida vegana és saludable. Si ignorem la cura del nostre propi cos, i també de la nostra ment, la gent ho associarà al veganisme.

3. Estar sà per responsabilitat social

El nostre estat de salut ens afecta directament a nosaltres i en cert grau als individus amb qui convivim; ja sigui la nostra família, amics, companys i conciutadans. Un perjudici provocat per la nostra pròpia conducta comporta una preocupació i malestar a les persones amb qui tenim algun tipus de relació afectiva. També afecta fins i tot gent que no coneixem però amb qui compartim aquesta societat. Pensem en la despesa que comporta mantenir una sanitat pública. En general, la malaltia comporta una despesa afegida de recursos que podríem evitar fins a un cert punt amb un estil de vida saludable. Per exemple, si ningú fumés, s'evitarien la gran majoria de càncers del sistema respiratori i s'evitarien també tots el trastorns emocionals i els tractaments que comporta guarir-los.

Conclusió

Per descomptat, la salut no depèn del tot de la nostra voluntat o de les nostres decisions. Hi haurà factors interns i externs la presència dels quals no podrem controlar. Però podem raonar que hi ha un espai que sí que depèn de les nostres decisions voluntàries.

Sovint, l'ètica s'interpreta com un sistema normatiu que fa referència a la nostra conducta envers altres individus, però l'ètica també inclou el comportament sobre nosaltres mateixos. Per descomptat, si algú no assumeix l'ètica com a part de la guia a la seva vida llavors aquestes raons no li semblaran rellevants. Però les objeccions en contra de la consideració ètica sobre un mateix no es distingiran essencialment dels esforços per intentar justificar la injustícia sobre els altres.

 

Sobre una analogia inapropiada

Aquesta entrada té com a propòsit exposar una rèplica raonada a l'argument que afirma que consumir béns de consum involucrats en l'abús laboral sobre humans és causalment anàleg a consumir productes que provenen de l'explotació dels animals. Aquesta analogia és inapropiada per una senzilla raó que veurem tot seguit de manera concisa.

En consumir productes d'origen animal estem demanant que els animals siguin explotats, esclavitzats i assassinats, sense cap altre motiu més que el nostre caprici personal. Si no existís el consum de productes d'origen animal, llavors no hi hauria demanda social per a l'explotació animal i, per tant, deixaria necessàriament d'existir; almenys com a activitat institucionalitzada.

Tot i això, en el cas dels abusos laborals a humans en un sector determinat, com és el famós cas de l'explotació de nens africans a la mineria per a l'extracció de materials destinats a l'elaboració de tecnologia, no és el nostre consum el que demana aquesta explotació sinó que és l'estructura social i econòmica i política en què estan inserits aquests éssers humans.

Si no existís la mineria, llavors aquests nens serien igualment explotats en la prostitució, l'agricultura o en una altra classe de treball forçat. La situació de pobresa, de maltractament i d'injustícia social en què viuen aquests nens i les seves famílies —situacions creades per humans— són els causants de l'explotació infantil i no pas el consum de productes tecnològics.

Encara que tots deixéssim de consumir tecnologia electrònica, l'explotació infantil continuaria intacta. Tot i així, si tots deixem de consumir productes d'origen animal llavors l'explotació dels animals necessàriament deixarà d'existir. Si ningú no demanés carn, lactis, ous, mel, llana i altres substàncies d'origen animal, desapareixia l'explotació dels animals per servir-nos d'aliment i altres fins. Però creure que deixant de consumir dispositius electrònics acabaríem amb l'explotació infantil és tan equivocat com creure que acabarem amb l'explotació animal si ataquem els explotadors institucionals. No incideixen en la causa que provoca la injustícia.

D'aquesta manera podem inferir que els que esgrimeixen aquesta objecció contra el veganisme resulta que desconeixen la realitat en el greu problema de l'explotació infantil, que és molt dubtós que l'abús infantil els preocupi de debò, i que més aviat sembla que fan servir la desgràcia d'aquests nens per tal d'intentar excusar la seva violència innecessària i injustificada sobre els animals.

Aquesta objecció antivegana acull dos propòsits. D'una banda, pretén assenyalar una suposada incoherència en la conducta dels vegans. D'altra banda, pretén al·legar que no importa consumir productes d'origen animal ja que al cap i a la fi ja estem involucrats mitjançant el nostre consum, en l'explotació humana. Si no evitem aquesta per què hauríem d'evitar l'altra?

Si traslladéssim l'excusa antivegana al context intrahumà, estaríem assumint que és correcte menjar humans perquè igualment ja tenim alguna relació amb l'abús sobre humans a través del consum de productes manufacturats. Si consumim cotó d'una plantació que ha emprat nens com a treballadors llavors no importaria consumir sabates fetes amb pell arrencada a éssers humans que van ser criats i assassinats per a servir de vestimenta.

Llevat que estiguem d'acord que el canibalisme és moralment acceptable, i creguem que és acceptable usar humans com a peces de vestimenta, llavors aquesta objecció antivegana incorre en un prejudici especista. Si l'antivegà rebutja moralment el canibalisme, i rebutja fer servir els humans com a peces de vestimenta, però alhora es dedica a menjar animals, i consumir trossos dels seus cossos, aleshores està discriminant moralment segons l'espècie. Més de mig segle després que Richard Ryder encunyés el terme especisme, i milers d'anys després que sorgís aquest prejudici, encara continuem esperant una raó que justifiqui excloure els animals no humans de la comunitat moral.

Per acabar, suposem per un moment que consumir dispositius tecnològics o samarretes de cotó fos materialment equivalent a consumir productes d'origen animal. En aquest cas, els vegans estarien fent una cosa dolenta d'aquelles dues que estarien igualment malament i n'evitarien, almenys, una. Els antivegans en canvi estarien fent les dues coses dolentes, podent almenys evitar-ne una fàcilment; que és evitar el consum de productes d'origen animal. Un cop més, l'antiveganisme ho fa tot malament.

En aquest assaig no es vol defensar que l'abús sobre humans no sigui tan igualment reprovable com ho és l'abús sobre els animals. L'explotació humana és tan injusta com l´explotació animal; i viceversa. El que s'ha argumentat aquí és que materialment no existeix aquesta causalitat, ni la mateixa classe de responsabilitat moral entre l'explotació sobre els animals motivada pel consum i l'abús laboral sobre humans en l'àmbit de béns de consum. Res més.

 

Allò oposat al veganisme

En aquest blog hem discutit durant diversos anys sobre què significa el veganisme com a doctrina ètica, però no hi ha cap entrada dedicada específicament a definir la doctrina oposada al veganisme. Se m'acudeixen almenys tres conceptes per a denominar el contrari al veganisme, encara que trobo que no n'hi ha cap que resulti completament satisfactori.

    -El primer concepte seria l'especisme. Durant molt de temps hem parlat d'especisme per anomenar el contrari al veganisme, però això no seria estrictament correcte perquè algú pot ser vegà i ser especista alhora. Com és possible? Doncs imaginem algú que assumeix el veganisme —que s'oposa totalment a l'ús i la dominació sobre els animals— però que està a favor de matar determinats animals en cas de conflicte. Un exemple més concret: et trobes amb una panerola a casa teva i la mates. Si no actuaries així en trobar-te un humà, un gat o un ocell, llavors es tracta d'un cas d'especisme —de discriminació moral basada en l'espècie. Recordem que el veganisme no s'oposa al fet en si mateix de matar animals, sinó que s'oposa a usar animals de qualsevol manera o propòsit.

    -El segon concepte seria l'antropocentrisme. Sovint quan parlem d'especisme ens referim per defecte a l'especisme antropocèntric, per la senzilla raó que al món quotidià no coneixem cap especisme que no sigui antropocèntric, encara que teòricament n'hi pogués haver. L'antropocentrisme és la creença que la humanitat és el centre de l'univers, incloent-hi l'univers moral, i tots els éssers han d'estar supeditats als interessos humans. L'antropocentrisme sembla, doncs, més apropiat per a referir-nos a allò oposat al veganisme. No obstant això, hi pot haver una versió bondadosa de l'antropocentrisme que, tot i que assumeix que els humans són especials, també considera que els animals han de ser tractats humanitàriament i no se'ls ha de fer mal sense necessitat.

    -El tercer concepte seria el supremacisme humà. El supremacisme humà estableix que els humans estan legitimats a dominar, controlar i usar els altres animals. Aquest supremacisme pressuposa l'antropocentrisme, però no solament defensa que els humans som el centre de l'univers sinó també que som superiors als altres animals i ens n'hem d'aprofitar fins i tot a canvi de les seves vides i llibertat. Aquí no solament es fomenta la jerarquia sinó l'opressió contra els animals. També podem trobar-nos amb alguna versió compassiva del supremacisme humà que postula que hem de dominar i controlar tots els animals del món pel seu propi bé, per evitar que pateixin i morin.

Per descomptat, en aquest assaig no podia deixar d'anomenar el benestarisme. El benestarisme és una doctrina que sí que té dedicades diverses entrades en aquest blog, així que ara no ens hi estendrem. El benestarisme és clarament oposat al veganisme, ja que el benestarisme postula que és correcte que els humans usem els animals si ho fem preocupant-nos pel seu benestar. El benestarisme com a doctrina autònoma defensa que el més important és el benestar i que tota la resta és secundari i fins i tot irrellevant. No obstant això, penso que el benestarisme no es pot deslligar dels conceptes anteriorment esmentats i que es constitueix com una ideologia al seu servei.

Alguns activistes han proposat el terme «no-veganisme» per anomenar allò oposat al veganisme, però opino que no seria apropiat.

El terme 'no-vegà' és merament contextual i solament indica que no hi ha veganisme. La química és vegana o no vegana? Vegana no ho és perquè el seu fonament no reconeix el veganisme; per tant és no-vegana. Però tot i ser no-vegana no s'oposa ni contradiu el veganisme. Els teixons són vegans o no-vegans? No són vegans; són no-vegans. Els teixons no reconeixen el valor moral intrínsec dels animals, perquè no poden fer l'operació mental que els permet conceptualitzar aquest valor. Així doncs, serien no-vegans. Per això penso que aquesta expressió no serveix per anomenar correctament allò que s'oposa al veganisme.

No diem que allò oposat al feminisme sigui 'no-feminista' sinó que diem que és sexista o masclista. De manera anàloga, el que és correcte per anomenar la posició que s'oposa al veganisme seria especisme o, més específicament, antropocentrisme o, encara més específicament, supremacisme humà; en tant que els qui ho defensen estan a favor que la humanitat domini i usi els animals. El veganisme s'oposa precisament a això.

Fins i tot si rebutgem tots els conceptes anteriorment assenyalats, la manera correcta per a denominar la posició que considera que els animals són mitjans per a fins humans no seria 'no-veganisme' sinó que seria en tot cas 'antiveganisme'. Si dones suport a l'explotació dels animals, aleshores vas en contra del veganisme; per tant això seria ser antivegà. Veganisme significa la doctrina que la humanitat ha de viure sense fer servir animals. Si empro animals, si participo directament en l'explotació animal, o li dono suport voluntàriament d'alguna manera —com seria estar a favor de la regulació de l'explotació animal— llavors actuo en contra del veganisme.

 

Psicologia i objectius a llarg termini en l’activisme vegà

Aquest text és un extracte del llibre Motivational Methods for Vegan Advocacy: A Clinical Psychology Perspective, escrit pel psicòleg Casey Taft.

 

***********

Una gran quantitat de recerques en el camp de la motivació demostren la importància d'establir objectius a llarg termini. [1] Cal destacar que els objectius no tenen per què ser fàcils d'aconseguir a curt termini. De fet, la premissa subjacent de la «Teoria de l'establiment d'objectius» (àmpliament estudiada i empíricament secundada) [2], [3] és que els objectius específics i difícils condueixen a un major canvi de comportament. A més a més, aquest conjunt de proves indica que quan ens limitem a demanar als altres "feu-ho tan bé com pugueu", realment s’esdevé un canvi de comportament menor perquè és difícil que la gent es comprometi a autoevaluar el propi canvi sense un objectiu clar. [4]

Per descomptat, una de les primeres qüestions que qualsevol psicòleg clínic discutirà amb un nou client durant la primera visita és l'establiment d'objectius a llarg termini. Quan es treballa amb clients violents, els psicòlegs clínics promouen l'objectiu final de ser i romandre completament no violents. Un terapeuta mai no establiria l'objectiu a llarg termini d'acabar solament amb una mica de violència, o d'acabar tan sols amb la violència física però no amb la psicològica. Un cop s'estableix l'objectiu principal a llarg termini, s'anima el pacient a idear maneres d'aconseguir aquest objectiu a llarg termini, com podria ser una millor comunicació i eines i estratègies per a controlar de forma més eficaç les situacions que provoquen la ira.

Tots els grans grups animalistes s'esforcen per a arribar als no-vegans atraient-los amb alternatives sense carn, promovent campanyes com «dilluns sense carn», reduint el consum de carn, etc. però els manca el component més important de qualsevol estratègia de canvi de comportament: un objectiu final clarament definit. Sorprèn la poca freqüència amb què el veganisme és un objectiu declarat en els esforços de defensa dels animals. Com podem esperar que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzi totes les formes de violència envers els animals si ben poques vegades el veganisme és l'objectiu dels esforços destinats a canviar el comportament? 

Ens serà molt complicat enganyar la gent perquè es faci vegana suggerint-los que redueixin la carn o oferint-los menjar vegà saborós; de fet, no hi ha proves que aquest mètode sigui eficaç per a efectuar un canvi mesurable a llarg termini. Si realment volem acabar amb la violència innecessària envers els animals i veiem aquest objectiu com una qüestió de justícia social, llavors hauríem de defensar sense objeccions el veganisme. Solament ens cal imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogui «dilluns sense maltractament» o «maltractament més humanitari» per a veure com alguns mètodes de persuasió emprats per a la defensa dels animals no són lògics des del punt de vista del canvi de comportament o de la justícia social.

Cap altre mètode de canvi de comportament —o moviment de justícia social, posem per cas— ha patit tal manca d'objectiu final clarament identificat. Si suggerís als meus pacients que és acceptable i encomiable com a objectiu final una simple reducció de la seva violència cap a les dones o l'ús de menys estratègies d'abús, causaria un gran perjudici a les víctimes i em farien deixar la feina. Quan treballo amb els que exerceixen la violència, treballem conjuntament per a establir l'objectiu de no ser violents. Un cop més, si volem que canviï un comportament concret (com acabar amb la violència i ajudar els afectats), hem de tenir clar quin és aquest comportament i per què ha de canviar.

Reduir el consum de carn i de secrecions animals és un pas en la direcció correcta sempre que aquesta reducció formi part d'un esforç per a ser vegà. Si volem promoure un canvi real, hauríem de donar suport a aquests avenços tant com puguem, sempre que anem en compte de no comunicar la idea que l’ús d'animals és moralment justificable. Aquests avenços han de ser  vistos com a passos cap al veganisme més que com a finalitats en si mateixos. Així que, per a ser clars, donar suport als que treballen per a reduir el consum de productes animals no és necessàriament una mala defensa des de la perspectiva del canvi de comportament, sempre que aquesta reducció sigui part d'una estratègia amb l'objectiu de fer-se vegà, i no simplement de reduir l'ús d'animals com a objectiu final.

Aquí és on s'equivoquen fonamentalment els principals grups animalistes. Mai no hem de comprometre el missatge vegà suggerint que una mica menys que el veganisme és acceptable o ètic com a objectiu final. Això fa un gran mal al moviment i a aquells que intentem promoure el veganisme i la fi de tot ús d'animals. No cal que afeblim mai el nostre missatge, ja que tota la ciència ens diu que tenir objectius clars a llarg termini és la millor manera de facilitar la motivació i d'ajudar a provocar un canvi de comportament. El nostre objectiu ha de ser treballar per a motivar la gent a fer-se vegana; llavors, quan s'hagin compromès a fer-se’n, podrem ajudar-la a fer els passos que calguin per a aconseguir-ho. Aquesta sí que és una veritable estratègia de canvi de comportament.

Molts activistes i organitzacions animalistes temen promoure el veganisme com a objectiu final perquè creuen que si són massa insistents perdran completament la gent. Aquest és probablement un dels principals factors pels quals no s'ha produït un canvi cultural més ampli cap al veganisme. De fet, és possible -i òptim- establir clarament l'objectiu d'acabar amb la violència vers els animals i treballar amb els no-vegans de manera productiva i no agressiva per a produir un canvi de comportament.

Molts de nosaltres, jo inclòs, hem trigat molts anys a fer-nos vegans, i vam passar de reduir el consum d'animals a fer la transició a una dieta basada en plantes i després al veganisme. Alguns activistes argumenten que, com que ells van adoptar un enfocament gradual, això mateix és el que hauríem de fer la resta. No obstant això, el que no tenen en compte és que si des de bon principi haguessin rebut missatges vegans clars per a acabar amb l'ús d'animals, podrien haver-se fet vegans molt abans i haver evitat la mort de molts més animals. Quan siguem capaços d’advocar pel veganisme com a objectiu final, la gent reduirà naturalment el consum d'animals, però probablement ho farà a un ritme més ràpid i acabarà fent-se vegana. Alguns es faran literalment vegans d’un dia per l’altre.

Alguns activistes animalistes també poden argumentar que és simplement més eficaç demanar a la gent que redueixi l'ús d'animals en comptes de demanar-los que es facin vegans. És important tenir en compte que no hi ha absolutament cap evidència científica per a sostenir aquestes afirmacions, i que aquesta perspectiva no es basa en cap fonament teòric sòlid per al canvi de comportament a llarg termini. De fet, aquestes nocions ignoren una gran quantitat de dades que demostren que és important establir objectius clars a llarg termini que impliquin una veritable discrepància entre aquest objectiu i el comportament actual. [5] Dit d’una altra manera, és contraproduent conformar-se amb un objectiu fàcil d'aconseguir en el que l'individu probablement canviarà sense la nostra intervenció, quan realment podríem ajudar a establir objectius a llarg termini més desafiadors als quals aspirar, i que representarien un veritable canvi conductual intern.

Pot ser que encara et demanis: «Tot això sona molt bé, però què passa si la persona amb la qual em comunico es nega a comprometre’s a ser vegà?». En aquest cas jo esperaria que l'altra persona no es comprometés a ser vegana en un primer moment. No obstant això, la seva resistència a comprometre's amb el veganisme no significa en absolut que sigui una causa perduda. És possible que el diàleg establert li hagi contribuït a estimular algunes reflexions sobre el tema, i potser li obri camí a tenir una altra discussió o a realitzar alguna recerca pel seu compte. Poques persones es fan veganes després d'una interacció concreta, i no hem de pressionar-nos massa si això no passa. Tot el que podem fer és ajudar-los a acostar-se a l'elecció del veganisme ja que no podem pas obligar-los a canviar, i no hem d'emprar tàctiques desesperades com ara demanar-los que redueixin l’ús d'animals en comptes de promoure el veganisme, perquè és menys conduent al canvi a llarg termini.

En els nostres esforços d’activisme també hem de tenir en compte un objectiu final més ampli a nivell social. Si el nostre objectiu és, en darrera instància, convèncer a la població mundial que hem d'acabar amb tot l'ús d'animals, hauríem de tractar el veganisme com una qüestió de justícia social i no hauríem d'animar la gent a continuar pensant en els animals com a productes que podem consumir amb moderació. Hem d'anar amb compte amb el fet que la nostra defensa dels animals no perpetuï les opinions opressives sobre els animals no humans, cosa que, en darrera instància, aniria en detriment seu.

[1] Mitchell, T., & Daniels, D. (2003). “Motivation” in W. Borman, D. Ilgen, J. Klimoski (Eds.), Comprehensive Handbook of Psychology: Industrial Organizational Psychology (Vol. 12, 225-254). Nova York, NY: Wiley.

[2] Locke, E., & Latham, G. (1990). A Theory of Goal Setting and Task Performance. Englewood Cliffs, NJ: Prentice Hall.

[3] Locke, E. A., & Latham, G. P. (2002). “Building a practically useful theory of goal setting and task motivation. A 35-year odyssey.” American Psychologist, 57, 705-717. http://dx.doi.org/10.1037/0003-066x.57.9.705.

[4] Kanfer, R. (1990). “Motivation theory and industrial and organizational psychology” in M. D. Dunnette & L. M. Hough (Eds.), Handbook of Industrial and Organizational Psychology (2nd ed., vol. 1, 75-170). Pal Alt, CA: Consulting Psychologists Press.

[5] Locke, E. A Theory of Goal Setting.

 

Text original en anglès: Psychology and Long-Term Goals in Vegan Advocacy

És correcte que els vegans mengin ostres, musclos i altres bivalves?

 

M’agradaria aportar algunes breus reflexions sobre aquesta controvèrsia.

La primera és que hi ha evidència científica que apunta al fet que els bivalves podrien estar dotats de sentença; si bé és cert que encara no en tenim una gran certesa i que les proves en relació a aquest tema no tenen la mateixa consistència que en el cas d'altres animals amb un sistema nerviós més complex. Penso que seguint el principi de precaució hauríem d'evitar usar-los. Si fóssim en un cas de pura supervivència —com el famós cas imaginari de l’illa deserta— aleshores seria més apropiat recórrer al consum de bivalves abans que el de crustacis, insectes, peixos, rèptils, aus i mamífers, que són animals que sí que sabem amb força certesa que estan dotats de consciència sensitiva.

La segona és que si les ostres, musclos i altres mol·luscs similars fossin en efecte éssers conscients llavors no es tracta solament que no sigui correcte que els vegans els emprem de menjar, o que els fem servir en qualsevol altra forma, sinó que en general això no seria correcte per a ningú que sigui un agent moral. Els vegans no tenen deures morals particulars pel fet de ser vegans. Els vegans defensen un principi ètic que és aplicable a tots els agents morals –tots hauríem de ser vegans. El veganisme no és una opció que hom pugui èticament descartar sinó que és un imperatiu moral.

La tercera és que l'existència del dolor no vol dir que estigui bé usar o matar animals si no els causem dolor. El debat se centra sovint en si els animals senten dolor; quan la qüestió rau en si poden sentir. El dolor és una manifestació primària de la consciència; entre moltes altres. Els éssers conscients volen evitar el dolor i preservar la vida. La sentença és un dispositiu biològic sorgit de manera evolutiva per a fomentar la supervivència de l’organisme animal. Els éssers conscients tenen voluntat i intencions. Per tant, usar-los i assassinar-los no és moralment justificable perquè suposa tractar subjectes com si fossin objectes.

La quarta és que he comprovat que els que defensen que està bé menjar bivalves no són vegans; són benestaristes —partidaris de la doctrina del benestarisme. Són benestaristes aquells que estan darrere de la promoció del consum de bivalves. S'autoanomenen «vegans» perquè suposadament no consumeixen productes d'origen animal, però ja s'ha vist que ni tan sols compleixen aquest requisit. Els benestaristes segueixen les idees de Peter Singer i afirmen que «el benestar és el que importa» i que es preocupen pel benestar dels animals. Tanmateix, aquesta filosofia, a part d'ignorar principis ètics com la igualtat i la llibertat i el valor inherent dels individus, és incompatible amb el veganisme.

En conclusió, la resposta meva més breu a aquesta controvèrsia és no. La resposta més llarga donaria gairebé per a escriure un llibre. La resposta concisa és la que acabo d'exposar.

 

Sobre el fet de denominar els objectes com a «vegans»

No està pas malament ni és un error que en un context col·loquial ens referim a un objecte com a vegà per tal d'abreujar que és apte per a vegans. Però si en un context més formal diem que aquest objecte és vegà quan volem dir que és vegetal o que no conté substàncies d'origen animal, aleshores sí que ens expressem incorrectament.

Vegà no significa ni vegetal ni res que sigui pròpiament material. Vegà vol dir que t'oposes a l'explotació animal perquè la consideres una injustícia equivalent a l'esclavitud humana. A banda que un objecte pot ni tan sols ser vegetal i ser apte per a vegans. Però igualment el veganisme no fa referència a cap substància concreta. El veganisme vol dir que hem de rebutjar l'explotació animal per ser una injustícia. Això és un principi ètic; no és un objecte material.

Si parlem de manera estricta, els objectes no poden ser vegans. Tan sols les persones poden ser veganes; més concretament aquelles persones que abans de res són agents morals. Per extensió, podem dir que llur dieta és vegana o que el seu pensament és vegà, en referir-nos al comportament que està motivat per seguir el principi del veganisme. Però un objecte, encara que hagi estat elaborat per vegans seguint el principi del veganisme, no pot ser vegà. El veganisme és un principi ètic, que condueix a una manera de pensar i comportar-se, i solament les persones poden pensar i actuar moralment.

El veganisme és en essència una manera de pensar. El veganisme significa pensar que els animals no existeixen per a servir els humans i que no han de ser tractats com a mitjans per als fins humans. El veganisme es defineix, doncs, com un principi moral. El veganisme no és sinònim de vegetal ni tan sols és sinònim de no emprar animals. Algú pot decidir no fer servir animals per motius aliens a l'ètica; per una simple qüestió pràctica o per religió. Veganisme és pensar que és immoral que usem els animals com els nostres recursos. Aquest pensament condueix inevitablement a una forma de conducta.

Si una persona decideix no fer servir animals perquè creu que se li ha aparegut l'arcàngel Gabriel i li ha ordenat que no usi animals aleshores aquesta persona no és vegana. Aquesta persona no considera que és immoral que els animals siguin tractats com a mitjans per als fins humans sinó que pensa que ha de seguir les ordres de determinats éssers sobrenaturals per aconseguir la salvació de la seva ànima. Això no és veganisme. Passaria el mateix si algú decidís rebutjar l'ús d'animals perquè creu que és perjudicial per a la salut o per al medi ambient.

Les persones poden ser veganes. Les conductes que realitzen, com la seva alimentació, poden ser anomenades veganes mentre es refereixi a una expressió directa de la seva personalitat; més concretament al seu pensament moral. Però un objecte, el que sigui, no pot ser vegà. Parlar de «roba vegana» o de «menjar vegà» té tant de sentit com parlar de «roba feminista» o «menjar feminista».

Si estem compromesos amb el veganisme d'acord amb la seva definició original llavors crec que seria bo que miréssim les expressions que diem i les maneres de parlar. Seria bo que aprofitéssim l'ocasió per a explicar el significat correcte del veganisme segons va ser acordat pels seus fundadors, que és el que li dóna un caràcter peculiar al mot i allò que el fa correspondre amb els principis ètics bàsics.

 

I què passa amb la resta d'injustícies que no són explotació?

El veganisme va ser definit de manera explícita amb el propòsit d'oposar-se a la dominació i explotació sobre els animals. Aquesta és la injustícia fonamental que hi ha en la nostra relació amb els altres animals i que mereix una atenció particular per a poder resoldre-la. El veganisme té un sentit molt específic que fa referència exclusivament a la injustícia de l'explotació animal. Això no vol dir que no haguem de reconèixer i afrontar l'existència d'altres injustícies, però sí que hem de reconèixer que el veganisme se centra en una sola injustícia.

Per assumir una visió completa sobre tots els problemes morals del món no cal tergiversar el veganisme. Per aquesta perspectiva global ja tenim la filosofia dels Drets Animals. Aquesta doctrina filosòfica, de la qual forma part el veganisme, abraça totes les qüestions morals a més de l'explotació d'éssers sentents. Si bé, tinguem en compte que la major part de la violència i els danys que cometem sobre els animals entra dins d'un context d'explotació i tan sols alguns determinats casos particulars —com la contaminació i la destrucció dels hàbitats naturals— caurien fora de la instrumentalització dels animals.

Com els Drets Humans no concerneixen solament al dret de no ser esclau, la filosofia dels Drets Animals no es limita solament al dret a no ser propietat. Això no obstant, l'abolicionisme de l'esclavitud humana és un moviment particular que se centra sols en la violació d'aquest dret fonamental que és el dret a no ser esclau. Pretendre que l'abolicionisme de l'esclavitud humana inclogui altres qüestions seria distorsionar-ne el propòsit. El mateix passa quan es tracta de veganisme.

Per descomptat, hi ha altres injustícies que afecten els animals a més de l'explotació, però, com les afrontarem correctament, d'una manera justa i raonable, si primer no deixem de considerar les nostres víctimes com a objectes, recursos i éssers inferiors? En tant que no reconeguem que els altres animals que senten són persones no és possible que adoptem una perspectiva que tingui en consideració els seus interessos de forma igualitària als nostres.

La violència sobre els animals per motius diferents de l'explotació no concerneix directament al veganisme. Tot i això, mentre no hi hagi un qüestionament seriós de la cosificació i instrumentalització que fem dels animals no sembla gens clar que puguem aturar els altres danys i perjudicis que provoquem sobre els animals, ja que la desconsideració pels interessos dels animals té la seva arrel precisament en la creença que els animals són mitjans per satisfer els desitjos humans i, per tant, que no tenen un valor moral intrínsec que hem de respectar.

«La Mosca» o la crítica accidental a l'especisme

Abans que res m'agradaria comentar que qui hagi vist aquesta pel·lícula [The Fly, 1958] s'adonarà que les portades que es van dissenyar no reflecteixen l'argument —no hi ha cap mosca que ataqui humans— i que tan sols cerquen de provocar un efecte de por en el públic.

Aviso que en aquest assaig desvetllaré parts del desenvolupament de la pel·lícula.

La pel·lícula té dues connexions amb obres literàries clàssiques: Frankenstein de Mary Shelley i La Transformació (o La metamorfosi) de Franz Kafka. Sobre aquesta darrera obra vaig publicar un assaig en aquest bloc analitzant que es tracta d'un relat que també serveix de crítica no intencionada a l'especisme. A parer meu, La Mosca és una versió del mateix tema: què passaria si un humà adquirís un aspecte d'insecte encara que conservés la seva personalitat? En general, la pel·lícula sol veure's com un entretingut film de ciència-ficció i interpretar-se com una advertència a les conseqüències indesitjables i inesperades de la investigació científica. Però jo crec que a més a més hi ha altres perspectives sobre l'assumpte.

L'argument de la pel·lícula és senzill: un científic experimental intercanvia per accident part del seu cos amb una mosca, més concretament el cap i la part d'un braç, mentre que la mosca adquireix un cap humà. Aquesta abrupta transformació física provoca un fort trauma al protagonista que el condueix ràpidament al suïcidi, amb l'ajuda de la seva dona. Dic que és el protagonista perquè la història de la pel·lícula gira al seu voltant i del què li passa, però crec que en realitat apareix en menys escenes que altres personatges.

El més curiós és que no es mostra cap evidència que el científic en qüestió hagi transformat la seva personalitat sinó que tan sols ha transformat el seu aspecte, tal i com li va passar al protagonista del relat de Kafka. Com ja he esmentat al principi, les portades de la pel·lícula mostren una mosca atacant o amenaçant un ésser humà, però no hi ha res d'això a la trama. El científic decideix matar-se solament perquè ja no és humà i no perquè s'hagi convertit en algú amb instints assassins o alguna cosa similar.

En aquesta nostra època s'està produint una crítica a la idea que hi ha un cos humà ideal al qual hem d'aspirar —un cos normatiu. Aquest ideal estableix que el nostre cos ha de tenir una manera particular per ser acceptable. No val que siguem humans sinó que hem de tenir una determinada altura, un pes i trets determinats, una determinada simetria. Es tracta d'un criteri estètic, i no pas d'un criteri de salut o de practicitat, que provoca vergonya a aquells que no encaixen en aquests paràmetres.

Molts humans, el físic dels quals s'allunya del cos normatiu, tenen dificultats per a desenvolupar la seva vida en societat a causa del rebuig que pateixen per part dels altres. Així, encara que el protagonista no hagués decidit matar-se ja no podria tornar a fer una vida mitjanament normal perquè seria objecte d'estudis científics i de sorpresa constant o repulsa per part de la resta d'humans. Fixem-nos que ha canviat part del seu físic però la seva ment: la seva personalitat és la mateixa. Potser ja no és humà, però continua essent una persona.

El que jo veig a la pel·lícula és una conseqüència de la creença que els animals no mereixen el mateix respecte bàsic que entenem que mereixen els humans o que ells directament no mereixen cap respecte per si mateixos. Això és un símptoma de l'especisme. No cal fer cap interpretació forçada ja que el mateix film ho deixa força clar.

 

A la versió original podem sentir:

— Inspector, it wasn´t wong to destroy that thing? [Inspector, no va estar malament destruir aquella cosa?]

— A fly-headed human? No. [Un humà amb cap de mosca? No.]

 

I a la versió en espanyol:

— Inspector, no vaig fer res de dolent al matar aquest ésser?

—Si no era humà, no.

 

De la mosca que per accident adquireix un cap humà gairebé no en sabem res fins que en una escena final del film presenciem que crida i lluita per la seva vida en haver caigut atrapada a la xarxa d'una aranya. L'escena sembla terrible als seus testimonis fins al punt que un mata l'aranya i la mosca. Ja coneixem la total manca de respecte que els humans solen mostrar pels insectes i altres invertebrats en general. L'aranya caça altres animals instintivament per a sobreviure; en canvi, el protagonista es mata a si mateix solament perquè ja no té aspecte humà i això, encara que sigui tràgic, també els sembla totalment raonable a la resta d'humans. No els sembla terrible que algú decideixi matar-se perquè ja no és humà.

 

L'activisme com a imperatiu moral

Amb aquest assaig pretenc defensar la idea que assumir el veganisme implica també fer activisme; tal i com assumir el veganisme implica necessàriament deixar de participar en l'explotació animal i deixar de donar suport, demandar i finançar l'ús i el consum d'animals.

Disposo de diversos arguments que sostenen la defensa d'aquesta tesi que voldria exposar de manera concisa. Concretament em recolzo en dos arguments principals: un argument històric, relacionat amb la fundació del veganisme, i un argument contextual, relacionat amb la nostra situació a la societat.

El veganisme va ser creat, expressament, per a acabar amb l'explotació animal. Aquest és el seu sentit i no cap altre. Per tant, si el veganisme va ser fundat per a abolir l'explotació animal, aleshores no és coherent que ens anomenem vegans si no aportem algun esforç per a eradicar l'explotació dels animals. Si a l'única cosa que ens dediquem és a intentar evitar tan com sigui possible la participació en aquesta explotació, això, potser, ho hauríem d'anomenar més aviat abstencionisme, però no és el veganisme tal i com va ser concebut pels seus fundadors.

Amb aquesta reflexió no pretenc menysprear els esforços que es realitzen per a evitar el consum de substàncies d'origen animal i per a cercar alternatives a l'ús d'animals; ni molt menys. Això és una part molt important i necessària. Tan sols pretenc assenyalar que aquest punt no inclou tot allò que significa el veganisme.

 
Tots, pel fet de viure en aquesta societat, continuem involucrats en l'explotació animal. És impossible viure en aquesta societat sense tenir cap mena de relació, encara que sigui indirecta o involuntària, amb l'explotació dels animals. Per tant, si decidim continuar vivint-hi, contraiem el deure d'esforçar-nos a reformar-la cap al veganisme. Per a deslliurar-nos totalment de qualsevol participació nostra en l'explotació animal hauríem d'abandonar la societat humana i anar-nos-en a viure a un territori independent. Si no tenim previst fer-ho, aleshores tenim el deure d'esforçar-nos per a aconseguir que l'explotació animal sigui abolida aquí i ara o tan aviat com sigui possible. Hem d'intentar d'esmenar aquest mal al qual continuem tots involucrats.

Podem dir que, a més, anar a viure a un terreny aïllat de la resta de la societat humana, sens dubte, podria fer-nos aconseguir una coherència total amb l'aplicació del veganisme en la nostra vida personal, però això no seria, tanmateix, coherent amb el propòsit inicial del veganisme; que és abolir l'explotació animal.

Ara bé, la necessitat moral de l'activisme no vol dir que tot activisme sigui correcte pel sol fet de ser-ho. L'activisme pot ser dolent o bo; pot ser útil o inútil. L'activisme en si mateix no implica que sigui bo, útil o beneficiós. Els qui estem d'acord amb l'enfocament abolicionista advoquem per un activisme educatiu i no violent. No donem suport a l'activisme que procura reformar l'explotació animal o el que cerca atacar els centres d'explotació animal o els mateixos explotadors —que, per cert, són tots aquells que participen a l'explotació animal i no solament els que s'hi dediquen professionalment. Els qui estem d'acord amb l'enfocament abolicionista rebutgem totes aquestes maneres d'afrontar el problema.

És activisme qualsevol iniciativa educativa que portem a terme per a motivar que la gent reflexioni sobre la moralitat de la nostra relació amb els animals. La majoria de vegans poden promoure el veganisme: és una cosa molt senzilla. Tan sols cal difondre informació a través de les xarxes socials; parlar amb amics, familiars i coneguts; participar en algun grup local que promogui el veganisme pels carrers i centres socials... Això és l'activisme educatiu.

Quan dic "la majoria dels vegans" òbviament no incloc persones que pateixin algun trastorn de salut que realment els impedeixi fer activisme sinó que refereixo al gruix de la població vegana. La gran majoria de vegans estan capacitats per a difondre el veganisme. Una cosa diferent és que prefereixin no fer-ho o dedicar l'energia a una altra cosa.

Sé que molts vegans se senten disgustats per les reaccions, sovint negatives, de la gent. És clar que és frustrant trobar-nos contínuament amb respostes d'hostilitat o indiferència en les altres persones. Comprenc perfectament que això generi frustració. Tot i això, crec que això no és una raó suficient per a deixar de fer activisme.

Per a difondre el veganisme cal estar preparat psicològicament. Però aquesta preparació és no és tan diferent de la que ens cal per a afrontar la nostra pròpia vida quotidiana. Precisament, una de les característiques que distingeixen l'adult de manera particular és la gestió de la frustració. Els nens criden, ploren, s'enrabien o cauen en el mutisme absolut quan es troben davant d'una frustració dels seus desitjos. Deixar-nos vèncer per la frustració és un símptoma d'infantilisme.

Sé que hi ha vegans que són psicòlegs diplomats i professionals. Potser ells podrien organitzar cursos i difondre materials per a ajudar altres vegans a gestionar la frustració i altres inconvenients que es generin a l'hora de promoure el veganisme, i dotar-los d'eines psicològiques per a afrontar més saludablement els debats i les situacions controvertides. El professor Casey Taft, psicòleg clínic i activista vegà, ha publicat diversos assajos sobre el tema i alguns es poden llegir traduïts al català en aquest bloc o en castellà al bloc d'Igor Sanz.

Pot ser que fer activisme no sigui una tasca fàcil ni agradable, però és una cosa que, de totes maneres, hem de fer. Hem de fer-ne per a promoure el veganisme i assolir així l'emancipació dels animals no humans de la dominació humana.

En aquest assaig he exposat dos arguments. Hi ha un tercer argument relacionat amb l'obligació d'acatar principis morals. Aquest argument sosté que si els agents morals tenen l'obligació d'actuar de manera determinada, aleshores nosaltres, en tant que agents morals, també estem legitimats, fins i tot obligats, a aconseguir que els altres agents morals acatin aquests principis morals; fins i tot amb la potestat de forçar-los si no ho fan voluntàriament. Però aquest argument és força més complex d'elaborar i prefereixo postergar-ne l'explicació per a un altre moment.

 

Escoltar el veganisme

Com que no tot és llegir, he elaborat una petita llista de programes per a escoltar. Alguns són audiovisuals però estan enfocats en l'escolta i no en la imatge.

Aquests són els programes en què he intervingut personalment fins ara. Per ordre cronològic:

* Ampliando El Debate

* El Podcast Que Nadie Escucha

* El Vegano Feroz

Aquests són els programes activistes que tracten sobre veganisme:

* Infovegan

* Pregúntale Al Vegano

* Lecturas Veganas
 

* Veganismo.org

 
Hi ha un podcast vegà en anglès que té un episodi en el qual entrevista una activista bilingüe que respon les preguntes també en castellà:

* Always For Animal Rights

També em sembla interessant escoltar José Martín, de Tenerife Vegano:

* Intervenció de José Martín al programa de ràdio ''La Mañana de COPE Canarias''

I la intervenció d'Ignacio Indaburu a Feria Vegana:

* Veganismo, solo una base moral

Acabo amb un vídeo de Mariel Vila explicant l'origen del moviment vegà:

 

 

 

N. del T: No hem afegit enllaços en català perquè malauradament no en coneixem cap.

El fals dilema especista

«Qui prefereixes que visqui? La rata o ella?»

 

Els defensors de l'experimentació animal plantegen que estem obligats a triar entre deixar de fer servir animals o salvar les vides d'humans afectats per malalties o trastorns de salut en general.

Voldria exposar alguns comentaris al respecte. 

    Primer; és un mite que l'ús d'animals en la ciència sigui la causa principal o unívoca dels avenços científics i mèdics que ens permeten evitar i tractar malalties, i que han aconseguit augmentar la nostra qualitat i esperança de vida. És un mite perquè encara que és cert que l'ús d'animals ha ampliat el nostre coneixement sobre la biologia no és cert que sigui l'únic factor important que ha afavorit l'increment de la qualitat de la vida humana ni tampoc és cert que l'experimentació en animals sigui un mètode sistemàticament eficaç per a desenvolupar medicaments i teràpies. Els que presenten l'experimentació animal com la principal causa del benestar humà l'únic que demostren és el seu profund biaix en favor de defensar la seva posició prèvia. Primer decideixen que volen defensar-la, perquè creuen que és un mètode decisiu per al benestar humà, i després cerquen dades i arguments per a intentar defensar-la.

    Segon; resulta absurda, per no dir negacionista, l'actitud de negar que l'experimentació sobre animals ens ha aportat coneixement científic i mèdic. De fet, gran part del que sabem sobre la sentença dels animals és a causa de l'experimentació. No obstant això, fins i tot encara que ara mateix prescindíssim de l'ús d'animals això no significaria que la investigació biomèdica s'aturés o que s'aturés la producció de medicaments ni res semblant. Existeixen mètodes d'investigació que no els cal l'ús d'animals. Ara bé, per a saber amb certesa el que passaria si eliminem l'ús d'animals en la ciència caldria deixar d'usar-los en la pràctica i observar a continuació el que succeeix. Això és l'única manera fiable per a saber què passaria i la resta no deixen de ser especulacions.

    Tercer; si es tracta d'investigar teràpies i medicaments destinats a afavorir la salut dels humans, què hi hauria de més útil que investigar-ho en subjectes humans? Si fem servir humans de la mateixa manera que fem amb els animals, necessàriament obtindríem millors resultats, ja que la diferència biològica entre humans és molt menor que entre humans i altres animals. Per descomptat que aquests humans emprats en experiments podrien emmalaltir greument o morir, però els resultats podrien beneficiar altres milions d'humans. De fet, si els científics fan servir animals és, en primer lloc, perquè legalment no els permeten emprar humans. No em cal pressuposar que els científics usarien humans igual que empren animals, perquè la Història ja parla per si sola respecte del que van fer els científics quan no tenien traves legals i polítiques a l'hora d'experimentar lliurement en humans. En definitiva, la qüestió de fons és: per què ens oposem que els humans siguin usats sense el seu consentiment però no apliquem el mateix criteri als animals?

    Quart; el fet que l'ús d'animals en la ciència ens resulti útil o beneficiós o fins i tot necessari per a garantir la nostra salut no vol dir que sigui moralment acceptable. No acceptem que fer servir humans sigui acceptable simplement perquè ens resulta útil, beneficiós o necessari. Exigim que es compleixin altres criteris, com la voluntat dels individus i el seu consentiment informat. Fixem-nos que el criteri que adoptem no és l'espècie de l'individu sinó el fet que és un subjecte que posseeix voluntat i interessos propis. Una altra cosa diferent és que exclusivitzem aquest criteri als subjectes humans. Però els altres animals també són subjectes —són éssers conscients que posseeixen voluntat i interessos referits a la seva pròpia supervivència, benestar i autonomia. 

    Cinquè; alguns pensen que si decidim triar la nena en comptes de la rata, o que si les enquestes mostren que la majoria de la gent prefereix triar la nena abans que la rata, llavors d'això es dedueix que el és moralment correcte és triar la nena. Més encara, creuen que d'això podem deduir que és moralment correcte discriminar els animals de la nostra consideració moral i emprar-los per a beneficiar els humans. No obstant això, d'aquesta suposada elecció no es dedueix cap conclusió moral, per la mateixa raó que si ens donen a triar entre una nena blanca i una nena negra, l'elecció que prenguéssim en cap cas justificaria moralment el racisme. S'imaginen cartells donant-nos a triar entre salvar un nen negre o un de blanc?

Així doncs, el suposat dilema d'haver de triar entre una rata i una nena, entre un humà i un animal, és una falsa dicotomia per la senzilla raó que no estem en una situació en què haguem de triar-ne un d'ells ni tampoc hi ha cap obligació o raonament que, en una situació imparcial, ens obligués moralment a triar un sobre l'altre. Pensar que el valor d'un individu humà simplement per ser humà és superior al d'altres animals, o que solament els humans posseeixen valor moral, no és res més que el reflex d'un prejudici que anomenem especisme i que no és més raonable que el prejudici del racisme o del sexisme.

En el llibre Introducció als Drets Animals, el professor Gary Francione explica com aquest dilema plantejat pels defensors de l'explotació animal ja està profundament viciat de partida ja que parteix del prejudici que el valor de la vida animal és inferior o directament nul comparat amb el de la vida humana, i parteix d'un context en el qual els animals ja són considerats i emprats com a recursos. És un dilema que es planteja tan habitualment que el professor Francione va subtitular el seu llibre amb la pregunta «El teu fill o el teu gos?» d'acord al dilema que es planteja si en l'incendi d'una casa haguéssim de triar entre salvar un nen humà o un gos. Primer tractem els animals com les nostres propietats, els forcem a viure en un context humà on són els nostres esclaus, i després plantegem dilemes en una situació especista que nosaltres hem forçat que existeixi. 

 

Contra l'esterilització: una resposta a Elizabeth Collins

Tinc per costum intentar no publicar entrades al bloc sobre temes que ja hagin estat tractats en entrades anteriors, per així no multiplicar excessivament el nombre d'articles, però puntualment faig excepcions.

En aquest cas, tractaré l'especialment polèmic tema de l'esterilització d'animals —que sovint es refereix eufemísticament a la castració, perquè parlar de mutilació de genitals no sona bé— replicant un discurs d'una activista anomenada Elizabeth Collins, que és bilingüe i autora d'un podcast en anglès i castellà, i que pretén defensar que ser abolicionista no solament és compatible amb esterilitzar animals sinó que fins i tot és un deure. Per descomptat, jo estic en desacord amb l'esterilització d'animals, com ja vaig argumentar en un assaig anterior, i no em centraré ara en explicar per què aquesta pràctica no és moralment acceptable excepte per estrictes raons mèdiques, sinó que em centraré en sintetitzar per què aquesta posició és radicalment incompatible amb l'enfocament abolicionista dels drets dels animals.

En l'article de Gary Francione que enllaça Collins no diu res en favor de l'esterilització. El que diu Francione en aquest article és que hem d'aturar la domesticació d'animals, però d'aquí no es dedueix que l'esterilització sigui moralment acceptable. Encara que el professor Francione sigui qui ha desenvolupat teòricament l'enfocament abolicionista, allò rellevant no és el fet de si es posiciona a favor o en contra de tal cosa sinó els arguments que exposa al respecte.

Esterilitzar els animals és un atemptat contra la seva integritat física. Els animals tenen un interès bàsic en protegir la integritat del seu cos, així com tenen un interès en continuar vivint, en evitar el dany o en gaudir d'un benestar. Si ells tinguessin alguna consciència que els volen esterilitzar segurament s'hi oposarien amb totes les seves forces, tal i com els humans s'oposen a ser esterilitzats sense el seu consentiment. Estar en contra de l'esterilització perquè atempta indegudament contra la integritat física dels animals no és producte d'"un sentiment noble", sinó que és una qüestió de responsabilitat moral.

Esterilitzar els animals no és cap "feina dura". Això no suposa cap feina, ni esforç ni perjudici per al qui ho realitza. Més aviat sembla tot el contrari; mitjançant l'esterilització ens quedem amb la consciència tranquil·la perquè ens autocovencem que hem fet una "feina dura". Els que s'oposen a l'esterilització no es posicionen així perquè pretenen evitar "tacar-se les mans" sinó perquè consideren que és immoral, que viola els interessos dels animals, a més que en cap en cas és una mesura que serveixi per aturar la domesticació. Tan se val quants animals aconsegueixis esterilitzar; això no evitarà en res que continuï la cria i compravenda i abandonament d'animals. Aquesta pràctica no incideix ni gens ni mica en la causa de la injustícia que pateixen els animals.

Mai no he llegit ni sentit a cap abolicionista que estigui en contra de l'esterilització dir que la situació dels animals domèstics "no és el seu problema" o que es poden desentendre de la situació dels animals perquè ells "no han causat el problema". Gairebé tots els abolicionistes que he conegut tenen o han tingut animals adoptats i per descomptat que estan d'acord que tenim una obligació de tenir cura dels animals que estan al món per causes humanes i que hem d'evitar que la domesticació d'animals continuï. Però, és clar, sempre és un bon moment per a demonitzar els que pensen de manera contrària, oi? Les afirmacions de Collins no tenen cap suport en la realitat. Sembla que intenta presentar malintencionadament a l'abolicionista contrari a l'esterilització com una mena de sàdic.

Els que estan en contra de l'esterilització no estan a favor d'"aïllar" els animals. No sé amb qui se suposa que ha parlat Collins, però crec que o ho ha entès malament o tergiversa l'assumpte. El que es proposa en realitat per a evitar la reproducció és no ajuntar en el mateix espai a individus de la mateixa espècie però diferent sexe, per evitar així que procreïn. El que es proposa és que individus d'una mateixa espècie però diferent sexe puguin interactuar ocasionalment sempre de manera que això no comporti la reproducció. Això no vol dir que calgui "aïllar".

Acusar els que estan en contra de l'esterilització de "torturar" els animals és la mateixa acusació que fan els bienestaristes contra els abolicionistes perquè els abolicionistes s'oposen a qualsevol mesura de "benestar animal". Crec que és important fixar-se que Collins empra exactament els mateixos arguments dels bienestaristes als quals sempre ha dit oposar-se rotundament. Arguments fal·laços, d'altra banda. Collins insisteix en què que tot allò relacionat amb els animals domesticats "està malament" i per tant és impossible fer el bé. Exactament el mateix raonament que fan servir els partidaris de la reforma benestarista quan diuen que com que no podem alliberar els animals ara mateix llavors està bé que donem suport a reformar la seva esclavitud amb l'excusa d'intentar reduir el seu sofriment.

Collins intenta justificar l'esterilització dels ratolins mascles al·legant que no poden conviure junts perquè "es maten" literalment. Això no té cap sosteniment en l'evidència científica. Els ratolins mascles poden tenir frecs entre ells però no necessàriament han d'agredir-se fins a la mort. Aquests frecs s'eviten permetent que convisquin en gàbies més grans o si algun és especialment irascible pot tenir la seva gàbia individual al cantó de la gàbia dels altres. Hi ha guies especialitzades sobre la convivència de ratolins, però jo crec que Collins no s'ha informat degudament i ha optat per la solució més fàcil i convenient.

Un argument que esgrimeix Collins en les rèpliques a la meva crítica és que el fet de limitar la llibertat dels animals és equivalent a llevar-los una part del seu cos. No ho és de cap manera. Per començar, limitar l'exercici d'un interès, com és el desig de moure's i actuar, no és equivalent a destruir una part del cos. Algú pensa que limitar la llibertat d'un nen petit que està sota la nostra tutela per evitar que es faci mal o danyi a altres és anàleg a arrencar-li els genitals? Limitar no és el mateix que destruir. Limitar no és el mateix que anul·lar. Fins i tot quan limitem la seva llibertat per a evitar que es reprodueixin ho fem per a evitar que continuï el mal que és la domesticació. Que no et permetin caminar per un determinat sender, per raons justificades, no és equivalent al fet que et tallin les cames.

Limitar la llibertat dels animals que hem adoptat no és equivalent a mutilar els seus genitals. Limitem la seva llibertat exclusivament en el seu propi benefici com a individus amb la intenció de salvaguardar la seva vida, la seva salut i el seu benestar. No ho fem per aconseguir cap propòsit aliè als seus interessos. És el mateix que limitar la llibertat dels nens petits que estan sota la nostra tutela. No violem la seva llibertat perquè no contradiem els seus interessos per tal d'obtenir-ne un benefici o per a aconseguir alguna finalitat externa. No els usem en aquest cas. Però a l'esterilitzar els animals sí que els emprem per a aconseguir l'objectiu de controlar la població d'animals domesticats, o per intentar evitar que continuï existint la domesticació, o perquè nosaltres estiguem més còmodes cuidant-los, que són objectius aliens als interessos dels animals i per als quals ells no han donat consentiment per a ser emprats.

Gairebé no percebo arguments raonats en la diatriba de Collins contra els abolicionistes que s'oposen a l'esterilització. Tot el seu discurs es basa en pautes emocionals. Per exemple, proclama que "odia la domesticació", com si l'odi fos alguna mena de justificació del que fem. El que nosaltres odiem no és argument ni justificació de res. Més aviat, el fet d'odiar alguna cosa demostra un fort biaix emocional que impedeix raonar amb claredat; respectant la lògica i els fets.

Fer servir el cos dels animals per a aconseguir qualsevol propòsit, fins i tot l'objectiu d'aconseguir l'abolició, és totalment contrari al principi del veganisme i es basa en la idea que la fi justifica els mitjans. Aquesta és una idea central al benestarisme. Proclama Collins que els abolicionistes que estan en contra de l'esterilització haurien de deixar d'anomenar-se abolicionistes, però jo crec que és més aviat al contrari, perquè defensar l'esterilització és contrari a l'abolicionisme, en tant que adopta una postura instrumentalista sobre els animals.

Un apunt històric. Abans d'aconseguir l'abolició legal de l'esclavitud humana al segle XIX, els abolicionistes havien aconseguit que es prohibís el comerç d'esclaus. Això va ser una patacada terrible sobre l'esclavisme, perquè impedia portar nous esclaus de l'Àfrica, de manera que l'única manera de continuar tenint esclaus era mitjançant la reproducció dels propis esclaus; els fills dels quals al néixer automàticament eren considerats també esclaus. S'imagina algú els abolicionistes d'aquellaa època promovent que se'ls esterilitzés forçadament per així impedir que tinguessin fills i que continués existint l'esclavitud?

L'abolicionisme de l'esclavitud considera que les persones mai han de ser tractades com a simples mitjans per a aconseguir una finalitat; que les persones no són coses, ni objectes, ni mers recursos. Tant li fa quina suposada i meravellosa finalitat pretenguis amb això —mai és lícit instrumentalitzar les persones. L'abolicionisme tradicional solament considerava persones els éssers humans però ara l'abolicionisme s'ha ampliat als altres animals, a tots els éssers conscients. D'això tracta el veganisme. Defensar l'esterilització dels animals no és més èticament acceptable que defensar l'esterilització forçada dels humans amb el mateix propòsit. Establir un criteri diferent sobre la base de l'espècie no és més que un altre símptoma d'especisme.

Ja que a l'inici d'aquesta entrada Collins enllaçava un article de Gary Francione, jo enllaço un altre sobre la coherència entre fins i mitjans.

Emprar el cos dels animals amb el suposat propòsit d'aconseguir l'abolició no és abolicionisme sinó que és explotació animal. El cos dels animals no és un mitjà per a obtenir res que nosaltres desitgem o estimem. Estar a favor de l'esterilització és adoptar una posició conseqüencialista que considera que els animals són mitjans per a aconseguir alguna finalitat. Això és totalment oposat al veganisme i a l'enfocament abolicionista.

Adoptar els animals és una mesura pal·liativa que pot beneficiar a aquests individus que adoptem però de cap manera pot servir per a aconseguir l'abolició de l'explotació animal. L'única cosa que pot servir per aconseguir aquest objectiu és promoure el veganisme. A part que esterilitzar els animals tampoc té cap utilitat per a aturar la seva domesticació, ni per aconseguir l'abolició de l'explotació animal. Quan algú proclama que està bé usar el cos dels animals per aconseguir l'abolició no està complint amb el veganisme sinó que promou la cosificació dels animals.

Diu Collins que no pretén ofendre ningú amb les seves paraules. Sempre queda bé quedar-te a gust deixant anar barbaritats i després dir que no pretenies ofendre a ningú. Acusa els abolicionistes que s'oposen a l'esterilització de despreocupar-se completament dels animals o fins i tot de "torturar-los", però després diu que no volia ofendre ningú i assumpte arreglat. A mi les seves paraules no m'ofenen, encara que sí que crec que ofenen la veritat i l'ètica elemental. Afirma també Collins que li decep que hi hagi abolicionistes que s'oposen a l'esterilització. La veritat és que les seves paraules no em deceben, perquè no esperava trobar-me cap argument raonat en el seu discurs, com així ha resultat.