Si això és un abús, nosaltres som els abusadors

Fa uns dies va aparèixer la notícia que uns joves havien matat diversos garrins saltant-hi a sobre per divertir-se. Aquest fet s'ha condemnat socialment per ser d'una «crueltat gratuïta» i també s'ha perseguit legalment ja que es tracta d'un cas de «maltractament».

Tots condemnem que hagin causat la mort i un patiment innecessari a uns porcs rebentant-los a cops. Però en aquest escrit sostinc que si consumim animals llavors fem exactament el mateix que el què van fer aquets individus: infligim mal als animals sense una necessitat que ho justifiqui.

Si no els haguessin mort a cops, aquests porcs haurien conegut una mort horrible en un escorxador. Però tot aquest mal i aquesta mort a l'escorxador serien també innecessaris perquè no ens cal menjar animals.

El problema de fons és que considerem que els altres animals són la nostra propietat, així que quan el seu patiment innecessari ens produeix un benefici llavors diem que això està bé. Ara bé, quan el seu patiment innecessari ja no ens beneficia a nosaltres, aleshores diem que no està bé.

Però en tots dos casos, el mal i el patiment que els causem és innecessari. No hi ha cap diferència moral. De la mateixa manera que no hi ha diferència entre matar un ésser humà rebentant-lo a cops per divertir-nos o matar-lo per obtenir plaer menjant el seu cadàver. Els animals no desitgen patir ni morir rebentats a cops ni tampoc apunyalats en un escorxador. En aquest desig d'evitar el mal no hi ha diferència entre humans i altres animals.

El que passa és que nosaltres establim una diferència arbitrària segons valorem instrumentalment si els animals s'han fet servir d'una manera productiva o no. El patiment innecessari que condemnem és solament el patiment que no considerem beneficiós per a nosaltres. Si haguessin estat rebentats a cops en un laboratori amb l'excusa que això podria beneficiar la salut humana llavors ens semblaria bé.

Sigui quina sigui la perspectiva des de la qual ho analitzem, la conclusió és que no podem justificar moralment la nostra explotació sobre els animals.

- Des d'un punt de vista humanitari, hi ha un principi moral que diu que no està bé fer mal als animals innecessàriament, però resulta que als humans no ens cal consumir animals de la mateixa manera que no ens cal rebentar animals per a divertir-nos. En tots dos casos provoquem patiment i mort a altres animals innecessàriament, per mer plaer. Consumir animals és una acció que contradiu el principi moral humanitari que estableix que no hem d'infligir patiment innecessari als animals.

- Des del punt de vista de les víctimes, els animals són éssers conscients que no desitgen que els causem mal ni tenen interès en patir i morir pel nostre benefici. Els altres animals tenen un interès intrínsec en conservar la pròpia vida i intenten evitar el mal i la mort; igual que nosaltres.

- Des del punt de vista empíric; tots els éssers sentents són individus amb voluntat pròpia i que tenen una sèrie d'interessos entre els quals hi ha el desig de supervivència i de benestar. Per tant, des del punt de vista ètic, tractar un ésser sentent com un simple recurs és una violació dels principis ètics més elementals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

L'únic punt de vista que pot trobar acceptable allò que fem als altres animals és el punt de vista de l'egoisme antropocèntric que considera que podem usar els altres animals simplement perquè ells no són humans i perquè en fer-ho n'obtenim un benefici. Aquest és el punt de vista de l'especisme.

Aquests joves van rebentar els animals perquè els divertia fer-ho. Nosaltres mengem animals perquè ens fa plaer fer-ho. Si ells són abusadors, nosaltres també ho som.

Si participem en l'explotació animal, som abusadors d'animals. Pot ser que actuem així perquè seguim una tradició que ens han inculcat des de la infància però això que fem segueix essent un abús contra els animals.

 

Cadena Alimentària o Cadena d'Esclavitud?

 

 

En aquesta nota m'agradaria exposar dues conclusions sobre la suposada «cadena alimentària» que en ocasions es presenta com a argument per intentar justificar que emprem altres animals de menjar. 

La meva primera conclusió és que no seria empíricament correcte dir que l'ésser humà és en el cim de la cadena alimentària o dir que mengem animals a causa d'alguna suposada cadena alimentària que ens condiciona a fer-ho.  

La segona conclusió és que aquest tipus de fet en cap cas justifica moralment la nostra explotació d'altres animals.  

Les raons per haver arribat a aquestes conclusions són les següents:  

 

    Primer; els animals catalogats biològicament com a depredadors naturals [lleons, tigres...] i com a paràsits [mosquits, puces...] se situen per sobre de nosaltres en la xarxa tròfica: a l'estat natural ells s'alimenten de nosaltres i no al contrari. Els humans no som objectivament al cim de cap cadena o piràmide alimentària natural. 

Tal com explica la revista Scientific American sobre un estudi relatiu al nivell tròfic en què se situen els éssers humans: 

«La investigació, dirigida per Sylvain Bonhommeau, de l'Institut Francès d'Investigació per a l'Explotació de la Mar, estima que el nivell tròfic mitjà de la població mundial era de 2,21 l’any 2009, el que ens situa en la mateixa categoria d'altres omnívors com els porcs i les anxoves. De fet, «som més a prop dels herbívors que dels carnívors», diu Bonhommeau. "Això canvia el nostre prejudici que som depredadors superiors".» 

Per tant, des d'un punt de vista científic, no té cap sentit creure que els humans som "el cim de la cadena alimentària" o que estem determinats per alguna inèrcia biològica que ens obligui a menjar animals. 

És cert que els humans som omnívors, però això solament vol dir que estem capacitats fisiològicament per a obtenir els nutrients tant de vegetals com d'animals, però no vol dir que estiguem obligats necessàriament a menjar uns i altres. Una dieta vegana correctament planificada és apta i saludable en totes les etapes de la vida humana. 

 

    Segon; apel·lar a la cadena alimentària com a argument pressuposa que la nostra conducta alimentària en un fet natural, obligat i inamovible. No obstant això, la nostra explotació sobre els altres animals per servir de menjar se sosté mitjançant idees i costums que són culturals i que es poden canviar a voluntat. Com bé aclareix Igor Sanz: 

«La cadena alimentària en la qual participem l'hem creat nosaltres mateixos, així que, més enllà del nostre propi egoisme o alguna extravagant inclinació emocional, quin impediment podria trobar algú per a la seva modificació?» 

Diversos experiments han comprovat que les persones tendeixen a descarregar la seva responsabilitat moral quan actuen seguint ordres. Crec que aquest mateix mecanisme psicològic funciona també amb entitats abstractes o imaginàries com Déu o la Natura. Hom s'excusa de la responsabilitat de la seva conducta al·legant que Déu l'ha manat així o que la Natura l'ha determinat de tal manera. D'aquesta manera, un es veu a si mateix com a part d'un mecanisme inexorable que no pot canviar, en comptes de veure’s com un subjecte que pot triar la seva conducta. 

L'hàbit de menjar és natural però la nostra pràctica de menjar animals és cultural. La naturalesa no ens ha disposat amb apèndixs naturals per a la depredació, ni tampoc ens ha proporcionat les armes, les granges i els escorxadors que fem servir per a explotar els altres animals; tot això ho hem creat nosaltres; són eines i artificis culturals. Els humans hem decidit fer-ho perquè ens convé, però no perquè necessitem fer-ho o perquè estiguem obligats a fer-ho per naturalesa. 

A més, tampoc tindria sentit assenyalar que altres animals mengen animals per intentar justificar que nosaltres també ho fem. Des d'un punt de vista moral, el que altres animals facin no pot ser un criteri de conducta per a nosaltres. Pretendre justificar una conducta al·legant que altres animals actuen d'aquesta manera resulta tan absurd com pretendre justificar una conducta al·legant que altres humans actuen d'aquesta manera. Així ho explica el professor Gary Francione: 

«El fet que els animals mengin altres animals és irrellevant. Per què hauria d'importar que alguns animals mengin altres animals? Alguns animals són carnívors i no poden viure lliurement sense menjar carn. Nosaltres no entrem en aquesta categoria; podem viure sense menjar animals, i cada vegada més gent reconeix que la nostra salut i el medi ambient es beneficiarien d'una dieta sense productes d'origen animal.» 

Des del punt de vista biològic, milions d'éssers humans a tot el món vivim saludablement sense menjar animals. Els éssers humans no necessitem menjar animals per a viure i estar saludables. Una alimentació vegana ben planificada ens aporta tots els nutrients que ens calen per a gaudir de bona salut.

En conclusió, no hi ha cap cadena alimentària que ens obligui a menjar altres animals. Els éssers humans podem tenir una vida saludable sense emprar altres animals de menjar. Així comprovem que no hi ha cap fet biològic que ens condueixi necessàriament a menjar altres animals. Nosaltres podem triar. 

Aquesta suposada idea d'una cadena alimentària en la qual domina l'ésser humà des de la seva cúspide és en realitat un producte ideològic sorgit per a justificar i mantenir un estat d'opressió. És part de l'adoctrinament cultural que ens inculquen des de la infància per a fer-nos creure que som "superiors" als altres animals, així com s'ha adoctrinat també en ideologies similars sobre la superioritat d'uns individus humans sobre altres; com succeeix amb el racisme i el masclisme. No mengem animals a causa d'una suposada "cadena alimentària" que ens obliga a això sinó a causa de l'errònia creença que l'ésser humà és amo dels altres animals i té dret a sotmetre'ls i usar-los per al seu benefici. 

L'evolució biològica no justifica l'antropocentrisme La idea que l'evolució és una piràmide jeràrquica, amb l'ésser humà en la seva cúspide, és un concepte ideològic i no un fet científic. L'antropocentrisme no té cap base científica; és tan sols un prejudici, com ho aclareix el biòleg Paul Patton [N.T: a partir de la pàg. 45]: 

«Una de les idees errònies més difoses sobre l'evolució cerebral és que constitueix un procés lineal que culmina amb les sorprenents facultats cognitives dels humans; els cervells d'altres espècies modernes són representatius tan sols d'estadis preliminars. Tals idees han influït fins i tot en el pensament de neurocientífics i psicòlegs al comparar els cervells d'espècies diferents emprades en l'estudi biomèdic.» 

En contra d'aquesta idea sobre la superioritat humana, que ens permet creure'ns legitimats per a disposar de les vides dels altres animals, podem objectar que els animals són individus que tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres i, per tant, no hi ha cap raó que justifiqui supeditar o menysprear aquests interessos davant dels nostres, atès que són els mateixos interessos. 

Els altres animals són éssers conscients i, per tant, posseeixen interessos relatius a la seva pròpia supervivència i benestar. Els humans i els altres animals sentents no som essencialment diferents en aquesta característica. 

Si un ésser pot sentir llavors és un subjecte, i no un objecte. Per això, el que és correcte és respectar-lo com a un subjecte i no tractar-lo com si fos un objecte que solament té un valor instrumental per a nosaltres.

A més de ser iguals empíricament en el fet particular que sentim, també ho som moralment pel que fa a la consideració que mereixem. Som iguals pel que fa a l'únic requisit necessari i suficient per a ser inclòs com a membre de la comunitat moral: la sentença.

No som la seva veu

"Els animals no solament són incapaços de defensar els seus drets sinó que són igualment incapaços de defensar-se dels qui professen defensar-los. A diferència de nosaltres, no poden desconèixer o rebutjar les declaracions que fan en nom seu." — Tom Regan

Em resulta problemàtica aquesta idea difosa per alguns grups animalistes que afirma que nosaltres som, o hem de ser, “la veu” dels altres animals. Em sembla controvertida per diverses raons.

    Primer; perquè ells no són muts ni inexpressius. Ja tenen la seva pròpia veu. Posseeixen el seu propi llenguatge i la seva forma d'expressió, encara que nosaltres no els puguem entendre.

   Segon; perquè ells no ens han elegit com a representants. Per tant, no en podem ser els portaveus legítims.

    Tercer; perquè allò que en realitat fem sempre és ser la veu dels nostres propis desitjos o de la nostra interpretació d'una teoria moral sobre allò que hem de fer i de la diferència entre el bé i el mal.

És possible que aquest lema que “som la seva veu” ens resulti molt evocador. Però el sol fet que alguna cosa ens agradi no comporta que estigui bé. A molta gent li agrada menjar animals i això no vol dir que estigui bé. Això no és un criteri vàlid. I no importa que la finalitat que es pretengui sigui suposadament bona. No som la seva veu i, per tant, no hauríem de creure ni dir que ho som.

No és correcte confondre la nostra voluntat o els nostres desitjos particulars amb la voluntat o els desitjos dels altres animals. El problema passa quan algunes persones sí que ho confonen: creuen que el que ells pensen i desitgen equival exactament al que altres animals pensen i desitgen en una circumstància particular. Però no és necessàriament així, ja que no podem conèixer el contingut concret de la voluntat i el pensament dels altres animals.

Sabem que els altres animals són éssers sentents; éssers dotats de consciència, éssers amb una ment que tenen voluntat i interessos propis.

Sabem que la lògica moral indica que la seva individualitat i els seus interessos no han d'estar supeditats als nostres desitjos i necessitats; i que ells tenen un valor inherent que no hem de violar per raons instrumentals.

Això, i tot allò directament relacionat amb això, és tot el que podem saber amb certesa. Es tracta de dades objectives que podem comprovar i demostrar. Més enllà d'això, considero que creure que nosaltres podem saber què pensen i desitgen altres animals sobre cada situació de la seva vida seria una simple especulació o una suplantació.

No podem saber què pensarien o opinarien sobre la seva situació específica. Ells no ens parlen ni ens comuniquen les idees en un llenguatge que puguem entendre.

Per tant, no som “la veu” ni els representants de la voluntat d'altres animals. L'única cosa que podem representar són els nostres propis desitjos o, a part, la nostra idea del que és moralment correcte i hem de fer.

Per tot això, penso que no hauríem de dir que som “la veu” o els representants de la voluntat d'altres animals. No actuem en nom d'altres animals, ni en som els portaveus. Tan sols actuem en el nostre propi nom o en allò que considerem que està bé i que estem moralment obligats a fer.

 

«L'activisme animalista i el mètode científic»

 

Aquest text és el primer d'una sèrie d'articles que, basats en l'evidència, tracten sobre l'efectivitat de l'activisme. L'autor és el professor Casey Taft, especialista acadèmic en psicologia, que amablement m'ha donat l'aprovació per a traduir-lo.

El text forma part d'una resposta raonada a la propaganda dels grups benestaristes que: 

    - Difon la idea que promoure el veganisme no és la manera més efectiva d'aconseguir que la gent deixi de donar suport a l'explotació animal; i que...

    - Intenta adornar el missatge antivegà amb referències pseudocientífiques que no tenen evidència provada.

 

***************************

L'Activisme Animalista i el Mètode Científic

Casey Taft

Desembre de 2014

Com algú que ha dedicat tota la carrera a estudiar i practicar el mètode científic tant com a autor com a editor responsable de determinar l'acceptació o el rebuig per a la publicació, estic sorprès per la manca de respecte envers el mètode científic que té l'activisme animalista. Això passa en la preparació d'estratègies, en l'avaluació i en la interpretació de les mateixes. En aquest escrit reflexiono sobre un estudi publicat recentment [“Humane Research Council Study of Current and Former Vegetarians and Vegans"] i la manera com aquesta investigació no s'ajusta al mètode científic establert.

Alguns estudis recents han estat difosos en aquesta mateixa línia i he observat que hi ha activistes que han adoptat, com a resultat, un canvi d'enfocament. Us adverteixo sobre el perill de confiar seriosament en aquests estudis com a base per a preparar l'activisme pel fet que sovint no segueixen les pautes del mètode científic i, per tant, les conclusions que se'n dedueixen són limitades.

Abans d'analitzar l'estudi de l'HRC [Humane Research Council], exposo algunes bases del mètode científic que són habitualment ignorades en la preparació de l'activisme animalista:

    1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Si un estudi no aporta prediccions sobre allò que l'anàlisi de dades ens hauria de mostrar, llavors les hipòtesis no poden ser verificades i l'estudi ha de ser considerat exploratori.

    2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès d'una manera clara usant definicions acceptades.

    3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència.

    4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada.

Per aquells que no estiguin familiaritzats amb l'estudi d'HRC, aquest és un estudi epidemiològic sobre 11.000 subjectes que té com a objectiu comprendre els factors que porten algú a adoptar una dieta vegetariana o vegana a llarg termini. Per a propòsits de l'anàlisi estadístic, els vegans -volent-se referir a aquells que tenien una dieta exclusivament vegetal- i els vegetarians van ser agrupats junts. La principal troballa va ser que hi havia cinc vegades més de persones que havien abandonat la dieta vegetariana/vegana que els que continuaven practicant-la en aquell moment. Això suggereix que l'adhesió a aquest tipus de dietes és mínima i problemàtica.

Basant-se en una sèrie d'anàlisis que comparen aquests dos grups de persones, els autors extreuen una sèrie de conclusions entre les quals inclouen que hem de fer èmfasi en la reducció del consum d'animals –en comptes del cessament complet– i que ens hem de centrar més en com s'aplica el vegetarianisme i el veganisme –en comptes del per què del vegetarianisme i el veganisme.

Ara repassem les bases del mètode científic que he exposat anteriorment per a veure com s'aplicarien en aquest estudi.

1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Els autors no presenten hipòtesis específiques i no mostren les seves prediccions abans de fer l'anàlisi. Per tant, no sabem què pretenen demostrar al començar l'estudi i la interpretació dels resultats ha de ser presa amb precaució.

2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès de manera clara usant definicions acceptades: El veganisme en aquest estudi no va ser definit segons la definició acceptada per la Vegan Society:

"El veganisme és una filosofia de vida que exclou, fins on sigui possible i pràctic, totes les formes d´explotació i crueltat cap als animals ja sigui per alimentació, vestimenta o qualsevol altra finalitat"

Els autors defineixen el veganisme com si fos una dieta, però el veganisme no és una dieta. Més encara, els vegans i els vegetarians van ser agrupats com a iguals tot i que en realitat es tracta de dos grups molt diferents respecte de les seves motivacions sobre el rebuig a l'ús d'animals.

Si s'haguessin assumit les definicions correctes de vegà i vegetarià a l'anàlisi sobre la permanència d'una dieta sense carn, estic segur que els vegans haurien mostrat un índex molt més alt de continuïtat que els vegetarians. La conclusió a partir d'aquesta anàlisi seria que cal promoure directament el veganisme en lloc d'estadis intermedis respecte aquest objectiu.

3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència. Curiosament, les conclusions esgrimides pels autors sobre que hem de preferir un enfocament centrat a reduir el consum de carn –en oposició a abolir-ne el consum– i en el “com” dur a terme una transició a una dieta sense carn –en oposició al "per què"– semblen allunyar-se considerablement del que els resultats mostren en realitat. Les variables més importants que determinen per què algú continua essent vegà o vegetarià es referien a raons relacionades amb els drets animals, el medi ambient o la justícia social. Més concretament, aquells que van indicar que seguien una dieta vegetariana o una vegana a causa de "protegir els animals", "sentiments de disgustos respecte de la carn i els productes animals", "preocupació pel medi ambient", i "la justícia social i la fam al món” eren precisament els que mantenien indefinidament la seva dieta sense carn. Una anàlisi separada va mostrar que el desafiament principal per a mantenir una dieta sense carn entre els participants de l'estudi era que ells no veien el vegetarianisme o el veganisme com una part de la seva identitat.

A través de totes les anàlisis exposades, les variables que feien referència a l'empatia amb els altres van ser les que van mostrar una connexió més gran amb la continuïtat d'una dieta sense carn que aquelles referents a la salut, el gust, la influència social, les creences religioses/espirituals, la moda, o els desitjos. Quan ho fem pels animals, estem més lluny de tornar a consumir productes animals. En altres paraules, l'estudi suggereix que hem de promoure el veganisme segons la definició establerta d'evitar fer mal als animals. I hem de motivar la gent que s'identifiqui com a vegana i elimini els productes animals de les seves vides. En definitiva, els resultats suggereixen que ens hem d'enfocar en el per què del veganisme –acabar amb l'explotació sobre els animals–, posar un èmfasi més gran en animar els altres a evitar fer mal als animals –en lloc de reduir el consum de carn– i treballar per a incrementar la identificació amb el veganisme –en comptes de debilitar-lo.

4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada. Si l'estudi d'HRC hagués estat revisat científicament, almenys alguns dels punts que he assenyalat haurien estat notificats i els autors els haurien hagut de respondre en un document corregit –o refer-ho tot plegat– perquè pogués ser publicat. El procés de revisió per iguals és el que aporta legitimitat a un estudi i demostra que supera un cert llindar de mèrit científic, ajuda a eliminar l'impacte que la parcialitat de l'investigador hagi pogut tenir sobre la interpretació dels resultats, i contribueix a millorar la ciència en general. Reconec que hi ha limitades opcions de publicació per a un estudi d'aquesta naturalesa en revistes científiques, encara que hem de trobar una manera més científicament rigorosa de revisar aquests treballs perquè puguin ser considerats eficaços.

És evident que les dades mostrades aquí són potencialment avaluables i que poden ajudar-nos a respondre qüestions importants. El valor d'aquests esforços es pot reforçar si les qüestions i les interpretacions se sotmetessin a un escrutini rigorós i a la resposta per part d'altres en la comunitat científica i vegana. És important per als qui fem activisme pels animals que llegim investigacions comprenent que la investigació és un procés humà i que hem de ser conscients de les seves limitacions.

Text original en anglès: «Animal Advocacy and The Scientific Method: The Humane Research Council Study»

**************************

Menja amb consciència

«Tots opinem que ens importen els animals i considerem que tenen algun valor moral. Tots estem d'acord que està malament infligir-los patiment i matar-los innecessàriament, i sense importar qualsevol desacord que poguéssim tenir pel que fa a quan ens cal fer-ne ús – tots estem d'acord que el plaer humà, l'entreteniment o la conveniència no poden justificar el causar-los patiment o la mort.» ─ Anna Charlton & Gary Francione

Al llibre «Menja Amb Consciència» totes les principals qüestions relacionades amb l'aplicació del veganisme en l'àmbit de l'alimentació són respostes en parella per Anna Charlton i Gary Francione. És un text dirigit a un públic general, per la qual cosa és molt adequat per recomanar o regalar a les persones del nostre entorn perquè coneguin millor la postura vegana.

El text respon de manera ordenada i didàctica a totes les qüestions principals plantejades sobre el que suposa rebutjar l'ús d'animals per a aliment, i abasta diferents punts de vista: ètic, nutricional, mediambiental... És potser el text més complet que puguem trobar sobre aquest tema específic.

L'objectiu del llibre és demostrar argumentativament que el rebuig a l'ús d'animals és l'única conclusió racional que podem arribar si acceptem que els altres animals no són coses i tenen un valor moral, i que a més aquest rebuig no suposa en cap cas perjudicar la nostra salut i qualitat de vida sinó que fins i tot suposa millorar-la. Així mateix, deixar de consumir animals no vol dir deixar de gaudir del plaer del menjar. La cuina vegana és rica i variada en sabors. (NdT: Web de receptes en català de la iaiavegana).

Si estem d'acord que no és correcte fer mal als animals innecessàriament, aleshores, per coherència, hem de rebutjar que serveixin de menjar, si és que no volem caure en una flagrant contradicció entre la manera que tenim de pensar i la que tenim de viure. El mateix raonament es podria aplicar a la resta de fins [vestimenta, lleure...] pels quals són explotats els animals.

En definitiva, es tracta d'una eina molt útil tant per als qui s'inicien en el veganisme o tenen interès en conèixer-lo, com per a aquells vegans que volen tenir recopilades en un sol document totes les principals objeccions que se solen plantejar sobre aquest tema.

 

Ah! I si després d'acabar-vos us queden més ganes de llegir, no us hauríeu de perdre la magnífica recopilació de llibres relacionats amb la filosofia del veganisme i la seva pràctica al blog Lluvia con Truenos.

 

Una reflexió sobre la importància i allò important

Considero dubtosa la idea que hi ha injustícies més importants que altres. Però fins i tot acceptant que algunes injustícies fossin més importants que altres, això no justificaria que decidim ignorar o incórrer a algunes amb l'excusa que n'hi ha d'altres de més importants. Si suposadament la violació fos un crim menys important que la tortura, que potser això justificaria que cometem violacions? Em sembla evident que no.

Fins i tot si hom pensa que les injustícies comeses sobre éssers humans són més importants que les comeses sobre altres animals, com justificaria això que cometem injustícies a altres animals que no són humans? No ho justifica de cap manera. Si en efecte és injust que emprem altres animals com a mitjans per a les nostres finalitats, llavors no és rellevant el fet que considerem que hi hagi altres injustícies suposadament pitjors o més importants que l'explotació animal.

Si pensem que l'assassinat és una injustícia més important que escopir algú a la cara, justificaria això que escopíssim a algú solament per diversió? El grau de dany que causen les dues accions no és el mateix. Però la injustícia de tractar algú com si fos un objecte sí que és la mateixa. Per això raonem que està malament actuar així. És un error considerar una persona com si fos una cosa i actuar envers ella com si no tingués voluntat i interessos propis. Aquest error moral és el que anomenem cosificació.

Quan assenyalem que una injustícia és menys important que altres el que volem dir sovint és que per a nosaltres és menys important perquè ens afecta menys o perquè ens importa subjectivament menys. Això, però, no implica que sigui menys important des d'un punt de vista imparcial.

Als altres animals que són víctimes d'una injustícia els importa tant protegir la vida i el benestar com ens importa a nosaltres protegir la nostra. Aquesta perspectiva igualitària, més d'acord amb allò que la ciència ens mostra sobre la sentença en els animals no humans, desafia la creença que la nostra consideració moral envers ells ha de ser menys important que la que tenim per altres humans.

A més, la moralitat d'una acció es determina racionalment per criteris objectius. Si altres animals volen viure, protegir la seva vida i ser lliures de sotmetiment, per què els seus interessos bàsics són menys importants que els nostres si es tracta dels mateixos interessos? Si apliquem el principi ètic d'igualtat hem de tenir en consideració moral la individualitat, el benestar i la llibertat d'altres animals al mateix nivell que la nostra individualitat, el nostre benestar i la nostra llibertat.

La doctrina del «mal menor» —que afirma que està bé triar o acceptar un mal si suposadament és menor que un altre— serveix en realitat per a justificar qualsevol mal amb l'excusa que sempre hi ha, o podria haver-hi, un altre pitjor. Per tant, no es tracta de fer una escala de mals per fer servir els més greus com a excusa per cometre aquells aparentment menys greus. Es tracta d'evitar tot el mal que puguem evitar. Un d'aquests mals que podem evitar tots plegats és l'explotació animal, és a dir, considerar i tractar els altres animals com si fossin recursos per als humans. L'oposat a l'explotació animal és el que anomenem veganisme.

Assumir el veganisme no significa menystenir o cometre altres injustícies que afecten éssers humans; tal com de vegades se sol dir. Els Drets Animals i els Drets Humans són posicions compatibles i no excloents. De la mateixa manera que respectar i preocupar-se pels nens no vol dir ignorar o menysprear els adults. Fins i tot encara que algú cregués d'alguna manera que les injustícies comeses sobre nens són més importants, o més greus, que les comeses sobre adults això no justifica que discriminem o explotem els adults.

Independentment de la llista de prioritats que considerem que caldria afrontar, aquesta posició no ens impedeix deixar d'explotar els animals. Encara que considerem que els problemes humans tenen prioritat, ja sigui la gana, la guerra, la pobresa, o qualsevol altre, podem afrontar-los sense necessitat d'explotar els animals. Podem ajudar altres humans i alhora respectar els animals en un sentit molt bàsic, que és el de no participar en la seva explotació. Hom pot involucrar-se en qualsevol tasca humanitària alhora que decideix deixar de consumir animals. No són posicions incompatibles. Hom pot creure que acabar amb la pobresa és una prioritat però això no és incompatible amb respectar les dones, o els nens, i no participar a la seva explotació, no és cert? No hi ha cap raó per no aplicar el mateix criteri als altres animals.

No ens cal emprar altres animals ni per menjar, ni per vestir-nos, ni per divertir-nos ni per tot allò que implica viure i tenir una bona qualitat de vida. És així de simple. Tot el mal que els causem per aquest motiu és innecessari, és evitable i, el que és més important, és injust.

Si els altres animals importen moralment, si reconeixem que tenen un valor moral, i no són coses amb un valor utilitari, i si ens importa l'ètica i la justícia, aleshores el veganisme és l'única conclusió racional des d'aquesta premissa.

Jo no concebo que hi hagi res més important, des del punt de vista moral, que comprendre i assumir aquestes nocions bàsiques que calen per comprendre totes les injustícies que es produeixen cada dia.

«Els éssers humans són solament una de les espècies que habiten aquest planeta. Com els éssers humans, els animals també tenen interessos que es veuen afectats pel que fem. Quan els matem o els torturem són danyats, així com els éssers humans són danyats quan se'ls tracta en aquestes formes. [...] Excloure de la nostra consideració moral altres éssers per la seva espècie no està més justificat que excloure-les per la raça, nacionalitat o sexe. La imparcialitat exigeix ​​l'expansió de la comunitat moral no sols a través de l'espai i del temps sinó també a través de les fronteres entre les espècies.» ~ James Rachels

Adoctrinar en l'especisme (II)

 

 

«Hem estat formats per una història del pensament en la que gairebé no som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les nostres necessitats i costums.» ~Gary Steiner

Els éssers humans hem esclavitzat els altres animals. Els sotmetem a voluntat per a fer-los servir de menjar, de vestimenta, de transport, d’entreteniment, de companyia... i molts altres fins tot cercant el nostre benefici.

Aquesta situació d’esclavitud no es manté al llarg del temps de manera espontània sinó que cal un constructe ideològic que ajudi a mantenir-la per evitar que es vegi qüestionada i assaltada per l’empatia i el nostre sentit moral -com succeeix amb els nens que encara no han assimilat els prejudicis especistes- i amb aquest propòsit sorgeix l’idea que els éssers humans som “éssers superiors” que tenim legitimitat per dominar els altres animals.

Un exemple representatiu d’aquest adoctrinament el trobem en l’Associació Espanyola de Pediatria, que aconsella als pares que no expliquin la veritat als fills sobre la procedència dels productes d’origen animal per tal que així no els rebutgin. Afirmen que amb els vegetals “no hi ha cap problema” però que amb els animals cal esperar una mica “fins que el nen comprengui com funciona la naturalesa [sic]”. Això vol dir, fins que la cultura especista li hagi anul·lat l’empatia i el sentit moral i assimili com a normal la idea que els altres animals existeixen per a que nosaltres els explotem. No és el funcionament de la natura la que ens obliga o condiciona a explotar els altres  animals; és la ideologia especista.

Un estudi dut a terme per Matti Wilks, Lucius Caviola, Guy Kahane i Paul Bloom, de les universitats de Yale, Oxford i Harvard, revela que la tendència per prioritzar la vida dels humans davant la d’altres animals és molt més dèbil en els nens d’entre 5 i 9 anys que en adults. Els resultats suggereixen que les inclinacions antropocèntriques són d’aparició tardana i de naturalesa fonamentalment social.

Des de la infància se’ns educa i socialitza en la noció que la resta d’animals són éssers inferiors que són al món per a ser usats per nosaltres, els humans. Però aquesta idea és un prejudici. No és un fet; no és una veritat i, a més, és una idea que contradiu els principis elementals de l’ètica bàsica.

L’antropocentrisme no és un fet natural; no és una idea inserida a la nostra ment de forma inherent, sinó que és una doctrina ideològica que es difon a la nostra cultura com a paradigma moral i l’objectiu del qual és cosificar els altres animals per a facilitar-ne l’explotació; de la mateixa manera que la cultura masclista cosifica les dones per tal que els homes les puguin dominar i sotmetre a voluntat.

L’especisme no és pas més natural del que ho és el masclisme. Es tracta d’un prejudici construït culturalment per a motivar i perpetuar una determinada estructura d’opressió en la que un grup dominant [els humans] sotmeten i exploten altres individus que no pertanyen al mateix grup [els animals no humans] amb la finalitat d’obtenir-ne un benefici.

Pot ser que existeixi una tendència d’origen biològic que ens motivi a agrupar-nos amb els que s’assemblen més a nosaltres –fet que ajudaria a explicar fenòmens com el racisme o el sexisme- però no és natural tota la ideologia que acompanya la discriminació especista sinó que es tracta d’una construcció cultural que s’ha forjat per a justificar l'opressió envers els altres animals.

Quan, des de nens, se’ns inculquen una sèrie d’idees i hàbits de conducta, llavors ens resulta més difícil qüestionar-los i analitzar-los amb objectivitat. D’aquesta manera acceptem com a normal el que en altres circumstàncies jutjaríem com un error o un crim, d’acord amb el nostre sentit moral.

Si no fos per l’adoctrinament especista que rebem a partir de la infància en tots els àmbits [família, escola i societat], no podríem acceptar l’explotació dels altres animals com una cosa normal. Ho demostra el fet que tantíssima gent rebutgi de manera espontània, per sentit moral, determinades activitats d’explotació animal precisament perquè no han estat educats ni acostumats a fer-les o viure-les; encara que aquestes activitats no es diferenciïn gaire d’altres en les que sí que hi participen habitualment.

La filòsofa Hanna Arendt i el psicòleg Stanley Migran varen dedicar gran part de la seva feina a estudiar com és que els éssers humans que no tenen una naturalesa cruel o psicòpata siguin circumstancialment capaços de recolzar i participar en activitats de violència extrema quan se’ls pressiona socialment. Això passa, en part, a causa que tots tenimuna certa tendència innata a seguir i continuar els dictats del grup de pertinença, ja es tracti de normes establertes en aquest grup o a la voluntat del líder que el dirigeix, i aquesta tendència ens condiciona inclús fins el punt de sufocar l’empatia natural i el raonament moral.

Vivim en una cultura que ens adoctrina en la creença que la resta d’animals existeixen per a servir les nostres necessitats i desitjos. Interioritzem totalment aquesta creença dins el nostre cap a través de rituals socials com, per exemple, la pràctica de menjar animals. Assumim des de nens l’hàbit de participar en l’explotació dels animals sense gairebé ni adonar-nos-en. És per això que, quan algú critica l’existència de l’explotació animal, el rebem sovint com si defensés que respirar aire no estigués bé.

Algunes persones al·leguen que no hauríem d’”imposar” als nens el veganisme. Mentrestant, aquestes mateixes persones inculquen les seves pròpies creences i hàbits als seus fills. A part d’aquesta evident contradicció; si realment no es vol imposar als nens res més enllà del què és necessari, aleshores, per què no se’ls hi explica la veritat sobre el què els hi fem als animals que explotem i que els nens decideixin per sí mateixos? A veure què passa…

No obstant això, per molt que la nostra empatia i consciència moral es puguin veure reprimides  i distorsionades per aquest adoctrinament, podem aconseguir sortir d’aquest marc especista gràcies justament a aquestes mateixes qualitats.

Molts de nosaltres ja hem qüestionat i desafiat aquestes creences que diuen que està ben fet explotar els altres animals, que està bé ignorar que són éssers conscients, que experimenten emocions i sentiments, i que està bé destruir els seus interessos amb l’objectiu d’afavorir els nostres.

A aquesta oposició ètica a considerar els altres animals com si fossin objectes i mers recursos pels humans és el que anomenem veganisme. 

 

Els 8 motius veritables per a rebutjar el veganisme

Aquest article és una versió adaptada d’un article original en anglès. He fusionat el punt 2 amb el 4 perquè ambdós es referien a la gestió de recursos naturals, i he aportat un nou argument en l’espai que quedava en aquest darrer punt.

 

 **********************

 

1-NO T’IMPORTA ABUSAR DELS ANIMALS

Si consideres que és acceptable pagar algú per a confinar un animal en una gàbia o per a clavar-li un ganivet a la gola, (encara que no et calgui fer-ho per a viure i que no hi hagi una raó que ho justifiqui), aleshores és comprensible que rebutgis el veganisme.

 

 
2-ODIES EL MEDI AMBIENT

 

Segons l’ONU, la cria i matança d’animals per a menjar és la causa número u d’emissions de gasos contaminants i és una de les causes que més contribueixen als problemes ambientals més greus a escala local i global. Així que, per a tots els que odien el medi ambient, l’opció més eficaç que poden dur a terme per a destruir-lo és consumir carn, productes làctis i ous.

Es gasten fins a 5 quilos de gra per a produir un quilo de carn. És a dir, imaginem que hi ha un nen mort de gana al teu cantó i tu sostens un recipient amb 5kg de fideus; aleshores et menges 1kg i llences els 4 restants a la paperera. Aquest és el repartiment de recursos que fa la ramaderia. Si penses que això és divertit i acceptable, llavors no has de fer-te vegà.

En realitat, tot això ens remet al punt 1 en tant que els animals, humans i no-humans, depenem directament del medi ambient (aire, aigua, terra) per a sobreviure i per a tenir una bona qualitat de vida. El menyspreu pel medi ambient indica un menyspreu per aquells que hi viuen.

 

 
3. ETS UN LLEÓ

Ets un lleó? Persegueixes la teva presa, la mates amb els ullals i llavors procedeixes a esquinçar-li el cos amb les dents per a menjar-ne la carn? Si és així, probablement ets incapaç de ser vegà.

 

 

4.TAN SOLS T’IMPORTA EL BENESTAR

Si consideres que als altres animals solament els importa evitar el sofriment i aconseguir plaer, aleshores és coherent que recolzis i participis en la seva explotació; sempre que aquesta explotació procuri reduir el sofriment i fomentar el benestar.

 

 
5.ETS PROPIETARI D’UN NEGOCI D’EXPLOTACIÓ ANIMAL

Siguem seriosos. Si ets el propietari d’una granja o d'un escorxador, aleshores tens un interès econòmic en què la gent consumeixi animals. Així doncs, et resultarà molt difícil acceptar que la manera de guanyar-te el sou ve d'uns fets que atempten contra els principis més bàsics de l'ètica.

 

6. CREUS QUE LA FORÇA FA EL DRET

Cada cert temps ens trobem amb individus que pensen que és moralment acceptable abusar d'altres simplement perquè poden fer-ho. Si és el teu cas, llavors el veganisme no és compatible amb la teva manera de pensar.

 

 
7. ETS UN ANIMAL MAMÍFER NADÓ

Les femelles dels mamífers solament produeixen llet després de l'embaràs. Per què? Per convertir ràpidament el fill petit en un adult. Així que, si el teu objectiu és, per exemple, convertir-te a la llarga en un boví adult de 600 quilos, no deixis de beure la llet de vaca.

 

 
8. T'AGRADA EL SADISME

Et causa plaer provocar deliberadament que altres persones (humanes o no humanes) pateixin? Estàs de sort! El consum de productes d'origen animal és una de les maneres més fàcils d'aconseguir aquest plaer i fer que els altres pateixin.

 

**********************

 
Sento que algunes persones poden considerar ofensiva aquesta exposició (és obvi que alguns dels motius tenen intenció satírica) però atès que no he trobat cap argument que refuti el veganisme, ni tampoc cap raó que justifiqui l'explotació animal, és evident que hi ha d'haver alguna causa que expliqui per què els humans discriminem i explotem els altres animals. Algunes de les hipòtesis esmentades poden ser perfectament verídiques, almenys en determinats casos.

 
Hi ha la possibilitat que hagi altres motius? Sí, és clar. Hi pot haver una explicació de tipus naturalista i una altra de tipus cultural. Però, independentment de quina sigui la tesi que expliqui aquest comportament, l'únic que és clar és que no hi ha cap justificació que legitimi la nostra dominació sobre els no-humans.

La insistent confusió sobre el concepte dels Drets Animals

 He trobat una notícia que diu així:

«Noruega crea una unitat de policia per a protegir els drets animals.»

Entenc que la notícia està mal redactada en l'ús dels termes.

    Primer; els animals no humans no tenen drets legals reconeguts. Ni a Noruega ni a cap altre país. Els animals no humans són sotmesos a la condició de propietat. I la propietat no pot tenir legalment drets. Tan sols els qui són considerats com a subjectes poden tenir-los; però la propietat és un tipus d'objecte, no de subjecte.

    Segon; segons la llei, els animals no humans són recursos econòmics. La legislació considera els animals no humans com a béns mobles que estan al servei dels humans. Per això existeixen els vivers, les granges d'animals, els escorxadors i altres centres d'explotació que comercien amb les vides dels animals per a benefici humà. Aquesta és la situació actual a tots els països del món.

La funció de la policia consisteix a protegir la propietat animal davant de possibles usos o ingerències que no estiguin reconegudes per llei. Per exemple, es considera que fer puntades de peu a un gos per pura diversió no és una finalitat acceptable i llavors es prohibeix. Però no perquè es reconegui que el gos té drets, sinó perquè la llei regula límits de l'ús de la propietat; de la mateixa manera que la llei prohibeix calar foc a casa nostra. És una simple regulació en l'ús de la propietat. Ni les cases ni els animals no humans tenen ni poden tenir drets legals reconeguts mentre estiguin sotmesos a l'estatus de propietat. Els qui tenen drets legals reconeguts són els propietaris: els humans.

És que potser prohibir que les cases siguin incendiades significa reconèixer que les cases tenen dret a la vida o dret a la integritat física? Per descomptat que no. De la mateixa manera és absurd parlar de "drets dels animals" quan la llei regula l'ús que fem dels no-humans com a propietat dels humans.

Curiosament la pròpia notícia aclareix que el motiu real que impulsa aquesta legislació és la intenció de protegir els humans:

«La iniciativa es va crear sota l'argument que qui fa mal a un animal és capaç de fer mal a un humà.»

No ens ha de sorprendre que l'objectiu de la llei sigui protegir de manera específica els éssers humans. Les lleis —en plena consonància amb la mentalitat especista predominant a la nostra societat— solament reconeixen els humans com a persones amb drets. Si la llei protegeix d'alguna manera altres animals és en realitat perquè això beneficia els humans.

És així com està estructurat el nostre sistema legal i no pot funcionar d'una altra manera en el context actual. Per tal que això canviés s'hauria d'abolir primer l'estatus de propietat sobre els no-humans i seguidament reconèixer-los com a persones jurídiques. Òbviament això és impossible a la pràctica a curt termini. Per arribar a aquest punt primer hi hauria d'haver una majoria social que rebutgés la utilització d'animals no humans com a recursos per als humans, a través del veganisme.

Per si no n'hi hagués prou, el contingut de la notícia no es limita solament a desinformar sinó que també delira fins al punt d'afirmar que Noruega ha entès que els animals tenen dret a la vida:

«Mentre ens anomenem humans, hem de respectar que els animals mereixen tant de respecte com nosaltres i que el seu dret a viure és igual que el nostre. Noruega ho entén a la perfecció i ha creat una unitat de policia encarregada de protegir els drets dels animals.»

Tota la notícia és un complet absurd tal i com està escrita.

Si fos cert que Noruega reconeix, per exemple, el dret a la vida d'altres animals, aleshores, per què maten animals per a servir de menjar? Per què és legal la caça, la pesca, els escorxadors i altres activitats que sistemàticament tenen com a finalitat destruir la vida dels animals no humans?

Si realment se'ls reconegués el dret a la vida llavors ja no se'ls podria matar per a aquests propòsits, igual que no es pot matar éssers humans per a servir de menjar o per a fer abrics. Com encertadament aclareix el professor Gary Francione sobre el concepte del que és un dret:

«Un dret és protecció no conseqüen-cialista per a un interès: això significa que protegim aquest interès encara que hi hagués conseqüències bones en un sentit general si no ho féssim.»

Però mentre els animals continuïn sotmesos a la condició de propietat, qualsevol iniciativa legal l'única cosa que podrà fer és regular l'ús que els humans fan dels no-humans. Exactament el mateix que passava al segle XIX, quan existia l'esclavitud humana que sotmetia milions d'éssers humans a ser propietat d'altres humans.

Per tant, la qüestió que ens hauríem de plantejar en primer lloc és: és just que considerem els altres animals com a propietat nostra?

Sabem que els altres animals no són objectes: posseeixen sensibilitat i interessos propis. En considerar-los com a propietat, els cosifiquem i vulnerem els seus interessos perquè nosaltres puguem obtenir un benefici mentre destruïm la seva llibertat i les seves vides. Els discriminem de la comunitat moral pel simple fet de no ser humans.

Si entenem que és injust discriminar moralment els individus per la raça o el sexe, no és igual d'injust discriminar per l'espècie? Aquest és el veritable centre de tota la qüestió que plantegem.

D'altra banda, aquesta confusió que denuncio està fomentada també per l'existència del terme «Dret Animal» que fa referència a un àmbit jurídic que tracta sobre l'estatus legal dels animals no humans.

Tot i això, el Dret Animal no equival que els animals tinguin drets. Això tan sols vol dir que hi ha una part de la llei que es dedica a postular les normatives legals que afecten específicament els animals no humans. En aquest àmbit, hi ha alguns juristes que proclamen a favor de dotar els animals no humans de l'estatus de persones jurídiques per treure'ls de la condició de propietat; perquè mentre els no-humans siguin propietat humana mai no podran tenir drets.

En definitiva, hem vist que com a conseqüència de la manca d'interès i de coneixement, la redacció de les notícies són enganyoses i desinformen sobre quina és la situació real dels animals a la nostra societat, i dificulten així que hi hagi un qüestionament seriós sobre el problema que suposa la relació moral que tenim amb ells.

Anomenar "drets" les regulacions sobre la manera com són explotats els animals no humans és un exemple notori del mal ús dels mots i dels conceptes, cosa habitual a l'hora d'informar sobre aquesta qüestió.

Per entendre millor el que significaria realment reconèixer que els altres animals tenen drets, recomano llegir l'article titulat: «Drets Animals, En Poques Paraules».