«Per la igualtat animal» Joan Dunayer

Aquest text és una conferència llegida per Joan Dunayer durant una convenció animalista celebrada a Àustria. L'autora argumenta amb gran agudesa en favor de la igual consideració de tots els éssers sentents —el que denomina com a igualtat animal— i explica per què no és racionalment defensable la idea que uns animals tenen més valor moral que altres, incloent-hi els humans.

**********

Per la igualtat animal

Joan Dunayer

Setembre 2002

Quan estava escrivint Animal Equality, un amic em va preguntar sobre el títol del llibre. Realment volia dir que tots els animals són iguals? Sí, això volia dir. Així com la igualtat humana, la igualtat animal no vol dir iguals capacitats. Significa que tots els animals tenen un dret igual a la consideració moral i a la protecció legal. I amb “tots els animals” vull dir tots els éssers sentents, cada criatura que pugui sentir. És raonable i correcte tractar qualsevol criatura amb sistema nerviós com a capaç de sentir. És raonable pels avantpassats comuns i les similituds fisiològiques de tots els sistemes nerviosos. És raonable perquè les criatures amb un sistema nerviós actuen com si sentissin. És correcte perquè hauríem de donar el benefici del dubte quan es tracta de consideració moral. Com que tots els éssers que poden sentir necessiten protecció, tots els éssers que poden sentir compleixen els requisits per a tenir drets. L'únic criteri per tenir drets hauria de ser el de la sentença.

Alguns teòrics dels drets animals estan en desacord amb aquesta idea. Al seu nou llibre Drawing the Line: Science and the Case for Animal Rights, l'advocat Steven Wise afirma que els animals que "més mereixen" drets legals tenen "certes capacitats mentals avançades". Segons Wise, un animal mereix drets bàsics si pot desitjar, actuar per tal d'aconseguir allò que desitja, i té algun sentit de si mateix, encara que sigui poc clar. Al meu entendre, tots els éssers sentents probablement satisfan aquests criteris. Ingereixen menjar i fan altres coses, com ara amagar-se o fugir, cosa que indica un cert sentit de si mateixos, algun sentit que són ells els qui necessiten menjar, que són ells els que estan en perill. Però Wise realment té un criteri més estricte: exigeix ​​que els animals demostrin capacitats mentals similars a les humanes en situacions planejades, o almenys observades, per investigadors professionals, com ara experimentadors de laboratori.

Per exemple, Wise considera les proves del mirall d'autoreconeixement com a indicadors de si un animal és autoconscient o no. A la prova estàndard de reconeixement davant del mirall, un investigador posa una marca vermella sobre el front d'un animal anestesiat. Si, quan l'animal es desperti i miri el mirall, es toca la marca, s'assumeix que té autoreconeixement perquè ha identificat la imatge al mirall com la seva. Wise admet que alguns animals han fallat les proves del mirall d'autoreconei-xement, aparentment, per dificultats visuals en comptes de cognitives, com ara que el mirall sigui massa petit per a la seva mida corporal. Quan s'ha modificat el test, altres membres de la seva espècie l'han superat. La prova d'autoreconeixement davant del mirall requereix que els animals no humans es reconeguin a si mateixos emprant maneres de reconèixer individus principalment humanes: la vista en comptes de, per exemple, l'olor o el tacte.

L'enfocament de Wise és ple de problemes pràctics i ideològics. En primer lloc, el plantejament fa que sigui impossible per a la majoria d'animals aconseguir drets legals alguna vegada. Ell requereix que el sentit de si mateix sigui provat —segons les seves paraules. Donat que hi ha milions d'espècies d'animals, requeriria investigacions interminables. De fet, al seu llibre Wise sol·licita repetidament més investigació. Cita extensament experimentació amb animals mantinguts captius a laboratoris. Basant-se en aquestes investigacions, puntua els animals en base al suposat grau d'autonomia. Reservat per als humans, una puntuació d'1 representa el nivell més alt d'autonomia. Per merèixer drets legals bàsics, un animal ha de rebre una puntuació d'autonomia de 0,7 o més. Com determina Wise, fins ara només sis espècies estan clarament qualificades per a tenir drets: els humans, els ximpanzés, els bonobos, els goril·les, els orangutans i els dofins de nas d'ampolla. Amb menys seguretat, Wise també promou els drets per als lloros grisos africans i, provisionalment, per als elefants africans. Però adverteix: si una prova d'autoreconeixement davant del mirall es facilita a alguns elefants africans i no la superen, baixarà la seva puntuació d'autonomia de l'espècie a 0,68 o menys, fent fora els elefants africans de la categoria d'aquells que mereixen drets. "No en sabem prou" sobre "la majoria d'espècies" per a determinar si tenen prou autonomia per a tenir drets bàsics, diu Wise. Aparentment, "la majoria d'espècies" seran desafortunades fins que "nosaltres", ell en realitat, en sàpiga prou.

Al seu primer llibre, Rattling the Cage, Wise descarta totalment la idea que els insectes puguin raonar. Li vaig dir que jo coneixia moltes evidències que les abelles i altres insectes raonen. Va sol·licitar referències. L'evidència que li vaig proporcionar incloïa el següent: Quan una colònia d'abelles necessita un lloc nou per al rusc, les abelles exploradores cerquen una cavitat amb una localització, sequedat i mida apropiades. Cada exploradora avalua els llocs potencials i quan tornen informen ballant sobre l'indret que els sembla més recomanable. Una abella exploradora pot anunciar un lloc durant un període de dies, però revisa repetidament la seva elecció. També examina els llocs proposats per altres. Si la troballa d'una germana demostra ser més desitjable que la seva pròpia, l'abella deixa de promoure'n l'elecció original i comença a ballar a favor del lloc superior. En altres paraules, ella és capaç de canviar de parer i de "vot". Generalment els membres de la colònia arriben a un consens.

Una altra evidència: Investigadors de la Universitat de Princeton han mostrat a algunes abelles mel·líferes captives aliments col·locats en un pot enmig d'un llac. Quan les abelles van ser alliberades per a retornar a la seva colònia propera, van informar de la localització del menjar a les seves germanes. Cap abella va sortir a cercar el menjar. Aleshores els investigadors van moure el menjar a l'altra riba del llac. Van tornar a mostrar-ne la localització a les abelles captives. De nou les abelles van volar de tornada als ruscs i li van dir a les seves germanes on trobar el menjar. Endevinen què va passar? Aquesta vegada moltes altres abelles van sortir ràpidament, volant sobre el llac fins al menjar. Les abelles tenen un mapa mental del seu entorn. Una localització d'aigua, al bell mig del llac, no tenia sentit. Però la nova localització —sobre terra— era plausible. Les abelles processen la informació que reben i jutgen depenent de la plausibilitat. Per a la seva "meravella i horror", Wise va trobar aquesta evidència persuasiva. Ell ara concedeix a les abelles la capacitat de raonar.

Bé: no hauria d'haver-se sorprès tant. La capacitat de raonar té un valor de supervivència per als insectes, així com ho té per als humans. Tot i això, encara que les abelles aparentment formen opinions i canvien de postura, comprenen conceptes com "igual" o "diferent", comuniquen informació tal com la direcció o la distància fins a la font d'aliment emprant un sistema abstracte de símbols, i mostren altres evidències de capacitat de raciocini... no estan qualificades per a tenir drets, segons Wise. Per què no? Perquè, segons diu, són invertebrades. Si elles fossin vertebrades —com nosaltres— llavors els donaria un 0,75 o un 0,8 i mereixerien drets. Mala sort, abelles.

De manera semblant, encara que el lloro gris africà Alex "ha demostrat capacitats mentals extraordinàries per ser un animal amb el cervell d'una nou", Wise no classifica els lloros grisos africans entre els animals que incontestablement mereixen drets: segons ell, són massa distants dels humans evolutivament. Les seves capacitats cognitives es poden haver desenvolupat independentment de les nostres, al llarg d'una línia ancestral diferent. Tot i així, encara que els lloros grisos africans tinguin les capacitats que es requereixen, no haurien de rebre total consideració si l'origen d'aquestes habilitats difereix de l'origen de les nostres habilitats. Això és com dir que el meu cotxe Honda Civic del 1998 és millor que el teu perquè el teu ve d'un proveïdor diferent. Menys propers als humans no significa menys intel·ligents, fins i tot si definim intel·ligència com a intel·ligència de tipus humà. Els pops aparentment tenen més intel·ligència de tipus humà que les granotes, però estem relacionats de manera molt més propera a les granotes.

Quan Wise, condescendentment, es refereix al cervell de mida d'una nou d'un lloro, és ell qui està demostrant una ment petita. Els humans s'enorgulleixen de posseir un cervell gros, però els elefants i molts cetacis tenen cervells més grossos, més pesats que els nostres i amb més cèl·lules nervioses. Per al seu pes corporal, moltes aus petites i mamífers tenen cervells més pesats que el nostre. Els cervells de molts petits vertebrats mostren una major densitat neuronal i interconnexió. Cervells més grossos no són necessàriament més eficients ni poderosos que els cervells més petits.

Wise proposa calcular la intel·ligència dels animals no humans donant-los proves dissenyades per a nens humans, encara que, segons admet ell mateix, les proves dissenyades per a nens poden no ser vàlides per a no-humans. Comparar els no-humans amb nens humans insulta els no-humans. Algunes aus, com els trencanous americans, poden recordar milers de localitzacions a la terra on van enterrar llavors. Quina prova dissenyada per a nens, o fins i tot humans adults, podria revelar això? Si els goril·les adults i els dofins de nas d'ampolla captius poden assemblar-se a nens humans, és perquè certs humans trien veure'ls així i perquè estan situats en entorns empobridors que permeten una escassa expressió de les seves capacitats naturals d'adults.

Segons Wise, com més sembli una ment no humana ser "tan simple" com la d'un nen -o "tan sols diferent"- més feble serà reclamar els seus drets. Igualar "diferent dels humans" amb "menys" és l'essència de l'especisme. Biològicament, els homes difereixen de les dones i cada individu humà difereix dels altres, però les diferències no són moralment rellevants perquè tots els humans, essent capaços de sentir, necessiten i mereixen igualment consideració moral. El mateix passa amb els humans i no-humans. Les diferències no són moralment rellevants per a la qüestió de drets bàsics.

Els arguments de Wise estan plens de contradiccions. Emprant un home amb un coeficient d'intel·ligència de 10 com a exemple, Wise reconeix que alguns humans tenen "poca" autonomia. Mentre que Wise reconeix un ampli rang d'autonomia humana, tracta l'autonomia dels no-humans com a bàsicament constant al llarg d'una espècie particular. A l'esquema de Wise, si Alex el lloro gris africà mostra prou intel·ligència de tipus humà per merèixer drets, tots els lloros grisos africans els mereixen. Si mitja dotzena d'elefants africans no passen les proves d'autoreconeixement, cap elefant africà no estarà qualificat per a tenir drets. En realitat, les capacitats mentals i altres trets varien àmpliament dins de les espècies de no-humans, així com passa entre els humans.

Wise defensa el seu èmfasi a l'autonomia al·legant que així és com els jutges pensen sobre l'autonomia. No, no és així com ho fan, tret que en un cas particular sorgeixi la qüestió de l'autonomia. I fins i tot aleshores, els jutges no tracten els humans capaços de sentir que aparentment tenen menys autonomia com a coses sense drets. Com assenyala Wise mateix, els tribunals consideren que els humans amb un coeficient d'intel·ligència de 10 tenen drets. Els jutges tenen en consideració el benestar dels nens petits i altres humans que no tenen prou autonomia per a prendre decisions importants respecte al seu propi benestar. En aquests casos, el tribunal o un tutor pren la decisió tenint en compte el millor per als interessos de l'individu. Siguin autònoms o no els dofins de nas d'ampolla, quan els dofins adquireixin drets, els humans hauran d'actuar com a tutors legals. Un dofí no pot sol·licitar a un tribunal que l'alliberin d'una presó aquàtica o d'un laboratori. Els humans ho han de fer. Atès que els animals no humans no poden al·legar res a favor seu o exposar quin destí prefereixen davant d'un tribunal, quin sentit, moral o legal, té provar d'estimar el seu grau d'autonomia?

Wise diu que estima l'autonomia dels no-humans en termes d'intel·ligència humana perquè “la llei mesura els animals no humans amb una vara de mesurar humana”. La llei no mesura les capacitats dels no-humans. Mesura el valor econòmic dels no-humans i, en molt menor grau, el valor emocional per als humans. Considera els no-humans com a propietats. No era l'objectiu canviar la manera com la llei veu els animals no humans?

Wise fracassa a proporcionar alguna raó lògicament consistent per al criteri d'autonomia severament restrictiu. Tampoc no proporciona cap evidència que el tipus de canvi radical necessari per a emancipar els no-humans pugui provenir de l'opinió judicial en comptes de la legislació. Wise compara repetidament l'esclavitud dels no-humans amb l'esclavitud dels negres a Amèrica. Bé, l'opinió judicial no va alliberar els negres. Les opinions judicials van reforçar repetidament l'estatus de propietat dels negres com a esclaus. La legislació va alliberar els negres. I els va alliberar a tots, no solament a aquells amb la pell més clara, ni solament als que haurien obtingut una puntuació de 0.7 o més en la blancor.

Ens cal crear el mateix tipus d'indignació moral que els abolicionistes americans van crear sobre l'esclavatge negre, fins que la força de l'opinió pública faci que la legislació reconegui la sentença com la base per als drets. Si algun individu jutja que un ximpanzé és un subjecte de drets perquè el ximpanzé mostra intel·ligència semblant a la dels humans en comptes de perquè el ximpanzé sigui capaç de sentir, haurem establert el tipus de precedent equivocat. No volem que uns quants animals no humans siguin considerats com a humans honorífics. Volem acabar amb la humanitat com la base dels drets.

El filòsof Peter Singer ha elogiat Wise per respondre suposadament a la pregunta "On hauríem de traçar la línia?" respecte a quins éssers haurien de rebre consideració moral per a tenir drets legals. La resposta sempre ha estat molt més simple del que Singer o Wise ens farien creure. La línia hauria de ser traçada entre tots els éssers sentents i tots els éssers no sentents. Si una criatura té un sistema nerviós, és raonable assumir que pot sentir. Si pot sentir, necessita protecció —és a dir, drets legals. Fi de la història.

De fet, Singer no creu que cap animal, incloent-hi els humans, hauria de tenir drets inviolables. Ell creu que el benestar de l'individu o la seva vida pot ser sacrificat per al “bé general”. En altres paraules, em pots esclavitzar a mi, o a una vaca, si aquesta esclavitud millorés substancialment o perllongués la vida dels altres. Pots sotmetre'm a vivisecció, o a un ratolí, si —has d'ampliar la teva imaginació per això— sotmetre'm a vivisecció a mi o al ratolí salvés nombroses vides. Encara que Singer ha promogut la consideració moral de tots els éssers sentents, no considera que tots els animals tinguin dret a la vida. De fet, ell es refereix a alguns animals, com ara els peixos, com a "reemplaçables". Els explotadors d'animals fan el mateix: parlen de "vedelles de reemplaçament", "truges de reemplaçament"... Segons la visió de Singer, atès que la majoria d'humans tenen llaços socials, un "major grau d'autoconsciència" i un "sentit vívid de la seva pròpia existència en el temps", la majoria d'humans tenen vides més riques i valuoses que les dels peixos, pollastres, i la majoria d'altres no-humans, i estan, per tant, més legitimats a viure.

Com els arguments de Wise, els de Singer són confusos. Se sap que: primer, els pollastres i peixos estableixen relacions profundes i duradores quan se'ls permet fer-ho. Segon, els trets que Singer cita que incrementen la qualitat d'una vida també poden disminuir-la: els llaços socials causen tant pena com plaer, els pensaments sobre el passat i el futur causen remordiment i por així com satisfacció. Tercer, no podem saber el grau d'autoconsciència d'un no humà o calcular com experimenta intensament la vida. És el plaer que sent un gos corrent a través d'un prat, o el d'un llangardaix al sol, o el que sent un còndor planejant des de grans altures, més gros o més petit que el plaer que un músic sent escoltant un concert de Mozart? Ningú no ho pot dir. De fet, fins a cert punt, depèn del gos, llangardaix, còndor i músic concret. Quart, la manca de respecte de Singer envers els pollastres, peixos i molts altres animals no humans, és inconsistent amb el que exposa a la seva pròpia filosofia, que valora els individus benignes més que aquells que, en general, causen mal. Sota aquest criteri, els pollastres i peixos són més valuosos que la majoria dels humans, que innecessàriament causen gran patiment i mort —per exemple, menjant o portant productes derivats d'animals. Cinquè, és simplement injust desmerèixer individus –humans o no humans– perquè no estiguin enamorats o sigui menys “autoconscients” que altres. Les lleis igualitàries no donen menor consideració i protecció als humans que no tenen llaços socials o que sembla que no reflexionen sobre el seu passat i futur. Els no-humans mereixen la mateixa justícia.

El fet és que Singer veu solament alguns animals com a individus —aquells que s'assemblin ostensiblement a ell mateix. No veure individus diferents d'un mateix com a individus és l'essència de tots els prejudicis. Així com els racistes veuen els individus humans com a exemplars d'una raça particular, els especistes veuen els individus no humans com a mers representants d'una espècie. El tret clau de l'especisme és negar la individualitat dels no humans. En realitat, cap animal no és reemplaçable. Tant físicament com mentalment, cada ésser sentent és únic. Cada cranc, cada corb, cada mosca és un individu que té una experiència vital única i que mai no existirà de nou. Però així no és com els explotadors ho veuen: per exemple, la indústria de la carn. Segons la visió de la indústria de la carn –i de la dels menjadors de carn–, els pollastres, peixos i altres no-humans poden ser matats per milers de milions cada any sempre que altres de les seves espècies romanguin disponibles per a futures matances. En essència, Singer té el mateix punt de vista.

En requerir que els no-humans demostrin trets com els dels humans, i en establir un rang dels no-humans d'acord amb això, Wise i Singer perpetuen la noció de la supremacia humana. Aquesta noció danya els humans així com danya els no-humans. Durant segles, els blancs han identificat figurativament els negres amb animals no humans, suposadament inferiors, anomenant-los "negres" i "bèsties". Els nazis anomenaven els jueus "animals" i "plaga". La creença en una jerarquia d'éssers superiors i inferiors està darrere de totes les nocions d'inferioritat humana: la suposada inferioritat de negres, jueus, dones, estrangers... Si no hi ha jerarquia d'individus llavors a ningú no poden denegar els mateixos drets i protecció sobre la base que són menys humans o subhumans.

Fins i tot si tots els no-humans no tinguessin una capacitat de raciocini similar a la dels humans, els no-humans no serien inferiors. Per què equiparar característiques humanes amb superioritat? Per què nosaltres les posseïm? En el mateix sentit envanidor i arbitrari, un excel·lent cantant podria dir: "Jo puc recordar melodies complexes i cantar-les amb bellesa. La capacitat per fer això implica superioritat." Aleshores els humans vocalment agraciats, moltes aus cantores, i potser alguns altres no-humans com les balenes geperudes, estarien al cim de la jerarquia. Al nivell inferior de la jerarquia estarien aquelles criatures que no tenen absolutament cap capacitat de cant, com Britney Spears. Com que la cultura humana es basa en la comunicació verbal i la tecnologia, els especistes tendeixen a estimar la intel·ligència en termes d'aquestes capacitats. Tot i això, si definim la intel·ligència d'acord amb una percepció basada en l'evidència, no distorsionada pel prejudici i el mite, els humans queden desafavorits en la comparació amb altres animals. Mentre que considerem els no-humans com a éssers sense ment, els membres de "l'espècie racional" barallen pels resultats dels partits de futbol; fumen, menjar i beuen fins a la mort; enverinen l'aire, l'aigua i la terra de què depenen; creuen que altres religions són falses però que la seva és la veritable, i paguen per veure pel·lícules protagonitzades per Arnold Schwarzenegger.

Fins i tot d'acord amb els estàndards humans convencionals, una truita de riu adulta és en molts sentits més conscient que un humà nounat o senil, i un colom o una rata tenen més capacitat d'aprenentatge i raonament que molts humans amb discapacitats mentals. Si cap animal no humà pot resoldre equacions complexes o escriure tractats filosòfics, tampoc no poden la majoria d'humans. Alguns humans no poden ni tan sols utilitzar els números ni les paraules.

Pel que fa als drets bàsics, el grau individual d'intel·ligència és moralment irrellevant. El grau d'intel·ligència és simplement una excusa per privar els no-humans de la seva llibertat, benestar i vida. L'excusa és inconsistent. Encara que la persecució dels humans en base a la raça, el sexe, o alguna altra característica biològica que comporta un gran debat sobre la inferioritat i superioritat, poca gent donaria la benvinguda a lleis que protegeixin els humans en proporció a les seves capacitats. En una democràcia, la llei protegeix tots els animals humans, sigui quin sigui el seu grau d'intel·ligència.

Una societat democràtica priva de llibertat els humans només si creuen que han perjudicat premeditadament els altres. La majoria de no-humans no fereixen seriosament ni maten excepte per una necessitat immediata i directa de supervivència, com quan un lleó mata la presa. Ells són innocents de causar danys seriosos premeditadament. Atès que els no-humans que causen danys innecessaris poden no tenir un sentit d'estar actuant incorrectament, ells també haurien de ser considerats com a innocents —així com els humans que no poden distingir entre allò correcte i incorrecte no són considerats responsables de danyar o matar a altres humans. Per contra, la majoria dels humans són culpables. Així on els depredadors maten per sobreviure, els caçadors esportius i pescadors fereixen i maten per entreteniment. Allà on els no humans rarament prologuen l'acte de matar, els toreros, vivisectors i altres humans torturen rutinàriament fins a la mort. Cada dia, els proveïdors de carn maten milions d'aus, mamífers i peixos pel benefici econòmic. Per simple conveniència i sabor, els consumidors consumeixen els seus cossos i secrecions. Directament o indirectament, la majoria d'humans participen de forma rutinària i sabent la imposició innecessària de patiment i mort. Mentre que es presumeix de la "compassió humana", la nostra espècie tracta els no-humans —i sovint els humans— amb extrema injustícia i crueltat.

Entre els humans, la justícia està basada en la innocència i la culpabilitat, i es presumeix que una persona és innocent tret que hi hagi evidències convincents que indiquin el contrari. Per què no s'aplica el mateix principi entre les espècies? Per què els animals no humans –que són innocents– no gaudeixen d'un dret legal a la llibertat i la vida? L'especisme descansa sobre un doble raser. Hem de denunciar contínuament aquest doble raser.

Hem de posar fi a l'estatus de propietat dels animals no humans. Actualment, la majoria de les anomenades lleis "de protecció animal" legitimen l'explotació: simplement estableixen estàndards per al confinament, l'esclavització, la provocació de ferides i la matança d'animals no humans. Com les lleis que establien normes per a l'esclavitud negra a Amèrica, aquestes lleis de “protecció animal” haurien de ser abolides. En canvi, ens calen lleis que prohibeixin als humans violar els drets dels no-humans. En principi, les mateixes lleis que protegeixen els humans protegirien els no-humans, estenent a tots ells els drets aplicables actualment reservats per als humans.

Com podem persuadir els legisladors d'aprovar les lleis que cerquem? Persuadint la societat. Ens cal convèncer la societat que la vivisecció, l'esclavatge de la indústria alimentària i les matances, i altres formes d'abús especista, estan moralment malament —són atrocitats, de fet. Per aconseguir això, necessitem exposar contínuament el patiment i la mort que aquestes pràctiques infligeixen, així com el prejudici i la il·lògica injustícia que nega els seus drets als no-humans.

Qüestiona els qui accepten i participen en l'abús especista: "Si no tenim dret moral a ferir i matar altres humans excepte sota circumstàncies extraordinàries com la defensa pròpia, què ens dóna dret a ferir i matar rutinàriament els no-humans? Si creus que està malament sotmetre a vivisecció un humà, sigui quina sigui la seva capacitat mental, per què no creus també que està mal viviseccionar una rata? Si no mataries un humà i menjaries les seves restes tret que estiguessis morint-te de gana —i potser ni tan sols així— per què menjaries les restes d'un porc assassinat?" Si una persona respon "Simplement m'importen més els humans, i no hi veig res malament", continua: "A no ser que siguis injust, no promouries que els membres de la teva família, gènere o raça tinguessin més drets que altres humans. Aleshores, per què creus que és acceptable per als membres de la teva espècie que tinguin més dret que altres animals?, voldries que els teus drets depenguessin de si pertanys al grup favorit? Si o valores la vida d'una rato o un porc, la rata o el porc sí que ho fan."

Quan argumentem a favor dels drets dels animals, argumentem contra totes les formes d'abús especista. Si en canvi argumentem sobre la base de, per exemple, els beneficis per a la salut del veganisme o la invalidesa científica de la vivisecció, hem d'argumentar cas a cas, fins i tot aliment a aliment o experiment a experiment. A més, aquests arguments són nocius mentre suggereixen que és moralment acceptable danyar els animals no humans si danyar-los ens beneficia. L'argument de la salut suggereix que estaria bé menjar carn si la carn fos saludable. L'argument científic suggereix que estaria bé viviseccionar si la vivisecció fos de gran valor científic. Així que si empres arguments de salut, científics, o altres no relacionats amb els drets animals, si us plau, assegura't que també emfatitzes que les pràctiques a què t'oposes estan moralment malament.

Gràcies per treballar per a la igualtat animal.


Text original en anglès: Animal Equality by Joan Dunayer

**********

Per cert, ningú no hauria de creure que la corporació autodenominada "Igualtat Animal" té cap relació positiva amb la filosofia de Dunayer més enllà de la coincidència nominal. Recomano consultar 1, 2 i 3 per si algú ho arribés a suposar.

Una observació sobre l’oli de palma

Algunes persones jutgen que l'oli de palma no és ètic en tant que la seva producció comporta fer mal als orangutans. Ara bé, penso que hauríem de preguntar-nos en què es diferencia aquest cultiu de la resta de cultius? La veritat és que el cultiu d'oli de palma no solament fa mal als orangutans sinó segurament també a altres animals sentents que habiten a la natura però als quals no se'ls fa prou atenció pel simple fet que no són primats.

Crec que el cultiu de palma no és essencialment diferent de qualsevol altre cultiu. Tot cultiu agrícola a gran escala perjudica els animals lliures que habiten a la natura. Així que el perjudici que comporta la producció de l'oli de palma no es diferencia gaire del de la resta de vegetals que es produeixen. Per exemple, el cultiu de cacau arrasa els boscos, però aquest cultiu no afecta directament els primats, encara que sí a molts altres animals que no són primats.

Per tant, si l'oli de palma ha rebut tanta atenció és a causa que durant la seva producció es maten primats no humans -en concret oraguntans- i hi ha una major preocupació per aquells animals que s'assemblen més als humans. Però cap producció agrícola està exempta de danyar els animals de diverses maneres, ja sigui de manera deliberada o accidental. La majoria d'aquests animals solen ser insectes, rosegadors i aus.

L'agricultura com a activitat no implica emprar animals i, atès que necessitem consumir vegetals per a poder viure, podem justificar moralment l'existència de l'agricultura al·legant que el dany que comporta l'agricultura estaria legitimat perquè es tracta d'una activitat motivada per la supervivència i no per motius frívols com la diversió, el plaer o la simple tradició. A més, aquest dany també es pot justificar apel·lant a l'autodefensa: intentem evitar que altres animals mengin aquells cultius que necessitem per subsistir.

D'altra banda, el fet que morin animals a causa dels processos agrícoles no justifica usar de menjar els animals així com tampoc justificaria el canibalisme. Entenc que aquests animals moren de forma indirecta durant la collita i la recol·lecció; o de forma directa a causa de l'anomenat control de plagues. Si moren de forma indirecta llavors no és diferent del fet que milers d'humans morin indirectament a causa de la contaminació o a l'existència del trànsit de vehicles o a una altra sèrie d'activitats que no tenen intenció de fer mal a ningú. Si moren de forma directa llavors no és diferent del fet que protegim el nostre hort de l'atac d'intrusos humans. En conclusió, el fet que morin animals a causa de l'agricultura, al que ens obliga és a intentar evitar o reduir aquest mal que els causem, ja sigui directament o indirectament, però es tracta d'un dany justificat per a la supervivència i l'autodefensa legítima, però que en cap cas justifica que continuem fent servir de menjar els animals en tant que es tracta d'un mal innecessari i evitable. No ens cal emprar els animals de menjar per a alimentar-nos. I a més, menjar animals, i explotar-los en general, és una pràctica que atempta contra els principis ètics més elementals.

A part d'això, la controvèrsia sobre l'oli de palma ens adverteix d’una gran confusió respecte del significat del veganisme quan se sent dir que el consum d'oli de palma no és coherent amb el veganisme. Aquesta afirmació no és correcta perquè el veganisme es refereix específicament a l'ús d'animals i no a qualsevol forma de dany sobre ells. Si no hi ha ús d'animals llavors no contradiu el veganisme. Per descomptat que l'ètica no s'acaba ni es limita al veganisme, però l'activitat de produir o de consumir oli de palma no seria contrària en si mateixa amb el veganisme. Així ho explica l'activista Ben Frost:

«Podem, i hem d’esforçar-nos a minimitzar el nostre impacte en el planeta, però la presència de dany no intencional no té res a veure amb el propòsit del veganisme. El veganisme es tracta de reconèixer el valor moral dels animals i la nostra posterior obligació de no tractar-los exclusivament com a recursos o propietats, perquè el fer això és una negació directa i una violació d'aquest valor moral. El veganisme es tracta de reconèixer que no tenim cap dret a continuar usant animals com a coses per als nostres propòsits innecessaris. Es tracta de reconèixer que hem de tractar interessos similars de manera similar, i atorgar als no-humans el dret a no ser tractats com a propietat, tal com ho fem amb els humans. Tots ells tenen els mateixos interessos en no patir i en continuar vivint, i tot i així neguem l'existència i el valor d'aquests interessos quan es tracta dels animals a causa d’un prejudici d'espècie. En altres paraules, el veganisme és el que li devem als animals en reconeixement del seu valor moral. Com Gary Francione declara, aplica el principi d’abolició a la vida de l'individu.»

He d'assenyalar que l'aplicació del veganisme no solament evitaria totes les víctimes de l'explotació animal institucionalitzada sinó que a més reduiria de forma molt considerable el nombre de víctimes que provoca indirectament l'agricultura. Una preocupació sincera pels animals hauria de començar per assumir el veganisme com la seva base moral. Així mateix, l'agricultura es pot practicar de forma vegana.

La qüestió potser més difícil seria determinar realment quins vegetals i en quina quantitat els necessitem per a viure, perquè l'argument de la necessitat fora vàlid en la seva aplicació. Ens cal l'oli de palma? Si no és així hi ha cap altre vegetal que pugui substituir-lo i que comporti un menor perjudici per als animals salvatges? Són preguntes pertinents. Però la qüestió ètica hauria d'abastar tota l'agricultura i no solament aquella que perjudiqui els primats.

Recopilant, els dos errors principals que observo en la denúncia habitual contra l'oli de palma són:

[1] Dir que "el consum d'oli de palma no és vegà". L'oli de palma no prové de l'ús d'animals, així que no incompleix el principi del veganisme.

[2] Que solament es presti atenció als cultius que danyen als primats i s'ignori el dany cap als altres animals. L'agricultura és una activitat moralment legítima però la seva existència causa un perjudici indirecte a altres animals i hauríem d'intentar eliminar o reduir aquest perjudici, sense importar l'espècie d'aquests animals.

Per tant, no critico la denúncia sobre el cultiu d'oli de palma sinó més aviat la manera en què aquesta denúncia ha estat motivada i expressada.

 

L'activisme i el consum de mel

 

Si fem un cop d’ull a les pàgines informatives animalistes veurem que sovint parlen sobre la carn i les pells, ocasionalment sobre la llet i els ous, i puntualment sobre la llana, els circs, els zoos i altres centres d'explotació animal per a entreteniment. No obstant això, és molt estrany trobar algun apartat en el qual es parli sobre la mel. En general, l'explotació sobre els insectes sembla ser ignorada de manera generalitzada. De fet, en diversos debats m'he trobat que molts activistes defensen que deliberadament hauríem de no parlar sobre el consum de mel, encara que aquest consum es basa en l'explotació d'animals, tal i com el consum de carn, lactis, ous, pells, llana i altres productes d'origen animal.

La posició que defensa acceptar el consum de mel es fonamenta habitualment en tres punts: [1] que la gent ens prendrà per "bojos" si parlem a favor de les abelles, ja que són insectes i la gent menysprea totalment als insectes; [2] que l'activitat de l'agricultura ja mata igualment molts insectes; i [3] que el rebuig a la mel està motivat per un desig de ser "puristes" amb les nostres conviccions en lloc d'estar més preocupats per a ajudar a aturar l'abús contra els animals, perquè al parlar de la mel suposadament "allunyem" la gent del veganisme. Diuen que si a la gent ja li costa empatitzar amb vaques i gallines, intentar que empatitzin amb les abelles, o els insectes en general, provoca l'efecte contrari al desitjat.

En realitat, aquest tercer punt es deriva directament del primer, així que potser serien dos els arguments exposats. En qualsevol cas, considero que tots aquests arguments són inconsistents.

En primer lloc; el que passa és que molta gent creu que és una "bogeria" empatitzar amb vaques o gallines i, encara més, pensar que mereixen el mateix respecte bàsic que els humans. Per tant, és el mateix cas que el dels insectes. A més, si un pot empatitzar amb vaques i gallines, també podrà empatitzar amb els insectes. És que potser la nostra empatia cap a altres humans depèn de la mida o l’aspecte que tenen? De totes maneres, la consideració moral no depèn de l'empatia sinó de comprendre que els altres animals són individus amb interessos que tenen un valor inherent que hem de respectar. Aquesta comprensió no depèn de la mida o de l'aspecte de l'animal en qüestió. Comptem amb evidències que avalen la tesi que els insectes són éssers conscients; particularment posseïm proves consistents que indiquen que les abelles experimenten emocions i tenen intencions. Si algú creu que no podem empatitzar amb els insectes, o que els insectes no mereixen ser reconeguts com a membres de la comunitat moral, penso que es troba en un error.

En segon lloc; al·legar que molts insectes moren per l'agricultura no justifica ignorar el fet que els insectes són víctimes de l'explotació animal. Aquest argument és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació de vaques i gallines al·legant que mamífers i aus són atropellats diàriament o exterminats per l'augment exponencial de la població humana. És tan absurd com pretendre que ignorem que milers de ratolins són usats i matats en experiments al·legant que també moren a milers a causa de l'agricultura. Encara diria més, és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació d'éssers humans al·legant que molts moren diàriament com a conseqüència de la contaminació que generem o a causa d'accidents. Aquest argument en concret ja el vaig analitzar a l’assaig de resposta a Claudio Bertonatti.

Finalment, el rebuig a la mel no està motivat per un desig de ser "purista" sinó per no voler participar en l'explotació de les abelles. Acusar que un és "purista" per rebutjar la mel no és menys inadequat que dir que un rebutja el consum de carn per ser "purista". El mateix val quan es tracta de l'activisme. Al meu entendre, l'activisme no hauria d'excloure cap animal per la seva espècie -la qual cosa seria incórrer en l'arbitrarietat de l’especisme- ni tampoc hauria d'excloure cap forma d'explotació animal. Tots els éssers sentents (que senten) mereixen el mateix respecte bàsic, i totes les formes d'explotació animal els cosifiquen com a recursos, motiu pel qual són igualment injustes.

Parlar sobre els insectes "allunya" la gent? Jo no comprovo que parlar sobre la mel i les abelles, o els insectes en general, sigui una causa que allunyi la gent del veganisme. És clar que un es pot inventar tota mena d'excuses per intentar justificar el seu rebuig al veganisme, però això en cap cas està provocat perquè els activistes parlin sobre l'explotació de les abelles o sobre els insectes en general. Pot ser que algunes persones sentin un rebuig inicial en tant que no estan acostumades ni tan sols a pensar que els insectes mereixen consideració moral, però aquesta reacció solament és la lògica conseqüència d'un prejudici i, a més, no és una actitud inamovible. Això és una cosa que es pot modificar mitjançant l'educació.

Segons el meu punt de vista, el sentit d'un moviment activista és canviar les creences, actituds i comportaments de la gent que no s'ajusten a l'ètica. Per tant, el fet que molta gent, en general, no tingui consideració moral pels insectes no és una raó per a acceptar-ho sinó precisament un motiu per a canviar-ho.

He d'afegir que hi ha un argument addicional que alguns al·leguen a favor d'ignorar el consum de mel que assenyala que les abelles, i els insectes en general, són "inferiors" a altres animals, com serien els mamífers i les aus, perquè el seu desenvolupament sensitiu suposadament és menys complex que el d'aquells altres animals considerats "superiors", i, per tant, mereixen una menor consideració. Aquesta presumpció no té fonament. En primer lloc, no hi ha evidència que demostri que les abelles són inferiors a altres animals en el seu desenvolupament sensitiu sinó que, al contrari, la investigació científica mostra que les abelles són éssers mentalment complexos que experimenten una diversitat d'emocions i sentiments. En segon lloc, una diferent complexitat sensitiva o cognitiva no equival a una diferència d'estatus moral. Tots els éssers dotats de sensació són igualment subjectes i, tots ells, posseeixen igualment un mateix valor inherent i tenen interessos bàsics referits a la seva pròpia conservació, autonomia i benestar.

Per tot això, penso que els arguments esgrimits en contra de parlar sobre la mel no se sostenen pas més que els arguments usats per intentar justificar que ignorem l'explotació de mamífers, aus i altres animals, a part dels insectes. És el mateix criteri emprat per intentar justificar el vegetarianisme, al·legant que parlar sobre llet i ous "allunya" la gent. Així, la meva conclusió és que la decisió de rebutjar parlar sobre l'explotació de les abelles -i dels insectes en general- estaria condicionada o influenciada per prejudicis especistes i no pas per criteris racionals.

Crec que el mateix es pot aplicar a l'explotació dels cucs per a la seda, de les cotxinilles per a l'àcid carmínic [E120] o qualsevol altra forma d'explotació sobre insectes. I el que he argumentat sobre els insectes també es pot aplicar sobre altres grups d'animals sentents també totalment menyspreats com són els mol·luscs o els crustacis.

Al meu entendre, totes les víctimes de l'explotació animal mereixen la mateixa atenció i totes les formes d'explotació animal són igualment rebutjables. Això és el veganisme. Per desgràcia, en l'actualitat, l'activisme animalista, majoritàriament, no assumeix el veganisme com a base moral i no està exempt dels mateixos defectes que pretén denunciar a la societat.

 

«La nova constitució»

Aquest text forma part dels escrits publicats per Leslie Cross durant la seva etapa de vicepresident de l'Associació Vegana [The Vegan Society] al Regne Unit. Fins on jo sé, va ser Cross el primer que va postular la idea que més tard es coneixeria com a alliberament animal, és a dir, la idea que els animals han de ser alliberats de la dominació humana. Encara que un germen d'aquesta idea ja fou assenyalat al primer butlletí de la Vegan Society, escrit per Donald Watson —i també es pot trobar als escrits d'autors anteriors com Henry Salt i Leonard Nelson— va ser Cross el primer a exposar-la de manera clara i directa, molt abans que se'n comencés a parlar en l'àmbit animalista durant la dècada dels 70 del segle XX. Sabem que el moviment que ell va intentar iniciar no va quallar, com era el seu propòsit, i això nosaltres no ho podem arreglar, però el que sí que podem fer és mantenir i continuar amb el seu esperit d'alliberament.

 

******************

La Nova Constitució

Leslie Cross

Primavera de 1951

Juntament amb cada còpia d'aquest número de The Vegan enviada als membres, es troba una còpia de les noves normes, amb un formulari per a ser emplenat i enviat a la nova secretària, la senyora Hilda Honeysett al 38 de Stane Wey, Ewell, Surrey.

Aquest text pretén ser una explicació dels punts més importants sobre les noves normes que l'Associació Vegana ha adoptat en la seva Reunió General Especial a Londres l'11 de novembre de 1950. Hem de recordar que quan la societat va ser fundada el 1944, no hi havia normes, i que aquesta situació es va mantenir fins al març de 1947, quan es van adoptar unes normes que van servir fins ara. Des de fa temps, però, s'ha fet evident que amb el desenvolupament del veganisme, el primer conjunt de normes ja no era capaç de proveir l'Associació d'una constitució lògica i sàvia. La gran diferència entre les antigues i les noves normes és que aquesta incapacitat s'ha transformat en virtut.

Les nostres normes no són meres regulacions, ni són simplement un esbós dels nostres plans de treball. Per descomptat que són regulacions i descriuen el tipus de funcionament que hem acordat, però fan alguna cosa més que això —il·luminen i protegeixen els nostres ideals. Elles estableixen de forma precisa, i sota l'autoritat corporativa de l'Associació, la finalitat última a què aspirem. L'absència d'aquest tipus d'orientació va ser la deficiència més gran de les antigues regles; si bé cal recordar que quan van ser adoptades, l'Associació no havia evolucionat fins al grau en què poguéssim acordar el nostre propòsit final.

Havent establert el nostre objectiu acordat, i definit oficialment la paraula «veganisme», hem trobat el nostre denominador comú, i hem portat a la seva fi la perillosa i sempre present possibilitat de desintegració.

L'objectiu del Moviment Vegà ["acabar amb l'explotació dels animals per la humanitat"] és aclarit en el significat d'explotació per la norma 4(a), la qual compromet a l'Associació a "cercar la fi de l'ús d'animals per part de la humanitat per a alimentació, productes, treball, caça, vivisecció, i tots els usos que impliquen explotació de la vida animal per la humanitat”. Havent adoptat aquesta norma, l'Associació s'ha posicionat clarament del costat dels llibertadors; així doncs, no és el benestar el que cerquem, sinó la llibertat. El nostre propòsit no és fer més tolerable aquesta relació entre la humanitat i els animals —la qual si és vista honestament es tracta d'una relació entre amo i esclau— sinó abolir aquesta relació i reemplaçar-la per una cosa més adequada a una humanitat civilitzada. En resum, el nostre propòsit és aconseguir l'alliberament dels animals —per tornar-los a l'equilibri i la salut de la natura, que és on és el seu lloc, i així acabar amb l'error històric perpetrat quan el primer home va decidir que tenia el dret a explotar i esclavitzar els animals.

El segon aspecte general del propòsit vegà es troba en els efectes sobre l'evolució humana. A banda de l'abolició d'una enorme càrrega de crueltat que està constantment vinculada a retornar sobre la pròpia humanitat com un bumerang, cal recordar que en qualsevol relació d'amo i esclau, el dany més gran i més profund és patit no per l'esclau sinó per l'amo. Fins que aquesta relació entre la humanitat i els seus semblants sigui reemplaçada per una coexistència en un relatiu pla d'igualtat, la recerca de la felicitat per part de la humanitat està condemnada a una frustració dolorosa i tràgica.

Aquests són els efectes generals de la nova constitució, però hi ha altres aspectes que cal esmentar. Ara és possible unir-se a l'Associació tant com a membre de ple dret o com a afiliat, i el comitè preguntarà a cada membre sobre en quina categoria vol participar. Això resultarà d'ajuda per a fer notar que les noves normes defineixen el membre com aquell individu que assumeix els principis vegans com a forma de vida fins on sigui possible segons les circumstàncies. En altres paraules, cal ser honest amb un mateix i honest en aquest context significa també raonable. Ningú no s'hauria de negar a si mateix els beneficis d'una plena afiliació tan sols perquè les circumstàncies impedeixin assolir un major grau de coherència de la que seria desitjable. El més important és ser vegà en esperit i llavors fer el que millor sigui hom capaç de fer. Un afiliat és qui està d'acord amb nosaltres com a principi però que no està disposat a portar-ho a la pràctica. La línia de demarcació és, doncs, no la rígida coherència sinó l'esforç.

La subscripció anual s'ha elevat i l'afiliació vitalícia costa 7 guinees. El Comitè ha decidit que la subscripció anual cobrirà des de l'1 de gener fins al 31 de desembre i serà cobrada l'1 de gener de cada any.

Una altra funció important creada per les noves normes és incrementar la unitat del moviment fent possible que el Grup Vegà de Londres deixi de ser un grup separat i s'integri com una branca de l'Associació Vegana. Constitucionalment, el Grup Vegà de Londres és més antic que l'Associació Vegana i és una organització per dret propi. En haver permès integrar-se com una branca de l'Associació, les noves normes obren el camí perquè el Grup Vegà de Londres s'integri a si mateix en un moviment unit.

Potser no cal assenyalar que la nova constitució marca un nou naixement per a l'Associació Vegana. Això ha de ser llegit i comprès per tots els qui tinguin intenció d'afegir-se a nosaltres. Recollit i integrat en paraules que són necessàriament formals, hi ha tot allò que defensem i esperem, en un gloriós dia, aconseguir.

 

Text original: The New Constitution

 

***************

 

Llista amb altres textos de Leslie Cross traduïts al català o castellà:

    - A la recerca del veganisme [1]
    - A la recerca del veganisme [2]
    - Veganisme definit
    - L'onada de llibertat
    - La història vegana

 

La metàfora de l'aixeta

Hi ha dues maneres d'afrontar un problema: intentar reprimir-ne les conseqüències o intentar eliminar la causa que el provoca. En aquest article s'intenta explicar, recorrent a l'ús d'una metàfora, per què els abolicionistes considerem que és prioritari centrar els nostres esforços a eradicar la causa de la violència contra els animals, cosa que n'eliminaria necessàriament les conseqüències.

Imaginem que el problema de l'explotació animal és com una aixeta que està oberta al màxim i l'aigua de la qual flueix a través d'un colador. L'aixeta oberta representa l'impuls d'explotar els animals i el corrent d'aigua representa la població humana que considera que l'explotació dels animals és acceptable i que són moralment inconscients sobre el dany injustificat que infligeixen als animals.

Ara, imaginem també que pretenem d'evitar aquest raig d'aigua intentant tapar cada forat d'aquest colador. Aquesta manera d'afrontar el problema és el que en l'àmbit de l'activisme anomenem la campanya monotemàtica. La campanya monotemàtica intenta eliminar una forma d'explotació animal determinada, ignorant sovint el 99% dels animals explotats que no entren dins d'aquesta determinada explotació particular.

Cada cop que donem suport a una campanya monotemàtica centrem els esforços en intentar tapar un forat d'aquest colador. Per exemple, la campanya X aconsegueix clausurar algun circ, al·legant que “maltracten” els animals, o aconsegueix que es prohibeixin les curses de braus o impulsa que a la Xina deixin de menjar gossos. Mentre intentem tapar un forat la resta romanen ignorats.

Ara, suposem que amb cada “victòria” un forat d'aquest colador es tanca. L'aigua continua fluint gairebé igual de forta, ja que la majoria dels humans encara pensen que l'explotació animal és acceptable, ja que les campanyes monotemàtiques no comporten el missatge que l'ús d'animals està moralment malament. D'aquesta manera, l'aigua acaba desbordant per noves vies de transcurs, és a dir, l'explotació animal continua intacta però en una direcció lleugerament diferent. El mateix passa quan s'obren nous forats -noves formes d'explotació animal- i a causa de la mateixa pressió altres ja existents s'engrandeixen.

Una manera diferent d'afrontar el problema és l'educació vegana. A diferència de l'activisme monotemàtic, allò que l'educació vegana pretén no és tapar els forats del colador sinó tancar l'aixeta. Pensem-hi. Si tenim la possibilitat de tancar l'aixeta mitjançant la difusió educativa del veganisme com l'única resposta moralment acceptable davant el problema de l'explotació animal, i aconseguim que la gent reconegui els animals com a membres de la comunitat moral, com a persones no humanes, llavors l'aclaparadora existència de molts forats al colador ja no seria rellevant. En tancar l'aixeta, l'aigua deixa de córrer i així totes i cadascuna de les milers d'explotacions particulars que cada campanya monotemàtica pretenia eliminar d'una en una han estat eradicades de forma global.

Per cada nou vegà, l'aixeta és tancada en una petita fracció. Ara podem, i hem, de triar. Els recursos són limitats: el temps, diners i energia que gastem en una campanya no podem emprar-los en una altra. Podem triar emprar els nostres esforços a educar la gent sobre per què necessitem ser vegans si volem respectar els animals i així treballar per tancar l'aixeta progressivament. O, per altra banda, podem intentar tapar infructuosament cada forat del colador mentre que la resta s'engrandeixen o s'obren altres de nous.

Jo trio intentar tancar l'aixeta.

 

I què passa amb els éssers humans?

 

Hi ha una sèrie d'objeccions clàssiques que se solen presentar sobre el veganisme. Ja n'he parlat d'algunes en aquest blog —com és el tema de la consideració de les plantes o la qüestió del medi ambient— però fins ara no havia parlat d'una objecció que consisteix en acusar els vegans de no preocupar-se pels éssers humans. Sobre aquest punt tinc alguns pensaments que m'agradaria exposar:

    Primer; crec que és prioritari aclarir que el veganisme es refereix a l'explotació animal, és a dir, a la submissió dels animals no humans com a mitjans per a les finalitats humans, des del punt de vista ideològic i pràctic. D'aquesta manera, el veganisme no té a veure amb l'explotació d'éssers humans; de la mateixa manera que el feminisme es refereix a la dominació masclista sobre les dones per part dels homes, i no a altres coses. El veganisme es refereix específicament als animals no humans perquè són ells les víctimes de l'antropocentrisme i l'opressió basada en aquest prejudici. Per aquesta raó és per la qual el veganisme solament es refereix als no-humans de la mateixa manera que el feminisme es refereix solament a les dones en tant que elles són les víctimes directes del masclisme, i no els homes. Per tant, no és que el veganisme decideixi "excloure" els humans; és que els humans no són les víctimes de la injustícia específica que pretén denunciar i resoldre el veganisme, i per a la qual cosa va sorgir com a moviment. El veganisme denuncia la creença que els humans tenen dret a dominar i explotar els altres animals. Aquesta creença —l'antropocentrisme— no victimitza els humans sinó solament els no-humans. Per aquesta raó, no tindria sentit que el veganisme inclogués els humans, ja que estaria desviant l'atenció d'aquesta injustícia específica que va fer néixer el veganisme i que es pretén visibilitzar i remeiar.

    Segon; el fet que algú sigui vegà no implica que la seva vida sigui necessàriament lliure d'explotació d'éssers humans. Ser vegà vol dir que hom rebutja l'explotació dels animals no humans; de la mateixa manera que ser feminista vol dir que hom rebutja l'opressió masclista sobre les dones. Ara bé, l'ètica no acaba ni es limita al veganisme —ni al feminisme. El veganisme és una part de l'ètica i no la seva totalitat. El veganisme es refereix a el problema concret de l'explotació animal i no a altres injustícies que, sens dubte, també són importants i mereixen atenció, però no més atenció que la injustícia que és l'opressió sobre els animals. Per tant, assenyalar que els humans són explotats no és una objecció vàlida contra el veganisme. Assenyalar que els homes són explotats no justifica explotar les dones, i viceversa. Reconèixer que l'explotació d'éssers humans existeix no valdria de cap manera per ignorar o excusar l'explotació sobre els altres animals.

    Tercer; l'experiència em diu que aquestes persones que comencen a parlar dels éssers humans quan apareix la qüestió del veganisme, en general, no eviten participar/consumir aquells productes que podrien comportar explotar éssers humans, ni tampoc aporten cap alternativa pràctica que serveixi per acabar amb aquesta explotació. En canvi, els vegans sí que apliquen mesures pràctiques i concretes per evitar donar suport a l'explotació dels animals i per acabar amb aquesta explotació. Podríem preguntar a aquestes persones què se suposa que fan elles per acabar amb l'explotació que han esmentat d'éssers humans i quines solucions viables plantegen perquè tots les posem en pràctica. La resposta en la majoria de casos sol ser: res, o cap. De debò, feu la prova. Gairebé sempre comprovo que és solament un intent de desviar la qüestió sobre els animals i no el reflex d'una preocupació sincera sobre les injustícies que pateixen els éssers humans.

    Quart; que hi hagi explotació sobre éssers humans no justifica que participem en l'explotació sobre els animals no humans. No hauríem de donar suport a cap explotació sobre éssers sentents en la mesura del possible. Els vegans, com a mínim, no participen directament en l'explotació dels animals. Els no-vegans acostumen a participar en aquesta mateixa explotació d'éssers humans que solen esmentar i, a més, també en l'explotació animal. En realitat, em sembla que la majoria de vegans se solen preocupar també d'evitar l'explotació d'éssers humans en la mesura del possible; però no ho fan perquè siguin vegans sinó perquè l'ètica en general englobaria la consideració per a tots els éssers conscients. Molt abans de fer-me vegà jo ja estava en contra de l'esclavitud i el canibalisme i qualsevol forma d'explotació sobre éssers humans. Fer-me vegà tan sols va significar estendre aquesta mateixa consideració moral als altres animals sentents i intentar portar-la a la pràctica. Entenc que aquest procés ha estat similar en molts altres vegans.

    Cinquè; jo considero el veganisme com una part essencial de la filosofia dels Drets Animals i aquesta filosofia ja engloba tots els animals sentents —incloent-hi els éssers humans— i és una filosofia ètica que pretén que tots els individus siguin tractats amb el degut respecte moral al seu valor inherent. Així que, essent vegans, no excloem els humans de la comunitat moral sinó que realment incloem els no-humans injustament discriminats. El veganisme és la base del moviment que pretén acabar amb la discriminació especista sobre els altres animals i reconèixer-los com a membres de la comunitat moral. Perquè això succeeixi cal que els altres animals deixin de ser considerats com a objectes i recursos per a benefici humà, és a dir, que se'ls reconegui un dret fonamental de no ser propietat; igual que ja reconeixem aquest dret bàsic entre humans. Per tant, com que el veganisme es fonamenta moralment en un principi de respecte moral a tots els éssers sentents, quan argumentem en favor del veganisme estem també fomentant, implícitament, el respecte a tots els éssers dotats de sensació —incloent-hi els humans.

Espero que aquestes reflexions puguin ajudar a comprendre per què no tindria sentit acusar el veganisme d'excloure els éssers humans.

 

"Els vaig matar perquè eren meus"

El passat mes d'agost es va difondre la notícia que uns porcs rescatats de morir en un incendi van acabar convertits en salsitxes en un sopar dels mateixos bombers que els havien rescatat. Curiosament, vaig veure molta gent en els fòrums mostrant-se estranyada i fins i tot escandalitzada. A mi no em va estranyar gens ni mica.

El que sí em va estranyar una mica, encara que potser no hauria, és que algú pugui creure que protegir circumstancialment els animals equival a tenir-los-hi consideració moral. No és així. Actuar per a protegir els animals pot tenir motivacions purament egoistes i gens altruistes. Aquí en veiem un exemple de tants. Si els porcs s'haguessin cremat a l'incendi llavors els humans no s’haurien pogut beneficiar d'usar-los per a menjar. Per això els van salvar.

Els porcs van ser rescatats de l'incendi igual que haguessin estat rescatats uns televisors o uns automòbils o qualsevol altra propietat considerada especialment valuosa. Totes les actuals iniciatives que afirmen "protegir" els animals –com és el cas de la posició del "Benestar Animal"– solament pretenen protegir la propietat animal en benefici dels seus propietaris: els humans. Qualsevol suposada protecció dels interessos dels animals en el context present és en realitat una protecció derivada de l'interès humà en el valor instrumental d'aquests animals. Atès que la nostra societat no reconeix que els animals tinguin un valor inherent, el tracte que els atorguem depèn sempre del valor econòmic o sentimental que ells tinguin per a nosaltres i no del valor intrínsec que tenen les seves pròpies vides per a ells.

Tal com explica en el seu treball el professor Gary Francione, el fet que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat significa que els seus interessos, fins i tot els seus interessos més fonamentals, estaran sempre supeditats al benefici que els humans puguin obtenir al vulnerar-los. El que els va passar a aquests porcs és conseqüència directa d'aquesta visió instrumentalista que regeix la nostra relació amb els animals. Milions d'animals són esclavitzats i massacrats cada dia per a servir d'aliment, de vestimenta, d'entreteniment, de transport, de subjectes forçats a experiments. Els hem cosificat com a productes per al nostre consum.

Aquest és el problema principal: els animals no humans són propietat dels éssers humans. Tots els animals són considerats d'alguna manera com a mitjans per a les finalitats humanes i així és com ens relacionem amb ells. El problema no és que existeixi en si mateixa la noció de propietat sinó que l'error moral resideix en el fet que sigui aplicada als animals. Aplicar el concepte de propietat sobre els éssers humans és una situació que anomenem com esclavitud. Si l'esclavitud és injusta sobre éssers humans per què no ho seria igualment sobre els altres animals? L'espècie no és un criteri moralment més rellevant del que seria la raça o el sexe.

Aquesta visió dels animals no humans com a esclaus dels humans és una herència cultural que hem rebut del passat remot i que ens inculquen des de la infància, generació rere generació. La pràctica d'usar els animals és un hàbit que assumim en la mesura que hem assimilat la idees i els costums propis de la societat en la que creixem. Per això, explotar els animals ens sembla tan "natural" com respirar. D'aquí que sovint ens resulti tan difícil reflexionar i avaluar aquesta situació amb un mínim d'imparcialitat. Ara bé, allò que ha estat adquirit a través de l'educació pot també ser modificat mitjançant la pròpia educació.

En aquesta línia d'anàlisi, m'agradaria recordar de nou unes aclaridores paraules de el filòsof Tom Regan sobre l'error central que hi ha en la nostra actual relació amb els altres animals:

«El que està malament -fonamentalment malament- en la forma en què es tracta els animals, no són els detalls que varien en un i altre cas: és tot el sistema. La desolació del vedell és patètica, punyent; el dolor palpitant del ximpanzé amb elèctrodes profundament plantats al cervell és repulsiu; la mort lenta, tortuosa, de l'ós rentador atrapat en el cep és angoixant. Però el que està malament no és el dolor, no és el patiment, no és la privació. Això es combina amb el que està malament. De vegades -sovint- fan que el mal sigui molt, molt pitjor. Però no són el mal fonamental.

El mal fonamental és el sistema que permet veure els animals com els nostres recursos, com per al nostre ús -per ser menjats, o manipulats quirúrgicament, o explotats esportiva o econòmicament. Un cop és acceptada aquesta manera de veure els animals -com els nostres recursos- la resta és tan predictible com lamentable. Per què preocupar-nos per la seva salut, el seu dolor, la seva mort? Des del moment en què els animals existeixen per a nosaltres, per a beneficiar-nos-en d'una manera o altra, el que a ells els faci mal no té veritable importància -o importa solament si comença a molestar-nos, com quan menjar-nos una escalopa de vedella ens fa sentir incòmodes, per exemple. Llavors sí: lliurem el vedell del seu confinament solitari, donem-li més espai, una mica de palla, alguns companys. Però continuem amb la nostra escalopa de vedella.»

La situació dels animals no canviarà significativament mentre continuem creient que són la nostra propietat. Per això, un moviment de Drets Animals que aspiri a un canvi significatiu en la nostra relació amb els altres animals s'hauria de centrar en reivindicar per a tots els animals el dret bàsic a no ser tractats com a propietat. I el reconeixement d'aquest dret comença necessàriament en el veganisme. No és possible que els animals deixin de ser tractats com a propietats si abans no deixem de tractar-los com a recursos, d'utilitzar-los i consumir-los en el nostre dia a dia.

Recordeu aquella coneguda expressió masclista "la vaig matar perquè era meva", que alguns assassins al·legaven com un intent de justificar el seu crim? Aquesta expressió reflecteix el mateix pensament esclavista que apliquem als animals. Considerem que ells són "nostres", que ens pertanyen, que són la nostra propietat, i per això els fem servir de menjar, de vestimenta, d'animals de companyia. D'aquella manera de pensar prové la violència que sistemàticament els infligim.

No obstant això, per a una gran part de la població humana podria resultar dificultós o gairebé impossible d'assimilar la idea que els animals tenen un dret fonamental de no ser propietat si abans no comprèn una sèrie d'idees bàsiques: [1] que els animals són éssers conscients, [2] que no està bé fer-los mal sense una raó que ho justifiqui, [3] que l'ús d'animals és intrínsecament perjudicial i [4] no ens cal emprar animals per a satisfer les nostres necessitats i tenir una bona qualitat de vida.

No n’hi ha prou solament amb oposar-se i denunciar l'explotació dels animals si alhora no centrem els nostres esforços en una tasca pedagògica que eradiqui aquesta mentalitat especista que ens ha estat inculcada i que determina les nostres creences i costums actuals.

 

La carn de laboratori a debat

Fa uns mesos, al bloc de filosofia Sapere Aude, em vaig trobar un article que elogiava la carn de laboratori o carn in vitro. Sobre aquest projecte ja vaig exposar una crítica en un assaig anterior d'aquest mateix bloc. Després d'un intercanvi de missatges, i per algun motiu que no em va voler comunicar, l'autor d'aquell bloc va decidir no publicar la meva darrera rèplica. Ara he decidit publicar-la aquí, encara que s'entén millor si es llegeix el debat complet:

**********

Els estudis que has llistat solament indiquen que l'ésser humà va consumir carn a la prehistòria. Res més. No demostren, ni tan sols ho pretenen, que el consum de carn influís de manera fonamental en l'evolució del cervell humà i la seva intel·ligència. Altres estudis sobre el desenvolupament evolutiu de la intel·ligència humana indiquen que va ser l'invent de cuinar allò que va influir en l'evolució humana; però també es van cuinar tota mena de vegetals, alguns dels quals no serien comestibles sense haver estat cuinats. Tenint en compte que no hi ha cap nutrient que els nostres avantpassats prehistòrics no poguessin obtenir dels vegetals, la hipòtesi que el consum de carn va influir en l'evolució de la intel·ligència humana no té consistència ni tan sols lògica.

Per no estendre'm més, enllaço a aquest article publicat recentment que explica que la hipòtesi que el consum de carn va influir en l'evolució de la intel·ligència humana no ha estat demostrada; que avui dia no sabem realment com ni per què la intel·ligència humana es va desenvolupar com ho va fer, i que altres hipòtesis diferents tenen força més sentit per explicar la intel·ligència humana.

La carn de laboratori sí que malmet els animals. Danya la seva vida, danya la seva salut, danya la seva llibertat, danya la seva integritat física. Els animals emprats en l'experimentació de carn de laboratori tenen la mateixa vida que els animals emprats per a obtenir carn tradicional. Estan sotmesos en granges i acaben assassinats als escorxadors. L'única diferència és que els extreuen biòpsies periòdicament. Per cert, són biòpsies, no solament mostres de sang, el que es fa servir.

En qualsevol cas, continues sense aportar cap raó que justifiqui el fer servir animals de menjar. No ens cal menjar-los per estar sans i ells no ho han consentit. Ells no tenen cap interès a ser sotmesos per servir-nos de recursos. Defensar l'ús d'animals és defensar la coacció i l'agressió contra ells per l'únic motiu de continuar l'hàbit i el caprici de menjar els seus cossos i les seves secrecions.

L'argument d'autoritat és una fal·làcia d'autoritat. A més, tenint en compte que Peter Singer defensa la vivisecció, la zoofília, i fer servir els animals de menjar, ell no és cap referent ètic pel que fa a la consideració dels animals. Al contrari, és més aviat un referent del que no hauríem de fer per considerar seriosament els animals i els seus interessos.

Per tant, la carn de laboratori no és ètica.

***********

A parer meu, l'autor d'aquest blog semblava solament entestat en defensar sense cap raó el consum d'animals i no tenia cap intenció de sospesar qualsevol argument raonat que indiqués la immoralitat i la nul·la necessitat de l'ús d'animals en general i de la carn de laboratori en particular.

Recordo que al bloc Pedazos de Carbono també vaig mantenir fa temps una conversa sobre aquest mateix tema, l'autor del qual no va manifestar la mateixa hostilitat al diàleg que em vaig trobar a la pàgina de Sapere Aude.

Cap raó no justifica moralment donar suport a la carn de laboratori o carn in vitro, perquè implica l'explotació d'animals. No tenim legitimitat per fer servir els animals i no tenim cap necessitat d'usar-los. No solament és un projecte immoral, sinó que a més és absurd. Tan absurd com tot allò que involucra l'explotació animal; una activitat que tan sols es manté per prejudici i per inèrcia heretada des de fa generacions.

Un dels arguments esgrimits més habitualment per defensar la carn de laboratori és que "la gent vol menjar carn i no deixarà de voler menjar-la", però, fins i tot acceptant aquest argument irracional, resulta que ja existeix la carn vegetal que és indistingible de la carn animal en aspecte, textura i sabor. L'única diferència significativa és que està feta de vegetals. Per què defensar la carn de laboratori —que comporta l'ús d'animals— quan ja tenim aquest tipus de carn vegetal? Per què se suposa que la gent sí que acceptaria menjar carn sintètica de laboratori però no aquesta carn vegetal?

El projecte de la carn de laboratori fomenta la creença errònia que als éssers humans ens cal menjar animals; a part de fomentar el prejudici que tenim dret a fer servir els altres animals. Tots els recursos que s'han emprat per finançar aquest projecte podrien haver-se dedicat a fomentar el veganisme i els productes vegans.

En resum, la carn de laborari no és una necessitat, és immoral i és contraproduent. És innecessària perquè no ens cal consumir animals per estar sans. És immoral perquè implica fer servir algú sense el seu consentiment —als animals. És contraproduent perquè desvia la preocupació moral i els recursos cap a la perpetuació de l'explotació animal en comptes del veganisme.

 

Sobre el Festival de la Carn de Gos de Yulin

 

Per si algú no el coneix encara, el Festival de la Carn de Gos de Yulin és una celebració, que es realitza anualment a la ciutat xinesa de Yulin, en què es maten milers de gossos per a ser consumits com a carn. Per si algú no ho sospitava, aclareixo que es tracta d'una celebració que ha provocat nombroses reaccions de rebuig; especialment en el món occidental, on menjar gossos es considera un tabú social. Tot i la massiva oposició social que ha provocat, el Festival s'ha tornat a realitzar aquest any. [N.T: i també el 2021, any que traduïm aquest article].

Aquesta situació em provoca al menys dues qüestions: [1] Per què es considera que està malament emprar gossos de menjar? i [2] El que fan a Yulin és diferent del que fa la resta del món cada dia?

Els defensors de festival de Yulin defensen la pràctica com una expressió cultural i argumenten que el consum de gossos no és diferent de menjar porcs, vaques o pollastres. He de reconèixer que els dos punts són empíricament correctes. Menjar animals en general, i menjar gossos en particular, és un costum cultural. Així com també menjar gossos no es diferencia en cap aspecte significatiu d'usar a qualsevol altre animal de menjar; a l'igual que no hi ha una diferència significativa entre menjar vaques marrons i menjar vaques negres. Una altra cosa diferent és que cap d'aquests dos fets justifiqui moralment fer servir els gossos de menjar en particular, o els animals de menjar en general.

Cultura és tota la informació transmesa per aprenentatge social, la qual cosa inclou idees i costums de tota mena. Ara bé, que alguna cosa formi part del patrimoni cultural d'una comunitat no vol dir que sigui moralment acceptable. Sabem de diverses pràctiques culturals, les víctimes de les quals són humanes, però que són àmpliament rebutjades en la nostra societat, com per exemple l'ablació del clítoris de les dones. El sol fet que una activitat formi part d'una cultura o es tracti d'una pràctica tradicional no pot servir com a justificació moral. Assenyalar que una cosa és cultura o és tradició és un enunciat merament descriptiu. Seria com dir que una cosa és rodona o vermella. No és ni tan sols un argument raonat. Si entenem que aquest tipus d'apel·lació no serveix per a justificar abusos contra éssers humans per què pensem que pot valer per a justificar abusos contra els altres animals?

Sovint es diu que "no podem comparar un animal amb un ésser humà", la qual cosa ja de per si no és un argument sinó una petició de principi que ha de ser justificada. Per què se suposa que no podem comparar-los? Entre humans i altres animals existeixen diferències evidents, és clar, però aquestes diferències justifiquen una diferència de tracte moral? Entre éssers humans també trobem notables diferències. Poden ser diferències físiques com l'aspecte, la forma o la mida; o diferències mentals com la intel·ligència o la capacitat de comunicació. Però, alguna d'aquestes diferències justifica una diferent consideració moral? Hi ha cap diferència física o mental que justifiqui que determinats individus humans puguin ser tractats com a objectes i recursos? Si no fos així, per quina raó aquesta diferència justificaria tractar els individus no humans com a objectes i recursos?

A un nivell bàsic de consideració moral, separar entre humans i altres animals és una discriminació arbitrària. Aquesta discriminació es pressuposa per tradició, perquè "sempre s'ha fet així", i perquè considerem que els humans són del nostre grup, i els altres animals, com que no són humans, no. Tradició i tribalisme, en definitiva. No obstant això, sabem que aquests criteris no se sostenen racionalment. Tribu i tradició són els mateixos criteris que s'han fet servir per intentar justificar tota classe d'opressions i crims. D'una banda, diem que ells "no són dels nostres", i així podem fer-los mal; de l'altra, diem que "sempre s'ha fet així" i per això està bé fer-los mal, solament només perquè fa molt de temps que els el fem.

Si l'espècie no és un criteri rellevant, quina característica rellevant ha de tenir un ésser per tal que reconeguem que mereix consideració moral? La resposta és simple: la capacitat de sentir. Diem “sentir” (o sentença) a la capacitat de tenir experiències subjectives; és a dir, sensacions, emocions, desitjos, sentiments. Aquesta capacitat comporta necessàriament l'existència d'un jo que percep de forma conscient aquestes experiències. A la sentença podem denominar-la també consciència sensorial o consciència sensitiva. Així, podem dir que tot ésser dotat de sensació posseeix subjectivitat i, alhora, que posseeix consciència de si mateix i de les seves pròpies experiències. Per això tot els éssers que senten són també éssers conscients.

Tots considerem que és moralment erroni infligir dany i sofriment als animals sense una raó que ho justifiqui. Per què? Perquè són éssers conscients. Ells tenen consciència del que els passa i el que els passa els importa. Els animals valoren la seva pròpia supervivència i benestar. Per això, ells posseeixen un valor inherent que és independent del valor instrumental que nosaltres els atorguem. Fer mal a una pedra o a una planta no pot ser moralment objectable en si mateix en tant que ni les pedres ni les plantes posseeixen consciència. Els éssers que no tenen un sistema nerviós no poden generar sensacions, així que fer-los mal no incorre en una infracció moral, llevat que afectés els interessos d'éssers que sí que poden sentir.

Si comprenem que la possessió de sentença o percepció conscient és l'únic criteri necessari i suficient per a ser inclòs en la comunitat moral llavors també podem comprendre que emprar la noció de l'espècie per atribuir una discriminació o una diferent consideració moral seria un procediment arbitrari com ho seria fer servir la noció de raça o la de sexe. En tots aquests casos hi ha un prejudici o actitud esbiaixada favorable als interessos dels membres d'un grup en detriment dels d'altres. Aquest procediment basat en el criteri de l'espècie és el que anomenem especisme. Així doncs, no importa si les nostres víctimes són gossos, vaques, porcs, gallines, peixos o abelles. Només importa que totes elles són éssers dotats de sensació.

Bé, si tot aquest raonament és correcte llavors resulta que no només és moralment erroni el consum de carn de gos, sinó també el consum de vaques, porcs, gallines, peixos i qualsevol altre animal que sent. Això vol dir també que la nostra societat es dedica a celebrar un constant Festival de Yulin. Usem i matem animals cada dia per convertir-los en menjar, tan sols per plaer i per tradició. No ens cal emprar els altres animals per a poder alimentar-nos, així com tampoc per a vestir-nos ni entretenir-nos. No es tracta, en primer terme, de si els causem més o menys patiment. Es tracta que qualsevol mínim dany o sofriment que els causéssim per aquest motiu no es pot excusar apel·lant a la necessitat i xoca amb la idea que no hem de fer mal als animals injustificadament.

El nostre sentit moral és una capacitat innata i es desenvolupa mitjançant l'experiència i l'educació. Aquest sentit moral ens permet reconèixer que altres éssers posseeixen consciència i tenen interessos. Que aquests éssers tinguin un aspecte, mida i forma diferent a la nostra no és el punt rellevant. Que aquests éssers no siguin humans no justifica tenir una nul·la o diferent consideració envers ells. Per això el veganisme és una qüestió d'ètica elemental. El veganisme és reconèixer que els altres animals són subjectes i no han de ser tractats com a objectes —ells mereixen consideració moral, és a dir, que la seva individualitat i els seus interessos bàsics no han de ser vulnerats ni sacrificats per motius utilitaris.

La nostra oposició al Festival de la Carn de Gos de Yulin, sempre que sigui raonada, ens condueix necessàriament al veganisme. La raó moral que justifica la condemna d'aquesta activitat comporta que hem de rebutjar tot ús d'animals. L'ús d'animals significa fer-los mal innecessari. L'ús d'animals implica tractar subjectes com si fossin objectes. L'ús d'animals viola el principi d'igualtat al supeditar la voluntat i els interessos dels altres animals al nostre profit. L’emprar animals per a propòsits humans no es pot ajustar a cap principi moral.

Així mateix, penso que aquest raonament s'hauria d'aplicar a l'activisme i hauria de fer-nos comprendre que la denúncia del Festival de la Carn de Gos de Yulin és una campanya injusta en tant que discrimina la resta d'animals que també són cosificats i explotats. No solament els gossos són usats de menjar. Qualsevol iniciativa que duem a terme per a ajudar els animals hauria de partir d'assumir el veganisme com a principi moral i incorporar aquesta base moral a les accions.

 

La dieta vegana: què és i què no és?

Què és una dieta vegana? Una dieta vegana és aquella forma d'alimentació que, com el seu nom ja ens indica, segueix el principi del veganisme, és a dir, el principi moral que no hem d'emprar els animals com a mitjans per als fins humans. Això és la dieta vegana i no és cap altra cosa més.

Pot passar que una persona adopti una dieta completament vegetal per motius de salut o de preferència personal, però això no equival que estigui duent a terme una dieta vegana. La dieta vegana és circumstancialment vegetal en el seu contingut, però aquest contingut no és el que la fa vegana.

La dieta vegana fa referència a l'alimentació que porten els vegans, és a dir, aquells individus que rebutgen moralment l'explotació dels animals. El que la fa vegana en realitat és el fet de seguir aquest principi moral i no el fet que sigui completament vegetal en el contingut. Si es donés el cas que poguéssim alimentar-nos d'alguna manera saludable excloent l'ús d'animals i alhora sense necessitat de consumir vegetals, aleshores estaríem seguint una dieta vegana.

Per tant, si mengem solament vegetals perquè ens oposem a l'ús d'animals com una qüestió de principi moral, aleshores tenim una dieta vegana. Però si mengem solament vegetals perquè creiem que és millor per a la nostra salut, o per una simple qüestió de preferència personal, aleshores no estem portant una dieta vegana.

Seguint el mateix criteri podem parlar de roba vegana, de cosmètica vegana o de filosofia vegana. El veganisme és un principi ètic que s'aplica a tots els àmbits de la vida. El veganisme s'oposa que els animals siguin tractats com a mitjans per a fins humans i promou que siguin alliberats de l'esclavitud a què tradicionalment els hem sotmès.

En conclusió, si algú adoptés una dieta completament vegetal això no equival que hagi adoptat el veganisme. El veganisme s'aplica a tots els àmbits de la vida, i no tan sols a l'alimentació, i el veganisme no significa una pràctica concreta —no consisteix a fer tal cosa— sinó que significa rebutjar la dominació dels humans sobre els altres animals; així com el feminisme significa rebutjar la dominació dels homes sobre les dones.

Així doncs, per portar una dieta vegana cal ser vegà, és a dir, considerar que el fet d'emprar els animals és una injustícia fonamental.

A més d'això, seguir una dieta vegana saludable és fàcil, però cal informar-se i planificar-la bé. Tenir una dieta vegana és una obligació moral –dins l'obligació moral de no explotar els animals– però també ho és que sigui saludable. Hem d'ajudar els animals a alliberar-se de la dominació humana però solament  ho podem fer si estem sans.