Veganisme i ateisme des de la perspectiva moral dels Drets Animals

«Cal assentar la vida en allò més segur, en allò més demostrable; no, com fins ara, en allò més llunyà, en allò més indeterminable, en allò més nebulós de l'horitzó.» ~ Friedrich Nietzsche

Considero que hi ha una idea en què estem d'acord tots els escèptics i racionalistes, és la següent: hem de rebutjar totes aquelles creences que no es fonamenten en les evidències i la lògica. Especialment aquelles que es pot demostrar que són falses o necessàriament impossibles. Aquestes creences estan promogudes per la superstició. Són nocives per a la nostra racionalitat, per a la nostra convivència i el respecte pels individus. I està demostrat que promouen actituds fanàtiques i violentes que causen innombrables víctimes arreu del món.

La creença que existeix un poderós ésser superior a tots nosaltres és una de les característiques de la religió i és una creença sense fonament en les evidències ni en la lògica. Però de la mateixa manera és igual de falsa i irracional la creença semblant que l'ésser humà és un ésser superior als altres animals: la pretesa superioritat humana.

Acceptar com a veritables creences que són falses mai no ens fa ser millors persones. Ser crèduls o irracionals no ens fa ser millors. El pensament racional ens mostra que la religió no es basa en cap evidència; solament en la imaginació humana. La religió no té cap evidència a favor seu i sembla estar motivada simplement per la ignorància, el prejudici, o algun trastorn psicològic –com podria ser una por obsessiva a la mort.

Hi ha un conflicte inevitable entre ètica i religió. L'ètica ens diu com hem de viure moralment. La religió també intenta donar-nos unes pautes de conducta a què suposadament estem obligats.

Podem arribar a pensar que no té importància que algú tingui creences religioses mentre no perjudiqui ningú. Però la realitat no sol ser així. També podríem dir que no importa que algú cregui que els blancs són superiors als negres, o que els homes són superiors a les dones, o que els humans són superiors a la resta d'animals, mentre que no faci mal a ningú. Però aquestes idees provoquen necessàriament conductes perjudicials. Passa el mateix amb la religió. Passa el mateix amb l'especisme.

Que la religió ens perverteix la racionalitat es pot veure en aquest cas exposat pel professor Gary Francione:

«Moltes persones pensen que quan un animal escapa de la mort així, es tracta d'alguna mena de senyal divina. Aquests tipus d'esdeveniments, irònicament, reforcen la idea que, pel fet que no hi ha cap intervenció divina per a tots els altres animals que són assassinats als refugis o als escorxadors, aleshores aquesta és la manera com les coses han de ser per a aquells altres animals. Són assassinats com a part de l'ordre natural.»

Aquesta és una prova més de la irracionalitat del pensament religiós: treure conclusions imaginant entitats que no es poden demostrar de cap manera, per justificar algun tipus de fet o de conducta. En aquest cas, la religió serveix per a justificar l'explotació animal.

No obstant això, en lloc d'assenyalar aquest gran error, que ens erosiona la racionalitat i la capacitat moral, el professor Francione prefereix opinar sobre el que suposadament Déu pensaria, si existís, respecte d'aquest fet. És a dir, contesta una fantasia amb una altra fantasia, quan allò apropiat seria reivindicar el paper central de la raó a la nostra vida, la qual exclou necessàriament la religió.

Quina és la diferència essencial entre creure en Déu, el Pare Noël o els Reis de l'Orient, i creure que els humans som éssers radicalment diferents i superiors a la resta d'animals i que estem legitimats a explotar-los? Cap. Totes són creences fabricades simplement per a fer-nos sentir millor –com estupefaents– i que no tenen cap connexió amb la realitat.

Aquesta creença –l'antropocentrisme moral– és nociva per a la nostra racionalitat, i especialment per a la nostra convivència amb altres animals i el respecte que els devem. I està demostrat que promou actituds fanàtiques i violentes que causen innombrables víctimes innocents a tot el món.

La qüestió dels Drets Animals

Aquest discurs va ser pronunciat pel filòsof Tom Regan al Royal Institute de Gran Bretanya, l'any 1989, com a part d'un debat sobre la qüestió: "Els cal als animals una declaració de drets?"

 

LA FILOSOFIA DELS DRETS ANIMALS

-TOM REGAN-

 

“Els altres animals que els éssers humans mengem, emprem en ciència, cacem, atrapem i explotem de maneres tan variades tenen una vida pròpia que és important per a ells, més enllà de la utilitat que puguin tenir per a nosaltres. Ells no només són simplement al món, sinó que a més són conscients de ser-hi i també del què els passa. I el que els passa té importància per a ells.

Cadascun d’ells té una vida, que experimenta amb millors o pitjors experiències. Tal i com passa amb nosaltres, cada animal és una presència psicològica única al món. Com nosaltres, ells són algú, no alguna cosa. Des d’aquest punt de vista, els animals no humans reclosos en laboratoris i granges, per exemple, són iguals que els éssers humans. I és per això que l'ètica sobre la nostra relació amb tots i cadascun d’ells ha de recolzar-se en alguns dels mateixos principis morals fonamentals.

A un nivell profund, una ètica humana progressista es basa en el valor independent de l’individu. Tractar els éssers humans de maneres que no respectin el seu valor inherent és reduir-los a l’estatus d’instruments, coses o mercaderies, és violar el més bàsic dels drets humans: el dret a ser tractat amb respecte.

La filosofia dels Drets Animals tan sols exigeix que la lògica es respecti en cada argument, que el fet d’explicar de manera raonada el valor inherent dels éssers humans impliqui també que altres animals tenen el mateix i igual valor. Que qualsevol argument que expliqui de manera plausible el dret dels éssers humans a ser tractats amb respecte també impliqui que altres animals tenen igualment els mateixos drets i el mateix i igual valor.

Com a resultat d’una difusió informativa parcial en el passat -el debat d'aquesta nit és una notable i lloable excepció-, el públic en general ha tendit a considerar els defensors dels Drets Animals en termes exclusivament negatius: som antiintel·lectuals, anticiència, antiacionals, antihumans, estem en contra de la justícia i a favor de la violència. Però la veritat, com sol passar, és just el contrari. La filosofia dels Drets Animals és al cantó de la raó perquè no és racional discriminar arbitràriament;  i la discriminació contra els animals no humans és demostrablement arbitrària.

És incorrecte tractar els éssers humans més febles, especialment aquells que no tenen una intel·ligència humana normal, com si fossin instruments o recursos. Per tant, no pot ser racional tractar els altres animals com si fossin instruments o recursos si la seva intel·ligència és igual o similar a la d’aquests éssers humans més febles.

La filosofia dels Drets Animals està a favor, i no pas en contra, de la ciència. Aquesta filosofia és respectuosa amb el millor de la ciència en general i amb la biologia evolutiva en particular. Els darrers avenços ens mostren que, en paraules de Darwin, els humans difereixen de molts altres animals en grau i no en qualitats. Una qüestió a part d’on traçar la línia, és obvi que els animals que es fan servir als laboratoris, que són criats com a aliment, o caçats o atrapats per plaer i per a obtindre’n benefici, són els nostres parents psicològics (senten d’una manera molt similar a la nostra). Això no és una fantasia sinó un fet demostrat científicament.

La filosofia dels Drets Animals està a favor, i no pas en contra, de la justícia. No estem legitimats a violar els drets d’uns perquè molts altres se’n puguin beneficiar. L’esclavitud ho permet, el treball infantil ho permet, totes les institucions socials injustes ho permeten, però no la filosofia dels Drets Animals, el principi més elevat del qual és la justícia.

La filosofia dels Drets Animals està a favor de la pau i en contra de la violència. La demanda fonamental d'aquesta filosofia és tractar els éssers humans i els altres animals amb respecte. Aquesta filosofia, per tant, és una filosofia de pau. Però és una filosofia que exigeix ​​l’extensió d'aquesta pau més enllà dels límits de la nostra espècie, la qual manté una guerra no declarada i diària contra incomptables milions d'animals no humans.

Per estar veritablement a favor de la pau cal estar fermament en contra de la despietada explotació.

I respecte del que se sol sentir, distorsionat pels mitjans de comunicació, sobre el que al·leguen els oponents dels Drets Animals, se'ns posa com a objecció que igualem animals i humans, quan humans i animals difereixen en gran mesura, però és evident que nosaltres no diem que humans i altres animals siguin el mateix en tots els sentits; que gats i gossos puguin realitzar càlculs matemàtics, o que porcs i vaques puguin gaudir de la poesia. El que diem és que, igual que els humans, molts altres animals tenen vivències del seu propi benestar. En aquest sentit, tan nosaltres com ells som el mateix. En aquest sentit, per tant, malgrat les nostres diferències, nosaltres i ells som iguals.

Potser se'ns podria objectar que nosaltres defensem que cada humà i cada animal tinguin els mateixos drets, que els pollastres tinguin dret a vot i que els porcs tinguin dret a rebre classes de ballet, però òbviament nosaltres no diem això. Tot el que diem és que aquests animals i els éssers humans comparteixen un mateix dret moral bàsic: el dret de ser tractat amb respecte.

Se'ns podria objectar que com que els altres animals no respecten els nostres drets, llavors nosaltres no tenim l’obligació de respectar els seus. Però hi ha molts éssers humans que tenen drets i que són incapaços de respectar els drets dels altres. Els nens petits, els trastornats o incapacitats mentals de totes les edats; en aquests casos no al·leguem que estigui bé el tractar-los com a eines o recursos perquè ells no tenen en compte els nostres drets. Al contrari, reconeixem que tenim el deure de tractar-los amb respecte.

El que és veritat en aquests casos que concerneixen a éssers humans no ho és menys en els casos que concerneixen altres animals.

Hi ha l’objecció que encara que els altres animals tinguessin drets morals, hi ha coses més importants que mereixen la nostra atenció: la fam al món i els abusos a nens, per exemple. Racisme, drogues, la violència contra les dones, la situació dels sense sostre. Solament després que haguem solucionat aquests problemes podrem ocupar-nos de la qüestió dels Drets Animals.

Aquesta objecció passa per alt el fet que el moviment pels Drets Animals està compost en gran mesura per gent que dedica la seva vida a atendre els éssers humans: metges, infermers i altres professionals de la salut, gent involucrada en un ampli ventall de serveis socials, des d’assessors sobre violacions a ajuda a víctimes d'abús infantil o fam o discriminació, professors de tots els nivells d'educació, ministres, capellans, rabins.

I les vides de totes aquestes persones demostren que l'elecció que la gent ha de fer no rau entre ajudar els humans o ajudar altres animals. Cadascun de nosaltres pot ajudar-los a tots dos alhora. Els hem d’ajudar per igual.

La darrera objecció es basa en el fet que ningú té realment drets, ja sigui humà o un altre animal, sinó que allò bo i allò dolent són qüestions que es jutgen a partir del que produeixi les millors conseqüències, tenint en compte els interessos de cada implicat i considerant de manera igual interessos iguals. Aquesta filosofia moral -l’utilitarisme- que compta amb una llarga i venerable història, i molts homes i dones influents, passats i presents, entre els seus adeptes, és un frau moral i ja no és una postura sostenible, si és que alguna vegada ho ha estat.

És veritablement seriós tenir en consideració l'interès d'un violador en violar la seva víctima abans de declarar la violació com immoral? Hauríem de tenir en compte el que suposa per a un pederasta el frustrar les seves intencions abans de condemnar moralment els seus actes? Sorprenentment, un utilitarisme coherent exigeix ​​que sí els tinguem en compte, i d'aquesta manera és rebutjat per la nostra exigència de racionalitat. Pel que fa a la filosofia dels Drets Animals: seria racional, imparcial, basada en la ciència, a favor de la pau, i en contra de la injustícia? Per a totes aquestes qüestions la resposta seria incondicionalment afirmativa.

Pel que fa a les objeccions que s'esgrimeixen en contra d'aquesta filosofia, sobre si aquells que la defensen són capaços d'oferir respostes racionals i ben informades, una altra vegada la resposta és sí. En una batalla d'idees, la filosofia dels Drets Animals venç i els seus crítics perden. Tan sols resta veure quin costat emergeix com el guanyador en la contínua batalla política entre el que és just i el que no ho és. Gràcies. 

 

Text original en anglès: "The Philosophy of Animal Rights"

 

"Reduir el patiment"

Quan ens expressem tenim dues opcions:

[1] Que les paraules que emprem tinguin una definició objectiva i delimitada.

[2] Que les paraules signifiquin el que ens doni la gana a cada moment arbitràriament segons ens convingui.

Si triem la primera opció llavors l'ús d'animals mai no pot ser qualificat com a "humanitari".

El concepte de ser humanitari és radicalment incompatible amb l'explotació dels animals perquè una activitat humanitària per definició es fa exclusivament per a benefici de la persona que la rep, però l'explotació animal no està motivada per a beneficiar els animals en cap sentit sinó per a danyar-los en benefici dels humans. Parlar d'“esclavitud humanitària” és un oxímoron.

A més, fins i tot aquelles mesures qualificades com a humanitàries —com és el cas de l'"atordiment previ" als escorxadors— estan en realitat motivades per a beneficiar l'eficiència econòmica de l'explotació: per a evitar danys innecessaris a la carn o per prevenir accidents laborals. Aquestes mesures "humanitàries" sorgeixen per a beneficiar l'explotació com a activitat econòmica.

Humanitari és tot allò que fem pel bé dels altres. L'explotació animal mai no pot ser qualificada així perquè és una activitat que existeix per a beneficiar solament els explotadors, i no els explotats. Mai no és humanitària per a les seves víctimes. L'única opció realment humanitària consisteix a no explotar ningú.

El santuari Peaceful Prairie és un refugi vegà d'animals víctimes de l'explotació que també fa activisme educatiu. Una de les principals comeses és denunciar la mentida de l'explotació animal "humanitària".

En un text titulat «Ramaderia 'humanitària': Un oxímoron» s'explica la incongruència que l'explotació animal pugui rebre aquests qualificatiu quan implica esclavitud i assassinat, així com tota mena de violència en general contra els animals.

Ara bé, encara que en principi estic d'acord amb la major part del que s'exposa en aquest text, a la seva conclusió final parla sobre "reduir la major quantitat de patiment al món" com un imperatiu moral. No puc estar d'acord amb això.

Si "reduir el patiment al món" fos un objectiu moral vàlid aleshores seria correcte, per exemple, provocar l'extinció deliberada de tots els animals, de tots els éssers que tenen capacitat de sentir. El patiment és una condició inherent al fet de poder sentir i l'única manera efectiva de reduir-lo seria reduint el nombre d'éssers que poden sentir.

Això no obstant, provocar deliberadament l'extinció d'un individu, d'un cert grup, o de tots els animals en general va en contra de l'interès fonamental dels animals a perpetuar la seva vida i no s'ajusta a cap norma ètica racional que jo conegui.

A més, si "reduir el patiment" en si mateix fos una intenció moralment vàlida llavors seria legítim promoure qualsevol tipus de mesura que tingués aquesta intenció. Per exemple: regulacions de l'esclavitud animal per intentar fer-la suposadament “humanitària”. Aquesta és precisament la incongruència que pretén denunciar el text.

Així podem veure que sota la premissa de “reduir el patiment” el filòsof benestarista Peter Singer proposa el següent:

«Ens cal aprendre a capturar i matar els peixos de mar obert d'una manera humanitària o, si això no és possible, trobar alternatives menys cruels i més sostenibles que els reemplacin a la nostra dieta.»

El que Peter Singer diu és que no hi ha problema en emprar i matar altres animals sempre que intentem fer-ho amb el menor patiment possible. Però això no té res a veure amb una veritable actitud humanitària, ja que una conducta humanitària significa actuar pel bé dels altres. És absurd creure que cerquem el bé dels altres si acceptem i en promovem l'explotació i l'assassinat.

Ni el dolor ni el patiment no són fenòmens intrínsecament dolents ni immorals en si mateixos. Són fenòmens fisiològics que tenen una funció instrumental per a la conservació de la vida sentent. Si bé això no vol dir que estiguem legitimats a causar-los directament sense el consentiment explícit i informat de l'altra persona.

El patiment és part de la vida sentent i no hi ha raó que justifiqui jutjar-ho com una cosa dolenta. El patiment té una funció biològica instrumental. El patiment ens ajuda decisivament a allunyar-nos del mal. El patiment ens ajuda també a comprendre allò que està malament: gràcies al fet que patim en veure aquestes imatges podem comprendre millor per què està malament. El patiment ens serveix per a viure i millorar.

El patiment no és un fenomen intrínsecament dolent. El que està malament és infligir patiment a altres individus solament per a beneficiar-nos-en. Els éssers sentents no volem patir innecessàriament o que ens ho imposi contra la nostra voluntat. Que algú ens forci a patir pel seu propi benefici és una violació dels nostres drets. Aquesta imposició injusta és el que està malament; no el patiment en si mateix.

"Reduir el patiment" no és un principi ètic. Aquesta intenció pot ser un desig que molts tinguin per empatia o per compassió; però no és un principi moral. Si aquest lema fos un principi ètic llavors estaria justificat aniquilar tota la vida sentent del planeta; ja que és la manera més efectiva de “reduir el patiment”. Si "reduir el patiment" fos una norma moral llavors estaria justificat, per exemple, que algú t'assassinés a tu per així eliminar part de l'inevitable patiment que la teva vida sentent comporta. La idea de "reduir el patiment" no solament no és un principi moral sinó que a més acceptar-la condueix a acceptar qualsevol crim que suposadament serveixi per a "reduir el patiment".

És raonable suposar que no podem aconseguir que tothom es faci vegà a curt termini de la mateixa manera que no podem aconseguir a curt termini que tots els homes respectin les dones com a persones, però aquest defecte no serveix com a excusa per a promoure “una millora" en la manera com alguns homes violen i abusen de les dones. Sabem per desgràcia que no tots els homes respectaran les dones; però aquest fet no justifica que els assessorem o ajudem a perpetrar els seus crims amb l'excusa de "millorar les condicions" en què abusen de les víctimes. L'única opció és rebutjar, condemnar i prevenir la violència contra les dones; no ajudar els agressors a cometre les seves agressions en "millor condicions". El mateix val per a la violència contra els altres animals.

Per descomptat que la intenció d'alleujar el patiment en altres persones no és un desig immoral en ell mateix; però sí que s'ha d'atenir als principis ètics d'igualtat i respecte al valor intrínsec de la persona —igual que qualsevol altre desig que tinguem— i no al contrari. És a dir, el desig d'alleujar el patiment tan sols és acceptable si respectem l'ètica. Però un desig mai no pot ser una norma moral. La moral es basa en la raó; i no en desitjos personals.

Encara que suposadament hi hagués una forma d'esclavitud que provoqués menys patiment que d'altres, això no justifica que l'aprovem o la recolzem en detriment de les altres. Donar suport a l'esclavitud sempre és immoral i atenta contra els drets de les víctimes. Tota forma d'explotació animal comporta cosificació i vulneració dels interessos dels explotats per a benefici dels explotadors. Aquesta és la qüestió moral, i no pas el grau de patiment. Deixant de banda el fet que el patiment no es pot mesurar objectivament i la seva valoració sempre depèn d'una estimació subjectiva.

El benestarisme ha predominat durant segles en la nostra relació amb els altres animals i no ha conduït a una situació de “menys patiment”. Tot al contrari. Sota l'auspici del benestarisme van aparèixer les granges industrials i la multitud de formes noves d'explotació animal. El benestarisme és un complet fracàs per a beneficiar els animals fins i tot sota el seu propi criteri. El benestarisme no ha servit a la pràctica per alleujar ni evitar cap patiment dels animals.

Per tant, el patiment que hem de reduir de manera moralment legítima ha de ser el patiment que nosaltres causem intencionadament als animals. Els altres animals no tenen cap interès a patir pel nostre benefici ni ens han donat el seu consentiment perquè els usem. En efecte, els animals volen evitar el patiment innecessari i nosaltres no podem justificar moralment infligir-los cap classe ni grau de patiment pel fet d'usar-los.

L'explotació animal és injusta en si mateixa, per tant tot el patiment que en provingui —sense importar si és molt o poc— serà sempre immoral i hem de deixar de participar-hi.

Aquesta abolició del patiment moralment injustificat l'aconseguirem eliminant-ne la causa: l'especisme —la creença que els altres animals són éssers inferiors que existeixen per estar al nostre servei com a recursos.

Aquesta abolició ha de començar inevitablement en cadascun de nosaltres ara, i passa per adoptar i difondre el veganisme. 

ALLIBERA ELS TEUS ESCLAUS: FES-TE VEGÀ

Canibalisme

«La pràctica diària d'alimentació càrnia representa un exocanibalisme alimentari —repudiat psicològicament pels vegetarians— en què milions d'animals són sacrificats per a la nostra alimentació. El fet que ens hàgim acostumat a aquesta matança diària d'animals no li treu gens ni mica el rerefons de canibalisme alimentari.» ~ Àngel Aguirre

 

Comptem amb diverses proves i evidències que demostren que el canibalisme, en el context humà, ha existit en diverses èpoques històriques i en diferents indrets. De fet, encara continua existint de manera socialment acceptada encara en algunes tribus. El canibalisme també ha estat continuat fins als nostres dies, d'una manera més o menys secreta, en societats humanes on està legalment sancionat.

La qüestió que voldria plantejar aquí és: si rebutgem moralment l'ús d'éssers humans per a menjar, per què no rebutgem l'ús d'altres animals com a menjar?

De fet, hi ha alguns animals que ja considerem que no s'han de tractar com a menjar, com és el cas de gossos i gats. Per què no considerar així els altres?

Determinats arguments que tracten de justificar l'ús d'alguns animals per a menjar semblen raonables en aparença, mentre que altres són bastant pintorescos, per no dir una altra cosa.

Per exemple, s'al·lega sovint que "ens cal menjar animals" per a poder viure. No obstant això, aquesta afirmació no és correcta. Els organismes públics de salut i les associacions professionals de nutricionistes assenyalen que als éssers humans no ens cal consumir animals per a estar sans, encara que sembla que aquesta informació és encara desconeguda pel gran públic. No ens cal menjar animals per a tenir una bona salut a l'igual que tampoc ens cal menjar éssers humans.

Sovint es planteja la següent situació: "I si fóssim en un illa deserta"? O dit d'una altra manera: què passaria si ens trobéssim en un context determinat en què no hi hagués cap altra opció que menjar animals per a sobreviure? Bé, no estem en aquesta situació però, independentment de la decisió que prenguéssim, aquesta possibilitat no afecta la nostra situació actual. No solament podria succeir que acabéssim en un context en què el menjar humans fos l'única forma de supervivència, sinó que aquesta situació ja ha succeït en el passat. A part de la manera concreta en què es produís aquest canibalisme, i del judici moral amb que ho valorem... considerem raonable pensar que aquest possible context justificaria fer servir els humans de menjar en el nostre context actual? I si no és així, per què pensem que això justificaria que usem els animals com a menjar quan en el context actual la necessitat no pot excusar-ho de cap manera?

En altres ocasions s'al·lega que "sempre hem menjat animals". Encara que fos cert que hem fet servir altres animals de menjar des de fa molt de temps, aquesta dada no justifica que continuem fent-ho. També hem discriminat la dona des de fa molt de temps, però això no vol dir que estigui bé continuar fent-ho ara. El sol fet que un determinat costum s'hagi practicat des de fa molt de temps no justifica per si mateix que s'hagi de continuar fent. El canibalisme és un d'aquests costums tan antics, però no considerem que la seva antiguitat justifiqui continuar-lo.

També es diu que "menjar animals és beneficiós perquè ens aporta nutrients i energia". És clar, però menjar éssers humans també podria donar el mateix resultat, i no considerem per això que menjar humans sigui èticament correcte. Ja he assenyalat anteriorment que una alimentació exclusivament vegetal és saludable. A més, si el simple benefici justifiqués una acció llavors tota classe de crims serien moralment justificats en tant que algú se'n beneficiés. El benefici no és pròpiament un criteri moral sinó que, en canvi, el benefici s'ha d'ajustar a la moralitat.

No és menys habitual que algú proclami que "els animals són menys intel·ligents que nosaltres"; que les seves ments estan menys desenvolupades o capacitades que les nostres. És curiós que aquest argument no ens sembli permissible per menjar gossos o gats. De la mateixa manera, també podríem assenyalar que altres humans posseeixen desenvolupaments intel · lectius molt inferiors al nostre: nens, discapacitats mentals, senils. Però, el simple fet que un humà sigui menys intel·ligent que nosaltres justifica usar-lo de menjar? Això no tindria cap sentit. Llavors, per què ens sembla que un argument semblant justifiqui emprar els animals de menjar?

Per suposat, mai falta qui diu que "menjar animals és natural". Què vol dir això? Això pot significar diverses coses: que mengem animals perquè estem dissenyats per a fer-ho així -perquè som omnívors- o perquè hi ha alguna classe de dinàmica biològica en la qual estem immersos que ens condiciona o obliga a menjar animals. Bé... en realitat res d'això és cert. Sí que és cert que els humans som omnívors, és a dir, que podem digerir animals, però això no vol dir que ens calgui fer-ho o que haguem de fer-ho. El fet de ser omnívors no justifica que fem servir de menjar a éssers humans -que també estan fets de carn i les femelles dels quals produeixen llet- així que tampoc pot justificar que mengem altres animals. Així mateix, no existeix res semblant a una mena de "cadena alimentària" que d'alguna manera ens obligui a menjar animals. Mengem animals per un costum social; no per una necessitat biològica. El canibalisme també és una pràctica que forma part de la "cadena alimentària" en la naturalesa, però hem decidit rebutjar-lo. Per la mateixa raó també podem rebutjar el consum d'animals.

Quina classe d'al·legat és a dir que "menjar animals és agradable". Això ni tan sols és un argument. El simple plaer justifica fer mal als altres? Està bé fer mal a un altre ésser humà solament perquè n'obtinguem un plaer? Està bé fer mal a gossos o gats tan sols perquè això ens proporcioni plaer? Fins i tot els que al·leguen aquest argument estan d'acord que el plaer no justifica infligir dany als animals. Llavors el plaer és tan sols una excusa que pot potser explicar per què mengem animals, però que no justifica moralment que ho fem.

Es fa difícil determinar si no és més immoral dir que mengem animals simplement perquè "podem fer-ho", és a dir, perquè som més poderosos que ells. De fet, també tenim la capacitat d'abusar de nens, maltractar ancians, violar dones, torturar gossos, i d'infligir tota classe de violències, si volguéssim fer-ho. Que puguem realitzar determinada acció no equival al fet que ho haguem de fer o al fet que sigui acceptable actuar de tal manera. Si això és tot el que hem d’al·legar és que en realitat estem confessant que al menjar animals estem cometent un abús de poder.

El desig de protegir la nostra vida és un interès fonamental que tots els animals sentents posseïm en comú. És un interès que tota moral racional hauria de tenir en compte. Si això és així, resultaria incoherent no respectar per la nostra part aquest mateix desig que també tenen altres individus encara que no siguin de la nostra mateixa espècie. Cap de nosaltres volem que ens facin mal ni ens assassinin. Els altres animals tampoc. A més, podem viure saludablement sense menjar altres animals. Així doncs, no hi ha cap motiu basat en alguna suposada necessitat que justifiqui que ho fem.

Si efectivament hi ha alguna raó moral per rebutjar el canibalisme amb els éssers humans llavors hauria de valer igualment per la qüestió d'usar altres animals de menjar.

Els arguments que es fan servir per justificar l'ús d'altres animals com a menjar valdrien igualment per a l'ús d'humans com a menjar, com ja es va adonar Élisée Reclus:

«Els motius pels quals els antropòfags advocarien pel consum de carn humana estan tan ben fundats com els que donen els que mengen carn avui.»

 

Aquests arguments, com ja hem vist, serien els següents:

* Necessitat: Ens cal menjar animals

* Tradició: Es fa des de sempre.

* Benefici: És nutritiu.

* Intel·lecte: Som més intel·ligents que ells.

* Naturalesa: És natural fer-ho.

* Plaer: Ens proporciona un gust agradable.

* Feixisme: Tenim més força i poder que ells.

Quan apareixen notícies sobre canibalisme no es veu ningú intentant justificar aquests actes al·legant que els humans "tenim ullals" o que "som omnívors". Tan sols es veuen expressions emotives de desgrat i condemnes morals.

Per què no rebutgem de la mateixa manera la pràctica de menjar animals? Per especisme —Considerem que els animals no formen part de l'àmbit de consideració moral i que són mitjans per a satisfer els nostres fins.

Si entenem que és moralment injust que practiquem el canibalisme —és rebutjable perquè suposa destruir la vida d'altres éssers humans que volen viure igual que nosaltres— llavors hauríem de poder assumir que fer-li això mateix a altres individus, encara que no siguin de la mateixa espècie que la nostra, està igualment malament, per la mateixa raó.

Menjar animals es pot qualificar moralment de canibalisme perquè aquest concepte no es limitaria solament al context biològic per als individus de la mateixa espècie sinó que es pot aplicar també en el context moral als individus que pertanyin a un mateix grup. Tots els animals sentents pertanyem a un mateix grup d'individus: al grup d'éssers conscients, és a dir, éssers que podem sentir i que tenim interessos bàsics, com el desig de continuar vivint i d'evitar el dany.

Per tant, limitar el rebuig moral al consum d'individus tan sols dins de la mateixa espècie és un criteri injustificat. En el context de la biologia, el canibalisme és menjar-se els individus de la mateixa espècie; però en el context de l'ètica, canibalisme seria fer servir de menjar altres éssers sentents.

Fins i tot es pot parlar del concepte de canibalisme d'una manera més global entès com la manera de viure que consisteix en viure a costa de consumir literalment les vides d'altres individus. És a dir, canibalizar-los. Per això crec que es pot dir, sense por d'exagerar, que la nostra actual relació amb els altres animals que no són humans podria ser categoritzada com canibalisme: literalment consumim les seves vides per al nostre benefici.

Aquest comportament està permès i motivat, al seu torn, per la ideologia de l'antropocentrisme que es basa en la idea que solament compten moralment els éssers humans i que discrimina els altres animals de la consideració moral.

Per tot això, considero que el moralment correcte seria rebutjar tot canibalisme i triar el veganisme.

La tortura de l'explotació animal

Granges d'esclaus

Avui m'agradaria comentar l'ús imprecís i generalitzat que es fa de la paraula tortura en el context referit a l'explotació animal.

Tortura vol dir infligir un patiment amb l'objectiu deliberat de causar-lo. Però aquest no és el cas general de l'explotació animal. No es fa patir els animals perquè es pretén deliberadament fer-los patir. Aquest no és l'objectiu, sinó una conseqüència de la seva explotació.

La gran majoria dels animals esclavitzats i agredits pateixen la seva explotació com si fos una tortura (patiment intens i permanent). Però això no deixa de ser una manera metafòrica de parlar.

Si emprem amb aquest sentit la paraula "tortura", els partidaris de l'explotació animal poden defensar-se perfectament dient que ells no tenen la intenció de torturar els animals, i  d'aquesta manera qüestionar el missatge que tractem de donar.

Perquè la qüestió no és que els animals pateixin una tortura. La qüestió essencial és que se'ls faci servir i se'ls agredeixi. Ningú no pot negar seriosament que s'estan usant els animals, que se'ls està explotant. Ningú no pot negar objectivament aquests fets. I això és el que hem de denunciar i sobre allò que hem de conscienciar.

Tot el sofriment que pateixen els animals per causa de la seva utilització és igualment immoral en si, sense importar-ne el grau. És clar que és molt pitjor com més es pateixi. En general, tots volem patir el mínim possible, especialment en situacions que no ens beneficiïn. Però qualsevol patiment per petit o gran que sigui sempre és igualment immoral si prové d'un acte immoral.

 

La capacitat de sentir: alguns aclariments

 

 

«Els animals són vivents sensitius. No solament tenen vida, sinó que la senten en alguna mesura.» ~ Juan José Sanguineti

 

La capacitat de sentir és l'única característica que ha de tenir un altre individu per a ésser mereixedor de consideració moral.

Tot i això, la capacitat de sentir no és equivalent a "la capacitat de patir i gaudir". Aquesta seria una definició reduccionista i errònia, difosa pels benestaristes —a qui solament els importa el plaer i el dolor. El patiment i la felicitat tan sols són algunes de les sensacions que experimenta un ésser sentent, entre moltes altres.

En l'àmbit animalista, la definició de la capacitat de sentir s'ha vist profundament influenciada per l'utilitarisme de Jeremy Bentham, que va ser també el primer pensador modern que va incloure en la consideració moral els animals no humans. Bentham pensava que als altres animals solament els importava evitar el patiment —i gaudir del plaer. Per això va dir: «La pregunta no és, poden raonar? Ni, poden parlar? Sinó, poden patir?»

Aquesta caracterització errònia sobre la capacitat de sentir dels animals, que posa un èmfasi reduccionista en el patiment, és un llast que encara continuem suportant en el moviment per la consideració moral dels animals. La capacitat de sentir no es redueix ni equival a “la capacitat de patir i gaudir” —com solen assenyalar els autors benestaristes. Una altra cosa és que als benestaristes solament els importi el dolor i el plaer i transfereixin aquesta obsessió sobre els altres animals, malgrat que la ciència ens explica que la sentença engloba tota mena de sensacions, emocions i desitjos, més enllà del simple plaer i dolor.

Una definició apropiada de sentença —la capacitat de sentir— podria ser la següent:

La capacitat de sentir és la capacitat de tenir experiències subjectives [sensacions, emocions, desitjos, sentiments] i de tenir interessos —com l'interès fonamental a continuar existint i evitar el dany.

La pròpia activitat del nostre sistema nerviós central és el fonament fisiològic de la sentença. D'aquesta activitat ens prové la capacitat d'experimentar sensacions i tenir interessos.

Mentre el sistema nerviós no estigui greument danyat, l'activitat mai s'atura, per tant la nostra capacitat de sentir i el que se'n deriva [sensacions i interessos] continua intacta encara que estiguem adormits o inconscients.

Referent a la certesa sobre la capacitat de sentir dels altres animals podem trobar molts estudis científics avalats per nombroses proves i evidències.

La qüestió no és si els animals poden parlar, raonar o patir. La qüestió és si els animals poden sentir.

 

No m'alimento de cadàvers d'animals però no sóc vegetarià

 
Jo no m’alimento de cossos provinents d'éssers amb la capacitat de sentir; però no sóc vegetarià.

Imaginem que hi ha una paraula que unes persones han creat per a si mateixes per a referir-se a la pràctica de no agredir els nens durant els dies que caiguin en dilluns. Aquestes persones pretenen anomenar-se a si mateixes "X". Seria jo un X?

Bé, jo rebutjo agredir els nens sempre, en qualsevol circumstància. Per aquest motiu, òbviament, no els agredeixo els dilluns. D'alguna manera, suposo que entro a la descripció d'un X. No obstant això, no sóc un X. 

Jo mai diria: "Sóc un X." I si algú em preguntés: "Escolta, tu ets un X?", jo mai respondria: "Sí, sóc un X però tampoc agredeixo als nens de dimarts a diumenge." En comptes d'això, diria: "Mira, no, no sóc un X. No tinc res a veure amb els X. Les seves raons per no agredir els nens els dilluns no tenen res a veure amb les meves raons per no agredir els nens cap dia. I tot i que, com ells, tampoc agredeixo als nens els dilluns, no sóc un X."

El terme "vegetarià" va ser creat per a denominar la pràctica de no menjar cossos d'animals. Jo no consumeixo cossos d'animals, llavors sóc, per tant, un vegetarià?

Bé, jo rebutjo tractar els altres éssers dotats de sensació com si fossin objectes o recursos. Per tant, no consumeixo cossos provinents d'éssers amb capacitat de sentir. D'alguna manera, suposo que encaixo amb la descripció de vegetarià. No obstant això, no sóc vegetarià.

Jo mai diria: "Sóc vegetarià." Si algú em preguntés: "Escolta, tu ets vegetarià?", jo mai li respondria: "Bé, sí, sóc vegetarià però tampoc faig servir mel, lactis, ous, etc." En lloc d'això, diria: "Mira, no, no sóc vegetarià. No tinc res a veure amb els vegetarians. Les seves raons per no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir no tenen res a veure amb les meves raons per no usar éssers sentents. Per tant, tot i que coincideixo amb els vegetarians en el fet de no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir, no sóc vegetarià."

Suposem una altra analogia: dir que els vegans som vegetarians simplement perquè no mengem carn animal és exactament anàleg a dir que els vegans som musulmans perquè els musulmans rebutgen menjar porc i els vegans, en efecte, també rebutgem fer servir els porcs per servir-nos de menjar. No resulta evident l'absurd? L'error resideix en una fal·làcia d'associació.

A més, el vegetarianisme és un tipus de dieta i el veganisme és una ètica. Pertanyen a categories diferents. Per tant, ni tan sols es poden englobar correctament en un mateix conjunt.

No empro els cossos d’éssers sentents com a aliment, però no sóc vegetarià ni un tipus de vegetarià. Sóc vegà.

 

Diferències

Sempre he dit en aquest bloc que tot ús d'animals no humans és moralment incorrecte. I que no hi ha diferències en el motiu pel qual tots aquests usos, són, una injustícia; tant si es tracta d'un ús per a menjar o per a vestir-nos o per a divertir-nos gràcies a ells. Fer a altres animals una cosa que mai voldríem que ens fessin a nosaltres és sempre reprovable sense importar el propòsit que cerquem.

Algunes persones m'han assenyalat que elles consideren que sí que hi hauria diferències rellevants. Elles afirmen, per exemple, que és diferent el fet de menjar animals perquè hem estat educats en la creença que és un requisit que cal per a poder viure bé. En canvi, ningú assenyat creu que per a divertir-se calgui realment torturar i matar animals.
 
Aquesta diferència és important, i crec que cal parlar-ne, però no incumbeix concretament als interessos dels animals que pateixen la violència. Aquest és el nivell al que jo em refereixo quan afirmo que no hi ha diferències essencials.

Ells pateixen i moren igualment sense importar-los si se'ls fa servir per a menjar o qualsevol altre propòsit. En aquest sentit, no hi ha cap diferència. Des del punt de vista de la víctima no hi ha, doncs, diferència.

D'altra banda, des d'un punt de vista purament objectiu, és igual d'innecessari menjar animals que divertir-se gràcies a ells causant-los mal, patiment i mort. Des del punt de vista objectiu dels fets tampoc no hi ha diferència.
 
Si la pràctica de menjar animals es pot catalogar de gastronomia llavors no hi hauria d'haver cap objecció a denominar com a art la tauromàquia. Tampoc no hi ha diferència en aquest aspecte. Ambdues activitats formen part de la cultura actual.

Aquella diferència que algunes persones em comenten, entenc que es refereix a la mentalitat dels qui cometen aquests actes de dominació i violència contra els altres animals. Pot ser que la majoria de la gent mengi animals perquè creu erròniament que li cal per a sobreviure, i perquè no són conscients del mal i el patiment en què participen. Però no és així en tots els casos.

Hi ha molts individus que disposen de la mateixa informació que nosaltres i malgrat tot decideixen deliberadament continuar menjant animals perquè consideren que l'ésser humà és superior i està legitimat a emprar els altres animals per al seu propi benefici.

Amb més greuge si és possible: hi ha animalistes que saben perfectament que els éssers humans podem viure de manera saludable amb una dieta exclusivament vegetal. Tot i això, han decidit continuar imposant patiment i mort als animals a través del seu consum alimentari, sense que n'hi hagi necessitat. Com pot ser que es considerin “defensors dels animals”?

Al seu llibre titulat irònicament «¡Vivan los animales!» Jesús Mosterín intenta justificar que explotem altres animals per a servir-nos d'aliment dient que: “l'alimentació d'uns animals gràcies als altres és un tret de les cadenes tròfiques de la naturalesa, i per això no té res de moral ni d'immoral”. Mosterín recorre a una fal·làcia naturalista per excloure de la nostra consideració moral el fet que tractem a altres animals d'una manera que consideraríem inacceptable si es tractés de nosaltres mateixos o d'altres éssers humans. Per aquest motiu potser a aquest llibre li correspondria millor el títol de “Morin els animals pel nostre caprici!

D'altra banda, la idea que els aficionats a la tauromàquia gaudeixen amb el patiment d'un animal solament pot ser cert en part. Jo recordo haver vist per televisió imatges de curses de braus fa molts anys i no haver sentit res especial a part de certa perplexitat. Això va ser molt abans d'empatitzar amb els interessos dels altres animals. L'empatia i el reconeixement moral és un procés que pot sorgir en l'evolució personal i no sempre és una cosa que apareix de manera espontània o instantània.

Per tant, podem suposar que molts afeccionats a aquestes activitats no són realment conscients del patiment de la víctima. No pretenc justificar la seva conducta sinó simplement constatar un fet a partir de la meva experiència. Hi ha casos coneguts d'ex-afeccionats a la tauromàquia per tradició familiar que a partir d'una experiència concreta van prendre consciència moral i van empatitzar amb els animals. Abans no reconeixien la víctima com algú que pateix sinó com alguna cosa amb què divertir-se.

M'agradaria assenyalar també que la tauromàquia no és únicament una activitat que es faci merament per diversió, com si fos un simple joc. És més que això. És una tradició festiva que simbolitza el domini de l'ésser humà sobre la resta d'animals. És, en realitat, un ritual molt seriós per als qui hi participen, per ridícul i absurd que ens pugui semblar des de fora.

De la mateixa manera, menjar animals no es fa solament per una suposada necessitat sinó també per a participar en la supremacia humana sobre la resta d'animals. La nostra pràctica de menjar animals és també un ritual de violència i dominació.

Malgrat tot, des del punt de vista ètic, cap fi no justifica moralment un mitjà. No importa quin sigui el fi. Els mitjans han de ser igual de justos que els fins. Fer patir i matar algú per menjar-lo és igual d'immoral que fer-lo patir i matar-lo per divertir-te.

Podem dir que si tenim en compte que menjar animals no és una necessitat per a viure, l'única justificació per a fer-ho és el plaer que se n'obté. Així doncs, podem veure que no hi ha aquesta diferència radical entre fer servir animals nohumans per a diversió o fer-los servir per menjar.

En conclusió, podem afirmar que qui sàpiga el que passa a les granges i als escorxadors, i encara essent conscient que els altres animals senten i pateixen com nosaltres decideixi ignorar o rebutjar el veganisme, llavors aquesta persona es comporta moralment igual que aquells que gaudeixen torturant i matant animals indefensos amb les seves pròpies mans.

 

Alliberació de visons; i altres animals

Granges d'esclaus

 

 

Una de les accions més difoses dins de l'activisme a favor dels animals ha estat l’alliberament directe de les gàbies i centres d'internament on estaven confinats. En aquest article m'agradaria comentar alguns aspectes morals i empírics en els quals es basa la justificació d'aquestes accions d’alliberament.

Abans que res, m'agradaria deixar clar que no em sembla ni tan sols oportú el fet de considerar que aquestes accions siguin il·legals. L'existència d'una certa llei no és un argument a favor de la moralitat d'aquesta llei. Les lleis han de supeditar-se a la moral, i no al revés.

A l'hora d'entrar a valorar la pertinència dels alliberaments d'animals que pateixen l’explotació animal, el primer que s'hauria de tractar és precisament de l'alliberament de qualsevol animal i no d'una espècie en concret.

Per exemple, algú que se centrés exclusivament en justificar l'alliberament de visons estaria caient en l'error de reforçar l’especisme -encara que s'autoanomeni "antiespecista"- precisament perquè ni tan sols esmenta en cap moment els altres animals que també pateixen l'esclavitud, ni deixa clara la naturalesa del problema en general. Els visons no tenen més dret, ni menys, que altres animals a ser lliures de l'esclavitud i l'explotació.

Exposaré una analogia que crec que pot ajudar a comprendre per què alliberar animals no està sempre justificat per si mateix.

Imaginem que alguns individus duen a terme la iniciativa d'alliberar lleons tancats a les gàbies d'un circ, o d'un zoo, i deixar-los completament lliures sense cap supervisió.

Tenint en compte que tan visons com lleons són carnívors depredadors, la diferència en realitat és només de mida -la mida dels animals depredats.

Sabent que és molt probable que en els dos casos ataquin i matin altres individus; qui els ha alliberat és directament responsable de la mort d'aquests individus.

L'espècie no és rellevant per a aquest argument, perquè el cas val igualment si l'alliberament fora d'éssers humans que per algun motiu es comportin amb agressivitat i tendeixin a atacar i matar altres individus.

Qui cregui que, dins del context humà, està bé alliberar visons al seu lliure albir però no està bé fer el mateix amb altres animals carnívors depredadors com tigres o lleons llavors està caient en una discriminació especista.

Des d'una perspectiva moral de Drets Animals ningú no s'oposa a l'alliberament dels visons o altres animals, en si mateix, sempre que això no impliqui violar els drets fonamentals d'altres persones -humanes i no humanes. Els alliberaments es poden dur a terme d'una manera responsable, sense violar els drets bàsics d'altres individus, i fins i tot de manera educativa.

Un altre tema a part és si aquests alliberaments serveixen per aconseguir que els visons o els animals en general deixin de ser explotats per l'home. No hi ha evidències que sigui així i, de fet, l'esclavitud animal ha crescut cada any en nombre de víctimes a tot arreu.

El nombre d'animals salvats mitjançant rescats durant els últims 50 anys no arriba ni tan sols al nombre d'animals assassinats als escorxadors durant les últimes 24 hores; per no esmentar tots els que són criats i esclavitzats, el nombre dels quals és de diversos bilions.

Mentre la societat humana continuï essent especista i consideri legítim l'ús d'altres animals, llavors el problema estarà sempre molt lluny de solucionar-se. El que cal és canviar aquesta mentalitat que és la causa de l'opressió contra els animals.

Qui desitgi el total alliberament dels animals hauria de tractar de treballar d'una manera educativa per tal que els animals deixin de ser explotats pels éssers humans. Hem de fer evolucionar el paradigma moral de la nostra societat, a través de l'activisme educatiu, cap a valors d'igualtat, respecte i no violència, sense discriminació injusta per motius de raça, sexe o espècie.

Si algú desitja realment alliberar els altres animals de la nostra violència, considero que l'opció correcta i realment útil per aconseguir-ho és el veganisme.

Tot i que aquests càlculs són difícils de precisar, es diu que un vegà evita, cada any, que aproximadament 95 animals siguin agredits i portats al món per a consum humà -hi ha altres càlculs que amplien el nombre a entre 371 i 582 animals, però aquí farem servir la menor xifra estimada.

Suposem que hi hagués un milió de vegans al món -encara que en realitat n’hi ha molts més-, aleshores en un any se salvarien, almenys, 95 milions d'animals de ser agredits i fets arribar al món per a benefici humà.

Si tota la societat es fes vegana, el nombre d'animals que salvaríem, que evitaríem que fossin explotats, seria de milers i milers de milions.

El veganisme és, sense cap mena de dubte, l'alliberament animal més gran de tota la història, i l'única base per aconseguir un alliberament total.

 

Una reflexió sobre la llibertat

«El sentit fonamental de la llibertat és ser lliure de cadenes, lliure de confinament, lliure d'esclavitud.» ~ Isaiah Berlin

 

Parlar de la llibertat en abstracte pot ser un símptoma de confusió o demagògia. La llibertat és un concepte relacional. Aquest concepte no té sentit si no especifica a quin tipus de llibertat ens referim. Hi ha dues categories fonamentals de llibertat: la llibertat positiva i la llibertat negativa. La llibertat positiva és la llibertat per a poder fer X, és a dir, la possessió de la capacitat i els mitjans per assolir X. La llibertat negativa és la llibertat de no estar sotmès a X, és a dir, l'absència d'una situació concreta de coerció.

La llibertat és una noció que es pot referir a diverses coses incompatibles entre si. Aquesta mateixa paraula es pot veure expressada en diferents doctrines morals i polítiques. Si no definim què volem dir amb aquest terme no podrem entendre a què es refereix realment.

Una altra distinció fonamental del concepte de llibertat rau en la diferència entre la llibertat empírica i la llibertat moral.

La llibertat empírica es refereix a la capacitat real d'acció que un individu posseeix per actuar sense estar físicament limitat o coaccionat per altres. La llibertat moral és un concepte que delimita el radi d'acció que tenim per actuar sense trencar un principi ètic. És a dir; la llibertat empírica assenyala fins on arriba físicament la nostra capacitat d'actuar i la llibertat moral assenyala fins on arriba moralment la nostra capacitat d'actuar.

La teoria moral dels drets morals —ja es tracti dels Drets Humans o dels Drets Animals— no reivindica la llibertat per si sola sinó que precisament posa límits i protegeix certs interessos davant de les possibles ingerència dels altres.

Els qui volen explotar els animals reivindiquen la llibertat per a dur a terme les seves activitats; mentre que els defensors dels Drets Animals reivindiquen la llibertat dels animals a no ser explotats.

A simple vista, sembla que el concepte de llibertat per si mateix no ajuda gaire a entendre quina de les postures és la correcta.

No obstant això, podem comprovar que resulta lògicament contradictori afirmar que cal respectar la nostra llibertat per poder explotar els altres animals, atès que aquesta explotació implica destruir la seva llibertat. Que potser també s'hauria de respectar la nostra llibertat per practicar el racisme i el sexisme?

Els partidaris de l'antropocentrisme afirmen que ells han de tenir el dret a decidir sobre la vida dels animals no humans per al benefici propi. És a dir, ells demanen que es respecti la seva llibertat per violar la llibertat dels altres animals, discriminant així la voluntat i els interessos dels no-humans. Però aquesta pretensió viola el mateix concepte de dret moral, ja que no hi pot haver un dret que consisteixi precisament a violar els drets dels altres.

La nostra llibertat acaba exactament en el mateix punt on comença la llibertat dels altres. No hi ha cap raó que justifiqui ignorar o menysprear la llibertat d'altres animals per viure lliures d'explotació i d'agressions per part nostra, de la mateixa manera que respectem aquesta mateixa llibertat en els éssers humans.

En una ètica racional, la llibertat ha de ser compensada mitjançant la igualtat i viceversa.

És per això que no hi pot haver un dret genèric a la llibertat sinó drets específics dels individus particulars que protegeixen interessos concrets. Aquests drets protegeixen interessos, malgrat que respectar-los suposi negar el possible benefici d'altres individus o de la comunitat en general. És a dir, encara que poguéssim obtenir un benefici per a nosaltres emprant animals com a aliment, vestimenta, entreteniment o en experiments mèdics en contra de la seva voluntat, no ho hem de fer perquè això suposaria violar els seus drets morals.

Encara que se'ls pot sotmetre mitjançant la força i reprimir-ne els desitjos; tots els éssers sentents tenen un interès bàsic inherent a ser lliures, és a dir, a poder actuar amb autonomia d'acord amb la seva pròpia voluntat sense ser sotmesos a la voluntat dels altres. La intencionalitat no és un fenomen exclusiu en éssers humans. Els altres animals també tenen desitjos, intencions i propòsits. Ells tenen la seva pròpia voluntat. Aquesta capacitat pot variar en complexitat segons l'espècie i l'individu, però sembla que la intencionalitat és una facultat inherent a tots els éssers sentents.

 

Com nosaltres, els altres animals tenen un desig genuí de ser lliures. No volen estar tancats contra la seva voluntat ni sotmesos als desitjos aliens. Per això, quan les circumstàncies els ho permeten, intenten sempre escapar dels seus captors, i en algunes ocasions ho aconsegueixen. Encara que malauradament aquesta llibertat no sol durar gaire ja que són perseguits pels esclavistes o el dany que els ha causat el confinament els dificulta viure lliures com voldrien.

Tendim a pensar que als altres animals tan sols els preocupa evitar el patiment o buscar el gaudi, però el que és cert és que les experiències subjectives dels altres animals abasten més enllà del plaer i el dolor. A la seva obra conjunta, el biòleg Marc Bekoff i Jessica Pierce han explicat que la llibertat és un interès fonamental dels animals, en tant que són agents que tenen voluntat i volen prendre decisions sobre el seu moviment i el desenvolupament de la seva vida.

Els altres animals, com nosaltres, també volen conservar la seva vida i protegir-se de les amenaces que els poden fer mal. Així mateix, tenen un interès a no estar sotmesos a la voluntat aliena que els impedeixi desenvolupar les seves vides lliurement, sense coaccions, i prendre decisions pròpies. D'aquesta manera, el professor James Rachels argumenta que si reconeixem als humans un determinat dret a la llibertat, llavors no podem lògicament restringir aquest dret a altres animals que tenen el mateix interès a estar lliures d'interferència i sotmetiment.

La majoria de la gent s'oposa a causar danys o patiments innecessaris als animals que hem esclavitzat, però no s'oposa al fet mateix d'esclavitzar-los, és a dir, que els continuem emprant com la nostra propietat, com a mers recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos. Aquesta és una altra de les moltes diferències rellevants entre la posició del benestarisme i la dels drets animals. El benestarisme redueix la preocupació pels animals al benestar, mentre que la teoria dels drets reconeix que els animals tenen una varietat d'interessos.

No és el mateix preocupar-se pel benestar dels esclaus que cercar que deixin de ser esclaus. Quan l'esclavitud d'éssers humans era legal, hi va haver persones que van intentar que no es causés sofriment innecessari als humans esclavitzats i que aquests disposessin de cert benestar, mentre que d'altres van intentar abolir l'esclavitud.

Els animals mereixen poder viure les seves pròpies vides, sense que nosaltres els sotmetem a les nostres necessitats i desitjos. És una qüestió de justícia. Atès que la diferència d'espècie no és una diferència que justifiqui una discriminació moral, això significa que els altres animals mereixen el mateix respecte que nosaltres. Mereixen viure les seves vides de manera independent sense ser sotmesos a la nostra dominació. Tots els éssers dotats de sensació o consciència sensitiva, éssers que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, tenen el dret bàsic a no ser tractats com les nostres propietats.

D'altra banda, els animals no humans que viuen sota la nostra tutela mai no poden ser pròpiament qualificats com a “lliures”, fins i tot si viuen en refugis i santuaris, o cuidats per individus particulars. Gairebé tots ells són persones refugiades de l'esclavitud o descendents d'esclaus.

Limitar la llibertat de les persones que estiguin sota la nostra tutela —ja siguin nens, animals, humans discapacitats o senils— no viola els seus drets sempre que es faci exclusivament pel seu benefici, és a dir, per a protegir la seva vida i el seu benestar, mentre que ells no poden responsabilitzar-se de la seva pròpia vida en el context en què es troben.

Per descomptat, això no justificaria segrestar un humà, o un animal no humà que visqui en llibertat, amb l'excusa que ens preocupem pel seu benestar. Això sí que seria una violació de la seva autonomia personal. Els animals tenen dret a viure als seus hàbitats, amb les seves comunitats i famílies, sense interferència ni intervenció humana en contra de la seva autonomia.

En el primer cas que he assenyalat ens referim a persones que estiguin sota la nostra responsabilitat pel fet que som causants de la seva existència o que tenim un deure de tenir-ne cura per ser familiars, o a un animal que hagi estat víctima d'éssers humans. La tutela ha d'estar justificada per un enllaç de causalitat moral; i mai per un interès instrumentalista o de benefici personal.

Es viola el dret d'un individu quan atemptem contra el seu interès legítim per a beneficiar-nos-en nosaltres, és a dir, quan el tractem com si fos un objecte o un recurs que existeix per a satisfer els nostres desitjos o per assolir algun objectiu que nosaltres estimem desitjable; això és explotació d'éssers sentents. La instrumentalització forçada dels animals és una violació de la seva llibertat. Així doncs, com argumenta la filòsofa Valéry Giroux, hem d'acabar amb l'explotació institucionalitzada dels animals, ja que els animals no solament tenen interès en el seu propi benestar i supervivència sinó que també tenen interès en la llibertat.

El que proposa el veganisme és simplement reconèixer que els altres animals han de ser lliures de l'esclavitud a què els hem sotmès. Tenen el mateix dret que nosaltres a gaudir d'aquesta llibertat. Per això, hem de deixar de fer-los servir i de considerar-los com a mitjans per als nostres fins. Veganisme és sinònim d'alliberament animal. Veganisme és llibertat.