L'historiador Jason Hribal defensa a la seva obra (Veure llibre en PDF) la tesi que els animals són part de la classe treballadora. Bàsicament, la teoria de Hribal és un intent de renovar la visió sobre els animals segons la perspectiva marxista perquè siguin considerats com a subjectes per a l'alliberament i no com a objectes per a la producció, que és el paper en què tradicionalment han estat catalogats. No obstant això, a parer meu, aquesta tesi de Hribal presenta diversos problemes importants que m'agradaria exposar concisament.
Primer de tot, per començar potser seria encertat assenyalar que el sol fet de rebutjar l'especisme no implica rebutjar l'explotació dels individus. Es pot ser partidari de l'explotació dels individus sense necessitat de discriminar-los per espècie. Així, doncs, el sol fet de rebutjar l'especisme no condueix a considerar que els animals mereixen ser alliberats de la nostra dominació. Per arribar a la conclusió que l'explotació animal és una injustícia cal una teoria que articuli conceptes que exigeixin un rebuig lògic a l'explotació dels subjectes, i aquesta teoria alguns animalistes consideren que hauria de ser el marxisme.
Ara bé, el problema comença quan la tesi que els animals “són part de la classe treballadora” depèn que assumim prèviament el marxisme com la nostra teoria de base. El plantejament de Jason Hribal es desenvolupa dins dels paràmetres de la tradició intel·lectual marxista, encara que no ho digui expressament. A parer meu, la seva tesi no pot ser una pretensió universalitzable, ja que depèn que estiguem d'acord amb acceptar el marxisme com a rector del nostre pensament. Sota aquesta perspectiva, potser el que hauríem de discutir en primer lloc és si hem d'acceptar el marxisme com a perspectiva filosòfica, i no simplement discutir sobre si els animals són part de la classe treballadora.
Per què no puc assumir el marxisme com la base del meu pensament? Hi ha diverses raons que ho impossibiliten a nivell moral. El marxisme és una teoria col·lectivista que no reconeix un valor inherent als individus que hagi de ser protegit per drets fonamentals davant d'ingerències de tercers. El subjecte ontològic en el marxisme és la societat i no pas l'individu —l'individu és una mera manifestació de la societat. Per això, fins i tot encara que estiguéssim en part d'acord amb la seva anàlisi sobre l'explotació, el marxisme és problemàtic a nivell moral i no sembla que sigui compatible amb un enfocament moral de drets; sobretot tenint en compte que el marxisme nega ni més ni menys que l'ètica tingui una existència autònoma i que hi hagi normes morals objectives.
A un altre nivell, segons el meu coneixement històric, quan es va intentar dur a la pràctica la solució que prescrivia Karl Marx el que va passar és que van canviar les condicions dels treballadors però no el seu estatus d'empleats ni la seva dependència d'una autoritat que els ordenava el què havien de fer. La diferència és que l'ordre marxista es substitueix al patró capitalista pel funcionariat de l'Estat, però no veig que els treballadors siguin alliberats de la dominació i l'explotació. L'Estat els garanteix l'ocupació i els proporciona universalment serveis públics —educació, sanitat, habitatge— però els treballadors no són amos de les seves vides ni lliures per triar, sinó que depenen de les decisions burocràtiques d'una jerarquia estatal. Per tant, em sembla que si apliquem la mateixa filosofia als animals llavors seguiran essent sotmesos a treballar per als humans, però millorant suposadament les seves condicions. De fet, Jason Hribal proposa que part dels guanys econòmics que s'obtenen d'explotar els animals en granges es destinin a finançar la seva jubilació en un santuari perquè no siguin enviats a l'escorxador o que els gossos emprats com a assistents tinguin drets laborals i vacances. Hribal defensa la reforma de l'esclavatge animal; no l'alliberament dels animals.
Penso que el marxisme pot ser una teoria útil per ajudar-nos a comprendre la dinàmica de l'explotació sobre els individus, però també sóc escèptic en el fet que ens pugui ajudar èticament a resoldre aquesta situació. Una anàlisi pot encertar, totalment o parcialment, en diagnosticar un problema, però això no comporta que l'encerti també en la prescripció o el remei.
A banda del què he esmentat, la filosofia marxista assumeix l'especisme a la seva base, tal com gairebé totes les altres teories filosòfiques i polítiques. Karl Marx aprova que els animals siguin tractats com a instruments per a satisfer les necessitats humanes. Aquesta contradicció no es resol senzillament declarant que els animals “són part de la classe treballadora”; perquè tapar el problema de la instrumentalització dels animals etiquetant-los com a "classe treballadora" a l'únic que pot conduir és a reformar les seves condicions de la seva explotació per així poder al·legar que ja hem eliminat els abusos sobre ells.
La doctrina marxista assumeix l'especisme per defecte i resulta més que evident que el fet d'assumir el marxisme no condueix a una posició animalista ni en deriva. Precisament d'aquí neix la pretensió d'Hribal de reconèixer els animals com a classe treballadora. Cal assenyalar que el mateix Karl Marx negava que els animals poguessin ser considerats treballadors. Marx argumenta que el concepte de treball s'ha de referir a la producció de valor material i no merament a la satisfacció de les necessitats vitals. Per això Marx considera que tan sols els humans poden ser treballadors, i aquesta suposada capacitat singular és allò que precisament Marx postula com la diferència qualitativa entre els humans i els altres animals.
No penso que el marxisme sigui necessàriament incompatible amb una perspectiva animalista. De fet, diversos autors, com Renzo Llorente i Bob Torres, no tenen especial dificultat a intentar compatibilitzar teòricament les dues posicions, encara que sí que es troben amb la dificultat que els marxistes en general acceptin aquesta convergència. Però per aconseguir aquesta compatibilitat d'una manera reeixida, al meu entendre em sembla que caldria una ampliació del marxisme molt més profunda del que aquests autors apunten. No té res de peculiar el fet que Marx fos especista, però a diferència del pensament d'altres autors, com el cas de Rousseau o de Bentham, crec que la teoria de Marx posa particularment difícil el fet de reconèixer els animals com a subjectes. Per descomptat, algú podria argumentar una crítica semblant sobre el pensament d'Immanuel Kant, però entenc que la diferència és que la teoria de Kant sí que ha estat revisada en profunditat per a adaptar-la a un enfocament animalista, com podem comprovar, per exemple, en el treball acadèmic de filòsofs com Christine Korsgaard i Tom Regan. Tanmateix, una convergència animalista de la doctrina marxista, malgrat les propostes d'aquests autors esmentats, encara resta pendent de desenvolupar.
De tota manera, fins i tot encara que fóssim marxistes i estiguéssim a favor de considerar els animals com a subjectes i rebutjar la seva cosificació, no estem lògicament obligats a acceptar la tesi de Hribal, que té problemes particulars fins i tot dins la pròpia perspectiva marxista; com intentaré explicar a continuació.
Per considerar legítimament que altres individus formen part de la classe treballadora ja partim del fet que ells són membres de la societat humana que consenten i accepten voluntàriament formar-ne part, i que actuen d'aquesta manera per satisfer els seus interessos en benefici propi, alhora que aporten un servei a la comunitat de la qual volen formar part conscientment. Per això, el treball infantil es considera un problema moral perquè els nens no poden donar consentiment ni treballen perquè els beneficiï. Els nens volen jugar i aprendre, i el seu benefici consisteix en créixer i desenvolupar-se com a éssers autònoms i capacitats. Així mateix, els animals no consenten ni tenen interès en treballar per a nosaltres, ni obtenen un benefici per a si mateixos del treball que fan per als humans —solament se'ls proporciona les condicions materials necessàries per a satisfer la funció instrumental que se'ls ha assignat. Els animals són forçats i coaccionats per treballar en benefici humà sent prèviament sotmesos com a propietats. No són doncs treballadors sinó esclaus.
En una entrevista a Jason Hribal se li presenten aquest tipus d'objeccions, però davant les respostes que al·lega em fa la impressió que Hribal ni tan sols comprèn bé l'objecció que se li fa. Hribal afirma que assenyalar que els animals són esclaus és sinònim d'estar a favor de tractar els animals com a esclaus!Em sembla que no podria estar més equivocat. Quan argumentem que és més encertat entendre que els animals són esclaus, i no són classe treballadora, el que s'està plantejant no és posicionar-nos a favor de considerar els altres animals com a esclaus sinó a favor d'entendre que el problema fonamental és que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat i que aquesta situació és la que genera la injustícia que resideix i es manifesta en la nostra relació amb ells. Insisteixo que Hribal o no comprèn o no sap respondre aquesta objecció. En general, el nivell d'argumentació de Hribal m'ha resultat una mica mediocre. Dedica gran part dels seus textos a descriure la manera com els animals han estat usats com a força de treball -la qual cosa no resulta sorprenent partint d'un historiador- però molt poc espai a intentar defensar amb raonaments per què pensa que els animals haurien de ser considerats com a part de la classe treballadora; una tesi ambiciosa que requereix una argumentació elaborada que la sostingui.
El discurs de Jason Hribal posa l'accent en la noció que els animals tenen agencialitat. Per suposat, hi ha diverses evidències que apunten que en efecte els animals són agents; en el sentit que són éssers intencionals; que tenen voluntat i prenen decisions. Però aquesta no és la qüestió que aquí es dirimeix. La qüestió és que els animals no tenen cap intenció de ser treballadors per als humans ni tenen voluntat de ser membres de la comunitat social humana.
Quan la gent declara que els treballadors humans explotats són "esclaus" assumeix una idea marxista, encara que potser no se n'adonen, perquè, des de la perspectiva marxista, la diferència entre l'esclau i el treballador assalariat seria més aviat de grau en la seva explotació i el marxisme defensa que aquesta explotació tan sols es pot resoldre quan els treballadors socialitzen tots els mitjans. Però aquest esquema no es pot aplicar als animals, com adverteix l'autor marxista Jon Hochschartner, ja que els animals no poden ser part de la classe treballadora –els animals no tenen capacitat de convertir-se en amos dels mitjans de producció. Si reconeixem, com argumenta Hochschartner, que la situació dels animals és anàloga a la dels esclaus humans, això vol dir que alliberar els animals de l'opressió comporta necessàriament alliberar-los de qualsevol relació lucrativa per als humans. Els animals no poden ser membres de la societat humana; socialment, solament poden ser esclaus o ser refugiats de l'esclavitud. Ells no poden triar ser treballadors ni cap altra categoria activa a la nostra societat. Així doncs, és comprensible que finalment Hribal es limiti a proposar reformes en les condicions d'explotació dels animals; que em sembla que és tot al contrari del que un marxisme no especista hauria d'aspirar.
Per tant, entenc que pretendre que els animals "són part de la classe treballadora" és acceptar l'actual situació d'esclavatge sobre els animals; que ells per descomptat no han triat. A la natura, en llibertat, els animals viuen a les seves pròpies societats; actuen per al seu propi benefici com a individus i el de les seves famílies i comunitats, que ells conformen lliurement. El fet que els animals estiguin introduïts a la societat humana és una situació forçada que es basa en la cosificació dels animals com a recursos dels humans.
Una crítica semblant podem trobar al text col·lectiu titulat 18 tesis sobre Marxisme i alliberament animal, en què s'explica taxativament que "els animals no produeixen plusvàlua i no formen part de la classe obrera". És la pròpia teoria de Marx la que explica que el sol fet que un individu sigui explotat no el converteix en part de la classe treballadora. Per això destaca el text que "mentre que la classe obrera pot ser subjecte del seu propi alliberament, els animals, en canvi, sols poden ser objecte d'alliberament."
En conclusió, no podem considerar que sigui correcte pretendre catalogar els animals dintre de la “classe treballadora” si reconeixem que ells ni han triat ni consentit formar-ne part; així com ni van triar ni van consentir formar part de la societat humana. Ells estan sota la dominació humana; forçats a servir com a mercaderies. Tots els animals considerats domèstics són descendents d'animals lliures que van ser segrestats dels seus hàbitats naturals pels humans per sotmetre'ls a l'esclavatge. La seva situació és actual és doncs anàloga a l'esclavatge humà, mentre estan sotmesos a l'estatus de propietat.
Acceptar considerar els animals com a part de la classe treballadora significaria avalar la posició que defensa millorar les seves condicions com a suposats treballadors en lloc d'alliberar-los de la seva submissió pels humans. Així doncs, la postura de Hribal sembla convergir amb la perspectiva benestarista, que es nega a reconèixer els animals com a subjectes de drets que no han de ser tractats com a recursos dels humans.
Finalment, comptem amb dades empíriques que contradiuen la tesi de Hribal. Hi ha animals que no treballen, menys encara si entenem la feina en el seu sentit marxista, atès que troben tot el que necessiten a la natura tal qual. Fins i tot si entenem treballar en el sentit més simple com l'acció de transformar el mitjà de forma instrumental per a satisfer les nostres necessitats, és evident que molts animals no treballen. Els depredadors no treballen; simplement cacen. Els orangutans no treballen; es dediquen bàsicament a menjar vegetació i fer una mica d'exercici. Els cavalls silvestres tampoc no treballen. El treball pròpiament dit solament seria característic en algunes espècies concretes; però ni tan sols és una cosa generalitzada en el món animal. Un altre argument més en contra de la idea que “els animals són part de la classe treballadora”.
Primer de tot, per començar potser seria encertat assenyalar que el sol fet de rebutjar l'especisme no implica rebutjar l'explotació dels individus. Es pot ser partidari de l'explotació dels individus sense necessitat de discriminar-los per espècie. Així, doncs, el sol fet de rebutjar l'especisme no condueix a considerar que els animals mereixen ser alliberats de la nostra dominació. Per arribar a la conclusió que l'explotació animal és una injustícia cal una teoria que articuli conceptes que exigeixin un rebuig lògic a l'explotació dels subjectes, i aquesta teoria alguns animalistes consideren que hauria de ser el marxisme.
Ara bé, el problema comença quan la tesi que els animals “són part de la classe treballadora” depèn que assumim prèviament el marxisme com la nostra teoria de base. El plantejament de Jason Hribal es desenvolupa dins dels paràmetres de la tradició intel·lectual marxista, encara que no ho digui expressament. A parer meu, la seva tesi no pot ser una pretensió universalitzable, ja que depèn que estiguem d'acord amb acceptar el marxisme com a rector del nostre pensament. Sota aquesta perspectiva, potser el que hauríem de discutir en primer lloc és si hem d'acceptar el marxisme com a perspectiva filosòfica, i no simplement discutir sobre si els animals són part de la classe treballadora.
Per què no puc assumir el marxisme com la base del meu pensament? Hi ha diverses raons que ho impossibiliten a nivell moral. El marxisme és una teoria col·lectivista que no reconeix un valor inherent als individus que hagi de ser protegit per drets fonamentals davant d'ingerències de tercers. El subjecte ontològic en el marxisme és la societat i no pas l'individu —l'individu és una mera manifestació de la societat. Per això, fins i tot encara que estiguéssim en part d'acord amb la seva anàlisi sobre l'explotació, el marxisme és problemàtic a nivell moral i no sembla que sigui compatible amb un enfocament moral de drets; sobretot tenint en compte que el marxisme nega ni més ni menys que l'ètica tingui una existència autònoma i que hi hagi normes morals objectives.
A un altre nivell, segons el meu coneixement històric, quan es va intentar dur a la pràctica la solució que prescrivia Karl Marx el que va passar és que van canviar les condicions dels treballadors però no el seu estatus d'empleats ni la seva dependència d'una autoritat que els ordenava el què havien de fer. La diferència és que l'ordre marxista es substitueix al patró capitalista pel funcionariat de l'Estat, però no veig que els treballadors siguin alliberats de la dominació i l'explotació. L'Estat els garanteix l'ocupació i els proporciona universalment serveis públics —educació, sanitat, habitatge— però els treballadors no són amos de les seves vides ni lliures per triar, sinó que depenen de les decisions burocràtiques d'una jerarquia estatal. Per tant, em sembla que si apliquem la mateixa filosofia als animals llavors seguiran essent sotmesos a treballar per als humans, però millorant suposadament les seves condicions. De fet, Jason Hribal proposa que part dels guanys econòmics que s'obtenen d'explotar els animals en granges es destinin a finançar la seva jubilació en un santuari perquè no siguin enviats a l'escorxador o que els gossos emprats com a assistents tinguin drets laborals i vacances. Hribal defensa la reforma de l'esclavatge animal; no l'alliberament dels animals.
Penso que el marxisme pot ser una teoria útil per ajudar-nos a comprendre la dinàmica de l'explotació sobre els individus, però també sóc escèptic en el fet que ens pugui ajudar èticament a resoldre aquesta situació. Una anàlisi pot encertar, totalment o parcialment, en diagnosticar un problema, però això no comporta que l'encerti també en la prescripció o el remei.
A banda del què he esmentat, la filosofia marxista assumeix l'especisme a la seva base, tal com gairebé totes les altres teories filosòfiques i polítiques. Karl Marx aprova que els animals siguin tractats com a instruments per a satisfer les necessitats humanes. Aquesta contradicció no es resol senzillament declarant que els animals “són part de la classe treballadora”; perquè tapar el problema de la instrumentalització dels animals etiquetant-los com a "classe treballadora" a l'únic que pot conduir és a reformar les seves condicions de la seva explotació per així poder al·legar que ja hem eliminat els abusos sobre ells.
La doctrina marxista assumeix l'especisme per defecte i resulta més que evident que el fet d'assumir el marxisme no condueix a una posició animalista ni en deriva. Precisament d'aquí neix la pretensió d'Hribal de reconèixer els animals com a classe treballadora. Cal assenyalar que el mateix Karl Marx negava que els animals poguessin ser considerats treballadors. Marx argumenta que el concepte de treball s'ha de referir a la producció de valor material i no merament a la satisfacció de les necessitats vitals. Per això Marx considera que tan sols els humans poden ser treballadors, i aquesta suposada capacitat singular és allò que precisament Marx postula com la diferència qualitativa entre els humans i els altres animals.
No penso que el marxisme sigui necessàriament incompatible amb una perspectiva animalista. De fet, diversos autors, com Renzo Llorente i Bob Torres, no tenen especial dificultat a intentar compatibilitzar teòricament les dues posicions, encara que sí que es troben amb la dificultat que els marxistes en general acceptin aquesta convergència. Però per aconseguir aquesta compatibilitat d'una manera reeixida, al meu entendre em sembla que caldria una ampliació del marxisme molt més profunda del que aquests autors apunten. No té res de peculiar el fet que Marx fos especista, però a diferència del pensament d'altres autors, com el cas de Rousseau o de Bentham, crec que la teoria de Marx posa particularment difícil el fet de reconèixer els animals com a subjectes. Per descomptat, algú podria argumentar una crítica semblant sobre el pensament d'Immanuel Kant, però entenc que la diferència és que la teoria de Kant sí que ha estat revisada en profunditat per a adaptar-la a un enfocament animalista, com podem comprovar, per exemple, en el treball acadèmic de filòsofs com Christine Korsgaard i Tom Regan. Tanmateix, una convergència animalista de la doctrina marxista, malgrat les propostes d'aquests autors esmentats, encara resta pendent de desenvolupar.
De tota manera, fins i tot encara que fóssim marxistes i estiguéssim a favor de considerar els animals com a subjectes i rebutjar la seva cosificació, no estem lògicament obligats a acceptar la tesi de Hribal, que té problemes particulars fins i tot dins la pròpia perspectiva marxista; com intentaré explicar a continuació.
Per considerar legítimament que altres individus formen part de la classe treballadora ja partim del fet que ells són membres de la societat humana que consenten i accepten voluntàriament formar-ne part, i que actuen d'aquesta manera per satisfer els seus interessos en benefici propi, alhora que aporten un servei a la comunitat de la qual volen formar part conscientment. Per això, el treball infantil es considera un problema moral perquè els nens no poden donar consentiment ni treballen perquè els beneficiï. Els nens volen jugar i aprendre, i el seu benefici consisteix en créixer i desenvolupar-se com a éssers autònoms i capacitats. Així mateix, els animals no consenten ni tenen interès en treballar per a nosaltres, ni obtenen un benefici per a si mateixos del treball que fan per als humans —solament se'ls proporciona les condicions materials necessàries per a satisfer la funció instrumental que se'ls ha assignat. Els animals són forçats i coaccionats per treballar en benefici humà sent prèviament sotmesos com a propietats. No són doncs treballadors sinó esclaus.
En una entrevista a Jason Hribal se li presenten aquest tipus d'objeccions, però davant les respostes que al·lega em fa la impressió que Hribal ni tan sols comprèn bé l'objecció que se li fa. Hribal afirma que assenyalar que els animals són esclaus és sinònim d'estar a favor de tractar els animals com a esclaus!Em sembla que no podria estar més equivocat. Quan argumentem que és més encertat entendre que els animals són esclaus, i no són classe treballadora, el que s'està plantejant no és posicionar-nos a favor de considerar els altres animals com a esclaus sinó a favor d'entendre que el problema fonamental és que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat i que aquesta situació és la que genera la injustícia que resideix i es manifesta en la nostra relació amb ells. Insisteixo que Hribal o no comprèn o no sap respondre aquesta objecció. En general, el nivell d'argumentació de Hribal m'ha resultat una mica mediocre. Dedica gran part dels seus textos a descriure la manera com els animals han estat usats com a força de treball -la qual cosa no resulta sorprenent partint d'un historiador- però molt poc espai a intentar defensar amb raonaments per què pensa que els animals haurien de ser considerats com a part de la classe treballadora; una tesi ambiciosa que requereix una argumentació elaborada que la sostingui.
El discurs de Jason Hribal posa l'accent en la noció que els animals tenen agencialitat. Per suposat, hi ha diverses evidències que apunten que en efecte els animals són agents; en el sentit que són éssers intencionals; que tenen voluntat i prenen decisions. Però aquesta no és la qüestió que aquí es dirimeix. La qüestió és que els animals no tenen cap intenció de ser treballadors per als humans ni tenen voluntat de ser membres de la comunitat social humana.
Quan la gent declara que els treballadors humans explotats són "esclaus" assumeix una idea marxista, encara que potser no se n'adonen, perquè, des de la perspectiva marxista, la diferència entre l'esclau i el treballador assalariat seria més aviat de grau en la seva explotació i el marxisme defensa que aquesta explotació tan sols es pot resoldre quan els treballadors socialitzen tots els mitjans. Però aquest esquema no es pot aplicar als animals, com adverteix l'autor marxista Jon Hochschartner, ja que els animals no poden ser part de la classe treballadora –els animals no tenen capacitat de convertir-se en amos dels mitjans de producció. Si reconeixem, com argumenta Hochschartner, que la situació dels animals és anàloga a la dels esclaus humans, això vol dir que alliberar els animals de l'opressió comporta necessàriament alliberar-los de qualsevol relació lucrativa per als humans. Els animals no poden ser membres de la societat humana; socialment, solament poden ser esclaus o ser refugiats de l'esclavitud. Ells no poden triar ser treballadors ni cap altra categoria activa a la nostra societat. Així doncs, és comprensible que finalment Hribal es limiti a proposar reformes en les condicions d'explotació dels animals; que em sembla que és tot al contrari del que un marxisme no especista hauria d'aspirar.
Per tant, entenc que pretendre que els animals "són part de la classe treballadora" és acceptar l'actual situació d'esclavatge sobre els animals; que ells per descomptat no han triat. A la natura, en llibertat, els animals viuen a les seves pròpies societats; actuen per al seu propi benefici com a individus i el de les seves famílies i comunitats, que ells conformen lliurement. El fet que els animals estiguin introduïts a la societat humana és una situació forçada que es basa en la cosificació dels animals com a recursos dels humans.
Una crítica semblant podem trobar al text col·lectiu titulat 18 tesis sobre Marxisme i alliberament animal, en què s'explica taxativament que "els animals no produeixen plusvàlua i no formen part de la classe obrera". És la pròpia teoria de Marx la que explica que el sol fet que un individu sigui explotat no el converteix en part de la classe treballadora. Per això destaca el text que "mentre que la classe obrera pot ser subjecte del seu propi alliberament, els animals, en canvi, sols poden ser objecte d'alliberament."
En conclusió, no podem considerar que sigui correcte pretendre catalogar els animals dintre de la “classe treballadora” si reconeixem que ells ni han triat ni consentit formar-ne part; així com ni van triar ni van consentir formar part de la societat humana. Ells estan sota la dominació humana; forçats a servir com a mercaderies. Tots els animals considerats domèstics són descendents d'animals lliures que van ser segrestats dels seus hàbitats naturals pels humans per sotmetre'ls a l'esclavatge. La seva situació és actual és doncs anàloga a l'esclavatge humà, mentre estan sotmesos a l'estatus de propietat.
Acceptar considerar els animals com a part de la classe treballadora significaria avalar la posició que defensa millorar les seves condicions com a suposats treballadors en lloc d'alliberar-los de la seva submissió pels humans. Així doncs, la postura de Hribal sembla convergir amb la perspectiva benestarista, que es nega a reconèixer els animals com a subjectes de drets que no han de ser tractats com a recursos dels humans.
Finalment, comptem amb dades empíriques que contradiuen la tesi de Hribal. Hi ha animals que no treballen, menys encara si entenem la feina en el seu sentit marxista, atès que troben tot el que necessiten a la natura tal qual. Fins i tot si entenem treballar en el sentit més simple com l'acció de transformar el mitjà de forma instrumental per a satisfer les nostres necessitats, és evident que molts animals no treballen. Els depredadors no treballen; simplement cacen. Els orangutans no treballen; es dediquen bàsicament a menjar vegetació i fer una mica d'exercici. Els cavalls silvestres tampoc no treballen. El treball pròpiament dit solament seria característic en algunes espècies concretes; però ni tan sols és una cosa generalitzada en el món animal. Un altre argument més en contra de la idea que “els animals són part de la classe treballadora”.
