Penso que l'utilitarisme mereix tanta atenció com la qüestió de l'especisme ja que la manera de pensar utilitarista va en contra de les nocions morals bàsiques de la racionalitat. En aquest assaig espero poder mostrar i fer apreciar com aquesta teoria és un frau a nivell teòric i pràctic.
El primer pensador contemporani que va incloure els animals dins l'àmbit de consideració moral va ser Jeremy Bentham, el pare filosòfic de l'utilitarisme. Aquest fet va marcar decisivament el pes de la teoria utilitarista en la qüestió moral dels animals. I no és casualitat que un pensador utilitarista seguidor de Bentham, Peter Singer, hagi estat el més influent en aquesta qüestió durant els darrers quaranta anys, des que va publicar, el 1975, el llibre "Liberación Animal".
Vegem què diuen de l'utilitarisme alguns experts:
- Gary Francione a "Introducció als Drets Animals" diu que l'utilitarisme és una teoria "que sosté que allò que està moralment bé o malament en una situació particular ho determinen les conseqüències de les accions i que cal triar l'acció que aconsegueixi els millors resultats per al nombre més gran d'aquells que afecti."
- Nigel Warburton a "Filosofia Bàsica" diu que l'utilitarisme és una teoria ètica que parteix del supòsit que el fi últim de tota activitat humana és, en un sentit o altre, la felicitat, doctrina que es coneix amb nom d'hedonisme.
És a dir, el partidari de l'utilitarisme considera que està bé tot allò que fomenta la felicitat per al nombre més gran de persones. Això s'ha anomenat Principi de Felicitat Màxima o Principi d'Utilitat. Per a l'utilitarista, la bondat d'un acte en una determinada circumstància es pot calibrar examinant les conseqüències més probables dels possibles desenvolupaments. Allò que sigui més capaç d'aportar la felicitat màxima (o en el seu defecte, compensar el dolor amb el plaer) serà un acte correcte en aquestes circumstàncies.
- A la seva obra "Introducció als Principis de Moral i Legislació" (1789) Bentham va escriure la famosa frase: "La pregunta no és... Poden raonar? Ni poden parlar? Sinó, poden patir?" referint-se als animals no humans. Ve a dir que l'única cosa que importa és el patiment. No la capacitat de sentir ni els interessos dels animals. Bentham pretén legitimar que els éssers humans esclavitzin els nohumans sempre que es tingui en compte que hem d'evitar o reduir el patiment que se'ls pugui causar. Encara que en molts casos ni tan sols objecta el patiment en si, sinó tan sols la tortura i per això afirma que: “Ha d'estar permès matar els animals però no turmentar-los”.
No és difícil d'entendre per què l'utilitarisme ha sigut tant reeixit, ja que és un sistema relativament fàcil d'aplicar i que no requereix criteris rigorosos.
Per exemple, per a determinar si una acció és moral hom ha de calcular simplement les conseqüències bones i dolentes que en resultaran. Si aparentment el que és bo supera el que és dolent, llavors l'acció és correcta.
No cal apel·lar a regles morals objectives. Aquesta teoria es basa simplement a emprar un càlcul subjectiu en vista de l'obtenció de més plaer o de reduir el patiment.
La majoria de nosaltres fem servir una certa forma d'utilitarisme a les nostres decisions quotidianes. Prenem moltes decisions no morals cada dia basades en les conseqüències. Per exemple, quan anem al supermercat, a l'hora de pagar cerquem la cua més curta per a poder sortir més ràpidament. Prenem la majoria de les decisions financeres segons un càlcul utilitari de costos i beneficis. Per això, prendre decisions morals usant l'utilitarisme resulta una extensió natural d'alguns dels nostres procediments de presa de decisions diaris.
Per tant, podria dir en certa manera que tots som utilitaristes tenint en compte que de vegades fem “càlculs” —en sentit figurat— per poder triar entre diferents opcions. Però l'error moral passa quan creiem que aquesta manera de pensar és la que ha d'establir allò que està bé o allò que està malament.
Tots som en cert sentit utilitaristes igual que, per desgràcia, som en algun grau violents o egocèntrics. És un defecte censurable i evitable, però en cap cas una virtut.
La veritat és que l'utilitarisme presenta molts i greus problemes. N'exposaré breument alguns:
Primer; l'utilitarisme justifica una manera de pensar conseqüencialista que defensa que la finalitat justifica els mitjans. Qualsevol fi que es consideri vàlid pot justificar els mitjans per aconseguir-lo. D'aquesta manera podríem justificar la purificació de l'espècie humana a través de l'eugenèsia forçada. També podríem justificar la matança de milions de persones per tal d'aconseguir alguna utopia. Així ho declara específicament John Stuart Mill —l'altre pare de l'utilitarisme juntament amb Bentham— a la seva obra clàssica "L'utilitarisme":
«La doctrina utilitària afirma que la felicitat és desitjable i l'única cosa desitjable com a fi en si, essent tota la resta únicament desitjable com a mitjà per a aquest fi.»
Segon; l'utilitarisme no pot, ni vol, protegir els drets de les persones, ja que la seva meta és aconseguir el millor bé per al nombre més gran d'individus. Amb aquesta lògica podríem justificar l'esclavitud amb l'argument que resulta ser una bona cosa per als que se'n beneficien. Si la majoria es beneficia de la mà d'obra esclava llavors no importa que la minoria esclavitzada pateixi les conseqüències negatives. Si solament es té en compte moralment el plaer i el dolor llavors fer servir altres individus com a mitjans per als nostres fins pot estar justificat, sempre que no es causés massa patiment a aquests individus, i sempre que l'equilibri entre plaer i patiment estigués suposadament compensat.
Tercer; un problema greu que pateix l'utilitarisme és la predicció de les conseqüències. Si la nostra moral es basa en els resultats, aleshores ens cal ser omniscients per a poder predir de manera precisa les conseqüències de qualsevol de les nostres accions. Però, en el millor dels casos, solament podem especular sobre el que passarà en el futur, i sovint aquestes estimacions solen ser errònies.
Com puc saber les conseqüències futures dels meus actes? Puc suposar-les o preveure-les, però sempre de manera molt limitada. Va ser bo o dolent que Juli Cèsar travessés el riu Rubicó? És impossible, fins i tot transcorreguts més de dos mil anys, de saber-ho. És impracticable l'ètica de Mill: no podem actuar sobre la base de les conseqüències per la senzilla raó que no podem conèixer aquestes conseqüències abans "i ni tan sols després" de fer l'acte. Aquest acte ha de tenir un valor en ell mateix, una referència objectiva pròpia. No es tracta d'oblidar i no tenir en compte les eventuals conseqüències de les accions que hom faci, però és clar que no és possible fundar el nostre comportament únicament a partir d'aquest tipus de consideracions.
Quart; un altre problema important relacionat amb l'utilitarisme és que les conseqüències han de ser valorades de manera subjectiva. Quan apareixen els resultats dels nostres actes hem de jutjar si són bons o dolents. Però l'utilitarisme no aporta cap criteri objectiu i consistent per a jutjar aquests resultats, perquè els resultats són el mecanisme emprat per a jutjar l'acció mateixa. Així ens trobem atrapats en un cercle viciós que es justifica a si mateix constantment amb l'excusa de cercar els millors resultats possibles.
Cinquè; establir com a fonament moral la capacitat de patir i gaudir és un error, perquè patir i gaudir es deriven de la capacitat de sentir. Però la capacitat de sentir és molt més que patir i gaudir. Entenc que la capacitat de sentir significa principalment dues coses:
[1] la capacitat d'experimentar percepcions subjectives, i...
[2] posseir una sèrie d'interessos fonamentals, com l'interès en viure, l'interès en ser lliure [en no ser usat per altres contra la nostra voluntat] i l'interès en evitar el dolor injustificat.
Considero que la característica moralment rellevant és la capacitat de sentir. Això vol dir que considerar moralment un ésser sentent significa, almenys, respectar-ne els interessos fonamentals i, per tant, no transgredir-los llevat que hi hagués un motiu justificat.
Per tot això, tenint en compte que l'utiltarisme no pot demostrar racionalment els ideals que defensa, no el considero una ètica sinó més aviat un pensament de tipus dogmàtic és a dir, un sistema de creences indemostrables a què se'ls atorga un estatus superior a la realitat i que serveixen com a forma de vida.
L'utilitarisme és una teoria dogmàtica. Parteix de dogmes; no de raons o principis lògics. I a més és una postura reaccionària. És la conseqüència de fusionar l'hedonisme amb el maquiavel·lisme —“el fi justifica els mitjans”.
La tradició moral il·lustrada s'insereix en el racionalisme i la defensa dels drets individuals que culmina en la filosofia moral de Kant. Però la teoria utilitarista començada per Bentham és simplement una reformulació moderna de l'arcaica idea col·lectivista que els individus solament valen en tant que són útils per aconseguir un objectiu o fomentar el benestar general. Això no és Il·lustració, sinó un pensament reaccionari.
A part de ser irracional, l'utilitarisme és terriblement perillós i a la pràctica resulta ser una ideologia totalitària que es dedica a sacrificar les vides dels uns per a beneficiar les dels altres passant per sobre del respecte bàsic que tots els individus mereixen per si mateixos.
Per a l'utilitarisme, els éssers sentents no són individus amb un valor intrínsec sinó que són simples receptacles de plaer i dolor. L'utilitarisme no reconeix els individus com a persones sinó com a simples recursos per a ser emprats amb l'objectiu de maximitzar la felicitat i reduir el patiment.
Per tant, és l'utilitarisme —i no el capitalisme— el millor exemple de com la moral es converteix en un mer càlcul econòmic en què els individus són tractats com a nombres i quantitats en comptes d'esser considerats com a persones.
El fi no justifica els mitjans. Tant el fi com els mitjans han d'estar justificats per un mateix criteri que estableixi si són correctes o no en si mateixos. Una acció concreta no pot ser jutjada com a bona simplement perquè pot conduir a una bona conseqüència. Els mitjans han de ser jutjats per la mateixa norma objectiva i consistent que els fins.
M'agradaria citar també Tom Regan, que parla de l'utilitarisme com un dels enemics de l'ètica dels Drets Animals:
«L'última objecció es basa que ningú té realment drets, ja sigui humà o un altre animal, sinó que les coses bones i dolentes són qüestions que es jutgen a partir del que produeixi les millors conseqüències, tenint en compte els interessos de cada implicat i considerant de manera igual interessos iguals. Aquesta filosofia moral -l'utilitarisme-, que compta amb una llarga i venerable història i a molts homes i dones influents entre els seus adeptes, és un frau moral i ja no és una postura sostenible, si és que alguna vegada ho va ser.
És veritablement seriós tenir en consideració l'interès d'un violador en violar la seva víctima abans de declarar la violació com a immoral? Hem de tenir en compte el que suposa per a un pederasta frustrar les seves intencions abans de condemnar moralment els seus actes? Sorprenentment, un utilitarisme coherent exigeix que sí que els tinguem en compte, i d'aquesta manera és rebutjat per la nostra exigència de racionalitat.»
D'altra banda, algú pot al·legar que no és incompatible ser utilitarista amb el fet de voler que hi hagi drets reconeguts per als animals. Però això és absurd ja que la pròpia noció de dret va contra l'utilitarisme.
No és possible ser utilitarista i alhora considerar que l'existència de drets reconeguts té conseqüències positives d'acord al criteri d'utilitat, perquè els drets no s'estableixen per complir el principi d'utilitat sinó per respecte al valor inherent de cada individu singular davant dels beneficis que pogués tenir, per al benestar general, el fet d'utilitzar o destruir determinats individus.
No és gens difícil trobar una situació en què instrumentalitzar individus repercutís en grans beneficis per a la resta de la societat, així que és impossible que cap utilitarista defensi la noció de drets sense refutar alhora la seva pròpia ideologia.
Un utilitarista a favor dels drets està refutant, a la pràctica, la seva pròpia ideologia en posar de manifest que és inútil i inefectiva per a protegir els individus.
Un utilitarista és, bàsicament, algú que pretén justificar qualsevol cosa –literalment qualsevol cosa– amb l'excusa que això serveix per a “reduir el patiment” o per a “augmentar la felicitat”. L'utilitarisme ho permet. No solament considera que la finalitat justifica els mitjans sinó que a més pot ajornar indefinidament les conseqüències a un futur hipotètic.
L'utilitarista diu: “Jo faig això perquè considero que reduirà el patiment o augmentarà la felicitat”. El simple fet que ell ho cregui així, independentment que sigui cert o no, li serveix com a excusa per a intentar justificar qualsevol cosa que faci.
Si això es considera "ètica" llavors el concepte d'ètica ni tan sols tindria sentit, ja que en el fons es redueix a fer allò que ens ve de gust o ens agrada segons les nostres preferències personals. Això és ètica? No es diferencia gens del fet que cadascú actuï segons li vingui de gust sense atendre cap criteri objectiu i racional.
En resum:
* Les bases de les quals parteix l'utilitarisme —hedonisme i conseqüencialisme— són intrínsecament dogmàtiques, arbitràries i no es poden justificar d'acord amb la lògica
* L'utilitarisme no respecta els principis ètics més bàsics: la igualtat i el valor intrínsec. Tampoc reconeix el concepte de drets morals
* Aplicar l'utilitarisme comporta diverses violacions sobre els drets de les persones
Per tot això podem concloure que l'utilitarisme no és un plantejament raonable respecte dels problemes morals. Més aviat al contrari: planteja i provoca molts altres problemes afegits.
