Els drets existeixen

 

M'agradaria exposar un comentari sobre una entrevista recent al filòsof Jesús Mosterín en la qual afirmava que "els drets no existeixen".

Aquesta declaració del senyor Mosterín demostra, al meu entendre, una profunda confusió. Ell afirma que el concepte de dret solament existeix en la seva categoria legal. Pel que sembla, no sap res del concepte de dret en l'àmbit moral, potser perquè ni tan sols s'ha molestat a informar-se al respecte.

El concepte de dret existeix en l'àmbit de la moralitat i no solament en l'àmbit de la legalitat. Un podrà estar d'acord o no amb aquest concepte moral, i el raonament que el sosté, però dir que sols existeixen els drets legals és com a mínim erroni.

Mosterín afirma que els drets solament existeixen com a constructes legals que els humans hem inventat. No pretenc rebatre això. Ara bé, el mateix podríem dir dels drets morals. Crec que seria cínic negar que els drets morals existeixen almenys com a constructes teòrics. Els drets legals són constructes teòrics en el seu fonament. Per tant, no té sentit afirmar que uns existeixin mentre que els altres no, quan tots dos tenen una existència en el marc teòric.

No obstant això, al contrari del que Mosterín sosté, jo considero que els drets sí que existeixen en la natura realitat. Igual que existeix el gust d'una poma; no a la poma mateixa ni tampoc al paladar de qui la menja sinó en el resultat de l'encreuament de tots dos.

Un dret, en el sentit moral, és el resultat de l'encreuament entre el desig (d'un ésser amb capacitat de sentir) que un interès seu sigui respectat pels altres, per exemple, l'interès en continuar amb vida, i el reconeixement que els agents morals fan d'aquest interès legítim. Així ho explica, per exemple, el filòsof Alan Gewirth.

Els drets existeixen no com a objectes que podem veure i tocar i escoltar; però això no vol dir que no existeixin. Són categories que podem captar mitjançant el raonament, així com fem amb les categories lògiques i matemàtiques.

Que els éssers sentents tenen interessos és un fet, un fet moral perquè és rellevant a la consideració moral, i també és un fet que nosaltres, els agents morals, podem comprendre que els tenen i respectar-los. És un fet que els gustos existeixen. De la mateixa manera, els drets, en sentit moral, són també un fet, i la seva existència quedaria demostrada.

Els drets morals són nocions ètiques i, per tant, provenen de la lògica; no de l'experiència ni el costum ni les lleis. No són inventats, sinó que són purament una deducció racional a partir de la noció de valor inherent, la qual, al seu torn, és una deducció necessària del principi lògic d'identitat.

Els drets morals pertanyen a l'ordre racional; no es creen sinó que es dedueixen. D'altra banda, els drets legals són creacions nostres derivades del contracte social o del poder establert. És molt important no confondre'ls, com sol succeir sovint.

Els drets són normes morals de primer ordre —no es poden vulnerar per cap altra norma derivada— que protegeixen allò que és intrínsecament valuós per si mateix: la persona. Per tant, l'ètica de drets és a l'extrem oposat de qualsevol ideologia enquadrada en el conseqüencialisme. No hi ha cap objectiu ni finalitat que pugui justificar moralment una violació de drets. Els drets guanyen sempre. Perquè no hi ha res més important, èticament parlant, que el respecte pel valor inherent de la persona.

Els drets són proteccions de la persona davant de qualsevol ingerència o instrumentalització que se'n pretengui fer. Tal com assenyalava el filòsof Arthur Schopenhauer:

«El concepte de dret és específicament moral i consigna la condició que una voluntat individual no arribi a l'afirmació del seu fenomen —del cos d'un individu— fins a la negació de la voluntat que es manifesta en un cos aliè.»

L'única possibilitat que justificaria moralment una vulneració de drets seria en el cas que aquests drets es veiessin amenaçats per una altra persona i no hi hagués cap manera possible de protegir-los enfront d'una agressió deliberada i directa.

Per exemple, si l'única manera possible de protegir la vida d'un innocent fos matar l'agressor que pretén destruir-lo llavors estaria justificat vulnerar el dret a la vida de l'agressor. Però solament en aquest cas concret.

Això no és una justificació conseqüencialista perquè es basa en els propis drets i no en aconseguir alguna classe d'objectiu o finalitat. Ni tampoc justificaria una vulneració sistemàtica o institucionalitzada de drets. Allò excepcional, per definició, no es pot convertir en allò normal.

El reconeixement dels drets és un dels avenços morals i polítics més importants de la història, així doncs, considero que qualsevol doctrina que els rebutgi resulta irracional i reaccionària.