La tortura de l'explotació animal

Granges d'esclaus

Avui m'agradaria comentar l'ús imprecís i generalitzat que es fa de la paraula tortura en el context referit a l'explotació animal.

Tortura vol dir infligir un patiment amb l'objectiu deliberat de causar-lo. Però aquest no és el cas general de l'explotació animal. No es fa patir els animals perquè es pretén deliberadament fer-los patir. Aquest no és l'objectiu, sinó una conseqüència de la seva explotació.

La gran majoria dels animals esclavitzats i agredits pateixen la seva explotació com si fos una tortura (patiment intens i permanent). Però això no deixa de ser una manera metafòrica de parlar.

Si emprem amb aquest sentit la paraula "tortura", els partidaris de l'explotació animal poden defensar-se perfectament dient que ells no tenen la intenció de torturar els animals, i  d'aquesta manera qüestionar el missatge que tractem de donar.

Perquè la qüestió no és que els animals pateixin una tortura. La qüestió essencial és que se'ls faci servir i se'ls agredeixi. Ningú no pot negar seriosament que s'estan usant els animals, que se'ls està explotant. Ningú no pot negar objectivament aquests fets. I això és el que hem de denunciar i sobre allò que hem de conscienciar.

Tot el sofriment que pateixen els animals per causa de la seva utilització és igualment immoral en si, sense importar-ne el grau. És clar que és molt pitjor com més es pateixi. En general, tots volem patir el mínim possible, especialment en situacions que no ens beneficiïn. Però qualsevol patiment per petit o gran que sigui sempre és igualment immoral si prové d'un acte immoral.

 

La capacitat de sentir: alguns aclariments

 

 

«Els animals són vivents sensitius. No solament tenen vida, sinó que la senten en alguna mesura.» ~ Juan José Sanguineti

 

La capacitat de sentir és l'única característica que ha de tenir un altre individu per a ésser mereixedor de consideració moral.

Tot i això, la capacitat de sentir no és equivalent a "la capacitat de patir i gaudir". Aquesta seria una definició reduccionista i errònia, difosa pels benestaristes —a qui solament els importa el plaer i el dolor. El patiment i la felicitat tan sols són algunes de les sensacions que experimenta un ésser sentent, entre moltes altres.

En l'àmbit animalista, la definició de la capacitat de sentir s'ha vist profundament influenciada per l'utilitarisme de Jeremy Bentham, que va ser també el primer pensador modern que va incloure en la consideració moral els animals no humans. Bentham pensava que als altres animals solament els importava evitar el patiment —i gaudir del plaer. Per això va dir: «La pregunta no és, poden raonar? Ni, poden parlar? Sinó, poden patir?»

Aquesta caracterització errònia sobre la capacitat de sentir dels animals, que posa un èmfasi reduccionista en el patiment, és un llast que encara continuem suportant en el moviment per la consideració moral dels animals. La capacitat de sentir no es redueix ni equival a “la capacitat de patir i gaudir” —com solen assenyalar els autors benestaristes. Una altra cosa és que als benestaristes solament els importi el dolor i el plaer i transfereixin aquesta obsessió sobre els altres animals, malgrat que la ciència ens explica que la sentença engloba tota mena de sensacions, emocions i desitjos, més enllà del simple plaer i dolor.

Una definició apropiada de sentença —la capacitat de sentir— podria ser la següent:

La capacitat de sentir és la capacitat de tenir experiències subjectives [sensacions, emocions, desitjos, sentiments] i de tenir interessos —com l'interès fonamental a continuar existint i evitar el dany.

La pròpia activitat del nostre sistema nerviós central és el fonament fisiològic de la sentença. D'aquesta activitat ens prové la capacitat d'experimentar sensacions i tenir interessos.

Mentre el sistema nerviós no estigui greument danyat, l'activitat mai s'atura, per tant la nostra capacitat de sentir i el que se'n deriva [sensacions i interessos] continua intacta encara que estiguem adormits o inconscients.

Referent a la certesa sobre la capacitat de sentir dels altres animals podem trobar molts estudis científics avalats per nombroses proves i evidències.

La qüestió no és si els animals poden parlar, raonar o patir. La qüestió és si els animals poden sentir.

 

No m'alimento de cadàvers d'animals però no sóc vegetarià

 
Jo no m’alimento de cossos provinents d'éssers amb la capacitat de sentir; però no sóc vegetarià.

Imaginem que hi ha una paraula que unes persones han creat per a si mateixes per a referir-se a la pràctica de no agredir els nens durant els dies que caiguin en dilluns. Aquestes persones pretenen anomenar-se a si mateixes "X". Seria jo un X?

Bé, jo rebutjo agredir els nens sempre, en qualsevol circumstància. Per aquest motiu, òbviament, no els agredeixo els dilluns. D'alguna manera, suposo que entro a la descripció d'un X. No obstant això, no sóc un X. 

Jo mai diria: "Sóc un X." I si algú em preguntés: "Escolta, tu ets un X?", jo mai respondria: "Sí, sóc un X però tampoc agredeixo als nens de dimarts a diumenge." En comptes d'això, diria: "Mira, no, no sóc un X. No tinc res a veure amb els X. Les seves raons per no agredir els nens els dilluns no tenen res a veure amb les meves raons per no agredir els nens cap dia. I tot i que, com ells, tampoc agredeixo als nens els dilluns, no sóc un X."

El terme "vegetarià" va ser creat per a denominar la pràctica de no menjar cossos d'animals. Jo no consumeixo cossos d'animals, llavors sóc, per tant, un vegetarià?

Bé, jo rebutjo tractar els altres éssers dotats de sensació com si fossin objectes o recursos. Per tant, no consumeixo cossos provinents d'éssers amb capacitat de sentir. D'alguna manera, suposo que encaixo amb la descripció de vegetarià. No obstant això, no sóc vegetarià.

Jo mai diria: "Sóc vegetarià." Si algú em preguntés: "Escolta, tu ets vegetarià?", jo mai li respondria: "Bé, sí, sóc vegetarià però tampoc faig servir mel, lactis, ous, etc." En lloc d'això, diria: "Mira, no, no sóc vegetarià. No tinc res a veure amb els vegetarians. Les seves raons per no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir no tenen res a veure amb les meves raons per no usar éssers sentents. Per tant, tot i que coincideixo amb els vegetarians en el fet de no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir, no sóc vegetarià."

Suposem una altra analogia: dir que els vegans som vegetarians simplement perquè no mengem carn animal és exactament anàleg a dir que els vegans som musulmans perquè els musulmans rebutgen menjar porc i els vegans, en efecte, també rebutgem fer servir els porcs per servir-nos de menjar. No resulta evident l'absurd? L'error resideix en una fal·làcia d'associació.

A més, el vegetarianisme és un tipus de dieta i el veganisme és una ètica. Pertanyen a categories diferents. Per tant, ni tan sols es poden englobar correctament en un mateix conjunt.

No empro els cossos d’éssers sentents com a aliment, però no sóc vegetarià ni un tipus de vegetarià. Sóc vegà.

 

Diferències

Sempre he dit en aquest bloc que tot ús d'animals no humans és moralment incorrecte. I que no hi ha diferències en el motiu pel qual tots aquests usos, són, una injustícia; tant si es tracta d'un ús per a menjar o per a vestir-nos o per a divertir-nos gràcies a ells. Fer a altres animals una cosa que mai voldríem que ens fessin a nosaltres és sempre reprovable sense importar el propòsit que cerquem.

Algunes persones m'han assenyalat que elles consideren que sí que hi hauria diferències rellevants. Elles afirmen, per exemple, que és diferent el fet de menjar animals perquè hem estat educats en la creença que és un requisit que cal per a poder viure bé. En canvi, ningú assenyat creu que per a divertir-se calgui realment torturar i matar animals.
 
Aquesta diferència és important, i crec que cal parlar-ne, però no incumbeix concretament als interessos dels animals que pateixen la violència. Aquest és el nivell al que jo em refereixo quan afirmo que no hi ha diferències essencials.

Ells pateixen i moren igualment sense importar-los si se'ls fa servir per a menjar o qualsevol altre propòsit. En aquest sentit, no hi ha cap diferència. Des del punt de vista de la víctima no hi ha, doncs, diferència.

D'altra banda, des d'un punt de vista purament objectiu, és igual d'innecessari menjar animals que divertir-se gràcies a ells causant-los mal, patiment i mort. Des del punt de vista objectiu dels fets tampoc no hi ha diferència.
 
Si la pràctica de menjar animals es pot catalogar de gastronomia llavors no hi hauria d'haver cap objecció a denominar com a art la tauromàquia. Tampoc no hi ha diferència en aquest aspecte. Ambdues activitats formen part de la cultura actual.

Aquella diferència que algunes persones em comenten, entenc que es refereix a la mentalitat dels qui cometen aquests actes de dominació i violència contra els altres animals. Pot ser que la majoria de la gent mengi animals perquè creu erròniament que li cal per a sobreviure, i perquè no són conscients del mal i el patiment en què participen. Però no és així en tots els casos.

Hi ha molts individus que disposen de la mateixa informació que nosaltres i malgrat tot decideixen deliberadament continuar menjant animals perquè consideren que l'ésser humà és superior i està legitimat a emprar els altres animals per al seu propi benefici.

Amb més greuge si és possible: hi ha animalistes que saben perfectament que els éssers humans podem viure de manera saludable amb una dieta exclusivament vegetal. Tot i això, han decidit continuar imposant patiment i mort als animals a través del seu consum alimentari, sense que n'hi hagi necessitat. Com pot ser que es considerin “defensors dels animals”?

Al seu llibre titulat irònicament «¡Vivan los animales!» Jesús Mosterín intenta justificar que explotem altres animals per a servir-nos d'aliment dient que: “l'alimentació d'uns animals gràcies als altres és un tret de les cadenes tròfiques de la naturalesa, i per això no té res de moral ni d'immoral”. Mosterín recorre a una fal·làcia naturalista per excloure de la nostra consideració moral el fet que tractem a altres animals d'una manera que consideraríem inacceptable si es tractés de nosaltres mateixos o d'altres éssers humans. Per aquest motiu potser a aquest llibre li correspondria millor el títol de “Morin els animals pel nostre caprici!

D'altra banda, la idea que els aficionats a la tauromàquia gaudeixen amb el patiment d'un animal solament pot ser cert en part. Jo recordo haver vist per televisió imatges de curses de braus fa molts anys i no haver sentit res especial a part de certa perplexitat. Això va ser molt abans d'empatitzar amb els interessos dels altres animals. L'empatia i el reconeixement moral és un procés que pot sorgir en l'evolució personal i no sempre és una cosa que apareix de manera espontània o instantània.

Per tant, podem suposar que molts afeccionats a aquestes activitats no són realment conscients del patiment de la víctima. No pretenc justificar la seva conducta sinó simplement constatar un fet a partir de la meva experiència. Hi ha casos coneguts d'ex-afeccionats a la tauromàquia per tradició familiar que a partir d'una experiència concreta van prendre consciència moral i van empatitzar amb els animals. Abans no reconeixien la víctima com algú que pateix sinó com alguna cosa amb què divertir-se.

M'agradaria assenyalar també que la tauromàquia no és únicament una activitat que es faci merament per diversió, com si fos un simple joc. És més que això. És una tradició festiva que simbolitza el domini de l'ésser humà sobre la resta d'animals. És, en realitat, un ritual molt seriós per als qui hi participen, per ridícul i absurd que ens pugui semblar des de fora.

De la mateixa manera, menjar animals no es fa solament per una suposada necessitat sinó també per a participar en la supremacia humana sobre la resta d'animals. La nostra pràctica de menjar animals és també un ritual de violència i dominació.

Malgrat tot, des del punt de vista ètic, cap fi no justifica moralment un mitjà. No importa quin sigui el fi. Els mitjans han de ser igual de justos que els fins. Fer patir i matar algú per menjar-lo és igual d'immoral que fer-lo patir i matar-lo per divertir-te.

Podem dir que si tenim en compte que menjar animals no és una necessitat per a viure, l'única justificació per a fer-ho és el plaer que se n'obté. Així doncs, podem veure que no hi ha aquesta diferència radical entre fer servir animals nohumans per a diversió o fer-los servir per menjar.

En conclusió, podem afirmar que qui sàpiga el que passa a les granges i als escorxadors, i encara essent conscient que els altres animals senten i pateixen com nosaltres decideixi ignorar o rebutjar el veganisme, llavors aquesta persona es comporta moralment igual que aquells que gaudeixen torturant i matant animals indefensos amb les seves pròpies mans.

 

Alliberació de visons; i altres animals

Granges d'esclaus

 

 

Una de les accions més difoses dins de l'activisme a favor dels animals ha estat l’alliberament directe de les gàbies i centres d'internament on estaven confinats. En aquest article m'agradaria comentar alguns aspectes morals i empírics en els quals es basa la justificació d'aquestes accions d’alliberament.

Abans que res, m'agradaria deixar clar que no em sembla ni tan sols oportú el fet de considerar que aquestes accions siguin il·legals. L'existència d'una certa llei no és un argument a favor de la moralitat d'aquesta llei. Les lleis han de supeditar-se a la moral, i no al revés.

A l'hora d'entrar a valorar la pertinència dels alliberaments d'animals que pateixen l’explotació animal, el primer que s'hauria de tractar és precisament de l'alliberament de qualsevol animal i no d'una espècie en concret.

Per exemple, algú que se centrés exclusivament en justificar l'alliberament de visons estaria caient en l'error de reforçar l’especisme -encara que s'autoanomeni "antiespecista"- precisament perquè ni tan sols esmenta en cap moment els altres animals que també pateixen l'esclavitud, ni deixa clara la naturalesa del problema en general. Els visons no tenen més dret, ni menys, que altres animals a ser lliures de l'esclavitud i l'explotació.

Exposaré una analogia que crec que pot ajudar a comprendre per què alliberar animals no està sempre justificat per si mateix.

Imaginem que alguns individus duen a terme la iniciativa d'alliberar lleons tancats a les gàbies d'un circ, o d'un zoo, i deixar-los completament lliures sense cap supervisió.

Tenint en compte que tan visons com lleons són carnívors depredadors, la diferència en realitat és només de mida -la mida dels animals depredats.

Sabent que és molt probable que en els dos casos ataquin i matin altres individus; qui els ha alliberat és directament responsable de la mort d'aquests individus.

L'espècie no és rellevant per a aquest argument, perquè el cas val igualment si l'alliberament fora d'éssers humans que per algun motiu es comportin amb agressivitat i tendeixin a atacar i matar altres individus.

Qui cregui que, dins del context humà, està bé alliberar visons al seu lliure albir però no està bé fer el mateix amb altres animals carnívors depredadors com tigres o lleons llavors està caient en una discriminació especista.

Des d'una perspectiva moral de Drets Animals ningú no s'oposa a l'alliberament dels visons o altres animals, en si mateix, sempre que això no impliqui violar els drets fonamentals d'altres persones -humanes i no humanes. Els alliberaments es poden dur a terme d'una manera responsable, sense violar els drets bàsics d'altres individus, i fins i tot de manera educativa.

Un altre tema a part és si aquests alliberaments serveixen per aconseguir que els visons o els animals en general deixin de ser explotats per l'home. No hi ha evidències que sigui així i, de fet, l'esclavitud animal ha crescut cada any en nombre de víctimes a tot arreu.

El nombre d'animals salvats mitjançant rescats durant els últims 50 anys no arriba ni tan sols al nombre d'animals assassinats als escorxadors durant les últimes 24 hores; per no esmentar tots els que són criats i esclavitzats, el nombre dels quals és de diversos bilions.

Mentre la societat humana continuï essent especista i consideri legítim l'ús d'altres animals, llavors el problema estarà sempre molt lluny de solucionar-se. El que cal és canviar aquesta mentalitat que és la causa de l'opressió contra els animals.

Qui desitgi el total alliberament dels animals hauria de tractar de treballar d'una manera educativa per tal que els animals deixin de ser explotats pels éssers humans. Hem de fer evolucionar el paradigma moral de la nostra societat, a través de l'activisme educatiu, cap a valors d'igualtat, respecte i no violència, sense discriminació injusta per motius de raça, sexe o espècie.

Si algú desitja realment alliberar els altres animals de la nostra violència, considero que l'opció correcta i realment útil per aconseguir-ho és el veganisme.

Tot i que aquests càlculs són difícils de precisar, es diu que un vegà evita, cada any, que aproximadament 95 animals siguin agredits i portats al món per a consum humà -hi ha altres càlculs que amplien el nombre a entre 371 i 582 animals, però aquí farem servir la menor xifra estimada.

Suposem que hi hagués un milió de vegans al món -encara que en realitat n’hi ha molts més-, aleshores en un any se salvarien, almenys, 95 milions d'animals de ser agredits i fets arribar al món per a benefici humà.

Si tota la societat es fes vegana, el nombre d'animals que salvaríem, que evitaríem que fossin explotats, seria de milers i milers de milions.

El veganisme és, sense cap mena de dubte, l'alliberament animal més gran de tota la història, i l'única base per aconseguir un alliberament total.

 

Una reflexió sobre la llibertat

«El sentit fonamental de la llibertat és ser lliure de cadenes, lliure de confinament, lliure d'esclavitud.» ~ Isaiah Berlin

 

Parlar de la llibertat en abstracte pot ser un símptoma de confusió o demagògia. La llibertat és un concepte relacional. Aquest concepte no té sentit si no especifica a quin tipus de llibertat ens referim. Hi ha dues categories fonamentals de llibertat: la llibertat positiva i la llibertat negativa. La llibertat positiva és la llibertat per a poder fer X, és a dir, la possessió de la capacitat i els mitjans per assolir X. La llibertat negativa és la llibertat de no estar sotmès a X, és a dir, l'absència d'una situació concreta de coerció.

La llibertat és una noció que es pot referir a diverses coses incompatibles entre si. Aquesta mateixa paraula es pot veure expressada en diferents doctrines morals i polítiques. Si no definim què volem dir amb aquest terme no podrem entendre a què es refereix realment.

Una altra distinció fonamental del concepte de llibertat rau en la diferència entre la llibertat empírica i la llibertat moral.

La llibertat empírica es refereix a la capacitat real d'acció que un individu posseeix per actuar sense estar físicament limitat o coaccionat per altres. La llibertat moral és un concepte que delimita el radi d'acció que tenim per actuar sense trencar un principi ètic. És a dir; la llibertat empírica assenyala fins on arriba físicament la nostra capacitat d'actuar i la llibertat moral assenyala fins on arriba moralment la nostra capacitat d'actuar.

La teoria moral dels drets morals —ja es tracti dels Drets Humans o dels Drets Animals— no reivindica la llibertat per si sola sinó que precisament posa límits i protegeix certs interessos davant de les possibles ingerència dels altres.

Els qui volen explotar els animals reivindiquen la llibertat per a dur a terme les seves activitats; mentre que els defensors dels Drets Animals reivindiquen la llibertat dels animals a no ser explotats.

A simple vista, sembla que el concepte de llibertat per si mateix no ajuda gaire a entendre quina de les postures és la correcta.

No obstant això, podem comprovar que resulta lògicament contradictori afirmar que cal respectar la nostra llibertat per poder explotar els altres animals, atès que aquesta explotació implica destruir la seva llibertat. Que potser també s'hauria de respectar la nostra llibertat per practicar el racisme i el sexisme?

Els partidaris de l'antropocentrisme afirmen que ells han de tenir el dret a decidir sobre la vida dels animals no humans per al benefici propi. És a dir, ells demanen que es respecti la seva llibertat per violar la llibertat dels altres animals, discriminant així la voluntat i els interessos dels no-humans. Però aquesta pretensió viola el mateix concepte de dret moral, ja que no hi pot haver un dret que consisteixi precisament a violar els drets dels altres.

La nostra llibertat acaba exactament en el mateix punt on comença la llibertat dels altres. No hi ha cap raó que justifiqui ignorar o menysprear la llibertat d'altres animals per viure lliures d'explotació i d'agressions per part nostra, de la mateixa manera que respectem aquesta mateixa llibertat en els éssers humans.

En una ètica racional, la llibertat ha de ser compensada mitjançant la igualtat i viceversa.

És per això que no hi pot haver un dret genèric a la llibertat sinó drets específics dels individus particulars que protegeixen interessos concrets. Aquests drets protegeixen interessos, malgrat que respectar-los suposi negar el possible benefici d'altres individus o de la comunitat en general. És a dir, encara que poguéssim obtenir un benefici per a nosaltres emprant animals com a aliment, vestimenta, entreteniment o en experiments mèdics en contra de la seva voluntat, no ho hem de fer perquè això suposaria violar els seus drets morals.

Encara que se'ls pot sotmetre mitjançant la força i reprimir-ne els desitjos; tots els éssers sentents tenen un interès bàsic inherent a ser lliures, és a dir, a poder actuar amb autonomia d'acord amb la seva pròpia voluntat sense ser sotmesos a la voluntat dels altres. La intencionalitat no és un fenomen exclusiu en éssers humans. Els altres animals també tenen desitjos, intencions i propòsits. Ells tenen la seva pròpia voluntat. Aquesta capacitat pot variar en complexitat segons l'espècie i l'individu, però sembla que la intencionalitat és una facultat inherent a tots els éssers sentents.

 

Com nosaltres, els altres animals tenen un desig genuí de ser lliures. No volen estar tancats contra la seva voluntat ni sotmesos als desitjos aliens. Per això, quan les circumstàncies els ho permeten, intenten sempre escapar dels seus captors, i en algunes ocasions ho aconsegueixen. Encara que malauradament aquesta llibertat no sol durar gaire ja que són perseguits pels esclavistes o el dany que els ha causat el confinament els dificulta viure lliures com voldrien.

Tendim a pensar que als altres animals tan sols els preocupa evitar el patiment o buscar el gaudi, però el que és cert és que les experiències subjectives dels altres animals abasten més enllà del plaer i el dolor. A la seva obra conjunta, el biòleg Marc Bekoff i Jessica Pierce han explicat que la llibertat és un interès fonamental dels animals, en tant que són agents que tenen voluntat i volen prendre decisions sobre el seu moviment i el desenvolupament de la seva vida.

Els altres animals, com nosaltres, també volen conservar la seva vida i protegir-se de les amenaces que els poden fer mal. Així mateix, tenen un interès a no estar sotmesos a la voluntat aliena que els impedeixi desenvolupar les seves vides lliurement, sense coaccions, i prendre decisions pròpies. D'aquesta manera, el professor James Rachels argumenta que si reconeixem als humans un determinat dret a la llibertat, llavors no podem lògicament restringir aquest dret a altres animals que tenen el mateix interès a estar lliures d'interferència i sotmetiment.

La majoria de la gent s'oposa a causar danys o patiments innecessaris als animals que hem esclavitzat, però no s'oposa al fet mateix d'esclavitzar-los, és a dir, que els continuem emprant com la nostra propietat, com a mers recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos. Aquesta és una altra de les moltes diferències rellevants entre la posició del benestarisme i la dels drets animals. El benestarisme redueix la preocupació pels animals al benestar, mentre que la teoria dels drets reconeix que els animals tenen una varietat d'interessos.

No és el mateix preocupar-se pel benestar dels esclaus que cercar que deixin de ser esclaus. Quan l'esclavitud d'éssers humans era legal, hi va haver persones que van intentar que no es causés sofriment innecessari als humans esclavitzats i que aquests disposessin de cert benestar, mentre que d'altres van intentar abolir l'esclavitud.

Els animals mereixen poder viure les seves pròpies vides, sense que nosaltres els sotmetem a les nostres necessitats i desitjos. És una qüestió de justícia. Atès que la diferència d'espècie no és una diferència que justifiqui una discriminació moral, això significa que els altres animals mereixen el mateix respecte que nosaltres. Mereixen viure les seves vides de manera independent sense ser sotmesos a la nostra dominació. Tots els éssers dotats de sensació o consciència sensitiva, éssers que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, tenen el dret bàsic a no ser tractats com les nostres propietats.

D'altra banda, els animals no humans que viuen sota la nostra tutela mai no poden ser pròpiament qualificats com a “lliures”, fins i tot si viuen en refugis i santuaris, o cuidats per individus particulars. Gairebé tots ells són persones refugiades de l'esclavitud o descendents d'esclaus.

Limitar la llibertat de les persones que estiguin sota la nostra tutela —ja siguin nens, animals, humans discapacitats o senils— no viola els seus drets sempre que es faci exclusivament pel seu benefici, és a dir, per a protegir la seva vida i el seu benestar, mentre que ells no poden responsabilitzar-se de la seva pròpia vida en el context en què es troben.

Per descomptat, això no justificaria segrestar un humà, o un animal no humà que visqui en llibertat, amb l'excusa que ens preocupem pel seu benestar. Això sí que seria una violació de la seva autonomia personal. Els animals tenen dret a viure als seus hàbitats, amb les seves comunitats i famílies, sense interferència ni intervenció humana en contra de la seva autonomia.

En el primer cas que he assenyalat ens referim a persones que estiguin sota la nostra responsabilitat pel fet que som causants de la seva existència o que tenim un deure de tenir-ne cura per ser familiars, o a un animal que hagi estat víctima d'éssers humans. La tutela ha d'estar justificada per un enllaç de causalitat moral; i mai per un interès instrumentalista o de benefici personal.

Es viola el dret d'un individu quan atemptem contra el seu interès legítim per a beneficiar-nos-en nosaltres, és a dir, quan el tractem com si fos un objecte o un recurs que existeix per a satisfer els nostres desitjos o per assolir algun objectiu que nosaltres estimem desitjable; això és explotació d'éssers sentents. La instrumentalització forçada dels animals és una violació de la seva llibertat. Així doncs, com argumenta la filòsofa Valéry Giroux, hem d'acabar amb l'explotació institucionalitzada dels animals, ja que els animals no solament tenen interès en el seu propi benestar i supervivència sinó que també tenen interès en la llibertat.

El que proposa el veganisme és simplement reconèixer que els altres animals han de ser lliures de l'esclavitud a què els hem sotmès. Tenen el mateix dret que nosaltres a gaudir d'aquesta llibertat. Per això, hem de deixar de fer-los servir i de considerar-los com a mitjans per als nostres fins. Veganisme és sinònim d'alliberament animal. Veganisme és llibertat.

 

Els drets existeixen

 

M'agradaria exposar un comentari sobre una entrevista recent al filòsof Jesús Mosterín en la qual afirmava que "els drets no existeixen".

Aquesta declaració del senyor Mosterín demostra, al meu entendre, una profunda confusió. Ell afirma que el concepte de dret solament existeix en la seva categoria legal. Pel que sembla, no sap res del concepte de dret en l'àmbit moral, potser perquè ni tan sols s'ha molestat a informar-se al respecte.

El concepte de dret existeix en l'àmbit de la moralitat i no solament en l'àmbit de la legalitat. Un podrà estar d'acord o no amb aquest concepte moral, i el raonament que el sosté, però dir que sols existeixen els drets legals és com a mínim erroni.

Mosterín afirma que els drets solament existeixen com a constructes legals que els humans hem inventat. No pretenc rebatre això. Ara bé, el mateix podríem dir dels drets morals. Crec que seria cínic negar que els drets morals existeixen almenys com a constructes teòrics. Els drets legals són constructes teòrics en el seu fonament. Per tant, no té sentit afirmar que uns existeixin mentre que els altres no, quan tots dos tenen una existència en el marc teòric.

No obstant això, al contrari del que Mosterín sosté, jo considero que els drets sí que existeixen en la natura realitat. Igual que existeix el gust d'una poma; no a la poma mateixa ni tampoc al paladar de qui la menja sinó en el resultat de l'encreuament de tots dos.

Un dret, en el sentit moral, és el resultat de l'encreuament entre el desig (d'un ésser amb capacitat de sentir) que un interès seu sigui respectat pels altres, per exemple, l'interès en continuar amb vida, i el reconeixement que els agents morals fan d'aquest interès legítim. Així ho explica, per exemple, el filòsof Alan Gewirth.

Els drets existeixen no com a objectes que podem veure i tocar i escoltar; però això no vol dir que no existeixin. Són categories que podem captar mitjançant el raonament, així com fem amb les categories lògiques i matemàtiques.

Que els éssers sentents tenen interessos és un fet, un fet moral perquè és rellevant a la consideració moral, i també és un fet que nosaltres, els agents morals, podem comprendre que els tenen i respectar-los. És un fet que els gustos existeixen. De la mateixa manera, els drets, en sentit moral, són també un fet, i la seva existència quedaria demostrada.

Els drets morals són nocions ètiques i, per tant, provenen de la lògica; no de l'experiència ni el costum ni les lleis. No són inventats, sinó que són purament una deducció racional a partir de la noció de valor inherent, la qual, al seu torn, és una deducció necessària del principi lògic d'identitat.

Els drets morals pertanyen a l'ordre racional; no es creen sinó que es dedueixen. D'altra banda, els drets legals són creacions nostres derivades del contracte social o del poder establert. És molt important no confondre'ls, com sol succeir sovint.

Els drets són normes morals de primer ordre —no es poden vulnerar per cap altra norma derivada— que protegeixen allò que és intrínsecament valuós per si mateix: la persona. Per tant, l'ètica de drets és a l'extrem oposat de qualsevol ideologia enquadrada en el conseqüencialisme. No hi ha cap objectiu ni finalitat que pugui justificar moralment una violació de drets. Els drets guanyen sempre. Perquè no hi ha res més important, èticament parlant, que el respecte pel valor inherent de la persona.

Els drets són proteccions de la persona davant de qualsevol ingerència o instrumentalització que se'n pretengui fer. Tal com assenyalava el filòsof Arthur Schopenhauer:

«El concepte de dret és específicament moral i consigna la condició que una voluntat individual no arribi a l'afirmació del seu fenomen —del cos d'un individu— fins a la negació de la voluntat que es manifesta en un cos aliè.»

L'única possibilitat que justificaria moralment una vulneració de drets seria en el cas que aquests drets es veiessin amenaçats per una altra persona i no hi hagués cap manera possible de protegir-los enfront d'una agressió deliberada i directa.

Per exemple, si l'única manera possible de protegir la vida d'un innocent fos matar l'agressor que pretén destruir-lo llavors estaria justificat vulnerar el dret a la vida de l'agressor. Però solament en aquest cas concret.

Això no és una justificació conseqüencialista perquè es basa en els propis drets i no en aconseguir alguna classe d'objectiu o finalitat. Ni tampoc justificaria una vulneració sistemàtica o institucionalitzada de drets. Allò excepcional, per definició, no es pot convertir en allò normal.

El reconeixement dels drets és un dels avenços morals i polítics més importants de la història, així doncs, considero que qualsevol doctrina que els rebutgi resulta irracional i reaccionària.

La qüestió de l'avortament des d'una perspectiva de Drets Animals

Algunes consideracions sobre la qüestió de l'avortament des de la teoria moral dels drets.

En primera instància, entenc que no té cap sentit parlar sobre la qüestió de l'avortament sense deixar abans clar de què, o de qui, es vol avortar.

Biològicament, és molt diferent un embrió de sis setmanes que un fetus de sis mesos. Aquest darrer té un sistema nerviós desenvolupat i, per tant, és un ésser conscient que pot sentir.

El fet que el fetus sigui dependent de la dona que el gesta no sembla una situació moralment diferent de l'infant extra-uterí que és completament dependent de la seva mare o d'altres per a sobreviure.

Que algú consideri legítim matar, per exemple, un fetus de sis mesos -que és un individu que té la capacitat de sentir- simplement perquè ho desitja, sense que hi hagi cap risc seriós per a la seva vida, no em sembla una situació moralment diferent a la de matar simplement per decisió capritxosa de la mare, o de qualsevol altre, aquest mateix individu de sis mesos que ja estigués fora del cos matern.

Algunes persones objecten que el fet de no permetre l'avortament lliure és obligar la mare en contra de la seva voluntat. Però la situació no és pas diferent de l'obligació que té una mare de cuidar, mantenir i alimentar el seu fill extrauterí.

És cert que moltes famílies tenen problemes seriosos per a mantenir els fills. Però això no justifica que els matin. Es poden trobar moltes solucions reals a aquest problema -per exemple, l'adopció. Aquesta situació no justifica matar un fetus de sis mesos, que és algú que pot sentir com nosaltres i té interès en viure i que no danyin la seva vida, solament perquè depèn completament d'altres per a la seva supervivència i no es pot defensar.

Així que, en tant que aquest fetus fos un individu que pot sentir, no veig cap diferència de la responsabilitat moral que una mare hauria de tenir cap al seu fill.

També és cert que ens trobem amb la dificultat de no poder demostrar fefaentment en quin moment concret el fetus es converteix en un ésser que sent. De fet, ni tan sols la pròpia definició de sentença és encara unànimement consensuada.

És a partir ja de les primeres setmanes quan el sistema nerviós es comença a desenvolupar en estat embrionari. Després, no serà operatiu excepte a un nivell reflexiu -reflexos mecànics, semblant a la sensibilitat dels vegetals. Sembla ser que és a partir de la setmana 24 quan apareixen evidències que el fetus podria pròpiament sentir.

Actualment hi ha evidència científica que després de les 24 setmanes de gestació, uns sis mesos, el fetus pot sentir; encara que cal tenir en compte que els científics s'han centrat solament en la qüestió del dolor en lloc de la sentença íntegrament.

Alguns especialistes consideren que durant aquest període els fetus es troben sumits en una mena de letargia i inconsciència, com si es trobessin sedats, però encara que nosaltres estiguéssim sedats això no legitimaria moralment que ens matessin, oi? Passa el mateix en el cas de fetus que senten.

Per tant, he de dir que, en base als arguments exposats, estic a favor de l'avortament lliure durant els primers mesos d'embaràs, però a partir del moment en què hi hagi l'evidència que el fetus pugui ser sentent, considero que sols en situacions de conflicte vital -un sever risc comprovat per la vida de la mare o una malformació molt greu del fetus- s'hauria de permetre l'avortament.

Finalment, he d'afegir que no aprovo el supòsit de la violació. De la mateixa manera, que algú hagi nascut a partir d'una violació de la seva mare no justifica que l’assassinem. Per molt horrible i desgraciat que sigui aquest crim, el fetus que sent no n’és culpable, i per tant no ha de pagar les culpes d'altres.

 

La terrible força de la inèrcia

«Per regla general, les societats humanes no són innovadores sinó més aviat jeràrquiques i ritualistes. [...] El tradicionalisme que exhibeixen moltes societats estàtiques té una missió adaptativa. Les formes culturals que hi regeixen s’han desenvolupat amb esforç al llarg de moltes generacions i se sap que compleixen satisfactòriament els seus propòsits.» — Carl Sagan

Considero que al menys hauria quatre motius principals pels quals la gent continua menjant animals — i explotant-los en general — encara que es tracta d’una pràctica l’anàlisi objectiu del qual mostra que es tracta d’una acció nociva, innecessària i injustificada.

El primer motiu rau en el fet que menjar animals no és una conducta que hagi estat escollida racional i lliurement. Es tracta més aviat d’un condicionament cultural que se’ns inculca des de la infància. Als més joves se’ls ensenya que han de consumir animals, que això està bé, i que cal fer-ho per poder viure i estar sans. Així ho incorporem a la nostra mentalitat i als nostres hàbits sense adonar-nos-en, i al fer-nos grans ho continuem inculcant a les noves generacions.

El segon rau en la pressió social. La naturalesa humana sembla tenir certa tendència al gregarisme. Necessitem sentir-nos part d’un grup, i el membres del grup solament ens reconeixen com part d’aquest grup quan assumim determinades idees i costums. Aquesta tendència impedeix que ens qüestionem seriosament la nostra mentalitat i la nostra conducta — encara que prenguem consciència de que és nociva pels animals — perquè no volem desentonar del corrent predominant en el qual estem immersos i del qual depèn la nostra vida social.

El tercer motiu el trobem en el fet que la gent troba plaer en el consum dels productes animals. Aquest plaer reforça encara més l’hàbit inculcat. Amb el pas del temps costa més canviar els hàbits que adquirim. Per això, els més joves són els més proclius a fer el pas cap al veganisme, perquè la seva naturalesa encara disposa de prou capacitat de canvi i adaptació, que se sol perdre en arribar a la maduresa.

El quart és una mica més complex i es refereix a una sèrie de mecanismes psicològics, explicats pel psicòleg Albert Bandura, mitjançant els quals evadim la responsabilitat dels nostres actes; ja sigui desplaçant la culpa a altres entitats, creient que el mal que fem és un bé, no pensant en els efectes que provoquen les nostres accions, o cosificant les nostres víctimes, entre d’altres.

L’habitus és un dels conceptes centrals de la teoria sociològica de Pierre Bourdieu. Per habitus podem entendre “disposicions” o esquemes d’obrar, pensar i sentir associats a la posició social. L’habitus fa que persones d’un entorn social homogeni tendeixin a compartir estils de vida semblants.

Si la nostra societat explota els animals no es deu a que els seus membres hagin pres aquesta decisió de manera voluntària i reflexiva sinó al fet que estan motivats per la mentalitat especista que han rebut i impulsats per la inèrcia d'una tradició basada en la dominació sobre els altres animals.

No obstant això, cap d'aquests motius és moralment vàlid. Ni la tradició, ni la conveniència, ni el plaer, poden justificar moralment que fem mal als animals.

Tampoc aquests motius tenen fonament empíric que els justifiquin: no ens cal consumir animals per poder viure i estar sans.

Si estem d'acord en que no hem de causar dany i sofriment als animals sense una necessitat o raó que ho justifiqui, llavors hem d'estar d'acord en que no hem d’explotar-los. No ens cal emprar animals per poder viure i tenir una bona qualitat de vida, i fer-los servir implica causar-los dany i sofriment. Participar en l'explotació animal és una contradicció amb la nostra preocupació moral sobre els animals.

Ara bé, fins i tot havent comprès que alguna cosa està malament, la força que la inèrcia dels hàbits i les creences inculcades té sobre nosaltres pot conduir-nos a continuar cometent el mateix mal sobre el que hem pres consciència. Però no ens hem de deixar vèncer pel pessimisme. La mentalitat pot canviar. Les idees poden ser modificades i els hàbits creats poden ser canviats per altres diferents. És que potser molts de nosaltres no ho hem fet ja?

Els estudis realitzats sobre el canvi de conducta assenyalen dos punts:

[1] Que a l'hora d'eliminar un hàbit resulta més efectiu eradicar-lo d'arrel que reduir-lo.

[2] Que per evitar que el mal hàbit pugui retornar, ha de ser substituït per un altre que no sigui nociu i que proporcioni un benefici similar.

La transició al veganisme pot funcionar sota aquesta mateixa pauta. Per exemple, no es tracta només d'eliminar carn, lactis, ous i mel, sinó que hem de substituir-los per productes i receptes veganes al seu lloc. Encara que, el més fonamental per aconseguir el canvi és que de veritat ens importi ser respectuosos amb els altres animals i vulguem evitar infligir dany.

No hi ha cap argument racional ni tampoc cap realitat empírica que s'oposi a la defensa del veganisme com a nou paradigma moral i cultural. No es tracta, en realitat, de si podem ser vegans, sinó de si volem ser-ho.

Entenc que, si ens importa l'ètica, solament hauria de ser qüestió de temps i esforç que aconseguim reformar la nostra cultura per reconèixer els altres animals com a subjectes de consideració moral.

Anna Charlton: "Les dones i els animals"

 

«La subjugació de les dones i la subjugació dels animals havien estat companyes properes a les tradicions religioses i filosòfiques d'Occident. Les bases teològiques de la justificació d'aquesta opressió es troben al Gènesi, quan Déu diu a l'home i a la dona “(...) ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra" [Gènesi, 1, 20-8]. Mentre que "domini" es pot interpretar d'una manera que suggereixi que els humans tenen la posició d'un guardià -abans que la d'un opressor-, als animals se'ls col·loca clarament sobre la Terra per a ser usats i sotmesos pels humans.»

«S'ha demostrat que la subjugació i la domesticació dels animals va proporcionar el prototip per a la subjugació de grups humans, ja sigui mitjançant l'esclavitud, el sexisme, el prejudici basat en la raça, la pertinença a un grup ètnic o l'orientació sexual. A l'esfera de la discriminació en contra de les dones, el reconeixement de la reciprocitat de la identificació entre les dones i els animals ha estat clara.»

«La connexió entre l'opressió de les dones pel sexisme i l'opressió dels animals per l'especisme és vívida i commovedora. L'especisme s'ha de condemnar perquè, de la mateixa manera que el sexisme opera per a oprimir les dones i impedir que participin plenament a la comunitat moral, l'especisme es recolza en criteris irrellevants per a excloure els animals de la comunitat moral.»

 

 ------------------------------------- 

 Llegiu aquí l'article complert, en espanyol

 -------------------------------------

El triomf de la incoherència: una crítica a Jesús Mosterín

 

El filòsof Jesús Mosterín s'ha destacat per reivindicar-se com a defensor dels animals i opositor a la crueltat contra ells. En aquest assaig analitzaré breument la seva postura sobre aquest tema.

Mosterín va escriure recentment un article sobre la qüestió de la tauromàquia titulat «El triomf de la compassió» en què tracta de rebatre els arguments usats pels defensors de la tauromàquia. Ell assenyala que aquests arguments són incoherents perquè distingeixen injustificadament entre humans i animals:

«Els defensors de la tauromàquia sempre repeteixen els mateixos arguments a favor de la crueltat; si es prenguessin seriosament, justificarien també la tortura dels éssers humans.»

 

El problema, com veurem a continuació, és que la posició de Mosterín incorre en la mateixa discriminació injustificada i, a més, es basa en arguments que consideren acceptable l'ús d'animals per a consum humà. Arguments que, en cas de ser vàlids, també servirien per a justificar l'ús d'animals per a la diversió que ell diu rebutjar, així com tota mena d'abusos contra éssers humans i altres animals.

En efecte, Mosterín no considera reprovable que emprem els altres animals per al nostre benefici, encara que això impliqués treure'ls la vida. Ell solament s'oposa a fer-los patir i, especialment, a infligir-los “tortures”. Per això Mosterín diu en una entrevista que és coherent, des del seu punt de vista, oposar-se a la tauromàquia i alhora donar suport al consum d'animals: 

 

- «Resulta contradictori estar en contra de les curses de braus (o a favor dels drets dels animals) i consumir carn per a alimentar-nos?

 

- No. Una cosa és oposar-se a la tortura i una altra a la mort sense dolor. Tots els vegetarians s'oposen a les curses de braus, però no cal ser vegetarià per a oposar-s'hi; tan sols cal estar en contra de la tortura.»

 

Mosterín defensa el consum d'animals. Malgrat que als éssers humans no ens cal consumir altres animals per a viure i tenir bona salut. Mosterín consumeix cadàvers i secrecions d'animals que han patit tant o més que el que ha patit, per exemple, un toro assassinat en una plaça.

Mosterín s'oposa que els animals siguin matats en una plaça de toros, però, alhora, dóna diners perquè degollin animals en un escorxador per tal que pugui menjar trossos i secrecions dels seus cossos.

Quina se suposa que és la diferència per als animals víctimes de tots dos actes? En tots dos casos pateixen terriblement i es violen els seus interessos bàsics: el desig de viure i que no els facin mal.

Quina és la diferència moral per als éssers humans? En tots dos casos es tracta d'una activitat que és innecessària i injusta. És injusta perquè no és correcte actuar sobre altres individus en una forma en què no voldríem que ningú actués sobre nosaltres. L´ètica es basa en el principi d´igualtat. Sense igualtat no hi pot haver ètica. Sense igualtat solament hi haurà opressió dels uns en benefici dels altres.

No hi hauria, doncs, diferències rellevants entre allò que Mosterín condemna —la tauromàquia i altres formes d'entreteniment a càrrec dels animals— i allò que defensa i dóna suport —la ramaderia i altres formes d'explotació animal.

Al mateix article que esmento al principi d'aquest assaig, el mateix Mosterín assenyalava en contra dels arguments taurins que «acceptarien aquests taurins que a ells se'ls apliqués el mateix raonament?» De la mateixa manera podríem objectar: ​​Mosterín acceptaria que li apliquéssim el mateix criteri que ell aplica als altres animals? Ell opina que està bé que fem servir els animals sempre que no els torturem, per això considera que està bé menjar animals sempre que no els causi massa patiment. Acceptaria aquest mateix criteri per als humans? Amb aquest mateix criteri podríem justificar el canibalisme, al·legant que per a fer servir humans de menjar no cal torturar-los.

Al seu llibre «Vivan los animales» Mosterín tampoc exposa cap objecció al fet que usem i consumim animals. Al contrari, és una activitat que ell recolza clarament:

 

«Els humans [éssers humans] hem seleccionat artificialment races d'animals —com les grosses vaques lleteres o els porcs de granja— inviables a la natura, i condemnats per tant a sobreviure solament com a presoners nostres [...] Allò important és tractar-los al menys amb el respecte que mereixen els interns en una presó moderna i civilitzada.»

 

Potser caldria preguntar-se quin suposat delicte han comès els animals per a ser els nostres presos de per vida. Tenim legitimitat a sotmetre i destruir la seva llibertat i les seves vides simplement perquè no són humans?

La postura de Mosterín no sembla coherent. Si acordem que no està bé fer mal als animals per diversió o per costum, aleshores no solament hauríem de rebutjar la tauromàquia sinó també els escorxadors i el consum d'animals en general, en tant que tot això és innecessari i suposa i causar patiment als animals tan sols per tradició o per mer plaer.

Aquesta postura de Mosterín representa la versió clàssica del benestarisme –la idea que podem explotar animals sempre que en fer-ho ens preocupem pel seu benestar. Aquesta manera de pensar és actualment coincident amb la ideologia predominant a la majoria d'activistes i organitzacions animalistes.

Resulta curiós veure que en una altra entrevista, el mateix Mosterín denunciava explícitament el prejudici de base que rau en la seva pròpia manera de pensar:

 

«Hi ha una cosa que s'anomena el racisme i el nacionalisme, n'hi ha una altra que s'anomena l'especisme, i totes són varietats d'una postura irracional en qüestions ètiques que consisteix a dir que els actes no s'han de jutjar per si mateixos, sinó en funció del grup a què pertany el que els fa.»

 

Igual que els defensors de la tauromàquia actuen sobre els toros d'una manera en què suposadament mai no actuarien sobre éssers humans, Mosterín imposa un criteri moral sobre altres animals que no considera correcte per als éssers humans. Aquesta discriminació és la que anomenem especisme. Aquest prejudici permet i fomenta que infravalorem els interessos d'altres individus pel simple fet de pertànyer o no a una determinada espècie, ignorant així que tots som igualment éssers sentents amb els mateixos interessos bàsics.

Mosterín es declara partidari d'un «antropocentrisme compassiu», com ell mateix reconeixia en una altra entrevista: «Estic d'acord que els homes ens preferim nosaltres mateixos, però això no significa que esclafem els altres animals.» A la seva època, l'autor Oliver Goldsmith ja comentava sobre aquesta peculiar forma de compassió: «Senten pietat i es mengen els receptors de la seva compassió.»

En contra de la idea que defensa Mosterín, torturar braus per diversió no és moralment diferent de menjar porcs per costum. En tots dos casos infligim mal als animals solament per obtenir un plaer. Mosterín tan sols s'oposa a determinats usos d'animals que a ell no el beneficien, mentre que accepta i defensa aquells que entén que sí que el beneficien, però cap ús d'animals no es pot justificar moralment.

Si el que de debò desitgem és posar punt i final a la violència que els éssers humans infligim als altres animals llavors ho hem de fer de manera coherent, perquè solament així no discriminarem injustament ni recolzarem abusos contra els animals, que és precisament en allò que incorre la posició de Mosterín.

No és coherent condemnar la tauromàquia i no fer el mateix amb la resta d'usos a què se sotmeten els toros. Prohibir les curses de braus no suposa cap diferència per als braus: continuen essent criats, manipulats i assassinats per a benefici dels seus explotadors. No és coherent condemnar la tauromàquia i no condemnar igualment la resta d'usos d'animals, ja que tots impliquen violència sobre els animals.

 




 

No és coherent discriminar moralment entre animals segons la seva espècie, ja que tots ells són éssers conscients i tenen els mateixos interessos bàsics. Per això no n'hauríem d'emprar cap com a mitjà per als nostres fins sinó que els hauríem de respectar tots com a individus a qui els importa la seva pròpia vida, benestar i llibertat, és a dir, com a individus que tenen un valor inherent que no ha de ser sacrificat per motius instrumentals.

Si almenys estem d'acord que no està bé infligir mal als animals per diversió o per costum, aleshores no solament hauríem de rebutjar la tauromàquia sinó també els escorxadors i tot el consum d'animals en general. Els usos animals que duem a terme quotidianament són tan innecessaris com la tauromàquia i suposen causar-los mal i patiment tan sols per costum, tradició o mer plaer.

Podem aturar tots els abusos contra els altres animals fent-nos vegans ara i educant altres en el veganisme.