Veganisme sense Drets Animals?

«La Nova Constitució»

El principi de tracte humanitari als animals

La idea que els animals mereixen consideració moral no és original de la nostra època sinó que es remunta a l'Antiguitat, amb filòsofs com Plutarc i Porfiri, i, més modernament, ha tornat a ser reivindicada per pensadors com Jean Meslier, Jean-Jacques Rousseau, Jeremy Bentham i Henry Salt. Rousseau ho expressava d'aquesta manera: 

«Sembla ser, en efecte, que si estic obligat a no fer cap mal als meus semblants, és menys per la seva condició d’ésser raonable que per la seva qualitat d’ésser sensible, qualitat que, essent comuna a l'animal i a l'home, deu al menys donar-li a aquell el dret de no ser maltractat inútilment per aquest.» Jean-Jacques Rousseau; Discursos sobre l'origen i el fonament de la desigualtat entre els homes

Una manera concreta d'entendre la consideració moral dels animals es plasma en el principi de tracte humanitari dels animals. Aquest principi moral, que podem abreujar en aquest context com a principi humanitari o simplement com humanitarisme, postula que no hauríem de fer mal als animals si no hi ha una necessitat que ho justifiqui. Aquest principi és antic i així ho expressava el filòsof i científic Maupertuis al segle XVIII: 

«Si [els animals] posseeixen ànima, no dic pas una ànima molt raonable, capaç d'un gran nombre d'idees, sinó una capaç tan sols del més mínim sentiment; causar-los dany sense necessitat és un acte de crueltat i una injustícia.» Pierre Louis Moreau de Maupertuis; Carta VI

L’humanitarisme sosté, doncs, que no hem d’infligir un dany intencionat als animals si aquest no es pot justificar, és a dir, si no ho necessitem realment per motius de supervivència o d'autodefensa.

El problema succeeix quan aquest principi humanitari s'aplica després d'haver acceptat que els animals siguin tractats com a recursos per a benefici humà. En aquest cas, podem emprar els animals, sempre que intentem fer-ho sense causar-los més mal del necessari, per a obtenir-ne un benefici d'aquest ús. Però si no acceptem la instrumentalització dels animals com a punt de partida (cosa que no hauríem de fer si reconeixem que els animals posseeixen un valor moral), llavors resulta que sota l'enfocament humanitari hauríem de condemnar la gran majoria dels usos que fem actualment dels animals, per no poder-los justificar d'acord a una necessitat real i estar motivats pel costum, la tradició, el plaer o la simple conveniència.

Gairebé tots els usos que fem dels animals en la vida quotidiana són certament innecessaris. Dic gairebé tots i no tots perquè hi podria haver potser alguna excepció en la investigació biomèdica o en contextos socials humans que amb prou feines han evolucionat tecnològicament des del paleolític. No afirmo que hi hagi algun ús d'animals que sigui necessari; tan sols assenyalo que podria haver-hi algun ús concret en un determinat context en el qual ho fos, com en l'hipotètic cas de l'illa deserta.

Tots els usos que fem dels animals són nocius per a ells, tant en un sentit ampli del terme -danyen la seva llibertat, la seva salut, el seu benestar, la seva vida- així com en un sentit més concret, en tant que a l'usar-los els infligim ferides, mutilacions, cops i captiveri. Els usos que fem dels animals els violenten manipulant i destruint els seus cossos. Així doncs, l'ús d'animals s’ha de classificar com un dany sobre ells mateixos, atès que és contrari a la seva voluntat i perjudica els seus interessos bàsics.

No confondre l'humanitarisme amb el veganisme

En el context de la vida quotidiana gairebé no hi hauria diferència entre aplicar el veganisme i aplicar l'humanitarisme de forma coherent, ja que gairebé tots els usos d'animals són innecessaris per a satisfer les nostres necessitats. Sota aquest perspectiva, el professor Gary Francione ha defensat en alguns dels seus textos que és possible assumir el veganisme sense haver d'assumir al mateix temps la filosofia dels Drets Animals. Estic en desacord amb aquest enfocament perquè encara que és possible raonar que hem de rebutjar moralment l'ús d'animals sense haver apel·lar al fet que els animals posseeixen un dret de no ser emprats, no estic d'acord en que aquesta deducció moral s'identifiqui amb el veganisme.

Els que estiguin familiaritzats amb la filosofia moral kantiana de seguida podran identificar aquesta distinció entre humanitarisme i veganisme seguint la distinció entre l'imperatiu hipotètic i l'imperatiu categòric. Un imperatiu hipotètic ens diu que si no cal fer servir els animals llavors no els hem de fer servir. Un imperatiu categòric ens diu que mai no hem de tractar els animals com a mitjans per als nostres fins; sense importar si ho necessitem o no. Així doncs, és impossible deduir el veganisme del principi humanitari, ja que el principi humanitari accepta una hipotètica possibilitat que utilitzar als animals sigui acceptable, però el veganisme el rebutja categòricament.

Crec que ara es pot veure clarament que no solament l'humanitarisme i el veganisme són diferents sinó que el veganisme és molt més exigent que l'humanitarisme. L’humanitarisme pot acceptar l'ús dels animals en determinades situacions de supervivència; el veganisme no.

La relació semàntica del professor Francione amb el veganisme ha estat variable, ja que en el seu llibre «Lluvia sin truenos» definia el veganisme com «una dieta que elimina el consum de productes d'origen animal» mentre que anys més tard parlava de veganisme com el rebuig a emprar els animals en qualsevol forma o manera; més d'acord amb la definició original del mot. Als Estats Units és molt habitual trobar-se gent parlant del veganisme com a dieta. Pot ser, per això, que Francione distingeixi entre veganisme i abolicionisme, perquè continua interpretant el veganisme principalment com una pràctica personal:

«Si un grup promou el veganisme, però continua promovent reformes i campanyes d'un sol tema, aquest grup continua essent neobenestarista encara que promogui el veganisme [...] Promoure el veganisme no és necessàriament equivalent a promoure l'abolició [...]» Gary Francione; Sobre Johnny Weir, campanyes d'un sol tema, tractament i veganisme abolicionista

No obstant això, definir el veganisme com a dieta no és menys erroni que definir-lo com una pràctica general. El veganisme és una obligació moral i no una pràctica. És una obligació moral que comporta en conseqüència una pràctica, però no és una pràctica en si mateixa. El veganisme es defineix com el principi abolicionista sobre l'explotació dels animals. Per això, no seria correcte dissociar el veganisme de l'abolicionisme. Veganisme i abolicionisme són, doncs, sinònims en el context animalista.

En l'àmbit animalista, l'abolicionisme és la posició que propugna que ha de ser abolit l'ús d'animals i qualsevol forma d'instrumentalització d'animals. Fora del context animalista, parlem de veganisme per distingir l’animalisme abolicionista d'altres posicions abolicionistes, com l'abolicionisme de l'esclavitud humana. Ens trobarem amb animalistes que s'anomenen vegans sense ser abolicionistes, en tant que donen suport a la reforma benestarista.

Així doncs, en l'assaig que comento aquí, el professor Francione interpreta el veganisme com la pràctica de no usar animals, de no consumir productes d'origen animal, i és per això que  afirma que podem assumir el veganisme sense acceptar alhora la filosofia dels Drets Animals. Per això, diu, solament cal ser conseqüents amb el principi de tracte humanitari als animals, perquè entén el veganisme com una pràctica, tot i que en altres assajos afirmi que el veganisme és un imperatiu moral. Com he assenyalat anteriorment, Francione no sempre ha empra el terme veganisme amb el mateix significat clar.

No obstant això, jo considero que el veganisme no pot assumir-se sense estar situat en el context filosòfic dels Drets Animals, que defensa l'existència de drets morals per a tots els individus, si respectem la definició original del veganisme com el principi que els humans hem de viure sense explotar els animals. A part que, com ja he explicat anteriorment, l'humanitarisme no obliga radicalment a rebutjar l'ús d'animals.

El veganisme forma part de la filosofia dels Drets Animals. Aquesta filosofia moral considera que hi ha determinades accions que mai hem de cometre sobre els individus: explotar, esclavitzar, torturar, violar, assassinar. Tot acte que implica atemptar contra la dignitat de la persona és sempre inacceptable sota qualsevol pretext. Expressat d'una altra manera: cap individu ha de ser tractat mai com un simple mitjà per aconseguir alguna finalitat. Sota aquesta perspectiva, la dignitat coincideix amb el valor moral inherent de l'individu.

No podem entendre veganisme sense els Drets Animals, ja que el veganisme representa el dret fonamental dels animals a no ser tractats com a recursos o propietats dels humans, el que comporta conseqüentment que siguin reconeguts com subjectes de drets, és a dir, com a persones.

Sobre promoure l'humanitarisme

Aclarir que l'humanitarisme i el veganisme són conceptes diferents no implica, segons el meu punt de vista, rebutjar rotundament l'humanitarisme. Estic en desacord amb el fet de parlar de veganisme com una pràctica però no amb el fet d'apropar a la gent el posar en pràctica el veganisme.

Crec que en el context actual difícilment podrem difondre el veganisme a la societat si primer la gent no es pren seriosament el principi humanitari. Creure que els que ni tan sols es prenen seriosament l’humanitarisme es prendran seriosament el veganisme em resulta un pensament fantasiós, però potser m'equivoqui. Jo defenso promoure l'humanitarisme com a un pont per a connectar la consciència moral de la gent amb la qüestió animalista i el veganisme, però definitivament no voldria promoure la confusió entre els dos conceptes.

Plantejar un enfocament humanitari en l'activisme no equival a declarar que l'humanitarisme és la posició correcta en la nostra relació amb els animals sinó que tan sols significa explicar a la gent que ser coherent amb el principi humanitari implica deixar d’emprar els animals. Una persona que es prengui seriosament l’humanitarisme estarà en una posició favorable cap al veganisme, ja que fer el pas cap al veganisme ni tan sols li suposaria un canvi d'hàbits i amb prou feines una transformació de mentalitat.

Fer la transició de l'humanitarisme al veganisme -transicionar de la idea que no hem de fer mal als animals innecessàriament a la idea que no hem de tractar els animals com a mitjans per a fins humans- resulta molt més natural que fer-ho des de qualsevol altra posició.

Pensar que, dins d'un context especista, hi ha alguna possibilitat que un individu que rebutja l'humanitarisme pugui dur a terme la transició al veganisme em sembla un plantejament quimèric. El mateix es pot aplicar a la societat en general.