Hi ha dues maneres d'afrontar un problema: intentar reprimir-ne les conseqüències o intentar eliminar la causa que el provoca. En aquest article s'intenta explicar, recorrent a l'ús d'una metàfora, per què els abolicionistes considerem que és prioritari centrar els nostres esforços a eradicar la causa de la violència contra els animals, cosa que n'eliminaria necessàriament les conseqüències.
Imaginem que el problema de l'explotació animal és com una aixeta que està oberta al màxim i l'aigua de la qual flueix a través d'un colador. L'aixeta oberta representa l'impuls d'explotar els animals i el corrent d'aigua representa la població humana que considera que l'explotació dels animals és acceptable i que són moralment inconscients sobre el dany injustificat que infligeixen als animals.
Ara, imaginem també que pretenem d'evitar aquest raig d'aigua intentant tapar cada forat d'aquest colador. Aquesta manera d'afrontar el problema és el que en l'àmbit de l'activisme anomenem la campanya monotemàtica. La campanya monotemàtica intenta eliminar una forma d'explotació animal determinada, ignorant sovint el 99% dels animals explotats que no entren dins d'aquesta determinada explotació particular.
Cada cop que donem suport a una campanya monotemàtica centrem els esforços en intentar tapar un forat d'aquest colador. Per exemple, la campanya X aconsegueix clausurar algun circ, al·legant que “maltracten” els animals, o aconsegueix que es prohibeixin les curses de braus o impulsa que a la Xina deixin de menjar gossos. Mentre intentem tapar un forat la resta romanen ignorats.
Ara, suposem que amb cada “victòria” un forat d'aquest colador es tanca. L'aigua continua fluint gairebé igual de forta, ja que la majoria dels humans encara pensen que l'explotació animal és acceptable, ja que les campanyes monotemàtiques no comporten el missatge que l'ús d'animals està moralment malament. D'aquesta manera, l'aigua acaba desbordant per noves vies de transcurs, és a dir, l'explotació animal continua intacta però en una direcció lleugerament diferent. El mateix passa quan s'obren nous forats -noves formes d'explotació animal- i a causa de la mateixa pressió altres ja existents s'engrandeixen.
Una manera diferent d'afrontar el problema és l'educació vegana. A diferència de l'activisme monotemàtic, allò que l'educació vegana pretén no és tapar els forats del colador sinó tancar l'aixeta. Pensem-hi. Si tenim la possibilitat de tancar l'aixeta mitjançant la difusió educativa del veganisme com l'única resposta moralment acceptable davant el problema de l'explotació animal, i aconseguim que la gent reconegui els animals com a membres de la comunitat moral, com a persones no humanes, llavors l'aclaparadora existència de molts forats al colador ja no seria rellevant. En tancar l'aixeta, l'aigua deixa de córrer i així totes i cadascuna de les milers d'explotacions particulars que cada campanya monotemàtica pretenia eliminar d'una en una han estat eradicades de forma global.
Per cada nou vegà, l'aixeta és tancada en una petita fracció. Ara podem, i hem, de triar. Els recursos són limitats: el temps, diners i energia que gastem en una campanya no podem emprar-los en una altra. Podem triar emprar els nostres esforços a educar la gent sobre per què necessitem ser vegans si volem respectar els animals i així treballar per tancar l'aixeta progressivament. O, per altra banda, podem intentar tapar infructuosament cada forat del colador mentre que la resta s'engrandeixen o s'obren altres de nous.
Jo trio intentar tancar l'aixeta.
Imaginem que el problema de l'explotació animal és com una aixeta que està oberta al màxim i l'aigua de la qual flueix a través d'un colador. L'aixeta oberta representa l'impuls d'explotar els animals i el corrent d'aigua representa la població humana que considera que l'explotació dels animals és acceptable i que són moralment inconscients sobre el dany injustificat que infligeixen als animals.
Ara, imaginem també que pretenem d'evitar aquest raig d'aigua intentant tapar cada forat d'aquest colador. Aquesta manera d'afrontar el problema és el que en l'àmbit de l'activisme anomenem la campanya monotemàtica. La campanya monotemàtica intenta eliminar una forma d'explotació animal determinada, ignorant sovint el 99% dels animals explotats que no entren dins d'aquesta determinada explotació particular.
Cada cop que donem suport a una campanya monotemàtica centrem els esforços en intentar tapar un forat d'aquest colador. Per exemple, la campanya X aconsegueix clausurar algun circ, al·legant que “maltracten” els animals, o aconsegueix que es prohibeixin les curses de braus o impulsa que a la Xina deixin de menjar gossos. Mentre intentem tapar un forat la resta romanen ignorats.
Ara, suposem que amb cada “victòria” un forat d'aquest colador es tanca. L'aigua continua fluint gairebé igual de forta, ja que la majoria dels humans encara pensen que l'explotació animal és acceptable, ja que les campanyes monotemàtiques no comporten el missatge que l'ús d'animals està moralment malament. D'aquesta manera, l'aigua acaba desbordant per noves vies de transcurs, és a dir, l'explotació animal continua intacta però en una direcció lleugerament diferent. El mateix passa quan s'obren nous forats -noves formes d'explotació animal- i a causa de la mateixa pressió altres ja existents s'engrandeixen.
Una manera diferent d'afrontar el problema és l'educació vegana. A diferència de l'activisme monotemàtic, allò que l'educació vegana pretén no és tapar els forats del colador sinó tancar l'aixeta. Pensem-hi. Si tenim la possibilitat de tancar l'aixeta mitjançant la difusió educativa del veganisme com l'única resposta moralment acceptable davant el problema de l'explotació animal, i aconseguim que la gent reconegui els animals com a membres de la comunitat moral, com a persones no humanes, llavors l'aclaparadora existència de molts forats al colador ja no seria rellevant. En tancar l'aixeta, l'aigua deixa de córrer i així totes i cadascuna de les milers d'explotacions particulars que cada campanya monotemàtica pretenia eliminar d'una en una han estat eradicades de forma global.
Per cada nou vegà, l'aixeta és tancada en una petita fracció. Ara podem, i hem, de triar. Els recursos són limitats: el temps, diners i energia que gastem en una campanya no podem emprar-los en una altra. Podem triar emprar els nostres esforços a educar la gent sobre per què necessitem ser vegans si volem respectar els animals i així treballar per tancar l'aixeta progressivament. O, per altra banda, podem intentar tapar infructuosament cada forat del colador mentre que la resta s'engrandeixen o s'obren altres de nous.
Jo trio intentar tancar l'aixeta.
