«El nostre comportament davant d'altres animals pot ser interpretat com a reflex de l'egolatria en la qual els éssers humans podem arribar a caure i es plasma, per exemple, en com actuem davant d'altres éssers vius; els estimem i admirem com a part de la natura, abstracció amb què ens referim a tot allò que ni la nostra mà ni el nostre esperit ha arribat a alterar, però també els cacem, els tenim de companyia, experimentem amb ells, els extingim... Els tractem com si estiguessin a la nostra disposició.» Elsa Gonzáles Aimé
L’antropocentrisme és essencialment la idea que l'ésser humà és el centre de tota l'existència. Aquesta idea també pot adoptar la forma de pensament religiós, tot i que l’antropocentrisme no sigui una religió pròpiament dita ni ha de tenir relació amb ella. No obstant això, el meu propòsit és explicar que hi ha algunes extensions de l'antropocentrisme que poden categoritzar-se dins la categoria de religió.
L'antropocentrisme
no és una religió en sí mateixa però sí que pot adoptar un sentit religiós.
Segons explica l'escriptor Clemente García Novella:
«L'antropocentrisme religiós, és a dir, aquest considerar l'ésser humà com el centre de l'univers,com si tot girés al voltant nostre, i aquest considerar-nos superiors en tots els aspectes a la resta de les criatures.»
L'antropocentrisme no té per què ser religiós. Però sí que hi ha versions de l'antropocentrisme que entren dins de la definició de religió.
En la seva versió més elemental, l'antropocentrisme té un caràcter tribal, el qual es basa en un sentiment de pertinença a cert grup que exclou tots els altres, anàleg a altres mentalitats discriminatòries com el racisme. Si bé, aquesta funció no és incompatible amb l'antropocentrisme religiós.
Hi ha una versió de l'antropocentrisme que pot complir els requisits bàsics que són propis d'una forma de pensar i de veure la vida per ser considerada peculiarment com a religiosa. Considero que aquests serien:
* És fonamentalment dogmàtic, és a dir, se sosté en creences que no es poden demostrar de manera empírica ni lògica. Encara diria més, ni tan sols es podrien demostrar, doncs sobrepassen el que pot ser conegut per l'experiència i les lleis lògiques que regeixen el nostre coneixement.
* És de caràcter sobrenatural, és a dir, afirma l'existència d'ens que transcendirien la realitat natural que nosaltres coneixem. Els que creuen que l'ésser humà és un ésser especial solen al·legar que aquest posseeix algun tipus d'essència o qualitat que els altres animals no tenen [ànima, esperit] però que no es pot demostrar que existeixi com a tal en la realitat, sinó que pertany a algun suposat ordre superior que va més enllà d'aquesta existència coneguda.
* És una creença que li dóna un sentit concret a la vida, organitzant-la de certa manera i que condiciona la conducta de qui assumeix aquesta creença, imposant-li certs rituals i comportaments que pretenen aconseguir algun tipus de salvació personal. La creença religiosa no es manté per raonaments lògics o experiències vitals d'algun tipus sinó que necessita ser mantinguda per fe i adoctrinament sistemàtic.
Per tant, religió seria qualsevol sistema de creença que estigui assentat en dogmes basats en afirmacions irracionals que no es poden demostrar de caràcter sobrenatural, que pertanyen a un altre suposat ordre d'existència diferent de la realitat que coneixem, i que pretenen dirigir la vida dels creients amb el propòsit d’aconseguir alguna mena de salvació.
L'element essencial que atorga singularitat al concepte de religió és el concepte de divinitat. Això diferencia la religió de qualsevol altra ideologia. La divinitat no ha de ser necessàriament una entitat personal, un déu, sinó que també pot ser un estat com, per exemple, el nirvana o el paradís.
L'antropocentrisme religiós té com a dogma central la idea que els humans som una espècie escollida i que la nostra suposada superioritat ens legitima a sotmetre altres animals per satisfer els nostres desitjos. L'antropocentrisme col·loca una idealització de l'ésser humà en el lloc on altres religions col·loquen a Déu. En el fons, moltes religions no són més que antropocentrisme disfressat, en la línia del que explicava Ludwig Feuerbach. L'antropocentrisme religiós assenyala que l'ésser humà és únic i que transcendeix l'animalitat. La humanitat té un destí diví, espiritual,transcendent, i d'aquesta manera es converteix en un fenomen religiós que col·loca la noció d'ésser humà en el lloc en el que abans es col·locava la figura d'un déu.
A favor d'aquesta entitat que és la humanitat se sacrifica forçosament la vida de milions d'altres animals per a benefici dels individus que estem englobats sota la categories d'humans. Esclavitzem i massacrem altres animals en granges, escorxadors, laboratoris... tal i com es sacrificaven éssers humans en benefici dels déus.
Cal tenir en compte que la humanitat no existeix objectivament com a tal. Es tracta d'una abstracció conceptual que realitzem a partir de les semblances d'un grup d'animals als quals cataloguem com humans. Així és com s'estableix el concepte d'espècie. Però l'espècie no existeix realment; és una mera noció intel·lectual. El que hi ha són individus reals que són englobats dins d'aquest concepte d'humanitat, que al seu torn forma part del concepte d'espècie.
Per tant, podem entendre l'explotació dels éssers humans sobre els altres animals simplement com una forma d'opressió d'un grup sobre un altre, tal i com succeeix amb l'opressió entre éssers humans, o també podem analitzar l'antropocentrisme des d'un punt de vista religiós, com un retre culte a aquesta entitat que és "la humanitat". Així, des d'aquesta perspectiva, podrem veure com l'antropocentrisme, en certa manera, ha substituït la tradicional religió teològica per un altre tipus de religió que en aquest cas seria antropològica.
El culte a la humanitat creu que la condició humana és essencialment diferent i superior a la d'altres animals i que l'ésser humà està legitimat a disposar al seu gust dels que no són humans, només perquè té aquest poder. El mateix que qualsevol altra religió, però aplicat a la humanitat.
Aquest culte pot trobar-se com a idea en diversos autors, des Pico della Mirandola fins a Comte passant per Feuerbach. Com a pràctica pot trobar-se en els sacrificis dels escorxadors i laboratoris.
Els animals són sacrificats per a benefici de la humanitat en escorxadors i laboratoris, entre d'altres llocs, igual que antany es sacrificaven humans i altres animals en benefici de determinats déus. I de la mateixa manera que consumir hòsties en el catolicisme és una part ritual d'aquesta religió, el consum de carn animal forma part d'un ritu de culte a la Humanitat.
Aquest antropocentrisme religiós no existeix com a una doctrina. Es tracta més aviat d’una idea, un prejudici, una noció que travessa la nostra cultura. No obstant això, alguns autors han exposat pensaments a favor de l'antropocentrisme que clarament indiquen una dimensió religiosa. Un dels més notoris va ser Auguste Comte que va proposar explícitament un culte a la humanitat, com a substitutiu de la religió teocèntrica tradicional. Al respecte, criticava Jean-Paul Sartre:
«I no hem de creure que hi ha una humanitat a la qual es pugui rendir culte, a la manera d'August Comte. El culte de la humanitat condueix a l'humanisme tancat sobre si, de Comte, i cal dir-ho, al feixisme. És un humanisme que no volem.»
El culte a la Humanitat pot ser considerat com un culte religiós que diu que l'ésser humà és l'ésser superior i més excels, que tot gira al seu entorn i que tot li ha d'estar supeditat. Així ho explicava Max Stirner:
«El temor a Déu pròpiament dit està des de fa molt de temps destruït, i la moda és un ateisme més o menys conscient que exteriorment es reconeix en un abandó general dels exercicis del culte. Però s'ha traslladat a l'Home tot el que s'ha tret a Déu, i el poder de la humanitat ha augmentat amb tot el que la pietat ha perdut en importància: l'Home és el déu d'avui, i la por a l'Home ha pres el lloc de l'antic temor a Déu.»
Així com certes versions del racisme rendeixen culte a la raça; l'antropocentrisme religiós rendeix culte a la humanitat. Per a això, posicionem la humanitat com un ens que està per sobre de qualsevol altra consideració; per sobre de tots els altres animals; i ho sacrifiquem tot, destruïm tot, per beneficiar i satisfer els desitjos de la humanitat, l’ànsia de dominació i submissió a la seva voluntat.
Un motiu que exposa el culte als déus es basa en el fet que són éssers superiors. És a dir, són molt poderosos i ens dominen i poden fer amb nosaltres el que vulguin. Anàlogament, els humans tenen el poder de dominar i destruir els altres animals; i és per això que considerem justificat que els dominem i destruïm.
De la mateixa manera que Abraham sacrificaria al seu únic fill Jacob per a satisfer el seu déu, nosaltres hem d'estar disposats a sacrificar innocents, els animals no humans, per complir els desitjos d'acatament i submissió a la voluntat de la Humanitat.
Afirmar que tenim dret a explotar als altres animals perquè som superiors pot ser una justificació de tipus religiós si implica plantejar que pertanyem a un ordre diferent, transcendent, a altres animals, que no estem en el mateix pla d'existència que ells. És veritat que podem al·legar simplement que no hi ha regles i que «allò natural és allò bo», però, a més de ser una visió esbiaixada -ja que la fal·làcia naturalista només es fixa arbitràriament en determinats fets naturals- suposa renunciar a l'ètica, a qualsevol justificació racional dels nostres actes.
La ideologia que estructura el racisme és essencialment idèntica a la ideologia que sosté l’especisme. Només cal intercanviar raça per espècie i gairebé no hi ha cap diferència. Les dues formes de pensar es basen en la idea que un grup d'individus semblants té alguna característica, com la intel·ligència, que altres no tenen, i això els dóna dret a dominar i destruir individus diferents a ells.
En el Mein Kampf, Adolf Hitler afirmava que els aris eren els més intel·ligents dels humans i per això tenien dret a dominar i destruir la resta d'humans per mandat diví. Per al pensament nazi, Déu no és una entitat personal transcendent sinó una mena d'esperit etern que es desenvolupa en el món fomentant formes biològiques cada vegada més complexes i sofisticades amb l'objectiu d'assolir un domini de la naturalesa i assolir en un futur llunyà un estat de poder absolut a l'univers. Aquesta doctrina, que ja estava prevista en el pensament del filòsof Hegel, que defensava un panteisme evolutiu, ha estat continuada modernament per pensadors neonazis com William Luther Pierce.
Ara solament hem de canviar la raça ària per l'espècie humana per descriure la idea central que forma part del culte a la Humanitat.
No solament el plantejament és molt semblant. Hitler feia servir alguns arguments per defensar la seva posició que són pràcticament idèntics als que trobem en els defensors de l'antropocentrisme. Un exemple:
«Va ser després de l’esclavització de pobles vençuts quan va començar a afectar també als animals el mateix destí i no viceversa, com molts suposen; així doncs, primer va ser el vençut qui va haver d’estirar l’arada i només després d'ell va venir el cavall. Únicament els bojos pacifistes poden ser capaços de considerar això com un signe d'iniquitat humana, sense adonar-se que aquest procés evolutiu va haver de realitzar-se per arribar al final a aquell punt des del qual els apòstols pacifistes propaguen avui les seves absurdes concepcions.» [Mein Kampf, capítol 11]
No ens recorda això a quan ens diuen que els vegans no tenim dret a criticar l'antropocentrisme perquè la humanitat va aconseguir progressar gràcies al fet que va explotar i esclavitzar els altres animals?
Per cert, la tesi de Hitler que primer es va esclavitzar als humans i després als animals contradiu les evidències de l'arqueologia i historiografia. En realitat, va ocórrer precisament a l'inrevés, tal com explica l'historiador Charles Patterson.
Ha resultat una ingenuïtat pensar que els humans adoressin a déus durant mil·lennis i de sobte deixessin de fer-ho. El que ha passat més aviat és que han canviat uns per altres més subtils o s'han posat a si mateixos en el seu lloc.
Alguns defensors de la religió solen al·legar injustificadament que si prescindim de la religió acabarem caient en el caos i l'anarquia destructiva. De la mateixa manera, els qui defensen l’antropocentrisme solen apel·lar també a la por; al·legant que si eliminem l'antropocentrisme posarem en perill la nostra existència. Però igual que lliurar-nos de la religió no condueix necessàriament a la destrucció, tampoc rebutjar l’especisme posa en risc la nostra supervivència i qualitat de vida.
Com he aclarit a l'inici, l'antropocentrisme pot existir i existeix sense una perspectiva religiosa. Aquí només he pretès descriure concisament una dimensió concreta que pot adoptar l'antropocentrisme.
